diumenge, 13 de juny de 2021

Diumenge XI durant l'any / Cicle B

 

Diumenge XI durant l'any / Cicle B

Capella de santa Caterina

Diumenge 13 de juny de 2021

Ez 17,22-24, Salm responsorial 91, 2-3.13-14.15-16, 2C 5,6-10 i Mc 4,26-34

Un gra sembrat a terra és ben poca cosa, ni tant sols té potestat sobre ell mateix, ni quasi bé la té l’home que l’ha sembrat; depèn de la natura, de la pluja que cau del cel, de la calor o del fred que haurà de patir. Podríem ben bé dir que un gra sembrat a terra està en mans de Déu, de nit i de dia, germina i creix sense que qui l’ha plantat sàpiga com, però acaba per donar fruit. D’una manera semblant la Paraula és la llavor del Regne de Déu que el Senyor per mitjà de la seva Església sembra amb fatiga, pot esdevenir un arbre que plantat en una muntanya ben alta acabi estenen les seves branques, donant fruit i ajocant a la seva ombra ocells de tota mena; tot per obra de Déu.

És el Senyor qui abaixa els arbres més alts i fa créixer els menuts, qui asseca els arbres verds i fa reverdir els secs; tot està a les seves mans i nosaltres, petits com una llavor, també. Per a Ell no valen de res les mires d’aquest món, per a Ell el que importa de veritat és que la llavor sigui bona, hagi està ben plantada i es deixi fer, es confiï a Ell. A Jesús sembla que se li feia difícil explicar als qui l’escoltaven com és el Regne que Ell predicava, i en una societat que vivia de la terra, com no podia ser d’altra manera en aquell temps, davant d’un poble que sabia molt bé que és no tenir terra, estar desarrelats, vagar pel desert sense altre sostén que el que cau del cel; aquesta manera de parlar de Jesús entrava en els seus cors. Entrar, entra en tots, la llavor és sembrada en tots, però no en tots arrela, no en tots acaba per germinar i donar primer brins i després gra.

No vivim temps fàcils, la pandèmia i la crisi social i econòmica que ha comportat; els mateixos problemes que viu la nostra Església i tantes altres coses, són com pedregades que cauen sobre el sembrat, com el calor ardorós de l’estiu, que amenacen amb arruïnar la collita.  Davant la dificultat sant Pau ens convida, com als cristians de Corint, a sentir-nos molt coratjosos, a confiar-nos al Senyor ja que no podem fer altra cosa sinó creure tot i no veure’l. Tenint sempre present el nostre objectiu principal, tenint posada la mirada sempre en aquest Regne que Jesús explica en paràboles, perquè la gent l’entengui, i no ambicionant res més que ser-li plaents. Per posar la mirada en el Regne ho hem de fer posant-hi la vida, tota la nostra vida en aquest objectiu.

Com escrivia aquesta setmana el Papa Francesc al cardenal Marx «El Senyor no va acceptar mai fer “la reforma” ni amb el projecte fariseu o el saduceu o el zelota o l’esseni. Sinó que la va fer amb la seva vida, amb la seva història, amb la seva carn en la creu.» Ell és la llavor plantada pel Pare a la terra que morint a la creu produeix els primers brins i ressuscitant del sepulcre dona el blat granat de la nostra redempció. Crist assumint la nostra humanitat és com un gra de mostassa i ressuscitant esdevé l’arbre frondós on ajocar-nos a l’ombra de les seves branques, que són els braços oberts de la seva misericòrdia.

Fem camí amb la nostra pròpia vida, petjada a petjada, pas a pas; com la llavor que poc a poc arrela en la terra, poc a poc surt a l’exterior i floreix, dona fruit. Fem camí amb humilitat, amb la humilitat d’una llavor, d’un gra de mostassa; però amb la confiança de que posats en les mans de Déu som capaços de tot. Dient com l’Apòstol: «accepto de bon grat les febleses, les injúries, les adversitats, les persecucions i les angoixes per causa de Crist. Perquè quan sóc feble és quan sóc realment fort» (2Co 12,10). Febles però confiats en el Senyor.

