dissabte, 29 de juny del 2019

Sants Pere i Pau, Apòstols


Sants Pere i Pau, Apòstols

29 de juny de 2019

Fets 12,1-11; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19

Pere és la roca sobre la que es fonamenta l’Església. No és la pedra angular, que és Crist, però Pere i Pau esdevenen les dovelles més properes a Ell, les que són al seu costat mateix, en contacte directe. Però tanmateix Pere és una roca feble, capaç fins i tot de plorar, una roca que plora, en expressió del nostre P. Alexandre. És el Pere que fa camí durant tres anys al costat mateix de Crist, és aquell qui cridat per Andreu, el seu germà, per a conèixer a Jesús i que deixant xarxes i barca bora el mar de Galilea va i veu. És el Pere que fa el tast del Crist glorificat al mont Tabor en l’episodi de la transfiguració. El Pere que benintencionat vol evitar-li a Jesús la seva passió i mort sense adonar-se de que  ens hauria privat de la salvació a tota la humanitat. El Pere de fe feble que s’enfonsa en l’aigua prop de Genesaret. El que comparteix endormiscat l’angoixa de Getsemaní. El que té alhora el coratge de treure l’espasa per defensar al mestre i al cap de poc plora amargament per no haver-lo tingut per reconèixer-se el seu seguidor al pati de la casa del gran sacerdot. El Pere que no té plata ni or però que havent vist el sepulcre buit, havent fet experiència del Crist ressuscitat i havent rebut l’Esperit Sant és capaç de fer aixecar un invàlid de la seva prostració o una morta del seu taüt. 

Avui l’Evangeli de Mateu ens presenta la seva professió de fe, breu, clara, contundent. «Vós sou el Messies, el Fill de Déu viu». Per això Pere és sortós, perquè això que confessa no ha sabut pas de cap home, és fruït de la seva experiència de fe, li ha estat revelat pel Pare del cel en la persona del Fill. Pere i Pau no són pas el centre de la història de la salvació, que sols ho és Crist, però esdevenen peces imprescindibles sense les quals la història de la salvació hauria anat d’una altra manera, perquè ells varen tenir molt present que cal obeir primer a Déu que als homes (Ac 5,29).

Si Pere és el fonament, Pau és el gran missatger, aquell a qui el Senyor ha donat la força per proclamar l’Evangeli arreu i que es convertí en un instant, la seva fe no la va aprendre de cap home, sinó que li vingué per una revelació de Jesucrist. Pau és el qui passa de perseguidor a Evangelitzador i qui arribada l’hora de desfer les amarres i deixar el port d’aquest vida, havent lluitat en aquest noble combat, finida la cursa, es manté fidel i esdevé mereixedor d’una corona, la del martiri. Com Pere, el martiri completa en ell l’obra de Déu i els obre les portes del Regne. Han experimentat de debò com el Senyor ha enviat al seu àngel a ajudar-los, el Senyor els ha escoltat i no han tingut por de ser portats allí on no volien anar.

Pere i Pau potser són difícils d’imitar, però ens són un exemple, ens marquen un camí. Després de l’encontre de Pere bora el llac de Galilea i de Pau camí de Damasc amb Jesús les seves vides canviaren radicalment. Fins al punt de fer exclamar a Pere: «Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, i nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu.» (Jn 6,68)

A tots dos els mogué la fe en el Senyor. Una fe transformada en una confiança sense límits que va fer que no perdessin mai l'entusiasme i la valentia en la predicació de l'Evangeli. Tots dos van patir, en el cos i en l'ànima, tots dos van ser empresonats, fuetejats, escarnits, perseguits i condemnats a mort. Però res els va llevar la ferma voluntat de seguir a Crist fins al darrer moment. La força els venia de llur fe en el Senyor ressuscitat, el sentien a prop, al seu costat i això els va alliberar, a la fi, de qualsevol por. 

Pere i Pau ens són model de confiança davant les nostres pors i les nostres inseguretats, fruits d’una fe insegura, acomodatícia, poc fonamentada,  inestable. Si Déu està amb nosaltres, si vertaderament creiem que Ell és el Messies el Fill de Déu viu, no podran res les dificultats, ni el dolor, ni la mort. Pere i Pau no eren perfectes i va ser aquesta la seva força, arrelats en llur debilitat, quan eren febles era quan realment eren forts. Perquè, en paraules del Papa Benet «L'Església no és una comunitat de perfectes, sinó de pecadors que s'han de reconèixer necessitats de l'amor de Déu, necessitats de ser purificats per mitjà de la Creu de Jesucrist.», com s’hi reconegueren Pere i Pau. La feblesa de Pere i de Pau ens manifesta que l'Església es fonamenta sobre la potència infinita de la gràcia de Déu i gràcies a ella va fent camí.

