Ritus d’ingrés al catecumenat

 

Ritus d’ingrés al catecumenat

Siguis benvingut a l’Església. Avui iniciem el temps d’Advent, un temps de preparació per al Nadal, per commemorar la primera vinguda del Senyor, però alhora un temps de vetlla per preparar-nos tots pel darrer i definitiu adveniment del Senyor i també per a la seva vinguda en cadascun de nosaltres, fills i imatge seva. Aquest dia l’Església l’ha escollit per que els nous catecúmens iniciïn el seu camí.

Avui l’Església, representada aquí i ara per aquesta comunitat de creients, s’alegra de rebre’t i de poder acompanyar-te en el teu camí cap al baptisme. És un dia important per a tu, però també per a nosaltres, per a tota l’Església, perquè alhora que inicies el camí cap al Senyor, sota el guiatge de l’Evangeli, estàs cert de que el Senyor t’ha mirat, t’ha reconegut i et crida a fer aquest camí amb joia i amb confiança entre nosaltres i amb nosaltres.

El teu és un acte de coratge, però no tinguis por, pots confiar en el Senyor, posa’t sempre a les seves mans i deixa’t portar per Ell; no et cal res més, segueix-lo perquè Ell t’estima.

L’Església fa camí cap al Nadal, alhora tu recorrent-lo amb el Poble sant de Déu, comences avui el teu camí particular cap l’Evangeli i cap a l’Església, és a dir cap al Crist i per Ell cap al Pare.

El Senyor t’ha fet el do de la fe, t’has obert a la presència de Déu, aquell que és el tot altre com diu sant Agustí. I Ell ha fet realitat la seva presència dins teu. Donem gràcies a Déu i tu també dona gràcies a Déu per aquest do.

Jesucrist no és una història passada, és ben present, viu avui i aquí; avui s’encarna, avui neix, avui ens parla, avui mor crucificat i avui ressuscita. Ell és aquí en el teu i en els nostres cors. Ell t’ha sortit al pas i ara et diu «no tinguis por» (Mt 1,20) i afegeix «Jo sóc amb tu dia rere dia fins a la fi del món.» (Cf. Mt 28,20).

 

Diumenge I d’Advent / Cicle B

 

Diumenge I d’Advent / Cicle B

29 de novembre de 2020

Is 63,16b-17.19b.64,2b-7; Salm 79,2ac i 3bc.15-16.18-19; 1C 1,3-9 i Mc 13,33-37

Amb l’Advent iniciem un nou any litúrgic, un temps de gràcia per rememorar l’encarnació, naixement, vida, passió, mort i resurrecció de Crist, el misteri de la salvació. Un temps el de l’Advent d’espera de l’adveniment definitiu, és a dir d’esperança, i alhora de vetlla; un temps doncs per estar atents i per vetllar. Un temps de reconciliació amb Déu, amb aquell qui és el nostre Pare, el terrisser que ha modelat la nostra argila ja que som obra de les seves mans, com ens ha dit el profeta per antonomàsia de l’Advent, el profeta Isaïes. Tota la nostra vida ha de ser un temps de vetlla i d’esperança, esperant la manifestació de Jesucrist el nostre Senyor, com ens ha dit l’Apòstol.

Què esperem?

El Regne. El tret més significatiu del temps d'Advent és l'espera del Regne i del Messies que l’ha d’implementar, per això la súplica insistent per la seva vinguda. El Messies que nosaltres esperem sabem que és aquell a qui el Pare va consagrar i va enviar al món, sabem que no és únicament un rei sinó que és el mateix Fill de Déu per naturalesa. Fill igual al Pare que el consagrà i envià al món perquè fet home esdevingués el rei definitiu no sols de la casa de Jacob sinó de tota la família humana; perquè ara és tota la humanitat la cridada a la salvació. Aquesta és doncs la vinguda del Messies que sempre anhela el poble sant de Déu, aquesta és l’esperança que centren les quatre setmanes d'Advent.

A qui esperem?

Al Crist. Aquest Messies no és altra que el Crist un Messies anunciat, esperat, que finalment ha arribat per fer realitat allò que l’Escriptura havia predit. És també aquell que ha de venir al final dels temps. Per això vivim l'Advent amb una atenció vigilant, atents al misteri de la història i als signes dels temps, sol·lícits per preparar els camins del Senyor i aspectants a l'arribada definitiva del Regne. Aquest Regne té un rei que nasqué en una menjadora i per tron tingué una creu, per corona un grapat d’espines i per ceptre una llançada que li traspassà el costat. És Ell qui ens mantindrà ferms fins a la fi, tant sols Ell pot fer-ho, perquè quan arribi ens trobi irreprensibles. No sabem quan tornarà, si vindrà al vespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada. Serà a l’hora menys pensada, però serà.

Per què l’esperem?

Per la nostra salvació. L'espera està íntimament relacionada amb la fe en el pla de Déu que es feu home per salvar-nos. Una fe fonamentada en la certesa de que rebrem allò que busquem si confiem en Déu. Sant Agustí ens diu que esperar significa creure en l'amor, tenir confiança en Déu i abandonar-se a Ell totalment. Creure, confiar i estimar és la manera de viure l'Advent.

Com l’esperem?

Vetllant, cal que no ens trobi dormint. No podem entendre l'Advent com a una espera inactiva. Es tracta, més aviat, d'una espera en esperança, això és, d'un esperar caminant, i d'un caminar esperant, però sempre cap a Déu. Déu ve a nosaltres a mesura que nosaltres anem cap a Ell. Déu ens dóna la seva gràcia en tant que som capaços de rebre-la, que ens obrim al seu amor. Déu ens crida perquè nosaltres responguem.

Què significa, a més, l'Advent?

S’ho preguntava sant Joan Pau II i deia: «L'Advent és el descobriment d'una gran aspiració dels homes i dels pobles cap a la casa del Senyor. No cap a la mort i la destrucció, sinó cap a la trobada amb Ell.»

Dimarts de la setmana XXXIV durant l'any / II

 

Dimarts de la setmana XXXIV durant l'any / II

24 de novembre de 2020

Ap 14,14-19; Salm 95,10.11-12.13 i Lc 21,5-11

 

«Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: No quedarà pedra sobre pedra»; l’anunci de la destrucció del temple deixà inquiets als qui escoltaven a Jesús. Totes aquelles pedres magnífiques i les ofrenes que el decoraven semblaven destinades a perviure pels segles dels segles. Però el temple seria destruït per darrera vegada i ja mai més reconstruït l’any 70 en ser ofegada l’enèsima revolta contra Roma.  Aquest sols fou un fet puntual que no per important esdevé rellevant per a la història de la salvació. Jesús no és un fals profeta, ni un profeta de calamitats; Jesús és el qui construeix el Regne, el vertader temple on s’adora Déu en esperit i veritat. Cal que anar alerta entre tants profetes de calamitats que avui com sempre ens envolten i demanar que reconeguem al Messies i no ens deixem enganyar per falsos profetes, cal deixar-los estar i no anar amb ells.

