diumenge, 27 de setembre del 2020

Diumenge XXVI durant l’any / Cicle A

 

Diumenge XXVI durant l’any / Cicle A

Capella Santa Caterina

27 de setembre de 2020

Ez 18,25-28, Salm 24,4-5.6-7.8-9; Fl 2,1-11i Mt 21,28-32

 

«Què us en sembla?» és millor dir i no fer o fer i no dir-ho? Vivim en una societat on el poder de la comunicació és més fort que mai, on la imatge prima, on el nivell d’acceptació o de rebuig en les enquestes mou muntanyes i voluntats. Vivim penjats en les xarxes socials, la voluntat de fer-se present és molt més important que qualsevol altra cosa. Sovint això significa que som dels que diem que hi anem de seguida, però al cap i a la fi no ens movem de lloc. Un simple twit  ens pot fer sentir solidaris, cooperadors o lluitadors de ves a saber quina causa, segurament molt justa; però de fet diem i no fem res.

La fe no va d’això, la fe va de la conversió del cor, no pas d’un canvi de llenguatge comunicatiu i per això a voltes el missatge cristià no arriba bé a la gent o no es fa simpàtic o sembla que no està al dia. El just, ens ha dit el profeta Ezequiel, si deixa de fer el bé i comet el mal, mor per culpa seva. Per a salvar-nos cal reconèixer-nos pecadors i convertir-nos; fer examen de consciència i fer propòsit d’esmena, com es deia abans. No fer res per rivalitat ni per vanagloria, cercant de tenir els mateixos sentiments que el Crist. Ell no anà anunciant arreu que seria glorificat, ans al contrari quan els seus més propers presenciaren escenes com la de la transfiguració els demanà de no dir-ho, de guardar el secret ja que malgrat la seva condició divina no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu. Com ens diu la Carta als Filipencs en aquest meravellós himne que resumeix tota la cristologia, volgué compartir la seva filiació divina amb tots nosaltres per mitjà de la seva resurrecció que és anunci de la nostra si no deixem d’obrar el bé.

Déu no és un déu d’aparador, és un déu de fets, de realitats, d’obres. Per ser cristians, per ser batejats no tenim pas garantida la salvació; ans al contrari si nosaltres coneixem quin camí hi porta i ens neguem o ens resistim a recórrer-lo, malgastem els talents que Déu ens ha donat mitjançant els sagraments i ens passaran al davant publicans i dones de mala vida que han cregut de veritat. Per tant, com diu l’Apòstol sant Pau, intentem de mirar als altres considerant-los superiors a nosaltres mateixos molt més que mirar-los per damunt de l’espatlla amb aire de superioritat pel sols fet de ser batejats; recordant-nos sempre d’aquell qui prengué la condició d’esclau i s’abaixà fins a acceptar la mort i una mort de creu. El baptisme no és una garantia de salvació, és un compromís per avançar cap al Crist. Podem ser batejats, dir sí i no fer.

Déu no ens convida a dir no i a rectificar; el que ens vol dir és que tenim la possibilitat de rectificar, de convertir-nos com també la de dir sí i tirar-nos enrere. Déu ens ha fet lliures, la seva manera de fer és la que va ben encaminada i ens mostra el camí perquè també la nostra acabi ben encaminada. Per això no ens calen promocions o vanaglories; ens cal tant sols reconèixer-nos pecadors i confiar-nos a la seva gràcia, al seu amor, aquell amor que consola. 

El Senyor és bondadós i recte i ens ensenya a nosaltres pecadors el bon camí per tal de que avancem cap a Ell per sendes de justícia; com ens ha dit el salmista. 