Envigorits per la solida fe de Pere, capdavanter en la confessió de la fe, i Pau, que la posà a plena llum, com ells que reconegueren en Jesús al Messies, al Fill del Déu viu, recordem avui el ministeri del bisbe de Roma que té confiat el nostre Papa Francesc, preguem per ell i encomanem-lo al Senyor perquè com Pere esdevingui roca sòlida i com Pau testimoni de l’Evangeli arreu. Preguem també pel nostre Arquebisbe Joan que havent-li estat confiada la seu de Tarragona, de llarga tradició paulina, rebrà avui de mans del successor de Pere el pali, símbol del pastor i de comunió amb la seu de Roma.

dimecres, 26 de juny del 2019

Dimecres setmana XII durant l’any


Dimecres setmana XII durant l’any
26 de juny de 2019
Trobada Congregació 9è Centenari de la Carta Caritatis
Gn 15,1-12.17-18; Salm 104,1-2.3-4.6-7.8-9; Mt 7,15-20

Hi ha arbres bons i arbres dolents, uns donen fruits bons i d’altres dolents. Ni el bo pot donar-ne de dolents ni el dolent de bons. Aquest és el barem, els cards o els arços acaben tallats i a la foguera. Jesús sap ben bé que hi ha falsos profetes, que potser es disfressen d’ovelles però que encara que l’aparença sigui una en el fons són llops rapaços. 

Davant del Senyor no s’hi valen disfresses ni enganys; Ell ens coneix pel que som i pel que fem; podem parlar molt, aparentar molt, però si posats a les balances no pesem més que el vent, si les nostres obres no fan el pes, no som res. 

Els elements per donar bons fruits els tenim a l’abast. En primer lloc l’aigua de la fe que hem rebut pel baptisme, una fe com la d’Abram, al qui qualifiquem com el nostre pare en la fe, aquell amb qui el Senyor va fer una aliança, la primera, donant-li una gran descendència i un país on habitar. En segon lloc tenim l’aliment de la seva Paraula, aquella que meditem nit i dia i que ens dona la força com ens la dona l’Eucaristia. Però no n’hi ha prou amb rebre, cal donar fruits, omplir de contingut la nostra vida i aquest contingut no pot ser altre que el Crist. No parla avui Jesús dels qui prediquen doctrines errònies, sinó dels qui no fan allò que prediquen. 

Els bons fruits són els qui demostren si som o no uns arbres bons, arrelats vora l’aigua de la Paraula, amarats per la fidelitat al pacte, a l’aliança que Déu ha establert amb cadascun de nosaltres. Una aliança segellada amb l’aigua i l’Esperit en el baptisme, pel qual hem estat convidats  a viure com a fills de Déu, pel baptisme hem estat convertits en arbres bons, tot i que a voltes calgui esporgar les seves branques o tallar-ne alguna per recobrar el vigor. Però per a nosaltres monges i monjos hi ha una segona aliança, la nostre professió monàstica, els nostres vots, el compromís personal i lliure amb Déu per a seguir al Senyor en el clos del monestir. La nostra vida monàstica ha de donar fruits, no pot ser acomodatícia, el nostre compromís de conversió ha de ser renovat cada dia, s’ha d’anar fent més sòlid perquè si es va diluint, apagant esdevenim vertaderament falsos profetes, la nostra vida es va convertint cada cop més en incoherent, més buida, on dir i fer no son pas el mateix. En paraules de sant Bernat: «És necessari que disminuïm com a eines de la nostra voluntat, perquè puguem ser eines de la voluntat de Déu.»

Abram és un model de cor disposat a donar bons fruits, ha escoltat Déu i l’ha obeït. Escolta i obediència son dues paraules ben pressents en la Regla de sant Benet. Cada monjo i cada monja ens hem compromès a fer créixer la nostra vocació, escoltant i obeint al Senyor, fins a esdevenir un arbre frondós ple de bons fruits, els fruits de les bones obres de les que sant Benet ens parla. Fruits de caritat, en aquest any que recordem que fa nou segles sant Esteve Harding escriví un dels textos normatius del nostre ordre, la Carta Caritatis

Demanem-li al Senyor de que reconeixent-nos serfs inútils de l'únic i veritable Rei, Senyor i Mestre ens delim per ser-li útils i per donar bons fruits.

diumenge, 23 de juny del 2019

Cos i Sang de Crist


Cos i Sang de Crist
Cicle C
23 de juny de 2019
Gn 14,18-20; Salm 109,1.2.3.4; 1C 11,23-26; Lc 9,11b-17

«Déu és aquí» cantava l’himne del Congrés Eucarístic de 1911. Aquest és el gran misteri que avui celebrem. La presència real de Crist en l’Eucaristia sota les espècies del pa i del vi. Sabem que Crist és present quan dos o tres dels seus es reuneixen en el seu nom, sabem que és present a través de la seva paraula, i sabem que nosaltres el fem present, o l’hauríem de fer present, al mig del món mitjançant les nostres obres. Però està present de manera singular, especialíssima i real en l’Eucaristia.

