dimarts, 25 de desembre del 2018

Nadal del Senyor Missa del dia


Nadal del Senyor
Missa del dia
25 de desembre de 2018
Is 52,7-10; Salm 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18

El qui és la Paraula s’ha fet home i ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle. La tenda plantada entre nosaltres, qui acampa entre nosaltres, és Jesús, l’eterna Paraula de Déu que ja existia al principi, per la qual tot ha vingut a l’existència, la que té en ella mateixa la vida, la qui resplendeix en la foscor. Jesús, la Paraula feta carn, és la tenda, el tabernacle, el punt de trobada entre Déu i tota la humanitat. La seva encarnació provoca els crits dels sentinelles, els esclats de goig, els crits d’alegria; perquè ve a redimir al seu poble. Tot i haver-nos parlat Déu al llarg de la història de moltes maneres i en diverses ocasions, ara ho fa de manera definitiva mitjançant la Paraula feta carn, quan el plenament altre s’ha fet un de nosaltres. En Ell no hi ha ni un abans ni un després, ni el seu àmbit és com el nostre limitat i caduc, per això transcendeix els temps. 

Prenent la nostra condició humana el qui és la Paraula ha vingut a acomplir el pla de Déu. En el pla de Déu, en mans de Déu hi ha la nostra vida, la nostra redempció; és perquè Jesús ha ressuscitat que podem dir i creure que la seva presència a la terra ha estat de part de Déu, que Ell ha vingut a acomplir la voluntat del Pare. Si amb la resurrecció confessem l’anunci de l’endinsament de Jesús en l’àmbit de Déu, ara, avui, es fa visible i constatable i s’endinsa en la nostra humanitat; perquè Crist és vertaderament Déu i vertaderament home. Ell que pertany plenament a Déu es fa un de nosaltres i morint a la creu i ressuscitant ens fa a nosaltres partícips de la seva divinitat. Ell un com nosaltres, llevat del pecat, va a Déu, torna a Déu i ens obre així el camí cap a Déu. Tot en Ell apunta a la revelació, Jesús no revela misteris ni arcans secrets, Ell mateix és la revelació, revela aquell que ningú ha copsat cara a cara, perquè a Déu, ningú no l'ha vist mai; el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat (Cf. Jn 1,18); no és pas que algú hagi vist el Pare, només l'ha vist el qui ve de Déu; aquest sí és el qui ha vist el Pare i aquest és Jesús.

Paraules solemnes les del pròleg del quart Evangeli; ens hi recorda l’encarnació, el rebuig dels seus que no el van acollir, es a dir la passió, el triomf sobre la mort i la nostra adopció per Ell com a fills de Déu. Déu ens ha parlat, se’ns ha revelat en el Fill.

En Jesús de Natzaret, Déu visita realment al seu poble, visita a la humanitat d'una manera que va més enllà superant totes les expectatives, enviant al seu Fill fent-se home Déu mateix. Jesús no parla simplement del Pare, és la revelació de Déu, perquè és Déu i com a tal ens revela el rostre de Déu. El mateix quart Evangeli, ens narra que en apropar-se la Passió, Jesús intentà tranquil·litzar als seus, exhortant-los a no tenir por i a tenir fe. En un moment donat, l'apòstol Felip li demanà a Jesús que els hi mostres al Pare, Felip fou molt pràctic i concret; potser sigui el que també nosaltres voldríem dir, voler veure al Pare per no caldre ja res més. La resposta de Jesús, que s’adreça a Felip i a tots nosaltres ens introdueix en el cor de la fe en Crist. El Senyor afirma que qui l’ha vist a Ell ha vist al Pare (Cf. Jn 14, 9). 

En aquesta resposta es clou aquella novetat que va aparèixer en l’establia de Betlem; Déu es pot veure, Déu ha manifestat el seu rostre, Déu s’ha fet carn i s’ha fet visible en Jesucrist. És el Déu amb nosaltres que vingué per compartir la nostra condició humana i restaurar-la. Vet aquí quina és la gran missió que espera a aquest petit infantó que avui recordem en una menjadora, demà venerarem clavat a la creu i lloarem finalment gloriosament ressuscitat vencent la mort, pujant al cel, retornant al pare de qui havia sortit i oferint-nos la vida vertadera.

