Mare de Déu del Carme

Mare de Déu del Carme

16 de juliol de 2016

Monestir de Sant Josep i Santa Anna

Carmelites Descalces de Tarragona

1Re 18, 42b-45a.; Gal 4, 4-7; Jo 19,25-27

Arribada la plenitud del temps, havent enviat Déu al seu Fill per rescatar-nos i donar-nos la condició de fills. Arribada l’hora de Jesús, del Fill de l’home, l’hora de passar d’aquest món al Pare, l’hora d’estimar fins a l’extrem, l’hora de donar la vida pels seus, per tots nosaltres; clavat en la creu Jesús ens confia Maria i ens confia a nosaltres a ella. El Fill nascut d’una dona ara vora la creu hi té a Maria, la dona, la mare, i al deixeble estimat, l’únic que no ha fugit esporuguit com els altres que l’han abandonat i negat. Jesús a punt de lliurar el seu darrer alè confia la seva mare al deixeble estimat i el seu deixeble estimat el confia a la seva mare. Al peu de la creu Maria esdevé mare de tots els homes i de totes les dones, perquè Crist mora a la creu per tots, pels qui el coneixen i pels qui ignoren qui és; pels qui li són fidels i pels qui l’han rebutjat; pels qui el segueixen i pels qui se n’aparten. La creu és la salvació de tots, en ella Déu ofereix la salvació a tots; i als peus de la creu Maria la mare ens es confiada a tots.

Vora la creu, crits d'odi, als peus de la creu, presències d'amor. Allí ferma hi ha la mare de Jesús, amb ella altres dones reunides per amor al voltant del qui agonitza. A la vora el deixeble estimat, no podia ser altre. A la vora de la creu hi ha l’amor de la mare i l’amor del fill, tant sols l’amor ha pogut superar la por, sols l’amor ha perseverat fins a la fi, perquè sols l’amor engendra amor. Als peus de la creu neix la comunitat, al lloc de la mort neix una vida nova. Maria acull al deixeble com a fill, el deixeble estimat acull a María com a mare; tant sols l’amor pot servar l’amor, perquè sols l’amor és més fort que la mort.

De l’amor que hi ha vora la creu neix l’Església, de la que Maria n’és prefigura i del crucificat en brolla sang i aigua, símbols del baptisme i de l’Eucaristia. Perquè la creu ha passat de ser instrument de mort i d’oprobi a ser símbol de vida, arbre de la vida. I als peus de la creu l’amor de Maria ens l’ofereix com la porta que ens porta a la vida que ens ofereix el Fill. Maria és com el petit núvol que el servent d’Elías avista al cim del Carmel, la seva fe i la seva disponibilitat representen per a la història de la salvació un nou inici, Maria és el petit núvol que anuncia la pluja que ens dona la vida, regal del cel, que és Jesucrist. María és, en efecte, un sagrament de la benedicció divina i un petit signe de Déu, perquè en ella Déu ha obrat meravelles. Déu ha mostrat en ella el seu amor benvolent, fent-la digne estatge del Fill de Déu, fruit beneït del seu ventre i porta de salvació per a nosaltres.

María és la nova terra que Déu fecunda amb el seu Esperit, és el nou tabernacle de l'aliança, cobert amb l'ombra de l'Omnipotent; el nou Israel que dialoga amb Déu i compleix la seva aliança per sempre. María és dona de la nostra història, oberta a Déu i als homes, que ha realitzat plenament la seva vida en actitud de servei gratuït, en profund lliurament pels altres; esdevenint així exemple per a la nostra vida de consagrats.

Déu s'ha expressat a si mateix en la vida de María, en la qual descobrim el seu misteri d'amor, la seva comunió perfecta. En ella, petit núvol del Carmel, plugim fecund de benedicció per a la humanitat sencera, descobrim que Déu és Pare perquè engendra a Jesucrist, el seu Fill, en les seves entranyes santíssimes. Sabem que és Fill perquè neix com a fill de dona enmig de la història. I sabem que és Esperit de vida, comunió d'amor que actua, que es torna proximitat esdevenint un com nosaltres entre nosaltres. Acollim també nosaltres a María, mare del Senyor i mare nostra. Ella és el nostre model en el seguiment de Crist, el nostre auxili i protecció en les adversitats de la vida. Veritable mare de l'Església i de cadascun dels deixebles de Jesús, que som nosaltres.

