dimarts, 21 de febrer del 2017

Dimarts VII durant l’any Monestir de Valldonzella



Dimarts VII durant l’any
21 de febrer de 2017
Monestir de Valldonzella
Sir 2,1-13; Sir grec 2,1-11; Salm 36,3-4.18-19.27-28ab.39-40; Mc 9,30-37

El llibre del Siràcida ens parla avui de fidelitat, de perseverança i de paciència. Ens parla de posar la confiança en el Senyor, aquell qui no ha abandonat mai a ningú dels qui hi han confiat ni l’ha defraudat. Llegint-ho ens podem sentir interpel·lats directament per aquests versets de la Paraula de Déu. La nostra vocació a seguir Crist en el monestir la varem començar decidint-nos a ser-li fidels; certament al llarg de les nostres vides monàstiques, més o menys llargues, les proves no ens han mancat ni ens mancaran mai, però per damunt de les dificultats el desig de cercar a Déu és el que ens porta a ser-li fidels, a buscar-lo. 

La saviesa misteriosa i amagada de la vocació ens diu sant Bonaventura que «ningú no la coneix sinó el qui la rep, ningú no la rep sinó el qui la desitja i ningú la desitja si no està inflamat en el més íntim per l’Esperit Sant enviat per Crist.». En la nostra fragilitat és l’Esperit el qui ens dona la fortalesa suficient per acceptar tot allò que ens pugui venir, quan som provats com l’or al gresol. Mantenint-nos fidels al Senyor, confiant en Ell, no allunyant-nos-hi i sobretot estimant-lo, rebrem la seva llum que il·luminarà els nostres cors. La seva bondat i la seva misericòrdia es mostren a aquells que li encomanen el seu camí. Fidelitat i perseverança en el nostre propòsit de seguir a Crist, no abandonant aquest camí. Com ens diu sant Benet al pròleg de la Regla «no abandonis de seguida, esfereït de terror, el camí de salvació, que al començament ha de ser forçosament estret. Tanmateix, amb el progrés en la vida monàstica i en la fe, s'eixampla el cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l'amor. » (RB, pròleg 48-49). Esperança en els seus favors, en la seva salvació i en la felicitat eterna. 

També nosaltres sovint, com els apòstols no entenem el que Jesús ens vol dir i també sovint no gosem a preguntar-li i ens enredem amb discussions tant inútils com la que avui ens narra l’Evangeli de Mateu.  Jesús els acaba d’exposar el pla de salvació de Déu, que passa per la seva mort i resurrecció i ells estan atrafegats en decidir quin serà el més important. L’esperit de servei ens diu Jesús ha de ser la nostra prioritat, el que hem d’afrontar per no sentir-nos abandonats per Crist, per ser escoltats per Ell. «No decantant-nos mai del seu mestratge i perseverant en la seva doctrina dins el monestir fins a la mort, participarem dels sofriments del Crist amb la paciència, a fi que meresquem de compartir també el seu regne.» (RB, pròleg 50), com ens diu sant Benet. Déu vol fer de nosaltres els seus fills, ens cal voler-ho i deixar-lo fer, ens cal confiar en Ell. Sols Déu pot realitzar-ho, nosaltres som impotents per aconseguir-ho però estem cridats a demanar-li amb la fidelitat, la perseverança i la paciència.

diumenge, 5 de febrer del 2017

Diumenge V durant l’any (Cicle A)



Diumenge V durant l’any (Cicle A)
5 de febrer de 2017
Is 58,7-10; Salm 111,4-5.6-7.8a. i 9; 1C 2,1-5; Lc 2,22-40

«Al principi, (...) Déu digué: Que existeixi la llum. I la llum va existir. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. Déu va donar a la llum el nom de dia, i a les tenebres, el de nit. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia.» (Gn 1,1-5) 

La llum és segurament una de les realitats més vitals, ens permet veure-hi, conèixer i reconèixer; per això és també la primera de les coses que Déu creà per poder acabar amb el caos originari, com ens explica el relat del Gènesis. També en l’inici de la nostra redempció la llum hi és ben present quan «el poble que vivia en la fosca ha vist una gran llum; una llum ha resplendit per als qui vivien al país de mort i de tenebra.» (Mt 4,16) perquè ha nascut el Salvador, Crist el Senyor que digué d’ell mateix que era la llum del món (Cf. Jn 8,12). Ell és «el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes.» (Jn 1,9) 

