dilluns, 28 de març del 2016

Dilluns de Pasqua. Missa exequial P. Francesc Tulla



Dilluns de Pasqua
Missa exequial P. Francesc Tulla
28 de març de 2016

Fets 2,14. 22b-33; Salm 15; Mt 28, 8-15

Déu ha alliberat Jesús dels llaços de la mort, per això els nostres cossos poden reposar confiats. La mort es presenta davant els nostres ulls com un gran misteri, i sovint ens porta a la por, a l’angoixa i sobretot a la tristesa, en perdre aquells que han compartit una part del camí de la vida amb nosaltres. Però estem certs que ressuscitant, Crist ens ha alliberat de la mort. Això ho hem viscut aquests dies amb intensitat, és el centre de la nostra fe: la passió, mort i resurrecció de Crist. Jesucrist es feu com un home qualsevol, patí i morí i així assumí plenament, llevat del pecat, la nostra humanitat, en ressuscitar ens fa participar del tot de la condició de fills de Déu. Això ho creiem i ho professem i és això és el que el nostre germà Francesc, el nostre estimat Pare Tulla, ha viscut aquests dies en plenitud.
Jesús li ha sortit al pas dient-li: «Déu vos guard», en la matinada del Divendres Sant i amb Ell ha compartit la mort del divendres i també la sepultura del  dissabte. Ara preguem perquè pugui compartir el goig del matí de Pasqua en la gloria eterna, aquell primer dia de la setmana que mai no acaba. Hem estat testimonis de la seva mort, una mort tranquil·la, serena, conscient i esperançada. El nostre germà ha lliurat un bon combat, ha acabat la cursa, ha conservat la fe[1]. Morir una matinada de Divendres Sant, mentre recordem l’agonia de Jesús a Getsemaní, és un signe d’esperança, de confiança en la plena participació en la resurrecció de Crist.
El traspàs del nostre germà Francesc ens porta primer que tot a un sentiment de gratitud. Donem avui gràcies a Déu, gràcies pel regal d’aquells que ens han precedit i preparat el camí de la vida monàstica. Aquells que com el Pare Francesc Tulla en el clos d’aquest monestir han dedicat la seva vida a la recerca de Crist i a l’amor als germans; amb una entrega total, amb una eficàcia difícilment superable i amb un treball perllongat i amatent que ha anat escampant amb qui el tractaven la bona olor de Crist.
Un segon sentiment és el de compromís, compromís amb els que ens han anat al davant en aquesta casa, molt especialment els que ho han fet els darrers setanta-cinc anys i que han restaurat, refermat i consolidat la vida d’aquest cenobi. La nostra tasca és ara, amb l’ajut de Déu, mantenir i eixamplar amb fidelitat aquesta comunitat que tants esforços ha costat reconstruir espiritualment i materialment.
Un tercer sentiment és de joia, joia per una vida plena, viscuda amb convenciment, treballada dia a dia amb esforç i que tants fruits ha donat en bé d’aquesta casa.
Un darrer sentiment és el d’esperança en que Crist l’aculli a la seva gloria i li tingui en compte els béns que al llarg de la seva vida li ha anat presentant. Que no l’abandoni enmig dels morts i ensenyant-li el camí que porta a la vida vertadera pugui tenir joia i festa a desdir a la presència del Senyor.
Creure en Crist ressuscitat és saber escoltar avui des del més profund del nostre ésser aquestes paraules: «No tingueu por». No tinguem por a la mort, perquè Crist ressuscitat viu ara d’una manera nova, infonent en nosaltres la seva força, impulsant les nostres vides cap a la plenitud final, aquella plenitud que demanem a Déu concedeixi al nostre germà Francesc. Celebrem la Pasqua creient que Crist és viu ara i que porta la nostra pobre vida vers el darrer destí, la participació de la filiació divina; creient que Ell és el primer d’entre els morts i en Ell s’inicia la nostra resurrecció, se’ns obre la porta de la vida perdurable, aquella en la que no hi ha ni dolor, ni mal, ni fi. No és la mort la qui té la darrera paraula, és Déu que ens farà conèixer la vida en plenitud, que ara i aquí no podem viure. La resurrecció de Crist és font i estímul per apartar la tristesa i omplir-nos d’esperança. No estem sols, no caminem esmaperduts, la vida és molt més que aquesta vida, aquí tant sols hem encetat la vertadera vida. Aquells qui aquí han viscut amb generositat, compromesos amb els altres, estimant, fent el bé, no moren cap a la foscor, el buit, el no-res; confiats en l’amor de Déu la seva vida va més enllà quan aquesta d’aquí cau derrotada per la mort. Crist vencent la mort ens ha obert les portes de l’eternitat.
Deia el P. Tulla en una de les seves darreres homilies: «Ell és, per tant, l’únic que pot calmar efectivament el nostre plor davant la tragèdia de la mort i de les desventures de la nostra existència. Confiem-hi, doncs, en Jesús, mentre som en aquest món de dolors, on nosaltres, dins els límits de la nostra escassa capacitat, hem de mirar d’eixugar també les llàgrimes que puguem, ben segurs que, en aquell Regne dels cels que ens va prometre, i a tots ens hi espera, Ell per sempre calmarà les nostres penes i ens darà la vida joiosa i perdurable.»[2]
Aquest temps pasqual ens convida a dir amb sant Hipòlit: «Oh misteriosa sobreabundància  de la gràcia! Oh solemnitat espiritual! Oh Pasqua divina que davalla del cel a la terra i de la terra s’eleva al cel! Oh Pasqua nova resplendor dels llums, claror virginal de les llànties! Per això ja no s’apaguen les llànties de les ànimes, perquè per un efecte diví i espiritual és visible en tothom el foc de la gràcia, alimentat pel cos, l’esperit i l’oli de Crist.»[3]
Demanem avui que el nostre germà Francesc, el nostre estimat Pare Tulla, que en aquesta vida celebrà i cregué en la resurrecció del Senyor, renovat ara pel seu Esperit, ressusciti amb Crist en la llum de la vida veritable. Gràcies Pare Tulla pel vostre testimoni, que Déu us guardi als seu costat per sempre més; gràcies Senyor per deixar-nos compartir amb el nostre germà una part del camí que sols en vos acaba. Crist realment ha ressuscitat i ens ha donat la vida veritable.


