Santíssima Trinitat

 

Santíssima Trinitat Cicle A

Diumenge 4 de juny de 2023

Ex 34,4b-6.8-9; Dn 3,52a.52b.53.54.55.56; 2C 13,11-13 i Jo 3,16-18

Tenim la fe posada en Déu Pare.

Tenim fe, creiem en un sol Déu Pare totpoderós, que és compassiu i benigne, lent per al càstig i fidel en l’amor. Així es revelà “Jo soc” enmig del núvol a Moisés quan pujà a la muntanya a l’encontre amb el Pare. L’escolta de Déu, de la Paraula del Déu viu, és la font de la fe del poble d’Israel. Déu és el Pare que uneix al seu poble sota una mateixa llei, la que Moisés portarà escrita en dues tauletes de pedra, és la llei del Pare amorós que sempre estima al seu poble, malgrat les seves infidelitats, vacil·lacions i menyspreus.

El Pare es mostra a qui vol mostrar-se, ningú li pot veure la cara, perquè el qui li veu no pot continuar vivint. (Cf. Ex 33,20). Però el Pare no és un déu absent, Ell està sempre present enmig del seu poble, el guià a través del desert amb una columna de núvol de dia i amb una columna de foc de nit i Déu és present també avui en la seva Església, en aquest món que és el seu món, la seva obra.

Déu no és una idea, ni cap abstracció filosòfica, Déu és un déu ben real, que està i ha estat sempre al servei de la salvació de l’home, cercant en tot moment històric, Ell que és senyor de la història, principi i fi d’aquesta, la nostra salvació i és per això un déu revelat en la mesura en que l’home es deixa interpel·lar per Déu.

Tenim l’esperança posada en el Fill.

La fe és esperança. Si «a Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat.» (Jn 1,18). El Fill és la Paraula de Déu feta carn, feta realitat humana. En Ell tenim la nostra esperança. Ell és la mostra de que Déu ens estima tant que no ha dubtat en donar-nos al seu Fill únic per tal de que no es perdi cap de nosaltres i així puguem obtenir la vida eterna, com ens ha dit l’Evangeli de sant Joan.

Qui veu al Fill veu al Pare, digué Jesús a Felip (Cf. Jn 14,9). Déu se’ns revela fet home com qualsevol de nosaltres, llevat del pecat, encarnat per tal de portar les nostres febleses i morir com nosaltres morim, per poder vèncer així la mort i oferir-nos la resurrecció, la vida eterna. Aquesta seva encarnació, passió, mort i resurrecció és la nostra esperança; posem la fe en un Déu que s’ha compadit de nosaltres i ens ha estimat fins a l’extrem i així com el poble d’Israel esperava la compassió i benignitat de Déu, així nosaltres tenim posada l’esperança en que la seva victòria sobre la mort sigui l’anunci de la nostra pròpia resurrecció.

El Pare enviant al Fill ens ha mostrat el veritable camí cap al Regne; aquest camí és el mateix Fill, que es definí com camí, veritat i vida. El Fill retornant al Pare ens ha obert així de manera admirable les portes del Regne del Pare, d’aquell que no vol que es perdi ningú dels qui creuen en Ell.

La caritat ens ve de l’Esperit Sant.

El Déu de l’amor i de la pau és amb nosaltres, ens ha dit l’Apòstol; tal com el mateix Crist va dir «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.» (Mt 28,20). I aquesta presència de la força de Déu és l’Esperit Sant. Sant Joan Pau II definí l’Esperit «com a Amor-do increat. Pot dir-se que en l'Esperit Sant la vida íntima de Déu ú i tri es fa totalment do, intercanvi de l'amor recíproc entre les Persones divines, i que per l'Esperit Sant Déu «existeix» com a do. L'Esperit Sant és doncs l'expressió personal d'aquesta donació, d'aquest ser-amor. És Persona-amor. És Persona-do.» (Dominum et vivificantem, 10).

En paraules del Papa Benet: «Contemplem la Santíssima Trinidad tal com ens la va donar a conèixer Jesús. Ell ens va revelar que Déu és amor "no en la unitat d'una sola persona, sinó en la trinitat d'una sola substància" (Prefaci): és Creador i Pare misericordiós; és Fill unigènit, eterna Saviesa encarnada, mort i ressuscitat per nosaltres; i, finalment, és Esperit Sant, que ho mou tot, el cosmos i la història, cap a la plena recapitulació final. Tres Persones que són un sol Déu, perquè el Pare és amor, el Fill és amor i l'Esperit és amor. Déu és tot amor i només amor, amor puríssim, infinit i etern. No viu en una esplèndida solitud, sinó que més aviat és font inesgotable de vida que es lliura i comunica incessantment.» (Àngelus 7 de juny de 2009).

Déu és Pare, Fill i Esperit Sant – Déu és Fe, Esperança i Caritat.

Tenim posada la nostra esperança en el Fill, la nostra fe en el Pare i aquesta fe i aquesta esperança no es pot viure d’altra manera que estimant Déu i l’amor a Déu, la força per estimar-lo ens ve com a do de l’Esperit.

Crist, el Fill, déu veritable i home veritable és el camí que ens porta cap al Pare, que és la veritat i aquest camí el fem moguts per l’Esperit que ens és vida.

Creiem estimem i tenint posada la nostra esperança en Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant. Perquè el qui creu serà salvat en l’amor i per l’amor de Déu. És el mateix Déu, és Crist qui ens va deixar el manament de l’amor, per Ell nosaltres hem conegut l'amor que Déu ens té i hi hem cregut; perquè Déu és amor i el qui està en l'amor està en Déu, i Déu està en ell. (Cf. 1Jn 4,16).

Posada la fe en el Pare, l’esperança en l’acció redemptora del Fill i moguts per la caritat que ens ve per l’Esperit, confessem Déu veritable, etern i únic.

Pentecosta A

 

Pentecosta A

28 de maig de 2023

Fets 2,1-11; Salm 103; Salm 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34; 1C 12,3b-7,12-13; Jo 20,19-23

 

«Ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit Sant», ens ha dit l’Apòstol. Podem considerar algunes vegades la tercera persona de la Trinitat com una mena d’afegit, com una manera de referir-nos a la força o a l’amor de Déu, o fins i tot a la dinàmica relacional entre el Pare i el Fill. Però la realitat és que l’acció de l’Esperit es ben present en la nostra vida, en la nostra vida de fe, de creients; hi és des del mateix moment ens que ens incorporem a l’Església, pel baptisme. Però sobretot l’acció de l’Esperit està present en la història de la salvació. És aquell Esperit de Deu que planava sobre les aigües abans de la creació, aquell alè de vida que infongué Déu a l’home.

Escrivia Pius XII que «per inspiració del diví Esperit van escriure els sagrats escriptors aquells llibres que Déu, conforme a la seva paterna caritat amb el gènere humà, va voler liberalment donar per a ensenyar, per a convèncer, per a corregir, per a dirigir en la justícia, a fi que l'home de Déu sigui perfecte i estigui advertit per a tota obra bona» (Divino Afflante Spiritu, 1). L’Esperit està present doncs en l’Escriptura.

Està present sobretot en l’Església ja des del seu origen com ens diu el Concili Vaticà II: «L'Esperit Sant obrava ja, sens dubte, en el món abans que Crist fos glorificat. Malgrat això, el dia de la Pentecosta va davallar sobre els deixebles per a romandre amb ells per sempre; l'Església es va manifestar públicament davant la multitud; va començar la difusió de l'Evangeli per la predicació entre els pagans» (Ad gentes, 4). I l’Esperit segueix i seguirà present en l’Església fins a la fi dels temps, com escrivia sant Joan Pau II: «L'Esperit Sant, doncs, farà que l'Església perduri sempre en la mateixa veritat que els apòstols van sentir del seu Mestre.» (Dominum et vivificantem, 4).

L’Esperit, aquella alenada que Crist feu arribar a uns deixebles tancats a casa per por, aquella ventada violenta que omplí tota la casa on es trobaven la diada de Pentecosta asseguts tots junts en un mateix lloc; segueix present, segueix omplint, segueix alenant sobre l’Església i sobre cadascun de nosaltres. A vegades ens costa de reconèixer la seva acció perquè actua sobre cadascun d’una manera diversa, com diversos son els dons, com diversos son els serveis, com diversos són els carismes i valent-se de cadascun de nosaltres actua en bé de tots.

La presència, els dons i l'activitat de l'Esperit van fins i tot més enllà de l’Església, més enllà de les persones de fe per arribar al conjunt de la història, a tots els pobles, a totes les cultures, com arribà a aquella gent desconcertada que sentia parlar als apòstols cadascú en la seva pròpia llengua; com arribà a jueus o grecs, a esclaus o lliures. L'Esperit actua en bé de la humanitat, no fa accepció de persones perquè Déu s’ha compromès amb l’home des de sempre, des de la mateixa creació i aquesta és precisament la nostra gran esperança, l’esperança de tota la humanitat, en sigui o no conscient. Com diu l’Apòstol: «l'esperança no enganya, perquè Déu, donant-nos l'Esperit Sant, ha vessat el seu amor en els nostres cors.» (Rm 5,5).