Nosaltres, que hem estar cridats a ser testimonis d’aquesta llum, podem potser tancar els ulls davant d’ella, ser cecs espirituals, incapaços de copsar la llum divina. Aleshores la nostra fe esdevé insípida i apagada, perd el seu gust i no és bona per a res. Perquè la nostra sigui una fe lluminosa i salada cal que es fonamenti, no pas en la saviesa dels homes, sinó en el poder de Déu, en el poder convincent de l’Esperit. Sols aleshores la nostra fe serà llum per al món, una llum que res, ni cap dificultat, ni cap contratemps, no podrà amagar-la i la nostra llum, que és la llum de Crist, resplendirà davant la gent. Aquesta resplendor és mostra quan esdevenim compassius i benignes, quan prestem de bon grat i disposem a consciència els nostres afers; quan vivim sense por de les males noves perquè ens sentim ferms i confiats en el Senyor; quan tenint el cor incommovible i res no temem, perquè allò que tenim ho compartim amb el qui no en té i podem alçar així el front amb la dignitat dels qui segueixen veritablement a Crist. Ens ho concreta també el profeta Isaïes: compartir el pa amb els qui passen fam, acollir als vagabunds, vestir al qui va despullat, no defugir a cap dels nostres germans ni intentar de fer-los caure.

Isaïes convida al poble d’Israel a no conformar-se amb el formalisme del culte sinó a practicar el restabliment de la justícia allí on aquesta és escarnida. Ha estat també aquesta l’experiència de l’apòstol Pau a qui el poder de Déu l’ha convertit de ferotge perseguidor fariseu en apòstol, testimoni de la llum, no volent saber res més que Crist i encara clavat en creu. La nostra llum, la nostra fe, no la podem amagar sota la mesura de la nostra comoditat; ha de resplendir davant la gent i sols podrà fer-ho si ens veuen obrar el bé. Certament no és fàcil, massa sovint els qui formem l’Església de Crist esdevenim més escandalitzadors i pedra d’ensopec que llum veritable que il·lumini el nostre món; és perquè aleshores darrera nostre no hi ha Crist, ja que sols d’Ell podem rebre la salabror i la claror.
Som testimonis de la gran novetat de la salvació, Déu ens ha enviat al seu Fill, fet home igual que nosaltres llevat del pecat. Ell patí com els homes i molt més que molts homes, morint a la creu per tal de ressuscitar vencent la mort i fer-nos a tots els homes i dones partícips de la vida eterna. Aquest és el gran misteri de la nostra fe que recordem en reunir-nos en cada assemblea dominical on Crist es fa present entre nosaltres en la Paraula, en el pa i el vi de l’Eucaristia i també ha de fer-se present en nosaltres mateixos en les nostres bones obres. Aquesta és la gran noticia que ha de transformar les nostres vides, dia rere dia, tot i que sovint ens sentim febles, esporuguits i tremolosos. Els nostres actes han d’esdevenir signes de Déu per als homes. Aprenent de vell nou a escoltar, a compartir, a perdonar, a rebre i a donar. Descobrint en els altres la imatge de Crist, però molt especialment en els més febles, ens els qui tenen gana, no tenen roba ni casa, estan tristos, decebuts de la vida, desencoratjats, desorientats. Sols així la resplendor de la llum de la nostra fe podrà il·luminar al món i tindrem per avantguarda la bondat i per reraguarda la gloria del Senyor.

Al principi Déu creà la llum per acabar amb el caos i la tenebra; ara al nostre món, on la foscor massa sovint ho envaeix tot, som nosaltres els qui hem de portar la llum que Crist ens ha confiat. Com escriu sant Joan Crisòstom en aquest dia en que la mort va ser abolida i els homes reconciliats amb Déu, és just que ho celebrem espiritualment compartint, encara que sigui petita, una part del que tenim amb els nostres germans necessitats; no limitant-nos a aprovar-ho amb lloances, sinó imitant a Crist veritable llum i sal de la terra.

dijous, 2 de febrer del 2017

Presentació del Senyor



Presentació del Senyor
2 de febrer de 2017
Ml 3,1-4; Salm 23,7.8.9.10; He 2,14-18; Lc 2,22-40

