dijous, 15 d’agost del 2019

Assumpció de la Mare de Déu


Assumpció de la Mare de Déu
15 d'agost 2019
Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Salm 44,10bc.11-12ab.16; 1C 15,20-27a ; Lc 1,39-56

Maria, la serventa.

Maria, una dona decidida, pujà a la muntanya per visitar la seva cosina Elisabet. L’àngel li havia dit que la que era tinguda per estèril, ara estava esperant un fill, un fill que ja dins les seves entranyes saltà de joia davant la presència anunciada del Salvador; és la joia de tota la humanitat. Per a Déu no hi ha res d’impossible, la verge portà al Fill de Déu en les seves entranyes, l’estèril concebé un fill. Davant de la disponibilitat, de la caritat, com la que Maria mostrà en anar a Judà per ajudar a Elisabet, ben bé es pot exclamar «feliç tu que has cregut»; perquè és la fe la força que mou a Maria a servir i a estimar. La fe en Déu mou a obrar el bé; perquè qui escolta a Déu es fa savi, prudent i, al mateix temps, bo; es fa fort i valent, i la força de Déu, fa que resisteixi al mal i faci el bé.

Maria ocupa un lloc singular i especialíssim en la història de la salvació. Per acollir la seva maternitat virginal fou preservada de tot pecat i portant en les seves entranyes al Fill de Déu, essent la Mare de Déu, uní la seva persona a l’obra redemptora del seu fill. En ella es dona ja allò que Crist ha guanyat per a tota la humanitat, la vida eterna, i es dona per la perfecte unió entre mare i Fill; unió carnal i espiritual fruit de la gràcia. Maria és la capdavantera en gaudir de la vida al costat de Déu Pare, Fill i Esperit Sant, i d’allí estant és coronada. Escriu sant Bernat: «Al seu cap, diu, tenia una corona de dotze estrelles. Digna, sens dubte, de ser coronada amb estrelles aquella el cap de la qual, brillant molt més lluïdament que elles, més aviat les adornarà que serà per elles adornada.»

No ha estat pas fàcil per a Maria acomplir la missió que Déu, per mitjà de l’àngel li havia anunciat. Més d’una espasa de dolor li ha travessat el cor, des de la fugida a Egipte per evitar la mort del fill fins a contemplar la seva agonia al peu de la creu. Però res de tot això ha estat causa d’abandó, de desesperació. Ha cridat molts cops amb dolor, el gran drac del dolor l’ha sacsejat amb força; però ella sabia que  el fill que havia posat al món tenia per missió governar totes les nacions amb el ceptre de ferro; que a la fi seria endut cap a Déu i cap al seu setial, perquè l'hora de la victòria del nostre Déu, l'hora del seu poder i del seu Regne, passa per Maria i així ara el Messies ja governa. La fe de Maria li ha mantingut la confiança plena en Déu i en el pla de salvació per Déu establert.

Maria, la benaurada.

Per això aquella que no va ser tacada pel pecat i que fou preservada de tota màcula per tal d’acollir en les seves entranyes al primogènit d’entre els morts; fou preservada també de la corrupció del seu cos. El seu fill que ressuscitant havia vençut la mort, volgué que ella, la seva mare, participés com a primícia del que ens ha estat promès a tota la humanitat. Crist que ha ressuscitat d'entre els morts, el primer d'entre tots els qui han mort és aquell per qui vindrà la resurrecció dels morts, i a Maria ja li ha arribat. Per verbalitzar aquesta excepcionalitat de Maria, el 1 de novembre de 1950 el Papa Pius XII deia: «pronunciem, declarem i definim ser dogma de revelació divina que la Immaculada Mare de Déu, sempre Mare de Déu, acomplert el curs de la seva vida terrena, va ser assumpta en cos i ànima a la glòria celestial.» (Munificentissimus Deus, 44). Així totes les generacions li diem benaurada, perquè Déu ha obrat meravelles en ella; la humil ha estat exalçada; la pobre s’ha omplert dels millors béns, aquells que no s’arnen ni passen mai. S’ha acomplert així la promesa feta a Israel, allò que Déu havia promès als nostres pares; s'ha manifestat l’amor de Déu a la seva descendència ja per sempre.

Maria, en qui el Totpoderós ha obrat meravelles.

