Diumenge IV Pasqua

 Diumenge IV Pasqua

30 d’abril de 2023

Fets 2,14a.36-41; Salm 22,1-3.4.5.6; 1Pe 2,20b-25 i Jo 10,1-10

Entrar i passar per Crist, entrar i sortir lliurament; aquest és el camí, aquesta és la porta de la salvació. No hi ha dreceres, sols hi ha una porta, tota altra via d’accés ve de lladres i de bandolers. La imatge de Crist com a bon pastor és ben recurrent en la iconografia cristiana i alhora és ben gràfica, clara i aclaridora. El poble d’Israel tenia ben apresa la figura del pastor; eren pastors Abel, el de l’ofrena agradable a Déu mort a mans del seu germà Caín, Abraham, el nostre pare en la fe, i Isaac el seu fill tant estimat; ho era Jacob, l’home íntegre que preferia viure en tendes i fou beneït fraudulentament pel seu pare Isaac, i Job, el pacient; tots ells tenien o cuidaven ramats d’ovelles i també els fills de Jacob, Moisès i Amós eren pastors com David, que de viure entre pletes i ramades passà a ser rei per la unció del profeta Samuel. El poble que escoltava a Jesús estava familiaritzat doncs amb aquesta figura però malgrat tot no entenien que volia dir. El missatge de Crist és alhora fruit de la tradició del poble i alhora trenca amb aquesta tradició, de fet no la trenca pas sinó que la porta al seu ple acompliment.

Aquest Jesús que ha estat crucificat, com diu Pere a aquella gent que l’escolta, Déu l’ha constituït com a Senyor i Messies; aquell que guarda el ramat que li ha estat confiat i alhora a aquells qui encara són lluny, Crist és el bon pastor per la multitud de pobles cridats a la salvació. Aquell qui dona fortalesa i ens treu la basarda quan passem pels barrancs tenebrosos que ens surten al pas al llarg de la vida; aquell qui ens guia pels camins segurs, perquè Ell mateix és el camí, la veritat i la vida; aquell la bondat i l‘amor del qual ens acompanyen tota la vida, perquè Ell és l’amor. Aquest nostre bon pastor ens ha deixat, ens ho diu el mateix Pere, el seu exemple perquè seguim les seves petjades i seguint-les esdevinguem ovelles del seu ramat.

Llavors, ara i sempre el cant dels estranys, d’aquells qui venen per robar la nostra esperança, per matar la nostra fe i per fer destrossa en la nostra caritat, esdevé seductor. Els mals pastors abunden, ens porten missatges enganyosos però paradigmàticament afalagadors, tenen receptes fàcils davant de qualsevol patiment. Davant les dificultats la temptació és defugir-les; no pas sofrir-les després d’haver obrat el bé, ni suportar-les amb paciència; però el bon pastor ens convida a no obrar amb violència, ni amb perfídia, ni amb insults, ni amb amenaces; sinó que vivint com a justos tornem a aquell que és el nostre pastor i el nostre guardià.

El poema medieval conegut com a Cantar del Mio Cid conté una frase il·lustradora, clama davant d’un rei despòtic: «¡Dios, qué buen vasallo, si tuviese buen señor!». El món, també l’Església, està constituïda per homes, pecadors com qualsevol altra home i per tant imperfectes, però alhora sempre perfectibles. El nostre pastor és el Crist, les ferides del qual han curat la humanitat del pecat i de la mort. Tenim un bon Senyor, el millor Senyor, al qui li hem de correspondre amb un bon vassallatge i el lligam que ens hi uneix no és altre que el de l’amor; Ell ens ha estimat tant que ha donat la seva vida per nosaltres, perquè tinguem vida i la tinguem a desdir. Defugint els cants de sirena, la paraula acomodatícia dels falsos pastors, apartant-nos de la gent innoble, reconeixerem la seva veu quan ens cridi a cadascun pel nostre nom.

Avui el món està ple de lideratges circumstancials i demagògics, ple de falsos pastors que ens omplen l’oïda de enganyosos missatges de salvació. Hem de pregar a aquell qui és l’únic bon pastor, Crist el Senyor, que a la nostra Església estesa de l’orient a l’occident no li manquin mai bons pastors. Hem de demanar-li que els santifiqui perquè ells i els a ells confiats, tot reconeixent la veu d’aquell qui és el nostre pastor suprem, caminem amb pas ferm per camins segurs, pacients davant de les adversitats, asserenats i confortats mirant la seva vara de pastor. Pregar perquè siguin pastors de clara i recta doctrina, de ministeri fecund i harmoniós que condueixin al feble ramat allà on ha arribat la fortalesa del pastor. En paraules del Concili Vaticà II: «l'Església és una cleda, que la seva única i obligada porta és Crist. És també un ramat, de la qual el mateix Déu es va profetitzar Pastor i les ovelles del qual, encara que conduïdes certament per pastors humans, són, malgrat això, guiades i alimentades contínuament pel mateix Crist, bon Pastor i Príncep dels pastors, que va donar la seva vida per les ovelles.» (Lumen Gentium, 6).