«Celebrem avui la gran solemnitat de Pentecosta. Encara que, en un cert sentit, totes les solemnitats litúrgiques de l'Església són grans, aquesta de la Pentecosta ho és d'una manera singular, perquè marca, arribat al cinquantè dia, el compliment de l'esdeveniment de la Pasqua, de la mort i resurrecció del Senyor Jesús, a través del do de l'Esperit del Ressuscitat.» (Benet XVI, 12 de juny de 2011). Tot forma part d’un mateix pla, del pla de la salvació i si l’Esperit actuà en la verge que concebé un fill, també actuà en la resurrecció, perquè l’Esperit és vida.

El poder de l’Esperit és el poder de la vida de Déu, aquell que planava sobre les aigües en l'alba de la creació i que, en la plenitud dels temps, va aixecar a Jesús de la mort. És el poder que ens condueix, a nosaltres i al nostre món, cap a l'arribada del Regne de Déu. Crist concebut per obra de l'Esperit Sant i nascut de la Mare de Déu, va venir entre nosaltres per a portar-nos aquest Esperit. Com a font de la nostra vida nova en Crist, l'Esperit Sant és també, d'una manera molt veritable, l'ànima de l'Església, l'amor que ens uneix al Senyor i entre nosaltres i la llum que obre els nostres ulls per a veure les meravelles de la gràcia de Déu que ens envolten. L’Esperit és vida, és llum i és amor. (Cf. Benet XVI 20 de juliol de 2008).

L’Esperit il·lumina la vida en l’amor donant als qui el segueixen l’interès per les coses de l'Esperit, per damunt dels interessos per les coses terrenals que porten a la mort, perquè les coses de l'Esperit duen a la vida i a la pau. Viure d'acord amb l'Esperit vol dir deixar-lo actuar, deixar-lo habitar en nosaltres, perquè és aleshores que som vertaderament del Crist.  L'Esperit és vida, aquell qui va ressuscitar Jesús d'entre els morts, creiem que donarà la vida als nostres cossos mortals. (Cf. Rm 8,1-11).

Amb aquesta esperança, amb aquesta certesa, que és un do de l’Esperit Sant, confessem que realment Jesús és el Senyor i rebem d’Ell, com els deixebles el vespre d’aquell mateix diumenge de la resurrecció, el do de la pau, la missió de proclamar la bona nova amb la nostra vida i l’alè de l’Esperit Sant que dona ales a l’evangelització i que mou a estimar. 

Dissabte de la setmana VII de Pasqua

 

Dissabte de la setmana VII de Pasqua

Capella de santa Caterina

Dissabte 27 de maig de 2023

Fets 28,16-20.30-31; Salm 10,4.5 i 7 i Jn 21,20-25

En el darrer capítol de l’Evangeli segons sant Joan el tema central és l’amor. Jesús li demana tres cops a Pere pel seu amor i Crist el demostra a un altre deixeble, al qui coneixem com el deixeble estimat. L’amor és el gran llegat que deixa Jesús als seus deixebles, que ens deixa a tots nosaltres. Ell que ha estimat fins a l’extrem de donar la seva vida per la nostra redempció, Ell que ha resumit tots els manaments en dos: Estimar a Déu i estimar als germans, Ell que és l’amor. Escrivia sant Agustí una frase que ha perdurat al llarg dels segles: estima i fes el que vulguis. Perquè si estimem quina altra cosa podem fer sinó el bé, que ens pot agradar més que fer el bé als altres i estimant-los fer que se sentin estimats? L’amor és la base de la relació amb Déu i el fonament de la relació amb els germans. Per això l’amor és la premissa inexcusable de la vocació, tenim vocació per amor, estimem i per això ens ve la vocació. A la vocació ens hi crida Déu i cadascú de nosaltres rep aquesta crida a una vocació determinada, uns a la vida matrimonial i de família, d’altres al sacerdoci, d’altres a la vida religiosa i d’altres a servir als germans en qualsevol que sigui la tasca.

Aquest és el primer fonament de la vocació, l’amor i és per això mateix l’amor el pilar fonamental del matrimoni, perquè el matrimoni és una vocació, una opció de fe, una manera concreta i compromesa de viure la fe. Quan se’ns pregunta als monjos per què hem vingut al monestir responem que per a cercar a Déu en comunitat, vosaltres heu contret un compromís matrimonial també per cercar a Déu en aquest cas en el sí d’una família i alhora que cerqueu Déu assumiu també una funció evangelitzadora, perquè no seria una vertadera família, el vincle que uneix als seus no seria autèntic sinó compartíssiu allò de més valuós que posseeixen els pares, la fe. A vegades es té la temptació de confiar la formació religiosa al col·legi o a la parròquia, hi poden ajudar i hi ajuden certament, però els fills han de viure la fe sobretot en l’àmbit familiar. Escrivia sant Joan Pau II que: «tant sols l'educació en l'amor arrelat en la fe pot conduir a adquirir la capacitat d'interpretar els «signes dels temps», que són l'expressió històrica d'aquest doble amor.» (Familiaris consortio, 6). La millor manera d’evangelitzar es viure la fe de manera compartida, sigui en comunitat, sigui en família i la llar des d’ensenyar les primeres oracions a la infància, fins acompanyar quan sorgeixen dubtes, és el marc més proper, més íntim i més directe d’evangelitzar. Deia el Papa Francesc «Fer potser una breu oració, recitada en veu alta junts, abans d'adormir-se a la nit, amb Jesús present entre vosaltres.» (26 de desembre de 2021). Perquè la pregària enforteix la fe, uneix la parella i crea llaços entre els membres de la família.

L'Esperit Sant dona lliurament a l'Església diferents carismes per a realitzar cadascú la seva missió; també lliura carismes a la família, que aporta així la seva col·laboració en la missió eclesial. Els carismes que han estat lliurats a la família no se li han donat només per al seu profit privat, sinó en funció del seu servei a l'Església; i els pares han de ser bons orientadors en l'elecció de la vocació per a permetre que en els seus fills es desenvolupin aquests carismes. Els pares han de ser evangelitzadors i orientadors. Escrivia sant Joan Pau II que «només amb l'acceptació de l'Evangeli es realitza de manera plena tota esperança posada legítimament en el matrimoni i en la família.» (Familiaris consortio, 3). No vivim tems fàcils, però alhora poden ser també temps apassionants. No foren pas temps difícils els que visqué Pau? Enviat d’un lloc a un altre, perseguit sovint, però sempre content de ser un missatger de la bona nova. Ell no era pas un dels primers cridats per Crist, com Pere, Andreu, Jaume o Joan; ni tant sols va arribar a compartir la vida amb Ell, ni el va escoltar mai directament. Es definia a si mateix com «el darrer de tots, com a un que neix fora de temps», (1Co 15,8) però avui és considerat l’Apòstol, amb majúscules, el gran evangelitzador i qui va portar la fe als pagans.

Estem celebrant l’Eucaristia que és el misteri de l’amor, el centre de la nostra vida de cristians, de la nostra vida de fe i per això heu volgut en aquesta celebració renovar el vostre compromís matrimonial, el vostre compromís d’amor que un dia vau portar davant de Déu, que vau compartir amb l’Església representada en els participants en la vostra cerimònia. Deia el Papa Francesc als matrimonis: «La vocació al matrimoni és una crida a conduir un vaixell incert, però segur per la realitat del sagrament, en una mar a vegades agitada.» (26 de desembre de 2021). La celebració eucarística és en certa manera la representació més palpable de l’Església entesa com a assemblea, com a comunitat. La Constitució Lumen gentium denomina a la família també com a Església, l'Església domèstica; considerant-la així com la més petita comunitat eclesial, on són presents tots els elements que caracteritzen a l'Església. El matrimoni i la família cristiana edifiquen l'Església.

La família és pròpiament una comunitat que té el seu origen en el matrimoni, la qual és una aliança lliure entre batejats, una aliança fruit de l’amor. És per això, que l'Església domèstica té valor en si mateixa, configurada amb Crist. Des de la consagració de l’amor en el matrimoni iniciant així una nova manera de viure l'Església, com una petita comunitat que permet el creixement de l'Església, des d'una doble creativitat, doncs, d'una banda, participen portant nous fills al món, i, d'altra banda, essent formadors de creients des del baptisme dels seus fills, essent cridats a  la missió pròpia i insubstituïble del matrimoni de traspassar la fe als seus fills.

La fe és amor, amor a Déu i amor per compartir amb els germans. Però l’amor no és per proclamar-lo un dia i arraconar-lo després; l’amor ha de ser constant, s’ha de mantenir i per que es mantingui cal cuidar-lo, mimar-lo; no abandonar-lo a la seva sort, demana de la nostra implicació dia rere dia. Crist li demana a Pere que li manifesti el seu amor i Ell mateix el mostra, l’amor de Déu, a aquell deixeble que tant estimava, fins i tot respon d’una manera una mica intempestiva a Pere quan aquest li pregunta que se’n farà d’aquell qui l’ha estimat i a qui ha estimat tant. Ens ho diu meravellosament sant Pau en la primera carta als cristians de Corint: «El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. L'amor no passarà mai. (...) subsisteixen la fe, l'esperança i l'amor, tots tres; però l'amor és el més gran.» (1Co 13,4-7,13).