El centre ja no són els ritus ni els sacrificis antics, ara és Crist mateix, la seva persona, la seva vida, la seva mort i resurrecció la qui es fa present. Els sacrificis antics, com l’ofert per Melquisedec, rei de Salem, han estat  portats al ple acompliment per mitjà d’aquell qui és sacerdot per sempre. Ens ho relata l’apòstol sant Pau, ell n’ha rebut la tradició, tradició que s’ha anat transmeten fins avui; Jesús, el Senyor, digué als seus que calia celebrar el seu memorial per tal de que es fes present, cada vegada, sempre, fins al seu retorn gloriós quan ja no serà necessària la seva presència velada sota les dues espècies del pa i del vi.

En l'Eucaristia, Crist està realment present entre nosaltres i la seva presència no és una presència testimonial, sinó activa, una presència dinàmica, que ens mou a la conversió, a sortir de nosaltres mateixos per a actuar com a fills de la nova aliança, aquella que ha estat segellada amb la seva sang. Si el pa significa la seva donació radical a la creu, lliurant el seu propi cos com a aliment per a tota la humanitat; el vi és signe de comunió. Ja en aquella primera celebració dels apòstols amb Crist compartiren un sol calze i compartiren així una mateixa missió; per extensió el calze és ara símbol de comunió de l’Església, de tots nosaltres amb Crist. «El poble sant i fidel de Déu s’ha de fonamentar en l’Eucaristia, perquè ella és «la font i cimal de tota la vida cristiana», com ho afirma el Concili Vaticà II (Lumen gentium, 11).» (Arquebisbe Joan, Carta dominical 23 de juny 2019).

La presència de Crist en l’Eucaristia, relacionada amb les altres presències, es dona acomplint el manament del Senyor als apòstols. Ara i aquí, en cada celebració, davallant la força de l’Esperit Sant durant l’epiclesi, Crist es fa present entre nosaltres de manera singular, amb més força que de qualsevol altre manera. Una presència per creure, viure i celebrar en paraules del Papa Benet XVI (Sacramentum Caritatis, 93). Una presència que no es repeteix, ni es renova, sinó que és permanent memorial del sacrifici de la creu i de la resurrecció. «Quan l'Església celebra l'Eucaristia, memorial de la mort i resurrecció del seu Senyor, es fa realment present aquest esdeveniment central de salvació i es realitza l'obra de la nostra redempció.» (Ecclesia de Eucharistia, 11), en paraules de sant Joan Pau II.

En l’Eucaristia es fa present aquell qui parlava del Regne de Déu a la gent, aquell qui curava als quin en tenien necessitat, aquell qui beneïa, partia i donava el pa als afamats. A una multitud repartida en grups, prefiguració de les esglésies locals i símbol de comunió amb el col·legi apostòlic amb Crist com a centre. Aquesta presència ens ha de moure el cor, si Ell és aquí és per a que nosaltres en donem testimoni de paraula i d’obra. Eucaristia i caritat són dos termes inseparables.

Diu el Papa Francesc: «L'Eucaristia ens fa forts per a donar fruits, (...) per a viure com a cristians. Cada vegada que nosaltres combreguem, ens assemblem més a Jesús, ens transformem més en Jesús. Com el pa i el vi es converteixen en Cos i Sang del Senyor, així els qui el reben amb fe són transformats en eucaristia vivent. Quan el sacerdot que, distribuint l'eucaristia, et diu: «El Cos de Crist», tu respons: «Amén», reconeixes la gràcia i el compromís que comporta convertir-se en Cos de Crist. Perquè quan tu reps l'eucaristia et converteixes en cos de Crist.» (Papa Francesc Audiència general 21 de març de 2018).

