diumenge, 29 de març del 2020

Diumenge V de Quaresma / Cicle A


Diumenge V de Quaresma / Cicle A
Diumenge 29 de març de 2020
Ez 37,12-14; Salm 129,1-2.3-4.5-6.7-8; Rm 8,8-11 i Jo 11,1-45

«En aquell temps caigué malalt un home que es deia Llàtzer». Jesús està sempre proper, amatent als malalts; coixos i cecs, paralítics i sordmuts, dones amb pèrdues de sang i leprosos, s’acosten a Ell, cercant-hi consol i guarició i sempre moguts per la fe i la confiança en Ell. Jesús es deixa tocar, els parla, els imposa les mans. Malalts del cos i de l’esperit són acollits per Jesús i alliberats de les seves penes. Tres cops ens narren els evangelistes com Jesús fins i tot torna la vida a algú: la filla de Jaire, mentre la vetllaven, el fill de la vídua de Naïm, camí del cementiri, i el seu amic Llàtzer, després de restar quatre dies al sepulcre. Són preanunci de la vertadera resurrecció perquè tornen a una vida finita, Jesús els desperta del seu son i tornen a la vida, reprenen la seva existència en aquest món allí on la va deixar, per morir de nou més endavant. 

No s’ha acomplert encara la missió del Fill de Déu, serà poc després quan morint vencerà la mort i ressuscitant ens donarà la vida eterna amb un cos gloriós, la que vertaderament és plena i no fineix. Crist ressuscitant donarà vida als nostres cossos mortals, aquella vida que ens ha de venir per l’Esperit, quan els nostres sepulcres seran oberts, com el de Llàtzer,  i ens ser-nos infós l’Esperit recobrarem la vida, la guanyarem; com ens diuen el profeta Ezequiel i l’Apòstol. 

A Bet-Hània clamen des de l’abisme; hi ha dol, hi ha plors, hi ha potser sinó retrets, si almenys laments per l’absència de Jesús en el moment de la malaltia i la mort de l’amic; però alhora hi ha afecte, hi ha commoció, hi ha esperança, hi ha fe. Jesús estimava aquella família; Maria, Marta i Llàtzer eren amics del Senyor i  l’afecte mou a Jesús, l’empeny a anar-hi, corrent fins i tot un risc, ja que allí a Judea volien apedregar-lo. Però tant se val, Jesús estimava Llàtzer i fins i tot els seus deixebles, infosos d’una fugissera valentia que aviat els abandonarà, l’acompanyen diuen per morir allí amb Ell.

«Si haguéssiu estat aquí» li diu Marta al Senyor, «Si haguéssiu estat aquí el meu germà no s’hauria mort», li diu Maria; «No hauria pogut fer que Llàtzer no moris?» es pregunten els jueus. Davant del dolor, davant de la malaltia, davant de la mort també ens venen a nosaltres aquestes i altres preguntes. Ens hi venen aquets dies de dolor, d’incertesa, de neguit i de pors, ens hi venen i amb força. Fins i tot si estem certs, com Marta, de que ressuscitarem el darrer dia; si creiem com ella que Jesús és el Messies, el Fill de Déu que ha vingut al món; si estem certs de que els qui vivim i creiem en Ell encara que morim no morirem mai més; ens costa com Marta de confiar en que veurem la glòria de Déu enmig de tant dolor, de tanta solitud, de tanta mort com ens envolta.

Jesús davant el plor de Maria, davant el plor dels jueus que s’havien acostat amb les dones al sepulcre; es commogué una volta i es contorbà, se li negaren els ulls. Jesús anà al sepulcre a veure-ho i vora el sepulcre estant es commogué de nou. I Jesús, aquell a qui Déu concedeix tot el que li demana, com reconeix Marta, alçà els ulls al cel i pregant al Pare, tot donant-li gràcies li demanà de poder mostrar llur glòria. Aquesta es manifestà i Jesús cridà a Llàtzer i el mort sortí, com Jesús havia cridat a Maria i aquesta s’havia aixecat i havia anat a trobar-lo. I deslligat dels llaços de la mort, Llàtzer abandonà el sepulcre i anà cap a Jesús, cap a aquell qui és la resurrecció i la vida; caminà de la mort a la vida recobrada. 