El temple, les pedres no són allò realment important; ho són sols en tant que acullen, que fan de marc a una altre mena de pedres, a les pedres vives que composen l’Església de Crist. El temple sols és un signe, el signe de l'Església, de la comunitat, formada per les pedres vives, que són els creients, un temple espiritual amb una pedra angular que és Crist, Sols amb aquesta té sentit, es sosté, el temple viu que és Església. Amb aquell qui va dir «Puc destruir el santuari de Déu i reconstruir-lo en tres dies.» (Mt 26,61) perquè es referia al santuari del seu cos que morint com els nostres cossos tornà a la vida al tercer dia.

L'Església està edificada amb pedres vives i construïda tanmateix sobre una roca, una pedra que és Pere. L'Església esdevé així comunió de creients, d’aquells que professant una mateixa fe en el Déu viu i veritable, testimonien que Crist és el Fill de Déu, el Redemptor del món. Nosaltres som una d’aquestes pedres, una pedra més d'aquest gran edifici no vestit per mans d’homes, que és l'Església edificada sobre la fe de Pere i que té a Crist per pedra angular (Cf. Ef 2,20). Ens ho diu el mateix apòstol Pere que som pedres vives, edificades per Déu com a temple de l'Esperit per formar una comunitat sacerdotal que ofereixi víctimes espirituals agradables a Déu per Jesucrist (Cf. Pe 2,5). I Pere sabia de que parlava, parlava d’homes amb defectes, ambicions i limitacions, amb febleses tant físiques com morals; perquè ell mateix se sabia feble. Però totes les pedres són útils per a aquesta construcció; potser cal polir-les, emmotllar-les bé sense perdre mai de vista que tenim com a pedra fonamental i clau de volta de la nostra vida al Crist.  

Els temples de pedra no tenen sentit sense els vertaders temples de pedres vives. Això ho podem veure i viure aquí mateix. Aquesta casa que ens acull i que s’anà edificant al llarg de casi vuit segles, durant els quals hi hagué fams i pestes, com avui mateix tenim. Fou destruïda en gran part al llarg d’un segle i feliçment reconstruïda, un procés que ha durat també dècades. Escrivia el P, Giovanni Rosavini que a Poblet «fou destruït tot allò que foren capaç de destruir. La resta ho feu el temps, la incúria i l’abandó durant quasi un segle.» (Comunione d’anima, pàg. 40)

Però aquest monument no recuperà el seu sentit últim i fonamental fins que un 24 de novembre, d’avui fa vuitanta anys, recuperà les pedres vives amb aquells quatre coratjosos i una mica inconscients monjos, com no podia ser d’altra manera per emprendre aquella incerta aventura; que entre admirats per la grandesa del monument i corpresos per la duresa  de la postguerra, arribaren a un país desconegut, ignorants de tot. Formen part dels altres màrtirs, d’aquells que han participat dels sofriments del Crist per la paciència, pel martiri del dia a dia, potser incruent, però al cap i a la fi prova i testimoni de la fortalesa de la seva fe i confiança en el Senyor.

Quatre monjos que escoltaren al P. Abat President de la seva Congregació dir-los «Viviu dia per dia.» (Comunione d’anima, pàg. 45-46 ) I dia per dia hem arribat de moment als vuitanta anys. No han estat fàcils, hi ha hagut de tot joies i dolors, incorporacions i marxes, unions i divisions i de tot hi haurà en el futur.

Per tot plegat en donem gràcies confiats en el Senyor, perquè aquella llavor plantada el 24 de novembre de 1940, ha anat donant fruits.

Festa de la Mare de Déu de la Jonquera

 

Festa de la Mare de Déu de la Jonquera

La Pobla de Cérvoles

Diumenge 22 de novembre de 2020

Zac 2, 14-17; Salm Lc 1, 46-50 (cant del Magníficat); Act 1, 12-14 i Mt 12, 46-50

Les paraules que hem escoltat en boca de Jesús en l’Evangeli ens poden sonar dures, una mena de rebuig de Jesús cap a la seva mare. No és l’única vegada que es posen en boca de Jesús expressions com aquestes. En un altre passatge de l’Evangeli també segons sant Lluc quan una dona li surt al pas per dir-li «Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar!», quin elogi pot ser millor per a una mare, Ell li respon «Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden!»(Lc 11,27-28).  No és pas que Jesús rebutgi a la seva mare, als seus.

 

La figura de Maria, de la mare, de la Mare de Déu és una figura singular. Ella fou una dona en aparença com qualsevol altre, que tot esperant de formalitzar el seu compromís amb un tal Josep, revé una visita inquietant, un àngel li anuncià que ella havia estat elegida des de sempre per tal d’acollir en el seu ventre al Fill de Déu que havia de venir al món per a salvar els homes. En aquell moment per Maria tot canvià,  la seva vida donà un tomb i ja quedà per sempre més unida al seu Fill i a la seva missió. En ella s’acomplí allò que hem escoltat dir al profeta Zacaries, «jo vindré per residir dintre teu» i l’àngel la convidà a cridar de goig i a estar de festa. La vida de Maria canvià de sobte, ho feu en el fons, perquè en les formes, de cara als veïns i coneguts acabarà desposada amb Josep i tenint un fill, no pas res de l’altre món. Però ella sap que de fet la seva vida està en mans de l’altre món, en mans de Déu, que té plans especials per a ella i alhora, en certa manera, la història de la salvació està en les mans de Maria, tot depèn de que ella accepti o no el que l’àngel li ve a anunciar. Déu no s’imposà a Maria, com no s’imposa a cap de nosaltres, Déu, per mitjà de l’àngel, li proposa d’acceptar de col·laborar en l’encarnació del seu Fill i esdevenir així la Mare de Déu. I Maria accepta, no ho acaba d’entendre però diu sí i ben aviat descobrirà per boca de Simeó que el dolor que l’espera serà com una espasa que li traspassarà l’ànima.

 

És la proximitat de Maria, la seva profunda humanitat, la que ens la fa també propera a nosaltres. Maria, la Mare de Déu, és la intercessora fonamental entre el seu Fill i nosaltres. És la dona propera, que des d’un humil pessebre comparteix els dolors i la joia del part de totes les mares; que patint pel seu Fill perdut, està al costat de totes les mares que pateixen i s’esforcen per pujar als seus fills; que sola als peus de la creu està al costat de tantes mares que sofreixen per un fill mort, malalt, empresonat, amb problemes amb les drogues o la beguda, amb un matrimoni trencat o sense feina o desnonat de la seva llar. Aquesta proximitat de Maria, de la Mare de Déu, la perceben en tantes i múltiples advocacions arreu del nostre país, arreu de la terra. Perquè Maria en cada cas es fa un de nosaltres, adquireix una fisonomia diferent aquí i allà per fer-se encara més propera a nosaltres. És el que deia el profeta Zacaries «moltes nacions s’uniran al Senyor; formaran part del seu poble i residiran dintre teu.» En paraules de sant Bernat «necessitant com necessitem una intercessora prop d'aquest mitjancer que és Crist, ningú pot exercir tan profitosament aquest ofici com María.»