[1] Cf. 2Tm 4,7.
[2] Homilia del 10è Diumenge durant l’any, 10 de juny de 2013.
[3] D’una homilia atribuïda a sant Hipòlit de Roma.

diumenge, 27 de març del 2016

Diumenge de Pasqua: la resurrecció del Senyor. Missa del dia



Diumenge de Pasqua: la resurrecció del Senyor

27 de març de 2016
Fets 10,34a.37-43; Salm 117,1-2.6ab-17.22-23; Col 3,1-4; Jo 20,1-9

És el primer dia de la setmana, han posat fa tres dies Jesús al sepulcre i una dona, quan encara és fosc, se n’hi en va. La llum no s’ha fet encara; Maria Magdalena va al sepulcre, i entre la foscor veu la pedra retirada de l’entrada, esvarada se’n va a trobar als apòstols. Cerca Jesús en la tenebra i el cerca al sepulcre. No sap encara que la mort ha estat vençuda per la vida. Ha vist un signe i n’ha tret una conclusió ràpida, han pres el cos. Maria Magdalena ha descobert la resurrecció però encara no l’ha entès, amb tot ella és el primer testimoni de la resurrecció i serà la primera en veure’l. Ara però ja és missatgera del primer anunci de la resurrecció, és ella qui ho anuncia primer que ningú.
Alertats per Maria Magdalena Pere i l’altre deixeble, aquell a qui Jesús estimava tant, hi van corrents junts, els dos veuen el mateix però sols l’altre deixeble veu i creu. Tots dos han sentit la paraula de Jesús, han vist els seus miracles, han menjat i begut amb ell; però sols un veu i veient creu. Pere entra al sepulcre i el mira amb detall, hi veu el llençol aplanat i el mocador que li havien posat al cap encara al mateix lloc, però el cos de Jesús no el veu. Havent descobert la resurrecció, Pere tampoc no ho l’ha entès encara. L’altre deixeble primer ha vist, després ha entrat i aleshores ha cregut. Fins llavors no havia entès que Jesús, tal com anunciaven les escriptures, havia de ressuscitar d’entre els morts. Ha passat de la realitat que se li fa present a una altra de més amagada, la de la fe, una fe encara fosca perquè la fe no és una possessió estable, garantida; sinó l’inici d’un camí vers el Senyor que cal aprofundir dia a dia, pas a pas. Davant del sepulcre buit el deixeble estimat ja apareix com el qui primer creu, és no sols qui anà amb Pere, arribà primer al sepulcre buit i veié des de fora per finalment entrar dins, és per damunt de tot qui  «ho veié i cregué».
El sepulcre buit no parla per ell mateix, cal mirar-lo amb els ulls de la fe; la resurrecció no és quelcom d’evident, és una certesa que es rep com un do, un regal de Déu. Maria Magdalena, Pere i l’altre deixeble, aquell a qui Jesús tant estimava, abans de creure en el ressuscitat passen pel neguit de veure la tomba buida. Però un cop fan experiència de la resurrecció ja no tornaran a ser els mateixos, la trobada amb Jesús glorificat, aquell qui havia estat crucificat i ara viu, els transformarà de cap a peus. Els homes podem destruir la vida, ho fem sovint, massa sovint; però davant la mort no estem ni sols ni perduts. Déu és la vida, no és un Déu de morts sinó de vius[1]. La darrera paraula no l’han tingut ni Pilat, ni els gran sacerdots, ni els brams d’uns quants, l’ha tingut Déu. Creure en el ressuscitat és tenir aquella fe que ens sosté per dins i ens fa més forts, creure en el ressuscitat és caminar vora d’Ell, dia a dia, pas a pas.
Acostem-nos al sepulcre amb la promptitud de Maria Magdalena, amb la meticulositat de Pere, amb la fe del deixeble estimat. El Senyor ens farà el do de la fe. Si Jesús viu ja en tenim prou.