En paraules de sant Joan Pau II: «La família, fundada i vivificada per l'amor, és una comunitat de persones: de l'home i de la dona esposos, dels pares i dels fills, dels parents. La seva primera tasca és la de viure fidelment la realitat de la comunió amb l'obstinació constant de desenvolupar una autèntica comunitat de persones. El principi interior, la força permanent i la meta última d’aquesta comesa és l'amor: així com sense l'amor la família no és una comunitat de persones, així també sense l'amor la família no pot viure, créixer i perfeccionar-se com a comunitat de persones.» (Familiaris consortio, 18). Tenim en Josep, en Maria i en Jesús, en la Sagrada Família, un exemple de com viure i créixer en la fe. San Pau VI deia a Natzaret un ja llunyà any 1964: «Natzaret és l'escola d'iniciació per a comprendre la vida de Jesús. L'escola de l'Evangeli. Aquí s'aprèn observar, a escoltar, a meditar, a penetrar en el sentit, tan profund i misteriós, d'aquella simplíssima, humilíssima, bellíssima manifestació del Fill de Déu.» (5 de gener de 1964). «Edifiqueu-vos sobre el fonament de la vostra fe santa, pregueu moguts per l'Esperit Sant, manteniu-vos en l'amor de Déu» (Jud 20-21). 

Ascensió del Senyor A

Ascensió del Senyor A

21 de maig de 2023

Fets 1,1-11; Salm 46,2-3.6-7.8.9; Ef 1,17-23 i Mt 28,16-20

«Heu sentit que us deia: "Me'n vaig, però tornaré a vosaltres." Si m'estiméssiu, us alegraríeu de saber que me'n vaig al Pare, perquè el Pare és més gran que jo.» (Jn 14,28). Havia dit Jesús als seus deixebles. La marxa de Jesús els deixà bocabadats mirant al cel, encara no havien acabat d’entendre la seva resurrecció quan els deixava per tornar al Pare. El Crist ens obre camí, va obrint el camí de la nostra redempció i ho fa desconcertant als seus. Si els havia costat d’entendre que Jesús havia de morir, que li calia compartir la nostra mort per tal de vèncer-la, encara els costà més de reconèixer al Fill de Déu en la tomba buida, en aquell que els sortia al pas camí d’Emaús, entrava a casa amb les portes ben tancades o els trobava bora el llac de Galilea. Després de la passió se’ls presentà viu i ho havien comprovat de moltes maneres, durant quaranta dies se’ls havia aparegut i els havia parlat del Regne de Déu. I quan encara no havien acabat d’entendre tot això els deixà per tornar al Pare, ens ha feixat per preparar-nos estada al seu regne, en aquell regne al que tots estem convidats a participar-hi. És el Senyor mateix, ens ho ha dit l’Apòstol, qui concedeix el do espiritual d’una comprensió profunda i de la seva revelació; sols així podem conèixer vertaderament qui és Ell i coneixent-lo a Ell, conèixer a quina esperança ens ha cridat i quines riqueses ens té reservades. 

«Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.» (Mt 28,20) Havia dit Jesús als seus deixebles. La seva marxa, la seva ascensió al cel podia semblar que deixava orfes als deixebles; però  res més lluny de la realitat. Un cop fet home, un cop mort per nosaltres, un cop ressuscitat del sepulcre i un cop pujat al cel, anunciant així la nostra pròpia resurrecció i la nostra mateixa ascensió al cel; Crist segueix present en el món, ja no deixarà mai de ser-hi present, dia rere dia fins a la fi dels temps, quan tornarà gloriós. Aquesta és la part que falta encara per que el pla de salvació sigui completat; però per ajudar-nos-hi en aquest camí cap al Regne definitiu ens ha enviat l’Esperit, aquell que envigorí i vertebrà l’Església i ens ha deixat la mateixa Església, anunci de l’Església celestial i definitiva, anunci del Regne. Crist que venia del Pare ha tornat al Pare; nosaltres que som imatge del Pare, que hem enterbolit aquesta semblança per la culpa, ara som cridats a seguir-lo i a tornar un dia amb el Pare per la seva intercessió. Ho sabem això però com els mateixos deixebles abans havien dubtat, a vegades també en dubtem (Cf. Mt 28,17)

«No tothom qui em diu: "Senyor, Senyor", entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel.» (Mt 7,21) Havia dit Jesús als seus deixebles. Els indicava, els mostrava així, quin camí hi porta al Regne, guardant i ensenyant a guardar tot el que Ell ens ha manat. «El qui va baixar és el mateix que després ha pujat més amunt de tots els cels, per dur a plenitud totes les coses» (Ef 4,10). Crist ha mort com nosaltres morim, Crist ha ressuscitat com nosaltres un dia ressuscitarem, Crist ha pujat al cel per seure a la dreta del Pare com nosaltres esperem poder pujar-hi un dia. Aquesta és la nostra esperança. «Després d'haver passat per la humiliació de la seva passió i mort, Jesús ocupa el seu lloc a la dreta de Déu, ocupa el seu lloc al costat del seu etern Pare. Però també va entrar en el cel com a Cap nostre. Segons les paraules de sant Lleó el Gran, "la glòria del Cap" es va convertir en "l'esperança del cos" (cf. Sermó sobre l'Ascensió del Senyor). Per a tota l'eternitat Jesús ocupa el seu lloc de "primogènit entre molts germans" (Rm 8, 29): la nostra naturalesa està amb Déu en Crist. I com a home el Senyor viu per sempre intercedint per nosaltres davant del seu Pare (cf. He 7, 25). Al mateix temps, des del seu tron de glòria envia a tota l'Església un missatge d'esperança i una crida a la santedat.» (Sant Joan Pau II 24 de maig de 1979). És aquesta la nostra esperança, és aquesta la nostra fe, els ulls fits al cel.

Dimarts de la setmana VI de Pasqua

 

Dimarts de la setmana VI de Pasqua

Missa votiva de l’Esperit Sant

Capítol de la Congregació Cistercenca de la Corona d’Aragó

Dimarts 16 de maig de 2023

Fets 16,22-34; Salm 137,1-2abc.2d-3.7c-8 i Jn 16,5-11

«Us convé que me’n vagi, si no me n’anava no us vindria el Defensor» digué Jesús a uns deixebles que l’escoltaven amb un cor ple de tristesa. Els deixebles en aquell moment no podien entendre de que els parlava Jesús, però Ell sabia que seria la força de l’Esperit la que envigorirà els seus cors i els donarà la força i la confiança necessàries per a fer arribar la bona nova de la salvació arreu de la terra. La vocació va estretament lligada a l’Esperit, sense deixar actuar l’Esperit no hi ha lloc per a l’acció de Déu. Els deixebles en aquell moment no ho podien intuir, però aviat batejaran en el nom de Pare, del Fill i de l’Esperit Sant perquè plens de la seva força esdevindran evangelitzadors.

Un dia cadascun de nosaltres, segurament també com els deixebles sense entendre ben bé com, vam sentir una crida, la de la vocació monàstica i deixant actuar la força de l’Esperit vam respondre afirmativament al Senyor. La crida, com la dels apòstols vora el llac de Galilea, no és sinó un primer pas, un començar a caminar vers una meta a la que no arribem sinó és a la fi dels nostres dies, és el que sant Benet defineix a la Regla com arribar tots junts a la vida eterna.  Perquè la nostra cursa, com la dels mateixos deixebles, no és una cursa en solitari sinó en equip, podríem dir que és una cursa de relleus on una generació relleva a una altra no interrompent així la carrera. Potser avui podem tenir la sensació de que no hi ha relleu, de que al menys costa molt i molt trobar qui agafi el testimoni i rellevi a les generacions grans de monjos i monges per tal de donar continuïtat a les comunitats. És cert que hi ha moltes comunitats que envelleixen, que disminueixen en nombre i fins i tot que desapareixen o corren el risc de desaparèixer; a tots ens venen al cap exemples concrets. Sembla que la vida monàstica, la vida religiosa, la vida de fe sinó ha passat de moda sí que no està en el seu millor moment,

Ha deixat Déu de cridar? No hi ha qui l’escolti quan crida? El nostre món és sord a la veu de Déu? D’una banda la societat ha canviat, s’ha secularitzat diem, Déu ha deixat d’estar present en gran part en la formació de les noves generacions, no pas en la formació acadèmica o curricular, que també, sinó sobretot en la formació humana, en la formació com a homes i dones que se saben imatge de Déu, creats per Déu i cridats a arribar a Déu. Malgrat tot Déu segueix cridant i la pregunta de l’escarceller a Pau i a Siles «Senyors, què he de fer per salvar-me?» segueix esperant la mateixa resposta: «Creieu en Jesús i us salvareu.»

El missatge de Crist no envelleix, sempre és actual però la intensitat de la resposta fluctua i essent conscients d’això hem de mirar de viure’l amb la màxima fidelitat i sinceritat possible, donant el millor de nosaltres mateixos, confiats i lliurats a la força de l’Esperit. No podem viure la crida, la vocació, la vida monàstica de manera acomodatícia, rutinària ni tampoc cedint a estereotips purament d’imatge, folklòrics. L’autenticitat és l’única manera de viure la crida de Crist, l’única manera d’avançar cap a la vida eterna i el Regne de Déu; l’autenticitat és l’única manera de viure la fe.

