diumenge, 25 de desembre del 2016

Nadal Missa del dia



Nadal del Senyor
Missa del dia
25 de desembre de 2016
Is 52,7-10; Salm 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18

La història de la salvació té en la Paraula l’origen, l’acció present i el final. Tot allò creat està en íntima relació amb la Paraula, perquè la creació és en si mateixa un acte de revelació de Déu i tota la creació porta el segell de la Paraula de Déu, perquè el Pare és creador i crea per mitjà de la Paraula. Per la Paraula el Senyor ha estès als ulls de tots els pobles el seu braç sant i d’un cap a l’altre de la terra en veure la Paraula feta carn es veu la salvació del nostre Déu.

En diverses ocasions i de moltes maneres la Paraula havia parlat als homes. Avui la Paraula fent-se carn, ens parla en la persona del Fill, perquè Ell és resplendor de la gloria de Déu i empremta del seu mateix ésser i és seu el poder, pel qual la Paraula sosté tot l’univers. La Paraula és vida i és llum, aquella llum que la foscor ja no pot apagar. Avui hem contemplat la seva glòria, la que li pertoca com a Fill únic del Pare que l’ha omplert de gràcia i de veritat.

Avui Déu ens ha mostrat el seu rostre en la persona del Fill fet home, nosaltres que havíem perdut la semblança amb Déu, ara tenim l’oportunitat de recuperar-la perquè Déu ens ha estimat tant que ens ha donat al seu Fill únic que fent-se home, prenent la nostra imatge, ens fa fills del Pare, de nou imatge de Déu. Admirable intercanvi, diu Sant Agustí, pel qual Ell es fa carn i nosaltres esperit (Cf. Sermó 121). A Déu certament ningú no l’ha vist mai, però donant-nos al Fill, fent-se la Paraula carn, podem dir com Jacob «He vist Déu cara a cara i n'he sortit amb vida.» (Gn 32,31) perquè avui «El Senyor, el nostre Déu, ens ha fet veure la seva glòria i la seva grandesa, (...) Avui hem vist que l'home pot continuar amb vida després que Déu li ha parlat.» (Dt 5,24). La Paraula ha vingut pobre i humil, en una menjadora, sense haver trobat aixopluc enlloc perquè tot i haver vingut a casa seva, els seus no l’han acollit. Saludada per uns simples pastors i anunciada pels àngels,, la Paraula s’ha fet present en el món, un món que li deu l’existència i que no l’ha reconegut.

Avui Déu se’ns revela per mitjà del Fill, avui tenim la salvació més a prop per que la Paraula ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle i ens ha mostrat la seva gloria. En el pròleg del quart Evangeli fent una mirada enrere, un recorregut pels moments claus de la història de la salvació, la plenitud es fa present per a tothom i des de sempre. La revelació és el mateix Jesús, el qui és la Paraula s’ha atansat als homes de manera propera i definitiva, continua apropant-se i il·luminat el món; allunyant-lo permanentment de la tenebra. La Paraula, el temps de la qual resta fora del nostre temps perquè ja existia al principi, i l’espai de la qual era Déu; té ara també per lloc la nostra humanitat. Vertaderament Jesús és el Fill que resta sempre a la casa del Pare, aquell qui ens diu «jo estic en el Pare i el Pare està en mi. Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi.» (Jn 14,10-11). Estant en el Pare, Jesús és el qui ha vingut a revelar-nos l’amor de Déu a tots els homes, el seu àmbit segueix essent Déu i alhora «aquell de qui van escriure Moisès, en els llibres de la Llei, i també els profetes: és Jesús, fill de Josep, de Natzaret», com li diu Felip a Natanael (Jn 1,45), un home com nosaltres. Perquè per nosaltres la Paraula s’ha fet carn, per nosaltres aquell qui és el Fill de Déu s’ha fet home per tal de que tots els fills d’home siguem fets fills de Déu. Prenent de nosaltres els nostres mals ens ha donat els seus béns. «Al venir a nosaltres no deixà al Pare. Se’n anà d’entre nosaltres i no ens abandonà; a nosaltres tornarà i a Ell no el deixarà.» (Sant Agustí Sermó 121)

Avui la Paraula, que està al costat de Déu, la Paraula que és Déu, el Creador del món, per mitjà de la qual van ser creades totes les coses que ha acompanyat i acompanya als homes en la història amb la seva llum es fa un entre nosaltres, planta entre nosaltres el seu tabernacle, es fa un com nosaltres. Nascut de Maria Verge, es fa veritablement home, en tot semblant a nosaltres excepte en el pecat (GS, 22).

