dijous, 22 de febrer del 2018

Càtedra de sant Pere

Càtedra de sant Pere
22 de febrer de 2018
1Pe 5,1-4; Salm 22,1-3.4.5.6; Mt 16,13-19

Pere proclama en l’Evangeli d’avui la seva fe. A la pregunta de Jesús «Què diu la gent del Fill de l'home? Qui diuen que és?» cap de les respostes que recullen els deixebles l’encerta; la gent té a Jesús per un profeta, un nou Elies, un nou Jeremies o un Joan Baptista retornat a la vida, com creu Herodes corsecat pel seu remordiment. Quan Jesús fa de nou la pregunta, ara als deixebles directament, dient-los «I vosaltres, qui dieu que sóc?», Pere li respon ràpid, segur i ferm «Vós sou el Messies, el Fill de Déu viu». Els seus l’han reconegut, ho fa aquest sortós pescador a qui Jesús cridà amb el seu germà Andreu vora el llac de Galilea, i ara havent-lo escoltat, havent vist el que fa, havent-lo seguit, havent sentit la veu del Pare que manifestava al seu Fill a la muntanya envoltat per Moisès i Elies; sap del cert que Jesús és el Messies, aquell a qui el poble esperava de tant de temps fa. No li ha estat pas fàcil el camí cap a aquest reconeixement, ni tampoc li ho serà d’ara endavant. 

Pere ens és un exemple; perquè tot i saber que el Senyor és el seu pastor, que l’ha instituït com a roca on llur Església es fonamenta, tot i que Jesús li ha dit que té les claus del regne i que tot allò que deslligui a la terra quedarà deslligat al cel i tot allò que lligui a la terra quedarà lligat al cel. Malgrat tot, Pere passarà pels barrancs tenebrosos del dubte al llac de Galilea fins a enfonsar-se per la seva poca fe, una fe encara minsa i feble; s’adormirà a Getsemaní incapaç de vetllar una hora vora el mestre; el negarà tres vegades i fugirà de Roma per salvar-se ell mateix, no fos cas que l’acabessin enxampant i matant també. Dubte i té por, tot i que l’estima i que sap que el té vora seu, que l’asserena i el conforta. 

Aquest deixeble de primera hora, pescador pescat per Jesús per esdevenir pescador d’homes, la bondat i l’amor del qual l’han acompanyat gran part de la seva vida, la roca generosa que no cerca aprofitar-se i que no actua amb el ramat que li ha estat confiat com qui disposa de la seva hisenda, donant exemple; es nega com instigat per Satanàs a acceptar que Jesús ha de pujar a la creu per salvar al món i vol impedir-li, ni vol que li renti els peus i sols després s’hi repensa en sentir el que li diu el mestre i aleshores vol banyar-se tot ell. Pere en ser tan humà, en dubtar, en tenir por, en adormir-se, en enfonsar-se, en voler rebel·lar-se contra la duresa del pla de salvació, en negar-lo i després plorar-lo, en dir ara no i ara sí, en fugir; ens és un model i un consol en les nostres febleses, pors i dubtes. 

A Pere és el Pare mateix qui li ha rebel·lat la filiació divina de Crist, d’aquell que davant seu ha parat taula i amb qui ha compartit la seva copa. Pere ha conegut la bondat i l’amor de Crist, de primera mà, de ben a prop, l’ha tingut a tocar i malgrat dubtes, pors i endormiscaments, és aquell qui havent-ho deixat tot i havent-lo seguit, l’ha estimat i ha rebut l’encàrrec de pasturar els anyells i de ser la pedra sobre la que Crist mateix edifica la seva Església, aquell a qui les portes del reialme de la mort no se li poden resistir, el qui té les claus del regne del cel: el que lligant a la terra, lliga al cel, i deslligant a la terra, deslliga al cel. 

