diumenge, 31 d’octubre del 2021

Diumenge XXXI durant l’any / Cicle B

 

Diumenge XXXI durant l’any / Cicle B

31 d’octubre de 2021

Dt 6,2-6; Salm 17,2-3a.3bc-4.47 i 51ab; He 7,23-28 i Mc 12,28b-34

 

Crist ressuscitat preguntà a Pere «M’estimes?» Estimar a Déu i als germans; aquí rau la font de la felicitat. Estimar amb totes les forces, amb tot el cor, amb tota l’ànima a aquell qui ens va estimar fins a l’extrem. Aquest amor no ha de quedar reduït a una relació bilateral amb el Senyor, l’amor a Déu demana ser expandit, ser compartit amb els germans als qui hem d’estimar com a nosaltres mateixos, com Déu ens estima. L’amor que ve de Déu, font de tot amor, és un amor fet realitat, encarnat; perquè Déu creà l’home i la dona a la seva imatge, perquè Déu es feu home per amor a l’home, perquè essent home estimà fins a l’extrem de fer-nos fills de Déu. Crist és el nostre model, Ell és l’exemple d’estimar als germans com a sí mateix perquè donant-nos la condició de fills, d’hereus, ens feu com Ell, ens obrí la possibilitat a ser com Ell, ens obrí el camí per ser com Ell, fills amb el Fill. Aquest sacerdot etern, que no traspassa a ningú les funcions sacerdotals, aquest sacerdot sant, innocent i sense taca, per amor a nosaltres s’oferí una sola vegada, en un sacrifici de perfecte amor, ofert pel sacerdot perfecte.

No hi cap altra cosa més gran que l’amor amb que Déu ens ha estimat, ens estima i ens estimarà. El Senyor en persona va determinar l'ordre que havien de seguir els seus manaments. El primer i més gran és el de guardar l'amor a Déu, i el segon, que és semblant, o millor dit, que és el seu compliment i conseqüència, es refereix a l'amor al proïsme; perquè estimar és millor que qualsevol sacrifici i qualsevol ofrena davant l’altar.

Ens diu sant Bernat que Déu demana de ser respectat com a Senyor, honorat com a Pare i estimat com a Espòs. Entre aquests tres sentiments, quin és el més gran?, es pregunta Bernat de Claravall.  Ens ho diu Crist en l’Evangeli és, sense cap dubte, l'amor. Sense amor, el respecte és penós i l'honor no és correspost; el temor és servil, si l'amor no ve a alliberar-lo, i un honor que no està inspirat per l'amor no és honor, és adulació. A Déu li devem certament, honor i glòria, però Déu sols els accepta si estan assaonats per l'amor. Amb l'amor n’hi ha prou, l'amor no vol una altra causa, ni cap altre fruit que ell mateix; el seu sentit, el seu fruit és ser. Estimar per estimar, gratuïtament, sols així ens fem vertaderament iguals a Déu perquè Ell és amor. En paraules de sant Bernat, de tots els moviments de l'ànima, dels seus sentiments i dels seus afectes, l'amor és l'únic que permet a la criatura respondre al seu creador, si no d'igual a igual, almenys de semblant a semblant (Cf. Bernat de Claravall, Sermó sobre el Càntic dels Càntics, 83).

D’on podem treure la força per estimar? Sols de Déu mateix per mitjà de l’acció de l’Esperit Sant. De Déu que és amor, que és la font de l’amor. Com escriu sant Tomàs d'Aquino, «l'essència divina és per si mateixa caritat, com és saviesa i bondat. Per això, així com pot dir-se que som bons amb la bondat que és Déu, i savis amb la saviesa que és Déu, perquè la bondat que ens fa formalment bons és la bondat de Déu, i la saviesa que ens fa formalment savis és una participació de la saviesa divina; així també la caritat amb la qual formalment estimem al proïsme és una participació de la caritat divina» (Summa Theologiae, secunda pars, secundae partis a quaestione XXIII, a. 2, ad 1).

I aquesta participació es realitza per obra de l'Esperit, sols ell ens fa capaços d'estimar, no sols a Déu, sinó també al proïsme, com Crist ens va estimar. Sí rebem l’amor de Déu, si l’estimem a Ell amb tot el cor, amb tota la nostra força i amb tot el pensament, l’amor al proïsme esdevé la conseqüència natural, perquè havent-se vessat l'amor de Déu en els nostres cors, no n’hi ha cap altre camí que estimar als altres com a nosaltres mateixos.

Ens ho diu la primera Carta de sant Joan « Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però no estimés el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu.  Aquest és el manament que hem rebut de Jesús: qui estima Déu, també ha d'estimar el seu germà.» (1Jo 4,20).


dimarts, 19 d’octubre del 2021

Presentació del llibre de Joan B. Culla Amb Poblet al cor: El P. Bernat Morgades i el seu temps (1911-1963)

 

Presentació del llibre de Joan B. Culla

Amb Poblet al cor: El P. Bernat Morgades i el seu temps (1911-1963)

Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí

Dimarts 19 d’octubre de 2021


Molt bona tarda a tothom. En primer lloc agrair al Dr. Culla la seva amable invitació per ser present avui aquí i com no a la família Morgades que ha mantingut la brasa de la memòria del P. Bernat encesa al llarg dels més de cinquanta vuit anys transcorreguts des del seu traspàs el 10 de setembre de 1963.