Mare de Déu de Montserrat

 Mare de Déu de Montserrat

Patrona principal de Catalunya

Santa Maria de Valldonzella

27 d’abril de 2023

Fets 1,12-14; Salm 86,1-2.3-4.5.6-7; Ef 1,3-6.11-12 i Lc 1,39-56

Maria ens es presentada com a model per a tots nosaltres, ella una dona com qualsevol altra dona no es distingeix a si mateixa, és Déu qui l’elegeix i la tria com a mare per al seu fill. Maria és abans que res dona i mare, mare de Déu i mare nostra. Nosaltres els catalans la venerem com a mare d’una manera encara més particular sota l’advocació de la Mare de Déu de Montserrat, d’aquesta manera ens la fem nostra i també Maria s’apropa a nosaltres d’una manera especial.

Tenir-la per patrona vol dir fer-ne d’ella un model, un exemple a seguir; perquè Maria no és un model inabastable, ella és abans de tot, la dona que s’emmotlla a la voluntat de Déu, que es deixa tocar per la seva gràcia i fent-ho ens obra a tots nosaltres les portes de la salvació. Per Crist ens ve la salvació, per Maria se’ns fa possible aquesta salvació, perquè Déu es fa realment home com nosaltres en el si d’aquesta dona tocada per la gràcia, oberta a l’acció de l’Esperit i mare amatent del bressol de l’establia fins al peu de la creu.

Maria és model de confiança. Una confiança serena, assossegada, reflexiva, interrogativa i no pas en cap cas dubitativa. Maria no dubte, Maria vol saber i sabent assenteix i assentint es confia tota ella a la voluntat de Déu. Maria arriba a la confiança per la pregària perquè ella és una dona de pregària, un model de pregària i un pilar de fortalesa. Una pregària agraïda, com ho és el Magnificat, on veiem una Maria  conscient de la petitesa de la seva humanitat i alhora de les meravelles que el totpoderós obra en ella. Però Maria no deixa de pregar i unida a la comunitat dels apòstols, formant part d’aquella Església primitiva, no deixa mai de pregar agraïda i alhora intercedint per l’Església i per tots, també per nosaltres avui.

Celebrem avui la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya, mare espiritual del poble català; model de fe, de pregària i de confiança en Déu i per tant símbol de la fe i esperança que els cristians posem en ella, certs de la seva la intercessió de María, perquè essent mare de Jesús esdevé també mare nostra; seguint les paraules de Crist a la creu quan la confià al deixeble estimat i confia a aquest la seva mare. Maria és així la mare que ens acull com a fills, aquella en qui trobem en els moments d’incertesa, de dubte, de dolor i d’angoixa el consol i la fortalesa, donats sempre amb la tendresa d’una mare. Una mare que ens convida a girar la mirada vers el seu fill, a confiar-hi i a tenir-lo com a nord de la nostra vida, com a centre del nostre pelegrinar per aquest món confiats en la promesa de la vida eterna que Maria comparteix en cos i ànima. Maria sempre ens guia cap al cel.

María model de confiança ens convida a confiar en el seu fill, en aquell que ens ofereix la salvació i la gràcia perquè davant de les proves i dificultats del camí de la vida trobem la força i el coratge per a seguir endavant cercant sempre i en tot moment de fer la voluntat de Déu com ho feu Maria, la mare. Que Maria a qui els catalans venerem sota l’advocació de Montserrat intercedeixi per nosaltres davant de Crist, el seu fill i Senyor nostre, perquè seguint el seu exemple d'amor i lliurament, arribem a aquella vida eterna que Déu té reservada per als seus fills i que la seva mare comparteix amb Ell.

«Ditxosos ulls, Maria, els que us vegen! ditxós el cor que s’obri a vostra llum!».