Avui celebrem un aspecte molt particular de Maria, la seva preservació en cos i ànima que anuncia allò que Déu ens ofereix a tots. Per això aquella dona pogué cridar amb tota la seva força: «Sortoses les entranyes que us van dur i els pits que us van criar»; sortosa realment Maria perquè escoltà la paraula de Déu i la guardà. 

Maria parla amb nosaltres, ens parla a nosaltres i parlant-nos ens convida a conèixer la paraula de Déu, que ella acollí en el seu ventre virginal, a estimar-la, a viure amb ella, a pensar amb la paraula de Déu. Qui pensa amb Déu, pensa bé; i qui parla amb Déu, parla bé, té criteris de judici vàlids per a totes les coses del món, es fa savi, prudent i, al mateix temps, bo; també es fa fort i valent, gràcies a la força de Déu, que resisteix al mal i promou el bé en el món.

Maria mare de Déu, mare de l’Església i mare nostra, és mare d’esperança perquè el que Déu ha obrat en ella ens mostra el camí que ens porta al Pare. Per Déu tot és pur do, per a nosaltres, com per Maria, tot és gràcia. Crist per la seva passió, mort i resurrecció ens obri les portes del cel; avui celebrem que Maria, de nou la capdavantera de tota la humanitat, les ha traspassat en cos i ànima. Allò que el Senyor li havia fet saber, s’ha complert.


dissabte, 10 d’agost del 2019

XXè aniversari Centre d’Estudis Locals del Vilosell

XXè aniversari Centre d’Estudis Locals del Vilosell
Ermita o capella de sant Sebastià
Dissabte 10 d’agost de 2019

El 4 de setembre de 1999 es creava el Centre d’Estudis Locals del Vilosell, ara se’n celebren els vint anys. Avui, tot presentant el número 20 del seu butlletí, celebrem aquest aniversari de la millor manera en que es pot fer, tenint a les mans un nou número de la publicació del centre que ens mostra la seva tasca. La trajectòria de tota institució comporta dificultats, es va fent a petites passes, vencent petits reptes fins a assolir, com és aquest cas, la solidesa que donen 30 anys d’activitat que demostren que l’esforç val la pena.

És important cercar les nostres arrels, és important conèixer la nostra història, sobretot la que ens és més propera, perquè a través d’ella ens anem coneixent més nosaltres mateixos. Deia Josep Fontana que l'ofici d'historiador consisteix a «agitar les consciències, estimular a la gent perquè pensi per si mateixa, perquè no es deixin enganyar i, acabi, finalment actuant.» Qui no coneix la pròpia història està obligat a repetir-la, diu la dita. Això és particularment important pel que fa als episodis més dolorosos, no pas tant llunyans i que  el coneixement dels quals ens ha d’ajudar a no repetir-los mai més. Ahir mateix el Butlletí Oficial de l’Estat recollia una llista amb 4.427 noms, els de les víctimes de l’Estat al camp de concentració de Mauthausen, un dels llocs que representa més vivament l’horror a que el mateix home és capaç de sotmetre a d’altres homes. Convé no oblidar que 40 dels deportats a Mauthausen eren de la comarca de Les Garrigues.

Allí mateix a Mauthausen el 24 de juny de 1988 Joan Pau II es trobava amb alguns dels supervivents i els deia: «Han passat més de quaranta anys des que els camps de morts, inclòs el de Mauthausen, van inspirar terror i consternació. I tot això va passar al cor d’Europa. Tot això va passar a mitjans del segle XX, cap a la fi del segon mil·lenni després de Crist. (...) L’home, l’empresonat al camp de concentració de Mauthausen, parla del seu patiment personal. I aquest relat és alhora una pregunta. Una pregunta inquietant de l’home de tots els temps sobre el dolor. Aquesta pregunta és converteix en acusació. A qui acusa l’home del dolor? A qui culpa aquella criatura maltractada, el pres del campament de la mort? Potser d’alguna manera acusa a Déu mateix? (...) En aquest lloc, a Mauthausen, hi ha hagut éssers humans que en nom de les seves boges ideologies han creat tot un sistema d’aniquilació i odi cap a d’altres éssers humans. Els van sotmetre a tortures increïbles, els van trencar els ossos, van destruir furibundament els seus cossos i les seves ànimes, van perseguir amb cruesa les seves víctimes. (...) Aquí es va planificar la mort, l’aniquilació més total dels que es consideraven enemics. I no només això, potser també perquè se’ls considerava diferents, o potser només perquè eren homes. (...) El pla imparable era tornar a Europa per camins recorreguts durant milers d’anys. (...) D’aquesta història, una de les més esgarrifoses etapes de la seva història, Europa és derrotada, derrota que sembla ser el seu llegat, la seva missió.»

