Diumenge III de Pasqua / Cicle C

Diumenge III de Pasqua / Cicle C

5 de maig de 2019

Fets 5,27b-32.40b-41, Salm 29,2 i 4.5-6.11 i 12a i 13b; Ap 5,11-14 i Jn 21,1-19

Pere, Tomàs, Natanael, Jaume, Joan i dos deixebles més intenten recuperar la normalitat de la seva vida, aquella anterior i perduda arrel de l’encontre amb Jesús. Surten a pescar, és de nit i la foscor ho omple tot, també les seves ànimes. Tan bon punt apunta la llum de l’albada algú, a qui no reconeixen, de la vora estant els interpel·la i el que havia estat una pesca fracassada esdevé tant de peix que ni les xarxes el poden treure. En el marc d'una simbologia profètica és el símbol de la fecunditat de la missió confiada per Crist a aquells pescadors, als deixebles. «És el Senyor», diu el deixeble estimat, realment és cosa del Senyor convertir en èxit el que era un fracàs; en fe el que era dubte; en joia el que era desencís; en coratge el que era por.

És la tercera aparició de Crist ressuscitat que narra el quart Evangeli. De nou és Jesús qui surt a l’encontre dels seus; ara al llac entremig dels neguits més mundans, més quotidians dels seus deixebles. Com la seva vida les xarxes són buides, però l’encontre amb el Senyor ressuscitat omple xarxes y vides. De nou la perspicàcia del deixeble estimat que mira sempre al Senyor amb ulls enamoradissos fa que altre cop, com vora el sepulcre aquell primer diumenge quan Maria Magdalena els havia esverat, vegi i cregui i creient manifesti públicament la seva fe dient: «és el Senyor». Aleshores Pere vestint-se, revestint-se de l’home nou, es llença a l’aigua, símbol del baptisme; posant-se de nou el vestit de la fe que havia perdut aquell divendres en un pati vora un foc, és capaç de llençar-se a l’aigua i no defallir i nedant arribar fins on és Jesús i quan estan tots reunits, símbol de la comunitat, sense ni gosar a preguntar-li per la seva identitat, comparteixen amb Ell pa i peixos, com en aquella multiplicació a la muntanya.

La fe demana accions radicals i com Pere es llança de la barca, Pau caurà del cavall, perquè aquesta és la força del Senyor. És Déu qui marca els temps, el Senyor sap quan li cal intervenir en la vida dels deixebles, en les nostres vides. Sap que quan defallim, quan ho donem tot per perdut no pas tot està perdut, si de nou calem les xarxes potser ara les omplirem; cal fe, cal fiar-se de la seva veu; sense la seva ajuda no ens en sortim, si l’escoltem tot és possible. Certament Ell és l'Anyell que ha estat degollat, Ell és qui és digne de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor, glòria i lloança. La fe dels apòstols defallia, la temptació de tornar a la rutina, a la falsa comoditat, els guiava; sols l’aparició de Jesús ressuscitat canvià la seva feblesa en fortalesa, el seu dubte en certesa.

La fe no és una camí recte o planer, està ple de giravolts i de solcs, Pere ho sap molt bé, hi ha caigut més d’una vegada; ell que havia promès una fidelitat a tota prova davant una simple criada el va negar tres cops. Però Pere l’estima i Jesús sap que l’estima i com l’estima. Per això li diu: «Simó, fill de Joan, m'estimes?» Certament el seu amor no és, no pot ser pas un amor sense límits, sense reserves, total, incondicional perquè ja ha experimentat la seva pròpia debilitat. Pere l’estima com sap i com pot, sense arribar a l’extrem com Jesús arribà aquell darrer vespre amb els deixebles rentant-los els peus. Però Pere sap que tant sols estimant-lo serà capaç de pasturar les ovelles; sap que tant sols estimant-lo un dia acceptarà que el cenyeixi un altre i el porti allà on no voldrà anar; sap que tant sols estimant-lo serà capaç de seguir-lo.

Pere sap bé que ha de posar tota la seva confiança només en Crist, per això ens acosta a Jesús, ens el fa proper, accessible perquè el nostre amor tampoc arriba mai a ser incondicional, total, sinó que és fràgil i a voltes poruc, com el de Pere; però és Jesús qui s’adapta al nostre amor i això ens dona esperança. Les nostres mancances, les nostres infidelitats no són obstacle per a ser estimats pel Senyor si quan Ell ens mira, si quan Ell ens crida, si quan Ell ens parla sabem reconèixer-lo i dir «és el Senyor» i seguir-lo. Si en som testimonis i som capaços d’obeir-lo a Ell abans que als homes; de la resposta de Pere al sanedrí en deduirem que obeir-lo vol dir ser fidels a la causa de la veritat, seguir aquell qui és la veritat; vol dir en definitiva seguir a Crist. Aquesta veritat, és la veritat salvífica, la que ens mostra el Crist ressuscitat, anunciada en el seu ensenyament i que el mateix Pare amb l’Esperit han confirmat amb la resurrecció del Fill.