«Què ens en sembla?» no val la pena, no és apassionant d’intentar seguir el seu camí?


dijous, 24 de setembre del 2020

Mare de Déu de la Mercè

 

Mare de Déu de la Mercè
Santa Maria de Valldonzella
Professió Solemne de la Germana Digna Dosantos López
Dijous 24 de setembre de 2020
Jr 30,8-11a; Salm 125, 1-2ab.2cd-3.4-5.6; He 12,2-7.11-13 i Jn 2,1-11

 

Seguir a Crist sota el guiatge de l’Evangeli, vet aquí al que ens comprometem per la nostre professió. L’Evangeli com a guia, l’Escriptura com a full de ruta perquè com ens diu sant Benet «quina pàgina o quina paraula d’autoritat divina de l’Antic i del Nou Testament no és una norma rectíssima de vida humana?» (RB LXXIII, 3).

Però aquest compromís no és quelcom indeterminat o eteri, és un compromís encarnat, és ben concret perquè la Paraula es va fer carn i fent-se com nosaltres, llevat del pecat, ens mostra el camí cap a la vida eterna. Crist el va recórrer acceptant fins i tot el suplici de la creu i ens demana a nosaltres de recorre’l lluitant contra el pecat, acceptant la correcció, per tal de collir en pau el fruit d’una vida honrada, com ens ha dit la Carta als Cristians Hebreus. No és altra el nostre objectiu que arribar a la vida eterna, a la presència del Senyor. Aquesta és la meta de la vida monàstica, de la vida de tot cristià. El camí que hi porta no és pas fàcil, és estret, com ens ho diu sant Benet, estret i difícil. Com doncs recorre’l? Ens ho ha dit el profeta Jeremies, el Senyor és amb nosaltres per a salvar-nos, per trencar els jous que ens esclavitzen, per treure’ns la por. La por, la basarda, sols ens pot marxar si tenim la mirada fixa en Crist deixant de banda la vergonya, les dificultats, el cansament o qualsevol altra dificultat que ens surti al pas. Confiant en Crist perquè tant sols Ell és qui ens pot aplanar el camí. En paraules del Papa Francesc «Jesús, hem de preguntar-nos, és realment el primer i únic amor, com ens hem proposat quan professem els nostres vots? Només si és així, podem i hem d'estimar en la veritat i la misericòrdia a tota persona que trobem en el nostre camí, perquè haurem après d'ell el que és l'amor i com estimar: sabrem estimar perquè tindrem el seu mateix cor.» (Carta Apostòlica amb motiu de l’any de la vida consagrada, novembre 2014). Aquest camí és per a cadascun de nosaltres personal i intransferible; potser fins i tot a nosaltres ens pot semblar a vegades tortuós, erràtic; perquè tant sols Déu sap a què ens crida, quan ens hi crida i per on vol que passem. És que és un camí encarnat, que encarnem cadascun de nosaltres en la nostra pròpia vida. Un camí en el que avui Germana Digna dones un pas de nou important; no canvies pas el teu compromís amb Crist, el que ja vas fer pel baptisme, per una primera professió; sinó que el refermes en una nova comunitat que t’acull per recórrer amb ella, el camí cap a Crist totes juntes. Aquest camí en el que a partir d’avui empreneu un nou tram en comunitat cal recórrer-lo amb confiança, sempre confiats en el Senyor i en la meta, la vida eterna.

Hi ha un model per aquesta confiança, una dona sempre confiada, sempre disposada a deixar-se endur pel buf de l’Esperit. No és altra que Maria, la mare de Crisi i la nostra mare. És la proximitat de Maria, la seva profunda humanitat, la que ens la fa també propera a nosaltres. És present sota cada advocació particular, avui, ara i aquí sota l’advocació de la Mare de la Mercè, patrona d’aquesta Església de Barcelona. La seva bella imatge d’una Maria serena, cofoia del tenir llur fill a la falda, ens fa present a la Mare de Déu, ens l’acosta, i ens fa present alhora al seu Fill. Sota cada advocació de la Mare de Déu, i en són tantes, Maria se’ns apropa. La història de la nostra salvació, passa per Maria. Maria és la dona que no té mai por, tota la vida de Maria és una vida de confiança, de servei i d’espera atenta. Ens ho ha dit avui en l’Evangeli, dirigint-se als qui servien a Canà i dirigint-se també a nosaltres servidors del Crist: «Feu tot el que ell us digui.» I Jesús es dirigeix també a nosaltres i ens diu que omplim els nostres cors de l’aigua de la fidelitat i Ell els transformarà en el vi bo de la caritat per a nosaltres i per a la nostra comunitat. A Canà no havia arribat l’hora de Jesús, no havia arribat encara. Però sí l’hora del servei, a prec de la Mare, Jesús transformà l’aigua en aquell vi millor que la gent serveix primer per tal de donar després el vi més ordinari.