Diumenge de Pasqua: la Resurrecció del Senyor

 

Diumenge de Pasqua: la Resurrecció del Senyor

9 d’abril de 2023

Fets 10,34a.37-43; Salm 117,1-2.6ab-17.22-23; 1C 5,6b-8; Jo 20,1-9

«S’han endut al Senyor i no sabem on l’han posat». La primera reacció de Maria Magdalena és ben humana, podríem dir que fins i tot ben sensata; ella havia vist com posaven el cos de Jesús al sepulcre. Segons el quart Evangeli Josep d’Arimatea i Nicodem van prendre el cos de Jesús i l'amortallaren amb un llençol, juntament amb les espècies aromàtiques, tal com és costum d'enterrar entre els jueus, concretament amb una barreja de mirra i àloe, que pesava unes cent lliures. Maria Magdalena anava doncs al sepulcre de matí, quan encara era fosc segurament per visitar la tomba d’aquell a qui tant havia estimat i qui tant li havia perdonat. La pedra treta és la primera evidència de que quelcom de no previst havia passat i Maria Magdalena sabedora de que molts voldrien atemptar contra Jesús fins i tot mort, pensa que el cos pot haver sigut robat i comunica aquesta sospita seva a Pere i a l’altre deixeble. Són Pere i l’altra deixeble els qui veuen noves evidències desconcertants, aplanat el llençol d’amortallar i el mocador que li havien posat al cap lligat encara al mateix lloc. Però encara no havien entès que segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.

Aquest Pere que aquell matí de diumenge fou alertat per Maria Magdalena i que veié però encara no acabà de creure és el qui fa l’anunci de la noticia als qui l’escolten a casa de Corneli, aquell centurió de la cort Itàlica que vivia a Cesarea, que era un home piadós, que creia en l'únic Déu amb tota la seva família, que feia moltes almoines als membres del poble jueu i que sempre pregava. Un dia, a l'hora de la pregària de la tarda, Corneli va tenir una visió i va veure clarament un àngel de Déu que entrava a casa seva i que li deia que anés a Jafa a cercar un tal Simó de sobrenom Pere, allotjat a casa d’un blanquer d’ofici; ell hi envià dos cridats i un soldat pietós i Pere se'n va anar amb ells acompanyat d'alguns germans de Jafa (Cf. Ac,10). Així la noticia de la resurrecció arribava a Corneli cridat per Déu a escoltar-la per boca de Pere. En uns dies Pere havia passat de no reconèixer en aquells signes la bona nova de la resurrecció de Crist a ser-ne propagador entre els qui l’escoltaven, de la negació passà a l’evangelització.

A la bona nova de la resurrecció cadascun s’hi acosta d’una manera diferent, cadascun al seu ritme. Maria Magdalena, una dona, serà la primera en veure indicis i ben aviat es prosternarà als peus del Mestre. L’altra deixeble, aquell a qui Jesús estimava tant, sols veure aquella tomba buida ho tindrà clar, veurà que les Escriptures s’han acomplert, que allò que Jesús els havia dit era cert, que al tercer dia havia ressuscitat. A Pere li caldrà veure’l, parlar-hi, reparar la seva negació i confessar-li el seu amor tres cops; però al cap i a la fi esdevindrà el primer dels apòstols i acabarà donant la vida per Ell. I així un darrera l’altre, algun voldrà posar la mà a la ferida del costat i el dit al forat dels claus, altres el reconeixeran en partir el pa i Pau, finalment com el darrer de tots, com a un que neix fora de temps, com un avortó, també en fa experiència enmig d’una llum encegadora i d’una veu del cel i de ser-ne perseguidor passa a ser evangelitzador.

Nosaltres no hem viscut aquestes experiències, ni hem vist la tomba buida, ni el llençol aplanat; però hem rebut una tradició, la bona nova de la resurrecció s’ha anat transmetent generació rere generació fins a nosaltres. És la fe de l’Església, una fe que essent sempre un do de Déu rebem i compartim en comunitat i a la que ens hi incorporem pel baptisme. Renovant ahir les nostres promeses baptismals al cap i a la fi és com si haguéssim escoltat també la veu d’aquella Maria Magdalena torbada i que ve cap a nosaltres tot corrent per dir-nos que el sepulcre és buit i nosaltres en escoltar-la li hauríem de dir que és buit perquè s’ha acomplert allò que havia estat predit, que ja sabem pel deixeble que Crist tant estimava, per Pere, per Pau i per tants d’altres que realment Crist ha ressuscitat.

Diumenge de Pasqua. Vetlla Pasqual / Cicle A

 

Diumenge de Pasqua

Vetlla Pasqual / Cicle A

8 d’abril de 2023

Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Mt 28,1-10

Queda ben clar, l’home que érem abans ha estat crucificat amb Crist, hem mort amb Crist i morint amb una mort semblant a la seva, també serem ressuscitats amb una resurrecció parella a la seva; ens ho ha dit ben clar l’Apòstol. De totes les meravelles que Déu feu pel seu poble al llarg de la història de la salvació, no n’hi cap de comparable amb la de Crist. Amb Ell Déu participà, intervingué directament i de manera personal en la història de la humanitat, fent-se home com qualsevol home, llevat del pecat, morint com qualsevol home i a la fi vencent la mort i donant-nos la possibilitat de participar de la seva resurrecció, fent-nos fills de Déu mitjançant Ell que és el Fill.

