dijous, 29 de juny del 2017

Sant Pere i Sant Pau



Sant Pere i Sant Pau
29 de juny de 2017

Fets 12,1-11; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19

Pere el capdavanter en la confessió de la fe i Pau el qui la posa a plena llum. Dues maneres de no conèixer res més que Jesucrist, i encara crucificat. Pere és dels primers cridats per Jesús a seguir-lo. Caminant vora al llac de Galilea Jesús veié dos germans, eren pescadors i estaven ocupats en tirar les xarxes, Jesús els cridà i ells deixant-ho tot el seguiren. Un d’ells era Pere, l’apòstol de les incerteses, aquell que en veure a Jesús com un fantasma caminar sobre les aigües tot acostant-se a la barca dels deixebles, a l’Església, es tirà a l’aigua i s’enfonsa perquè la seva fe encara no era plena i cridà a Jesús “salva’m” i amb ell crida tota la humanitat. El mateix Pere que vol estalviar-li al mestre la passió dient-li “a tu tot això no et passarà” i a qui Jesús apartà com si fos Satanàs. El Pere que fou present al Tabor i a Getsemaní, que es veié deixant-ho tot per Jesús i que a la fi el negà i en adonar-se’n del que havia fet plorà amargament. El Pere que preguntà quantes vegades hem de perdonar i que avui respon a la pregunta que Jesús ens fa a cadascun de nosaltres, la pregunta central de la nostra fe “Qui dius que soc jo?”

L’Evangeli de Mateu ens mostra el paper central de Pere com el primer dels apòstols, la pedra fundacional de l’Església de Crist, el posseïdor de les claus del regne del cel i aquell qui lligant i deslligant a la terra lliga i deslliga al cel. Feia prop de dos anys que seguia a Jesús, que ho havia deixat tot per Ell quan la seva resposta ressonà com un tro des del més profund de la seva ànima per confessar que Jesús és el Messies, el Fill de Déu viu. La resposta de Jesús el desconcertà, Pere l’humil pescador havia d’esdevenir la pedra sobre la que s’aixecaria l’Església. Pedra feble i bellugadissa entre els aiguamolls de la seva incertesa, que s’enfonsà un cop i un altre en les seves pors i les seves negacions. Sols amb l’experiència de la resurrecció del Fill i la vinguda de l’Esperit la feble roca s’enfortirà per resistir les onades dels dubtes i esdevenir clau de volta de l’Església en la que Crist es fa present per mitjà de l’Esperit.

Pau en canvi és la fermesa feta home, tot i ser el darrer dels apòstols, aquell qui de ferm perseguidor esdevingué perseguit per mantenint-se ferm seguidor de Crist, aquell qui portà l’Evangeli arreu. El qui arribà a Jesús passant per l'Església d’una manera peculiar. Perquè va trobar l'Església abans de trobar a Jesús però aquest encontre li va provocar un rebuig violent i un afany perseguidor. L'adhesió de Pau a l'Església es va realitzar per la intervenció directa de Crist, qui en revelar-se-li en el camí de Damasc, es va identificar amb la seva Església i li va fer comprendre que perseguir-la era perseguir-lo a ell, a Crist. Llavors, Pau es va convertir, al mateix temps, a Crist i a l'Església i aquesta va passar a ser el centre del seu pensament, del seu cor i de la seva activitat. Pau ens dóna a entendre que no només existeix una pertinença de l'Església a Crist, sinó una identificació de l'aquesta amb Crist mateix. La grandesa i la noblesa de l'Església, és a dir, de tots els qui en formem part, deriva del fet que som membres de Crist, com una extensió de la seva presència personal al món. Aquí s’arrela el nostre deure a viure realment de conformitat amb Crist. Com Pau que te ben clar el valor fonamental i fundant de Crist i de la Paraula que l’anunciava. Pau sabia que no només no s'arriba a ser cristià per coerció, sinó que en la configuració interna de la nova comunitat el component institucional estava inevitablement vinculat a la Paraula viva, a l'anunci del Crist viu. La paraula encarnada que té per centre la creu i la resurrecció de Crist, misteri en el qual les Escriptures han trobat ple acompliment. El misteri pasqual, que va provocar el viratge de la seva vida en el camí de Damasc, està al centre de la predicació de l'Apòstol per excel·lència; misteri, anunciat en la paraula que hem de fer realitat en la caritat cristiana. 