No és pas una història llunyana, aquí ho sabeu molt bé. En Josep Tarragó Balcells, nascut al Vilosell el 17 de febrer de 1914 fou un dels deportats a Mauthausen, un de vosaltres, amb una vida no pas fàcil, de molta lluita i a la fi un llegat, les seves memòries, que foren escrites per a donar a conèixer un horror fruit d’ideologies totalitzadores que mai més no han d’arrelar a Europa ni enlloc. Amb encert les recull per a públic coneixement el seu fill, en Llibert Tarragó Esteve. Però enmig de tant d’horror encara hi havia espai per a l’esperança, aquella que representava una iniciativa tant heroica enmig d’un infern.

En mig de l'infern de Mauthausen es creà una biblioteca clandestina que va permetre somiar amb la llibertat i va ajudar a resistir la brutal realitat d'aquest camp de concentració nazi en el qual van morir al voltant de 118.000 persones. Una breu anotació sobre aquesta biblioteca es recull en el llibre de l'historiador dels Estats Units David W. Pike titulat Espanyols en l'Holocaust, i en algunes referències en alemany se cita com el seu promotor al presoner català Joan Tarragó. «El llibre era un símbol de llibertat, una manera d'escapar-se de l'infern», explica el seu fill, Llibert Tarragó, que ha investigat en la història d'aquesta biblioteca clandestina. El seu pare li va transmetre quelcom de molt important, que a ell l’havia mantingut viu en circumstancies extremes, l'amor per la cultura, que de sempre havia estat molt important en el seu ideari republicà com a principi emancipador. A més del testimoniatge del seu pare, que va morir en 1979, Llibert Tarragó ha pogut parlar amb d’altres supervivents que, li van transmetre l'important que va ser aconseguir un petit espai de llibertat amb la lectura enmig de l'horror més absolut. Un supervivent francès de Còrsega li va relatar que havia estat un salvavides per a ell, poder llegir La Cartoixa de Parma de Stendhal a Mauthausen, allò va ser per a ell un alleujament fantàstic, un espai de llibertat enmig d’un infern. 

Joan Tarragó va arribar a Mauthausen el 1941 després d'haver lluitat en el bàndol republicà durant la Guerra Civil i formar part del PSUC, i va tenir un paper actiu en la xarxa de resistència dels deportats republicans en el camp. A la fi de 1942 o principis de 1943, van començar a arribar un gran nombre de francesos, i en menor mesurada italians, que pertanyien a la resistència a l'ocupació nazi als seus països, i un cop arribats a Mauthausen els SS els despullaven de tot. Allò que no era de valor era incinerat. Quan Joan Tarragó va saber que entre el que acabava a les flames hi havia llibres, va proposar a la direcció de la resistència espanyola dins del camp de rescatar-los i muntar amb ells una petita biblioteca, evidentment clandestina. En total van aconseguir reunir al voltant de 200 llibres, la majoria d'ells escrits en francès, com a novel·les d’Émile Zola, de Víctor Hugo, de Fiodor Dostoievski, i una de les de més èxit i que més lectors va tenir va ser La mare de Màxim Gorki. Aquesta humil tasca era heroica perquè si els haguessin descobert els haguessin estat assassinats o bé torturats que era el que solien fer els SS, però per a ells el risc valia la pena. perquè per als presoners llegir un llibre era com escapar durant un temps de Mauthausen, d’aquell infern.

Fins i tot un altre deportat, de cognom Picot, s'encarregava d'arreglar els llibres perquè solien arribar en molt mal estat per les penalitats que passaven els seus amos, i els volums es van amagar en un armari del barracó 13 del camp. Com digué el President Torra aquí fa tant sols unes setmanes: «Va ser capaç de portar vida a l'infern de Mauthausen a través dels llibres. Ell sabia que allí on hi ha un llibre hi ha una oportunitat de viure.» L’acte els el recorden Marta Guillén i Cristina Llorens, un acte definit pel President com un gest de reparació y de memòria històrica real.

