diumenge, 31 de desembre del 2023

Diumenge dins l'Octava de Nadal. Sagrada Família: Jesús, Maria i Josep / Cicle B

 

Diumenge dins l'Octava de Nadal

Sagrada Família: Jesús, Maria i Josep / Cicle B

Diumenge 31 de desembre de 2023

Capella de Santa Caterina

Gn 15,1-6;21,1-3; Salm 104,1-2.3-4.5-6.8-9; He 11,8.11-12.17-19 i Lc 2,22-40

Sant Pau VI parlava a Natzaret un ja llunyà any 1964 de la família formada per Josep, Maria i Jesús com d’una «lliçó de vida domèstica. Ensenyi Natzaret el que és la família, la seva comunió d'amor, la seva senzilla i austera bellesa, el seu caràcter sagrat i inviolable; ensenyi el dolç i insubstituïble que és la seva pedagogia; ensenyi el fonamental i insuperable de la seva sociologia.» De fet són poques les referències evangèliques a aquesta etapa de la vida de Jesús, el que habitualment es denomina com a vida oculta. Sabem de la torbació de Maria i dels dubtes de Josep abans de formar una família i és que la irrupció de Déu en els plans humans d’aquella parella havia trastocat la seva vida i de quina manera. També d’altres parelles al llarg de la història de la salvació havien vist com la seva vida canviava d’un dia per l’altre amb l’acció de Déu. Un exemple són Abram i Sara que d’estèrils passaren a ser els pares d’una descendència tant nombrosa com l’estelada. L’acció de Déu fou eficaç gràcies a que trobà fe en Abram, en Sara, en Josep i en Maria, i gràcies a la fe ells s’obriren a complir la voluntat de Déu.

Tenim en Josep i en Maria els models per excel·lència d’aquesta disponibilitat i no pas sense preguntar-se sobre com i quan serien les coses, però al cap i a la fi sempre amatents a complir la voluntat del Senyor. Josep i Maria són models de fe, model de família i alhora model de matrimoni. Escriu el Papa Francesc: «El matrimoni és una vocació, en tant que és una resposta a la crida específica a viure l'amor conjugal com a signe imperfecte de l'amor entre Crist i l'Església. Per tant, la decisió de casar-se i de crear una família ha de ser fruit d'un discerniment vocacional.» (Amoris Laetitia, 72). Malgrat la concepció excepcional de Jesús en el ventre de Maria, Josep i Maria visqueren la vocació matrimonial com una vertadera família i no deixaren de seguir els costums, els ritus que seguia tota família jueva observant.  Acomplint la purificació de Maria i la presentació del nen al temple; peregrinant-hi després, però en cadascun d’aquests episodis apareix ja un anunci de que aquell no és un infant com els altres, de que aquell nen forma part del pla que Déu, el seu Pare, ha dissenyat per tal de portar a terme la redempció humana. I tot això Maria ho va guardant en el seu cor i tant la seva mare com el seu pare estaven meravellats d'això que es deia d'ell. Foren una família, certament atípica, però que anuncia el model de família que prefigura a la seva vegada l’Església. Escrivia sant Joan Pau II: «El matrimoni i la família cristiana edifiquen l'Església; en efecte, dins de la família la persona humana no sols és engendrada i progressivament introduïda, mitjançant l'educació, en la comunitat humana, sinó que mitjançant la regeneració pel baptisme i l'educació en la fe, és introduïda també en la família de Déu, que és l'Església.» (Familiaris consortio, 15).

En l’Evangeli d’avui amb Josep, Maria i el nen, ens surten al pas Simeó i Anna, dos personatges secundaris que tot i la seva avançada edat no havien perdut l’esperança de veure amb els seus propis ulls al Salvador. I tal com li havia promès l’Esperit Sant a Simeó, tal com demanava Anna tot pregant nit i dia al temple; veieren acomplerta la seva esperança. El Senyor recompensà la seva fe, una fe que malgrat semblar davant dels ulls dels altres un sense sentit, el tenia tot i així els seus ulls veieren a aquell qui era, qui és la salvació. La fe de Simeó i la d’Anna, la fe de Abram i de Sara, la fe de Josep i de Maria són models no pas inabastables sinó ben humans, ben propers. Deia Benet XVI que «María i Josep van educar a Jesús abans de res amb el seu exemple: en els seus pares va conèixer tota la bellesa de la fe, de l'amor a Déu i a la seva Llei.» (31 de desembre de 2006). En el sí d’aquesta família fou on Jesús creixia, es feia fort i entenimentat. Un model per a tots nosaltres. En paraules del Papa Francesc: «la família de Jesús, la de Natzaret és la família-model, en la qual totes les famílies del món poden trobar el seu sòlid punt de referència i una ferma inspiració.» (27 de desembre de 2020).

dilluns, 25 de desembre del 2023

Nadal del Senyor. Missa del dia

 

Nadal del Senyor

Missa del dia

25 de desembre de 2023

Is 52,7-10; Salm 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18

IV – La Paraula

En diverses ocasions i de moltes maneres, Déu no ha deixat mai de buscar el moment per a parlar a l’home, per dir-li que la salvació és al seu abast. Aquell qui és la resplendor de la gloria de Déu i empremta del seu mateix ésser, aquell qui existeix des del principi i per qui tot ha vingut a l’existència, s’ha fet home i ha plantat al món la seva residència. Darrera la imatge endolcida del Nadal, en certa manera acaramel·lada i avui en gran part dessacralitzada, hi ha la rotunditat de l’acció de Déu, la plasmació del més gran misteri, de com Déu es pot fer home i des de la base, des de la humanitat, des d’allò que el mateix ha creat, redimeix i allibera.

En diverses ocasions i de moltes maneres Déu havia enviat missatges a la humanitat, li anava indicant el camí del retorn a Déu. No era altra cosa que això la llei que donà a Moisès. Però la llei no fou suficient, l’entossudiment de l’home feia cas omís a la llei i a tots els profetes per la boca dels quals Déu antigament havia parlat. Però l’amor de Déu no afluixa mai, Déu no deixa mai d’estimar-nos, malgrat que un cop i un altre l’home li tanqui la porta del seu cor i moltes vegades ho faci a pany i forrellat. El seu amor arriba fins a l’extrem de que qui és la Paraula, el verb de Déu es fa home per crear de nou, per establir una nova aliança amb la seva creatura.

Com diu el profeta Isaïes el nostre Déu és rei, però la seva reialesa en no ser d’aquest món sovint ens desconcerta perquè no actua des del poder de l’autoritat, sinó des de la legitimitat del seu amor. A Déu no l‘havia vist mai ningú, ningú el va poder mirar mai cara a cara, Moisès es va tapar la cara perquè tenia por de mirar Déu; però ara la Paraula feta carn s’ha fet un de nosaltres, ha esdevingut un company de viatge amb la intenció de mostrar-nos que fins i tot nosaltres malgrat les nostres limitacions, malgrat les nostres debilitats, malgrat la nostra infidelitat i tebiesa en la fe, podem caminar cap al Pare, podem arribar a participar de la filiació divina, fets fills amb el Fill.

Aquesta paraula feta carn per amor és paraula de vida tal com el mateix Jesús va dir: «Us ben asseguro que els qui escolten la meva paraula i creuen en el qui m'ha enviat, tenen vida eterna; i en el judici no seran condemnats, perquè ja han passat de la mort a la vida.» (Jn 5,24). El verb fent-se home ha omplert de sentit la vida humana, una vida que vagava en la solitud, que un cop i un altre rebutjava la crida de Déu, s’obstinava en allunyar-se de Déu. La Paraula feta carn enforteix el lligam entre Déu i la seva creatura, li dona ple sentit i la retorna al camí de la salvació.