 

Aquí a La Pobla de Cérvoles es fa ben present al vostre costat sota l’advocació de la Mare de Déu de la Jonquera, aquí pateix i s’alegra amb els seus convilatans als qui ajuda en temps de sequera, als qui consola en temps de dificultat com els que ara mateix vivim. I el seu somriure s’il·lumina segons la tradició cada any quan el sol acarona la seva imatge, al seu cambril, tal dia com avui al migdia, a l’hora de l’àngelus, a l’hora en que tradicionalment se la invoca per recordar que per ella ens vingué la salvació.

 

No, Jesús no rebutja a la seva mare, el que fa és compartir-la amb tots nosaltres. Aquell Divendres als peus de la creu la confià al deixeble que més estimava i confiant-li ens la confià a tots nosaltres; alhora confià aquell deixeble estimat a la seva mare i confiant-lo ens confià a tots nosaltres a ella. Jesús, el Crist, el Messies, ens ha fet a tots per la seva passió, mort i resurrecció fills de Déu i aquesta filiació es manifesta en la familiaritat cap a tot aquell que compleix la voluntat de Déu, del Pare, tal com Maria la complí.

En Maria i per Maria La Pobla de Cérvoles i el Monestir de Poblet estan units, perquè aquí la Mare de Déu està ben present, aquella a qui els monjos cistercencs tenim per patrona i mare singular. Més enllà de relacions passades i superades avui és la Mare de Déu la que ens uneix i ens agermana. Com ho estigué Maria amb els apòstols i amb les dones que havien seguit a Jesús. Units i agermanats per la pregària com deia el passat dimecres el Papa Francesc «La Mare de Déu resava. Quan el món encara la ignora, quan és una dona senzilla promesa amb un home de la casa de David, Maria resa. Podem imaginar la jove de Natzaret recollida en silenci, en diàleg continuat amb Déu, que aviat li encomanarà la seva missió. Ella està ja plena de gràcia i és immaculada des de la seva concepció, però encara no sap res de la sorprenent i extraordinària vocació i del mar tempestuós que haurà de navegar. Una cosa és segura: Maria pertany al gran grup dels humils de cor que els historiadors oficials no inclouen en els seus llibres, però amb qui Déu ha preparat la vinguda del seu fill.» (Audiència General dimecres 18 de novembre de 2020).

Vivim moments difícils, el dolor, la incertesa ens envolta. No podem ni saber ben bé que passarà demà, però per a nosaltres creients no han de ser moments de dubte, ni de por. Tenint al costat a Maria tenim al costat al Crist. Visquem aquest temps complicats amb confiança i amb generositat, fent costat als qui estan sols, als qui emmalalteixen, als qui treballen per superar la pandèmia i a tanta gent que ho passa malament. Estem a punt d’iniciar el temps d’Advent, avui que l’Església celebra la solemnitat de Crist com a rei, «se’ns crida a dirigir la mirada al futur, o millor encara en profunditat, cap a l'última meta de la història, que serà el regne definitiu i etern de Crist.» (Benet XVI 25 de novembre de 2012) Aquesta mirada cap al futur per a un creient, tant sols pot ser una mirada d’esperança.

Cerquem aquesta esperança en la pregària. Com deia també aquest dimecres el Papa Francesc: «Maria acompanya en estat de pregària tota la vida de Jesús, fins la mort i la resurrecció; i al final continua i acompanya els primers passos de l’Església naixent (cf. Ac 1,14). Maria prega amb els deixebles que han passat per l’escàndol de la creu. Prega amb Pere, que ha cedit a la por i ha plorat de penediment. Maria és allí, amb els deixebles, enmig dels homes i dones que el seu fill ha cridat a formar la seva comunitat. (...) És la mare de Jesús que prega amb ells, en comunitat, com una de la comunitat. Prega amb ells i prega per ells. ». (Audiència General dimecres 18 de novembre de 2020)

 

Que Maria la Mare de Jesús i la nostra mare ens acompanyi i ens ajudi sempre.

Divendres de la setmana XXXIII durant l'any / II

 

Divendres de la setmana XXXIII durant l'any / II

Sant Octavi, màrtir

20 de novembre de 2020

Ap 10-8-11; Salm 118 i Lc 19,45-48

 

El cercle sobre Jesús va essent cada cop més estret, els grans sacerdots, els mestres de la llei i els dirigents del poble ja han decidit que a aquell home, que els fa tanta nosa, tant sols matant-lo el poden fer callar i l’episodi que avui ens relata l’Evangeli és la gota que ha fet vessar el vas. Jesús ha posat en qüestió el mateix temple i la seva dinàmica de sacrificis atacant als venedors de moltons i cabrits, bolcant taules i tractant-los de lladres. I és que Jesús està edificant una altra mena de temple, l’Església, una veritable casa d’oració que el té a Ell com a pedra angular i no edificada per mans d’homes sinó que és obra de Déu.

Fins i tots els grans sacerdots, els mestres de la llei i els dirigents del poble arribaran a creure que han guanyat la partida i és que ho semblava, perquè el migdia d’aquell divendres al calvari aquell home restaria sol a la creu i encerclat de burles i juguesques, prop seu tant sols hi hauria la seva mare, algunes de les dones que el seguien, no pas totes, i un sol dels apòstols prou foll d’amor pel seu mestre com per ser capaç de cometre la inconsciència de reconèixer-s’hi deixeble i amic seu enmig d’aquella derrota total, quan tota la resta dels seus amb més por que fidelitat havia fugit, l’havia traït, l’havia negat o s’havia amagat.

Però el que poc es deurien pensar aquells conspiradors que cercaven de matar a Jesús i que van acabar per aconseguir-ho, aquells grans sacerdots, mestres de la llei i dirigents del poble, és que la mort ja no té la darrera paraula i que amb la mort de Jesús Déu hi deia la seva de paraula, una paraula definitiva, una paraula de vida eterna.

Precisament per aquell home abandonat de tots, vexat i menyspreat Déu havia vingut al món per vèncer la mort i donar-nos la vida. Potser aquells conspiradors assaboriren la mort de Jesús i la trobaren dolça com la mel, però acabaria per esdevenir plena d’amargor pels seus propòsits. Perquè aquell amb qui pretenien acabar, acabaria per vèncer-los i ells acabarien baixant al país dels morts per sempre més, com diu l’escriptura «El cuc que els devora no morirà ni s'apagarà el foc que els crema. Serà un espectacle repugnant als ulls dels mortals» (Is 66,24).