Al qui seu al tron i a l'Anyell sigui donada la lloança, l'honor, la glòria i el poder pels segles dels segles. Anem amb Ell, seguim-lo.

75è aniversari de la reconstrucció de l’ermita de la Mare de Déu dels Torrents

Santa Maria Verge, Reina dels Apòstols

Parròquia de la transfiguració

Vimbodí i Poblet

Dissabte 4 de maig de 2019

75è aniversari de la reconstrucció de l’ermita de la Mare de Déu dels Torrents

Ac 1, 12-14; 2, 1-4 i Jn 19, 25-27.

Maria, la mare, la dona; estava al peus de la creu de Jesús, adolorida pel sofriment del seu fill. Maria s’havia refiat de Déu, des de que l’àngel li anuncià que concebria un fill sabia que aquest no tindria una vida fàcil, que la seva no seria una vida com la dels altres nois de Natzaret perquè ja des de la seva concepció estava assenyalat per Déu. Però als peus de la creu, veient al seu Fill abandonat per tots, vexat, escarnit, traït, negat  i sol; el seu cor adolorit deuria pensar si calia tot allò, si no s’hagués pogut fer d’una altra manera sense tant sofriment. Maria és la mare, la dona, que pateix en silenci, que ho va conservant tot en el seu cor, que sovint no entén el per què, però que sempre confia en Déu. Als peus de la creu Jesús lliurà Maria, com a mare, al deixeble estimat, la seva maternitat s’estén així a tots els deixebles, significada en aquest deixeble no tant per l’afecte especial que Jesús li tenia, sinó en tant que personifica el deixeble perfecte, aquell que no l’ha abandonat, aquell qui en arribar al sepulcre el matí del primer dia de la setmana, ha vist i ha cregut. Però als peus de la creu sorgeix també una maternitat eclesial, Maria es converteix en mare i icona de l’Església, la seva maternitat corporal respecte a Jesús esdevé maternitat espiritual respecte a tota l’Església.

Som al temps pasqual, el temps de l’esperança, de la joia; Crist ha ressuscitat d’entre els morts; primer alguns han vist la tomba buida, després d’altres, poc a poc quan els ulls se’ls han anat obrint, l’han vist, l’han reconegut, han menjat amb Ell, els ha explicat el sentit messiànic de les Escriptures. No ha els ha estat fàcil reconèixer-lo, perquè no ho podien fer amb els ulls del cos, els calien els ulls de la fe. Però Maria com ha viscut la resurrecció del seu Fill? Els Fets dels Apòstols ens la situen convivint, pregant amb els apòstols, formant part activa, amb les altres dones, de la primera comunitat cristiana; però malgrat això no ens parlen de que Jesús s’hagués aparegut a la seva mare; enlloc Jesús diu als seus: «Correu, aneu a dir-li a la meva mare que soc viu, que he ressuscitat, que no li cal patir.» No fa falta, Maria sempre ha sabut que la missió del seu Fill conclouria amb la nostra redempció, no ha sabut mai certament com seria tot això, però ja l’àngel li va comunicar que per a Déu coses que als homes semblen impossibles són possibles.

Maria es presentada en els relats pasquals com a arca de l’aliança i alhora com a model per a tota l’Església, model de fe. «Ja  a l’albada de l’Església, en començar el llarg camí per mitjà de la fe que començava a la Pentecosta a Jerusalem, Maria estava amb tots els qui constituïen la llavor del nou Israel. Estava present enmig d’ells com un testimoni excepcional del misteri de Crist. I l’Església perseverava constantment en la pregària amb ella i, alhora, la contemplava a la llum de la Paraula feta carn. (...) Maria pertany indissolublement al misteri de Crist i pertany a més al misteri de l’Església des del inici, des del seu començament. (...) Aquesta fe de Maria, que assenyala el inici de la nova i eterna Aliança de Déu amb la humanitat en Jesucrist, aquesta heroica fe seva, precedeix el testimoni apostòlic de l’Església, i roman en el cor de l’Església.», en paraules de sant Joan Pau II (RMa, 27)

Maria és la icona de l’esperança, de la confiança, de la fe, de l’Església. Ella la sempre callada, un xic temorosa, a vegades superada per les reaccions del seu Fill, però sempre ferma en la seva fe. A Natzaret, a Canà, al peu de la creu o al cenacle; Maria sempre confia i estima al seu Fill per damunt de qualsevol altre cosa perquè sap que estimant-lo a Ell, estima a Déu. És per tot això que la figura de Maria se’ns fa tant propera, la tenim tant propera, per això són tantes les advocacions sota les quals la venerem, perquè ella és la nostra mare. Ja que Jesús la confià com a tal al seu deixeble estimat, a tots nosaltres.

Tot donant gràcies pels 75 anys de la restauració de l’ermita de la Mare de Déu dels Torrents donem-ne també pel pontificat del qui ha estat el nostre arquebisbe Jaume i demanem avui de manera especial a la Mare de Déu dels Torrents que beneeixi i il·lumini a l’arquebisbe electe Joan i no deixi mai de protegir a Vimbodí i a tota l’Església de Tarragona.