La vinguda del Fill al món demana de la nostra corresponsabilitat, som cridats a la fe, a compartir la joia de la salvació, ens cal respondre-hi afirmativament. Amb la mateixa confiança de Maria, amb la mateixa disponibilitat de Josep, amb la mateixa entrega que Joan el Baptista, aquella veu que cridava en el desert. Ens diu Jesús: «Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sereu deixebles meus.» (Jn 8,31). Déu ha donat el primer pas, lliurament, amorosament ens tendeix la mà, ens convida a rebre la salvació a canvi de la nostra fidelitat, de la nostra fermesa davant les dificultats, les contradiccions, les caigudes. Al pessebre hi ha molt més que un infant, al pessebre hi ha la Paraula, hi ha la font de la vida, de la vida vertadera i plena, una vida sense fi fonamentada en l’amor. En paraules del mateix Jesús: «Us ho ben asseguro: els qui guarden la meva paraula no veuran mai la mort.» (Jn 8,51). El verb fet carn és Paraula de vida, perquè només Ell té paraules de vida eterna, només Ell és la llum que cap foscor pot apagar.

diumenge, 24 de desembre del 2023

Nadal del Senyor. Missa de la nit o del gall

 

Nadal del Senyor

Missa de la nit o del gall

24 de desembre 2023

Is 9,1-6; Salm 95; Tt 2,11-14; Lc  2,1-14

III - Jesús

«Praesepe iam fulget tuum».

«La menjadora resplendeix».

(Himne d’Advent)

Per tot bressol fusta i palla; les seves senyes són uns bolquers i una menjadora. Aquest Salvador, que és el Messies el Senyor, ha escollit per tron allí on mengen els animals, per coixí la palla, rebuig del blat, i per palau una establia. Són signes del que ha de venir, perquè a la fi de la seva missió tindrà per tron de nou la fusta, la fusta d’una creu i serà comptat entre els rebutjats d’aquest món, comptat entre els delinqüents i tractat com un més d’ells. En el moment de presentar la seva reialesa davant del món el que ara és silenci i intimitat, serà burla i menyspreu. Aquest infant que reposa en aquesta menjadora és el Fill unigènit de Déu, aquell que és nascut del Pare abans de tots els segles, el qui és la llum que es revela a les nacions, la glòria d'Israel, el seu poble, com el definirà l’ancià Simeó (Cf. Lc 2,32).

La menjadora resplendeix en la foscor de la nit, perquè allí hi reposa aquell qui és la llum, el qui «ja té la pala a les mans per ventar el gra de l'era; entrarà el blat al graner, però cremarà la palla en un foc que no s'apaga.» (Lc 3,17) Allí, en la petitesa d’una establia, s’hi ha revelat l’amor de Déu que vol salvar a tots els homes, com ens ha dit l’Apòstol.

«lumenque non spirat novum».

«la nit exhala nova llum».

(Himne d’Advent)

Una llum envolta i esglaia als pastors que dormen al ras guardant de nit el seu ramat; és l’anunci d’aquella altra llum que una altra nit encegarà uns soldats que, també endormiscats com aquests pastors que avui vigilen al bestiar, vigilaran un sepulcre, d’on naixerà la vida que no s’acaba quan allí es manifesti la gloria de Déu en Jesucrist, el Fill. En el silenci tranquil de la nit Déu actua, Déu es fa present. Aquesta nit la llum resplendeix en la foscor, i la foscor no pot ofegar-la (Cf. Jn 1,5). La llum que sorprèn als pastors és l’anunci de la llum nova, una llum que no és com cap altra que hagi vist mai ningú abans. És la llum resplendor de la llum, que prové del Déu veritable, nascut del Déu veritable.

«quod nulla nox interpolet».

«cap altra nit la pot desfer».

(Himne d’Advent)

Aquesta nit un llum resplendeix en el país tenebrós, el jou pesat, la barra que encadenava, l’agulló que arriava han estat trossejats per un noi que porta a l’espatlla la insígnia de príncep. La innocència d’un infant, la vulnerabilitat d’un nadó indefens són l’avantguarda de l’acció més important de Déu en la història de la humanitat. Tot i la senzillesa, tot i la simplicitat de l’escena, aquesta nit no podrà ser desfeta per cap altra. Aquesta nit que representa la foscor en la que viu la humanitat, que representa la tenebra de la mort i del pecat, ha estat trencada per un infant posat en una menjadora, a l’aixopluc d’una establia perquè els pares no han trobat lloc a l’hostal.

Jesús, el fill de Maria, el Fill de Déu neix ja com un marginat més de la societat, ningú no s’ha apiadat d’aquella dona a qui se li han complert els dies i està a punt d’anar de part. Ja des del primer moment Déu fet home és deixat de costat pels seus. Ell és l’engendrat i no pas creat, de la mateixa naturalesa del Pare, pel qual tota cosa fou creada. I malgrat això aquesta llum es rebutjada ja que els homes s'han estimat més la foscor que la llum, perquè les seves obres eren dolentes (Cf. Jn 3,19). En aquesta nit tant sols uns pocs, uns elegits, s’adonen de que aquesta llum mostra a qui és el príncep de la pau, aquell que tindrà un principat immens sobre el que regnarà amb dret i justícia.

«fideque iugi luceat».

«i amb fe constant persistirà».

(Himne d’Advent)

Hem de mirar aquesta nit amb els ulls de la fe. Davant dels ulls no hi ha sinó un infant en bolquers posat en una menjadora, una mare encara atordida pels dolors del part, un aparent pare sorprès encara per tot plegat, uns pastors que encegats enmig de la nit hi han acudit sense saber ben bé per què. Però la resta d’Israel, la resta del món ignora el que ha passat. Davant dels ulls tenim al Salvador, al Messies, al Fill de Déu, Ell representa, és la mostra viva i palpable de la immensitat de l’amor de Déu vers nosaltres, un amor del qual no en serem mai prou dignes. Déu ens ha estimat fins a l’extrem de fer-se home per mostrar-nos que des de la nostra humanitat finita i fonedissa si seguim a Crist podrem participar de la seva mateixa divinitat. La salvació ens ve per Jesucrist, aquest mateix que ara jeu en una menjadora, aquell qui morirà en una creu, aquell qui reposarà en un sepulcre, aquell qui vencerà la mort i vencent-la ens donarà la vida.

En paraules de sant Bernat: «Aquestes tres coses, estimadíssims meus, assaboreixo en la meva ànima quan sento la bona nova del naixement de Jesucrist, el Fill de Déu. Per què l’anomenem Jesús? Perquè salvarà al seu poble de tots els seus pecats. I per què l’anomenem Crist? Perquè farà podrir el jou del teu coll amb l'efusió de l'oli. Per què el Fill de Déu es fa home? Perquè els homes es tornin fills de Déu. Qui pot resistir a la seva voluntat? Si Jesús és el que perdona, qui s'atrevirà a condemnar? Si és Crist el que cura, qui podrà ferir? Si el Fill de Déu és el qui enalteix, a qui podrà humiliar.» (Sermó sobre l'anunci litúrgic del naixement del Senyor.)

«En la gruta de Betlem el cel i la terra es toquen, l'infinit entra en el món, i a la humanitat se li obren de bat a bat les portes de l'eterna herència divina. Amb la presència del "Déu amb nosaltres", fins i tot la més fosca nit del dolor, de l'angoixa i del desconcert queda superada i vençuda per sempre. El Verb encarnat, l'Emmanuel, el "Déu amb nosaltres", és l'esperança de tota criatura fràgil, el sentit de tota la història, el destí de tot el gènere humà.» (Sant Joan Pau II 23 de desembre de 1992)

Realment avui ens ha nascut el Salvador, que és el Messies, el Senyor, aquell qui per nosaltres els homes i per la nostra salvació ha davallat del cel, encarnat per obra de l’Esperit Sant en el ventre de la Verge Maria i que nascut en una establia en una nit fosca ens porta la llum de la salvació.

Nadal del Senyor. Missa vespertina de la vigília

 

Nadal del Senyor

Missa vespertina de la vigília

24 de desembre de 2023

Oratori de la Mare de Déu dels Dolors a la infermeria de Poblet

Is 62,1-5; Salm 88,4-5.16-17.27 i 29; Fets 13,16-17.22-25; Mt 1,1-25

 II - Josep


Josep és l’espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, anomenat el Messies. Aquesta senzilla descripció situa a un personatge en un lloc destacat en la genealogia de Jesús, el Messies, el Fill de David, fill d’Abraham. Josep és sempre un personatge en segon pla, com si estigués en tot moment un pas enrere, cedint el protagonisme a Maria, la seva esposa, i a Jesús, el seu fill davant del món. Ell sap, així li ha estat revelat, que la seva missió és la de custodiar a aquest infant que neix de Maria d’una manera singular, la seva concepció, el seu engendrament dins del ventre de Maria sols es pot explicar pe l’acció de Déu.