El que el fa un vi millor és el servei i el servei ha de ser sempre un servei a Crist. El monacat té en l’obediència a la Paraula el seu origen, la seva font, l’objectiu és fer de la Paraula de Déu el fil conductor de la nostra vida, de la nostra existència. Hem de ser d’aquells que intenten entrar en la seva interioritat conduïts per la Paraula de Déu, la Paraula que es va fer carn en Jesucrist. El nostre compromís és el compromís del cristià, el cristià és aquell qui es compromet amb una persona, amb Crist, i amb una tasca, portar arreu vivint-lo el Regne de Déu.  Ser cristià, viure com a cristià, esdevenir cristià no és arribar a una meta, no és haver arribat a un nivell superior a cap altra home o dona. Tots els homes i dones són fills del mateix Déu, tots porten l’empremta de la imatge de Déu, fins i tot si no ho sabem o si tanmateix ho neguen. Aleshores fer-se cristià no és situar-se en un nivell espiritual a part, tampoc és haver comprat una assegurança que ens garanteixi la vida eterna; ser cristià no és un títol, no és entrar a formar part d’un club exclusiu. Ser cristià és ser de Crist, dir sí a Crist, voler seguir a Crist, voler fer com Crist. Un compromís amb Crist que cal renovar en cada paraula, en cada gest, en cada acció; un compromís que ha de ser cada cop més ferm i radical, arrelat més i més en el nostre interior fins a fondre’s en Crist per poder dir com Pau «Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. La meva vida terrenal, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi.» (Ga 2,20).

El monjo, la monja comparteix l’aventura humana amb tots els homes i dones perquè els monjos i monges, els consagrats formem part del món, vivim en una època i en una societat determinada; som participants també de l’aventura cristiana perquè la professió de vots no ens separa del poble de Déu, res de l’Església ens és aliè; però els monjos i les monges vivim amb particular intensitat l’aventura monàstica, que ens és pròpia, és la manera com tenim de viure l’Evangeli. Fer-se religiós, consagrat a Déu, no és sinó una de les moltes maneres de sentir-se cridat a viure la fe essent més conscient de la vocació universal a la santedat a que tots som cridats. El consagrat segueix essent un simple cristià, un cristià que creu haver estat cridat a viure la seva fe d’una manera especial, però un simple cristià al cap i a la fi. Potser fins i tot més feble que d’altres, perquè ha de viure el seu camí en comunitat, alimentat o regat constantment per la Paraula, en un ambient que li faciliti avançar cada dia una mica més en el seu camí vers Crist. Qui es fa religiós, monjo o monja, qui consagra la seva vida a Déu amb la secreta intenció de creure’s millor que els altres erra l’objectiu i el camí. Germana Digna seràs revestida avui amb la cogulla que els nostres sants pares van establir que portéssim, que sigui també per a tu signe d’humilitat, de fidelitat i de lliurament al Crist, signe de l’ofrena de la teva vida que oferiràs al Senyor deixant la cèdula de la teva professió sobre l’altar on Ell es fa pa i vi per a nosaltres pel gran misteri de l’amor.

dissabte, 19 de setembre del 2020

Dissabte setmana XXIV durant l'any

 

Dissabte setmana XXIV durant l'any

Monestir de Sant Benet de Montserrat

19 de setembre de 2020

1C 15,35-37.42-49; Salm 55,10.11-14 i Lc 8,4-15


Sembla que aquest sembrador del que ens parla l’Evangeli és ben maldestre, en lloc de preparar un camp, adobant-lo, llaurant-lo i fent uns solcs adequats per rebre cada llavor, la va llançant per aquí i per allà sense importar-li gens si cau arran del camí, a la roca, enmig dels cards o en terra bona; com si el futur de la llavor no li importés res i tant sols tingués interès en complir la tasca de sembrar independentment del que se’n faci de la llavor.