Ens deia el nostre Abat General en la seva darrera carta de Quaresma: «La veritable conversió consisteix a permetre que el Déu viu i present transformi la nostra vida a la seva imatge, per estimar com Déu estima, perdonar com ell perdona, servir com ell serveix, donant la vida com ell la dona. Però quin és el mitjà a través del qual s’esdevé aquesta transformació? S’esdevé a través de la comunió que Crist ens concedeix de viure amb ell i amb el Pare, en el do de l’Esperit Sant.» (Carta per a la Quaresma de 2023).

Estimar, perdonar i servir és el camí que porta cap a la veritat sencera. L’amor del Senyor dura per sempre, però qui sap si potser no ens convé ara tenir el cor ple de tristesa, com els deixebles, per tal d’obrir-nos més sincerament i de cor al Defensor. Com deia el Papa Francesc als participants al darrer Capítol General del nostre Orde el que cal és: «estar més disponibles per al Senyor, amb totes les vostres forces, amb les fragilitats i les reflorides que ell us dona. Per això lloem Déu per tot, per la vellesa i per la joventut, per la malaltia i per la bona salut, per les comunitats de tardor i les de primavera.» (17 d’octubre de 2022).

La tardor porta a l’hivern, certament; però ambdues estacions preparen l’esclat de vida de la primavera, si sabem sembrar la llavor de l’amor, del servei i del perdó no ha de trigar a florir de nou la veritat. El Senyor té encara moltes coses per dir-nos.

 

Dijous de la setmana V de Pasqua

 Dijous de la setmana V de Pasqua

Santa Maria de Solius

Dijous 11 de maig de 2023

Fets 15,7-21; Salm 95,1-2a.2b-3.10 i 15,9-11

 

 

Mantenir-nos en l’amor i observar els manaments del Senyor són les dues premisses per obtenir l’alegria, una alegria ben plena. Déu no és que estimi sinó que Ell mateix és l’amor, en la seva mateixa naturalesa hi ha l’amor com a tret fundant. Déu creà el món per amor, creà l’home i la dona per amor, no pas perquè Ell necessités ser estimat, sinó perquè el seu amor és tant gran que vessa, el seu és un amor amb vocació de ser estès, de ser compartit. La mostra més gran del seu amor és l’enviament del seu Fill al món, tot i que saber que no seria ben rebut per tots, tot i saber que seria perseguit, tot i saber que acabaria a la creu sol i traït, Déu no dubta ni un instant en enviar al seu Fill que morint vencia la mort, també la nostra mort, i ressuscitant ens donava la vida també a nosaltres.

Déu, per amor, ha compartit amb nosaltres allò que té de més gran, la vida en plenitud i per sempre, sols aquesta és l’alegria plena. Però l’amor per ser-ho en plenitud ha de ser correspost, ha de ser mutu. Com demostrar doncs a Déu que l’estimem? Observant els seus manaments, anunciant de dia en dia que ens ha salvat amb la joia plena viscuda en la nostra mateixa vida; contant a tots els pobles els seus prodigis.

Estimar a Déu, complir els seus manaments no és pas sotmetre’s a un jou insuportable, no és pas un esclavatge, sinó un vertader alliberament. Déu coneix el fons dels cors, tant sols Ell el coneix, ho deia Pere a aquell primer Concili de l’Església reunit per deliberar com incorporar als pagans que havien escoltat la Paraula de l’Evangeli i havien cregut. Déu sap si l’estimem de debò o per conveniència, si ho fem per interès o per convicció; ho sap quan veu com apliquem aquest amor als germans i si el practiquem o no; perquè en cadascun d’ells hi ha el Crist, en cadascun de nosaltres hi ha la imatge de Déu.

Pere, Pau, Bernabé i Jaume ens parlen de la universalitat del missatge de salvació, de la catolicitat de l’Església; ens parlen de no inquietar sinó d’atraure amb el vincle de l’amor.

Així també ho visqueren els sants abats de Cluny la memòria dels quals avui celebrem; aquells pares del monacat que tenint per norma rectíssima l’Evangeli i la Regla del nostre pare sant Benet, estimaren a Déu, compliren els seus manaments i compartiren aquest amor amb els seus germans de comunitat.

Tant sols la gràcia en la fe de Jesús el Senyor salva, ens diu Pere. Tant sols mantenint-nos en l’amor, com el mateix Crist es mantingué en l’amor al Pare, ens vindrà la salvació que és aquella alegria plena de la que ens parla Crist avui.

«Estima i fes el que vulguis» escrivia sant Agustí (Cf. Homilies sobre la primera carta de sant Joan, 7,8), perquè si estimem farem el bé que cal fer i no pas el mal que no desitgem (Cf. Rm 13,4). Si estimem complirem els manaments del Senyor: estimar a Déu i estimar als germans.

Dimecres de la setmana V de Pasqua

 Dimecres de la setmana V de Pasqua

Santa Maria de Solius

Dimecres 10 de maig de 2023

Fets 15,1-6; Salm 121,1-2.3-4.5 i Jo 15,1-8

 

 

Mentre en el sí de l’Església el relat dels Fets dels Apòstols ens mostra com sorgeixen les primeres diferències en arribar el missatge evangèlic als no jueus; Jesús en l’Evangeli ens parla d’allò fonamental, la unió al Crist.

Crist és el cep i nosaltres les sarments; aquesta imatge és ben gràfica, atots ens resulta familiar i ho era també pel poble d’Israel. Tots sabem que una sarment no té cap sentit, no per vida per si mateixa; sols el té unida al cep, fora d’això és llenya per cremar que ràpidament es consumeix i desapareix. Així Crist ens diu que sense Ell res no podem fer, que separats d’Ell sols hi ha una possibilitat que és la d’assecar-nos i desaparèixer. Pau i Bernabé són ben conscients d’això i davant del problema que planteja l’obertura universal de l’Església, no veuen altra camí que el de la comunió, anar a Jerusalem i consultar a la comunitat dels apòstols. Cercant la unió amb el cep, representat aquí per l’Església de Pere, aquell a qui el mateix Crist instituí com a cap i pastor, per tal d’afrontar la nova situació.

També avui ens cal tenir clar que és allò fonamental, la unió amb el Crist. En una societat, en un món cada cop més comunicat, però cada cop més fragmentat; també a l’Església, a les comunitats correm el risc de perdre el sentit central de la nostra fe que no és altra que la unió amb el Crist. L’Església sense el Crist no és res. Com saber si aquesta unió amb el Crist és vertadera unió, com la dels sarments amb el cep? Pau i Bernabé ens mostren el camí, que no és, ni pot ser altre que el de la comunió en la fe.

Aviat els cristians primitius dient ser uns de Pau i altres de Pere; el que havien de ser és, el que hem de ser, és del Crist. D’aquell que tant sols Ell té paraules de vida eterna, com confessava Pere (Cf. Jn 6,68); d’aquell de qui Pau deia que el que Déu fa en Jesucrist és la vida eterna (Cf. Rm 6,23). Fora d’Ell no hi ha vida, separats d’Ell no hi ha altra cosa que el foc que destrueix.

Cep i sarments, Crist i l’Església, una unió per donar molt de fruit, un fruit que el Pare, el vinyater, espera i desitja veremar.

 

Diumenge V Pasqua

 

Diumenge V Pasqua

7 de maig de 2023

Capella de santa Caterina

Fets 6,1-7; Salm 32,1-2.4-5.18-19; 1Pe 2,4-9 i Jo 14,1-12

 

Al llarg del temps pasqual a més de recordar i celebrar el centre de la nostra fe, és a dir la resurrecció del Senyor, anem fent memòria dels primers temps de l’Església. Els apòstols, un cop Crist ressuscitat d’entre els morts, anaren configurant l’Església de la que el mateix Crist és cap i pastor. La setmana passada l’Evangeli ens convidava a centrar-nos en aquesta figura, la del bon pastor, que no és i no pot ser altra que Crist i alhora la mateixa Església ens convidava a pregar pels pastors, pels bisbes, pels preveres i pels diaques; perquè a l’Església no li manquin pastors i aquests en siguin dignes, evidentment no podran ser mai com el mateix Crist, però sempre han d’intentar d’emmirallar-se en Ell.

Avui el llibre dels fets dels Apòstols ens parla dels primers passos organitzatius de l’Església de Jerusalem, de la que tots nosaltres venim perquè és l’Església apostòlica. Aviat veiem com hi va haver queixes per la desatenció a les viudes de la comunitat d’origen grec; per tal de solucionar-ho els dotze, és a dir el col·legi apostòlic, decideix crear una figura nova, el diaca, per tal de que es faci càrrec d’aquesta tasca i així escull uns homes fiats, plens de l’Esperit sant i de seny. La paraula de Déu es va estenent, va augmentant el nombre dels creients i es fa necessària una primera estructuració d’aquella primitiva Església. Molt sovint es parla de que l’Església o determinades institucions que a ella pertanyen han esdevingut una estructura pesant i fins i tot paralitzadora per a recuperar aquella simplicitat i senzillesa de cor que veiem en la comunitat apostòlica; el mateix Papa Francesc n’ha fet esment en múltiples ocasions. «L'Església ha d'esforçar-se per convertir-se en un exemple d'acolliment i bon comportament», deia aquesta mateixa setmana en referència al drama dels abusos a menors.