Les nostres mires són a vegades tant humanes com aquella estàtua del somni de Nabucodonosor, d’aparença formidable, d’aspecte terrible, amb cap d’or, pit de plata i cuixes de bronze, però amb peus part d’argila que Déu pot fer caure amb una sola pedra despresa sense intervenció de cap mà.

De la mateixa manera els màrtirs són víctimes de l’odi a la fe, màrtirs d’ahir i d’avui, i els qui els assassinen creuen que fent-ho estan acabant amb l’Església, quan de fet el martiri és llavor de vida eterna.

Aquells grans sacerdots, mestres de la llei i dirigents del poble tot sortint del temple no sabien encara com fer-s’ho, però tenint ja el motiu per acabar amb Jesús, acabarien per trobar el moment i la manera; mentre que una part o tot aquell poble que estava pendent del que Ell deia, acabaria per girar-se-li en contra i demanar la seva mort.

Però el pla de Déu era i és sempre un altre, així com d’una cova de lladres en fa una casa d’oració, de la mort en fa vida, de la traïdoria en fa perdó, de la derrota en fa victòria, de la desesperança en fa esperança.

 

Commemoració de tots els difunts que serviren Déu sota la Regla del Nostre Pare Sant Benet

 

Commemoració de tots els difunts que serviren Déu sota la Regla del Nostre Pare Sant Benet

14 de novembre de 2020

Rm 8,14-23, Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18 i Jo 12,23-28

 

«Mortem cotidie ante oculos suspectam habere» (RB IV, 47)

Ens diu sant Benet que ens cal «tenir cada dia la mort present davant dels ulls», com un dels instruments de les bones obres. Enmig d’una societat que amaga, que té por de la mort això pot sonar socialment incorrecte. Els monjos no ens delectem en la mort, però si que l’hem d’entendre en el seu sentit ple, veure-hi la victòria de Crist, per tal d’arribar-hi els ulls fits en Ell que ens obre la porta a una vida en plenitud. Així la mort apareix en el text de la Regla amb un caràcter ambivalent. D’una banda sant Benet ens parla de la mort com a tenebres (RB Pròleg,13), com a càstig per les ovelles indòcils (RB II,10), com quelcom en poder de la llengua (RB VI,5) o apostada al llindar de la delectació (RB VII,24).

Dominus dicit: Nolo mortem peccatoris, sed convertatur et vivat. (RB Pròleg 38)

D’altra banda la mort, forma part de la imitació i del seguiment del Crist, fet Ell obedient fins a la mort (RB VII,34). La mort no és l’objectiu, el Senyor no vol pas la mort del pecador sinó que es converteixi i que visqui (RB Pròleg,38). La mort és d’una banda fi i de l’altra fita, porta cap al no res o bé vers la vida eterna a la qual tots hem de voler arribar-hi, perquè aquest és el vertader objectiu de la nostra vida com a monjos, com a seguidors del Crist, seguir-lo per poder arribar a estar on Ell està. Hem de mirar la mort amb esperança i esperar-la amb confiança. Ens ho diu l’apòstol, els sofriments d’aquest món no són res comparats amb la felicitat de la gloria i per arribar-hi ens cal morir, alliberar-nos dels lastres d’aquesta vida on el pecat hi té un paper no pas secundari. Ens cal morir per arribar a la vertadera llibertat que no és altra que la glorificació dels fills de Déu. Ens ho diu també el quart Evangeli, per donar fruit cal que la llavor mori, si no mora el gra de blat queda sol; així si nosaltres ens aferrem als valors mundans i caducs d’aquesta vida, si no estimem més la vida vertadera que hi ha després d’aquesta, no som vertaders servidors del Crist.

Et de Dei misericordia numquam desperare. (RB 4,74)

Déu ens ha donat una vida per a gaudir-la, on treballar i caminar vers la vida plena i vertadera. És això el que van fer tants germans nostres, tots aquells a qui avui recordem, tots aquells per als qui demanem al Senyor que els aculli al seu Regne i que allí experimentin la misericòrdia de Déu, una misericòrdia que és expressió del seu amor infinit per l’home, un amor fins a l’extrem. Preguem per ells i demanem-li al Senyor també per a nosaltres la força de la fidelitat i una esperança ferma en la seva gran misericòrdia per tal de «no anteposar res absolutament al Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida eterna» (RB 72,11-12)

Dedicació de l’Església de Poblet

 

Dedicació de l’església de Poblet

13 de novembre 2020

2 Cr 5,6-10.13-6,2, Sl 83,3.4.5 i 10.11, He 12,18-19.22-24 i Lc 19,1-10

«Aquesta casa ens deixa entreveure el misteri de l’Església» es diu durant la pregària de dedicació d’un temple. Celebrem avui la dedicació d’aquest temple, ho fem seguint una antiga tradició sota l’exemple de les successives dedicacions del temple de Jerusalem, la celebrada per Salomó al llarg de set dies; la de l’època d’Esdres i la purificació i dedicació del nou altar en temps de Judes Macabeu. Ho fem seguint la tradició de l’Església estesa d’orient a occident. Ho hem escoltat en la primera lectura, com el temple acollia l’arca de l’aliança i al lloc santíssim s’hi conservaven les taules de la llei, el símbol de la presència del Senyor enmig del poble que Ell mateix s’havia escollit i per aquest motiu esdevenia un lloc sant, el lloc més sant que qualsevol altre.

Ho hem cantat, aquesta és la casa de Déu i la porta del cel; perquè aquí s’hi fa present el Senyor. S’hi fa present perquè aquí se li prega, aquí l’assemblea dels fidels es reuneix en el seu nom, aquí s’hi proclama la seva Paraula i aquí, sobretot i fonamentalment, s’hi fa present mitjançant el pa i el vi de l’Eucaristia que esdevenen el seu cos i la seva sang. Aquesta certesa fa cantar al salmista que és feliç aquell qui viu a la casa del Senyor, que és feliç qui el lloa cada dia, qui sospira i es deleix pels seus atris, qui desitja un sol dia a casa seva més que mil vivint amb els injustos.

Un temple el fa sant la presència del Senyor. De manera simbòlica es fa present en la creu aquí sobre l’altar, la creu on el Crist oferí la seva vida, el seu cos, del qual havent estimat fins a l’extrem un cop mort brollaren sang i aigua. Cos, sang i aigua que sobre l’altar es transformem de nou en el seu cos i en la seva sang; un altar en el qual hi ha les relíquies dels màrtirs, que són fruit de la llavor de vida que és l’Eucaristia, perquè sense testimoni no hi ha Església.