Com a Pere el Senyor ens pregunta cada dia «qui dius que soc?», «m’estimes?», «on vas?». Déu que sap de les nostres febleses, que prega perquè no defallim, malgrat tot confia en nosaltres, ens allarga la mà un cop i un altre, segur de que vora seu vencerem les pors i els dubtes i l’estimarem, perquè el que Ell vol és que rebem la corona de la glòria que mai no es marcirà, que acabem vivint anys i més anys, per sempre, a casa seva.

diumenge, 18 de febrer del 2018

Diumenge I de Quaresma any B



Diumenge I de Quaresma any B
18 de febrer de 2018
Gn 9,8-15; Salm 24,4-5b.6-7b.8-9; 1Pe 3,18-22; Mt 4,4b

Poc després d’haver viscut Jesús l’escena del baptisme al Jordà, prefigurat en les aigües del diluvi, de mans de Joan Baptista, havent proclamat el Pare la seva filiació, el seu amor i la seva complaença per Ell, havent-hi planat damunt  l’Esperit Sant en forma  de colom; el mateix Esperit empeny Jesús al desert. Després de la teofania del Jordà arriba la plena assumpció de la nostra humanitat, fins a arribar a ser temptat. Així mentre Adam sucumbí a la temptació al jardí de l’Edèn i sucumbint-hi ens portà a la mort; el Fill de l’home la vencé al desert i es preparà així per donar-nos la vertadera vida que ens ve per la resurrecció. Mentre tota la creació convivia en harmonia al paradís; el bestiar, ara feréstec acompanya a Jesús en el seu retir de quaranta dies, representants de la creació que Noé havia salvat de les aigües del diluvi poc abans de que Déu fes una aliança amb ell i segellant-la al cel es comprometés a que mai més cap aiguat anegaria la terra acabant de nou amb la vida de tots els éssers vius. 

Jesús és temptat abans de començar el seu ministeri públic, com serà temptat a Getsemaní abans de ser detingut, menyspreat, maltractat, injustament processat i finalment crucificat. Perquè, com ens diu sant Pere, Crist morí una sola vegada pels nostres pecats, Ell que era just va morir pels injustos; tot ho feu per conduir-nos a Déu i fou l’Esperit Sant, aquell qui planà damunt d’Ell al Jordà i el portà al desert, per qui fou retornat a la vida. Aquí i allí Jesús venç la temptació amb la pregària, pregant al Pare, fent-ho sempre en un lloc apartat, sempre en solitud; avui al desert i demà a l’hort de Getsemaní. El desert és el lloc del risc; el lloc de la debilitat, perquè en el silenci i en la solitud, lliures de tot suport i seguretat, ens trobem sols davant les temptacions, enfront de les pitjors temptacions que són aquelles que habiten al nostre interior i ens corsequen l’ànima. 

L’evangelista Marc és en aquest episodi, com en tants d’altres, molt més breu que Mateu i Lluc i va a allò essencial: és l’Esperit qui portà a Jesús al desert, allí hi passà quaranta dies, allí fou temptat per Satanàs i servit pels àngels; des d’allí, un cop empresonat Joan, començà la predicació per Galilea de la Bona Nova, del Regne que ja s’apropava i al qual nosaltres també hi som convidats si ens convertim i creiem. Per superar les temptacions, per fer camí dret vers la Pasqua seguint Crist ens cal, ens ho proclama Jesús mateix, convertir-nos i creure, tenir fe. Per convertir-nos hem de vèncer les temptacions, ens cal preguntar-nos que és el que vertaderament ens importa, que tenim per prioritari en la nostra vida i si no és Crist, si l’hi anteposem qualsevol altra cosa hem de demanar-li que ens ajudi a convertir-nos i a viure en Ell i per Ell. Diu sant Agustí: «ens cal aprendre allò que hem de menysprear en aquesta vida i allò que hem d’esperar de l’altra.» (Carta 140).

Hem entrat en el temps de Quaresma, el temps de la conversió, i no és pas un temps fàcil, no és un camí còmode, no n’hi ha prou amb ser-hi i deixar que passin les setmanes. En la nostra vida, en la vida dels cristians, la conversió és molt important, fonamental. Quina millor manera de començar la Quaresma que renovant la fe, l'esperança i la caritat. Aquesta és la font de l'esperit de conversió, del desig de purificació que Jesús ens demana. La Quaresma no és només una ocasió per intensificar les nostres pràctiques externes, si penséssim que és només això se'ns escaparia el seu profund sentit en la vida cristiana. 