A l’Església, com ens diu Jesús en l’Evangeli de la casa del seu Pare, que és el nostre Pare gràcies a la seva passió, mort i resurrecció, hi ha estances per a tots; entre tots formen l’Església, aquestes pedres vives que tenen a Crist com a pedra angular, com ens ha dit la primera carta de sant Pere. La vertadera Església és la celestial, allí on ha anat Crist ha preparar-nos-hi estada. L’Església que coneixem aquí és un tast del que serà aquella altra. Però a vegades ens passa com a Felip, no sabem interpretar els signes, humans i imperfectes com tota cosa humana, però signes al cap i a la fi d’una realitat molt superior. Felip portava temps seguint a Crist, però encara no havia reconegut en Ell al qui està amb el Pare. Nosaltres portem temps militant en l’Església, portem un camí d’anys en la fe; però segurament molts cops ens quedem en els fets puntuals i som incapaços de reconèixer en aquesta Església, de la que formem part, la imatge de l’Església celestial que és la casa del Senyor.

Com ens diu el Concili Vaticà II: «L'Església «va peregrinant entre les persecucions del món i els consols de Déu» anunciant la creu del Senyor fins que vingui (cf. 1Co 11,26). Està enfortida, amb la virtut del Senyor ressuscitat, per a triomfar amb paciència i caritat de les seves afliccions i dificultats, tant internes com externes, i revelar al món fidelment el seu misteri, encara que sigui entre penombres, fins que es manifesti en tota l'esplendor al final dels temps.» (LG, 8).

És aquesta Església peregrina de la que participem d’una manera especial en la celebració dominical, això és avui, ara i aquí perquè en paraules de sant Joan Pau II «En la perspectiva del camí de l'Església en el temps, la referència a la resurrecció de Crist i el ritme setmanal d'aquesta solemne commemoració ajuden a recordar el caràcter pelegrí i la dimensió escatològica del Poble de Déu. En efecte, de diumenge en diumenge, l'Església s'encamina cap a l'últim «dia del Senyor», el diumenge que no té fi. En realitat, l'espera de la vinguda de Crist forma part del misteri mateix de l'Església i es fa visible en cada celebració eucarística. Però el dia del Senyor, en recordar de manera concreta la glòria de Crist ressuscitat, evoca també amb major intensitat la glòria futura del seu « retorn.» (Dies Domini, 37). 

Per això avui, ara i aquí som Església peregrinant vers l’Església celestial, allí on el Senyor ens prepara l’estada si ens en fem mereixedors d’ocupar-la. En aquest pelegrinatge Crist és el camí que porta cap a la veritat que dona la vida.

Sants Felip i Jaume, Apòstols

                                                Sants Felip i Jaume, Apòstols

Dimecres 3 de maig de 2023

1C 15,1-8; Salm 18,2-3.4-5 i Jo 14,6-14

 

«Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare?» (Jn 14,9)

Felip, aquest home de Betsaida com Pere i Andreu, a qui trobà Jesús quan anava camí de Galilea i li digué «Segueix-me», aviat va confessar a Natanael que havia trobat en Jesús a aquell que havien anunciat Moisès, els llibres de la Llei, i també els profetes; Jesús, fill de Josep, de Natzaret. Felip, deixeble de primera hora amb Pere i Andreu, es transformà ràpidament en evangelitzador convidant a Natanael a seguir també a Jesús tot dient-li «vine i ho veuràs». Felip sap que de Natzaret pot sortir cosa bona, no es limita a anunciar, a predicar un missatge, convida a Natanael a viure’l, tal com ell mateix havia estat convidat per Jesús a viure’l. Felip és un exemple de que la fe en el Crist no és per teoritzar-la, és una experiència vital que ha d’ocupar tota la nostra vida, cada minut d’ella. Però malgrat seguir a Jesús des de primera hora Felip no ha acabat d’entendre que aquest i el Pare són u, malgrat el temps que fa que està amb Jesús encara li cal veure al Pare i no el reconeix en el Fill; la fe és un camí cap a la veritat i la vida, no pas una meta en sí mateixa.

«Il y a si longtemps que je suis avec vous, et tu ne m`as pas connu, Philippe! Celui qui m`a vu a vu le Père; comment dis-tu: Montre-nous le Père?» (Jn 14,9)

Aujourd'hui encore, Philippe nous invite à connaître et à suivre Jésus, à aller vers lui et à le voir, car ce n'est que par la proximité que nous pouvons vraiment le connaître, et ce n'est qu'en le suivant qu'il deviendra un élément fondamental, le centre de notre vie. C'est aussi ce que saint Benoît nous invite à faire dans la Règle, à nous centrer sur le Christ, à ne jamais rien faire passer avant Lui; ce n'est qu'ainsi que nous irons vraiment vers Lui et ce n'est qu'en le voyant que nous verrons le Père. Le Christ est le chemin, la vérité et la vie. Le chemin pour aller où ? La vérité. La vérité pour obtenir quoi ? La vie.

«Felipe, ¿tanto tiempo hace que estoy con vosotros y todavía no me conoces? El que me ve a mí ve al Padre: ¿por qué me pides que os deje ver al Padre?» (Jn 14,9a)

También nosotros caemos a veces en la tentación de pedir al Señor un signo extraordinario, una muestra palpable de que Él y el Padre son uno. La vida monástica, habitualmente, no está hecha de grandes signos, son los pequeños signos de cada día los que van conformando nuestra vida en Cristo. También a nosotros se nos ha dicho: «Ven y lo veras». En un momento u otro de nuestra vida; descubrimos un monasterio y algún discípulo de Jesús nos dijo directamente a nosotros: «ven y lo verás». Esta es la llamada, la vocación que hemos recibido como un don, como un regalo. La fe es gracia para ser vivida, un camino hacia el Padre pasando por aquel que es el camino, la verdad y la vida. No, no nos hemos convertido en vano a la fe, aunque seamos también nosotros como uno nacido fuera de tiempo, a distancia de Felipe y de Jaime, también el Señor nos ha llamado a seguirle, nos ha llamado a obrar como Él. Él que está en el Padre y con el Padre, nos invita a creer y creyendo a obrar según nuestra fe.

«Qui em veu a mi, veu el Pare» «Si me conocéis, también conoceréis a mi Padre» «Celui qui m`a vu a vu le Père» (Jn 14,9b)

Allò de més important no és tant sols escoltar els ensenyaments del Crist, atendre les seves paraules; el més important és conèixer-lo, fer-ne experiència. En paraules del Papa Benet Crist no és tant sols un mestre, un amic, un germà; Ell és una manera de viure, amb intimitat amb Ell, amb familiaritat, tant sols coneixent-lo de prop podrem descobrir la vertadera identitat de Jesucrist (Audiència general 6 de setembre de 2006). Tant sols coneixent-lo podrem viure amb Crist com Felip i Jaume.

I que és la nostra vida de monjos sinó un viure prop d’Ell? ¿Qué es la vida monástica sino reconocer a Cristo en el hermano o la hermana? C’est pour ça que saint Benoit nous invite à accomplir chaque jour par les œuvres les préceptes de Dieu et «ne rien préférer à l'amour du Christ» (RB 4,21). 

Diumenge IV Pasqua

 Diumenge IV Pasqua

30 d’abril de 2023

Fets 2,14a.36-41; Salm 22,1-3.4.5.6; 1Pe 2,20b-25 i Jo 10,1-10

Entrar i passar per Crist, entrar i sortir lliurament; aquest és el camí, aquesta és la porta de la salvació. No hi ha dreceres, sols hi ha una porta, tota altra via d’accés ve de lladres i de bandolers. La imatge de Crist com a bon pastor és ben recurrent en la iconografia cristiana i alhora és ben gràfica, clara i aclaridora. El poble d’Israel tenia ben apresa la figura del pastor; eren pastors Abel, el de l’ofrena agradable a Déu mort a mans del seu germà Caín, Abraham, el nostre pare en la fe, i Isaac el seu fill tant estimat; ho era Jacob, l’home íntegre que preferia viure en tendes i fou beneït fraudulentament pel seu pare Isaac, i Job, el pacient; tots ells tenien o cuidaven ramats d’ovelles i també els fills de Jacob, Moisès i Amós eren pastors com David, que de viure entre pletes i ramades passà a ser rei per la unció del profeta Samuel. El poble que escoltava a Jesús estava familiaritzat doncs amb aquesta figura però malgrat tot no entenien que volia dir. El missatge de Crist és alhora fruit de la tradició del poble i alhora trenca amb aquesta tradició, de fet no la trenca pas sinó que la porta al seu ple acompliment.

Aquest Jesús que ha estat crucificat, com diu Pere a aquella gent que l’escolta, Déu l’ha constituït com a Senyor i Messies; aquell que guarda el ramat que li ha estat confiat i alhora a aquells qui encara són lluny, Crist és el bon pastor per la multitud de pobles cridats a la salvació. Aquell qui dona fortalesa i ens treu la basarda quan passem pels barrancs tenebrosos que ens surten al pas al llarg de la vida; aquell qui ens guia pels camins segurs, perquè Ell mateix és el camí, la veritat i la vida; aquell la bondat i l‘amor del qual ens acompanyen tota la vida, perquè Ell és l’amor. Aquest nostre bon pastor ens ha deixat, ens ho diu el mateix Pere, el seu exemple perquè seguim les seves petjades i seguint-les esdevinguem ovelles del seu ramat.