El Senyor Déu estima al seu poble, de fet no l’ha abandonat mai, sempre ha estat el poble el qui li ha estat infidel. Però Déu no perd mai la paciència, espera sempre i sap que a la fi sortirà guanyant, que és qüestió d’esperar el lloc i el moment oportú. Déu a més no trenca amb els seus elegits, malgrat les seves infidelitats, així entronca amb David a aquell qui és el Messies i ho fa per mitjà de Josep, de la seva descendència.

En aquest llarg procés d’espera hi hagut de tot, fidelitats i infidelitats, però Déu manté per sempre el seu amor, l’aliança que ha fet amb el seu poble és perpètua. D’aquí que el salvador sigui donat a Israel de la descendència de David, sigui de la soca de Jessè.

Escriu el Papa Francesc: «La grandesa de sant Josep consisteix en el fet que va ser l'espòs de María i el pare de Jesús. Com a tal, «va entrar en el servei de tota l'economia de l'encarnació», com diu sant Joan Crisòstom» (Patris Corde, 1). La vida de Josep és una altra vida dedicada al servei, com la de Maria, una vida a la que li cal la renúncia dels seus plans, de la seva voluntat, per fer únicament i exclusivament la voluntat de Déu. Josep en quedar Maria embarassada la volia repudiar en secret, Déu li comunicà que tenia una missió a complir i ell renunciant a la seva voluntat, a la seva comoditat i qui sap si a la seva bona reputació, acollí a Maria i al nen i en fou davant del món el seu pare.

En paraules de sant Joan Pau II Josep: «ha estat cridat per Déu per a servir directament a la persona i a la missió de Jesús mitjançant l'exercici de la seva paternitat; d'aquesta manera ell coopera en la plenitud dels temps en el gran misteri de la redempció i és veritablement ministre de la salvació» (Redemptoris Custos, 14). 

En aquesta nit de Nadal fixem la nostra mirada en Josep, en aquest home prudent, just, observant i fervorós, aquell qui acollint a Maria i al fill que aquesta portava en les entranyes, mogut sempre per l’amor. Escriu el Papa Francesc: «La lògica de l'amor és sempre una lògica de llibertat, i Josep va ser capaç d'estimar d'una manera extraordinàriament lliure. Mai es va posar en el centre. Va saber com descentrar-se, per a posar a María i a Jesús en el centre de la seva vida.» (Patris Corde, 7).

Diumenge IV d'Advent / Cicle B

 

Diumenge IV d'Advent / Cicle B

Diumenge 24 de desembre de 2023

2S 7,1-5.8b-11.16; Salm 88,2-3.4-5.27 i 29; Rm 16,25-27 i Lc 1,26-38

 

I - Maria

 «Responde Verbum, et suscipe Verbum.»                       

«Digueu una paraula i rebeu el qui és la Paraula.»

(Sant Bernat, Homilia 4,8-9).

A casa d’una noia el nom de la qual era Maria, en un poblet de Galilea anomenat Natzaret el Fill s’encarnà, l’Esperit actuà cobrint a la noia amb la seva ombra i la voluntat del Pare s’acomplí. Així és la irrupció de la divinitat en la vida humana, manifestació perfecta de la Trinitat i alhora teofania discreta, quasi silenciosa, en la que calen poques paraules, cal algun silenci i en la que Maria amb una sola paraula, fiat, (que es faci), obre la porta de la humanitat cap a la salvació i alhora obre la porta de la humanitat a l’acció de la Trinitat.

Mentre el poder de l’Altíssim la cobreix amb la seva ombra, l’ombra del dubte s’esvaeix; mentre la noia es torba i es pregunta, l’àngel la treu de dubtes comunicant-li que té el favor de Déu i que res no ha de témer. La torbació, la pregunta i la perplexitat de concebre sense conèixer home desapareixen i la voluntat de Déu s’imposa de manera suau, sense estridències, sense fer soroll, com silenciosament un cop acomplerta la seva missió es retirà l’àngel.

Realment per a Déu res no és impossible, a Déu no li calen escenaris magnificents per a actuar, ho fa en la petitesa d’un poble de Galilea, sobre una noia promesa amb un home descendent de David, que es deia Josep, i a casa seva li anuncia que aquell qui concebrà obtindrà el tron de David.

Aquesta és la revelació del pla de Déu amagat en el silenci dels segles, com ens diu l’Apòstol. Aquesta ha estat la decisió del Déu etern, tal com ho havien anunciat els profetes però que pocs van entendre. Molts esperaven al Messies, però pocs van comprendre que havia de venir humilment per tal de poder compartir la nostra humanitat amb les seves limitacions, mancances, dolors i sofriments i també joies i alegries.

En aquesta senzilla escena a Natzaret Déu i l’home es troben i trobant-se tota la humanitat acabarà redimida, l’home tindrà part en la divinitat i tot per la decisió del Déu etern i el fiat, el sí d’una noia. Així la salvació ha arribat a l’abast de tots els pobles, el qui és l’únic ple de saviesa ens posa la salvació a tocar, si nosaltres som obedients a la fe, com Maria ho fou.

«Profer tuum et concipe divinum.»   

«pronuncieu la vostra paraula humana i concebeu el qui és la Paraula divina.»

(Sant Bernat, Homilia 4,8-9).

Aquell qui té a Déu per Pare i qui és per a Déu el seu fill s’ha escollit per palau el ventre virginal de Maria. El Pare ha trobat per al seu Fill una arca on engendrar-lo i amb una sola paraula humana, fiat, (que es faci), la Paraula divina que està en l’origen i la creació de totes les coses, hi ha fet estada i ha començat així la nova creació. L’home caigut per un home serà salvat per un home; a la dona enganyada en altre temps pel maligne li serà ara comunicada la veritat de la salvació per un àngel.

La salvació no la fa Déu d’esquena a l’home, ans al contrari, la humanitat hi participa de manera directe, com Maria que no sabent-se d’antuvi destinada a tal alta missió en el moment clau, donant el seu consentiment ve a representar com si tota la humanitat assentís a la voluntat de Déu. Certament no és pas així, el pla de Déu fou rebutjat en el seu moment per part de molts i ho és també avui. La humanitat rebutja a Déu a vegades de manera radical, negant-lo, obviant-lo o combatent-lo; a vegades amb la indiferència, a vegades, com sovint fem nosaltres, de manera més subtil intentant de manipular-lo, d’interpretar-lo d’acord amb la nostra voluntat i allunyant-nos de la voluntat de Déu.

Quan ens assalta el dubte, quan ens assetja la temptació, quan ens afecta el desencís, tenim en Maria el model a seguir. Ella malgrat no entendre-ho tot, deixà fer a Déu, es posa a les seves mans i així d’aquesta manera senzilla, humil i confiada obri les portes a la salvació. Maria, la noia de Natzaret, és part insubstituïble de la vinguda de Déu al món. Sense Maria, sense la seva acceptació no hi hauria hagut encarnació i sense que Déu es fes home, la nostra fragilitat humana hauria perviscut eternament.

«Emitte transitorium et amplectere sempiternum

«proferiu una paraula transitòria i rebeu en el vostre si el qui és la Paraula eterna.»

(Sant Bernat, Homilia 4,8-9).

En aquesta senzilla escena a Galilea, l’eternitat entrà en la història humana. L’home s’hi havia allunyat, l’havia perduda, però un sol mot transitori, fiat, (que es faci),  obre la porta a la recuperació de la imatge divina que impresa en cada home i en cada dona, havia estat enterbolida pel pecat i ennegrida per la mort. Aquest qui és la Paraula és qui té paraules de vida eterna i encarnant-se ha posat l’eternitat a l’abast de l’home.

Som a les portes del Nadal, transcorregut el camí de l’Advent, el camí de l’esperança, aquesta nostra esperança, l’esperança de tota la humanitat, encara que sovint la ignori, està a punt de fer-se realitat, humilment, de manera casi silenciosa i en aquesta sublim realitat hi ha un personatge imprescindible, Maria. En aquest darrer diumenge d’Advent, en aquesta vigília del Nadal girem els ulls vers Maria. Del seu assentiment ha depès la nostra salvació i ella ha accedit dient una sola paraula, fiat, (que es faci) a acollir aquell qui és Paraula i els qui escolten aquesta paraula i creuen en el qui l'ha enviada, tenen vida eterna; i en el judici no seran condemnats, perquè ja han passat de la mort a la vida. (Cf. Jn 5,24).