[1] Mt 22,32.

Diumenge de Pasqua: la resurrecció del Senyor. Vetlla pasqual



Diumenge de Pasqua: la resurrecció del Senyor
Vetlla pasqual / Cicle C
26 de març de 2016

Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Lc 24,1-12

Les dones que havien acompanyat Jesús des de Galilea, seguiren el seu cos fins al sepulcre, el van veure i veieren també com hi dipositaven Jesús: Per observar el repòs del dissabte esperaren al diumenge per tornar-hi i acabar el que s’havien deixat per fer, preparar el cos per la sepultura. Jesús ha acceptat el camí de la mort fins al final, un camí aparentment amarg, sense més esperança que un sepulcre ple. Les dones cerquen un mort però no el troben, perquè no poden buscar aquell qui viu entre els morts. El sepulcre és buit.
Aquest és el primer i més evident signe de la resurrecció; aquell cos mort a la creu que elles havien vist dipositar, no està al lloc on l’havien deixat. Heus aquí una evidència. Les dones es pregunten quina pot ser la causa i la resposta els ve per la fe; dos homes amb vestits resplendents els anuncien el que no han sabut interpretar, tot i que el mateix Jesús els ho havia anunciat: Crist ha ressuscitat. És el primer signe i les que n’han estat testimonis no són cregudes pels apòstols, a ells això els sembla una quimera. Pere inicia el primer el camí particular vers la fe en la resurrecció de Crist; corre al sepulcre, el veu buit i, com abans que ell les dones, es pregunta que ha pogut succeir. Les dones i Pere han vist, però encara no han cregut, fan el primer pas en el camí de la fe i la vida de fe es fonamenta en l’amor. Ara es pregunten sense descartar cap hipòtesis ni humana ni transcendent davant la tomba que singularment és buida, el cos no hi és i el llençol està tot ben plegat.
Durant quaranta dies el ressuscitat s’apareixerà, parlarà i menjarà amb els seus; però això serà després de que vegin i creguin. Crist ressuscitat no és com Llàtzer, un retornat a la vida mortal; no és una fantasma que pertany al regne dels morts; els encontres amb el Ressuscitat no són unes experiències místiques. La resurrecció és un esdeveniment dins de la història que trenca amb l’àmbit històric i va molt més enllà. No és un esdeveniment històric com ho han estat el naixement de Jesús, els seus miracles, la seva predicació, la seva  passió i la seva mort; és quelcom completament nou. Amb la resurrecció de Crist la vida de l’ésser humà s’obre a una nova dimensió, Jesús pertany ara del tot a l’esfera divina i eterna, en cos i ànima.
Aquesta nit és diferent a totes les altres nits. Perquè si una nit el Fill de Déu  fet home, nasqué com un infant, avui, aquesta nit, que sempre és present, mai passat, ni futur; escoltant la Paraula i participant del misteri de la tomba buida tenim part en la victòria de Crist sobre la mort i el dret a poder viure amb Ell en Déu. Aquesta és la nit que s’ha fet tota claror com el dia. Ni Abraham, ni Moisès, ni cap dels profetes veieren això, la victòria de la vida sobre la mort. Ara tots hem passat amb Crist i per Crist de la mort a la vida. Si escoltem els testimonis  amb el cor i l’orella atenta i ens obrim als signes amb els quals Crist dona fe d’ells i de si mateix, aleshores, sols aleshores veurem i creurem. Correm com les dones i Pere vers el sepulcre portem-hi els aromes de la compassió, de la discreció i de l’amor, sols aleshores el trobarem buit i cercarem a aquell qui viu.
Perquè Ell és la resurrecció i la vida, els qui creiem en Ell encara que morim viurem i tots aquells que vivim i creiem en Ell, no morirem mai més. Ell vertaderament ha ressuscitat. Ho creiem, això?[1]


[1] Jn 11,25-26

divendres, 25 de març del 2016

Divendres Sant: La Passió del Senyor



DIVENDRES SANT: LA PASSIÓ DEL SENYOR

25 de març de 2016
Is 52,13-53,12; Salm 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42



