dimarts, 28 de gener del 2020

Dimarts de la setmana III durant l'any / II


Martes de la semana III durante el año / II
Martes 28 de enero de 2020
Basílica del Pilar

Samuel 6, 12b-15. 17-19; Salmo responsorial 23, 7. 8. 9. 10 y Marcos 3, 31-35

Las palabras de Jesús en el Evangelio que hoy nos propone la liturgia suenan duras, no reconoce a su madre, a sus hermanos a su familia. Qué tipo de hijo puede ser el que dice algo así. Jesús no es un mal hijo, no rechaza a su madre y a los suyos, Jesús amplia la idea de su familia a todo aquel que cumple la voluntad de Dios. Jesús, el hijo de Dios hecho hombre, supera todas las formas anteriores, ya no tiene razón de ser ni el arca ante la cual el rey David danzaba, ni la ofrenda de víctimas y holocaustos. La verdadera gran fiesta es la presencia del Señor entre nosotros, la verdadera ofrenda su propia vida entregada en la cruz para nuestra salvación.

Hoy Jesucristo nos revela el nuevo concepto familiar de Dios y la universalidad de su amor, así todo hombre y toda mujer están llamados a formar parte de su familia, a integrase en ella, a vivir como si fuésemos su madre y sus hermanos. La condición de discípulo de Jesús no se restringe a un grupo de seguidores de Jesús, se amplía a todo aquel que escucha y acoge su Palabra y que pasa a ser así su discípulo. Lo que importa es escucharle y seguirle, no se trata ya de linajes, de procedencias o de estirpes. Toda la humanidad está llamada a la salvación. La única condición previa es la comunión en la voluntad de Dios, es abrir nuestros corazones a su Palabra; recibirla en nuestro interior y ponerla en práctica. Jesús nos habla hoy de cumplir la voluntad de Dios; no sólo de escucharla, sino de vivirla, de compartirla, de proclamarla; en definitiva, de evangelizar con nuestra vida.

Hoy celebramos la memoria de santo Tomás de Aquino. Alguien que cumpliendo la voluntad de Dios se transformó en hermano, en familia de Cristo. El no sólo escucho su Palabra sino que se convirtió en quién iba a transformar el pensamiento filosófico y teológico de su época centrándolo en Cristo. Para Tomas de Aquino Cristo era modelo de amor, de paciencia, de humildad, de obediencia. El Doctor angélico, que así se le denomina, se pregunta «¿Era necesario que el Hijo de Dios padeciera por nosotros?» y responde «Lo era, ciertamente, y por dos razones fáciles de deducir: la una, para remediar nuestros pecados; la otra, para darnos ejemplo de cómo hemos de obrar.»

Sintámonos orgullosos de nuestro redentor y modelo, felices de ser llamados a formar parte de la gran familia de Jesús, de la Iglesia y esforcémonos para poder ser dignos de ser llamados miembros de su familia. Que a ello nos ayude siempre su Madre, la Virgen Maria que aquí invocamos bajo la advocación del Pilar, que ella sea siempre nuestro modelo de madre y de creyente, de fiel cumplidora de la voluntad de Dios, de la anunciación a la cruz lo fue.

dilluns, 27 de gener del 2020

Dilluns de la setmana II durant l'any / II


DILLUNS DE LA SETMANA III DURANT L'ANY / II
Santa Maria de Vallbona
27 de gener 2020
2S 5,1-7.10; Salm 88,20.21a.21b-22.25-26 i Mc 3,22-30

David és el model de rei, el referent de tota la història d’Israel. Un rei ben humà que acabarà per cometre diversos pecats, no pas menors, que alternativament es guanyarà i perdrà el favor de Déu. Però certament de la seva casa naixerà un plançó que redimirà Israel. És aquell home fort, en qui Déu s’ha fixat i que ha estat ungit amb l’oli sant; però no és pas el Messies, no és pas el qui ha de salvar Israel. En canvi Jesús aixeca polèmica, disputes, dubtes; hi ha qui creu que ell està posseït pel diable, que actua pel poder dels dimonis. Els plans de Déu ens desconcerten, Déu no actua com nosaltres creiem que ha d’actuar, té les seves pròpies iniciatives. No és un rei poderós, valent i aguerrit el model que Déu havia pensat per redemptor. David ha fet moltes coses per Israel, ha marcat una època en la seva monarquia, que havia nascut contra la voluntat de Déu; però no era pas l’enviat de Déu.