És important la recuperació de la història i del testimoni de Joan Tarragó Balcells, perquè ens mostra com fins i tot en els moments més durs hi ha qui és capaç d’aportar una mica de llibertat entremig de tant de dolor. A més també ens ensenya que la història està feta de proximitat, els protagonistes són homes i dones sovint ben propers a nosaltres, els nostre veïns, perquè tots som protagonistes, actors de la història dels nostres pobles.

La història està feta de personatges, d’històries individuals i col·lectives, com la de la immigració a França durant la primera meitat del segle XX d’alguns vilosellencs, de la que ens en parla la Magnòlia Caballé; també de tradicions com les que recull Gumer del Rey i cal que es basi en el llegat documental, com el de que ens parla en Josep Maria Vallès, en concret del llibre de Cort del Vilosell entre 1629 i 1785 i de la seva conservació, en parlar-nos de la digitalització dels llibres del Vilosell que formen part del fons de l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona, fundat pel cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer; perquè part important de la conservació de la nostra memòria col·lectiva és conservar-ne les seves fonts per a les generacions futures. La història d’un poble també la fan les seves associacions, el teixit associatiu del nostre país, com ara el Club Ciclista o el mateix cinema promogut per Mossèn Miquel Perramon, quan poques eren les distraccions a que es podia accedir en aquell dura postguerra. Ens en parlen Vicenç Aguado amb la col·laboració de Jaume Caballé i els mateixos membres del Club Ciclista El Vilosell.

Aquestes fonts més antigues ens remeten a la estreta relació entre El Vilosell i el Monestir de Poblet. Al segle XV el Vilosell fou un dels pobles vassalls de Poblet que més contribuïren a l’administració del monestir de Poblet, o sigui dels que li donaven o d’on treien més rendes. 

Voldria recordar tant sols tres punts d’aquesta relació. En primer lloc com es compta que el famós monjo fra Pere Martinet vers 1403-04 fou majoral del Vilosell, i el 1441 n'era cellerer, i la seva vida de penitent va lligada a la població; els vilosellencs guardaren molt de temps el record de la seva penitència a les coves de la Pena i de les seves temptacions i de com el diable se li aparegué una vegada en forma d’ase, de tal manera que un manuscrit del segle XVI diu que aquests fets els conten encara els minyons al Velusell.

Un segon exemple de la relació entre Poblet i el Vilosell son les ordinacions del 1570 un model de com es regia una comunitat municipal sota la senyoria de Poblet. Prohibeixen de jurar pel nom de Déu o de la Verge, sota pena de besar la terra i de pagar sis sous la primera vegada i besar terra i pagar un sou les altres. Que els diumenges ningú no vagi o vingui amb càrrega, i qui ho faci, sigui eliminat de tot càrrec a la vila i pagui cinc sous als mostassàs. Manen també que qualsevol bestiar que escapci una figuera haurà de pagar, de ban, per cada arbre, tres sous a l’amo. Qui tingui bestiar o bous els ha de posar esquelles, altrament pagarà tres sous als mostassàs cada vegada. 

Qualsevol bestiar que, de primer d’agost a Tots Sants, entri sota una figuera o una servera pagarà de ban, a l’amo, tres sous. Tot bestiar menut que entri en un camp on hagin estat fets formiguers abans de ser cremats pagarà a l’amo tres sous. Tota tala que haurà estat feta per qualsevol mena de bestiar, si no es troba el tallador serà pagada per tots els qui tindran bestiar d’aquella mena, a parts iguals. Les ordinacions estableixen també que si hom troba algú que va a caçar el diumenge o festa de dejuni, abans de la missa, pagarà a la sagristia, cada vegada, un sou. Qui entri amb bestiar dins els límits de l’ermita de Sant Miquel de la Tosca lliurarà deu sous per a l’obra de l’ermita. 

Els habitants del Vilosell que, de dia o de nit, sentin tocar el so «via fora» i no acudeixin promptament amb les armes pagaran al senyor cada vegada tres lliures, i, sempre que sigui tocada campana per a consell general, tots els caps de casa que sentin el toc i siguin a la vila han d’anar-hi, i qui no hi vagi pagarà a la vila un sou. Quant als oficis públics de la vila, els qui els regeixin hauran de donar compte de llur gestió cada any, dins un mes de termini, i qui tingui o despengui diners dels oficis públics i no en doni compte, serà exclòs dels oficis de la vila; potser avui seria una bona mesura en més d’una administració pública. 