Escrivia sant Agustí «Si dius ja en tinc prou, estàs perdut. Mira sempre més enllà, camina sempre, avança sempre. No romanguis en el mateix lloc, no retrocedeixis, ni et desviïs.» La Quaresma ens posa al davant la nostra fidelitat a Crist, la nostra conversió, la nostra fe. No podem considerar aquesta Quaresma com una més, com la repetició cíclica del temps litúrgic, com un dir ja en vindrà una altra i una altra, ja hi haurà temps per convertir-se. Aquesta Quaresma és única; és la oportunitat que ara i aquí Déu ens ofereix i que cal aprofitar i acollir. Jesús passa avui pel nostre costat i espera de nosaltres que ens convertim, que creguem i puguem compartir així amb Ell la Pasqua eterna. 

«Ha arribat l’hora i el Regne de Déu és a prop. Convertim-nos i creguem en la Bona Nova».

dimecres, 14 de febrer del 2018

Dimecres de Cendra



Dimecres de Cendra
14 de febrer de 2018
Jl 2,12-18; Salm 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17; 2C 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18

Tota la nostra vida hauria de respondre a una observança quaresmal, ens diu sant Benet. Iniciem el temps de conversió per excel·lència, el temps de pelegrinatge i així com el poble escollit vagà durant quaranta anys pel desert fins arribar a la terra promesa; així nosaltres durant quaranta dies fem camí vers la veritable terra promesa, vers el paradís recuperat, la Pasqua. Crist ens ho demana, com ens diu l’Apòstol, reconciliem-nos amb Déu, amb aquell que és benigne i entranyable, ric en l’amor. Tant ens ha estimat que envià per a ser tractat com a pecador a aquell que no havia experimentat el pecat; l’envià per compartir la nostra humanitat fins a la mort i així per ell poguéssim ser justos segons la justícia de Déu. Aquesta és la gràcia que hem rebut, en aquesta hora favorable, en aquest dia de la salvació; ara és el temps d’oferir-nos a Déu per pròpia voluntat amb el goig que ens dona l’Esperit Sant. Donant, ajudant, pregant i dejunant; ens diu l’Evangeli; però no pas amb presumpció i vanagloria, no pas creient-nos dignes de cap recompensa, no pas davant la gent perquè ens vegin; perquè aleshores si tenim la recompensa humana no podem esperar-la de Déu. Sinó donat i ajudant sense que la mà esquerra sàpiga que fa la dreta, pregant tancats amb pany i clau, dejunant amb la cara neta i perfumada. 

El camí vers la Pasqua no és un camí per recórrer a toc de trompeta, per fer-lo anant plantant-nos drets a les cantonades cada dos passes, amb posat trist, el cap cot i la cara desfigurada. És un camí per fer-lo guardant amb tota puresa la pròpia vida, abstenint-nos de quelcom de superflu, donant-nos a la pregària, a la lectura, a l’abstinència i al dejuni. Esquinçant-nos els cors i no els vestits. Reconeixent-nos pecadors però confiats en que el Senyor crearà en nosaltres un cor ben pur, farà renéixer en nosaltres un esperit ferm i ens tornarà, per la victòria de Crist sobre la mort, el goig de la salvació.
Per a Déu no hi ha secrets, ell és qui està present en els llocs més amagats, qui coneix i reconeix el nostre cor esquinçat. Déu ho veu tot perquè d’ell ve tot, per ell passa tot i a ell va tot; davant dels seus ulls la nostra ànima apareix tal com és, sense tocs de trompeta, ni falsos posats. 

Imposant-nos alguna cosa més, avancem en el nostre camí personal vers la Pasqua. Jesús no ha mort en la creu tant sols per amor als homes, el seu amor és llavor de vida, de la creu neix la vertadera vida. Aquesta és la nostra esperança, la nostra certesa, la que ens dona la fe. La creu és la porta que s’obre davant nostre i ens condueix a la presència de Déu. Per alleugerir el pas, per fer el camí menys feixuc i no córrer el rics de que acabem caient pel camí, hem de donar, ajudar, pregar i dejunar per a la fi adorar, agrair i veure. La creu és el símbol del perdó, de la compassió, de la purificació; arribant-t’hi establim la comunió amb Crist que de l’arbre de la creu ha fet brostar la salvació, la llavor de la vida veritable; en la nit santa de la Pasqua de la tenebra n’ha fet llum, de la mort vida. En aquest camí no tot són flors i violes; hi ha temptacions, falses i efímeres aclamacions, traïcions, solitud, sofriments; però a la fi hi ha la salvació, la victòria sobre la mort, la vida vertadera i plena, la salvació, el gran regal de Déu a la humanitat. 