Segurament volem ser massa entesos, com ens diria l’Apòstol, i ens trobem que els paràmetres de Déu no són pas els nostres. Perquè la llavor en aquest cas és ben particular, no és qualsevol llavor, és la Paraula de Déu i el sembrador no és un sembrador qualsevol, sinó el Fill de Déu fet home per a la nostra redempció. Ell no ha vingut pas a cuidar d’un jardí o d’un hort ben protegit amb una tanca de la devastació dels animals feréstecs, un camp lliure de males herbes; no pas. Ha vingut a sembrar la llavor de la Paraula aquí i allà, perquè tota la humanitat és la cridada a la salvació i al món hi ha ben bé de tot, terra bona i terra eixuta, males herbes i autèntics herbassars de cards. Crist mateix, a primer cop d’ull, sembla que fou ofegat per les males herbes de l’odi i un mal entès pragmatisme, en la solitud de la creu. Però sabem per la fe que en veritat no fou pas així, sinó que del fracàs del calvari neix l’esperança de la resurrecció.

El difícil no és sentir la Paraula, sinó escoltar-la, acollir-la, que un cop ens ha estat sembrada, un cop l’hem escoltat siguem capaços d’acollir-la perquè bona part del futur de la llavor de la Paraula està en les nostres mans, en com l’acollim, en com la fem créixer, en com la protegim, en fer-nos-la nostra, en posar-la al nostre cor. Nosaltres monjos i monges som cridats a ser oients privilegiats de la Paraula; a assaborir-la i a estimar-la, per tal de ser capaços de portar-la al dia a dia de la nostra vida; a ser així llavor d’esperança en un món avui més que mai sacsejat per la incertesa, quan no per l’angoixa.

Els perills que amenacen el creixement de la Paraula no són pas menors, són molts, múltiples i diversos: el diable sempre treballa per endur-se la llavor sembrada en el nostre cor per Déu, per evitar que creixi en el cor de la humanitat. Així la joia limitada a un instant pot no tenir cap futur si no hi ha espai per la perseverança; les preocupacions d’aquest món, les temptacions de riqueses, plaers i fama poden acabar per ofegar la llavor de tant regar-la amb la nostra massa mundana humanitat.

La llavor per donar fruit ha de morir, no neix la planta sense haver mort primer la llavor; com el Fill de l’home va morir per donar-nos la vida vertadera; per a convertir els nostres pobres cossos fets de pols en cossos semblants a l’home que és del cel. L’evangelista conclou que sofrint amb constància arribem a donar fruit; o com ens diu sant Benet participem dels sofriments del Crist amb la paciència per tal de poder compartir també el seu Regne (RB, Pròleg 50).

Hi ha un capítol de la Regla, el 72, que ens ve a dir el mateix que l’Evangeli d’avui amb altres paraules. Sant Benet l’anomena el del bon zel. Hi ha un zel dolent que mata la Paraula, que allunya de Déu i que duu a l’infern; però hi ha un bon zel que allunya dels vicis, porta a Déu i és capaç de vèncer tota la maldat de les males herbes, les roques i els cards que ens assetgen cada dia, en les petites i en les grans coses. Aquest zel que ens ha de fer honorar-nos els uns als altres, suportar-nos amb una gran paciència les febleses,  no cercar allò que ens sembli útil a nosaltres sinó el que ho sigui per als altres i que inclou estimar en el vostre cas a l’abadessa amb un afecte sincer i humil, com diria sant Benet no pas perquè ella s’ho hagi pres sinó per honor i amor del Crist.