Nadal del Senyor Missa de la nit o del gall


Nadal del Senyor
Missa de la nit o del gall
24 de desembre 2018
Is 9,1-6; Salm 95; Tt 2,11-14; Lc  2,1-14

La nit és fosca i un xic freda, un silenci tranquil l’acompanya. Vora el foc un pastor mig dorm al ras, arraulit amb una orella atenta al ramat i als animals que el guarden i l’altre aixafada sobre el farcell que li fa de coixí. Ben a prop seu els altres pastors malden per reposar també un xic de la feixuguesa de la jornada. És una nit com tantes d’altres i endormiscat pensa el pastor que no és pas fàcil la vida que li ha tocat de viure, amunt i avall cercant pasturatge, dormint al ras, massa sovint lluny dels seus; molt treball, poc menjar i escassa setmanada; tot plegat molt esforç per portar un petit jornal a casa. De sobte una gran llum els envolta a tots trencant la foscor de la nit i un cant celestial omple llur silenci, ell i els seus companys que dormen com ell a la serena, desvetllats per aquesta sobtada albada s’esglaien i entre por i sorpresa escolten el que l’àngel els ha vingut a dir, que a la ciutat de David ha nascut el Salvador, que és el Messies, el Senyor. Un rere l’altre es van alçant tot fent tentines a causa del són interromput i van agafant aquí i allà ara una ovella, ara un grapat de fruits, ara una mica de mel, per portar-ho com a ofrena a tant gran Senyor.

Tot caminant, sense saber massa bé encara cap a on, al pastor li van venint al cap les profecies sentides, més que escoltades, a la sinagoga. Anunciaven els profetes que un dia una gran llum havia de resplendir pels qui viuen al país tenebrós, i pensa si no serà pas aquesta llum la que l’ha despertat enmig de la nit, perquè si fos així el treball que com un jou li pesa, l’estretor de la seva vida que com una barra du a l’espatlla i tanta nit al ras que com un agulló l’arria serà tot trossejat. Els qui com ell avançaven a les fosques han vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui viuen com nosaltres al país tenebrós. En arribar a l’estable hi troba un nadó enfaixat amb bolquers i col·locat en una menjadora, una dona que somriu però a qui se li veu encara a la cara el tràngol del part i un home que intenta com pot protegir a l’infant i a la dona del fred i de la inconfortabilitat del lloc. El pastor, recordant el que diu l’Escriptura, pensa com pot ser que aquest infant desvalgut i tendre sigui aquell príncep a qui Déu li ha posat el nom de conseller prodigiós, Déu heroi, pare per sempre i príncep de la pau. Però certament ho han trobat tot tal com l’àngel els hi havia anunciat, un nen en bolquers i posat en una menjadora.

Mentre humil, tímid i encara esporuguit el pastor deixa l’ovella als peus de l’infant; Maria ho observa tot encuriosida i preguntant-se encara com pot ser això; si ella fa tant sols uns mesos estava a casa seva a Natzaret esperant l’acompliment del seu prometatge amb Josep. Quan li fou anunciat per l’àngel que infantaria al Fill de l’Altíssim, aquell a qui Déu li donaria el tron de David i seria rei d’Israel per sempre; no s’imaginava pas que acomplerts els dies el duria al món en un estable després d’haver trucat a tantes portes cercant aixopluc i sense obri-se’ls-hi cap.

Enmig d’un silenci tranquil, en la humilitat d’un estable, tenint per tron una menjadora i per escorta un bou i una mula, ha vingut al món aquell qui ve a portar una pau sense fi al tron de David, aquell que te llur regne fonamentat sobre el dret i la justícia. Certament ha obrat el zel del Senyor, s’ha revelat l’amor de Déu en aquest infant que ha vingut perquè es compleixi feliçment la nostra esperança, perquè es manifesti la seva gloria; com en els humils pastors que ara s’omplen de goig i d’una alegria immensa.