diumenge, 6 de juny de 2021

Solemnitat del Santíssim Cos i Sang de Crist Cicle B

 

Solemnitat del Santíssim Cos i Sang de Crist

Cicle B

Diumenge 6 de juny de 2021

Ex 24,3-8; Salm 115,12-13.15-16.17-18; He 9,11-15 i Mc 14,12-16.22-26

«Això és el meu cos». Potser de tantes vegades que hem escoltat aquesta frase al llarg de la nostra vida de cristians a vegades no ens n’adonem del profund sentit del misteri de l’Eucaristia. L’Església a través de la litúrgia ens convida tant el Dijous Sant com avui mateix, en la Solemnitat del Cos i de la Sang de Crist, a aprofundir en aquest sagrament que és font i cimal de la nostra fe. Ell és aquí, al bell mig de nosaltres, Ell que anuncià que estaria amb nosaltres cada dia fins a la fi del món, es fa ara mateix present aquí. No és un símbol, no és una manera de parlar; és un misteri certament que escapa al nostre enteniment; però Ell, Crist el nostre Salvador, aquell qui s‘encarnà en el ventre virginal de Maria, aquell qui morí a la creu, aquell qui ressuscità al tercer dia, aquell qui fou endut al cel, aquell qui ens envià l’Esperit; és entre nosaltres. 

S’anomena presència real perquè per ella es fa present Crist, Déu i home vertader, sencer i íntegre, en paraules de sant Pau VI (Mysterium fidei, 2 i 5).  Ell és present en la seva Església quan aquesta prega, és present en la seva Església quan aquesta exerceix la misericòrdia, és present en la seva Església quan aquesta predica l’Evangeli; però és present en la seva Església de manera sublim quan aquesta celebra el sacrifici de l’Eucaristia; com ens recorda la Constitució Sacrosantum Concilium del Concili Vaticà II.

D’alguna manera ho recordem amb una expressió que potser també de tant coneguda ens passa desapercebuda. Diem “el Senyor sigui amb vosaltres” quan iniciem la celebració eucarística, perquè Ell és on dos o tres estan reunits en el seu nom; ho diem també quan estem a punt d’escoltar la bona nova, l’Evangeli, la seva Paraula; ho diem quan acabem la celebració per tal de fer-lo present nosaltres enmig dels qui ens envoltem mitjançant difusió de llur Paraula i l’exercici de la misericòrdia; però ho diem sobretot abans de començar la pregària eucarística, el centre de la nostra celebració dominical, perquè Ell està així especialment amb nosaltres. És cert que Ell habita als nostres cors, però hi habita perquè abans l’hem rebut, i el rebem de manera especialíssima quan rebem el seu cos i la seva sang.

Ens ho ha dit la Carta als cristians Hebreus, Ell no s’ha servit de la sang de bocs i de vedells, Ell ens ha redimit amb la seva pròpia sang i per això si aquell sacrifici ofert per Moisès seguint el que el Senyor li havia dit a la muntanya significà l’aliança amb el Senyor; ara Crist ofert com a sacrifici una vegada per sempre, és el mitjancer d’una nova aliança, la que ens convida d’una vegada per sempre a l’herència eterna.

Anomenem l’Eucaristia sacrifici en atenció a la passió de Crist que fou el sacrifici per excel·lència; l’anomenem memorial perquè actualitza la seva mort a la creu; l’anomenem comunió perquè és l’església, el seu cos místic, qui la realitza i l’anomenem Eucaristia perquè conté al mateix Jesucrist.

Potser els mateixos deixebles atrafegats en els preparatius d’aquell sopar pasqual, inquiets per aquelles instruccions de seguir a qui portava una gerra d’aigua no eren del tot conscients del que anaven a viure. L’aigua fou també per a ells el camí per acostar-se a la taula d’aquella primera Eucaristia, com per a nosaltres l’aigua del baptisme és el primer vincle sacramental amb l’Església i amb el mateix Crist. Certament els deixebles viurien ben aviat la mort del seu Mestre, una mica de lluny en el millor dels casos perquè de tots ells sols en restà un al peu de la creu, però per viure aquest sacrifici singular i únic d’aquella víctima sense tara, abans havien de rebre el pa i menjar-ne tots i el vi i beure’n tots, un pa i un vi que beneïts pel Mestre esdevenien llur cos i llur sang lliurats per a tots els homes. Tant sols després podrien fer experiència del ressuscitat; perquè el sacrifici del Senyor no es en va, és anunci de la nostra salvació i per ella Crist mateix ens convida a l’àpat etern en aquella gran sala arreglada amb estores i coixins que és el Regne del cel.