Des de la creació del món, des de que Déu creà l’home no hi ha hagut ni haurà cap gesta comparable a la salvació que ens ha vingut per Crist. Cert que alliberant el poble de l’esclavatge d’Egipte i fent-lo travessar el mar per terra eixuta, tot el poble sentí un gran respecte pel Senyor i cregueren en Ell, però no tardaren en defallir i crear-se un ídol de fosa, obra d’homes i res més. Com ens ha dit el profeta Baruc, no seguiren el camí de Déu i per això no visqueren en pau per sempre. Però malgrat les infidelitats Déu no deixà d’estimar a l’home, el seu pacte de pau es manté ni que desapareguin les muntanyes i se somoguin els turons, com ens ha dit el profeta Isaïes. En paraules de sant Elred: «sembla que aquestes coses siguin poc, són com a fosques, però en elles s’amaga nostre Senyor Jesucrist. Està ocult en elles.» (Sermó 11). La passió, mort i resurrecció de Crist és la mostra evident d’aquest amor. Abraham havia obeït al Senyor oferint al seu fill Isaac, però no era aquesta la manera amb que Déu havia de redimir la humanitat. El Pare anà molt més enllà, envià al seu propi Fill i aquest fou mort, clavat a la creu, víctima de la nova idolatria. Però clavant-lo a la creu no feren res més que acomplir allò que s’havia d’acomplir, s’obria el camí perquè els injustos abandonessin els seus camins, els homes malèfics els seus propòsits i la misericòrdia del Senyor, tant generós a perdonar, s’oferís a tota la humanitat.

Tot plegat quan clarejava el matí d’aquell diumenge ni Maria Magdalena, ni l’altra Maria s’ho podien imaginar. Elles volien anar vora el sepulcre del mestre, el cos del qual s’havia enterrat de manera precipitada. Arribat el capvespre d’aquell divendres elles havien estat allí quan aquell home ric d'Arimatea, que es deia Josep i que era també deixeble de Jesús, havia anat a trobar Pilat per demanar-li el cos del crucificat i Pilat va manar que li donessin. Les dones eren allí quan Josep prengué el cos, l'embolcallà amb un llençol per estrenar i el va dipositar en un sepulcre nou, que ell s'havia fet tallar a la roca i veieren com va fer rodolar una gran pedra a l'entrada del sepulcre i se n'anà; perquè elles també eren allà assegudes enfront del sepulcre assegurat amb una guàrdia de soldats. Per això passat el dissabte quan ja clarejava, res més lluny de les seves expectatives que trobar-se de cop i volta amb les conseqüències d’un gran terratrèmol, la pedra del sepulcre rodolada i un àngel assegut sobre d’ella. Eren tant sols signes d’un prodigi encara molt més gran i elles serien les primeres en fer-ne experiència; entre la por i la joia Jesús els sortí al pas tot dient-los “Déu vos guard” i enviant-les com a missatgeres de la més gran bona nova, Crist ha ressuscitat d’entre els morts i el trobaran a Galilea. Maria Magdalena i l’altra Maria foren així les darreres en veure el cos de Jesús mort i les primeres en postrar-se als seus peus i en adorar al ressuscitat, les primeres en veure’l, les primeres en anunciar la joia de la resurrecció.

«Avui el Ressuscitat ens repeteix a nosaltres, com a aquelles dones que havien romàs al costat d'ell durant la Passió, que no tinguem por de convertir-nos en missatgers de l'anunci de la seva resurrecció. No té res a témer qui es troba amb Crist ressuscitat i a ell s'encomana dòcilment. Aquest és el missatge que els cristians estan cridats a difondre fins als últims confins de la terra.» (Benet XVI, Àngelus 9 d’abril de 2007). Aquest és el missatge d’aquesta nit santa, la nit en que la foscor s’ha fet llum, la mort vida i la por, joia. Realment el Senyor ha ressuscitat. Al·leluia.