Es nomenaven també, segons aquestes ordinacions, dos prohoms com a «jurats de termes» per judicar els problemes de límits de les propietats; aquests jurats, anuals, tenien la primera instància; en cas d’apel·lació, acudien ells, amb els altres que el batlle hagués designat, als nou prohoms; després, no hi havia més apel·lació. Les ordinacions determinen també els deures i drets dels mostassàs. Els mostassàs del Vilosell havien d’inspeccionar tots els pesos i mesures, i afinar-los quan eren requerits per qualsevol persona del lloc; i tothom havia de tenir pes i mesura fina, sota pena de deu sous a pagar als esmentats oficials. Tots els pesos o mesures falses que trobessin els mostassàs, els podien prendre, i el venedor els n’havia de donar una altra de bona i pagar de ban 5 sous. Les ordinacions manaven també que qui volgués vendre vi, al Vilosell, en menut, havia de dir-ho als mostassàs i vendre a menys preu que el taverner oficial, i no podia vendre a menys de mitjos quartons; altrament, havia de pagar als mostassàs, cada vegada, tres sous. En la mesada privativa del senyor, és a dir, l’abat de Poblet, ningú no podia vendre vi, sota pena de 3 lliures a pagar-li. Els peixaters havien de vendre a la plaça i enlloc més; i, si no portaven bon pes, n’havien de demanar als mostassàs.

Les ordinacions del Vilosell determinaven moltes altres coses, però no entrarem en més detalls. Valgui el que hem esmentat de mostra de com Poblet organitzava d’acord amb els prohoms la vida interna d’una vila del seu senyoratge. Quan, en un moment donat, una vila que tenia ja les ordinacions promulgades s’adonava que mancava ordenar algun punt determinat, modificar-ne o complementar-ne un altre, el redactava i suplicava a l’abat que els el volgués firmar. Si l’abat, com a senyor del poble, ho creia convenient, que era el que acostumava a succeir, els el signava, amb la qual cosa era ja promulgada per la força de la voluntat seva com a senyor. Valgui d’exemple que en les ordinacions del Vilosell del 1570 que brevíssimament hem comentat, al cap de més d’un segle (l’any 1677), els del poble volgueren reglamentar la taverna i la venda de vi pel taverner. El capítol que redactaren els fou degudament signat per l’abat Fibla, i cobrà, així, força legal. Afortunadament per a tots avui dia ja no és així.

El tercer punt de la relació de El Vilosell amb Poblet és ben recent. La segona vocació que entrà al monestir de Poblet, després que el 24 de novembre de 1940 quatre monjos italians encapçalats pel P. Giovanni Rosavini tornessin la vida monàstica a Poblet, fou el P. Benet Farré i Lloreta, en Josep fill de la Pepeta com ens deia ell que el coneixien aquí al Vilosell.

El P. Benet va néixer aquí al Vilosell el 4 de gener de 1925 quan Poblet era encara un munt de runes. Entrà al monestir de la Conca, on tot just s’havia restaurat la vida monàstica, el 16 d’abril de 1941, cinc mesos després de la restauració monàstica i procedent del postulantat dels pares Paüls a Bellpuig. Entrava de la mà del P. Bernat Morgades, ja Paul i nat a l’Espluga de Francolí, a tocar del monestir, i del futur P. Robert Saladrigues, de Bellpuig d’Urgell; el p. Benet i el P. Robert tenien setze anys. Vestiren l’hàbit del Cister el dia 8 de setembre de 1941 de mans del prior restaurador de Poblet Giovanni Rosavini. Va fer la primera professió el dia 24 de setembre de 1942, a mans del P. Edmon Bernardini, abat general d’aquella època. La professió solemne arribaria el 30 de maig de 1946, a mans del prior Rosavini. L’ordenació sacerdotal li fou conferida el 2 d’abril de 1949 pel bisbe letó Antoni Urbss, aleshores exiliat, a l’església de Poblet.

Amb un petit grup de joves monjos cursà estudis a Montserrat el 1942, i, després, a Suïssa, al monestir cistercenc d’Hauterive, un monestir, com Poblet, tot just restaurat uns anys abans. L'any 1963 obtingué la llicenciatura en Filosofia pel Pontifici Ateneu Sant Anselm de Roma. Més endavant, el P. Abat Maur Esteva l’envià un any a Bolívia, al Col·legi que les monges alemanyes tenien i tenen encara a la Paz, per fer-hi un servei pastoral. A Poblet, entre altres activitats, col·laborà en la docència dels joves monjos en període de formació, formà part de l’schola cantorum, exercí el càrrec d’hostatger i en els darrers anys de vida activa de porter.