Avui presentem un llibre i això ja és de per sí important, val a dir que presentem un molt bon llibre obra d’un molt bon coneixedor de la història del nostre país i que en acceptar de portar a bon terme aquesta obra, acceptà tot un repte per a ell mateix i també per a tots nosaltres. El primer element és doncs l’autor. El Dr. Joan B. Culla en paraules seves és nascut a Barcelona el 1952, des del 1977 és professor d'història contemporània a la UAB, i fa més de tres dècades que col·labora en mitjans de comunicació, com a opinador i també en espais de divulgació històrica. Ha publicat prop de 20 llibres i cap a dos milers d'articles de premsa, i ha contribuït a formar molts dels periodistes d'aquest país. D’entre els seus llibres és autor de: El Catalanisme d'esquerra (1928-1936); El franquisme i la transició democràtica (1939-1988) en el Volum VIII d'Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar; El republicanisme lerrouxista a Catalunya (1901-1923); Diccionari de partits polítics de Catalunya, Segle XX, amb Isidre Molas; El pal de paller. Convergència Democràtica de Catalunya (1974-2000), com a coordinador; Israel, el somni i la tragèdia. Del sionisme al conflicte de Palestina; Visca la república; La dreta espanyola a Catalunya, 1975-2008; Esquerra Republicana de Catalunya, 1931-2012. Una història política; El tsunami. Com i per què el sistema de partits català ha esdevingut irreconeixible i La història viscuda. Memòries. És per tant un molt bon coneixedor de la història contemporània i recent de Catalunya i puc dir que és un luxe haver pogut comptar amb una persona com ell per a escriure aquest llibre. Voldria destacar, ho podran llegir vostès al pròleg, la manera com el Dr. Culla va arribar a tenir coneixement d’aquest projecte i el perquè i en quines circumstàncies l’acceptà, fet que fa encara més rellevant la seva tasca perquè al darrera hi ha una emotiva història on la Cristina Cervià, la seva cunyada prematurament traspassada, hi jugà un paper clau posant en contacte el tema i l’autor, al biografiat i al biògraf.

Tenim a les mans una biografia, una molt bona biografia. En general podríem dir que de biografies n’hi ha de tres tipus: les hagiografies sovint encarregades pel biografiat en vida per tal d’exalçar les seves virtuts i amagar els seus defectes; d’aquest tipus en podríem anomenar moltes durant el franquisme, escrites per adular al dictador, el cas de Luis de Galinsoga i la seva obra Centinela de occidente seria una de les més rellevants. També en temps recents quan més d’un polític cerca donar-se a conèixer modelant la seva imatge al perfil que els seus possibles electors poden voler veure, es recorre a aquest gènere literari. Hi ha un segon tipus de biografies que podríem anomenar antibiografies, escrites per denigrar una imatge i que sovint manipulen les fonts en benefici d’un discurs previ a qualsevol minsa investigació. També durant el franquisme aquest gènere es cultivà i tant sols com a exemple podríem anomenar el llibre de Joaquin Arrarás sobre Manuel Azaña, però també els nostres temps no són tampoc aliens a aquest tipus d’obres.

Hi ha un tercer grup de biografies, són les que responen realment a aquesta qualificació, i que no tant sols són fruit d’un treball rigorós sinó que a més tenen la gran riquesa d’obrir horitzons, de descobrir personatges fins llavors ocults per voluntat aliena més que no pas pròpia. En aquesta línia per exemple el P. Hilari Raguer ens descobrí a Manuel Carrasco i Formiguera, al general Domènec Batet o al Dr. Salvador Rial, per citar tant sols uns exemples. Biografies com la de l’espluguí Mossèn Ramon Muntanyola sobre el Cardenal Francesc d’Assis Vidal i Barraquer que tot i els anys passats des de la seva publicació segueix essent la millor obra sobre el cardenal de la pau. Són aquestes les biografies que vertaderament interessen i ara i aquí tenim a les mans una d’aquestes obres escrita amb el rigor d’un professional de la història i amb l’interès d’un fins ara profà en matèria d’història eclesiàstica però que ell mateix en el pròleg es declara apassionat i sovint commogut per aquesta incursió, que esperem que no sigui pas la darrera en el món de la història contemporània de l’Església a Catalunya, perquè hi ha encara molta feina a fer i molts elements per aclarir. Tenim doncs a les mans una obra escrita amb rigor i amb passió i per tant la combinació no pot donar sinó un molt bon resultat, com així ha estat.

Però si aquests tipus de biografia que ara destacava tenen la virtut de descobrir-nos personatges amagats de la història, poden ser alhora quasi bé vertaders actes de justícia. Perquè avui no tant sols presentem un llibre, fet ja de per sí rellevant i important; avui vindiquem un home a qui en el seu moment no se li feu la justícia que la seva vàlua, la seva tasca i la seva vida sencera mereixien. És d’aquesta situació personal del biografiat que arrenca aquesta obra i és per això que fa de la lectura d’aquest llibre un itinerari apassionant per la vida del P. Bernat Morgades.