En aquests dies de dolor s’aixeca el clam i la súplica davant del Déu de la vida, en paraules del nostre arquebisbe Joan, i aquest clam que es fa pregunta que no obté ara per ara resposta, esdevé la recerca del per què de tant sofriment. Ara com mai potser abans en les nostres vides, cal que molts creguem en Ell, cal que molts donem testimoni de que Jesús és vertaderament la resurrecció i la vida i això esdevingui missatge d’esperança, confiada llavor de futur. 

Jesús com a home veritable plorà Llàtzer el seu amic i com a Déu veritable el va fer aixecar del sepulcre. Nosaltres ara com a homes plorem, es preguntem i ens dolem per tant sofriment. Cal també que com a creients ens aixequem ara del sepulcre del nostre abatiment per córrer confiats cap a aquell que ens crida; aquell que és la llum i la vida. No ens resignem a caminar de nit, per no ensopegar fem-ho a la llum del dia, a la llum de la seva resurrecció i tot llançant-nos als seus peus com Maria, diguem-li «veniu a veure-ho» i ajudeu-nos, vos a qui el Pare us ha enviat i sempre us escolta, vos a qui el Pare us concedeix tot el que li demaneu, vos en qui creiem, confiats en les vostres paraules de que encara que morim, viurem.

divendres, 27 de març del 2020

Soroll Camp de Tarragona - Entrevista a l'Abat de Poblet Cadena SER Reus

Soroll Camp de Tarragona - Entrevista a l'Abat de Poblet 

Octavi Vilà ha llençat un missatge d'esperança i també d'obediència a les autoritats per passar el millor possible aquesta situació de confinament. Precisament hem volgut aprendre de la clausura per gestionar millor el confinament a les nostres llars. 

 27/03/2020

Cadena SER Tarragona - Ràdio Reus

Soroll Camp de Tarragona - Entrevista a l'Abat de Poblet

dissabte, 21 de març del 2020

El trànsit del Nostre Pare Sant Benet

El trànsit del Nostre Pare Sant Benet
Festa
21 de març de 2020
Gn 12,1-4a; Salm 15,1-2 i 5.7-8.11; Jo 17,20-26

Benet, home de Déu; cercà al llarg de tota la seva existència terrenal aquell camí que duu a la vida; tenint sempre present el Senyor, que li donà seny i amonestà el seu cor; es delia per arribar a la seva presència. Deixà llur família, el seu país, el seu clan, la casa del seu pare, om fa tot aquell a qui el Senyor crida, com ho feu Abraham; i el seguí tal com el Senyor li havia dit. Tota la seva vida fou un caminar vers Crist. De la Roma decadent de llur època a l’érem prop de Subiaco, on es formà en l’escola de la solitud, on adquirí el coneixement dels seus límits, de les seves febleses, tant físiques com morals, per emprar les seves mateixes paraules. De la solitud en sortí un home nou capaç d’afrontar el gran repte que el Senyor li posava al davant. Es curiós que qui de l'eremitisme passà al cenobitisme, recomani a la Regla el camí invers; ho fa perquè és ben conscient dels perills de l’experiència del desert, que sols es poden afrontar en haver-hi una relació íntima i propera amb Déu; sols és possible coneixent de prop aquell a qui el món no ha conegut, però a qui fou donat de conèixer a sant Benet.

L’experiència vital de sant Benet és la nostra font, després de l’Escriptura i juntament amb el mestratge dels Pares. Ell ens ha transmès la glòria que li fou donada; ell per mitjà de la Regla, ens vol u en Jesucrist; ens fa conèixer el seu nom i ens transmet l’amor amb que Crist l’estimà. En paraules de sant Elred, sant Benet ens engendra en Crist tot convidant-nos a viure l'Evangeli. No existeix una espiritualitat benedictina, formulada com a tal; però la seva és una espiritualitat experiencial, viscuda per ell mateix que ens convida a viure-la a nosaltres. El zel, el temor de Déu i la pau, per citar tres dels fonaments de la vida monàstica més repetits al llarg de la Regla; no ho són per a ser formulats, sinó per a ser viscuts. Sant Benet ens ofereix un exemple pràctic de com viure’ls aquests fonaments; ell mateix fou animat per un zel ardent al servei dels altres, un bon zel; mentre que el temor de Déu guià la seva relació amb el Senyor i la pau la irradiava ell mateix.