Llavors, ara i sempre el cant dels estranys, d’aquells qui venen per robar la nostra esperança, per matar la nostra fe i per fer destrossa en la nostra caritat, esdevé seductor. Els mals pastors abunden, ens porten missatges enganyosos però paradigmàticament afalagadors, tenen receptes fàcils davant de qualsevol patiment. Davant les dificultats la temptació és defugir-les; no pas sofrir-les després d’haver obrat el bé, ni suportar-les amb paciència; però el bon pastor ens convida a no obrar amb violència, ni amb perfídia, ni amb insults, ni amb amenaces; sinó que vivint com a justos tornem a aquell que és el nostre pastor i el nostre guardià.

El poema medieval conegut com a Cantar del Mio Cid conté una frase il·lustradora, clama davant d’un rei despòtic: «¡Dios, qué buen vasallo, si tuviese buen señor!». El món, també l’Església, està constituïda per homes, pecadors com qualsevol altra home i per tant imperfectes, però alhora sempre perfectibles. El nostre pastor és el Crist, les ferides del qual han curat la humanitat del pecat i de la mort. Tenim un bon Senyor, el millor Senyor, al qui li hem de correspondre amb un bon vassallatge i el lligam que ens hi uneix no és altre que el de l’amor; Ell ens ha estimat tant que ha donat la seva vida per nosaltres, perquè tinguem vida i la tinguem a desdir. Defugint els cants de sirena, la paraula acomodatícia dels falsos pastors, apartant-nos de la gent innoble, reconeixerem la seva veu quan ens cridi a cadascun pel nostre nom.

Avui el món està ple de lideratges circumstancials i demagògics, ple de falsos pastors que ens omplen l’oïda de enganyosos missatges de salvació. Hem de pregar a aquell qui és l’únic bon pastor, Crist el Senyor, que a la nostra Església estesa de l’orient a l’occident no li manquin mai bons pastors. Hem de demanar-li que els santifiqui perquè ells i els a ells confiats, tot reconeixent la veu d’aquell qui és el nostre pastor suprem, caminem amb pas ferm per camins segurs, pacients davant de les adversitats, asserenats i confortats mirant la seva vara de pastor. Pregar perquè siguin pastors de clara i recta doctrina, de ministeri fecund i harmoniós que condueixin al feble ramat allà on ha arribat la fortalesa del pastor. En paraules del Concili Vaticà II: «l'Església és una cleda, que la seva única i obligada porta és Crist. És també un ramat, de la qual el mateix Déu es va profetitzar Pastor i les ovelles del qual, encara que conduïdes certament per pastors humans, són, malgrat això, guiades i alimentades contínuament pel mateix Crist, bon Pastor i Príncep dels pastors, que va donar la seva vida per les ovelles.» (Lumen Gentium, 6).

Mare de Déu de Montserrat

 Mare de Déu de Montserrat

Patrona principal de Catalunya

Santa Maria de Valldonzella

27 d’abril de 2023

Fets 1,12-14; Salm 86,1-2.3-4.5.6-7; Ef 1,3-6.11-12 i Lc 1,39-56

Maria ens es presentada com a model per a tots nosaltres, ella una dona com qualsevol altra dona no es distingeix a si mateixa, és Déu qui l’elegeix i la tria com a mare per al seu fill. Maria és abans que res dona i mare, mare de Déu i mare nostra. Nosaltres els catalans la venerem com a mare d’una manera encara més particular sota l’advocació de la Mare de Déu de Montserrat, d’aquesta manera ens la fem nostra i també Maria s’apropa a nosaltres d’una manera especial.

Tenir-la per patrona vol dir fer-ne d’ella un model, un exemple a seguir; perquè Maria no és un model inabastable, ella és abans de tot, la dona que s’emmotlla a la voluntat de Déu, que es deixa tocar per la seva gràcia i fent-ho ens obra a tots nosaltres les portes de la salvació. Per Crist ens ve la salvació, per Maria se’ns fa possible aquesta salvació, perquè Déu es fa realment home com nosaltres en el si d’aquesta dona tocada per la gràcia, oberta a l’acció de l’Esperit i mare amatent del bressol de l’establia fins al peu de la creu.

Maria és model de confiança. Una confiança serena, assossegada, reflexiva, interrogativa i no pas en cap cas dubitativa. Maria no dubte, Maria vol saber i sabent assenteix i assentint es confia tota ella a la voluntat de Déu. Maria arriba a la confiança per la pregària perquè ella és una dona de pregària, un model de pregària i un pilar de fortalesa. Una pregària agraïda, com ho és el Magnificat, on veiem una Maria  conscient de la petitesa de la seva humanitat i alhora de les meravelles que el totpoderós obra en ella. Però Maria no deixa de pregar i unida a la comunitat dels apòstols, formant part d’aquella Església primitiva, no deixa mai de pregar agraïda i alhora intercedint per l’Església i per tots, també per nosaltres avui.

Celebrem avui la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya, mare espiritual del poble català; model de fe, de pregària i de confiança en Déu i per tant símbol de la fe i esperança que els cristians posem en ella, certs de la seva la intercessió de María, perquè essent mare de Jesús esdevé també mare nostra; seguint les paraules de Crist a la creu quan la confià al deixeble estimat i confia a aquest la seva mare. Maria és així la mare que ens acull com a fills, aquella en qui trobem en els moments d’incertesa, de dubte, de dolor i d’angoixa el consol i la fortalesa, donats sempre amb la tendresa d’una mare. Una mare que ens convida a girar la mirada vers el seu fill, a confiar-hi i a tenir-lo com a nord de la nostra vida, com a centre del nostre pelegrinar per aquest món confiats en la promesa de la vida eterna que Maria comparteix en cos i ànima. Maria sempre ens guia cap al cel.

María model de confiança ens convida a confiar en el seu fill, en aquell que ens ofereix la salvació i la gràcia perquè davant de les proves i dificultats del camí de la vida trobem la força i el coratge per a seguir endavant cercant sempre i en tot moment de fer la voluntat de Déu com ho feu Maria, la mare. Que Maria a qui els catalans venerem sota l’advocació de Montserrat intercedeixi per nosaltres davant de Crist, el seu fill i Senyor nostre, perquè seguint el seu exemple d'amor i lliurament, arribem a aquella vida eterna que Déu té reservada per als seus fills i que la seva mare comparteix amb Ell.

«Ditxosos ulls, Maria, els que us vegen! ditxós el cor que s’obri a vostra llum!».

Diumenge de Pasqua: la Resurrecció del Senyor

 

Diumenge de Pasqua: la Resurrecció del Senyor

9 d’abril de 2023

Fets 10,34a.37-43; Salm 117,1-2.6ab-17.22-23; 1C 5,6b-8; Jo 20,1-9

«S’han endut al Senyor i no sabem on l’han posat». La primera reacció de Maria Magdalena és ben humana, podríem dir que fins i tot ben sensata; ella havia vist com posaven el cos de Jesús al sepulcre. Segons el quart Evangeli Josep d’Arimatea i Nicodem van prendre el cos de Jesús i l'amortallaren amb un llençol, juntament amb les espècies aromàtiques, tal com és costum d'enterrar entre els jueus, concretament amb una barreja de mirra i àloe, que pesava unes cent lliures. Maria Magdalena anava doncs al sepulcre de matí, quan encara era fosc segurament per visitar la tomba d’aquell a qui tant havia estimat i qui tant li havia perdonat. La pedra treta és la primera evidència de que quelcom de no previst havia passat i Maria Magdalena sabedora de que molts voldrien atemptar contra Jesús fins i tot mort, pensa que el cos pot haver sigut robat i comunica aquesta sospita seva a Pere i a l’altre deixeble. Són Pere i l’altra deixeble els qui veuen noves evidències desconcertants, aplanat el llençol d’amortallar i el mocador que li havien posat al cap lligat encara al mateix lloc. Però encara no havien entès que segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.

Aquest Pere que aquell matí de diumenge fou alertat per Maria Magdalena i que veié però encara no acabà de creure és el qui fa l’anunci de la noticia als qui l’escolten a casa de Corneli, aquell centurió de la cort Itàlica que vivia a Cesarea, que era un home piadós, que creia en l'únic Déu amb tota la seva família, que feia moltes almoines als membres del poble jueu i que sempre pregava. Un dia, a l'hora de la pregària de la tarda, Corneli va tenir una visió i va veure clarament un àngel de Déu que entrava a casa seva i que li deia que anés a Jafa a cercar un tal Simó de sobrenom Pere, allotjat a casa d’un blanquer d’ofici; ell hi envià dos cridats i un soldat pietós i Pere se'n va anar amb ells acompanyat d'alguns germans de Jafa (Cf. Ac,10). Així la noticia de la resurrecció arribava a Corneli cridat per Déu a escoltar-la per boca de Pere. En uns dies Pere havia passat de no reconèixer en aquells signes la bona nova de la resurrecció de Crist a ser-ne propagador entre els qui l’escoltaven, de la negació passà a l’evangelització.