Res no és casual i ens trobem avui aquí, al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí, una de les obres més emblemàtiques, amb el Casal, que en Lluís Carulla deixà a la seva vila nadiua. Perquè la vida i la mort del P. Morgades no es pot entendre sense la figura d’en Lluís Carulla. El Dr. Culla defineix en l’obra al senyor Carulla com l’amic des de l’adolescència del P. Bernat, aquell qui compartí i aplaudí la decisió del jove sacerdot que havia entrat als paüls de fer-se monjo a Poblet, aquell amb qui tingué una estreta relació de complicitat que permeté al P. Bernat de trobar en Lluís Carulla un confident, un protector i un mecenes i alhora compartien tots dos una clara sensibilitat catalanista en complicitat entre l’amic “burgés”, així el qualificava amb ironia el P. Morgades fet explicable donada la diferent situació social entre ambdós,  i el monjo que no tenia al cap i al cor cap altre cosa que Poblet.

El P. Bernat Morgades fou ben bé un home del seu temps, profundament arrelat a la seva terra és a dir a l’Espluga i a Catalunya i protagonista, a vegades en contra de la seva voluntat, de part de la història d’aquesta terra. Per a nosaltres, monjos de Poblet, és una figura molt important perquè fou la primera vocació al Poblet restaurat a partir del 24 de novembre de 1940, quan quatre monjos italians: Giovanni Rosavini, Martino Marini, Giovanni Fioravianti i Tomasso Bona; arribaren a Poblet, a un monestir en gran part destruït, on un home clau en la seva restauració, Eduard Toda, esmerçava encara totes les forces de les que era capaç en el darrer tram de la seva vida per ressuscitar el monestir després d’un segle d’abandó. Val a dir que la convivència entre els pocs monjos fundadors i Eduard Toda no fou sempre planera; tot i que cohabitaren fins l’abril de 1941 en que Eduard Toda morí, quan ja havien entrat les primeres vocacions autòctones, que foren el P. Bernat, prevere paül, i els futurs P. Benet i P. Robert, novicis paüls, com a capdavanters d’altres que vindrien després. El P. Bernat Morgades esdevenia així el lligam entre els catalans que miraven a Poblet des de finals del segle XIX amb un enamorament romàntic, Eduard Toda o Antoni Gaudí en són bons exemples, i la nova comunitat molt condicionada pel moment històric ja que venia de la Itàlia feixista amb la idea de la guerra civil com a creuada posada al cap i enmig d’una Europa immersa en una guerra de resultat encara incert.

Poblet estava al cap i al cor del P. Bernat, com diu al subtítol d’aquesta biografia seva, hi estava des de sempre, des que va néixer a pocs metres del monestir a cal Menacho, on els seus pares feien de masovers. Un Poblet aleshores deshabitat i encara a mercè de qualsevol que volgués entrar-hi i prendre el que volgués. Poblet havia estat l’escenari dels jocs infantils de Manuel Morgades i Òdena prop d’on es va criar en un ambient senzill on s’havia tret sols una rifa, la rifa del treball, en les seves mateixes paraules.

La seva vida fou marcada per la mateixa història que li tocà de viure i el marc geogràfic on es crià. El P. Bernat és un clar exponent d’aquella Església catalana que patir primer per ser Església i després per ser catalana, en una guerra civil que no acabà el 1 d’abril de 1939, sinó que les seves conseqüències anaren molt més enllà en el temps i en les actituds en una dura postguerra que sovint no responia a les expectatives que alguns dels seus coetanis hi havien posat.

Fou primer perseguit per ser catòlic, religiós paül i prevere. El P. Morgades es feu paül sens dubte perquè no podia esdevenir monjo a Poblet aquell any 1923 quan ingressà al seminari menor que els paüls tenien a Bellpuig tot i que mai va perdre el contacte amb Poblet, sobretot durant els anys 30 quan residia a la casa dels paüls a l’Espluga i començà a sovintejar les visites a Eduard Toda, aleshores President del Patronat de Poblet. Ordenat de prevere el dia 11 d’abril de 1936 de mans del bisbe de Barcelona Manuel Iruita, un personatge controvertit; l’aixecament militar de juliol de 1936 el sorprengué a l’Espluga i passà de la casa dels paüls a una semi clandestinitat amb els seus pares per ser detingut finalment l’11 de febrer de 1937. La data aquí és sens dubte molt important, com destaca el Dr. Culla, perquè li permeté defugir el que uns mesos abans hauria estat sens dubte una mort segura. Fou posat finalment en llibertat i establí lligams amb els quadres del PNB refugiats a Barcelona que li permeteren fugir de la zona republicana i incorporar-se al Grupo Expedicionario de Montaña del Regimiento de Artilleria de Mallorca, com a capella alferes i participant a la batall de Terol on fou ferit lleument. Destaca el Dr. Culla dels records del P. Morgades d’aquest episodi de la seva vida la diferent valoració que significa una èpica narració per a la revista dels paüls de la província de Barcelona exiliats a Mallorca i la que anà transmeten anys després a la seva família, molt més centrada en la tragèdia que suposava una guerra civil.