Avui admirem la grandesa d’aquest misteri, deixant-nos embolicar per la meravella d'aquest esdeveniment: Déu, el veritable Déu, Creador de tot, entra en el temps i l’espai de l'home, per donar-nos la seva mateixa vida. No ho fa amb l'esplendor d'un sobirà, que sotmet l’univers amb el seu poder el món, sinó amb la humilitat, la tendresa i la fragilitat d'un nen; perquè participem així de la divinitat d’aquell qui es digna a compartir la nostra condició humana.

Nadal Missa de la nit o del gall



Nadal
Missa de la nit o del gall
24 de desembre 2016
Is 9,1-6; Salm 95; Tt 2,11-14; Lc  2,1-14

«Els profetes i els sacerdots anaven predicant, ja feia temps, que el Messies vindria en forma d’home com nosaltres» ens diu l’avia als Pastorets d’en Folch i Torres, i com bé diu Lucífer en la mateixa obra, on per una vegada diu veritat, «Totes les promeses fetes pels profetes s’han complert. I amb aquesta com amb altres profecies. Ja veuràs, el Messies no trigarà». El Messies no ha trigat perquè «avui ens ha nascut el Salvador, que és el Messies, el Senyor»; «alegrem-nos-en. Avui la pau ha baixat del cel.».
La salvació arriba avui a nosaltres, el Fill de Déu s’ha fet home, és el Déu amb nosaltres, el Déu fet com nosaltres, llevat del pecat. No ha vingut com alguns pensaven ple d’honor i majestat, rodejat d’un estol d’àngels i d’arcàngels; sinó que la salvació, el Messies, ha nascut en una menjadora perquè ningú no l’ha volgut acollir, ningú no li ha ofert un llit a la seva mare on pugues portar al món al Fill de Déu; Ella a qui l’arcàngel Gabriel li diu als Pastorets: «Verge immaculada! Del Senyor sou escollida i entre totes beneïda i entre totes alabada. Estrella de llum serena, dolça i casta criatura, tota blanca, tota pura, de divina gràcia plena. (...) Per mare heu estat triada, essent casta sense igual, i en vostre ventre virginal el Fill de Déu tindrà estada.».
El Messies no ha vingut a compartir res amb els poderosos, ni ha nascut a Jerusalem, la ciutat reial, sinó a la petita Betlem; perquè ha volgut venir, pobre i humil. Per alliberar als pobres, essent uns simples pastors els primers en rebre l’anunci dels àngels, davant dels quals la por els ha envaït en ser envoltats de llum per la gloria del Senyor. Però no hem de tenir por, Jesús ha vingut per donar-nos un manament nou, el d’estimar-nos els uns al als altres tal com Ell, fent-se un de nosaltres, ens ha estimat. També seran uns mags llunyans els qui vindran a adorar-lo perquè Ell ha vingut a portar la salvació arreu del món, a tots els pobles de la terra, sense distinció de llengües, races o nacions. Així s’ha revelat l’amor de Déu en Jesucrist, Déu gran i salvador nostre, que es lliurà a si mateix per nosaltres, per deixar-nos nets i fer de nosaltres un poble ben seu, apassionat per fer el bé, com ens diu l’Apòstol.
El seu naixement ens porta una gran alegria, la seva pobresa té més valor que tots els béns i tots els tresors. Quin valor més gran hi pot haver que la humilitat? Què trobaríem de més preciós? Escollint un estable i una menjadora per néixer, Jesús ens mostra que és per la humilitat que podem adquirir el regne del cel. Jesús ha nascut, ha nascut per a nosaltres. Avui l’eternitat ha entrat en el temps; pel misteri del Verb fet home, una nova llum il·lumina la nostra ànima i coneixem al Déu invisible perquè s’ha fet visible com a home per amor als homes.
Crist la llum de la llum, naixent avui com a home ens fa néixer a nosaltres a una nova vida, a una llum radicalment nova, ens fa participar de la seva divinitat. Crist vol fer-se visible en nosaltres, viure en nosaltres, treballar en nosaltres per salvar-nos amb Ell. El misteri de Nadal ens invita a fer participar a tots els homes de la llum de Crist, la gràcia rebuda de Jesucrist ens convida a anunciar l’arribada del Salvador. Avui certament ens ha nascut el Salvador però és cada dia que hem de fer-lo present en el món que Ell, la Paraula que ara s’ha fet carn, ha creat. «Mireu la nit com és clara! Si les estrelles fan llum! Però...no sentiu?» Ens pregunta en Lluquet; «Jesús és nat a l’establia; àngels canteu joia tan gran. Piulen ocells amb alegria perquè ha nascut el Diví Infant.» canta el cor dels àngels.  
El Crist, el Messies, el Salvador, és en un estable, ha nascut en una menjadora; la seva llengua no parla encara però el món troba en Ell ja una resposta; desaprovant les glories d’aquest món l’infant promès per Isaïes que s’ha fet carn feble i fràgil, ha vingut per salvar-nos, per mostrar-nos el camí de la salvació, per ensenyar-nos a estimar als pobres, als febles, als qui pateixen, als rebutjats.
Quin misteri tan gran, Déu ha enviat al seu Fill per amor als homes i aquest s’ha fet home com nosaltres, per compartir la nostra feble humanitat. Si la humilitat ens ha estat anunciada per Déu és perquè Déu ens vol humils a la seva presència, per poder fer néixer en nosaltres la seva gràcia. El conseller prodigiós, el Déu heroi, el Pare per sempre, el príncep de la pau, el principat del qual serà immens, la pau del qual no tindrà fi, el regne del qual serà fonamentat i sostingut des d’ara i per sempre sobre el dret i la justícia té per senya un nen en bolquers posat en una menjadora. El seu tron és un pessebre, el seu palau una establia.
«En eixa nit memorable ha nascut el diví infant i essent Ell el rei més gran son bressol és un estable. La naixença celebrem del Jesuset benvingut (...) Per la nostra redempció ha nascut a l’establia. Gloria a l’Infant de Maria que ens porta la Salvació!»