Disposem.-nos a recórrer-lo amb fermesa, promptitud, joia i fe.

dilluns, 12 de febrer del 2018

Dilluns de la Setmana VI durant l'any / II



DILLUNS DE LA SETMANA VI DURANT L'ANY / II

Solius

12 de febrer de 2018
Jm 1,1-11; Salm 118,67.68.71.72.75.76; Mc 8,11-13

La Paraula de Déu és per a nosaltres un mirall. En l’escriptura és Déu qui ens parla, que ens fa prendre consciència del que som, ens posa en presència de Déu i ens emplaça a continuar pel bon camí, pel camí de Crist. El camí de Crist acaba en la resurrecció i passa per la creu, hi passa necessàriament; aquest és també el nostre camí. La nostra vida no transcorre per entre un jardí de roses i si en trobem alguna també topem amb llurs espines. Les circumstàncies de la vida, la realitat de cada dia, les dificultats que ens trobem, tot plegat ens porta inevitablement penes i adversitats. Ens cal esmerçar-nos a seguir endavant quan patim decepcions, quan hem d’acceptar renúncies i privacions que no podem pas evitar i que acceptem ben sovint amb dolor. 

El més important per a nosaltres és saber-nos en companyia de Crist. Ell és feu home per anar davant nostre, mostrant-nos el camí. Amb Crist com a referent aprenem a associar les dificultats de la nostra humana condició amb Crist, veritable home, veritable Déu. Aleshores, emmirallant-nos en Crist podem unir la nostra vida a la d’Ell, tot i les humiliacions o els sofriments. Sant Benet expressa aquesta doctrina d’una manera admirable en el pròleg de la Regla quan demana d’avançar en el nostre camí «no decantant-nos mai del seu mestratge i perseverant en la seva doctrina dins el monestir fins a la mort, participant dels sofriments del Crist amb la paciència, a fi que meresquem de compartir també el seu regne.» (RB Pròleg, 50). 

Ens ho diu també avui la Carta de sant Jaume; sempre que passem proves, siguin quines siguin, ens hem de tenir per molt feliços; les hem d’afrontar com un repte, no pas negatiu, sinó com a quelcom que ens farà refermar-nos en la constància un cop superem l’entrebanc, que ens farà créixer en Crist. És la constància, sols la constància la que ha de dur les obres a bon terme. Ens ho diu també el salmista: «M'ha fet bé haver sofert tantes penes, hi aprenc els vostres decrets.» També el quart graó de la humilitat en la Regla ens diu que avancem quan en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d'injustícia que ens facin, sense dir res, amb convicció, ens abracem a la paciència i, aguantant ferms, no defallim ni ens fem enrere, com diu l'Escriptura: "Qui perseveri fins a la fi, aquest se salvarà". 

Complint també el precepte del Senyor amb la paciència en les adversitats i en les injustícies. Tenim sempre al Senyor al nostre abast, però ens hi hem de dirigir amb fe, sense dubtar per tal de que el seu amor ens conforti com ens ha promès. No posant Déu a prova, no demanant-li un senyal, sinó confiant en Ell. Estem a les portes de la Quaresma, un temps privilegiat per fer camí, per preparar la Pasqua. La vida monàstica ens hi ajuda amb la pregària, amb el treball i per damunt de tot amb el contacte amb la Paraula de Déu. Demanem-li al Senyor la saviesa necessària i Ell que dona de bona gana, sense doldre-li ens ajudarà; però demanem-li amb fe, perquè si dubtem, ens diu la Carta de sant Jaume, serem com les ones a mercè del vent. Sols essent constants podrem dur les obres, la nostra vida, a bon terme.

dissabte, 3 de febrer del 2018

Presentació de l’obra de Mn. Ramon Muntanyola: Vidal i Barraquer. El cardenal de la pau

Presentació de l’obra de Mn. Ramon Muntanyola:
Vidal i Barraquer. El cardenal de la pau
Edició a cura del P. Josep Massot i Muntaner
Poblet 3 de febrer de 2018

Il·lm. Senyor President de la Diputació, Il·lm. Senyor alcalde de l’Espluga, representant del nostre estimat senyor Arquebisbe, estimats familiars de Mossèn Muntanyola i del Cardenal Vidal i Barraquer, senyores i senyors.