Com escrivia sant Bernat de Maria: «si la segueixes, no et desviaràs; si recorres a ella, no desesperaràs. Si la recordes, no cauràs en l’error. Si ella et sosté, no cauràs avall. De res tindràs por si ella et protegeix; si et deixes portar per ella, no et fatigaràs; amb el seu favor arribaràs a bon port. De tal manera que tu mateix podràs experimentar amb quanta raó diu l’evangelista: i el nom de la noia era Maria.» (SVM II,17).

divendres, 8 de desembre del 2023

La Immaculada Concepció de la Verge Maria

 

La Immaculada Concepció de la Verge Maria

8 de desembre de 2023

Gn 3,9-15.20; Salm 97,1.2-3ab.3c-4; Rm 15,4-9 i Lc 1,26-38

 

«María ha estat preservada de l'herència del pecat original. D'aquesta manera, des del primer instant de la seva concepció, és a dir de la seva existència, és de Crist.» (Sant Joan Pau II, Redemptoris Mater, 10).

Maria és anomenada sovint com la nova Eva. Aquestes dues dones van ser creada una i concebuda l’altra sense el pecat original, immaculades. Totes dues són considerades mares, una Eva de la humanitat i l’altra Maria de la nova humanitat ja redimida. Però al cap i a la fi partint de les mateixes condicions una serà expulsada del paradís, mentre que l’altre hi serà assumpta en cos i ànima. On està la diferència entre una i altre? Eva va desobeir al Senyor, ho tenia tot i ho va perdre tot, fins i tot la immortalitat, perquè essent imatge de Déu va renunciar a aquesta imatge per mor de la seva ambició, per mor del pecat. Maria en canvi no n’era pas conscient d’estar lliure del pecat, no se sabia concebuda immaculada, però acomplint sempre la voluntat de Déu, obrint-se en tot moment a la seva gràcia a la fi de la seva vida terrena va rebre el premi que li corresponia. Eva passà de tenir-ho tot a perdre-ho; Maria passà de no tenir res a tenir-ho tot; Eva passà de la vida a la mort, Maria passà de la mortalitat a la vida eterna. Eva tenia por, s’amagava, defugia la presència de Déu, se sentia nua davant del seu creador i enganyada per la serp, però havent caigut en la temptació aquesta no li havia donat pas allò que cercava, la igualtat amb Déu, sinó que havia perdut allò que creia poder conservar, la imatge de Déu. Maria al contrari és convidada per l’àngel a no tenir por, perquè el favor de Déu li ha estat concedit.

«Es tracta d'una mare del tot singular, triada per Déu per a una missió única i misteriosa, la d'engendrar per a la vida terrena al Verb etern del Pare, que va venir al món per a la salvació de tots els homes. I María, Inmaculada en la seva concepció, així la venerem avui amb devoció i gratitud, va realitzar la seva peregrinació terrenal sostinguda per una fe intrèpida, una esperança indestructible i un amor humil i il·limitat, seguint les petjades del seu fill Jesús.» (Papa Benet XVI 8 de desembre de 2007).

Maria és l’escollida per Déu; és la primera a ser salvada, la primera a experimentar en ella mateixa els efectes de la redempció, la primera en participar del misteri de la salvació. Ella és la primera deixeble, perquè ja acollint en el seu sí al Fill de Déu, fent-se fill seu al qui fou engendrat abans de tota la creació, s’ha obert al misteri de la salvació. Ha estat beneïda amb tota mena de benediccions espirituals des de dalt del cel i elegida per Déu ja abans de crear el món per ser santa, sempre irreprensible als ulls de Déu. Maria, la primera deixeble de Crist, ha estat la primera a rebre ja la seva part en l’herència, ha estat destinada i escollida per fer-hi estada per aquell qui tot ho duu a terme seguint la seva voluntat, que no és altra que la de salvar a la humanitat del pecat i de la mort. Maria esdevé així lloança vivent de la grandesa de Crist, en ser deixeble primerenca i totalment lliurada a Crist des del moment de l’anunciació fins a la seva assumpció al cel, passant pel dolor de la creu i la joia de la Pasqua. Amb el fiat de Maria s’inicia la realització del pla de salvació que Déu ofereix a l’home. Sant Bernat ens ho mostra bellament en un dels seus sermons en que insta i apressa a Maria a dir si a l’àngel per tal de que tots els homes puguem ser salvats, escriu sant Bernat: «Obriu, oh Verge benaurada, el vostre cor a la fe, els vostres llavis a la confessió, les vostres entranyes al Creador. Mireu que el qui desitgen totes les nacions és aquí fora i us truca a la porta. No fos cas que, si ho demoreu, passés de llarg.» (Homilia 4, 8-9). I Maria va obrir a Déu la porta del seu cor i digué «sí».

«La solemnitat de María Inmaculada, se situa en el context de l'Advent, un temps d'espera: Déu complirà el que ens ha promès. Però en la festa d'avui se'ns anuncia alguna cosa que ja ha succeït, en la persona i en la vida de la Mare de Déu. El dia d'avui el considerem el començament d'aquest compliment, que és fins i tot abans del naixement de la Mare del Senyor. De fet, la seva immaculada concepció ens porta a aquest precís moment en el qual la vida de María va començar a palpitar en el si de la seva mare santa Anna: quan ja existia l'amor santificant de Déu, preservant-la del contagi del mal, que és herència comuna de la família humana.» (Papa Francesc 8 de desembre de 2019).

Maria és la nostra porta cap a l’esperança, ella fou i és també avui la primera a tenir posada l’esperança en Crist. Torbada en sentir aquelles paraules que li deien que el Senyor era amb ella, pensativa de per què la saludava un àngel així, temorosa com l’àngel la reconegué; malgrat la torbació, la inquietud i la por; s’obre a complir la voluntat de Déu, és considera l’esclava del Senyor i a partir d’aquell moment la seva vida no serà altra cosa que acomplir la voluntat de Déu i créixer en la fe mentre veu créixer al seu costat al Fill de Déu enviat per a aconseguir-nos la salvació.

Davant de la realitat de Déu hi ha dos camins possibles. Un el que no porta enlloc o millor dit porta a la mort; quan la nostra ambició de ser iguals a Déu ens allunya d’Ell perquè la seva imatge l’enterbolim amb l’egoisme, la murmuració, la voluntat de fer la nostra per damunt de tot i per davant de qualsevol, sense importar-nos per res el mal que puguem fer a Déu, als altres i a nosaltres mateixos. Però hi ha un altre camí a recórrer, ben possible i ben real, aquell que escollí Maria des del mateix moment en que fou interpel·lada per l’àngel, fer la voluntat de Déu, no pas de manera resignada, pesarosa o acomodatícia; sinó de manera resolutiva, generosa i amorosa. L’amor a Déu ens mou a obrir-nos a fer la seva voluntat, certs de que Ell vol sempre el millor per a nosaltres, tot i que a vegades ens costi descobrir-ho, tot i que a vegades ens sentim fins i tot infeliços, envejosos en certa manera de la felicitat del injust.

Molts cops, com diu el salmista, estem a punt de desviar-nos, els nostres peus estant a punt de relliscar de l’enveja que sentim pels injustos, veient el benestar dels insolents;  mirem com aquests injustos acumulen tranquils les riqueses i ens preguntem què en traiem nosaltres de guardar pur el cor i de rentar-nos les mans en senyal d'estar nets de culpa, si creiem que a cada instant hem de sofrir, si creiem que ens veiem castigats tot el dia (Cf. Salm 73).  La temptació de ser Eva i Adam està sempre davant dels nostres ulls; la possibilitat d’imitar a Maria i al mateix Crist se’ns obre en tot moment per acció de la gràcia salvadora de Déu que un cop i un altre ens crida a la salvació, a seguir-lo, a creure-hi; com el seguí i hi cregué Maria; malgrat els dolors i a vegades fins i tot dels afronts. El camí d’Eva i d’Adam, és el camí de la humanitat caiguda, és el camí de l’ambició, una ambició que neix en el seu cor i que traspua pels seus ulls, que fins i tot els surten de la cara; escarnint amenaçant de fer mal, posant-se altius amenaçant amb la força i desafiant a Déu com si res, creient saber-ho tot a la terra. Però malgrat saber que el camí d’Adam i el d’Eva és un camí equivocat, és una opció de vida sempre present davant els nostres ulls, una temptació sempre present.