Divendres Sant. La Passió del Senyor

 

Divendres Sant

La Passió del Senyor

7 d’abril de 2023

Is 52,13-53,12; Salm 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

Jesús tot ensenyant al temple vora la sala del tresor els havia dit que no era d’aquest món sinó del de dalt; aleshores alguns s’escandalitzaren i volien matar-lo, però ningú no l’agafà perquè no havia arribat la seva hora (Cf. Jn 8,20). Quan a mitja setmana de la festa ensenyava al temple, no pas la seva doctrina sinó la d’aquell qui l’havia enviat i afirmava que coneixia al Pare; després de sentir-lo molts intentaren d'agafar Jesús, però ningú no el va detenir, perquè encara no havia arribat la seva hora (Cf. Jn 7,30).  Quan els va dir que coneixia al Pare, que el Pare el glorificava i que Abraham en veure el seu dia s’entusiasmà i s’alegrà, ells agafaren pedres per apedregar-lo, però Jesús s’amagà i sortí del temple perquè encara no havia arribat la seva hora (Cf. Jn 8,52). Ara ha arribat l’hora, l’hora de ser glorificat per tal de glorificar al Pare.

Quan Ell els preguntà “Qui busqueu? I ells li respongueren que cercaven a Jesús de Natzaret, Ell els respongué “Jo soc”. En aquesta hora, l’hora de Jesús, aquest qui és, el Fill de Déu fet home i en tot igual a nosaltres llevat del pecat, no es mostra incapaç de compadir-se de les nostres febleses, ans al contrari vol compartir-les patint-les Ell mateix i essent provat en tot. Essent Ell Déu, pren damunt seu els nostres dolors, com anunciava el profeta Isaïes; assotat i humiliat, fou fet pols, i mort, sense obrir la boca. Patint ofenses i escopinades, desenganys i traïcions, bufetades i fuetades; res no el va fer desistir de veure el calze que el Pare li donava a beure. “Jo soc” els havia dit Jesús als deixebles quan atemorits el veieren acostar-se a la barca caminant sobre l’aigua. Ara a l’altra riba del torrent Cedró la mateixa expressió lluny de foragitar el temor dels qui guiats pel traïdor se li apropaven amb llanternes, torxes i tots armats, els fa retrocedí i caure per terra. Aquell qui és el pa, la porta, el pastor i el cep, dona pau a qui en Ell creu i neguiteja al qui el persegueix, al qui rebutja la salvació. El que havia vingut per a ser testimoni de la veritat no és ben rebut per tots, la bona nova de l’Evangeli desestabilitza als qui taquen el cor a la seva paraula i aquella nit molts cors es tancaren a pany i forrellat al que Ell deia i al que Ell representava. De fet es tancaven al pla de salvació però alhora acomplien el paper que Déu els havia reservat en aquest seu pla.

Quan Jesús els tornà a preguntar “Qui busqueu?”, ells li tornaren a dir que a Jesús de Natzaret llavors Ell els respongué que ja els havia dit “jo soc”. Aleshores s’acomplí el que havia dit que no perdria ni un dels que el Pare li havia confiat. En aquella hora no era encara l’hora ni de Pere, ni de Jaume, ni de Joan, ni de cap dels altres deixebles que el seguirien més tard. Encara els faltava de viure l’experiència de la mort del mestre i viure l’experiència que vindria després de dipositar el cos de Jesús en un sepulcre nou situat en un hort vora l’indret on l’havien crucificat i on no s’havia enterrat encara a ningú. Aquell divendres quan el cel s’enfosquia, aquell que havia dit “jo soc”, als ulls de molts havia deixat de ser, havia mort. Però aquell que acceptà la mort i una mort de creu, aquell que s’havia definit amb l’expressió “jo soc”, manifestant així la seva divinitat, no havia vingut per restar sota terra tot sol, havia mort per donar molt de fruit, un fruit de vida eterna.

Jesús no morí víctima de la traïció de Judes, un dels seus; ni morí per representar una amenaça pel poder polític en veure en Ell el pretor romà qui sap si un nou líder d’una de les interminables revoltes amb que aquell poble rebel situat a l’extrem oriental del imperi es resistia a l’emperador un cop i un altre; tampoc morí per atemptar contra l’economia del temple d’on havia expulsat violentament mercaders i canvistes; ni tant sols morí per representar una amenaça a la posició dels grans sacerdots als que ja els anava bé tal com estaven. Crist morí per vèncer a la mort, Crist morí per la nostra salvació, Crist morí acomplint la voluntat del Pare, que no era ni és altra que la de redimir-nos.

Avui a Getsemaní, a casa d’Annàs i al Pretori tot són crits demanant la mort del just; avui al calvari tot és solitud  i misèria; avui al sepulcre tot és silenci i tot sembla haver acabat. És tant sols un punt i a part, la història de la salvació no s’ha acabat pas, de fet està tot just a punt d’arribar al seu moment cabdal. Nosaltres avui també com Crist compartim el dolor del món, però no podem perdre mai l’esperança de que la veritat acabarà per imposar-se, perquè aquell que ha nascut i ha vingut al món per a ser testimoni de la veritat ens demana també de la creu estant que l’escoltem, que acollim aquella veritat que ens farà lliures, lliures de la mort, lliures de l’esclavatge; és aquesta la vertadera llibertat, la llibertat dels fills de Déu salvats per Crist a la creu. 