dissabte, 24 de desembre del 2016

Nadal Missa vespertina de la vigília



NADAL
Missa vespertina de la vigília
Is 62,1-5; Salm 88,4-5.16-17.27 i 29; Fets 13,16-17.22-25; Mt 1,1-25

El Senyor ens ha concedit la joia d’esperar amb alegria aquest Nadal i avui de viure de nou aquesta solemnitat que ens convida a encetar el misteri de la redempció. Déu s’ha fet home i fent-se home ens convida a participar de la seva divinitat. Avui el bé ha aparegut com un raig de llum i la salvació com una torxa encesa. És de la descendència de David que Déu ha promès que naixerà el Salvador. I així Jesús és ara el capdavanter, l’inici de la salvació.

Sant Mateu ens presenta una genealogia que es remunta fins a Abraham per acabar presentant a Maria com la Mare del Messies. Així la història de la salvació, centrada en Jesús el Messies, és quelcom inseparable del misteri de l'encarnació i de la redempció. Jesús és l’Emmanuel és el Déu amb nosaltres, adorat pels pastors i els mags, el Rei dels jueus, el Redemptor presentat per l'Àngel del Senyor. Maria, deposada amb Josep en donar a llum al Salvador, dona inici el nou Poble de Déu. Al Messies, descendent d'Abraham, pare del poble d'Israel, David li atorga els títols que indiquen la seva dignitat i el seu lloc entre el poble escollit, els de Rei d'Israel i Fill de David. Per això l’evangelista Mateu estructura la genealogia de Jesús al voltant de David perquè vol destacar així que el Messies pertany a la seva família real i anomenant a quatre dones estrangeres que tenen un paper fonamental dins del poble d’Israel: Tamar, Rahab, Ruth i la dona d’Uríes; ens presenta a Maria, l'esposa de Josep, com el darrer esglaó de la història de la salvació, la verge que donarà a llum a Betlem, la ciutat de David, un descendent del profeta i rei. És de la descendència de David que Déu, tal com ho havia promès, ha donat a Israel un salvador, que és Jesús.

La genealogia que ens mostra l’Evangeli de Mateu presenta un simbolisme numèric que indica la perfecció. Són catorze generacions en tres grups, xifra que indica la plenitud del temps, és a dir la perfecció de la humanitat i de la història acomplerta amb l'arribada de Crist, l'home perfecte. Un simbolisme amb una clara intenció teològica més que no pas històrica i aquesta és vincular a Jesús amb els avantpassats del poble escollit dipositaris de les promeses messiàniques: Abraham i David. Les llistes de les generacions acaben amb Josep, el pare legal de Jesús i amb això n’hi ha prou per conferir-li a Jesús tots els drets hereditaris del llinatge del mateix David, restant així Jesús lligat familiarment al rei i profeta. L’arbre de la salvació s’arrela fermament a la casa d’Israel, el poble escollit per Déu, el poble gloriós que el Senyor tragué d’Egipte amb el poder del seu braç. Tot ha succeït perquè s’acompleixi el que el Senyor havia anunciat pel profeta, la verge ha tingut un fill, el Déu que és amb nosaltres, Jesús, el Messies, fill de David, fill d’Abraham; el Fill de Déu.

dimecres, 14 de desembre del 2016

Sant Joan de la Creu



Sant Joan de la Creu
Monestir de les Carmelites Descalces de Tarragona
14 de desembre de 2016
Is. 43, 1-3a.4-5; Rm 8, 14-18.28-30; Jo 17, 17-26