La primera part de la vida de Manuel Morgades de 1911 al 1 d’abril de 1941, quan entrà a Poblet com a postulant, fou la presència d’un somni, Poblet amb una vida monàstica restaurada. La segona part de la seva vida comença amb l’entrada del pare paül Manuel Morgades a Poblet, cinc mesos després de l’arribada dels quatre monjos fundadors i quan aquests ja havien rebut l’ordre de que si no hi havia vocacions els caldria tornar a Itàlia.  La seva entrada al monestir fou l’acompliment de la seva màxima il·lusió, del seu somni i el P. Bernat Morgades fou durant quasi una dècada l’ànima de Poblet tant en el vessant espiritual com en el material. Precisament per tot això els esdeveniments de 1950 foren per a ell tant dolorosos, se sentí arrencat d’allò que més estimava, del lloc que sempre havia estimat en la que seria la tercera etapa de la seva vida de 1950 fins a la seva mort el setembre de 1963. Aquí rau el centre d’aquest llibre que manté un ritme in crescendo en la vida del P. Bernat que arriba al seu cim amb l’entrada a Poblet, amb la seva professió i el seu nomenament com a subprior i que amb la visita regular de 1950 el converteix en un monjo errant sempre enyorat de Poblet. El Dr. Culla aporta tots els elements perquè puguem conèixer que va passar durant aquells mesos de 1950 que culminaren amb la marxa del P. Bernat, amb trenta-nou anys, cap a Barcelona i d’allí cap a França després de dos “judicis sumaríssims” com els qualifica l’autor de la biografia que avui presentem.

El P. Bernat creuava la frontera camí del segon exili de la seva vida el 5 de maig de 1950, nou anys i escaig després d’haver entrat a Poblet com a postulant; quedava molt lluny aquella primera escena pels vols de la festa de la Mare de Déu de Montserrat de l’any 1937, al passeig de Gràcia de Barcelona. D’allí sortí un cotxe amb un xofer i tres ocupants fugitius: el Dr. Lambert Font, canonge arxiver de la catedral de Girona, el P. Manuel Morgades, aleshores paül i un jove seminarista, anomenat Ramon Muntanyola. No era la primera vegada que ho intentaven, ja ho havien fet dies abans però desistiren davant l’increment de patrulles de control prop de la frontera. Aquell seu incert viatge els portaria al Pallars Sobirà, passant per Rialb i Llavorsí  fins arribar a Àreu, a la Valferrera. Després de sopar en un hostal un guia, segurament un pastor de la zona, els recollí i havent tocat les dotze de la nit  emprenien a peu el camí cap a França. Un trajecte que estava previst tingués una durada d’unes dues hores es va convertir en un perillós periple de prop de quinze hores, en que varen ser de nou retinguts i espoliats per una patrulla de control, fins que deixats anar, caminant damunt la neu hores i hores, remuntaren la carena i baixant muntanya avall se n’adonaren en trobar uns pagesos que hi berenaven que estaven ja a França, d’allí anaren a Mallorca. En aquest segon exili, l’any 1950, el P. Morgades patia el que en Miquel Coll i Alentorn anomenà el seu calvari, essent obligat a exiliar-se de Poblet per ja sols tornar-hi per morir-hi el setembre de 1963; deu anys abans quasi dia per dia de la mort de mossèn Muntanyola. Dos espluguins exemplars, com els qualificà el P. Jordi M. Bou, dues figures emblemàtiques del catolicisme fortament arrelat al país que visqueren plegades uns dels moments més tràgics del segle XX i que patiren persecució per catòlics i per catalanistes.

En la part més dramàtica d’aquesta història d’amor del P. Bernat per Poblet, un amor que neix a la infància, i en els esdeveniments de 1950 hi ha protagonistes principals, d’altres de secundaris i alguns altres que esdevenen cooperadors necessaris per als fets tal com van succeir; en la lectura vostès els descobriran i els coneixeran. Sols els puc anticipar que en entrevistar el juliol de 2001 al P. Giovanni Rosavini a Fiastra, aquest recordava encara amb extrem dolor aquella visita i l’ordre d’allunyament de Poblet i d’incomunicació amb qualsevol monjo del cenobi que va rebre en ser enviat de nou a Itàlia. El P. Rosavini, prior refundador, i el P. Morgades, que tot indicava que havia de ser el primer abat del Poblet restaurat, foren dues víctimes notòries d’un visitador que de totes, totes  sobrepassava les seves funcions. En paraules del mateix P. Bernat dirigides a Lluís Carulla: «no preguntis què he fet per trobar-me com me trobo. Millor i més exacte seria preguntar que m’han fet i per què ho han fet». Tot plegat emmarca la realitat d’una Església en aquella Espanya de postguerra i en aquella Europa també de postguerra ben nodrida de frustracions i ambicions personals, fòbies, tírries i molts altres mals.