Presentem avui la reedició d’una obra singular. Vidal i Barraquer, cardenal de la pau, una biografia del cardenal Francesc d’Assis Vidal i Barraquer escrita per Mossèn Ramon Muntanyola. La primera edició d’aquesta obra veié la llum l’any 1969-1970 publicada per l’Editorial Estela. Aviat se’n feu una traducció castellana a càrrec de Victor Manuel Arbeloa; era el febrer de 1971 i el responsable de l’edició i adaptació era un jove prevere i historiador que iniciava també la seva tasca com a responsable de l’edició de l’Arxiu del cardenal juntament amb el P. Miquel Batllori. L’any 1976 l’Abadia de Montserrat publicà una nova edició de la biografia del cardenal a cura del P. Josep Maria Massot, feia tres anys i escaig que l’autor havia mort i tot just s’encetaven les gestions pel retorn a la seva seu de les despulles del cardenal Vidal i Barraquer. Avui en presentem una nova reedició a cura de nou del P. Massot. Per què editar passats cinquanta anys aquesta obra? Que té de singular? Moltes coses, en primer lloc es tracta d’un gènere biogràfic ben lluny de l’ús actual i com tota biografia té tres elements fonamentals: l’autor, el biografiat i la motivació. El mateix fet de que vint-i-cinc anys després de la mort del cardenal calgués descobrir, reivindicar i donar a conèixer la seva figura ja és un fet bastant excepcional. Com entendre que en ple franquisme un cardenal de l’Església Catòlica hagués vist silenciada de tal manera la seva memòria? El motiu pel que Mossèn Ramon Muntanyola engegà aquesta tasca no és pas menor; escriure una biografia del cardenal Vidal i Barraquer responent abans que res al desig de reivindicar llur memòria.

El biografiat

Francesc d’Assís Vidal i Barraquer naixia a Cambrils el 3 d’octubre de 1868, en el si d’una família benestant catòlica. Als 12 anys l’enviaren a estudiar al Col·legi de Sant Ignasi de Manresa de la Companyia de Jesús. Allí li sortí al pas per primer cop la vocació, en aquell moments jesuítica però primer el seu pare li prohibí de prendre cap decisió fins haver acabat llurs estudis; i després el seu mentor, el bisbe de Vic Josep Torres i Baiges li manifestà que ja hi havia prou religiosos i el que mancaven eren bons capellans diocesans. En haver mort la seva mare l’any 1881 i el seu pare l’any 1886, fou acollit pels oncles Josep Vidal i Carme Martorell. Francesc d’Assís segui fil per randa la voluntat del seu pare i estudià dret a la Universitat de Barcelona i sols després de llicenciar-se en dret civil i eclesiàstic entrà al Seminari de Barcelona l’any 1895 i d’allí fou reclamat per l’arquebisbe de Tarragona Tomàs Costa i Fornaguera, finalitzant els estudis a la Universitat Pontifícia de Tarragona. Ordenat de prevere el 17 de setembre de 1898 ocupà ben aviat càrrecs a la cúria diocesana, guanyà una canongia, fou promogut a la dignitat d’arxiprest i a la mort de l’arquebisbe fou escollit vicari capitular. Ja sota el pontificat de l’arquebisbe Antolín López Peláez fou vicari general a Tarragona i el 26 d’abril de 1914 fou consagrat bisbe a la catedral de Tarragona en haver estat nomenat administrador apostòlic de Solsona; tenia 45 anys. Restaria a Solsona sols cinc anys per retornar a Tarragona ja com a arquebisbe metropolità i primat. El seu pontificat a Tarragona va de 1919 a 1943, any de la seva mort. Durant aquests visqué la crisi de la monarquia constitucional, la dictadura de Primo de Rivera, la caiguda de la monarquia, la proclamació de la República i l’autonomia de Catalunya, la guerra civil i els primers anys del franquisme. Com a pastor estigué especialment interessat per l’ensenyament del catecisme, la formació de la joventut, la promoció dels moviments catòlics, el bon funcionament de les parròquies, la formació del clergat, la salvaguarda del patrimoni artístic i documental de l’arxidiòcesi. El Papa Benet XV el nomenà cardenal sota el títol de Santa Sabina el 23 de febrer de 1921. Fou durant la dictadura de Primo de Rivera que patí campanyes difamatòries i pressions per tal que abandonés el càrrec per anar a les seus de Saragossa, Granada o Burgos. Titllat de catalanista arribada la II República fomentà la convivència i el diàleg entre l’Església i el nou règim. El 2 de juliol de 1934 consagrava com a bisbe auxiliar al seu vicari general el beat Manuel Borràs, íntim col·laborador. El fracàs de l’aixecament militar de juliol de 1936 el sorprengué a Tarragona d’on partí per evitar el vessament de sang per salvar la seva vida vers Poblet conseqüentment amb la seva voluntat de no abandonar l’arxidiòcesi; marxava acompanyat pel seu auxiliar i els Doctors, Joan Viladrich, Magí Albaigés i Joan Monravà.  Aquí a Poblet fou detingut i traslladat finalment a la presó de Montblanc on faria cap també el seu auxiliar. Salvat per odre directe del President Lluís Companys i sense reeixir de salvar també al seu bisbe auxiliar abandonava Catalunya per mar el 31 de juliol de 1936 per no tornar-hi ja més en vida. Un exili corsecat pel dolor pel martiri «del meu mai no oblidat bisbe auxiliar, el benamat doctor Borràs, al cel sia», com l’anomenava en el seu testament, una absència que l’acompanyaria fins a la mort.