El Nostre Pare Sant Benet

El Nostre Pare Sant Benet

11 de juliol de 2016

Pr 2,1-9; Col. 3,12-17; Mt 19,27-30

«Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l'orella del cor, i acull de bon grat l'exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica». Si escoltem el que el Senyor ens diu, si acollim com un tresor el que ens mana i ho practiquem amb bon zel, entendrem que vol dir venerar Déu, el Senyor ens concedirà la saviesa, ens ajudarà, ens protegirà, guardarà els nostres camins i vetllarà per les nostres rutes. Hem estat cridats per Déu a exercir la nostra vocació, amb sentiments de compassió, d’humilitat, de serenor, de paciència; suportant-nos els uns al altres i perdonant-nos com el Senyor ens ha perdonat, ens diu Sant Pau. Hem estat escollits per entendre la bondat i la justícia, i per encertar així els bons camins, com ens diu Proverbis.

Nosaltres ho hem deixat tot per seguir al Crist, i per què? Als qui responem a la nostra vocació, a la crida que ens tocarà? Sant Benet ens diu que si estimem la vida i desitgem viure dies feliços, si tenim amor per la vida i set de viure, rebrem l’esguard dels seus ulls, aquests seran fits damunt nostre i les seves orelles seran atentes a les nostres pregàries, i abans que l'invoquem, ens dirà: "Aquí em teniu”, es a dir tindrem al Senyor; no hi pot haver alegria més gran que tenir al Senyor; sentir la veu del Senyor que ens invita, i amb la seva bondat, ens mostra el camí de la vida. La nostra és una crida a la joia, una joia que poc a poc ha d’anar envaint la nostra vida, emplenant-la d’amor i de perdó, de misericòrdia; perquè sols experimentem un sentiment de pau i de confiança, quan fem experiència del perdó, de l’amor que tot ho lliga i perfecciona i és aleshores que la Paraula de Crist fa estada en nosaltres amb tota la seva riquesa.

Però com arribar-hi a tot això? Obrint la porta que hi condueix amb la clau de l’obediència, calçant-nos les sandàlies de la humilitat i així, tot i que mai deixarem d’anar carregats amb el feixuc fardell de les nostres febleses, caminarem vers Déu per un camí que al començament se’ns farà forçosament estret. Serà així com podrem retornar a aquell de qui ens hem apartat, tant sols podrem fer-ho renunciant als nostres propis volers i militant per al Senyor, Crist, el rei veritable. Per Sant Benet s’entra al monestir per canviar de vida, per començar un nou camí, d’altra manera no valdria la pena, en romandre fora en tindríem prou per seguir fent la nostra i cercar les nostres petites i limitades satisfaccions de cada dia. Però com s’hi arriba a canviar de vida? Calen uns elements inicials com ser prompte a l’obra de Déu, és a dir a l’ofici diví, a l’obediència, arma privilegiada, a la humilitat, pujant-ne poc a poc els graons, sense descoratjar-se davant la primera dificultat; i per a tot això cal temps i avançar poc a poc, i el signe més autèntic de que avancem pel bon camí és el progrés espiritual, l’obertura a Déu i als germans.

En la seva vida el monjo avança per convertir-se en una simbiosi fecunda entre acció i contemplació, glorificant en tot a Déu i caminant en el camí traçat per Crist, humil i obedient, a l'amor del qual no hem d'anteposar res, servint als altres, convertint-nos en homes de servei i de pau. Exercint una obediència viscuda interiorment i obtenint una fe animada per l'amor, conquerint la humilitat i configurant-nos cada cop més amb Crist per aconseguir a la fi l'autèntica autorealització com a criatura a imatge i semblança de Déu.