No ha vingut pas el Messies acompanyat per les botes dels soldats, sinó que ha vingut a cremar-les en un foc que les devori per sempre més; no ha nascut en un palau ni s’ha fet proclamar a les places o davant dels poderosos. Ell ha vingut per a viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat. Els àngels proclamen la glòria de Déu i anuncien la pau als homes que estima el Senyor. Jesús apunta en el silenci i en la senzillesa del pessebre el gran testimoniatge pasqual que donarà a Jerusalem. El Senyor estima als humils, ha vingut a anunciar la bona nova de la pau, als qui són lluny i als qui són a prop (Cf. Ef. 2,17). L’Esperit del Senyor, Déu sobirà, reposa sobre d’Ell, i el Senyor l'ungirà, perquè l’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a curar els cors desfets, a proclamar als captius la llibertat i als presos el retorn de la llum (Cf. Is 61,1).  La nit de fosca s’ha transformat en lluminosa, l’ambient de fred en escalfor de l’amor de Déu i el silenci tranquil que l’acompanyava en cants de joia; perquè avui ens ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. No tinguem por a acollir-lo als nostres cors; Ell ha vingut al món per portar a tot el poble una gran alegria, l’alegria de la salvació, que ja és aquí perquè el Fill de Déu s’ha fet carn.




dilluns, 24 de desembre del 2018

Nadal del Senyor Missa vespertina de la vigília


Nadal del Senyor
Missa vespertina de la vigília
24 de desembre de 2018
Oratori de la Mare de Déu dels Dolors a la infermeria
Is 62,1-5; Salm 88,4-5.16-17.27 i 29; Fets 13,16-17.22-25; Mt 1,1-25

Avui ha aparegut com un raig de llum el bé, un bé que serà vist per pobles i per reis. Jesús havia de néixer del llinatge de David, tal com ho havien anunciat els profetes; és segons l’ascendència de Josep, fill d’Abraham, el patriarca, i de David, el gran rei. Tres grups de catorze generacions per mostrar-nos que tota la història de la salvació arriba avui a la seva plenitud i des de sempre ha tingut la vista posada en aquest rei que avui neix, el regnat del qual durarà ja per sempre. 

Dues figures marquen aquesta genealogia. Abraham amb qui començà la història de la salvació, el qui fou el pelegrí cap a la terra promesa, aquell que esperava aquella ciutat ben fonamentada que té a Déu mateix com arquitecte i constructor (Cf. He 11,10), aquell a qui el Déu d'aquest poble d'Israel elegí. I David el rei a qui s’havia promès un regne etern, aquell que fou un home com el desitjava el cor del Senyor i que havia de dur a terme tot el que Déu es proposava. Jesús assumeix així la història de la humanitat, el Fill de Déu, engendrat per obra de l’Esperit Sant en el sí de la Verge Maria, comparteix el llinatge humà; tot i no provenir de cap home. Ell essent encarnat, que no pas creat; vol fer-se home com qualsevol de nosaltres, llevat del pecat. 

Els seus convilatans s’estranyaran i diran: «No és el fill del fuster? La seva mare, no és aquella que es diu Maria? Els seus germans, no es diuen Jaume, Josep, Simó i Judes? I les seves germanes, no viuen totes entre nosaltres? D'on li ve, tot això?» (Mt 13,55-56). Li ve de que el llinatge iniciat en Abraham i finalitzat en Jesús incorporà una transcendental novetat. Josep és l'espòs de Maria, i és d’ella de la qual nasqué Jesús, anomenat el Messies concebut per obra de l'Esperit Sant. 

Fixem-nos en Josep, ell és l’home bo, aquell, qui vencent la por acull a Maria, la pren a casa seva com a esposa; i junts esperen el fill que ha de néixer sense haver tingut relacions matrimonials i al qui posaran el nom de Jesús. Josep viu a la llum del misteri de l'encarnació; no tant sols vivint-lo en la proximitat física, donant aixopluc a la mare i al fill, sinó acollint-lo en el seu cor. En ell no hi ha distinció entre fe i acció; ell creu i fa. La seva fe s’orienta de manera decisiva a l’acció i és actuant, assumint les seves pròpies responsabilitats, com col·labora amb el pla de Déu, perquè Déu tingui la llibertat de dur a terme la seva obra, sense obstacles. Josep és l’home just per antonomàsia, perquè la seva vida s’ajusta, s’acomoda a la voluntat de Déu. 