El camí de Maria és el camí de Crist; ella no se separà mai del Senyor, Ell li donà la mà i la guià amb el seu consell i en acabar se l’endugué a la gloria; perquè ella tenint a Crist , el seu fill, no desitjava ja res més a la terra. En paraules del Papa Francesc: «la Paraula de Déu va ser dirigida a María, i ella la va acollir amb tot el seu ésser, en el seu cor, perquè prengués carn en ella i naixés com a llum per als homes. (...) En la Mare de Jesús, la fe ha donat el seu millor fruit (...). En la seva vida, María ha realitzat la peregrinació de la fe, seguint al seu Fill. Així, en María, el camí de fe de l'Antic Testament és assumit en el seguiment de Jesús i es deixa transformar per ell, entrant a formar part de la mirada única del Fill de Déu encarnat.» (Lumen fidei, 58).

En Maria la nova Eva, la primera deixebla de Crist, la porta a l’esperança, s’acomplia ja allò que diria l’Apòstol: «Déu, que coneixia els qui l'estimen d'abans que existissin, els destinà a ser imatges vives del seu Fill. Ell, que els havia destinat, els crida, els fa justos i els glorifica.» (Rm 8, 29-30).

diumenge, 3 de desembre del 2023

Diumenge I d'Advent / Cicle B

 

Diumenge I d'Advent / Cicle B

Diumenge 3 de desembre de 2023

Is 63,16b-17.19b.64,2b-7; Salm 79,2ac i 3bc.15-16.18-19; 1C 1,3-9 i Mc 13,33-37

«El que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu!» (Mc 13,37). És la crida de Jesús a estar atents, a no baixar la guàrdia, a no adormir-nos. No és pas Déu qui deixa que ens desviem del seus camins, ni tampoc vol que els nostres cors s’obstinin a no creure en Ell. Ell és sempre i per damunt de tot el nostre Pare i es recorda tothora de que som obra de les seves mans. Ens estem preparant durant aquest temps d’Advent per recordar aquell moment quan Déu esquinçà el cel i baixà; no ho feu fonent muntanyes, certament, però cap orella no havia sentit fins llavors, ni cap ull havia vist mai un Déu que s’abaixés per tal de salvar als qui esperen en Ell. Déu girà des del cel els seus ulls cap a l’home, vingué a visitar aquesta seva vinya i tot ho feu per amor a la seva creatura, Ell que és l’amor.

Ens cal viure esperant la manifestació de Jesucrist, com els cristians de Corint dels que Pau elogia llur vida en comunió amb Crist. «Però el Fill de l'home, quan vingui, trobarà fe a la terra?» (Lc 18,8), ens trobarà vetllant i atents? Pot ser que quan Ell arribi ja no hi hagi ningú que invoqui el seu nom i es recolzi en Ell en desvetllar-se? Si sabéssim per endavant que el Senyor vindrà al vespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada seria molt més fàcil, sens dubte. Encara que marcida la nostra fe com la fulla caiguda, maldaríem per estar a punt a l’hora convinguda. Però Déu no ens vol seguidors seus interessats, de darrera hora, a temps parcial; ens hi vol sempre i per estar sempre a punt no hi ha altra camí que vetllar i per poder vetllar, per treure les forces, per no adormir-nos, perquè la nostra fe no s’adormi, no n’hi ha d’altra que pregar per poder estar a punt i arribar així a veure la claror de la seva mirada i ser salvats.

El Senyor els ho va dir als deixebles a Getsemaní, «Vetlleu i pregueu, per no caure en la temptació. L'esperit de l'home és prompte, però la seva carn és feble.» (Mc 14,38). Però fins i tot ells, sabent que una angoixa de mort consumia al seu mestre, s’adormiren i és que els ulls els pesaven; i sorpresos per Crist en aquell estat de somnolència, no sabien ni què dir-li. Si als deixebles que eren al costat del mestre els queien els ulls, i sucumbiren a la temptació d’adormir-se, com no hi caurem nosaltres sinó deixem que sigui el Senyor qui ens mantingui ferms fins a la fi. Però ens cal demanar-li aquesta fortalesa que nosaltres no tenim, ens cal pregar. Vetlla i pregària van de la mà.

Aquest temps d’Advent que avui encetem ha de ser també un temps privilegiat per a la pregària. Una pregària confiada, esperançada, però també una pregària atenta i perseverant perquè aquella hora menys pensada pot arribar en qualsevol moment i no ens ha de trobar amb una fe adormida, relaxada, atordida. Ens preparem per recordar aquell moment en que el Fill de Déu baixà del cel i es feu un de nosaltres; però alhora ens preparem, ens hem de preparar sempre i en tot moment pel doble adveniment del Senyor, aquell particular per cadascun de nosaltres i el de la fi dels temps i ni d’un ni de l’altre no sabem ni el dia, ni l’hora. Aquesta espera no la podem viure d’altra manera que des de la proximitat amb Déu, estant certs de que el Senyor és a prop, i això és  el que ens recordarà cada dia la litúrgia de l'Advent, i cal que aquesta proximitat del Senyor la sentim al fons dels nostres cors, una proximitat amb el Senyor que implica necessàriament vetlla i pregària.

L’Advent se’ns ofereix com un temps per viure’l amb la mirada fixa i atenta en la seva vinguda. «El cristianisme no és només una “religió d'advent”, sinó l'Advent mateix. El cristianisme viu el misteri de la vinguda real de Déu cap a l'home, i d'aquesta realitat palpita i batega constantment. Aquesta és senzillament la vida mateixa del cristià. Es tracta d'una realitat profunda i al mateix temps senzilla.» (San Joan Pau II 29 de novembre de 1978). La nostra vida es una espera i aquesta espera ha de ser sempre atenta, vetllant i pregant perquè quan el tinguem aquí ens trobi a punt per rebre’l.

dissabte, 2 de desembre del 2023

Dissabte de la setmana XXXIV durant l'any / I

 

Dissabte de la setmana XXXIV durant l'any / I

Dissabte 2 de desembre de 2023

Dn 7,15-27; Salm Dn 3,82.83.84.85.87.86 i Lc 21,34-36

Recés d’Advent de la Germandat de Poblet

Esperar en tot moment mantenint-nos alerta, vet aquí la recomanació de Jesús. L’Església ens proposa de tenir present la fi dels temps, del nostre temps personal i del temps col·lectiu. Sembla que tot plegat ens mogui a la basarda, al neguit; però la nostra no ha de ser en cap cas una espera angoixada, temorosa, sinó una espera esperançada.

Demà comencem el temps d’Advent, un nou any litúrgic i durant quatre setmanes ens prepararem per l’adveniment del Senyor, val a dir que aquest adveniment ens és més fàcil de passar, ens costa menys, és més dolç. El Nadal, recordar un infant en una menjadora se’ns fa més simpàtic; però aleshores oblidem per què ha nascut aquest infant, qui és realment; sota una aparença de dolcesa hi ha la divinitat feta humanitat; sota una aparença de feblesa hi ha el pla de salvació de Déu i aquest pla no té cap altra acompliment que la fi dels temps. Però aquesta és una visió que se’ns fa més difícil de pair, podríem ben bé dir que és políticament incorrecte. Tot això ens contorba, ens alarma, com deia el profeta Daniel.

Però quina por ens ha de fer la vinguda de l’estimat, si realment l’estimem? quina por ens ha de fer la vinguda del salvador, si realment volem ser salvats? Aquell mateix qui es feu infant tremolós i desvalgut, la representació més palpable i real de la humanitat, sempre feble i desvalguda; és el qui va tenir la valentia de morir a la creu, el qui va estimar fins a l’extrem, el qui va vèncer la mort i vencent la seva de mort va vèncer també la nostra; aquell qui és camí, qui és veritat i qui és vida. Diu el Papa Francesc: «La història humana comença amb la creació de l'home i la dona a imatge i semblança de Déu i conclou amb el judici final de Crist. Sovint s'obliden aquests dos pols de la història, i sobretot la fe en el retorn de Crist i en el judici final a vegades no és tan clara i ferma en el cor dels cristians.» (24 d’abril de 2013).

I la fe en la darrera vinguda no és tant clara i ferma perquè ens obliga a mirar al nostre interior, a analitzar la nostra vida de creients, a reconèixer-nos imperfectes, necessitats de gràcia i qui sap si arribem a sentir-nos mancats de l’amor de Déu pel simple fet de que ens anunciï el seu retorn gloriós.