Els ulls de Simeó i els d’Anna han vist la llum que es revelarà a totes les nacions, han vist al Salvador. Han sabut reconèixer-lo en aquell petit infant que portat pels seus pares es presentat i ofert a Déu segons el que prescriu la Llei, perquè Ell no ha vingut a abolir-la sinó a completar-la. Passats els dies del seu naixement es portat a complir allò que mana la llei de Moisès referent al rescat del primogènit i a la purificació de la mare. Josep i Maria presenten el sacrifici prescrit, un parell de tórtores i un colomí per pagar el preu del rescat d’aquest noi en qui es manifesta la gràcia i que oferint-se a si mateix en sacrifici, un sacrifici que superarà tot altre i servirà d’una vegada per sempre, Ell serà el preu del rescat per a tota la humanitat; Ell mateix que ara anirà creixent fort, entenimentat i amb el favor de Déu. La llei a la que Jesús se sotmet, demana per a garantir l’autenticitat d’un fet dos testimonis. Simeó, un home just i pietós que esperava l’hora, que té sobre d’ell l’Esperit Sant i és guiat per aquest cap al temple, veu acomplerta la revelació de que no moriria sense veure al Messies, el Senyor; Simeó agafarà en braços la salvació, perquè la salvació és ara a l’abast de tots els homes. També Anna, a la mateixa hora, ella profetessa i lliurada en cos i ànima al culte amb la pregària i el dejuni parlarà del nen a tots els qui esperaven el temps en què Jerusalem seria redimida.

La salvació, el pla de Déu, està en marxa cap la seva plenitud, partint de l’antiga llei per arribar a la plenitud de la llei, tal com Jesús dirà «no us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud.» (Mt 5,17). L’acompliment de la llei ha arribat ara, perquè la humanitat ha entrat en l’hora de Déu, en l’etern present, en l’ara de Simeó que és també el nostre ara si ens deixem guiar per l’Esperit Sant i som capaços també nosaltres de reconèixer al Salvador, al Senyor. Per reconèixer-lo tal volta ens calgui compartir amb Ell la humiliació i el sofriment, aquells que Simeó anuncia a Maria com una espasa de dolor que li traspassaran l’ànima. 

L'àngel de l'aliança desitjat pel poble d’Israel entra avui al seu temple. El temple on Jesús deixarà embadalits als mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes; allí on tots els qui el sentiran es meravellaran de la seva intel·ligència i de les seves respostes; el temple des d’on el diable el reptarà a desafiar Déu tirant-se des de la seva teulada; allí on cada dia ensenyarà; on consumit pel zel agafarà un fuet de cordes i per treure’n fora, mercaders, canvistes, moltons i vedells tirant-los per terra les monedes i abocant-los les taules. 

Jesús que esdevindrà el gran sacerdot compassiu i acreditat davant Déu per expiar els pecats del poble i que passarà per la prova del sofriment, per tal de confortar els altres que som provats. Avui la salvació ha entrat al temple, però els seus no l’han reconeguda, sols Simeó i Anna eixamplant el seu cor, guiats per l’Esperit, han vist al Salvador perquè ells esperaven l’hora de Déu. Avui la llum de la salvació ha arribat a tots els pobles. Mentre Maria i Josep han quedat meravellats del que diuen del seu fill, Simeó i Anna han vist recompensada la seva vida de pacient espera, amatents sempre als signes de l’Esperit i han pogut contemplar per si mateixos la salvació, agafar-la en braços i contar-ne les meravelles. 

El Salvador entra al temple, a la casa del seu pare, i Josep i Maria paguen el preu del seu rescat marcat per l’antiga llei. Ell el nou i definitiu temple, aixecat en tres dies en vèncer la mort per la seva resurrecció, entra al temple de l’antiga llei, fet per mans d’homes que no trigarà a desaparèixer. El qui amb la seva sang rescatarà la humanitat per sempre més, paga el preu marcat pel rescat dels primogènits en un sacrifici caduc. Déu ens ha enviat al seu Fill, Déu ens ha enviat la salvació perquè també nosaltres a la mateixa hora, en l’etern present de Déu, puguem abraçar-la. Guiats per l’Esperit com Simeó anem a l’encontre de Crist, ara i aquí present en la seva Paraula, en el pa i en el vi de l’Eucaristia, en l’assemblea reunida en el seu nom. Pregant com Anna acollim-lo valent i poderós, victoriós en el combat contra la mort, que havent-se fet semblant a nosaltres, havent passat la prova del sofriment, ens ha confortat i ens ha fet lliures.