Guiat per l’Esperit i havent rebut l’Esperit que ens fa fills, Sant Joan de la Creu perdé la por dels sofriments d’aquest món cert de la gloria que s’havia de revelar també en ell. Una vida consagrada a la veritat basada en el descobriment de que la funció primordial de la fe és la contemplació per a poder esdevenir participació del coneixement diví; com ens diu el Concili Vaticà II «la raó més alta de la dignitat humana consisteix en la vocació de l’home a la unió amb Déu» (GS 19). Mestre de l’experiència religiosa manté avui tota la seva frescor i ens ofereix una mostra d’experiències místiques sobre la problemàtica que planteja a l’home la seva llibertat i la seva finalitat última que és estimar com Déu ens estima. Incomprès i perseguit sovint els seus no varen reconèixer que Déu l’enviava; però ell va estimar i va avançar en el coneixement de Déu, d’aquell qui havia penetrat en els seus secrets i entrat a l’interior del seu cor.

Sant Joan de la Creu va saber destriar el que és essencial del que és secundari i cert de quin és el cimal hi va avançar-hi sense defallir; ni els aiguats de les persecucions, ni el foc de les incomprensions no el van deturar. Perquè als ulls de Déu valia molt i Déu l’estimava. Sense voler imposar res a ningú estava cert de que arribava a la plenitud de l’amor i qui va descobrir la grandesa de l’amor de Déu ja no es conformà amb cap altra cosa. A aquest punt no s’hi arriba pas sense esforç, ni nits fosques; però val la pena passar per totes elles perquè l’amor de Déu és l’únic que és més fort que la mort. Sant Joan de la Creu ens parla de l’experiència de Déu, perquè des de la seva pròpia experiència ha entrat en relació estreta amb Ell i sap que tot Ell és amor.

Sant Joan de la Creu no va ser algú que es quedés tant sols en un volar en núvols místics, va tenir una vida ben real, dura i concreta, tant com a reformador de l'Ordre, on va trobar moltes oposicions, com a superior provincial, com a la presó dels seus germans, on rebé tota mena de maltractaments. Va tenir una vida dura, però precisament fruit d’aquesta duresa va escriure una de les seves obres més belles. Perquè  puguem entendre que el camí amb Crist, anar amb Crist, «el Camí», no és un pes afegit al ja suficientment dur fardell de la nostra vida, no és quelcom que faci més pesada aquesta càrrega, sinó que és una cosa totalment diferent, és una llum i una força, que ens ajuda a portar aquest pes. Si l’amor de Déu és dins nostre, podrem suportar més fàcilment totes les dificultats d’aquesta vida, perquè l’amor de Déu porta en si mateix aquesta gran llum. Això és la fe: ser estimat per Déu i deixar-se estimar per Déu en Jesucrist, per poder aconseguir així la llibertat veritable i total. «Tant sols Jesucrist, Paraula definitiva del Pare, pot revelar als homes el misteri del dolor i il·luminar amb els centelleigs de la seva creu gloriosa les més tenebroses nits del cristià. Joan de la Creu, conseqüent amb les seves afirmacions sobre Crist ens diu que Déu després de la revelació del seu Fill "ha quedat com a mut i no té més a parlar"; el silenci de Déu té la seva més eloqüent paraula reveladora d'amor a Crist crucificat.» (Joan Pau II, Carta apostòlica Mestre en la fe). I a la creu Déu és amor a tota la humanitat, ens hem de deixar estimar, l’amor de Déu és la llum que ens ajuda a portar el pes de cada dia.

La santedat no és obra nostra, sinó obertura a l’absolut, obrir les finestres de la nostra ànima perquè la llum de Déu pugui entrar-hi; no oblidar mai a Déu, perquè precisament restant oberts a la seva llum es on trobarem la força, es troba l'alegria dels redimits. Sant Joan de la Creu és un enamorat de Déu, al qui tractava familiarment i de qui parlava constantment. Perquè el portava en el cor i en els llavis, perquè constituïa el seu veritable tresor, el seu món més real.

Sant Joan de la Creu guiat per l’Esperit, testimoni de l’amor de Déu, ens ha fet conèixer el nom de Déu, ens ha proposat una opció radical, amb una visió ben concreta de la realitat, basada en la fe i viscuda com a experiència personal. Sant Joan de la Creu no va viure en la mediocritat, la seva va ser una aposta a per totes; amb un esperit decidit, disposat a renunciar a tot per poder obtenir-ho tot i sols l’amor de Déu és veritable plenitud, aquell amor del qual al vespre ens examinarem quan tant de bo puguem dir com San Joan de la Creu:

En ti solo me he agradado,
¡Oh vida de vida mía!
Eres lumbre de mi lumbre,
eres mi sabiduría,
figura de mi sustancia,

en quien bien me complacía.
Al que a ti te amare, Hijo,
a mí mismo le daría,
y el amor que yo en ti tengo
ese mismo en él pondría,

en razón de haber amado
a quien yo tanto quería.