Avui doncs en aquest acte fem quelcom més que presentar un llibre, un molt bon llibre. Avui aquí en aquest Museu de la Vida Rural impulsat i promogut per en Lluís Carulla, recuperem una figura cabdal en la història contemporània de Poblet: el P. Bernat Morgades. Un espluguí enamorat de Poblet i que dedicà al monestir 9 anys intensos de la seva vida i es lliurà a aquesta tasca amb cos i ànima. Tants sols per recordar dos punts concrets amb els que jo després he tingut relació directe cal parlar de la fundació de la Germandat de Poblet, en un difícil equilibri per no alertar al règim del moment amb noms sospitosos, i la creació de la revista Poblet, de la seva primera època perquè quan es va recuperar la capçalera l’any 2000 no vam dubtar ni un moment que el títol sols podia ser Poblet seguint l’estela d’aquella primera revista fundada pel P. Bernat. Un home, com tots nosaltres, amb virtuts i defectes però guiat per aquest amor seu a Déu que es concretà en un país i en un lloc concret, Poblet.

Aquesta biografia no respon a tots els interrogants però sens dubte marca un abans i un després no tant sols en el coneixement del biografiat sinó també en el de la història més recent de Poblet. Sols els hi puc aportar un mínim detall; el desaparegut manuscrit de la Història de Poblet del P. Morgades no estava entre els papers del P. Agustí Altisent i sembla quasi segur que no va estar mai entre els materials que ell va tenir a l’abast per a escriure la seva Història de Poblet, en tenim un testimoni de primera mà i són els diaris inèdits i manuscrits del mateix P. Agustí que a part de la seva vida espiritual parlen abastament de com es va gestar i redactar aquesta seva Història de Poblet sempre des de zero, amb uns criteris totalment diversos als que podia emprar el P. Bernat i certament al llarg d’un procés que abastà uns quants anys no exempt de fortes crisis de l’autor. Aquest és per tant un dels molts misteris encara per resoldre, saber qui té o qui es va quedar el manuscrit o bé qui el va fer desaparèixer, si així va ser amb la voluntat de deixar el mínim rastre de la seva vida i la seva obra.

Per primer cop segurament algú aliè al món monàstic s’endinsa en la nostra història comunitària i ho fa amb tot el rigor que el caracteritza. No hem dubtat a facilitar-li l’accés als nostres arxius tant a Poblet com a la Casa General a Roma, perquè ens cal conèixer la nostra història i la història de Poblet de 1940 ençà és encara la gran desconeguda. El P. Agustí Altisent en la seva esmentada Història de Poblet hi passa quasi de puntetes, perquè ell mateix era part d’aquesta història i com a bon historiador sabia que no podia fer altre cosa que fer-ne un esbós. Queda doncs pendent d’estudi aquesta part de la nostra història, amb crisis tant importants com la de 1950 o la de 1966 amb la marxa de l’Abat Edmon Maria Garreta i un grup de monjos, fruit entre d’altres de les tensions que provocà l’aplicació del Concili Vaticà II.

De què serveix seixanta-un anys després d’uns fets analitzar-los? De què serveix cinquanta vuit anys després de la mort del P. Morgades reivindicar-lo? Serveix per a analitzar la nostra història recent i mirar de no repetir els mateixos errors. De sant Joan Pau II al Papa Francesc l’Església ha demanat perdó pels errors del passat, tant un com l’altre no han estat sempre compresos precisament pels qui creuen que demanar perdó és un signe de debilitat o bé no serveix per a res, fa pocs dies en teníem un exemple clar amb la carta del Papa Francesc als bisbes de Mèxic. Avui aquest acte i aquest mateix llibre tenen en certa manera un component de reconciliació amb el nostre passat, més recent i en particular amb la memòria del P. Bernat Morgades.

De nou agrair i felicitar al Dr. Culla per la seva obra i a tots vostès els convido a llegir-la amb el màxim interès, en acabar sabran bastant més de la vida del P. Bernat Morgades i una mica més de la història de Poblet que és com dir de la història de Catalunya.

I permetin-me finalment agrair de nou a la família Morgades la seva tasca sovint callada, sobretot als inicis fins i tot incompresa, de guardar memòria del P. Bernat perquè de la memòria en acabem essent tots deutors.

Moltes gràcies.

diumenge, 17 d’octubre del 2021

Diumenge XXIX durant l'any / Cicle B

 

Diumenge XXIX durant l'any / Cicle B

Capella de santa Caterina

Diumenge 17 d’octubre de 2021

 Is 53,10-11, Salm 32,4-5.18-19.20 i 22, He 4,14-16 i Mc 10,35-45

 

Jesús ha estat predicant el Regne de Déu que ha de venir, ho ha fet acompanyat pels seus deixebles, que l’han sentit de ben a prop; però sembla que aquests no han acabat d’entendre de que va això del Regne. Jaume i Joan, els dos fills de Zebedeu li demanen de asseure’s l’un a la seva dreta i l’altre a la seva esquerra aquell dia en que Jesús sigui glorificat i els altres 10 en escoltar aquesta petició s’omplen d’indignació. Tot ben humà.

Jaume i Joan es volen acostar al tron de la gràcia de Déu, aquell on ens ha dit la Carta als Cristians Hebreus que s’hi asseurà el Fill de Déu, el gran sacerdot, aquell qui travessant els cels entrarà davant de Déu. Però creuen encara en un regne que té a veure amb els regnes terrenals i poc o res, amb el vertader i definitiu Regne on els importants són els qui serveixen i els primers són els esclaus de tots. Un Regne al qual no s’hi accedeix per cap dret de primogenitura, ni per les riqueses, ni per la saviesa, ni per cap altra qualitat humana de les que regeixen la nostra societat.