Confiar-se a Déu no vol dir pas veure-ho i tenir-ho tot clar segons els nostres criteris, no significa imposar la nostra voluntat per implementar el que hem projectat per a nosaltres mateixos i per la nostra vida; vol dir confiar-se a Déu, refiar-se de Déu, buidar-nos del nostre egoisme, dels nostres propis volers, acceptant de restar en mans de Déu, l’únic just; conformant-nos a la seva  voluntat, deixant que Déu actuï en nosaltres i obrint-nos a la seva gràcia. Despertant-nos també nosaltres per acomplir la voluntat del Senyor. Com ho feu Josep.

divendres, 21 de desembre del 2018

Completes Grans festes de la coronació Mare de Déu de l’Esperança Figuerola del Camp


Completes
Grans festes de la coronació
Mare de Déu de l’Esperança
Figuerola del Camp
Divendres 21 de desembre de 2018

Esperança no teníeu fins que l’arcàngel Gabriel digué lo que mereixeríeu.

Maria és la icona de l’esperança. Quan l’arcàngel Gabriel saludà a Maria amb la paraula “alegra’t”, per Maria l’alegria entrà en el món, en la vida de la humanitat, en la nostra vida. Maria és la icona del creient esperançat, aquella que amb el seu sí a l’arcàngel Gabriel acollí a Crist i acollint-lo acull ara mateix la nostra salvació. El pla de salvació, previst per Déu des de tots els temps, reserva un lloc preferent a Maria, a la mare, a la dona. Maria és introduïda en el misteri, en la vida de Crist, a través de l’anunciació. La seva és una resposta lliure. Quan Déu envià un àngel a un poblet, entrà a casa d’una noia, ella ja era promesa; l’àngel li portava un missatge, ella en escoltar-lo es torbà i pensava, l’àngel li digué de nou; ella li preguntà; l’àngel li respongué; ella va respondre sí i l’àngel es va retirar. L’àngel era Gabriel, el nom de la noia era Maria, el promès era un descendent de David, que es deia Josep; el missatge era que Déu li havia concedit el seu favor i tindria un fill a qui posaria el nom de Jesús i que seria el messies promès al poble d’Israel. La pregunta de Maria era com podia ser això, si no tenia marit; l’àngel li anuncià que l'Esperit Sant vindria sobre d’ella i la resposta de Maria fou «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules». 

Esperança en les promeses.

La senzillesa de l’escena de l’anunciació emmarca el gran misteri de l’encarnació; Déu es feu home en el sí de Maria. Déu l’elegí per ser mare del Salvador, ella una jove jueva de Natzaret, encara verge i promesa amb un home anomenat Josep, descendent de David el gran rei, ella que no havia conegut encara cap home i tant sols havia estat promesa, era l’elegida per tenir un fill que anomenarien Fill de l’Altíssim. Escriu sant Bernat imaginant a Maria entre l’anunci de l’àngel i la seva resposta: «L’àngel espera la vostra resposta (...) També esperem nosaltres, oh Senyora, la vostra paraula (...) A vós us és ofert el preu de la nostra salvació: si consentiu, serem lliures immediatament (...) Responeu de seguida, oh Verge, responeu de seguida (...) Per què trigueu? Per què tremoleu? Creieu, confesseu i accepteu (...) Obriu, oh Verge benaurada, el vostre cor a la fe, els vostres llavis a la confessió, les vostres entranyes al Creador (...) Oh, no fos cas que, si ho demoreu, passés de llarg i tornéssiu, una altra vegada, a cercar adolorida el qui l’ànima vostra estima! Alceu-vos, correu, obriu! Alceu-vos per la fe, correu per la devoció, obriu per la confessió! I ella diu: Soc l’esclava del Senyor, que es complexin en mi les teves paraules.» I l’àngel acomplerta la missió es va retirar i en retirar-se l’esperança es feu carn.

Esperança vertadera.

Tot això no pot ser d’altra manera que acomplint-se els plans de Déu mitjançant l’actuació de l’Esperit Sant. En ser elegida des de tota l’eternitat, Maria fou dotada amb els dons adequats per acomplir els designis de Déu; per això l’arcàngel Gabriel la saludà dient-li plena de gràcia i explicant-li que el Senyor era amb ella; perquè per poder donar el seu sí, el seu fiat, calia que la gràcia de Déu actués sobre d’ella, li donés les forces necessàries per afrontar la més bella tasca de la història de la humanitat i alhora la més feixuga missió; concebre aquell que vingué a salvar-nos morint a la creu i ressuscitant. Per a Déu res no és impossible; també Elisabet, la cosina de Maria, havia concebut un fill a les seves velleses; Maria tot i ser verge en concebrà un altre; el d’Elisabet serà el precursor, el de Maria el nou Messies tant esperat. 

