Dimarts setmana XXXIV durant l’any

Dimarts setmana XXXIV durant l’any

75 aniversari del retorn dels monjos a Poblet

Homilia predicada durant la Missa Conventual el dimarts 24 de novembre de 2015.

Dn 2,31-45; Lc 21,5-11

«Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra[1]». Jesús visita per darrera vegada Jerusalem abans de la passió, els qui l’acompanyen admiren la bellesa del temple. Però Jesús sap que malgrat la majestat d’aquell edifici, de fet el que transmet és una falsa il·lusió de perdurabilitat, d’eternitat. El Temple de Jerusalem seria efectivament destruït uns anys després de les paraules de Jesús i no en quedà pedra sobre pedra, era un temple fet per mans d’homes i a mans d’homes caigué, perquè Déu no hi habitava ja que Ell «no habita en cap edifici fet per mans d'home.[2]» El Temple caigué com el reialme de Nabucodonosor, fràgil de peus, malgrat l’aparença de fortalesa. També en aquesta casa nostra, feta per mans d’homes, al llarg de cent anys i escaig les pedres caigueren a mans també d’homes, com un símbol, en perdre la vertadera vida del monestir, l’esperit de pregària que les amarava i omplia de sentit, ja que per això fou construït i per això existeix, per donar lloança i testimoni de Déu. Perquè allò que és temporal sempre passa; passaren els qui practicaven el culte en el Temple, també els qui el destruïren; els qui construïren aquesta casa, amb els qui dictaren les normes per suprimir-la i els qui, ja fos de gust o per necessitat, l’espoliaren, tots desaparegueren. L’home passà, Déu romangué i la història continuà. Així com segles més tard a Jerusalem en el mur del Temple hi resta sols la brasa del culte. En aquesta casa al llarg de setanta-cinc anys les pedres han tornat a bastir els edificis, poc a poc, perquè la flama de la vida hi ha revifat en recobrar-se les pedres vives que li donen el seu veritable sentit. El Senyor com recull Ezequiel digué: «Posaré el meu esperit dins vostre, recobrareu la vida, i us establiré a la vostra terra.[3]» I així els homes passen, mentre Déu roman i la història continua.

El futur, sempre incert, està en mans de Déu, els homes passem per la història però no en som amos, sols Déu la coneix per endavant. La història certament l’omplim nosaltres de problemes i dificultats, no hi manquen mai moments de crisi, divisions, enfrontaments, abandons i destruccions; però tot això no és el que porta a la salvació. El temps de salvació no és nostre, és de Déu. I sols «el Déu del cel implantarà un regne que no serà mai destruït ni passarà mai en mans de cap altre poble.[4]» Mentrestant els homes passarem, mentre la història continuarà i sols Déu romandrà.

---

[1] Lc 21,6.

[2] Ac 7,48.

[3] Ez 37,14.

[4] Dn 2,44.

Diumenge XXXIV durant l’any

Diumenge XXXIV durant l’any

 Homilia predicada durant la Missa conventual al Monestir de Poblet 

el diumenge 22 de novembre de 2015.

Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist Rei de tot el món

Dn 7,13-14; Sal 92,1ab.1c-2.5; Ap 1,5-8; Jo 18,33b-37

«Vols dir que ets rei?» Les idees de rei i de regne, les associem encara avui a poders mundans, fugissers, corruptes i fonedissos. Aquesta és la idea de regne que té Pilat al cap, un rei i un regne que signifiquin una amenaça a l’Imperi, a Roma. Però el regne de Jesús, la idea del qual va apareixent al llarg del quart Evangeli, és tota una altra cosa. Jesús és rei, si, però en el seu reialme no hi ha altres armes que la misericòrdia i la caritat. Si per Jesús el seu regne no és cosa d’aquest món, per Pilat un regne sols pot ser terrenal. El reialme de Jesús té per territori el cor de cada home i de cada dona i en ell per obtenir-ne la carta de ciutadania cal escoltar la seva veu i tenir la seva Paraula als llavis, al cor[1], per ser-ne testimonis.

Un regne íntimament lligat a la veritat de la qual Jesús n’ha vingut a donar testimoni. «I què és la veritat?», pregunta Pilat. No és cap doctrina, ni cap posicionament teològic, ni cap ideologia; l’única veritat, la que ens dona la vida, la que ens omple de sentit, és el mateix Crist. Jesús no és un custodi ni un guardià de la veritat, sinó la mateixa veritat, el seu testimoni viu i a nosaltres no ens crida a considerar-nos-en propietaris exclusius, ni els seus marmessors, sinó a compartir-la i a testimoniar-la amb Ell i per Ell.