Els deixebles escoltaven els ensenyaments de Jesús, però es resistien una vegada i una altra a acceptar-los. Per a ells l'establiment del Regne seria una demostració del poder de Crist i no pas per morir en una creu, ells aspiraven a ocupar els més distingits llocs dins d'aquest regne buscant influències i favors, en lloc de servei i lliurament de la seva vida. Domini i servei, egoisme i altruisme, possessió i do, interès i gratuïtat: aquestes lògiques profundament contràries s'enfronten en tot temps i lloc, també avui. No hi ha cap dubte sobre el camí triat per Jesús, Ell no es limita a assenyalar-lo amb paraules als deixebles de llavors; Jaume, Joan i els altres 10 i als d'avui, que som pobres de nosaltres, sinó que ho viu en la seva mateixa carn. Tal com diu que «el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i donar la seva vida en rescat per la multitud». Al Regne de Déu s’hi accedeix amb el sofriment de l’ànima, sofrint les penes, bevent el calze que Jesús begué i essent batejats amb el baptisme amb que Jesús fou batejat. Sembla el món al inrevés i tal volta també a nosaltres ens costa d’entendre aquest llenguatge, de mirar al present i al futur amb aquests paràmetres; perquè com Jaume i Joan ho veiem tot amb mires massa humanes, massa arrelades a les coses materials que al cap i a la fi són totes caduques.

Estem encetant la recta final de l’any litúrgic, en aquestes setmanes l’Església ens anirà recordant la fi dels temps i la nostra pròpia fi. No ho fa per fer-nos por, ho fa perquè ens cal prendre consciència del que és vertaderament important, allò que el Fill de Déu vingué a fer, a servir i a donar la seva vida com a preu de rescat per a tots els homes. No tant sols a donar la seva vida, que ja és prou important, sinó a rescatar la nostra perquè morint a la creu, estimant i servint fins a l’extrem, Crist vencerà la mort i ens farà partícips de la seva resurrecció, del Regne veritable i definitiu. Una antiga dita deia que servir és regnar, avui Crist ens ha dit que el Regne està en el servei i ens cal tenir ben clar que si una Església, que som tots i cadascun de nosaltres, no serveix acaba per no servir per a res.

 

divendres, 15 d’octubre del 2021

Santa Teresa de Jesús

 

Santa Teresa de Jesús

Monestir de les Carmelites Descalces de Sant Josep i Santa Anna de Tarragona

15 d’octubre de 2021

Sa 7, 7-14; Salm 83, 2-3. 4-5. 11. 12-13; Rm 8, 14-17. 26-27  i Jn 7, 14-18. 37-39

 

D’on li ve a aquesta dona, a Teresa de Jesús, la seva saviesa? «Com pot saber tant, aquesta, si no l'ha instruït ningú», (Jn 7,14). D’on li ve aquest enamorament pel Crist? Li ve de l’Esperit. Teresa de Jesús és una dona tocada per l’Esperit, per l’Esperit d’aquell de qui deia: «Paréceme andaba Su Majestad mirando y remirando por dónde me podía tornar a sí». (Vida 2,8) La força de l’Esperit, aquest Esperit que la iconografia representa dictant-li el que ha d’escriure a cau d’orella, va actuar en ella i Teresa es deixà fer. Fou per l’Esperit que li arribà la prudència i la saviesa i amb aquests tots els béns, perquè de la saviesa que ve de l’Esperit ens venen tots els béns.

Teresa esdevingué així amiga de Déu. Ella aprengué sense malícia ni enveja i aconseguí l’amistat amb Déu. L’Esperit actuà en ella a través de la Paraula, a través de sants homes, a través de la pregària que arribà amb ella als més alts cims de l’ascètica i a través de la fe experimentada en plenitud. Teresa de Jesús és una dona de la Paraula, de la pregària i per tant de la fe experimentada i viscuda amb tota la seva profunditat. Va ser atreta vehementment cap a la consideració dels béns celestials i a realitzar sempre les obres més perfectes i agradables a Déu. Amb el consell d’homes sants va conrear i va perfeccionar amb esforçat ànim, com consta pels seus confessors i tots aquells que van estar a ella  lligats en el seu gènere de vida  i en les seves empreses; com escrivia sant Pau VI en la Lletra Apostòlica per la qual la declarava Doctora de l’Església l’any 1970.