En aquest temps d’incertesa, de neguit, de por; ens cal viure amb intensitat aquesta pau que sols pot venir del Crist; viure-la amb temor de Déu, un temor seré, confiat, que ens porti a practicar el bon zel que ens mogui a cadascun de nosaltres, a la nostra comunitat, a l’Església i a tota la humanitat vers Crist. Són moments on la desesperança pot arrelar amb molta més facilitat; però nosaltres monjos, creients, estem certs que Déu actua en la nostra història personal i col·lectiva, que Ell no ens deixa mai sols, que la solitud no existeix perquè Déu està sempre al nostra costat.

És aquesta confiança, aquest temor de Déu, que no pas por, el que hem de maldar per transmetre al nostre entorn. Quan les falses seguretats trontollen, tot sembla afonar-se, és aleshores més que mai quan cal cercar aquella única certesa, la veritat que Crist ens va portar i que sant Benet ens mou a viure.

Sant Benet vivint com un home de Déu esdevingué un home per a Déu; tenint sempre present al Senyor, gràcies a la seva paraula, a la seva vida; molts al llarg dels temps, hem emprés el camí vers Crist amb les esplèndides i fortíssimes armes de l’obediència, la paciència, la conversió de costums; un camí que no té altra final que aquella vida on hi ha joia i festa a desdir, perquè és vertadera vida, vida en presència del Senyor.

Que l’ajut del Senyor ens acompanyi en aquestes setmanes d’incertesa, d’angoixa i de por i que sempre ajudats per sant Benet, fits els ulls en Crist, no defallim mai en el nostre caminar vers la vida eterna.

dilluns, 2 de març del 2020

Dilluns de la setmana I de Quaresma

Dilluns de la setmana I de Quaresma
Santa Maria de Vallbona
2 de març 2020
Lv 19,1-2.11-18; Salm 18,8.9.10.15 i Mt 25,31-46

Vet aquí les ofrenes i holocaustos que plauen al Senyor.  Ens ho diuen les lectures d’avui ras i curt. El Levític en negatiu; el Senyor no vol que mentim, ni jurem, ni retinguem pagues, ni maleïm, ni donem sentències injustes, ni robem, ni tinguem malícia, ni enveja, ni rancúnia, ni ens vengem, ni parlem malament dels altres; que tots són pecats que fan mal al proïsme. Ens ho diu Jesús en positiu que hem de visitar, d’acollir, de vestir, de donar de menjar, de saciar la set. 

Aquesta és la llei perfecta del Senyor que canta el salmista; perquè com ens deia el profeta Joel en començar aquest temps quaresmal, aquest camí cap a la Pasqua, el dimecres de cendra, ens hem d’esquinçar el cor, no pas els vestits, ens hem de convertir interiorment, no pas de façana, tocant campanes o trompetes, perquè ens mirin com en som de bons; no fer el bé pel ressò mediàtic diríem avui, sinó que és allò amagat que sols veu Déu el que li plau. 

La conversió de cor s’ha de traduir en deixar de fer el mal i en fer el bé, sinó no hi ha conversió. Fer el bé, sense condicions perquè Jesús no ens diu si el que està a la presó ho està justament o injustament, si s’ha penedit o no; no ens diu si el foraster va sortir del seu país amb o sense papers, no ens diu si el malalt estava en una situació de risc; si el despullat es va gastar el que tenia en una addicció. Jesús ens diu que davant del germà que sofreix la nostra actitud de creients ha de ser la d’ajudar no pas amb retrets, amb cauteles; sinó amb oblit i amb perdó, que són dos eixos de la nostra fe; amb generositat, amb amor. 

Darrera de cada persona que és forastera, està famolenca, assedegada, despullada, a la presó o malalta, hi ha Crist mateix, perquè Ell està sobretot en els que més pateixen, en els que menys tenen; per això el que fem o deixem de fer amb els nostres germans ho fem o ho deixem de fer al mateix Crist. 

Per fer el bé, per fer el que el Senyor disposa, cal que s’hi adeqüin els nostres pensaments, les paraules que surten dels nostres llavis i així amb les nostres obres venerarem en esperit i en veritat al Senyor. 

Aquesta és la vertadera conversió, no n’hi ha d’altre; sols així podrem intentar de ser sants com ho és el Senyor, el nostre Déu i d’avançar cap al Crist mort i ressuscitat per a la nostra salvació, de caminar cap al seu regne.