En canvi aquell de qui creuen que té un esperit maligne és el Fill de Déu. Un Déu disposat a perdonar-ho quasi tot, perquè Ell mateix ens diu que si pequem contra l’esperit Sant no serem mai perdonats. La injuria no consisteix en el fet d'ofendre amb paraules a l'Esperit Sant; consisteix, en el rebuig d'acceptar la salvació que Déu ofereix a l'home per mitjà de l'Esperit Sant, que actua en virtut del sacrifici de la Creu. No hi ha límits a la misericòrdia de Déu, però els podem posar nosaltres mateixos, som nosaltres els qui ens podem tancar les portes de la salvació. Si ens neguem deliberadament, voluntàriament a acollir la misericòrdia de Déu mitjançant el penediment, si rebutgem el perdó dels pecats i la salvació oferta per l'Esperit Sant, si endurim els nostres i cors i ens allunyem  de Déu de manera que pugui arribar a ser definitiva. Obrir els nostres cors a Déu es obrir-los a l’Esperit, aquell que ens prometé Jesús, el nostre Salvador.

diumenge, 26 de gener del 2020

Sant Robert, Sant Alberic i Sant Esteve Abats de Cister


Sant Robert, Sant Alberic i Sant Esteve
Abats de Cister
Professió solemne de fra Jurijus Savlinskis i fra Llorenç Vilagrasa
26 de gener de 2020
Sir 44,1-10-15; Salm 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10, 24b-30

Robert, Alberic i Esteve foren homes piadosos, bondadosos, que feren el bé i per això perdura el seu record i el seu bon nom es manté viu a cada generació de monjos. Ho deixaren tot per seguir al Crist: casa, germans i germanes, pares i camps; per això en fem memòria. Ells volgueren ser fidels a l’Esperit de la Regla i no anteposar mai res al Crist i encesos per una mateixa caritat, imitant a Crist pobre, esdevingueren pares i mestres de monjos. Nosaltres, tal com estableix la Carta Caritatis de la que tot just acabem de celebrar el IX Centenari, volent ser seguidors seus, no volem cercar altre sentit en la lectura de la Santa Regla que el que ells entengueren i observaren. Avui estimats fra Iuri i fra Llorenç vosaltres, com tants d’altres abans  que vosaltres, preneu el relleu dels fundadors del nou monestir per viure la Regla amb la seva mateixa observança. Heu deixat enrere una manera de viure per adoptar la que els nostres sants pares establiren per ser més i més fidels a l’esperit de la Regla que sant Benet establí per als monjos.

Seguir la Regla vol dir seguir al Crist. Crist és el centre de la vida monàstica; centre, sentit i essència de la vida del monjo, viscuda en comunitat compartint la recerca de Crist, centrada en la pregària, la lectura i el treball; atenta al que ens diu Crist que parla de manera particular en la Paraula és a dir en l’Escriptura que es fa present en l’ofici diví nucli i eix de la nostra vida.

El monjo per mitjà dels seus vots monàstics, especialment pel d’obediència, fa camí en mig d’una comunitat que viu en la pregària i el servei, i que per la capacitat transformadora de l’Evangeli, esdevé escola de servei del Senyor en expressió de sant Benet; que no signifiquen un conjunt de costums,  i preceptes que cal observar sinó quelcom que amara tota la vida. Els consells de sant Benet són punts de referència sobre un camí dictats des de la prudència i la reflexió fruit d’una experiència personal, però sobretot indiquen un camí de conversió del cor per la caritat; que tant sols es pot recórrer gràcies a la fe; com ho feren els nostres sants pares.