Un monjo amable, sempre atent, bon conversador i molt divertit; sempre es distingí tanmateix per la seva disponibilitat a tots els serveis que se li demanaven en bé de la comunitat. Amant de les tradicions del seu monestir, estudià a fons la vida i l’obra de tres monjos insignes de Poblet: sant Bernat d’Alzira, fra Pere Marginet i l’abat Bartomeu Conill. Ho deixà escrit en l’obra: Tres monjos de Poblet. Fou autor també de diverses monografies sobre El Vilosell. Col·laborà en la renovació litúrgica, després del Concili Vaticà II, amb la creació de noves melodies per als textos en català, juntament amb el P. Jordi Bou, espluguí i organista del monestir.

Al monestir el recordem amb estima per la seva amabilitat, entre tendra i humil, i pel seu bon humor, un ingredient, aquest darrer, molt important per a la vida d’una comunitat, i que ell sabia treure i repartir amb generositat del seu bon cor. Un altre tret que el va distingir fins a la fi dels seus dies fou la fidelitat als actes de comunitat. El Benet lliurà la seva ànima mentre els monjos, a Poblet, resàvem la darrera Hora del dia, Completes, i cantàvem la Salve, era l’onze de setembre de 2014. Morí a Valls, on havia estat traslladat al Pius Hospital per un agreujament de la seva salut. La seva mort, ocorreguda tot just arribar al centre sanitari, va ser un xic inesperada. L’endemà, la comunitat rebé solemnement les seves despulles a la Porta Reial del monestir, pregàrem per ell, com de costum, a la capella de Sant Esteve, on s’instal·là la capella ardent i l’endemà, dia 13, tingué lloc la missa exequial i l’enterrament seguint la tradició cistercenca, al nostre cementiri.

A més dels lligams històrics entre El Vilosell i Poblet, parlar d’aquesta població per la nostra comunitat és parlar del P. Benet, sempre enamorat de la seva vila nadiua a la que somiava tornar en els darrers temps de la seva vida.

La història està feta de petits retalls, alguns a voltes no ens semblen importants, però sorgits tots junts van fent el que és la nostra història. Moments tendres, moments difícils i autèntics drames; tots fan  història. Recollir-la, tenir-ne cura és molt important i per això avui celebrem aquests vint anys del Centre d’Estudis que ha esdevingut la memòria d’aquesta vila.  Els temps no són pas fàcils, potser no ho són mai ves a saber i sempre ens pensem que els nostres son pitjors que d’altres, però mai no hem de perdre la il·lusió per treballar amb generositat i la vista posada en els que venen darrera nostre; mantenir la voluntat de llegar-los un país millor i una memòria col·lectiva que ens ajudi a construir el futur.

Moltes felicitats per aquests vint anys, aquests primers vint anys, perquè n’han de venir molts d’altres d’aniversaris. No serà fàcil, cal treball i esforç, però pensin sempre que val la pena, que l’objectiu s’ho val. Construir el futur ben assentat sobre el coneixement del passat.

Moltes gràcies,






dijous, 8 d’agost del 2019

Dijous de la setmana XVIII durant l'any


Jueves de la semana XVIII durante el año / I
Jueves 8 de agosto de 2019
Basílica del Pilar
Nm 20,1-13; Salmo responsorial 94,1-2.6-7.8-9 y Mt 16,13-23

Jesús es el origen y el fundamento de la Iglesia; Jesús de Nazaret inicia a lo largo de su vida pública la restauración del Pueblo de Dios y su universalización. Tras su muerte y resurrección, que hoy anuncia, tras la Pascua, lo que Él había iniciado se reconstituyó y expandió con fuerza, con la fuerza del Espíritu Santo y asentado sobre la roca apostólica, que tiene en Pedro su centro.

Quizás los apóstoles hasta este día que nos relata hoy el Evangelio no se habían planteado la pregunta de quién era Jesús para ellos. Habían sido llamados a seguirle y dejándolo todo así lo habían hecho por la fuerza de la vocación que a veces es difícil de racionalizar, de verbalizar; pero que mueve los corazones en la certeza de que el camino de Cristo es el camino de la verdad y de la vida.