Afegeix el Papa Francesc: «Abans de res recordem que, amb l'Ascensió, el Fill de Déu va portar al costat del Pare la nostra humanitat que Ell va assumir i vol atreure a tots cap a si, cridar a tothom perquè sigui acollit entre els braços oberts de Déu, perquè, al final de la història, tota la realitat sigui lliurada al Pare. Però existeix aquest «temps immediat» entre la primera vinguda de Crist i l'última, que és precisament el temps que estem vivint.» (24 d’abril de 2013).

Això és el realment important de l’espera, la preparació, aquest temps immediat que és el nostre, que és l’aquí i l’avui, que és la nostra vida de cap a peus, de principi a fi. Hi per preparar-nos ens la cal viu amb fe, amb caritat i amb esperança. No pas amb por, amb desconfiança i amb rebuig.

Començarem amb les Vespres d’avui el temps de l’Advent, el temps de l’esperança. Visquem-lo amb la mirada posada en el darrer i definitiu adveniment.

En paraules de sant Joan Pau II: «Reflexionar tant en el judici particular com en el judici final ens recorda que mentre tenim vida, tenim l’oportunitat d'aconseguir la nostra salvació. Cada dia ens ofereix la possibilitat d'estimar a Déu i als qui ens envolten, de viure cristianament.» (Cruzando el umbral de la esperanza)

divendres, 1 de desembre del 2023

Paraules al final del funeral Dr. Joan B. Culla i Clarà

 

Paraules al final del funeral Dr. Joan B. Culla i Clarà

Divendres 1 de desembre de 2023

Parròquia Sant Pere d'Octavià de Sant Cugat del Vallès

Sa 3,1-9; Salm 22 i Jo 6,37-40

«Les ànimes dels justos estan en mans de Déu» ens ha dit el llibre de la Saviesa en el fragment escollit, com la resta de les lectures que hem llegit, pel mateix Dr. Culla perquè les escoltéssim ara i aquí tots plegats. Perdoneu l'expressió, però en Culla ho va deixar tot lligat i ben lligat, també aquesta cerimònia. La mort és sovint viscuda com una excepció, com quelcom que trenca la normalitat, quan de fet no hi ha res tant normal com morir; ho sabem tots ben bé però intentem oblidar-ho, mirem d’apartar la idea de la mort de les nostres vides i això fa que quan inevitablement ens arriba, quan ens toca de prop la visquem amb rebuig, intentem d’amagar-la o mirem de culpabilitzar-ne a algú per alleugerir així la nostra sensació d’impotència. Viure la mort, afrontar-la amb serenor i ser capaç de transmetre aquesta serenor i aquesta pau als qui ens envolten és ben bé un signe d’aquesta saviesa de la que ens parlava la primera lectura.

La vida d’en Joan B. Culla ha estat tota ella guiada per la saviesa i la passió, una saviesa i una passió sempre serena. La història contemporània com a vocació, la docència i el diàleg com a mitjans per transmetre el que tenia a dir i a explicar i sempre al seu costat la Imma, la seva esposa, la seva companya en tot i per tot. Acomiadem avui aquí a un home d’una peça, que ha viscut amb intensitat, amb serenor i amb rigor la seva vida, que sens dubte hauríem volgut tots més llarga.

En el multitudinari homenatge que si li va tributar fa unes setmanes va acabar amb aquestes paraules la seva intervenció «us estimo immensament a totes i a tots. (...) m’acabeu de proporcionar l’equipatge més preciós que un pot portar en el viatge que em resta per fer.» La mort viscuda com el viatge que ens resta a tots per fer i que el nostre germà Joan Baptista, el Dr. Culla, en Culla ha fet amb el millor equipatge que podia agafar per fer-lo, l’amor rebut i l’amor donat; estimant i essent estimat. Déu és amor i hem escoltat en l’Evangeli segons sant Joan que Déu no traurà pas fora ningú que vagi a Ell, perquè la voluntat del Pare és que tots els qui veuen i creuen en el Fill tinguin vida eterna i sols es pot creure estimant a Déu i als altres.

El Dr. Culla ens ha donat amb la seva mort una darrera lliçó i ha estat una lliçó que ben bé podríem qualificar de magistral. Acceptant la irreversibilitat de la seva malaltia, acomiadant-se d’uns i d’altres, planificant i preparant podríem dir que fins al darrer detall aquest final. Però estem certs de que no és pas un final, és un punt i a part, és el començament d’una nova vida, d’un nou món com es titula una de les peces musicals per ell escollida, d’aquella vida que Crist, que no vol perdre res del que el Pare li ha donat, ens dona  per la seva resurrecció. Podríem dir que en Joan B. Culla al llarg de la seva vida ha valorat a molts, ha examinat molts alumnes, ha analitzat molts personatges i situacions històriques. Ara li ha arribat el seu de judici i al seu examen final, a la maleta hi porta el millor que hi pot portar, aquest amor que va donar i que va rebre i això és el vertaderament important, perquè com diu sant Joan de la Creu al capvespre ens examinaran en l’amor, no pas de res més.

De la vida del Dr. Culla en queden i en quedaran moltes coses: llibres, articles, aportacions i investigacions, el record en els seus; quedarà el ressò de moltes de les seves lliçons, ell que ajudà a formar tants i tants periodistes; o de les seves opinions, ell que participà en tantes tertúlies i debats. Però de totes les lliçons que ha donat, la darrera, la seva manera serena, digne i lúcida d’afrontar la mort ha estat la més magistral de totes; la lliçó definitiva d’un home d’una peça, que ha sabut viure i ha sabut morir. Ha sabut viure estimant tantes coses i a tantes persones i ha sabut morir amb esperança, amb aquella esperança que dona la fe viscuda com ell l’ha viscuda, amb profunditat i serenament.

El Dr. Culla pot ben bé dir com l’Apòstol Pau: «ha arribat l'hora de la meva partença. He lliurat un bon combat, he acabat la cursa, he conservat la fe.» (2 Tm 4, 6-7).

Preguem pel nostre germà Joan Baptista, perquè el Senyor l’aculli amb amor, i alhora donem gràcies pel do de la seva vida, per tot el que ens ha deixat i per aquesta darrera lliçó que va molt més enllà de cap altra que hagi pogut mai impartit. Vivint amb fortalesa, serenor i esperança aquí a la terra fins al darrera alè i posada l’esperança més enllà d’aquest món.

Que aquesta seva esperança es vegi ara acomplerta en tota la seva plenitud és el que demanem ara i aquí al Senyor.

diumenge, 26 de novembre del 2023

Diumenge de la setmana XXXIV durant l'any A

 

Diumenge de la setmana XXXIV durant l'any A

16 de novembre de 2023

Capella de santa Caterina

Ez 34,11-12.15-17, Salm 22,1-2a.2b-3.5.6, 1C 15,20-26.28 i Mt 25,31-46

Avui l’Església en aquest darrer diumenge de l’any litúrgic ens proposa de celebrar la solemnitat de Crist com a rei del univers. Aquesta festa va ser instaurada pel Papa Pius XI l'11 de març de 1925, la seva intenció era fer notar als catòlics que el rei de l'Església és Crist. Posteriorment amb les reformes litúrgiques es va canviar la data de la celebració donant-li un nou sentit; en situar-la per tancar l'any litúrgic es va voler ressaltar la importància de Crist com a centre de tota la història universal. És l'alfa i l'omega, el principi i la fi, amb Ell tot comença i tot acaba.

Crist regna d’una manera molt diferent però a com ho fan els reis i els governants del món, ho fa amb un missatge d'amor, de justícia i de servei. El Regne de Crist és etern i universal, és a dir, per sempre i per a tots els homes. Per això aquesta festa té també un sentit escatològic, com la litúrgia de les darreres setmanes de l’any litúrgic. L’Església ens mou a meditar sobre la fi dels temps i també sobre la nostra pròpia fi. Sabem que el Regne de Crist ja ha començat, perquè es va fer present en la terra a partir de la seva vinguda al món fa gairebé dos mil anys, però Crist no regnarà definitivament sobre tots els homes fins que torni al món amb tota la seva glòria al final dels temps.