Ara arribada l’hora de Jesús, l’hora de passar d’aquest món al Pare, Jesús serà entronitzat com a rei, però el seu tron serà una creu, la seva corona unes espines, per ceptre tres claus, per copa una canya escardada amb una esponja xopa en vinagre i per homenatge una munió de soldats i de gent que se’n burla. Jesús predica aquest regne, on no hi ha súbdits, sinó deixebles que escolten la seva veu, entenen el seu reialme i en donen testimoni. Ell és rei, el seu regne la veritat, el seu programa de govern ser-ne testimoni; ja que per això ha nascut i per això ha vingut al món, perquè la coneguem i fent-nos ciutadans del seu regne, escoltant-lo a Ell n’esdevinguem també testimonis.

«Surt de vós això que em pregunteu?» La salvació no comença amb la confessió de la reialesa de Crist, apresa d’altres, sinó amb la imitació de les seves obres de misericòrdia a través de les quals Ell va instaurar el regne. Qui les realitza demostra haver acollit la reialesa de Jesús, perquè va fent espai en el seu cor a l’amor de Déu. I al capvespre de la vida serem examinats en l'amor, el nostre salconduit per entrar en el regne serà l’amor. Jesús, amb la seva victòria sobre la mort, amb la seva resurrecció, ens ha deixat la clau de la porta del seu regne, però està a les nostres mans fer-la girar al pany, fent-nos propers als germans, estimant-los de veritat, compartint amb ells el més valuós que tenim, és a dir la veritat, que és Jesús i el seu Evangeli.

---

[1] Cf. Dt, 30,14.

Divendres setmana XXXIII Durant l’any

Divendres setmana XXXIII Durant l’any

Homilia predicada durant la Missa conventual al Monestir de Poblet el divendres 20 de novembre de 2015

(Sant Octavi)

1M 4,36-37.52-59; Sal 1Cr 29,10.11abc.11d-12a.12bcd; Lc 19,45-48

Jesús embadaleix al poble amb la seva paraula i això corseca el cor dels grans sacerdots i dels mestres de la llei i per acabar-ho d’adobar amb gran contundència física i verbal treu els mercaders del temple. El relat de l’expulsió del temple que en els relats sinòptics se situa a les portes de la passió i en el quart Evangeli en l’inici de la vida pública de Jesús, tot just després de les noces de Canà; ens mostra un Jesús diferent com si fos endut per la fúria; cal veure’l però més que aïrat, zelós per la casa del seu Pare. Jesús apareix com l’exemple del bon zel, aquell que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. Aquell zel a la pràctica del qual sant Benet convida als monjos[1] allunyant-se d’aquell altre dolent, el dels grans sacerdots i mestres de la llei, que és amargor i dolenteria i que allunya de Déu. El zel que consumeix a Jesús, el que consumeix també als màrtirs, és el bon zel per aquell primer temple edificat, destruït, reconstruït i purificat de nou a Jerusalem; el bon zel pel segon temple de Crist que és l’Església, massa sovint convertida en cova de lladres per les febleses humanes; el bon zel pel tercer temple del Déu viu que som cadascun de nosaltres[2] que portem en el nostre cor la llavor del bé sovint ofegada per l’herbassar del mal. Perquè el temple és aquell lloc on Déu habita,  un lloc sagrat, que som nosaltres, ens diu l’Apòstol[3], allí on l’Esperit habita i ho fa tant en l’Església com en el cor dels fidels, com ens diu el Concili Vaticà II[4]. També nosaltres hem de foragitar del nostre temple interior els nostres mercaders particulars, l’egoisme, la rancúnia i la murmuració amb els fuets de la caritat fraterna, del temor de Déu i de l’afecte sincer i humil pels germans. Foragitar tot allò que creiem útil per a nosaltres i que és per als altres pedra d’ensopec; i hem d’omplir-nos del bon zel de Crist. Però viure el dia a dia amb bon zel ens costa, embarranquem en tensions per coses que d’essencials i d’importants, tenen ben poc i la nostra intolerància crea desconfiança en els altres. Sols conscients de les nostres febleses ens allunyarem del zel dolent que defuig sempre reconèixer els propis límits i els veu ampliats en els altres. Així ens aproparem al bon zel, al zel de Crist, que és aquell que per la gràcia de Déu poc a poc es va obrint pas en el nostre cor i ens allibera. El bon zel de Crist per la casa del seu Pare és el vertader camí vers la vida veritable i nosaltres, maldestres vianants, tant sols no anteposant res a Crist, caminant amb paciència, amor i temor, avançarem per ell amb l’ajuda de la gràcia.