Pau presenta a l'Església com l’esposa de Crist utilitzant una antiga metàfora profètica, que considerava al poble d'Israel com l'esposa del Déu de l'aliança així posa en relleu la gran intimitat de les relacions entre Crist i la seva Església, què és objecte del més tendre amor per part del seu Senyor; perquè l'amor ha de ser recíproc, i també nosaltres, com a membres de l'Església, hem de demostrar-li una fidelitat apassionada.

Pere compartí camí i vida amb Jesús. Pau tampoc no coneix a Jesús com un personatge del passat, certament coneix la gran tradició sobre la seva vida, les seves paraules, la seva mort i resurrecció; però ho viu com a realitat d’un Jesús viu. Per a Pau, les paraules i les accions de Crist no pertanyen al temps històric, al passat. Per l’apòstol com per a nosaltres Jesús viu i parla ara i aquí, en la seva Església i viu per a la seva Església. Aquesta és la veritable forma de conèixer a Jesús i d'acollir-lo. També nosaltres hem d'aprendre a conèixer a Jesús, no segons la carn, com una persona del passat, sinó com el nostre Senyor i germà, que està avui amb nosaltres i ens mostra com viure i com morir. De Pere i Pau rebé l’Església el primer missatge salvador. Pere coneix i segueix al Jesús viu, amb Ell camina vers Jerusalem, vers la Pasqua definitiva i única; Pau el darrer de tots, com a un que neix fora de temps, també el coneix quan se li apareix, a ell el més petit dels apòstols que ni tan sols mereix que l’anomenin com a tal, ja que va perseguir l'Església de Déu. Pere i Pau, pilars de l’Església de Crist, els qui arribats al moment de desfer les amarres i de deixar el port, després de lluitar en el noble combat de la fe i acabada la cursa es mantingueren fidels i el Senyor els guardà pel seu regne, els alliberà veritablement perquè oferiren la seva vida per Jesucrist. Pere i Pau fonaments de la nostra Església, capdavanters en la confessió de la fe que posaren a plena llum.