Dijous Sant. Missa de la Cena del Senyor

 

Dijous Sant

Missa de la Cena del Senyor

6 d’abril de 2023

Ex 12,1-8.11-14; Salm 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

Com podríem retornar al Senyor tot el bé que ens ha fet?. El Senyor passà pel país d’Egipte per alliberar al poble de l’esclavatge i el poble d’aleshores ençà celebrà aquella nit que és diferent a totes les altres nits. Amb Crist se’ns ha alliberat del pecat i de la mort i d’aleshores ençà la nostra vida és diferent a tota altra idea de la vida que haguéssim pogut tenir en la humanitat fins llavors. Crist és donació total, fins a l’extrem de donar la seva vida per nosaltres, fins al límit de donar-se Ell mateix per nosaltres, en cos i sang. La passió i la mort de Crist ens mostra que aquest Déu que sempre ha estimat a la seva creatura, arribada l’hora, l’estimà fins a l’extrem. Però aquest amor seu, sense límits, no fou un fet puntual, és essencialment i per naturalesa un amor sempre viu i sempre present. Un amor modèlic, certament, un model a imitar.

Els deixebles aquell vespre, a les vigílies de la festa de Pasqua, no acabaren d’entendre el gest del Senyor, el gest del qui anomenaven Mestre i Senyor, i feien bé de anomenar-lo així perquè ho era i ho és. Pere, arrauxat com sempre, primer no vol que Crist s’ajupi als seus peus, quan sap que si no es renta no és dels seus vol rentar-se de cap a peus; però a ell no li cal rentar-se tot. En canvi aquell altra que es deixa rentar els peus sense queixa, malgrat rentar-se’ls, segueix brut pel pecat que està a punt de cometre.

Jesús anuncia aquell vespre, ens mostra, tres sagraments alhora. Pel baptisme, pel bany, quedem nets d’aquell pecat que la creatura divina arrastra des dels inicis, però essent com som de naturalesa fràgil seguim pecant i ens cal ser rentats de nou, encara que no del tot, és aquest el sagrament de la penitència. Però aquell sagrament que podríem dir que està per damunt de tot altra, és quan celebrem el seu memorial, quan bevem el calze i mengem el pa, quan participem del cos i de la sang de Crist; aquell cos que per nosaltres fou clavat a la creu, aquella sang que brollà repetides vegades aquell darrer dia: del seu front amb gotes de sang a l’agonia de Getsemaní, al Pretori a l’esquena a causa de les fuetades i al cap a causa de les espines de la burlesca corona de rei, al calvari amb aquella llançada que volia assegurar la seva mort i llavors és quan Ell, fins i tot mort, ho donà tot per nosaltres.

Tres sagraments íntimament lligats, en paraules de san Joan Pau II: «hem de vigilar sempre, perquè aquesta gran trobada amb Crist en l'Eucaristia no es converteixi per a nosaltres en un acte rutinari i a fi que no el rebem indignament, és a dir, en estat de pecat mortal. La pràctica de la virtut de la penitència i el sagrament de la Penitència són indispensables a fi de sostenir en nosaltres i aprofundir contínuament l'esperit de veneració, que l'home deu a Déu mateix i al seu Amor tan admirablement revelat.» (Dominicae cenae, 7).

El darrer sopar i la institució de l’Eucaristia no s’entenen sinó associats a la misericòrdia i a la passió de Crist i és aquesta la que li dona un sentit de donació ple. És aquí, arribada l’hora, quan Jesús ens mostra un amor fins a l’extrem, rentant els peus a aquells que ben poc abans discutien sobre quin d’ells havia de ser el primer i Crist els mostra que el primer és el qui serveix; rentant els peus a aquells que poc després el trairan, el negaran i l’abandonaran. És aquí, aquell vespre de la cena, la darrera amb els germans, on l’Església entén el lliurament del cos i de la sang de Crist com a sacrificial, en un ambient pasqual. La sang esdevé de nou signe d’aliança, aquest cop d’una aliança ja no tant sols alliberadora, sinó salvífica, ja que Jesús mor per amor acomplint la voluntat del Pare i servint als germans.

L'eucaristia ens compromet amb Crist, ens compromet amb els germans. No tant sols celebrant un memorial incomparable, preludi i pregustació del Regne, sinó sobretot, fent-nos també nosaltres eucaristia, és a dir, presència per a tots aquells germans nostres que caminen en aquesta vida defallits, desesperançats i desil·lusionats. Fer-nos Eucaristia és compartir la nostra fe, la nostra esperança i la nostra caritat, per construir un món més fratern, pacífic, unit i harmoniós amb el seu creador.