---

[1] RB 72.

[2] Cf. 2Co 6,16.

[3] Cf. 1Co 3,17.

[4] Cf. LG 4.

Tots Sants

TOTS SANTS

Homilia predicada a la comunitat Vedruna de l'Espluga el dissabte 31 d'octubre i a la Missa vespertina de Poblet el diumenge 1 de novembre de 2015

Ap 7,2-4.9-14; Sal 23,1-2.3-4ab.5-6; 1Jo 3,1-3; Mt 5,1-12a

Aquest diumenge celebrem a tots els Sants. Però qui són els sants? Són aquells que glorificats contemplen a Déu tal com és i d’allí estant intercedeixen per nosaltres davant del Pare.

I per què són sants? Perquè per la gràcia del Pare i llurs mèrits gaudeixen de la glòria eterna.

Per què els venerem? Per raó del seu exemple i donem gràcies a Déu per ells, els invoquem i ens acollim a ells perquè tot testimoni genuí d’estimació que nosaltres presentem als sants, s’encamina i acaba en Jesucrist  i per mitjà d’Ell en Déu.

Quants són? Una munió immensa, que ningú podria comptar, de tota nació, raça, poble i llengua, ens diu la primera lectura. Un poble que comprèn els sants de l'Antic Testament, els de el Nou Testament, els nombrosos màrtirs de l'inici del cristianisme i els beats i sants dels segles successius, fins als testimonis de Crist del nostre temps. Uns, els menys, els reconeix l’Església pels mèrits de llur vida i per algun fet extraordinari amb que han ajudat a algú; però la majoria no els coneixem i per això avui els celebrem a tots. Són aquells a qui reconeixem com a sants i una multitud a la que no coneixem com a tals. Tots plegats units per la voluntat d'encarnar en la seva vida l'Evangeli, ajudats per l'Esperit Sant.

De què serveix la nostra lloança als sants? Amb aquesta pregunta comença una famosa homilia de sant Bernat per al dia de Tots Sants. És una pregunta que també ens fem avui. Bernat ens diu que els sants no necessiten els nostres honors i no guanyen res amb el nostre culte. Però que en contemplar el seu exemple, sorgeix en nosaltres el desig de seguir com ells el camí de l’Evangeli, ja que ser sant significa ni més ni menys que voler viure prop de Déu.

Com han arribat a ser sants i amics de Déu? Per ser sants no cal realitzar accions i obres extraordinàries, ni posseir carismes excepcionals. Cal abans que res, escoltar a Jesús i seguir-lo sense defallir davant les dificultats. Cal fiar-se d’Ell i qui es fia d'Ell i l’estima amb sinceritat, estima als germans. Hi ha sants de tota mena però tots al cap i a la fi han estimat Crist.

Com sabem que són sants? Els sants han perseverat en el seu lliurament, han passat per la gran tribulació de la que ens parla l'Apocalipsi i el seu exemple és per a nosaltres un estímul per a seguir el mateix camí, per experimentar l'alegria del qui es confia en Déu, perquè l'única veritable causa de tristesa i infelicitat per a l'home és viure lluny d'Ell.

Qui són els sants? Són els benaurats, els nets de cor que veuen a Déu. Aquells a qui la pobresa, la mansuetud, la justícia i la misericòrdia els han permés veure la claror de la mirada de Déu en totes les creatures i l’amor de Déu ha entrat en el seu cor. La santedat sobretot exigeix amor, com el que ens ha donat el Pare en fer-nos fills de seus, com ens diu la carta de sant Joan, i en la nostra vida tot és do del seu amor. Les Benaurances ens mostren el programa de vida de Jesús, ens manifesten el seu misteri, el misteri de la mort i de la resurrecció, de la passió i de l'alegria de la resurrecció. Un misteri que sempre ens convida al seguiment de Jesús i a l’amor. També nosaltres podem participar de la seva benaurança. Amb Ell l'impossible resulta possible i amb la seva ajuda, només amb la seva ajuda, podem caminar pel camí dels benaurats, com els sants que ens han precedit en el camí i la fe dels quals sols Déu ha conegut.

Que els justos de tots els temps ens acompanyin, ens protegeixin i ens ajudin en les nostres lluites de cada dia per esdevenir fidels a Crist i als germans en l’amor.