dimecres, 28 de juny del 2017

Dimecres XII Setmana durant l'any



Dimecres XII Setmana durant l'any
Valldonzella 28 de juny de 2017

Gn 15,1-12.17-18; Salm 104,1-2.3-4.6-7.8-9; Mt 7,15-20

«Els coneixereu pels seus fruits». Davant de Déu no s’hi valen maquillatges, Ell sap com som, ens veu tal com som, no el podem enganyar amb paraules afalagadores, si veu que el fons del nostre cor no està habitat per la bondat, si veu que en tot el que fem no hi ha generositat i amor, sap que som com l’arbre dolent que sols pot donar fruits dolents. Jesús jutja a tot home per les seves obres, perquè les obres mostren el que hi ha en el cor i com diu la Carta de sant Jaume «la fe tota sola és morta.». Si estimem al Senyor ho hem de demostrar amb el nostre amor als germans i tantes vegades trobem excuses per no estimar-los i ens posem límits o ens diem que ja hem aguantat prou i que no podem deixar-los passar-lo de la ratlla, que ja hem perdut el compte. Al cap i a la fi succeeix perquè el nostre cor no està net, perquè no fem el bé. Jesús ho diu també com a model de mesura per a nosaltres perquè sapiguem jutjar els cors dels altres per les seves accions. Sols aquest barem ens pot fer distingir entre els veritables profetes i els falsos profetes. Hem de tenir els nostres ulls ben oberts per cerciorar-nos de que el que els altres diuen concorda amb el que fan. Però sobretot és per a nosaltres pels primers que ho diu Jesús no sigui que veient la molla en l’ull de l’altra deixem de veure la biga en el nostre. Ens diu la Carta de sant Jaume si «Tu tens fe i jo tinc obres; mostra'm, sense les obres, que tens fe, i jo, amb les obres, et mostraré la meva fe.» (Jm 2,18) Ja ens podem disfressar d’ovelles, si som com llops afamats, el Senyor ens reconeix, sap del que som i no som capaços, espera les nostres bones obres perquè «Qui ja s'ha dignat a comptar-nos en el nombre dels seus fills mai no s'ha de veure contristat per les nostres males obres» (RB Pròleg, 5) ens diu sant Benet. Si com el salmista ens esmercem per cercar sempre la seva presència el Senyor ens farà sentir com a Abraham sempre la seva paraula; si creiem en Ell com Abraham el Senyor ens ho tindrà en comte. Cenyim «doncs, els nostres lloms amb la fe i amb l'observança de les bones obres, fem els seus camins seguint el guiatge de l'Evangeli, per tal que meresquem de veure Aquell qui ens ha cridat al seu regne.» (RB Pròleg, 21) Quines són les bones obres? El Papa Francesc ens n’enumera un seguit: Saludar sempre i en tot lloc, donar les gràcies encara que no calgui fer-ho, recordar-li als altres que els estimem, saludar amb alegria a les persones que veiem diàriament, escoltar les històries dels altres, sense prejudicis, amb amor; aturar-nos per ajudar, estar atent a qui ens necessiti, aixecar els ànims dels altres, celebrar les seves qualitats i èxits, regalar a qui ho necessita el que no fem servir, ajudar quan calgui perquè un altre descansi, corregir amb amor, no callar per por, tenir bons detalls amb els quals estan prop nostre, endreçar el que fem servir, ajudar als altres a superar obstacles. Si no acomplim un mínim d’aquestes bones obres cal que revisem si no som com l’arbre que no dóna bons fruits, aquell que el tallen i el llencen al foc.

dijous, 22 de juny del 2017

Dedicació Capella de santa Caterina



Dedicació Capella de santa Caterina
20 de juny de 2017
2Cr 5,6-10.13-6,2; Salm 83,3.4.5 i 10.11; 1Pe 2,4-9; Jo 4,19-24

El Senyor és la pedra viva, la pedra angular, escollida i de gran valor sobre la qual s’ha edificat la vertadera església aquella en la que els bons adoradors adoren al Pare en esperit i en veritat. L’havien rebutjat però el seu ha estat un sacrifici que d’una vegada per sempre ha omplert de gloria el temple espiritual construït amb pedres vives. Crist és la víctima oferta una vegada per sempre que per la seva encarnació, passió, mort i resurrecció ens fa també a nosaltres víctimes espirituals acceptables a Déu per Jesucrist. Ell és la pedra angular que omple i dona sentit a les pedres que constitueixen les parets i els arcs d’aquest nou temple on podem adorar al Pare en esperit i en veritat. El poble de l’antiga aliança el rebutjà com també nosaltres podem rebutjar la pedra escollida, de gran valor que és Crist, el vertader fonament i pedra angular de la seva Església, ho fem, ens diu sant Pere, quan ensopeguem, quan no fem cas de la Paraula, de la predicació. Per no ensopegar ens cal cercar el contacte amb el Senyor, ens cal pregar.