Per assolir i començar a fer aquest camí tenim la Regla com a una mínima orientació escrita només per a l'inici. La Regla de Sant Benet és de fet una guia per a tots els que busquem orientació en aquest nostre camí cap a Déu. Per la seva moderació, la seva humanitat i el seu sobri discerniment entre l'essencial i el secundari en la vida espiritual, manté la seva força fins avui amb tot el seu frescor espiritual.

Que el Senyor guardi els nostres camins i vetlli per les nostres rutes perquè puguem trobar el coneixement de Déu, la saviesa i la intel·ligència que surten dels seus llavis i que ens hi ajudi Sant Benet, que va ser elegit pel Senyor per esdevenir el mestre principal de la vida monàstica per ajudar-nos a cercar Déu amb el servei de la pregària i el desig de les virtuts, no anteposant res a l’amor de Déu, amb el cor eixamplat i no desesperant mai de la seva infinita misericòrdia.

Dissabte de la setmana XIII durant l'any / II

Dissabte de la setmana XIII durant l'any / II

Diada de la Germandat de Poblet

2 de juliol de 2016

Am 9,11-15; Salm 84,9.11-12.13-14; Mt 9,14-17

«Estaria bé que els convidats a un casament dejunessin mentre tenen el nuvi amb ells?» (Mt 9,15) Crist és present enmig nostre i és Sant Pau qui presenta a l'Església de Déu com "l’esposa de Crist" en l'amor, un sol cos i un sol esperit amb Crist mateix. Ell és fa present en la seva Església, present quan dos o tres ens reunim en el seu nom, present per mitjà de la Paraula que escoltem i rebem i present, de manera singular, en l’Eucaristia que compartim, sota la forma de pa i de vi, fruits de la terra que és generosa donació del Pare. Aquesta presència de Crist enmig nostre ens hauria d’omplir de joia i omplir de joia la seva Església que és família de famílies (AL 87). La nostra fe, envigorida per la presència de Crist entre nosaltres, és un regal, una gràcia que ens cal compartir amb els que ens envolten, amb tots els homes i dones i tant sols per mitjà de la joia i de la caritat els podem fer participar de la nostra fe i apropar-los a Crist. El nostre temps està marcat per la immediatesa, per la constant temptació de viure en una tristesa ensucrada, sense esperança, que s’apodera dels nostres cors. Un pessimisme estèril i esterilitzador que genera foscor, torbament i cansament interior (EV 83). Deia el Papa Francesc que «un cristià que contínuament viu en la tristesa, no es un cristià». Davant dels reptes de la nostra societat no si hi val girar la cara a un altra costat, oblidar-nos-en i replegar-nos en nosaltres mateixos. El Papa Francesc ens convida a no deixar-nos robar la joia evangelitzadora (EV 83), és a dir a compartir l’alegria de tenir al nuvi amb nosaltres que ha de ser tan immensa que no ens en puguem estar de proclamar-la i de convidar als altres a compartir-la. El nostre món té set de Déu, una set intensa de l’amor de Déu que fins però no se n’adona; nosaltres tenim al nostre abast quelcom que el pot saciar per sempre i amb plenitud, Crist. Ens diu avui el salmista que serà aleshores quan «La fidelitat i l'amor es trobaran,  s'abraçaran la bondat i la pau; la fidelitat germinarà de la terra, i la bondat mirarà des del cel.» (Salm 84)

L'alegria del cristià ens cal fins i tot en els moments més tristos, en els moments de dolor, perquè així converteix el dolor i la tristesa en pau i serenor. Perquè la nostra no és ni ha d’esdevenir mai una alegria passatgera, sinó que és un do de l'Esperit Sant, un regal de Déu, i per això ens cal tenir el cor sempre alegre perquè el Senyor ha vençut i ens estima, el nuvi és amb nosaltres. Que ens hi ajudi Maria, la filla estimada de Déu, que va anunciar el goig a tot el món, perquè el seu Fill va portar-nos la llum de l’alegria. Ara i sempre Maria ens espera sol·lícita, com a mare i germana, perquè fruïm eternament amb ella de l’amor del Pare.