A la bona nova de la resurrecció cadascun s’hi acosta d’una manera diferent, cadascun al seu ritme. Maria Magdalena, una dona, serà la primera en veure indicis i ben aviat es prosternarà als peus del Mestre. L’altra deixeble, aquell a qui Jesús estimava tant, sols veure aquella tomba buida ho tindrà clar, veurà que les Escriptures s’han acomplert, que allò que Jesús els havia dit era cert, que al tercer dia havia ressuscitat. A Pere li caldrà veure’l, parlar-hi, reparar la seva negació i confessar-li el seu amor tres cops; però al cap i a la fi esdevindrà el primer dels apòstols i acabarà donant la vida per Ell. I així un darrera l’altre, algun voldrà posar la mà a la ferida del costat i el dit al forat dels claus, altres el reconeixeran en partir el pa i Pau, finalment com el darrer de tots, com a un que neix fora de temps, com un avortó, també en fa experiència enmig d’una llum encegadora i d’una veu del cel i de ser-ne perseguidor passa a ser evangelitzador.

Nosaltres no hem viscut aquestes experiències, ni hem vist la tomba buida, ni el llençol aplanat; però hem rebut una tradició, la bona nova de la resurrecció s’ha anat transmetent generació rere generació fins a nosaltres. És la fe de l’Església, una fe que essent sempre un do de Déu rebem i compartim en comunitat i a la que ens hi incorporem pel baptisme. Renovant ahir les nostres promeses baptismals al cap i a la fi és com si haguéssim escoltat també la veu d’aquella Maria Magdalena torbada i que ve cap a nosaltres tot corrent per dir-nos que el sepulcre és buit i nosaltres en escoltar-la li hauríem de dir que és buit perquè s’ha acomplert allò que havia estat predit, que ja sabem pel deixeble que Crist tant estimava, per Pere, per Pau i per tants d’altres que realment Crist ha ressuscitat.

Diumenge de Pasqua. Vetlla Pasqual / Cicle A

 

Diumenge de Pasqua

Vetlla Pasqual / Cicle A

8 d’abril de 2023

Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Mt 28,1-10

Queda ben clar, l’home que érem abans ha estat crucificat amb Crist, hem mort amb Crist i morint amb una mort semblant a la seva, també serem ressuscitats amb una resurrecció parella a la seva; ens ho ha dit ben clar l’Apòstol. De totes les meravelles que Déu feu pel seu poble al llarg de la història de la salvació, no n’hi cap de comparable amb la de Crist. Amb Ell Déu participà, intervingué directament i de manera personal en la història de la humanitat, fent-se home com qualsevol home, llevat del pecat, morint com qualsevol home i a la fi vencent la mort i donant-nos la possibilitat de participar de la seva resurrecció, fent-nos fills de Déu mitjançant Ell que és el Fill.

Des de la creació del món, des de que Déu creà l’home no hi ha hagut ni haurà cap gesta comparable a la salvació que ens ha vingut per Crist. Cert que alliberant el poble de l’esclavatge d’Egipte i fent-lo travessar el mar per terra eixuta, tot el poble sentí un gran respecte pel Senyor i cregueren en Ell, però no tardaren en defallir i crear-se un ídol de fosa, obra d’homes i res més. Com ens ha dit el profeta Baruc, no seguiren el camí de Déu i per això no visqueren en pau per sempre. Però malgrat les infidelitats Déu no deixà d’estimar a l’home, el seu pacte de pau es manté ni que desapareguin les muntanyes i se somoguin els turons, com ens ha dit el profeta Isaïes. En paraules de sant Elred: «sembla que aquestes coses siguin poc, són com a fosques, però en elles s’amaga nostre Senyor Jesucrist. Està ocult en elles.» (Sermó 11). La passió, mort i resurrecció de Crist és la mostra evident d’aquest amor. Abraham havia obeït al Senyor oferint al seu fill Isaac, però no era aquesta la manera amb que Déu havia de redimir la humanitat. El Pare anà molt més enllà, envià al seu propi Fill i aquest fou mort, clavat a la creu, víctima de la nova idolatria. Però clavant-lo a la creu no feren res més que acomplir allò que s’havia d’acomplir, s’obria el camí perquè els injustos abandonessin els seus camins, els homes malèfics els seus propòsits i la misericòrdia del Senyor, tant generós a perdonar, s’oferís a tota la humanitat.

Tot plegat quan clarejava el matí d’aquell diumenge ni Maria Magdalena, ni l’altra Maria s’ho podien imaginar. Elles volien anar vora el sepulcre del mestre, el cos del qual s’havia enterrat de manera precipitada. Arribat el capvespre d’aquell divendres elles havien estat allí quan aquell home ric d'Arimatea, que es deia Josep i que era també deixeble de Jesús, havia anat a trobar Pilat per demanar-li el cos del crucificat i Pilat va manar que li donessin. Les dones eren allí quan Josep prengué el cos, l'embolcallà amb un llençol per estrenar i el va dipositar en un sepulcre nou, que ell s'havia fet tallar a la roca i veieren com va fer rodolar una gran pedra a l'entrada del sepulcre i se n'anà; perquè elles també eren allà assegudes enfront del sepulcre assegurat amb una guàrdia de soldats. Per això passat el dissabte quan ja clarejava, res més lluny de les seves expectatives que trobar-se de cop i volta amb les conseqüències d’un gran terratrèmol, la pedra del sepulcre rodolada i un àngel assegut sobre d’ella. Eren tant sols signes d’un prodigi encara molt més gran i elles serien les primeres en fer-ne experiència; entre la por i la joia Jesús els sortí al pas tot dient-los “Déu vos guard” i enviant-les com a missatgeres de la més gran bona nova, Crist ha ressuscitat d’entre els morts i el trobaran a Galilea. Maria Magdalena i l’altra Maria foren així les darreres en veure el cos de Jesús mort i les primeres en postrar-se als seus peus i en adorar al ressuscitat, les primeres en veure’l, les primeres en anunciar la joia de la resurrecció.

«Avui el Ressuscitat ens repeteix a nosaltres, com a aquelles dones que havien romàs al costat d'ell durant la Passió, que no tinguem por de convertir-nos en missatgers de l'anunci de la seva resurrecció. No té res a témer qui es troba amb Crist ressuscitat i a ell s'encomana dòcilment. Aquest és el missatge que els cristians estan cridats a difondre fins als últims confins de la terra.» (Benet XVI, Àngelus 9 d’abril de 2007). Aquest és el missatge d’aquesta nit santa, la nit en que la foscor s’ha fet llum, la mort vida i la por, joia. Realment el Senyor ha ressuscitat. Al·leluia.

Divendres Sant. La Passió del Senyor

 

Divendres Sant

La Passió del Senyor

7 d’abril de 2023

Is 52,13-53,12; Salm 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

Jesús tot ensenyant al temple vora la sala del tresor els havia dit que no era d’aquest món sinó del de dalt; aleshores alguns s’escandalitzaren i volien matar-lo, però ningú no l’agafà perquè no havia arribat la seva hora (Cf. Jn 8,20). Quan a mitja setmana de la festa ensenyava al temple, no pas la seva doctrina sinó la d’aquell qui l’havia enviat i afirmava que coneixia al Pare; després de sentir-lo molts intentaren d'agafar Jesús, però ningú no el va detenir, perquè encara no havia arribat la seva hora (Cf. Jn 7,30).  Quan els va dir que coneixia al Pare, que el Pare el glorificava i que Abraham en veure el seu dia s’entusiasmà i s’alegrà, ells agafaren pedres per apedregar-lo, però Jesús s’amagà i sortí del temple perquè encara no havia arribat la seva hora (Cf. Jn 8,52). Ara ha arribat l’hora, l’hora de ser glorificat per tal de glorificar al Pare.

Quan Ell els preguntà “Qui busqueu? I ells li respongueren que cercaven a Jesús de Natzaret, Ell els respongué “Jo soc”. En aquesta hora, l’hora de Jesús, aquest qui és, el Fill de Déu fet home i en tot igual a nosaltres llevat del pecat, no es mostra incapaç de compadir-se de les nostres febleses, ans al contrari vol compartir-les patint-les Ell mateix i essent provat en tot. Essent Ell Déu, pren damunt seu els nostres dolors, com anunciava el profeta Isaïes; assotat i humiliat, fou fet pols, i mort, sense obrir la boca. Patint ofenses i escopinades, desenganys i traïcions, bufetades i fuetades; res no el va fer desistir de veure el calze que el Pare li donava a beure. “Jo soc” els havia dit Jesús als deixebles quan atemorits el veieren acostar-se a la barca caminant sobre l’aigua. Ara a l’altra riba del torrent Cedró la mateixa expressió lluny de foragitar el temor dels qui guiats pel traïdor se li apropaven amb llanternes, torxes i tots armats, els fa retrocedí i caure per terra. Aquell qui és el pa, la porta, el pastor i el cep, dona pau a qui en Ell creu i neguiteja al qui el persegueix, al qui rebutja la salvació. El que havia vingut per a ser testimoni de la veritat no és ben rebut per tots, la bona nova de l’Evangeli desestabilitza als qui taquen el cor a la seva paraula i aquella nit molts cors es tancaren a pany i forrellat al que Ell deia i al que Ell representava. De fet es tancaven al pla de salvació però alhora acomplien el paper que Déu els havia reservat en aquest seu pla.