L’objectiu de tot plegat, l’objectiu de la nostra de vida de cristians, de monjos i de monges no és altra que esdevenir cossos espirituals, fent servir l’expressió de l’Apòstol; l’horitzó de la nostra vida és la Vida, amb majúscules, la vida eterna. Aquella que transforma un cos corruptible, per ressuscitar incorruptible;  un cos sense honor per ressuscitar gloriós;  feble per ressuscitar ple de força; un cos terrenal per ressuscitar un cos espiritual (Cf. 1Co 15, 42-44).

Vers ella sols ens hi pot portar la Paraula sembrada per aquest sembrador en aparença maldestre, que no acaba d’encertar el lloc més convenient per sembrar la llavor, però que sap molt bé el que es fa. Aquell al qui sant Benet ens diu que no hi anteposem res absolutament; el Crist, l’únic que ens pot portar tots junts a la vida eterna.  

 

 


dilluns, 14 de setembre del 2020

Exaltació de la Santa Creu

 

Exaltació de la Santa Creu

Festa

14 de setembre de 2020

Nm 21,4b-9; Salm 77,1-2.34-35.36-37.38 i Jo 3,13-17

 

La creu és un símbol omnipresent, potser ja no tant en el conjunt de la nostra societat ara més plural en l’aspecte religiós o simplement no interessada en aquesta realitat de la mateixa naturalesa humana. Però encara avui no hi deu haver ningú que no reconegui aquest símbol com quelcom vinculat a la religió si no és capaç de relacionar-lo directament amb Crist. Però per a nosaltres creients, la creu no és un símbol, la creu és una realitat viva, viva també avui. Viva perquè el misteri de la redempció, de la passió, mort i resurrecció del Senyor és sempre viu i la creu n’és el pas ineludible; viva perquè en el nostre món hi ha moltes creus repartides no pas a grat dels qui les porten sinó a caprici dels qui les carreguen als altres. 

Quan mirem la creu, quan girem els ulls vers aquest arbre, que és arbre de vida i no de mort, amb Crist hi veiem clavats a molts altres crucificats: emigrants que es juguen la vida per trobar una llar i un plat a taula i són clavats en la creu de camps de refugiats infectes; lluitadors per la llibertat i pels drets que són crucificats en una presó, a l’exili quan no directament assassinats; tanta gent que porta la creu de la lluita diària per mantenir la seva família o per donar-los una llar evitant ésser desnonats; tantes dones maltractades clavades a la creu d’una convivència perillosa; tanta gent gran clavats en un llit sense una veu familiar o una mà amiga que els demostri amor; moltes creus de dolor. Són les creus de tants calvaris com hi ha al món i que tal volta o no veiem o han acabat per ser tan habituals que ja no hi prestem atenció.

Per compartir aquestes creus el Fill de Déu, no volent guardar-se gelosament la seva divinitat, és feu com un home qualsevol i acceptà fins i tot la mort, una mort dura, ignominiosa, una mort de creu. Però aquí no acaba la seva missió. Sense creu no hi ha resurrecció, però la creu de Jesús no té cap sentit sense la resurrecció. És aquesta la nostra esperança, una esperança que no ens allibera de les responsabilitats socials davant les injustícies i els desgavells, davant de les creus d’aquest món en les que tal volta potser nosaltres crucifiquem als altres, però que situa l’horitzó molt més enllà del que aquesta vida nostra d’ara pot suposar.

Crist fou el qui baixà del cel i en pujà de nou, com escoltà Nicodem de boca de Jesús, i si ho feu fou perquè no ens perdem cap de nosaltres, perquè tinguem amb Ell i per Ell vida eterna. Aquesta és la grandesa de la creu que d’instrument de mort per Crist fou transformada en arbre de la vida. En la creu rau la nostra esperança fruit de l’amor de Déu que ens ha estimat tant, que ens ha donat el seu Fill únic com a redemptor i Ell per redimir-nos patí una mort de creu abans de ser exalçat per damunt de tot altre nom, per la seva resurrecció que és esperança de la nostra.