Teresa de Jesús fou una dona sempre oberta a deixar-se interpel·lar per Déu, que li parlava a través de l’Escriptura, tot i viure en una època en la qual l'acostament a la Bíblia era molt limitat, gairebé inexistent; tot i que ella mai va conèixer una Bíblia ni la va tenir al seu abast a la seva cel·la, va haver de conèixer la Paraula de Déu sempre de manera parcial i indirecta a través de l'ofici diví, dels sermons que escoltava o de les lectures espirituals que feia; i malgrat aquesta limitació va viure la vida del deixeble; sempre a l'escolta de la Paraula de Déu i es deixà endur així per l’Esperit. Déu anava modelant a Teresa amb la seva Paraula, que tot i arribar-li de manera indirecta, s’endinsà en el més profund del seu cor. En la maduresa de la seva vida espiritual confessà: «Siempre he sido aficionada y me han recogido más las palabras de los Evangelios que libros muy concertados; en especial, si no era el autor muy aprobado, no los había gana de leer» (Camino de perfección 21,4). I quan diu que els Evangelis la recollien vol dir que la dirigien al fons del seu ésser per poder allí trobar a Jesús dins seu i escoltar-lo, contemplar-lo i viure’l. Teresa estava certa de que Déu parla, encara que el seu parlar no sigui a cau d'orella, com ens arriben altres veus  més humanes, sinó dirigida al cor, una paraula embolcallada pel silenci amorós de la fe, que parla en la solitud: «Pensáis que se está callando? Aunque no le oímos, bien habla al corazón cuando le pedimos de corazón» (Camino de perfección, 24,5).

Teresa de Jesús beu en la font de la Paraula de Déu, beu en la font del magisteri dels Pares de l’Església, beu en la font de la pregària i beu en la font de la mateixa vida com a camí cap al Pare no cercant la seva pròpia glòria sinó la d’aquell qui l’havia cridada a grans empreses, malgrat la seva petitesa. Escriu al Libro de las fundaciones que «estos medios yo no los procuraba, antes me parecía desatino, porque una mujercilla tan sin poder como yo bien entendía que no podía hacer nada; mas cuando al alma vienen estos deseos no es en su mano desecharlos. El amor de contentar a Dios y la fe hacen posible lo que por razón natural no lo es; y así, en viendo yo la gran voluntad de nuestro Reverendísimo General para que hiciese más monasterios, me pareció los veía hechos. Acordándome de las palabras que nuestro Señor me había dicho, veía ya algún principio de lo que antes no podía entender.» (Fundaciones 2,4).

Parlant-li Déu a Teresa en els silenci de la cel·la, aquesta el reconegué com a compliment de totes les veritats, va saber reconèixer en Ell la Veritat, en majúscules, perquè havent escoltat, havent-se posat a l’escolta amb l’orella del cor ben atenta Déu se li revelà com la mateixa veritat, «mentira me parece lo que yo no veo va guiado al servicio de Dios» (Vida 40,2). I la Veritat que se li revela no és per a guardar-se-la per a ella mateixa, és per a compartir-la, per a viure-la i així en Teresa de Jesús l’experiència és part fonamental i indivisible del seu coneixement de Déu. Una experiència de fe que ens deixa un ensenyament fonamental; no n’hi ha prou amb escoltar i atendre la Paraula de Déu,  cal arribar a un altre entendre, que va més enllà del conceptual o sentimental, cal avançar des de les paraules per arribar a trobar-hi l'escolta del mestre; tal com la trobaren els deixebles que tingueren la fortuna de caminar al costat de Jesús.

Teresa era una dona assedegada de Jesús, d’aquell qui va dir «Si algú té set, que vingui a mi; el qui creu en mi, que begui. Perquè diu l'Escriptura: Del seu interior brollaran rius d'aigua viva.» (Jn 7,37). Jesús és l’única aigua viva, aquella aigua de qui deia Teresa de Jesús que « El agua tiene tres propiedades, que ahora se me acuerda que me hacen al caso, que muchas más tendrá» (Camino de perfección 19,3). La primera és que refreda, que, per calor que tinguem, en arribar a l'aigua, ens la traiem de sobre; i si hi ha gran foc, amb l’aigua mor. L'altra propietat de l’aigua és netejar les coses que no estan prou netes; si no hi hagués aigua per a rentar, què seria del món?, es pregunta Teresa; una aigua  que una vegada que es beu, deixa l'ànima clara i neta de totes les culpes. La tercera propietat de l'aigua és que omple i treu la set. Aquella set que vol dir desig d'una cosa si ens manca en part però que si ens manca del tot és per a nosaltres la mort. (Cf. Camino de perfección 19 3-8). Teresa de Jesús ens diu avui, en paraules del Papa Francesc: «A l'escola de la santa andariega aprenem a ser pelegrins. La imatge del camí pot sintetitzar molt bé la lliçó de la seva vida i de la seva obra. Ella va entendre la seva vida com a camí de perfecció pel qual Déu condueix a l'home, estatge rere estatge, fins a Ell i, al mateix temps, el posa en camí cap als homes. Per quins camins vol portar-nos el Senyor rere de les petjades i de la mà de santa Teresa? Voldria recordar quatre que em fan molt bé: el camí de l'alegria, de l'oració, de la fraternitat i del propi temps.» (Carta del Papa Francesc amb motiu del V Centenari del naixement de Santa Teresa, 15 d’octubre de 2014).


diumenge, 3 d’octubre del 2021

Diumenge XXVII durant l'any / Cicle B

 

Diumenge XXVII durant l'any / Cicle B

Diumenge 3 d’octubre de 2021

Gn 2,18-24, Salm 127,1-2.3.4-5.6, He 2,9-11 i Mc 10,2-16

Déu uneix i l’home separa. Déu va crear el món, el cel, les aigües i la terra, els animals i peixos que s’hi mouen i a la fi l’home i la dona, a fi de bé. El fil del relat del llibre del Gènesis ens mostra com Déu va crear un món en harmonia, és allò que anomenem el paradís on tot era just i bo. Però l’home fou creat lliure i del mal ús de la seva llibertat vingué la caiguda i el pecat. La història de la salvació és un camí constant cap a la recuperació d’aquest paradís perdut, un paradís que amb l’encarnació, mort i resurrecció del Fill de Déu fet home, ha esdevingut el regne promès. Crist morint com a home ens ofereix la possibilitat de ressuscitar com a fills de Déu i compartir així amb Ell la vida eterna. Ens ho ha dit la Carta als cristians Hebreus, Déu que ens estima va voler que el seu Fill morís per tots per tal de portar-nos a la gloria.