L’Església neix de l’Eucaristia. Escrivia sant Joan Pau II que «El Misteri eucarístic –sacrifici, presència, banquet –no permet reduccions ni instrumentalitzacions; ha de ser viscut en la seva integritat, sigui durant la celebració, sigui en l'íntim col·loqui amb Jesús tot just rebut en la comunió, sigui durant l'adoració eucarística fora de la Missa. Llavors és quan es construeix fermament l'Església i s'expressa realment el que és: una, santa, catòlica i apostòlica; poble, temple i família de Déu; cos i esposa de Crist, animada per l'Esperit Sant; sagrament universal de salvació i comunió jeràrquicament estructurada.» (Ecclesia de Eucharistia, 61).

Una Església fonamentada en els dotze apòstols, les dotze columnes sobre les que s’edifica l’Església, representats aquí per les dotze creus, que il·luminant-les i guarnint-les avui honorem d’una manera particular; fou pels apòstols que la bona nova, l’Evangeli per ells proclamat s’escampà de nord a sud, de llevant fins a ponent. L’Església està sempre a l’escolta de la Paraula de Déu, que es proclama des d’aquest ambó.

Nosaltres, ens ha dit la Carta als Hebreus, ens acostem ara i aquí a Déu, al jutge de tots i a Jesús, el seu fill únic i Senyor nostre, aquell qui parlà amb  la seva sang més favorablement que la d’Abel i amb ella ha signat la nova aliança.

Jesús és la salvació, la mateixa que va entrar a casa de Zaqueu i va transformar el cor d’aquell home menut  i curiós que maldava per veure a Jesús enfilant-se en un sicòmor i que rebent-lo joiós a casa seva passa de pecador a creient, de guardar-se per a sí mateix les seves riqueses a compartir-les amb els pobres, de defraudar a tornar a allò defraudat a les seves víctimes; quin gran exemple a seguir avui mateix per a grans magnats, penedir-se i retornar allò que indegudament, per avarícia, que no pas per necessitat, han acumulat. I és que la salvació, Crist, tant sols ens allibera del pecat si entra en els nostres cors, com en el de Zaqueu, per fer-hi estada.

Aquesta és la salvació que acull un temple, una salvació que transforma els cors i modifica conductes, que salva ànimes i redimeix pecadors. Amb aquesta esperança, amb aquest convenciment ens hem d’acostar a la casa de Déu per veure-hi de manera efectiva i real la porta del cel.

Jesús no passa mai de llarg quan nosaltres intentem de veure’l vencent tots aquells obstacles que ens priven d’arribar-hi, quan vencent la nostra petitesa espiritual ens enfilem en l’arbre de la fe. Jesús alça els ulls, ens veu, ens mira, ens crida i si som capaços d’obrir-li joiosos les portes del nostre cor, hi entra, hi fa estada i ens converteix.

L’encontre amb el Crist passa per transformar-nos nosaltres mateixos en pedres vives del vertader temple que és l’Església, prefiguració de l’Església celestial que el té a Ell com a fonament i gran sacerdot. Tant sols aleshores podrem clamar com Jacob, també plens de temor: «que n'és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel.» (Gn 28,17)

 

Funeral Església Parroquial de Sant Miquel de l’Espluga de Francolí

Funeral Josefa Guiu Rius

Església de Sant Miquel de l’Espluga de Francolí

7 de novembre de 2020

2Co 4, 14-5,1.; Salm 22 i Jn 14, 1-6

 

Estimat Mossèn Marcus, estimats germans i germanes,

Molt estimada família Guiu,

 

«Ja han arribat els nostres peus al teu llindar Jerusalem» ens ha dit el Salm que la mateixa Maria Josefa va escollir per aquesta cerimònia. Tota la vida del creient és un camí cap a aquesta Jerusalem celestial, cap a la casa del Senyor, aquesta ciutat ben construïda a la que es puja per lloar-hi el seu nom, on hi ha el tribunal de justícia i on els que hi viuen hi viuen segurs, en una pau inviolable perquè estimen al Senyor i Ell els estima.

La nostra germana ha lliurat un bon combat, s’ha mantingut fidel i demanem ara que hagi arribat a bon port. Nosaltres ara i aquí li demanem tot això al Senyor, desitgem del fons dels nostres cors que tot això s’hagi acomplert per a la nostra germana. Ja que la vida del cristià és una vida d’esperança, l’esperança en que aquell qui ressuscità Jesús, el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres amb Jesús i ens portarà a la seva presència; és el que desitgem per a tots nosaltres i per a tots els qui estimem, el que desitgem per a tot home i dona de bona voluntat. Això és alhora el que ens ajuda a mantenir-nos ferms davant de les dificultats, de les penes i de les angoixes del dia a dia de la nostra vida. Una vida la d’aquí, ens diu l’apòstol sant Pau, que es va consumint però dins nostre hi ha la llavor d’una altra vida, d’aquella que porta la imatge de Déu i que es va renovellant poc a poc, dia a dia.

El nostre cos arriba un moment o altre en que es desfà, en que la pols torna a ser pols; però per la fe sabem que no tot acaba aquí, que hi ha una altra vida, una altra casa, obra de Déu i no pas dels homes, i és en aquesta on volem fer-hi estada per sempre, on demanem que el Senyor aculli ara a la nostra germana.

Ella ja ha acabat el seu pelegrinatge per aquesta terra, ha tingut una vida ben plena en la que hi ha hagut de tot, moments feliços i moments durs, estones per a riure i estones per a plorar, com en tota vida. Com reconeixia ella mateixa ha estat «Una vida molt feliç (...) Em sento una privilegiada per haver pogut treballar amb el que m’agradava, i en un lloc que m’agradava des de la joventut. Un lloc que m’omplia d’espiritualitat i de la pau de Crist.»[1] La nostra germana Maria Josefa era una dona forta, valenta, en certa manera agosarada, que no dubtava en ajudar als altres i aquí ara nosaltres això ho recordem agraïts i li demanem al Senyor que també Ell ho tingui ben present.

La seva fou una vida centrada durant anys en la formació dels seus alumnes, en la de tots aquells a qui ella va ensenyar a viure, va ajudar a avançar no tant sols en coneixements, sinó sobretot en humanitat, i això és una tasca impagable. Una vida bolcada en la seva família, en la seva mare, la seva germana, els seus nebots i després en els seus renebots; perquè ella de ben joveneta va conèixer que és perdre un ésser estimat, com fou el seu pare víctima de la violència enmig d’una guerra entre germans on ningú vencé i tothom perdé.