Les nostres creus són ara i aquí signe de desesperació i desolació, passant per la creu de Crist esdevenen llavor d’esperança. D’allí on vingué la mort, ens ha de venir la vida, la vida vertadera, plena i perdurable; en la creu hi ha la llavor de la salvació, la vida i la resurrecció.

diumenge, 13 de setembre del 2020

Diumenge XXIV durant l'any / Cicle A

 

Diumenge XXIV durant l'any / Cicle A

13 de setembre de 2020

Sir 27,30-28,7; Salm 102,1-2.3-4.9-10.11-12; Rm 14,7-9 i Mt 18,21-35

 «Perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem als nostres deutors»; hem repetit aquesta frase no set vegades sinó setanta vegades set, milers de vegades. És una de les peticions del Parenostre, de l’oració que Jesús deixà als seus deixebles, però potser prestem poca o cap atenció al  que significa, al que ens compromet o tal volta sols ens fixem en demanar el perdó per a nosaltres i oblidem que això va unit a perdonar també nosaltres.

La nostra societat s’omple de frases com «ni oblit, ni perdó», «perdonar sí, però oblidar mai», fins i tot la frase feta que diu «això no té perdó de Déu» i tantes altres similars que, diguem-ho clar, res tenen a veure amb el que Jesús ens va ensenyar. Ens ho ha dit directament el llibre del Siràcida, és odiós irritar-se i guardar rancúnia i el venjatiu toparà amb la venjança del Senyor. No perquè Déu sigui pas venjatiu, sinó perquè nosaltres ens empresonem en la rancúnia.

L’Evangeli d’avui és ben clar, aclaparadorament clar. En el relat Déu és el rei, nosaltres el ministre corrupte que ha malgastat el que tenia i el que no tenia i el nostre germà és l’altra col·lega que ens deu una mínima part del que ens acaba de ser perdonat. Déu és el rei compassiu i benigne, lent per al càstig i ric en l’amor del que ens parla el salmista, amb un amor immens, que llença les nostres culpes lluny de nosaltres. I nosaltres som el qui ens entestem a anar-les a buscar de nou i recollir-les, som el qui agafa i escanya al pobre, qui acolla a l’innocent per acabar tancant-lo a la presó pensant que hem triomfat quan de fet ens hem enfonsat en l’absoluta derrota, en el pou sense fons del no perdó.

A Déu no l’enganyem pas, com a aquest rei del relat que no triga gaire a ser informat de tot el que havia passat i encara menys a agafar a aquell mal home, posar-lo en mans dels botxins i manar de torturar-lo; i no, el rei aleshores no és  cruel, és just, perquè ell seu ministre ha deixat escapar ben conscientment l’oportunitat de convertir-se i després d’haver estat objecte de la misericòrdia del seu Senyor ha estat incapaç d’aprendre la lliçó, ben pràctica d’altra banda, i acaba per ser el més injust dels homes per un grapat de diners.

El perdó és necessari per a viure, per a sobreviure, en una doble direcció ja que ens cal ser perdonats, però també ens cal perdonar. La rancúnia, tal voltes l’odi no porten enlloc més que a augmentar la distància amb el Senyor i quan ens allunyem d’Ell ens allunyem del seu favor per voluntat nostra.

Recordar-nos dels manaments, pensar en la mort, recordar la fi que ens espera; tot plegat ens porta cap a Crist, ens porta a abandonar la rancúnia, a no tenir en compte l’ofensa rebuda. Ens porta a deixar la nostra vida en mans del Senyor, a viure i a morir per al Senyor, aquell qui és sobirà de vius i de morts, com ens diu l’Apòstol.

Perdonar les culpes dels altres per a que ens perdonin les nostres; perdonar als qui ens ofenen perquè les nostres ofenses ens siguin perdonades, aquesta és la clau. Hi ha un marc concret per a això, és un dels sagraments més sovint oblidats, aquell al que substituïm per la frase «jo em confesso directament amb Déu», «no em calen intermediaris», «no tinc necessitat d’explicar a ningú més que a Déu les meves coses» o «Ell ja les sap, ja sap com soc, no cal ni que li digui».  Déu sap com som, sap que és el que ens cal però nosaltres hi tant que ho necessitem de reconèixer-nos pecadors per obtenir el perdó, saber-nos en falta i fer propòsit d’esmena, manifestar la voluntat de convertir el nostre cor a imatge de la bondat del Senyor, d’aquell qui ens perdona, d’aquell qui és font de perdó.