Avui aquesta capella la recuperem com a lloc de pregària, un espai on poder adorar al Pare en esperit i en veritat. En aquesta capella dedicada a Santa Caterina que va ser va ser començada l’any 1244 i consagrada el 20 de juny de 1250, un segle després de la fundació del monestir. De sempre estigué destinada com a lloc de culte i de pregària al servei dels fidels, dels qui pernoctaven a l’hospital de pobres i dels pelegrins i feia alhora les funcions d’església per als qui s’apropaven al monestir. En aquesta celebració en que recordem la dedicació d’aquesta capella, recuperem en ella quelcom d’essencial, la presència de Crist pressent en el Santíssim Sagrament, encara amb el regust de la celebració del Cos i la Sang de Crist entre nosaltres, el sagrari és aquell tabernacle on Déu es troba amb l’home.


Com també la pregària és lloc de trobada, de conversa entre Déu i l’home. En l'oració, el veritable protagonista és Déu. El protagonista és Crist, que ens condueix cap a la llibertat, la glòria dels fills de Déu. Protagonista ho és també l'Esperit Sant, que ve en ajuda de la nostra feblesa, com diu l’apòstol. Quan nosaltres comencem a pregar ho fem amb la impressió de que és una iniciativa nostra, de que som nosaltres els qui cridem a Déu perquè ens miri amb amor; en canvi, és sempre una iniciativa de Déu que ve vers nosaltres, no es cansa mai d’acostar-se a nosaltres, d’apropar-se. Déu pren la iniciativa i prenent-la ens reintegra en la nostra veritable humanitat, en la imatge de Déu perduda per l’home i restaurada en Crist, ens reintegra en la nostra especial dignitat de Fills, de pedres vives de la seva Església. Ell ens ha cridat del país de les tenebres a la seva llum admirable. Deixem que Ell faci de nosaltres un temple espiritual, un sacerdoci sant, acceptables a Déu per Jesucrist.

diumenge, 18 de juny del 2017

Cos i Sang de Crist Cicle A



Cos i Sang de Crist Cicle A
18 de juny de 2017

Dt 8,2-3.14b-16a; Salm 147,12-13.14-15.19-20; 1C 10,16-17; Jo 6,51-58

«Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell.» L’Eucaristia és presència. La presència real de Crist entre nosaltres que es fa patent cada cop que la comunitat es reuneix en el seu nom, es fa present en la Paraula i de manera essencial es fa present en el cos i la sang de Crist, en el seu memorial. Crist tot just a punt de patir la seva passió, és a dir de completar la nostra redempció, va deixar als apòstols l’encàrrec de celebrar el seu memorial, el seu record. Però a més Ell ens va prometre de restar amb nosaltres cada dia fins a la fi dels temps, i ara i aquí es fa present de manera especialíssima. L'Eucaristia és el sagrament del memorial de la passió, mort i resurrecció de Crist. És el sagrament de la vida per la unió amb Crist que va donar la seva per nosaltres, i així els signes del pa i el vi representen el seu sacrifici, el del seu cos i la seva sang, que fan possible la nostra participació en la virtut redemptora del seu mateix sacrifici, fent-nostre aquest aliment espiritual i real.

Quin és el veritable significat de l’Eucaristia? Que hi succeeix? Ell, Jesucrist s’hi fa present, és aquí, està entre nosaltres vertaderament. No és només la seva memòria el que celebrem, sinó la seva presència, la seva presència real, velada i amagada però accessible i reconeguda per als qui creiem en Ell. L'Eucaristia és sobretot un misteri de presència, de la presència de Crist entre nosaltres, el Fill de Déu aquell qui es feu home per salvar-nos. Jesús manté d’aquesta forma i en aquest temps la seva paraula profètica: "Jo sóc amb vosaltres fins a la fi del món" (Mt 28, 28) i també "No us deixaré orfes, vindré a vosaltres." (Jn. 14, 18). 