La Regla dona un programa  de vida al monjo, quan li diu que, «des del dia de la de la seva professió, no tindrà ni potestat sobre el seu propi cos» (RB 58,24;33,4), que ha d’ésser cremat «posant al servei del Senyor, present en els germans, els dons i talents que ell ha dipositat en nosaltres.» (RB Pròleg, 6). Aquesta disponibilitat és pròpia de la professió del monjo i mostra la seva fe, és a dir: amb els dons i talents rebuts del Senyor, servir-lo present en els germans i això fins a la mort. Els monjos, que som cercadors de Déu (RB 58,7), no assolirem mai plenament el nostre objectiu en aquesta vida, durant la qual hem de participar, per la paciència, en la passió de Crist a fi de poder compartir després també el seu Regne; com ho fan ara els nostres sants pares.

Aquesta vida amb els altres i per als altres té per força l’amor a «Crist a l’amor del qual no podem anteposar res, absolutament res» (RB 72,11). Un amor entès com el moviment íntim de la caritat que tendeix a la comunió amb els germans, «Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu»(1Jn 4,20). Amor a Crist, als germans i també al lloc; com ho visqueren els nostre pares. L’arrelament de la comunitat a un lloc concret ha pres a partir de la Regla de sant Benet el nom d’estabilitat, qui entra en un monestir ho fa en una comunitat ja arrelada amb una herència que es transmesa per una manera de viure i un cert esperit; el nou vingut s’uneix així a d’altres germans que ja estan fent via pel camí de cercar Déu i aleshores tota la comunitat s’acompanya mútuament. 

El monjo no s’ha de plantejar la seva vida com un servei “per a” sinó un servei “a”, servir a Déu en els germans. Un servei obedient, que brolla del fons del cor, que no cerca el reconeixement immediat; una obediència fruit de l’amor nascut de la nostra filiació divina. Ja que és al Senyor a qui servim i obeïm amb joia i llibertat i així el servei i l’obediència esdevenen mitjans i no finalitats. 

Un servei humil, humilitat davant del Pare i davant dels germans en els que hem de veure la imatge de Crist. El servei és obedient i és humil perquè és amor i el servei que surt de l’amor és vertader perquè surt del fons del cor. Crist mateix, centre de la vida del monjo, amb el seu exemple ens diu que viure segons l’Evangeli no és viure en la tristor sinó en la joia del servei obedient, humil i amorós. Joia que els nostres pares visqueren al nou monestir, a Cister.

Cercar Déu, és l’únic i essencial. Es tracta de recollir amb fe, amor i humilitat les normes de la vida cristiana que brollant de l’Evangeli, marquen les Constitucions i la Regla, i que vosaltres, estimats fra Iuri i fra Llorenç, accepteu el dia del vostre solemne compromís monàstic. Procureu viure-les des de l’interior i en profunditat, anant descobrint dia rere dia la seva riquesa i significat, la seva validesa i eficàcia. Sempre sota el guiatge de la Paraula acollida en un silenci receptiu. Crist, centre de la vida del monjo es fa present en la Paraula i en la taula de l’Eucaristia; en el servei i en els germans; s’hi fa present si tot ho fem amb amor i temor de Déu, perquè Ell és amor.

Avui, estimats fra Iuri i fra Llorenç, us comprometeu de manera solemne, davant d’aquesta comunitat i d’aquesta assemblea, que representen a tota l’Església estesa d’orient fins a occident, a seguir a Crist amb el guiatge de l’Evangeli ajudats per les armes de l’estabilitat, la conversió de costums i l’obediència; ho representareu de manera molt gràfica deixant sobre l’altar la cèdula de la vostra professió; significant així que amb les ofrenes del pa i del vi hi deixeu la vostra vida sencera com una ofrena agradable al Senyor. Dient al Senyor com Pere, com els nostres sants pares: «nosaltres ho hem deixat tot per seguir-vos.» 

Què el Senyor us hi ajudi i a tots nosaltres també.