Aquell mal ministre, que amb les seves corrupteles, malauradament un fet ben viu avui en tants nivells de la vida política i econòmica, acabà per arrastrar a la desgràcia a tota la seva família. De fet no s’havia penedit, s’havia llençat als peus del rei, havia fet teatre, tot un espectacle que fins i tot arribà a convèncer per uns instants al rei; però el seu cor restava de pedra i poc va trigar a demostrar-ho.

La nostra societat, les nostres famílies, les nostres comunitats són diverses, plurals; sovint hi ha lloc per al desacord i massa sovint aquest pot acabar en l’ofensa. Davant d’aquesta realitat, tant habitual, tant humana, que tant sovint acaba amb presons, exilis, separacions i venjances del tot injustes; ens cal perdonar i ser perdonats, ens cal el perdó i no set vegades, sinó setanta vegades set, infinitament.

La clau rau en estimar a Déu i als altres, en recordar sovint aquest manament que per Jesús els resumeix a tots; perquè l’amor tot ho perdona.

Els monjos en la darrera oració del dia, tot acabant Completes, invoquem l’omnipotència i la misericòrdia de Déu. Sols Déu és omnipotent i del tot misericordiós; nosaltres perdonant participem de la seva misericòrdia i rebent el seu perdó de la seva omnipotència.

En paraules de sant Agustí: «quan diem: Perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem als nostres deutors, ens obliguem a pensar tant en el que demanem com en el que ens cal fer, no fos cas que siguem indignes d’aconseguir allò que demanem.» (Carta a Proba, 11).

 

dijous, 3 de setembre del 2020

Dijous setmana XXII durant l'any


Dijous setmana XXII durant l'any

Santa Maria de Valldonzella

3 de setembre de 2020

1C 3,18-23; Salm 23,1-2.3-4ab.5-6 i Lc 5,1-11


"Davant Déu, la saviesa d'aquest món és ignorància" ens ha dit avui l'Apòstol. Avui que celebrem la memòria d'un home savi, sens dubte que ho era, un home que anomenem gran per la seva aportació a l'Església; però sant Gregori ens mostra com no va deixar mai d'enyorar la vida monàstica, la seva vertadera vocació. Enmig dels afers que li tocà gestionar, sentí enyorança per la vida de contacte més estret amb Déu i la seva Paraula a través d'una vida de pregària i de treball.

Sant Gregori, com ens ha dit el salmista, no confiava en els déus falsos. Cercava de veure cara a cara al Senyor, confià en Ell i tot i desitjar un altre tipus de vida, assumí la tasca que se li confiava i com Pere digué "ja que vos ho dieu calaré les xarxes" i perdent la por esdevingué pescador d'homes, reformador de l'Església.

L'Església sempre viu enmig de torbonades, molts cops  ens hi escarrassem però ens manca la confiança en el Senyor i caiem un cop rere l'altre en la murmuració, en la crítica; anteposant els nostres interessos als de Crist i als de l'Església o als de les nostres comunitats.

Pere aconseguí a la fi una pesca tant abundant que quasi s'enfonsaven les barques. Sant Gregori esdevingué de monjo enamorat de la figura del nostre Pare sant Benet, en pastor del Poble de Déu. Ells confiaren en el Senyor.

Confiem-hi també nosaltres i demanem al Senyor que il·lumini i acompanyi en tot moment a al nostre Papa Francesc per tal de que rebi les benediccions del Senyor, unint-nos al Papa amb la nostra pregària i el nostre amor al successor de Pere, aquell a qui el mateix Senyor encomanà la seva Església; com ho feu també a sant Gregori que avui anomenem el gran. Perquè gran és el servei, gran el sacrifici i gran és sempre la tasca de seguir al Senyor i acomplir la seva voluntat.