En tota la seva vida, la fe hi tingué un paper fonamental, la Maria Josefa fou una dona de fe, d’una fe íntegra que l’ajudava a viure i per la que ella mateixa vivia. Una fe viscuda sota una ombra, perquè sempre visqué a l’ombra de Poblet i de la seva comunitat, molts anys com a mestre d’aquella entranyable escola que acollia els infants del voltant del Monestir i en els quals ha deixat una profunda petjada. Després, mentre la salut li permeté, compartint amb la comunitat la seva litúrgia i la seva pregària que era per a ella un alè de vida i esdevingué així acompanyant habitual de la comunitat a la que s’apropava, una presència permanent fes fred o calor, sempre en el seu lloc concret a l’església. En paraules seves: «A Poblet vaig créixer com a mestre, com a persona, i a la tardor de la meva vida Poblet em reconforta quan puc anar-hi per apropar-me a Déu escoltant el cant dels monjos i el silenci dels seus murs». No en va fou la segona dona que entrava a formar part de la Germandat de Poblet, la primera en el decurs de l’Assemblea anual, perquè segurament ningú hi tenia més dret que ella i per això aquell dia confessava «estava contenta com unes pasqües.»

La nostra germana no marxa pas amb les mans buides, perquè no va perdre mai la fe i la confiança en que al final del seu camí es trobaria amb el Senyor i qui sap si amb els seus pares i amb tots aquells amb els qui al llarg dels anys per l’estima va anar forjant llaços que difícilment es poden trencar, perquè estant forjats per l’amor. La Maria Josefa ha tingut una existència llarga i a la fi d’aquesta ha tingut també un llarg temps de preparació per a l’encontre amb el Senyor. Mentre les seves forces anaven defallint un cop i un altre feia balanç de la seva vida i ho feia sovint amb rigor, a vegades amb un excessiu rigor vers ella mateixa i vers els seus actes; perquè ella era així una dona d’una peça exigent també amb ella mateixa, com hem pogut saber-ho per exemple a través d’aquelles llargues cartes escrites cada cop amb lletra més tremolosa. Perquè la nostra germana tenia necessitat de comunicar, d’expressar, d’explicar la vivència de la seva fe. Ara ha arribat a la fi de la cursa amb el cor serè, confiada en Déu, confiada en que la gran misericòrdia del Pare, sabent que ella es reconeixia indigne, li deixaria un d’aquells llocs que Crist ens hi ha preparat.

Avui ens envaeix l’enyorança, però en cap cas ens ha d’envair la tristesa, el desencís. Ha de ser una enyorança dolça, agraïda i esperançada. Recordant tantes i tantes coses que la nostra germana va fer, va ajudar a fer als altres, recordant fets puntuals de la seva vida, alguns dels quals ens mouen al somriure i tots a l’agraïment per haver compartit en un moment o altre, d’una manera o altre part de la seva vida.

La mort sempre ens interpel·la, tant més quan qui mor és un ésser estimat. Perquè la mort no és pa una excepció, un accident en les nostres vides, sinó que n’és una part inseparable, el moment del trànsit d’una a una altra vida, de la finitud a la infinitud. Al final del camí hi ha aquell, Crist el Senyor, al costat del qual hem volgut viure i per a Ell no hi pot haver goig més gran que rebre’ns, acollir-nos a casa seva, a la casa del Pare. A més per a tot creient, també per la nostra germana Maria Josefa, hi ha una figura, una dona que ens apropa a aquest que és el camí, la veritat i la vida; que ens ajuda a arribar a aquell pel qui s’arriba al Pare. Maria, la Mare de Déu, a la que sota l’advocació de Santa Maria de Poblet, la nostra germana acudí i es confià tantes vegades.

Demanem al Senyor que aculli a la nostra germana a la Jerusalem celestial, que pugui complir allí l’aliança, que hi pugui lloar al Senyor, que hi visqui per sempre més segura sota els seus murs inviolables i que hi gaudeixi de pau i de felicitat. Acollida, per la intercessió de Santa Maria, per aquell qui ens hi ha preparat una estada.

Amb aquesta confiança cal que ara els nostres cors s’asserenin segurs de saber que si la nostra germana coneixia el camí que hi porta, ara el Senyor l’acollirà bondadós i misericordiós. Demanem-li doncs «què hi hagi pau dintre» seu, aquella pau que tant sols el Senyor sap i pot donar.

Maria Josefa, senyoreta Guiu, potser ara també et faci una mica de vergonya trobar-te davant del Senyor, com quan vas rebre la medalla de la Germandat, perquè sentint-te poc digne d’Ell algun cop no el veies prou misericordiós. Demanem que ara hagis descobert la seva infinita misericòrdia i el seu infinit amor i et puguis sentir de nou contenta com unes pasqües, perquè participes ja de la Pasqua eterna. Que el Senyor t’aculli a tu avui al seu sí i a nosaltres quan sigui la nostra hora.

---

[1] Les cites estan extretes de l’entrevista feta a Maria Josefa Guiu i publicada a la revista Poblet, número 25 (desembre 2012).

Dimecres de la setmana XXXI durant l’any / II

 

Dimecres de la setmana XXXI durant l’any / II

Santa Maria de Solius

4 de novembre de 2020

Fl 2,12-18, Salm 26,1-4.13-14 i Lc 15, 25-23

 

La nostra vida de creients, de cristians, de seguidors del Crist, és com una torre que al llarg de la nostra vida anem construint, poc a poc, pas a pas, maó a maó. Els fonaments sobre els que s’ha d’assentar aquesta torre ens els diu l’Apòstol: Treballar amb respecte i temor, sense rondinar ni discutir, essent irreprensibles i senzills. És sobre tot això que hem d’anar construint la nostra vida de cristians i aquests fonaments els consolidem seran efectius, si tenen com a motiu, si el seu sentit és la confiança, la fe, l’amor al Senyor.

Això ens ho manifesta avui el salmista, veure en el Senyor el mur que protegeix la nostra vida, la llum que il·lumina el camí, L’objectiu de la nostra vida, el seu darrer sentit, pel qual anem construint aquesta torre,  no és altra que poder viure a la casa del Senyor tots els dies de la vida, una vida que se’ns ofereix després d’aquesta, una vida plena i eterna; i és plena perquè en ella podrem gaudir de la presència del Senyor i de la seva estima.

No vivim moments fàcils, ans al contrari, sembla que totes les coses que consideràvem segures o ens donaven seguretat, trontollen i es veuen amenaçades. Una greu crisi sanitària que pot acabar essent-ho econòmica i social, es fa ben present fins i tot en el nostre dia a dia que queda condicionat, marcat per les mesures per lluitar contra la pandèmia.

Davant de tot plegat hi hem de posar l’esperança, esperar en el Senyor, procurar que els nostres cors no defalleixin i ser valents. Si portem en el nostres cors la paraula e vida, ens ha dit l’Apòstol, s’ha de notar, hem de resplendir com les estrelles en el cel. Hem de ser llum d’esperança, de confiança, amb la certesa de poder fruir en la vida eterna de la bondat que ens té el Senyor, però essent ja ara i aquí, renunciant a tot allò que no és important, llum en un oment on les tenebres i la foscor amenacen amb eclipsar la llum del Senyor.