Esperança fou complida

Maria com a centralitat, perquè Maria és la icona de la Fe, la dona de l'Advent, el model d'esperança. Per la fe, Maria va acollir la paraula de l'arcàngel i va creure en l'anunci que seria la mare; en la visita a Elisabet va entonar el seu cant de lloança per les meravelles que es feien en ella; amb goig i tremolor va donar a llum al seu únic fill; confiada en el seu espòs Josep, va portar a Jesús a Egipte per a salvar-lo de la persecució d'Herodes. Amb la mateixa fe va seguir al Fill en la seva predicació i confiada potser sense saber massa bé en què va romandre amb ell fins al final als peus de la creu; amb fe. Però no havia estat pas el final i Maria va assaborir els fruits de la resurrecció de Jesús guardant sempre tots aquests records en el seu cor. Maria va viure des de la fe i per la fe. La seva fe és per compartir; la seva grandesa és la seva fe, la seva fe és la seva esperança. Tota la seva vida fou estimar. Perquè la vertadera  grandesa no està fora de la dona o de l'home, sinó dins, en del nostre cor. Moltes vegades només Déu veu aquesta grandesa, que no està pas renyida amb la humilitat, ni amb la vocació de servei. Més aviat, en tot això troba la fe cristiana el seu vertader sentit, esdevenint el fonament de l'humanisme cristià. Maria és la síntesi més perfecta de la grandesa en la petitesa i de la petitesa en la grandesa.

Esperança gran mostrareu.

La primera vinguda del Senyor es va realitzar gràcies a Maria. I, per això, totes les generacions li diem benaurada. Sobre Maria la litúrgia de l'Advent ens diu que aquell a qui tots els profetes van anunciar, Maria el va esperar amb inefable amor de mare, i el mateix Senyor ens concedeix ara preparar-nos amb alegria al misteri del seu naixement. En ella, mare de tots els homes, la maternitat, s'obre al do d'una vida nova. Per això, cada dia, durant l'Advent, s'evoca, s'agraeix, es canta, es glorifica i enalteix a aquella que va ser la que va accedir lliurement a ser la mare del nostre Salvador. A partir de la segona part de l'Advent, la preponderància de Maria en la litúrgia és tan gran, que apareix com el centre; les lectures evangèliques estan dedicades a María; les antífones del Magnificat a Vespres són les corresponents a les antífones de l'O, perquè tot gira al voltant d'ella. I amb raó perquè els profetes van anunciar que el Salvador havia de néixer de la Verge María, aquella a qui l'arcàngel Gabriel va saludar, dient-li: Alegra't, plena de gràcia, el Senyor és amb tu, beneïda tu entre les dones.

Esperança confirmada.

El Nadal és per a Maria la festa més assenyalada, el dia de la seva maternitat, però l'Advent, que ens prepara per aquesta festa, és per a ella un temps d'elecció i de particular preparació, un temps d’esperança. Mai hauria imaginat ningú que el Messies pogués néixer d'una jove humil com Maria, ella ho hauria imaginat  mai, malgrat que la seva fe i la seva esperança eren tan ardents que Jesús va trobar en ella la seva mare. Maria és la dona de l’esperança, al qui ens ajuda a viure els gestos quotidians amb un esperit nou, amb el sentiment d'una espera profunda, que només la vinguda de Déu pot omplir. Els cristians en adoptar la paraula advent volem expressar que  Déu ve, que està aquí, que no s'ha retirat del món, no ens ha deixat sols. Encara que no el podem veure i tocar com succeeix amb les realitats sensibles, Ell és aquí i ve a visitar-nos de múltiples maneres. 

Esperança d’excel·lència.

És una invitació a l’esperança, a fer-lo present en cada esdeveniment de la jornada. L'esperança ha de marcar el camí de la humanitat, però per als cristians ha d’estar animada per una certesa, la de que el Senyor està present en el transcurs de la nostra vida, ens acompanya. Nosaltres mateixos hem de ser transmissors de l’esperança, fer-la arribar als qui ens envolten, amb els qui tractem. Jesucrist ens ho dit molt clarament com fer-ho: «tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm.» (Mt 25,35-36) Que Maria mare de l’esperança ens hi ajudi i guardi al nostre poble i a tots i cadascun dels seus habitants.