L’Eucaristia és comunió, és el sagrament de la comunió perquè és presència salvadora de Jesús ara i aquí enmig de la comunitat dels seus fidels, és l’ aliment espiritual de la comunitat, és allò de més preciós que l'Església pot tenir en el seu caminar per la història. En l'humil signe del pa i el vi, transformats en el seu cos i en la seva sang, Crist camina amb nosaltres, entre nosaltres, és la nostra força i el nostre aliment i ens converteix així en testimonis d'esperança per a tothom. Sagrament de comunió amb el Pare que és la vertadera vida, perquè Jesús ens diu «A mi m'ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi.»

L’Eucaristia és amor. Si davant aquest Misteri la raó experimenta els seus propis límits, el cor, il·luminat per la gràcia de l'Esperit Sant, intueix bé com ha de comportar-se, amb un amor sense límits. La celebració i adoració de l'Eucaristia ens permeten acostar-nos a l'amor de Déu i adherir-nos-hi personalment fins a unir-nos amb el Senyor estimat. L'oferiment de la nostra vida, la comunió amb tota la comunitat dels creients i la solidaritat amb cada home i cada dona, són aspectes imprescindibles del culte espiritual, sant i agradable a Déu, en el qual tota la nostra realitat humana concreta es transforma per a la seva glòria. Cerquem en el Sagrament de l'amor de Crist la força per transformar la nostra pròpia vida en un signe autèntic de la presència del Senyor ressuscitat. 

Manifestem amb la nostra pròpia vida eucarística l'esplendor i la bellesa de pertànyer totalment al Senyor perquè ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots participem del mateix pa.

L’Eucaristia és compromís. La missió primera i fonamental que rebem quan celebrem l’Eucaristia és la de donar-ne testimoniatge amb la nostra vida. La sorpresa pel do que Déu ens ha fet en Crist infon en la nostra vida un dinamisme nou, comprometent-nos a ser testimonis del seu amor. Ens convertim en testimonis quan, per les nostres accions, paraules i manera de ser, apareix Un altre i es comunica. Es pot dir que el testimoniatge és el mitjà amb el qual la veritat de l'amor de Déu arriba a l'home en la història, convidant-lo a acollir lliurement aquesta novetat radical. En el testimoniatge Déu s'exposa al risc de la llibertat de l'home. L’home és lliure d’acceptar a Jesús, de creure en el testimoni fidel i veraç que ve per donar testimoniatge de la veritat. El culte agradable a Déu implica també interiorment aquesta disponibilitat, que es manifesta en el testimoniatge alegre i convençut davant el món d'una vida cristiana coherent allí on el Senyor ens crida a anunciar-ho. Els qui mengen el pa viu baixat del cel vivim gràcies a Crist perquè els qui mengen aquest pa, viurem per sempre.

Crist per l’acció de l’Esperit Sant és present realment en l’Eucaristia, el Pare ens ha cridat a viure en comunió amb el seu Fill Jesucrist, Senyor nostre. Units en l'amor, arribem a la riquesa d'una comprensió plena, al coneixement del designi secret de Déu, que és el Crist present en l’Eucaristia. Tant sols ens reconeixeran com a deixebles de Crist si som capaços de transmetre el seu amor a tots els homes i dones. Si l’Eucaristia no ens transforma en missatgers de l’amor de Déu de res no ens val de participar-hi. Escriu el papa Benet que «Ell ens atreu cap a si ». La conversió substancial del pa i del vi en el seu cos i en la seva sang introdueix en la creació el principi d'un canvi radical, (...) que es produeix en el més íntim de l'ésser; un canvi destinat a suscitar un procés de transformació de la realitat, el terme últim de la qual serà la transfiguració del món sencer, el moment en què Déu serà tot para tots (cf. 1 Co 15,28).» (SC, 11).

Presència de Crist que és comunió amb Ell i els germans per l’amor del Pare que transforma les nostres vides pel compromís amb l’Esperit Sant. Recordem-nos del camí que el Senyor ens ha fet fer, del Senyor, el nostre Déu, si mengem la seva carn i bevem la seva sang tindrem vida eterna, i ens ressuscitarà el darrer dia.