Escrivia sant Joan Pau II: «Amb aquest do insondable i gratuït, que és la caritat revelada fins a l'extrem en el sacrifici salvífic del Fill de Déu, del qual l'Eucaristia és senyal indeleble, neix en nosaltres una viva resposta d'amor. No sols coneixem l'amor, sinó que nosaltres mateixos comencem a estimar. Entrem, per dir-ho així, en la via de l'amor i progressem en aquest camí. L'amor que neix en nosaltres de l'Eucaristia, es desenvolupa gràcies a ella, amb ella s'aprofundeix i es reforça.» (Dominicae cenae, 5).

És així, tant sols així, com podrem retornar al Senyor tot el bé que ens ha fet, compartint i demostrant aquell amor que d’Ell hem rebut. El nostre amor s’ha d’emmirallar en aquest gest de lliurament i de servei de Jesús. Donant-nos el seu cos i la seva sang; rentant els peus als seus deixebles; donant-se Ell mateix aquell vespre en l’angoixa i la suor que recorrerà el seu rostre a Getsemaní i l’endemà en el clam a la creu, ens dona exemple.

Nosaltres ara manifestant de la manera més profunda la nostra fe en el poder salvífic d’aquest gest, d’aquest sagrament de salvació; continuem creient, malgrat totes les incomprensions i confusions del món que ens envolta, en la bondat i l’amor de Déu malgrat les vicissituds de la història, sempre certs de que Déu és Pare i ens estima, encara que a vegades el seu silenci sigui incomprensible per a nosaltres. (Cf. Deus caritas est, 38.)

On hi ha vertader amor, allí hi ha Déu; on hi ha amor, allí s’hi fa present Déu que estimà i estima a la seva creatura fins a l’extrem de donar-se Ell mateix per a la nostra salvació. Tots hi som cridats i molts són els elegits.

Diumenge de Rams

 Diumenge de Rams

La Passió del Senyor / Cicle A

2 d’abril de 2023

Mt 21,1-11; Is 50,4-7; Salm 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Mt 26,14-27,66

Diumenge la multitud entapissava el camí que recorria Jesús de Bet-Fagué a Jerusalem amb els seus mantells; divendres es repartien els seus vestits i se’ls jugaven als daus.

Diumenge sortiren al seu pas amb branques d’arbre; dijous al vespre amb espases i garrots anaren a detenir-lo.

Diumenge li cridaven que venia en nom del Senyor i que era beneït; divendres demanaven que el crucifiquessin i el saludaven dient-li burlescament “rei dels jueus”.

Diumenge deien d’Ell que era el profeta que venia de Natzaret de Galilea; divendres li escopien a la cara i li pegaven.

Diumenge s’agità tota la ciutat en fer-hi la seva entrada el Fill de David; divendres era coronat d’espines.

Al vespre Pere deia que ni que hagués de morir no el negaria i tot seguit envalentonat agafava una espasa i tallava l’orella a un dels que havia vingut a detenir al mestre; a la matinada el mateix Pere esporuguit quan li deien que també ell era dels que anaven amb Jesús, maleïa i jurava que no coneixia de res a aquell home.

Diumenge el rei arribava a la ciutat santa muntat en un pollí com havia anunciat el profeta; divendres era enlairat de nou però ara clavat a la creu.

Diumenge molta gent li anava al davant i d’altra el seguia cridant plens de joia “Hosanna”; divendres bramaven dient que preferien la llibertat de Bar-Abàs a la del que Pilat presentava burlescament com el seu Messies.

Diumenge Jesús entrava a Jerusalem enmig d’aclamacions del poble; divendres era tret fora de la ciutat per a ser crucificat.

Aclamat un diumenge; assotat, vexat, humiliat i crucificat un divendres, bet aquí l’acompliment del pla de salvació que Déu havia dissenyat per a alliberar a l’home del pecat i de la mort.

La vida de Jesús en aparença canvià radicalment en tant sols cinc dies i els plans dels grans sacerdots semblava que havien acabat per triomfar; fins i tot Pilat s’adonà que era inútil qualsevol intent per alliberar-lo i es rentà amb aigua les mans com volent treure’s de sobre la sang d’aquell home que veia innocent, que sabia que li havien lliurat per enveja i que malgrat tot fou incapaç de salvar.