Què Ell ens doni la força, la valentia i el coratge perquè els nostres cors no defalleixin i poder així estimar per damunt de tot al Senyor, esdevenint vertaders deixebles seus.

Perquè el Senyor és l’únic que il·lumina i salva. Tant sols Ell.

Dimarts de la setmana XXXI durant l'any / II

 

Dimarts de la setmana XXXI durant l'any / II

Santa Maria de Solius

3 de novembre de 2020

Fl 2,5-11; Salm 21,26b-27.28-30a.31-32i Lc 14,15-24

Un home que feia una gran festa veu com un rere l’altre els seus convidats s’excusen i el deixen plantat. És una al·legoria del Regne; Jesús ha convidat primer que ningú al seu poble a participar de la festa del Regne, a asseure’s a taula amb Ell, però els seus enviats, els apòstols tornen amb negatives i evasives. Aleshores la crida a participar en aquesta festa s’eixampla a tothom, a tots els pobles. És la vocació universal de l’Església, perquè el Senyor, com ens ha dit el salmista, té la sobirania sobre tots els pobles i davant seu es prosternen gent de totes les nacions. 

Potser nosaltres a vegades no sabem valorar massa bé el que tenim, com n’és d’important la fe que hem rebut i tenim també moltes excuses per defugir del compromís que implica tenir fe, seguir al Crist. Aleshores som uns mals deixebles perquè el nostre model, el Crist, és aquell que no es volgué guardar la seva igualtat amb Déu, aquell que es va fer no res, un home qualsevol fins al límit d’acceptar una mort ignominiosa, una mort de creu. Crist abans de ser exalçat es va abaixar; aquest és el nostre model un Déu que ens estima tant que vol compartir la nostra humil i dèbil condició i s’abaixa, ens ve a trobar perquè amb Ell siguem un dia exalçats. 

L’Església dedica els darrers dies de l’any litúrgic a recordar, a preparar-nos pels darrers temps; els de tots i el de cadascun de nosaltres en particular, o si voleu per al judici i per la nostra pròpia mort. Per això si ahir recordàvem als fidels difunts abans d’ahir el record era per a tots els qui ja són a la gloria del Pare, per aquells qui havent acceptar la invitació del Senyor ara s’asseuen a taula amb Ell. 

L’apòstol sant Pau en aquest inigualable himne de la Carta als  Filipencs, en el qual es resumeix tot el misteri de la salvació; ens convida a tenir els mateixos sentiments del Crist, a acceptar de bon grat la  invitació per participar de la seva festa. Si tenim aquests sentiments, si els posem en pràctica, res ens podrà privar d’anar-hi, no se’ns acudirà dir-li “dispensa’m si et plau”, perquè  cap altre cosa voldrem tant com asseure’ns a taula amb Ell. I aquesta és la vertadera felicitat, asseure’s a taula en el Regne de Déu. 

Mirem que cap camp, que cap bou, que res ens hi aparti, ens allunyi, ens privi de participar en aquest banquet perquè el que si serveix és el cos i la sang de Crist i el que s’obté és la salvació. Participem doncs ara anticipadament d’aquesta taula i demanem-li al Senyor de que un dia ens puguem asseure amb Ell a la taula del Regne.

Fidels difunts

 

Fidels difunts

2 de novembre 2020

Jb 19,1.23-27a, Salm 22, 1Te 4,13-18 i Jo 12,23-28

 

No ens hem d’entristir davant de la mort, la tristesa davant la mort és signe de desesperança. Avui que recordem  a tots els fidels difunts, als qui hem conegut i encara avui enyorem i als qui ni hem conegut ni sabem tant sols de la seva existència; veiem que la mort certament agermana, anivella, davant la mort no s’hi valen fortunes, ni títols de cap mena; davant de la mort tots som iguals. Però no pas tots la veiem i ens hi enfrontem igual. Davant la mort hi ha qui hi veu tant sols el final de tot; aleshores hi ha angoixa, desencís i por. Però els qui creiem en el Senyor, els qui confiem en Ell, tot i caure en la torbació, com es torbà el mateix Jesús davant la seva pròpia mort, tot i fer-nos basarda el traspàs, fer-nos por passar per aquest barranc tenebrós, sols podem veure-hi la porta a la vida vertadera si tenim al Senyor vora nostre.

Job estava cert de que el seu defensor vivia, que li faria costat, que els seus ulls arribarien a contemplar a Déu. Enmig de tots els seus mals i desgràcies, que el portaren al límit, la confiança, la fe li donava esperança. Si creiem que Jesús morí i ressuscità hem de creure que també Déu s’endurà amb Jesús als qui han mort en ell, ens diu l’apòstol. Aleshores si tenim la certesa de que els qui han mort en Crist ressuscitaran, no s’hi val a estar tristos davant la mort, si no podem estar-hi joiosos perquè l’enyorança pels qui han marxat ens pot, si que hem de mirar-la esperançats, confiats com hi estava Job; certs de la resurrecció guanyada per nosaltres pel Crist, com n’estava l’apòstol sant Pau.

Quina mena de creients seriem si no confiéssim en el nucli central de la fe que professem? Déu va enviar al seu propi Fill al món i aquest va patir, va morir, va davallar al país dels morts, perquè en tot volgué ser igual a nosaltres llevat del pecat; però havia vingut per vèncer la mort i ressuscitant ens ofereix la vida que és el més gran regal que Déu ens pot fer, una vida plena i que no acaba. La desesperança davant la mort és el gran pecat del món perquè vol dir que estima tant sols aquesta vida terrena i imperfecte pel pecat, una vida caduca, que tard o d’hora acabarà per perdre’s, com tota cosa mundana. La vida que Déu ens ha donat l’hem d’estimar, perquè és un regal de Déu, però no acaba pas aquí la nostra existència. Som llavor de vida i la llavor ha de caure a terra, ha de morir per poder donar molt de fruit.

Avui preguem pels nostres difunts, per tots els difunts, la fe dels quals tant sols Déu ha conegut. Ho fem potser enyoradissos, però confiats i esperançats; sabent que ni que potser les seves ànimes hagin hagut de ser d’alguna manera purificades, el Pare honora als qui es fan servidors seus; tot i que hagin estat servidors imperfectes és per a salvar-nos que Crist vingué i la seva hora és l’hora de la salvació oferta a tots. Avui preguem perquè els nostres difunts estiguin ja on el Senyor està.