La gente estaba desorientada respecto a Jesús, unos creían que era el Hijo del Hombre, título divino, otros que Jeremías, Elías o Juan Bautista habían vuelto a la vida; pero muchos veían en Jesús a alguien tocado por Dios. También Moises, el guía del Pueblo de Israel llamado a conducirle por el desierto hasta la tierra prometida, era un hombre llamado por Dios, capaz de hacer brotar agua de una roca para calmar la sed de aquel pueblo infiel, que añoraba la esclavitud de Egipto, donde tenía el sustento garantizado así como el agua para su ganado. También nosotros a menudo  nos sentimos cómodos, nos da pereza abandonar nuestras comodidades, nuestras falsas seguridades aunque sepamos que no es el camino a seguir, no es el camino de Jesús. Como los apóstoles queremos apartar las dificultades, allanar el camino, hacerlo más fácil. Pero nosotros conocemos a Cristo, seguimos a Cristo. Escribe san Ambrosio de Milán respecto al episodio de Moises y la roca convertida en fuente: «A ellos les manó agua de la roca, a ti sangre del mismo Cristo; a ellos el agua los sació momentáneamente, a ti la sangre que mana de Cristo te lava para siempre. Los judíos bebieron y volvieron a tener sed, pero tú, si bebes, ya no puedes volver a sentir sed, porque aquello era la sombra, esto la realidad.»

¿Quién es Jesús para nosotros? Esta pregunta deberíamos planteárnosla con frecuencia, ante cada duda, ante cada tentación que nos surja en el camino de la vida. ¿Es quizás un hombre bueno como dicen algunos? Pero nada más; ¿Es quizás un gran profeta como dicen otros? Pero no más. Nuestra fe nos mueve a reconocerle como el Mesías, el Hijo de Dios hecho hombre para nuestra salvación y hecho hombre en el seno de la Virgen Maria. Esta es la realidad de la que nos habla san Ambrosio.

¿Se preguntó Maria alguna vez quién era para ella Jesús? Su hijo, ciertamente, pero ya desde que el ángel entro en su vida y con él el Espírito Santo, estaba segura de que había venido a ocuparse de las cosas de su padre, había venido a compartir nuestra vida, penas, sufrimientos, desazones; pero una vida fundamentada en la esperanza de la vida verdadera y plena. Cristo ganó para nosotros en la cruz y en la resurrección la única vida que vale la pena vivir, la vida eterna. Los discípulos se escandalizaron al oír a Jesús anunciar su sufrimiento y ejecución, sin poner atención a la palabra resurrección, como si para ellos no valiese la pena sufrir ni aún ganando la vida eterna con ello. Querían hacerle un favor, ahorrarle un mal trago, pero Pedro, la roca que le ha reconocido como Mesías, no cae en la cuenta de que evitando la pasión nos priva de la resurrección, evitando la muerte nos priva de la vida.

Celebramos hoy la memoria de santo Domingo de Guzmán, un santo lúcido para tiempos claroscuros; un santo enamorado de la Palabra que supo ser audaz en un siglo tan convulso como el siglo XIII; que a lo largo de su vida se sintió y actuó como un infatigable buscador de Dios. Siguiendo el ejemplo de santo Domingo, Jesús debe dar sentido a nuestra vida. La opción de santo Domingo fue sumergirse en la misión del Hijo y dejar así que el Espíritu del Hijo configurara su propia vida a imagen de la suya, con un ardiente deseo de que la luz de Cristo brillara para todos los hombres, con su compasión por un mundo sufriente llamado a nacer a su verdadera vida, con su celo en servir a una Iglesia que ensanchara su tienda hasta alcanzar las dimensiones del mundo. (Carta del Maestro de la Orden, fray Bruno Cadoré, con motivo de la fiesta de Santo Domingo de Guzmán del año 2018).

Que los ejemplos de la Virgen Maria, san Pedro o santo Domingo nos ayuden a reconocer siempre en Jesús al Hijo de Dios, al Mesías, a nuestro guía y pastor ojalá si escuchamos hoy la voz del Señor y no endurezcamos nuestro corazón. Como nos dice el salmista: él es nuestro Dios y nosotros su pueblo, el rebaño que él guía.