Però aquell divendres no triomfà la mort, morint a la creu aquell a qui Déu ajudava, malgrat haver estat assotat, malgrat haver rebut ofenses i escopinades i haver-li arrencat la barba, aquell divendres triomfà l’amor. Tenia raó el centurió quan als peus de la creu exclamava que aquell home era vertaderament el Fill de Déu.

La lliçó de la creu és impartida per aquell qui estimà fins a l’extrem, estimant Ell ens convida també a nosaltres a estimar. Aquell qui veient el ramat dispers anirà davant dels seus a Galilea, va davant nostre en el camí de l’amor amb la seva llengua de mestre; aquell davant del qual al cel, a la terra i sota la terra, tothom doblega el genoll i tots els llavis reconeixen com a Senyor, ens mostra el camí per arribar al Pare i aquest camí no és altre que el de l’amor.

Davant de Pere, de Judes, de Pilat o de Caifàs nosaltres ens sentim confortats perquè no som pas com ells; ni hem negat, ni hem traït, ni hem conspirat, ni hem condemnat a Jesús. Però Ell mateix ens diu: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu.» (Mt 25,40). Ho recull el mateix evangelista Mateu en el capítol anterior al que acabem d’escoltar; perquè Crist està en el rostre de cada germà nostre, tot allò que fem o deixem de fer a un d’aquests més petits, ho fem o ho deixem de fer al mateix Crist.

Potser ara d’això ja no n’estiguem tant segurs, perquè a un germà nostre potser sí que l’hem negat, potser sí que l’hem traït, potser sí que hem conspirat contra ell o potser sí que l’hem condemnat; personalment o col·lectivament, sols o com a part integrant de la societat, amagats darrera la cridòria dels altres, com aquells reunits davant de Pilat el matí del divendres. O és que potser no neguem al Crist quan tanquem la porta de les nostres societats als immigrants que es juguen la vida per trobar un lloc on viure? No ho fem quan girem la vista cap a un altra costat per no defensar la vida o per no veure al qui té fam, al qui se li arrabassa la casa o al qui és a la presó, justament o injustament?

Tal volta no estem tant lluny de Pere, de Judes, de Pilat o de Caifàs; un per por, l’altra per comoditat, l’altra per enveja i l’altra per trenta monedes, entre tots el van abandonar, deixant-lo sol aquella nit per acabar morint sol al calvari. Cert que Pere es va penedir i es va acollir a la misericòrdia de Déu; cert que Judes en va desesperar pensant que per a ell no hi havia misericòrdia; però ells no aportaren ni una mirada d’escalf al qui en la més absoluta solitud, volent-se fer semblant a nosaltres i captenint-se com un home qualsevol, afrontava la mort; aquell qui no volent guardar-se gelosament la seva igualtat amb Déu, tot i ser Fill de Déu, s’abaixà i es feu obedient fins a la mort i una mort de creu; tot per amor a nosaltres.

Però en aquest moment cabdal del pla de salvació també hi ha lloc per a la compassió. Una de forçada com la de Simó de Cirene obligat a ajudar a portar la creu al condemnat; d’altres amoroses com les de Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume i de Josep, i la mare dels fills de Zebedeu, que tot i mirar-s’ho, de lluny estant, patien amb Ell i per Ell. Fins i tot Josep d’Arimatea tragué el valor suficient per anar a demanar a Pilat el cos del crucificat i posar-lo al sepulcre nou que s’havia fet tallar a la roca per a ell mateix.

El fil conductor de la història de la redempció no és altre que l’amor de Déu per la seva creatura. Ell morí per tots, per Pere, que acabà confessant-li tres cops el seu amor i morint per Ell, per Pilat, per Caifàs, fins i tot per Judes. El seu amor espera la nostra resposta, mirant-lo de lluny o negant-lo; acollint-lo al nostre propi sepulcre o traint-lo. Tant com el seu nom està per damunt de tot altre nom, el seu amor està per damunt de tot amor humà, perquè Ell, que és Déu, és l’amor. Avui aclamat, demà clavat a la creu, passat demà vencedor de la mort; sempre estimant-nos fins a l’extrem.

En paraules de sant Joan Pau II: «El Déu etern: el Pare, el Fill i l'Esperit Sant, va assumir la causa de l'home, la causa eterna i última de l'home en Crist, que va donar testimoniatge de la veritat; en Crist, condemnat com a blasfem i com a usurpador; en Crist, assotat i coronat d'espines; en Crist, crucificat, Déu va assumir la causa de l'home: ahir, avui i sempre. I així Crist ens dona una nova vida, un nou començament.» (31 de març de 1985).

De la creu neix la vida nova, fonamentada en l’amor de Déu per la seva creatura, un amor fins a l’extrem de morir per a nosaltres a la creu, pas ineludible de la resurrecció.