Celebrem amb joia aquesta solemnitat, ben conscients de que Ell és realment aquí, enmig nostre. Que aquest fet meravellós, no per habitual, ens deixi de sorprendre i de transformar els nostres cors.

dimecres, 19 de juny del 2019

Exèquies P. Alexandre Masoliver


Exèquies P. Alexandre Masoliver
Dimecres 19 de juny de 2019
Monestir de Poblet
Lm 3,17-26; Salm 22; Jn 3,14.16 i Jn 12, 23-28

Davant del silenci de la mort se’ns presenta el misteri i ens posem las llavis les preguntes; és això el final? aquí s’acaba tot? La mort ens interroga profundament sobre ella mateixa, el seu sentit i també sobre el sentit mateix de la vida; perquè no hi ha res més cert que si naixem, morim. Però al morir naixem vertaderament, perquè pels creients la mort és la porta de l’esperança. No hi ha res tant angoixant com la desesperança, res de tant mortal per a l’ànima. Al llarg de les nostres vides se’ns presenten moltes ocasions per desesperar de la misericòrdia de Déu, utilitzant l’expressió de sant Benet a la Regla. Ens ho diu avui el profeta Jeremies, aquell pobre Jeremies que se sentia massa jove i indigne de rebre la vocació profètica, al Llibre de les Lamentacions. La desesperança porta a l’amargor i a l’enverinament, al replegament sobre nosaltres mateixos i al tancament a Déu. Perquè per als creients la desesperança és sobretot allunyament de Déu, és transitar sense esma per a sortir-se’n dels barrancs tenebrosos, és no reconèixer l’únic pastor, el Senyor, que és bo amb els qui hi confien, amb els qui el cerquen. L’esperança és bona i silenciosa i té un únic fi, la salvació en el Senyor. 

La nostra esperança està fonamentada en la sòlida roca de l'amor de Déu, és sobre d’ella que creiem que la vida d'aquells que moren en Crist és transformada, com el gra de blat; i que quan desapareix l'estatge terrenal, de fet se’ns en dona un d’etern en el cel. Si la por porta a la desesperació per la fe ens ve l’esperança, posem la nostra vida en mans de Déu, amb absoluta confiança.

Jesús, el Fill de Déu fet home igual en nosaltres en tot llevat del pecat, compartí el nostre sofriment, la nostra angoixa i vencent la mort ens donà l’esperança. Getsemaní és el moment més clar on Jesús es fa més humà encara, si es pogués utilitzar aquesta expressió. El nostre germà el P. Alexandre ho descrivia així «pregonament abatut, fins a suar sang, grans gotes que queien a terra, prega al seu Pare, en allò que gosa pensar que sembla una momentània fractura de la unió d’ambdues naturaleses en el déu fet home (...) Realment era l’hora de les tenebres.» (Pere, la roca que plora, p. 66-67).

L’esperança ens ve de Crist, l’esperança ens ve per Crist; com Crist sobreposant-se a l’angoixa, confiant-se a la voluntat del Pare, passà de la mort a la vida, nosaltres tenim l’esperança certa de que morint realment vivim, arribem a aquella vida que és vida eterna. Hi arribem no pas per un saber empíric, sinó a través de l’amor que ve pel coneixement de Jesucrist. Si aquesta és l’esperança de tot creient, com no la del monjo, la d’aquell qui deixant-ho tot cerca Crist en el clos del monestir, perquè «el monjo quan ho és a consciència no vol sinó ésser senzillament un cristià que cerca ser-ho de veritat, a fons» (Si cerques Déu de veritat, pàg. 20). 

El nostre germà Alexandre es volgué fer servidor de Crist, va voler seguir-lo per estar-se ara on Ell està. No és pas aquest un camí fàcil, ans al contrari és un camí estret, ens diu sant Benet, i pel nostre germà no ha estat pas fàcil, ans al contrari, els darrers anys han estat difícils, feixucs, durs; un autèntic Getsemaní. Però compartí amb Crist la voluntat d’acceptar allò que el Pare li havia destinat a viure i que Crist assumí dient-li al Pare: «Què he de dir? Pare, salveu-me d’aquesta hora? No, és per arribar a aquesta hora, que he vingut.»

Déu és l’origen de la vida, sempre està de part de la vida, d’aquella vida vertadera, plena a la que s’hi arriba a voltes per camins tortuosos, cert, però que al cap i a la fi porten a Déu. Crist ens mostra el camí que hi porta, Ell és el camí i per la seva resurrecció, ens obre les portes de la vida. Ell és el gra de blat que caigut a terra no ha mort pas, sinó que ha donat lloc a la vida.

Encomanem avui al nostre germà a la misericòrdia del Senyor, que ell que mantingué l’esperança ferma en Crist pugui ara compartir la vida eterna, aquella que Crist ens guanyà ressuscitant d’entre els morts. 

Que la Verge, sota l’advocació de santa Maria de Poblet, sant Benet, els sants fundadors de Cister i sant Bernat l’acompanyin al Regne de la llum i de la pau, aquell regne que tant esperà.