«Què més podia fer per nosaltres?» es pregunta sant Joan Pau II (Ecclesia et Eucharistia, 11b), vertaderament res més perquè l’Eucaristia és la mostra del seu amor fins a l’extrem, un amor sense mesura, un amor desbordat.

Aquest és el misteri de la nostra fe, el que convidem a anunciar-nos mútuament tant bon punt s’ha fet present entre nosaltres en el pa i el vi; una altra frase que tal volta de nou ens passa massa sovint desapercebuda. I en efecte, com escriu el Papa Benet, l’Eucaristia és el misteri de la fe per excel·lència, perquè la fe de l’Església és essencialment eucarística i s’alimenta de l’Eucaristia (Sacramentum Caritatis, 6).

Avui la litúrgia ens convida a posar l’accent en aquest misteri, no és pas un misteri qualsevol, és el centre de la nostra fe. Aquí l’autor de tota gràcia és enmig nostre, aquí la passió de Crist per la que va venir la nostra salvació es fa present de nou, aquí participant del seu cos i de la seva sang entrem a formar part del seu cos místic, que és l’Església.

L’hem de rebre sacramentalment i espiritualment, com afirmava sant Tomàs, per arribar a rebre’l en plenitud. 

En paraules del Papa Francesc: «En l’Eucaristia aprenem a veure la profunditat de la realitat. El pa i el vi es transformen en el Cos i en la Sang de Crist, que es fa present en el seu camí pasqual cap al Pare» (Lumen fidei, 44).

 

 

dimarts, 1 de juny de 2021

Dimarts de la setmana IX durant l'any / I

 

Dimarts de la setmana IX durant l'any / I

Santa Maria de Solius

Dimarts 1 de juny de 2021

Tb 2,10-23, Salm 11,1-2.7bc-8.9 i Mc 12,13-17

 

«Què se n’ha fet d’aquella esperança teva?» li dient rient-se’n els parents de Tobit. La nostra no és una esperança a curt termini, la nostra és una esperança a llarg termini. Nosaltres som fills dels sants i esperem, com Tobit, aquella vida que Déu donarà als qui no perden la confiança en ell.

La nostra confiança no la dipositem en cap cèsar d’aquest món, la nostra confiança la tenim posada en el Senyor, en aquell que diu sempre la veritat, sense miraments per ningú, que no actua per complaure als homes, sinó que ensenya de debò els camins de Déu. En l’època del gran imperi romà els déus i el cèsar anaven units, la religió del imperi era una part fonamental de la seva mateixa idiosincràsia. Per a nosaltres no ha de ser pas així, hi ha coses que són del cèsar i coses que són de Déu.

Certament som ciutadans d’una societat concreta, no ens podem desentendre mai dels seus problemes i els seus reptes perquè són els de la nostra comunitat també; però tot no deixant d’estar implicats en el dia a dia del nostre món, la nostra òptica va molt més enllà, va cap a aquella vida que Déu ens donarà sinó perdem mai la confiança en Ell.

Els cèsars d’aquest món són caducs, són fugissers; la nostra confiança en el Senyor ens dona fermesa davant les males noves, estimant de cor els preceptes del Senyor a la fi veurem vençuts els enemics i l’enemic no pot ser altre que l’egoisme, la desigualtat, la murmuració i la desesperança.

Massa sovint avui l’home posa la seva esperança en cèsars fugissers que més tard o més d’hora acaben per decebre’ns.

No, la nostra esperança en el Senyor no és inútil, no és material; és una esperança que no ha de témer, que ha de ser incommovible en aquell Déu que com deia sant Justí, del que avui fem memòria, és únic, que existeix des del principi i feu la creació de tot, les coses visibles i les invisibles.