Crist no s’avergonyeix d’anomenar-nos germans però som els homes els durs de cor i per això ja Moisés va haver de prescriure la possibilitat per a l’home de divorciar-se i separar-se de la dona contravenint així allò que Déu havia disposat de que formessin per sempre més una sola carn, tal com el Fill de Déu es feu Ell mateix carn. Una sola carn que significa als ulls de Déu una mateixa dignitat. Però la duresa de cor en la societat de l’època de Jesús permetia a l’home repudiar a la dona si als ulls del seu marit resultava reprovable i això per sí mateix vulnerava la llei de Déu. Com escriu sant Gregori de Nazianç «els qui van establir aquesta llei eren homes, i per això aquesta llei va ser dictada contra les dones. En canvi, la llei autèntica és equitativa. El creador de l’home i de la dona és el mateix; l’home i la dona van ser fets del mateix fang, tots dos són segons la mateixa imatge. La llei és la mateixa, com ho és la mort i la resurrecció.» (Dels discursos de sant Gregori de Nazianç).

Parlar avui de la indissolubilitat del matrimoni pot semblar quelcom anacrònic perquè la nostra societat, especialment al llarg dels darrers anys, ha anat molt més lluny del que Moisés prescriví; en la nostra societat d’avui les situacions són moltes i massa sovint també molt doloroses. Vivim en la societat de la provisionalitat, regida per l’hedonisme i el relativisme, on tot dura mentre dura i quan sorgeix la dificultat acaba i se cerca una altra opció. Aquest axioma s’aplica en les relacions de parella, en les relacions laborals i també, moltes vegades, en el compromís amb Déu. La nostra societat té vertaderament por al compromís i es refugia en la provisionalitat. Evidentment hi ha determinades circumstàncies que fan dels matrimonis o de les relacions de parella situacions insostenibles, ho veiem dia rere dia en els mitjans de comunicació amb el dolor de la denominada violència domèstica que destrueix vides i famílies; però qui sap si d’altres situacions no podrien ser superades respectant sempre la dignitat i la llibertat de tota persona humana; perquè Déu ens ha creat així dignes i lliures i vulnerar aquests preceptes és vulnerar la llei de Déu.

L’amor es viu en la quotidianitat de la vida ordinària, de la vida de cada dia on hi ha alegries i sofriments que cal compartir i que viscuts en parella donen consistència real a l’amor. Escrivia sant Joan Pau II que « Déu és amor i viu en si mateix un misteri de comunió personal d'amor. Creant-la a la seva imatge i conservant-la contínuament en l'ésser, Déu inscriu en la humanitat de l'home i de la dona la vocació i consegüentment la capacitat i la responsabilitat de l'amor i de la comunió. L'amor és per tant la vocació fonamental i innata de tot ésser humà.» (Familiaris Consortio, 11).

Déu estima tant la dignitat de la seva creatura que el seu Fill únic es feu home santificant així encara més la persona humana. Però nosaltres maldem per abandonar aquella innocència perduda ja al paradís enlloc de rebre el Regne de Déu com el rep un nen; amb puresa de cor. A Crist li sabé greu que els deixebles renyessin a aquells nens que li havien portat per que els imposés les mans, perquè veia en ells amb tota veritat a aquells a qui va destinat el Regne. Per això atemptar contra la innocència d’un infant és atemptar contra Déu mateix, perquè Crist ens els ha posat com a models de salvació.

Les paraules de Jesús «allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar», ens conviden a defensar la fidelitat en tots els àmbits de la vida humana, sense per això deixar de prestar una especial atenció als qui pateixen dificultats i sofriments, acollint a tothom sempre amb amor. (Cf. Carta als bisbes de l’Església Catòlica sobre la recepció de la comunió eucarística per part dels fidels divorciats tornats a casar, 2).

És aquesta la radicalitat de Crist, la radicalitat de l’amor en tots i cadascun dels àmbits de la nostra vida. En paraules del Papa Francesc «La manera en què Déu mateix actua amb el seu poble infidel, és a dir, amb nosaltres, ens ensenya que l'amor ferit pot ser sanat per Déu a través de la misericòrdia i el perdó, per això a l'Església en aquestes situacions no se li demana immediatament i només la condemna, al contrari, davant tants fracassos matrimonials dolorosos se sent cridada a viure la seva presència de caritat i misericòrdia per a redirigir cap a Déu els cors ferits i perduts.» (Àngelus 7 d’octubre de 2018).