Quan Jesús els tornà a preguntar “Qui busqueu?”, ells li tornaren a dir que a Jesús de Natzaret llavors Ell els respongué que ja els havia dit “jo soc”. Aleshores s’acomplí el que havia dit que no perdria ni un dels que el Pare li havia confiat. En aquella hora no era encara l’hora ni de Pere, ni de Jaume, ni de Joan, ni de cap dels altres deixebles que el seguirien més tard. Encara els faltava de viure l’experiència de la mort del mestre i viure l’experiència que vindria després de dipositar el cos de Jesús en un sepulcre nou situat en un hort vora l’indret on l’havien crucificat i on no s’havia enterrat encara a ningú. Aquell divendres quan el cel s’enfosquia, aquell que havia dit “jo soc”, als ulls de molts havia deixat de ser, havia mort. Però aquell que acceptà la mort i una mort de creu, aquell que s’havia definit amb l’expressió “jo soc”, manifestant així la seva divinitat, no havia vingut per restar sota terra tot sol, havia mort per donar molt de fruit, un fruit de vida eterna.

Jesús no morí víctima de la traïció de Judes, un dels seus; ni morí per representar una amenaça pel poder polític en veure en Ell el pretor romà qui sap si un nou líder d’una de les interminables revoltes amb que aquell poble rebel situat a l’extrem oriental del imperi es resistia a l’emperador un cop i un altre; tampoc morí per atemptar contra l’economia del temple d’on havia expulsat violentament mercaders i canvistes; ni tant sols morí per representar una amenaça a la posició dels grans sacerdots als que ja els anava bé tal com estaven. Crist morí per vèncer a la mort, Crist morí per la nostra salvació, Crist morí acomplint la voluntat del Pare, que no era ni és altra que la de redimir-nos.

Avui a Getsemaní, a casa d’Annàs i al Pretori tot són crits demanant la mort del just; avui al calvari tot és solitud  i misèria; avui al sepulcre tot és silenci i tot sembla haver acabat. És tant sols un punt i a part, la història de la salvació no s’ha acabat pas, de fet està tot just a punt d’arribar al seu moment cabdal. Nosaltres avui també com Crist compartim el dolor del món, però no podem perdre mai l’esperança de que la veritat acabarà per imposar-se, perquè aquell que ha nascut i ha vingut al món per a ser testimoni de la veritat ens demana també de la creu estant que l’escoltem, que acollim aquella veritat que ens farà lliures, lliures de la mort, lliures de l’esclavatge; és aquesta la vertadera llibertat, la llibertat dels fills de Déu salvats per Crist a la creu. 

Dijous Sant. Missa de la Cena del Senyor

 

Dijous Sant

Missa de la Cena del Senyor

6 d’abril de 2023

Ex 12,1-8.11-14; Salm 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

Com podríem retornar al Senyor tot el bé que ens ha fet?. El Senyor passà pel país d’Egipte per alliberar al poble de l’esclavatge i el poble d’aleshores ençà celebrà aquella nit que és diferent a totes les altres nits. Amb Crist se’ns ha alliberat del pecat i de la mort i d’aleshores ençà la nostra vida és diferent a tota altra idea de la vida que haguéssim pogut tenir en la humanitat fins llavors. Crist és donació total, fins a l’extrem de donar la seva vida per nosaltres, fins al límit de donar-se Ell mateix per nosaltres, en cos i sang. La passió i la mort de Crist ens mostra que aquest Déu que sempre ha estimat a la seva creatura, arribada l’hora, l’estimà fins a l’extrem. Però aquest amor seu, sense límits, no fou un fet puntual, és essencialment i per naturalesa un amor sempre viu i sempre present. Un amor modèlic, certament, un model a imitar.

Els deixebles aquell vespre, a les vigílies de la festa de Pasqua, no acabaren d’entendre el gest del Senyor, el gest del qui anomenaven Mestre i Senyor, i feien bé de anomenar-lo així perquè ho era i ho és. Pere, arrauxat com sempre, primer no vol que Crist s’ajupi als seus peus, quan sap que si no es renta no és dels seus vol rentar-se de cap a peus; però a ell no li cal rentar-se tot. En canvi aquell altra que es deixa rentar els peus sense queixa, malgrat rentar-se’ls, segueix brut pel pecat que està a punt de cometre.

Jesús anuncia aquell vespre, ens mostra, tres sagraments alhora. Pel baptisme, pel bany, quedem nets d’aquell pecat que la creatura divina arrastra des dels inicis, però essent com som de naturalesa fràgil seguim pecant i ens cal ser rentats de nou, encara que no del tot, és aquest el sagrament de la penitència. Però aquell sagrament que podríem dir que està per damunt de tot altra, és quan celebrem el seu memorial, quan bevem el calze i mengem el pa, quan participem del cos i de la sang de Crist; aquell cos que per nosaltres fou clavat a la creu, aquella sang que brollà repetides vegades aquell darrer dia: del seu front amb gotes de sang a l’agonia de Getsemaní, al Pretori a l’esquena a causa de les fuetades i al cap a causa de les espines de la burlesca corona de rei, al calvari amb aquella llançada que volia assegurar la seva mort i llavors és quan Ell, fins i tot mort, ho donà tot per nosaltres.

Tres sagraments íntimament lligats, en paraules de san Joan Pau II: «hem de vigilar sempre, perquè aquesta gran trobada amb Crist en l'Eucaristia no es converteixi per a nosaltres en un acte rutinari i a fi que no el rebem indignament, és a dir, en estat de pecat mortal. La pràctica de la virtut de la penitència i el sagrament de la Penitència són indispensables a fi de sostenir en nosaltres i aprofundir contínuament l'esperit de veneració, que l'home deu a Déu mateix i al seu Amor tan admirablement revelat.» (Dominicae cenae, 7).

El darrer sopar i la institució de l’Eucaristia no s’entenen sinó associats a la misericòrdia i a la passió de Crist i és aquesta la que li dona un sentit de donació ple. És aquí, arribada l’hora, quan Jesús ens mostra un amor fins a l’extrem, rentant els peus a aquells que ben poc abans discutien sobre quin d’ells havia de ser el primer i Crist els mostra que el primer és el qui serveix; rentant els peus a aquells que poc després el trairan, el negaran i l’abandonaran. És aquí, aquell vespre de la cena, la darrera amb els germans, on l’Església entén el lliurament del cos i de la sang de Crist com a sacrificial, en un ambient pasqual. La sang esdevé de nou signe d’aliança, aquest cop d’una aliança ja no tant sols alliberadora, sinó salvífica, ja que Jesús mor per amor acomplint la voluntat del Pare i servint als germans.

L'eucaristia ens compromet amb Crist, ens compromet amb els germans. No tant sols celebrant un memorial incomparable, preludi i pregustació del Regne, sinó sobretot, fent-nos també nosaltres eucaristia, és a dir, presència per a tots aquells germans nostres que caminen en aquesta vida defallits, desesperançats i desil·lusionats. Fer-nos Eucaristia és compartir la nostra fe, la nostra esperança i la nostra caritat, per construir un món més fratern, pacífic, unit i harmoniós amb el seu creador.

Escrivia sant Joan Pau II: «Amb aquest do insondable i gratuït, que és la caritat revelada fins a l'extrem en el sacrifici salvífic del Fill de Déu, del qual l'Eucaristia és senyal indeleble, neix en nosaltres una viva resposta d'amor. No sols coneixem l'amor, sinó que nosaltres mateixos comencem a estimar. Entrem, per dir-ho així, en la via de l'amor i progressem en aquest camí. L'amor que neix en nosaltres de l'Eucaristia, es desenvolupa gràcies a ella, amb ella s'aprofundeix i es reforça.» (Dominicae cenae, 5).

És així, tant sols així, com podrem retornar al Senyor tot el bé que ens ha fet, compartint i demostrant aquell amor que d’Ell hem rebut. El nostre amor s’ha d’emmirallar en aquest gest de lliurament i de servei de Jesús. Donant-nos el seu cos i la seva sang; rentant els peus als seus deixebles; donant-se Ell mateix aquell vespre en l’angoixa i la suor que recorrerà el seu rostre a Getsemaní i l’endemà en el clam a la creu, ens dona exemple.

Nosaltres ara manifestant de la manera més profunda la nostra fe en el poder salvífic d’aquest gest, d’aquest sagrament de salvació; continuem creient, malgrat totes les incomprensions i confusions del món que ens envolta, en la bondat i l’amor de Déu malgrat les vicissituds de la història, sempre certs de que Déu és Pare i ens estima, encara que a vegades el seu silenci sigui incomprensible per a nosaltres. (Cf. Deus caritas est, 38.)

On hi ha vertader amor, allí hi ha Déu; on hi ha amor, allí s’hi fa present Déu que estimà i estima a la seva creatura fins a l’extrem de donar-se Ell mateix per a la nostra salvació. Tots hi som cridats i molts són els elegits.