Jesús s’adreça a Déu, al Pare, i Déu l’escolta; però nosaltres sovint sols veiem un home castigat, assotat, humiliat, la sort del qual no preocupa a ningú, que ha estat abandonat per tots i per Déu. Però és gràcies a aquest abaixament que ens ha fet justos i Déu mateix l’ha exalçat. Aquesta és la gran contradicció als nostres ulls humans de la passió i mort de Jesús, aquest és el misteri de la creu; per acomplir la seva missió Jesús pateix i patint comparteix plenament la nostra condició humana, mai no li podrem retreure que es va guardar gelosament la seva igualtat amb Déu sinó que es va fer com un home qualsevol. El relat del quart Evangeli ens presenta un Jesús plenament conductor dels esdeveniments, és Ell qui porta la iniciativa; és Ell qui surt a l’encontre dels qui van a cercar-lo, és Ell qui decideix que els seus deixebles marxin, és Ell qui mana guardar l’espasa a Pere, és Ell qui recrimina al guarda del summe sacerdot perquè li pega, és Ell qui interroga a Pilat sobre d’on ve el que li diu, és Ell qui confia la seva mare al deixeble estimat, és Ell qui es declara rei i testimoni de la veritat i és Ell qui conclou que tot s’ha acomplert. Perquè el sofriment i la humiliació ocupen un segon pla mentre que la vertadera reialesa de Jesús esdevé central amb el títol messiànic de rei dels jueus. La mort de Jesús apareix envoltada d’un sentiment de plenitud, és el moment culminant del pla de Déu, la manifestació de la seva gloria. El moment intens en que Jesús lliura el seu esperit, el moment de l’anada al Pare, de la glorificació que ha anat anunciant al llarg de la seva vida terrena, mentre del seu costat brolla sang i aigua, símbols de l’Esperit promès, prefigures del baptisme i de l’Eucaristia i als peus de la creu hi ha la mare i el deixeble estimat prefiguració de la comunitat cristiana.
“Qui busqueu?” (Jn 18,4) Pregunta Jesús als qui van a agafar-lo; el mateix que havia preguntat a Andreu en seguir-lo quan Joan Baptista l’havia reconegut com l’anyell de Déu. Ara busquen a Jesús per matar-lo, perquè la seva paraula no té lloc dins del seu cor, perquè ha dit la veritat que ha sentit de Déu. Han sortit ha buscar un malfactor hi han trobat, sense reconèixer-la, la veritat de la qual Joan ja va donar testimoni, la veritat que ens fa lliures. I la veritat què és? Pregunta Pilat. La veritat és Ell, que és camí veritat i vida, però per reconèixer-la cal l’Esperit, que ens condueix cap a la veritat sencera.
Jesús ens diu que ha arribat la seva hora. L’hora del glorificar el Fill, perquè tal que el Fill glorifiqui al Pare. L’hora de la seva mort, del seu empresonament, dels trasbalsament, de la torbació i de la prova. L’hora de passar d’aquest món al Pare, ara és l’hora de la glorificació. Tota la vida de Jesús situada en aquesta clau de volta que és la seva mort entesa com a glorificació per a Ell i com a salvació per a nosaltres; així amb la mort vencerà la mort. La mort que ha presidit tota la seva vida i ara assoleix el caràcter de punt culminant. Ell ha dit: “sé d'on vinc i on vaig. Però vosaltres no sabeu d'on vinc ni on vaig.” perquè “Vosaltres judiqueu amb criteris purament humans.” (Jn 8,14) I la glorificació del Fill de l’home no respon a criteris humans sinó al pla de Déu.
Els qui busquen un malfactor troben a qui respon “Jo soc” (Jn 18,5), és a dir a Déu ja que aquest és el títol diví per excel·lència. Troben aquell que és proclamat a la creu com a rei per Pilat, davant el rebuig del seu poble; però el seu reialme no és d’aquest món. Aquell que ha estat vestit amb una túnica sense costura, com una vestimenta sacerdotal; però el seu és un sacerdoci nou. Aquell que ha confiat la seva mare, la nova Eva, al deixeble estimat, Maria, la dona que a Cana no havia reconegut que l’hora encara no havia arribat, ara al peu de la creu rep el títol de mare del deixeble estimat, és a dir de tot cristià perquè la seva és una nova Església.
Tot ha  culminat, tot allò que el Pare li havia confiat i l’Escriptura havia anunciat. Ara resta el dolor, la set, el silenci, la injustícia; però la llavor no ha mort en va, l’arbre de la creu germinarà el tercer dia i donarà fruit abundant, un fruit que s’escamparà per tota la terra.