En la primera lectura el profeta Ezequiel ens ha parlat de Déu com el bon pastor que cercarà les ovelles dispersades, les farà reposar i farà posar bona les malaltes. Quan sentim parlar de judici, de la fi dels temps, de la vinguda del Regne sovint sentim un calfred, no ens agrada la idea, però hem de parar atenció en qui esperem. El qui ha de venir no és pas cap desconegut, ens ho ha dit sant Pau en la primera carta als cristians de Corint, és a Crist a qui esperem, a aquell qui ha ressuscitat d’entre els morts, el qui estimant-nos fins a l’extrem es va fer home com nosaltres per poder vèncer la mort i poder oferir-nos la vida eterna. Cert que tots hem de morir, però ens ha dit l’Apòstol que també és ben cert que tots viurem gràcies a Crist.

El seu Regne doncs és un regne de vida, d’esperança, d’amor. Ara bé cal que ens en fem dignes d’obtenir la ciutadania d’aquest regne i les normes per obtenir-la aquesta ciutadania del Regne del cel ens les ha dit el mateix Crist en l’Evangeli: donar de menjar al qui té fam, donar de beure al qui té set, acollir al qui és foraster, vestir al qui va despullat, visitar al qui està malalt o a la presó. No són pas gestes heroiques, són coses senzilles, simples, quotidianes. Però no sempre les fem, no sempre ens són fàcils de fer. Tenim dret al cel, a la salvació, a ser rebuts al Regne; però tenim també el deure de donar menjar, beguda, vestit, aixopluc i companyia als germans que els cal; no ho oblidéssim pas. En cadascun d’ells hi ha la imatge del Crist i tot allò que els fem o deixem de fer-los a ells és al mateix Crits a qui ho fem o ho deixem de fer.

En paraules del Papa Francesc: «hem de tenir sempre ben present que nosaltres estem justificats, estem salvats per gràcia, per un acte d'amor gratuït de Déu que sempre ens precedeix; sols no podem fer res. La fe és abans de res un do que hem rebut. Però per a donar fruit, la gràcia de Déu demana sempre la nostra obertura a Ell, la nostra resposta lliure i concreta. (...) Que contemplar el judici final no ens faci mai por, sinó que més aviat ens impulsi a viure millor el present.» (Audiència general 24 d’abril de 2013).

divendres, 24 de novembre del 2023

Divendres de la setmana XXXIII durant l’any

 

Divendres de la setmana XXXIII durant l’any

Divendres 24 de novembre de 2023

LXXXIII Aniversari del retorn de la vida monàstica a Poblet

 1M 4,36-37.52-59, Salm  1Cr 29,10.11abc.11d-12a.12bcd i Lc 19,45-48

Quan el rei Antíoc arribà a Jerusalem i saquejà i destruí el temple estava cert de que havia acabat amb una antiga i obsoleta cultura i que aquell poble primitiu, rebel i obstinat acabaria per acollir i adoptar els nous costums i la nova manera de viure, que ell sens dubte considerava més civilitzada. Però vet aquí que temps a venir Judes macabeu acabaria per reunir un exèrcit prou fort per derrotar als estrangers i el temple acolliria de nou el culte al Déu únic, vivent i veritable. Amb aquell acte de reparació el temple esdevenia de nou el lloc sant; perquè un temple, un recinte sagrat sense culte no és res, pot ser un marc grandiós, però ha perdut el seu sentit.

Al llarg dels segles no han estat poques les vegades en que alguns han cregut que acabaven amb el culte a Déu aquí o allà. Ho creien destruint o fent abandonar els llocs sants, com havia fet Antíoc a Jerusalem, ho creien i ho creuen acabant amb la vida dels creients, com fou el cas de sant Andreu Dum Lac i els seus companys màrtirs al Vietnam que foren a la fi llavor de fe per aquella Església. Però si tenim Déu al nostre costat res no ens pot fer por. Res no desencoratjà a Judes en la seva lluita per retornar la vida al temple; res no espantà ni allunyà de la fe a aquells màrtirs vietnamites, ni l’espasa que els tallà el cap, perquè uns estaven certs d’acomplir la llei de Déu i d’altres estaven segurs de que seguint el camí del Crist acomplien la voluntat de Déu.

Avui recordem com fa LXXXIII anys, quan la sang corria per una Europa sacsejada per la  guerra, després de cent-cinc anys d’abandó i de desolació d’aquest monestir, quan la gent d’aquestes terres tenien encara les ferides obertes d’una molt propera guerra civil mal tancada amb la victòria d’uns sobre d’altres, quatre monjos arribaren per retornar a aquets murs el seu sentit més pregon; tal com Judes ho feu al temple immolant una víctima d’acord amb les prescripcions de la llei quan precisament s’esqueia l’aniversari del dia que els pagans l’havien profanat. Amb el culte de Judes i dels seus homes tornava el temple a ser allò pel que havia estat construït, un lloc on adorar a Déu. Ara fa vuitanta-tres anys amb l’arribada d’aquells quatre monjos italians aquesta casa tornava a ser un lloc de pregària on lloar al Senyor a mitjanit i set vegades al llarg del dia, com ens diu el salmista.

«La meva casa serà casa d’oració», cridà Jesús mentre expulsava els venedors d’aquell temple convertit en una cova de lladres; perquè un temple, un monestir ha de ser abans que res i per damunt de tot casa d’oració, el lloc on lloar al Senyor i donar-li culte. Sense això perd el seu sentit primigeni, pot ser un marc magnificent, però llavors sols és record de glòries passades. I un temple, un monestir ha de ser sempre passat, present i futur. Passat en quan que som hereus de moltes generacions de monjos que aquí han cercat Déu, que aquí han cantat al Senyor, com aquells quatre italians i tants i tants d’altres abans i després d’ells. Present en quant que ara som nosaltres els responsables d’omplir de sentit aquestes pedres amb la nostra pregària confiada i serena. Futur en uns temps en que de nou pot semblar que la vida monàstica està en crisi, que el seu temps ha passat, i mentre l’individualisme malda per imposar-se, ens cal tenir sempre ben present que el temps de Déu no ha passat, no passa i no passarà mai.

Judes macabeu no escatimà esforços fins a veure de nou el culte al temple. Crist es deixà endur per la ira quan veié que el temple corria de nou el risc d’apartar-se del seu ple sentit i Ell mateix hi ensenyava i l’omplia de la presència de Déu amb la seva paraula. Siguem fidels a la nostra vocació, siguem fidels al llegat que hem rebut de tantes generacions de monjos que abans que nosaltres han cercat Déu aquí mateix. I confiem-nos en aquesta tasca i en tot al Senyor, perquè com ens ha dit el salmista està a les seves mans donar força i valentia, fer créixer tota cosa i confortar-la.

diumenge, 19 de novembre del 2023

Dilluns de la setmana XXXIII durant l’any

 

Dilluns de la setmana XXXIII durant l’any

Dilluns 20 de novembre de 2023

 1M 1,10-15.41-43.54-57.62-64, Salm  118,53.61.134.150.155.158 i Lc 18,35-43

Un cec surt com cada dia a captar, es posa vora el camí per tal de cridar l’atenció dels qui passen pel seu costat i aconseguir així el mínim necessari per a poder sobreviure en una societat que el considera pecador, que creu que ha rebut la ceguesa com a càstig pel seu pecat o qui sap si pel del seus pares.

Jesús fent camí arriba prop de Jericó, una imatge també habitual. Jesús amb un grup dels seus seguidors marxa amb pas ferm cap a una altra població on predicà la bona nova del Regne.

Acompanyant l’escena tenim els qui acompanyen a Jesús i els qui han sortit al camí per veure passar a aquell de qui ja es comença a parlar molt. Però darrera d’ells el cec mogut també primer per la curiositat de saber qui és aquell qui passa i que aixeca tanta expectació al seu pas, no deixa passar Jesús de llarg.

Per a la gent aquell crit del cec, que cada cop és més fort no és sinó una inoportuna molèstia, un destorb enmig de la distracció que els suposa veure de prop algú de qui es parla tant.

Pel cec el seu crit és una pregària improvisada i insistent alhora, sap que té l’ocasió de ser escoltat i de ser guarit i per molt que intentin fer-lo callar, no vol deixar passar aquesta que potser sigui l’única oportunitat que tindrà en la vida de ser escoltat i guarit.

Jesús sap molt bé que li cal a aquell home, l’ha sentit, s’ha aturat, ha fet que el cridessin i quan ja el té a prop li fa la pregunta clau «què vols que et faci?». Qualsevol dels presents podria endevinar que el que vol aquell home és ser com els altres, és veure-hi com tots els qui l’envolten; però Jesús vol que sigui ell mateix qui verbalitzi la seva demanda. Fent-ho no tant sols expressarà el que li cal, sobretot expressarà la seva fe, la seva convicció de que Jesús és capaç, si vol, de donar-li la vista. Aquell home no tant sols obtingué el sentit de la vista sinó sobretot la visió que donen els ulls de la fe. La fe és la que salva, no n’hi ha d’altra de camí.