Avui també hem de pensar en la nostra pròpia mort, en la nostra pròpia hora, que més tard o més prompte ens arribarà i hem de pensar-hi amb esperança, amb confiança, mirant de servir al Senyor ara i aquí de la millor manera que sapiguem, seguint-lo, perquè seguint-lo arribarem on Ell està, a la gloria a la dreta del Pare, amb els sants i preguem perquè hi estiguem en companyia de tots els difunts pels qui avui preguem.

La nostra societat amaga la mort, és la por a allò desconegut que acaba per fer-nos nosa i no volem ni tant sols veure-ho i acabem per considerar-la una excepció, una desgràcia que afecta a alguns, quan de fet ens toca a tots perquè la mort forma part indissoluble de la mateixa naturalesa humana.  En el fons tenim por al no-res, a quelcom que no coneixem, que ignorem. D’aquí el rebuig a la mort perquè, en paraules del Papa Benet XVI, sentim que l'amor requereix i demana eternitat, i no es pot acceptar que la mort el destrueixi en un moment (Audiència General 2 de novembre de 2011). Però la mort no és la fi de l’amor, és tant sols la fi d’una manera d’estimar però és la porta a l’amor en plenitud perquè és la porta a la proximitat amb el Pare i Déu és amor, Déu és l’amor.

Nosaltres per la fe no desconeixem que hi ha després de la mort. Certament no ho hem experimentat personalment encara, com tants altres punts de la nostra fe. És la fe és la que ens dona esperança en la vida més enllà de la mort, la que ens mostra la mort no com a final sinó com a inici de la vida en plenitud prop del Pare.

Demanem avui confiats i esperançats que els nostres germans hagin arribat ja a la plenitud d’aquest amor, el més gran que pot existir i que nosaltres puguem gaudir-ne també quan sigui la nostra hora.

O potser no és per arribar a aquesta hora que vingueren al món els nostres difunts, que hi hem vingut també nosaltres a aquesta vida?

 

Tots Sants

 

Tots Sants

1 de novembre 2020

Ap 7,2-4.9-14, Salm 23, 1Jo 3,1-3 i Mt 5,1-12a

Déu ens reconeix com a fills, ens ha dit l’Apòstol, i ho som. Ho som ja ara, però no ho som amb total plenitud perquè encara no s’ha manifestat com serem. La nostra meta, la nostra fita és ser semblants al Senyor i això no succeirà fins que Ell se’ns manifesti, fins que el veiem tal com és.

Avui celebrem a tots aquells que ja han adquirit aquesta condició de fills en plenitud i gaudeixen d’aquesta participació de la filiació en presència del Pare. No sabem quants són, perquè els qui han estat marcats com a servents de Déu són una multitud de la que l’Església en coneix un determinat nombre, als qui ha reconegut llurs virtuts i que a nosaltres ens serveixen d’exemple, de model, de guies. Però són molts més els qui en paraules del llibre de la Saviesa viuen eternament, pels qui el Senyor es preocupa i per això han rebut de les seves mans la noblesa com a insígnia reial i la bellesa com a diadema (Cf. Sv 5,16).

Venen de tota nacionalitat, són de totes les races i de tots els pobles i parlem moltes llengües diverses; tal com la visió de Joan ens anuncia. Ara veuen de cara al Senyor perquè el seu cor fou sincer, les seves mans han estat netes de culpa i no s’han refiat dels déus falsos, ells buscaven, cercaven al Senyor i ara els ha estat donat de veure’l tal com és. Segurament el món no els reconegué, tal com no va reconèixer al mateix Fill, perquè tal volta foren pobres en l’esperit, estaven de dol, eren humils, foren perseguits pel fet de ser justos, foren ofesos, calumniats, perseguits per causa del Crist o tenien fam i set de justícia. Però el Senyor sí que els ha reconegut perquè aquesta multitud tant gran que ningú pot comptar eren nets de cor i compassius.

És això el que ens omple de joia i d’esperança, saber que la santedat no és inabastable, que podem ser com ells que ja són amb el Senyor i per a nosaltres esdevenen així un ajut i un exemple en el nostre pelegrinatge en aquesta vida, on amb delit caminem cap al Senyor a la llum de la fe. Perquè els sants ens mostren que tots podem recórrer el camí de la nostra vida a la llum de la fe. Són sants que tenen rostres concrets, que són molt diversos; però que tenen un nexe comú, han volgut imitar la bondat de Déu. Sovint des de la senzillesa, des de la més absoluta normalitat, sense un heroisme visible, però fou la bondat la que omplí llur vida perquè caminaven a la llum de la fe. (Cf. Benet XVI, Audiència General 13 d’abril de 2011).

La santedat és arribar a la plenitud de la vida cristiana, no vol dir realitzar coses extraordinàries, sinó voler viure en, per i com Crist. El Concili Vaticà II, ens parla de la crida universal a la santedat quan ens diu que «En els diversos gèneres de vida i ocupació, tots conreen la mateixa santedat. En efecte, tots, per l'acció de l'Esperit de Déu, seguim a Crist pobre, humil i amb la creu al coll per a merèixer tenir part en la seva glòria» (Lumen gentium, 41). Així com Crist va participar de la seva mort ara els sants participen de la seva resurrecció i són amb Ell al cel, esdevenint així intercessors davant de l’únic mitjancer que és Jesucrist (Lumen Gentium, 62).

Per viure en, per i com Crist no n’hi ha prou amb el nostre esforç, la santedat no és voluntariosa, sinó que ha d’estar sempre oberta a l’acció de l'Esperit Sant, és Ell qui ens mou vers la santedat. Tot i ser-hi cridats des del mateix moment del baptisme  al llarg del camí, que és la nostra vida, Déu respecta sempre la nostra llibertat i vol que acceptem lliurement l’acció de l’Esperit i que visquem acceptant amb llibertat les exigències que comporta ser fills de Déu, deixant-nos transformar per l'acció de l'Esperit Sant, conformant la nostra voluntat a la voluntat de Déu.

Avui celebrem tots els sants, dels canonitzats i dels no canonitzats, de tots aquells que, gràcies a la victòria de Crist sobre la mort, reposen en el Senyor i dels quals nosaltres gaudim de llur presència mitjançant la comunió amb els sants, una comunió que ens dona la ferma esperança de poder imitar-los en el seu camí per poder compartir un dia la mateixa vida benaurada que ells ja gaudeixen ara, la vida eterna.

Ara han estat consolats, saciats de justícia, compadits, veuen a Déu tal com és, han obtingut la gran recompensa del seu Regne. Déu els ha reconegut com a fills en tota la plenitud del terme i per això ja s’han manifestat semblants a Ell.

Realment Déu és admirable en els seus sants, en els qui tenien posada en ell la confiança, ens els qui comprenien la veritat, i en els qui l’estimaven fidelment en aquesta vida i que són els qui ara estan al seu costat, perquè Déu dóna als seus sants la gràcia i la misericòrdia (Cf. Sv 3,9).