La pregària insistent d’aquell home corregué el risc de ser silenciada per la gent, com nosaltres que també avui a vegades ens fa nosa el clam del qui sofreix, voldríem fer callar les veus que s’alcen demanant de veure-hi per tal de que no ens destorbin de les nostres cabòries. Però Crist està sempre atent al crit dels desvalguts.

A vegades el bramar d’una pretesa majoria intenta sobreposar-se al clam del qui demana justícia. N’hi hagué molts en aquell camí prop de Jericó que renyaven i volien fer callar a aquell home; però com en temps del rei Antíoc sempre hi ha qui es manté ferm  i es resisteix a callar i fins i tot prefereix la mort a violar l’aliança de Déu. Antíoc volia fer callar la veu de Déu prohibint el culte, fent cremar tots els llibres de la llei que trobaven, condemnant a mort qui en conservés un o qui pretengués seguir fidel a la llei de Déu, però n’hi hagué molts que, malgrat les amenaces, foren fidels al Senyor.

La pregària no és mai inútil, Déu ens escolta per damunt dels sorolls del món, per sobre dels qui ens volen fer callar. Diu el Papa Francesc que: «La pregària és un impuls, és una invocació que va més enllà de nosaltres mateixos: alguna cosa que neix en el més profund de la nostra persona i arriba, perquè sent la nostàlgia d'una trobada. Aquesta nostàlgia que és més que una necessitat, més que una necessitat: és un camí.»  (6 de maig de 2020).

Aquell cec sentia sense ben bé saber-ho, nostàlgia de la trobada amb Déu i Déu mateix passà vora seu, el sentí, el cridà i el guarí. Prop de Jericó, Jesús feia camí, allí prop de Jericó el cec trobà el camí cap a Déu.

I el clam dels qui volien fer-lo callar a aquell home es transformà en crits de lloança a Déu.

Diumenge de la setmana XXXIII durant l'any A

 

Diumenge de la setmana XXXIII durant l'any A

19 de novembre de 2023

Pr 31,10-13.19-20.30-31, Salm 127,1-2.3.4-5, 1Te 5,1-6 i Mt 25,14-30

A nosaltres que no som de la nit ni de la foscor, que som tots fills de la llum i del dia el dia del Senyor no ens pot sorprendre com un lladre a la nit. Ho sabem que el Senyor ha de venir, que no se n’escaparà ningú. I com que ho sabem els béns que ens han estat confiats i el que hagin pogut donar de més els hem de tenir a punt. Els comptes ben a punt per passar l’auditoria del judici. A vegades podem pensar que si que el Senyor confia talents, però sempre als altres, que a nosaltres o bé no ens n’ha confiat o bé eren per al nostre ús i no n’hem de donar pas comptes.

D’antuvi tots rebem un talent, la vida mateixa. Aquest és un regal que ens fa Déu de manera gratuïta. Potser a vegades ens creiem amos de la vida, capaços de decidir quan comença i quan acaba la nostra o la dels altres; però la vida és fonamentalment un regal de Déu, un talent que Déu ens dona per a fer-lo fructificar, mai per destruir-lo. Quan arribi l’hora haurem de donar compte de com l’hem viscuda.

Té raó l’Apòstol no cal que ens diguin quan i a quins moments arribarà el dia del Senyor, hem d’estar sempre a punt, hem de viure cada dia com si fos aquest el dia de rendició de comptes davant del Senyor. Si vivim per a nosaltres mateixos, si estem tant sols disposats a treballar per a la nostre satisfacció personal, farem com aquell administrador que sols havia rebut un talent o corregué a amagar-lo. Correm el risc d’enterrar aquest do que és la vida en la sorra del nostre egoisme, en la terra de la nostra ambició personal i particular.

Donar fruit, administrar fidelment la nostra vida és ajudar als altres, fer la voluntat de Déu, complir els seus manaments i sobretot aquell que Crist resumí en dues frases: Estimar a Déu i estimar al proïsme.

Els creients però rebem un segon talent, també de manera gratuïta i aquest talent és la fe. La podem rebre per transmissió familiar, es a dir ens la podem trobar a casa, o bé, cada cop més, la podem cercar i rebre-la després d’un procés de catecumenat i de recerca personal. Però sigui d’una manera o d’una altra, la fe és sempre gràcia gratuïta, és el millor regal que Déu ens pot fer. Un regal per compartir-lo amb els altres, per anunciar-lo als qui se’ns acosten. La fe no és pas per posar-la sota el llit, perquè com aquella làmpada de la que parla Jesús, sota el llit no fa llum a ningú, ni a nosaltres  mateixos. I sovint l’amaguem, com si ens fes vergonya que els altres se n’adonessin de que posseïm un tresor. Donem fruit quan creiem, com escriu el nostre Arquebisbe Joan, que «si l’Església és mare, també tots nosaltres, com a fills seus, tenim el compromís i la responsabilitat baptismal d’engendrar maternalment el Crist en el cor dels nostres germans i proïsmes per tal que, per mitjà d’ell, arribin a la vida eterna.» (Heu estat fills, sigueu també mares).

Nosaltres els monjos rebem un tercer talent, la vocació. Un regal privilegiat de Déu. Primer que tot perquè és Déu mateix qui ens crida a seguir-lo, en segon lloc perquè no hi pot haver cap altra vida millor que la de cercar Déu. I quantes vegades aquest talent el soterrem sota la murmuració, el desencís o la indiferència. Hauríem de considerar-la la vocació com aquella esposa de la que ens parla el llibre dels Proverbis perquè certament és molt més preuada que les perles, durant tota la vida ens pot fer feliços i allunyar-nos de ser uns desgraciats. En paraules del Papa Benet: «Un pas més és veure com trobar a Déu, com escollir a Déu. Aquí passem a l'Evangeli: Déu no és un desconegut, una hipòtesi tal vegada del primer inici del cosmos. Déu té carn i ossos. És un de nosaltres. El coneixem amb el seu rostre, amb el seu nom. És Jesucrist, que ens parla en l'Evangeli.» (7 de febrer de 2008).

La vocació, com la fe, com la vida, no és un encant tant sols aparença, ni una bellesa que s’esvaeix; la vocació s’ha de conèixer pèls fruits del seu treball, per com la vivim. Hauríem de viure la vida i la fe com a vertaderes vocacions, sempre a punt per a la tornada de l’amo. Vivim la nostra vida ben equipats per a poder dur a terme allò que Déu vol de nosaltres, si dubtem ja d’això és que ens resignem a enterrar en un amagatall el talent rebut. No s’hi val de practicar la falsa humilitat, no s’hi val d’inhibir-nos de les nostres responsabilitats. Estem cridats a una fe que esdevingui testimoni.

Si vivim la fe i la vocació amb indiferència, si la fe i la vocació no les vivim, serà la nostra pròpia vida la que amagarem ben profundament i esdevindrà una vida fosca.

Deia el Papa Benet: «Quan no es coneix el judici de Déu, no es coneix la possibilitat de l'infern, del fracàs radical i definitiu de la vida; no es coneix la possibilitat i la necessitat de purificació. Llavors l'home no treballa bé per la terra, perquè al final perd els criteris; al no conèixer a Déu, ja no es coneix a si mateix i destrueix la terra.» (7 de febrer de 2008).

Avui Crist en l’Evangeli i Pau en la seva carta als Tessalonicencs, ens conviden a estar sempre alerta, a viure l’Evangeli amb sincera vocació, amb vitalitat, amb fe. Déu és certament juts i misericordiós, però la seva misericòrdia és justa, capaç de dir de nosaltres si cal “traieu-lo fora a la fosca”.

Déu ens ha donat primer que tot tres talents: la vida, la fe i la vocació. Una vocació a la vida matrimonial, a la vida monàstica o a qualsevol altra tipus de vida. Deure nostre és fer fructificar aquestes tres vocacions en bé de Déu i dels germans. En paraules del Papa Francesc: «Déu crida estimant i nosaltres, agraïts, responem estimant.» Déu ens dona la vida, la fe i la vocació perquè ens estima i nosaltres hem de fer fructificar aquests dons estimant-lo a Ell i als germans.