Llençat del soli per la turba impia
i per fills vostres incomprès, proscrit,
una terra estrangera us acollia
i un auster claustre us donà taula i llit.
(En la mort del cardenal Vidal i Barraquer)

El gest més important del període de la guerra civil, a més del dolor per la pèrdua de tants dels seus preveres i diocesans a causa de la persecució religiosa, fou la seva negativa a signar la carta col·lectiva de l’episcopat espanyol de 1 de juliol de 1937 impulsada per un antic company seu al capítol catedralici, el cardenal Gomà arquebisbe aleshores de Toledo. Amb la seva actitud volia evitar una hipoteca per al futur de l’Església. Aquesta negativa unida a la campanya per presentar-lo com un separatista motivaren que el règim del general Franco el declarés incompatible amb la nova Espanya. Simultaniejant el seu exili entre les cartoixes de la Farneta a Itàlia, en hivern i la Valsainte a Suïssa a l’estiu; morí a Fribourg el 13 de setembre de 1943 víctima de la malaltia que afectava al seu cor i que li havia impedit ja de sojornar a la Valsainte on foren dipositades provisionalment les seves despulles tot esperant el retorn a Tarragona. Aquest no arribaria fins al maig de 1978. Com escrivia Mossèn Muntanyola:

Perquè estimaves amb follia
et van tractar com un proscrit;
i vas restar en la llunyania
sota el sudari de l’oblit.
(El cardenal proscrit)

La motivació

La vida del cardenal, la seva memòria havia estat silenciada des de la seva marxa de Tarragona i encara més a partir de la seva mort. L’any 1968 s’esdevenia el centenari del seu naixement i el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort. Sense diners, sense comitès d’honor i amb uns mitjans pobríssims un grup de persones afins a la seva memòria, als que s’uniren ben aviat els seus nebots, s’aventuraren a organitzar un seguit d’actes. Pot semblar ben estrany que donada l’època la figura d’un cardenal de l’Església Catòlica necessités de ser explicada, donada a conèixer i reivindicada. Un grup de preveres que es reunien al Centre Catòlic de Reus decidiren de celebrar una eucaristia en memòria del cardenal a Poblet, perquè aquí el juliol de 1936 havia arribat el cardenal cercant refugi, aquí fou detingut i d’aquí marxà vers un incert futur que a la fi el portaria a l’exili. El 13 de setembre de 1967 se celebrà el funeral a Poblet presidit pel aleshores prior P. Robert Saladrigues i predicant l’homilia el Dr. Vicenç Nolla. A la seva vila nadiua, a Cambrils, s’organitzà un concert de l’Orfeó Català i a la fi el 27 d’octubre de 1969 se celebrava un acte a Montserrat.  Mossèn Muntanyola hi participà sempre activament com n’és exemple el 6 de maig de 1968 quan donava una conferència a Barcelona organitzada  per la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat de Virtelia i la Lliga Espiritual.

Però fou a Salou on treballa intensament en la seva obra en prosa més important i emblemàtica, la biografia del cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer que portaria per títol el cardenal de la pau.

El biògraf

La figura del cardenal Francesc d’Assis Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, és un personatge central en la vida de mossèn Muntanyola. Hi tingué primer que tot la relació deguda entre un seminarista i el seu arquebisbe, en un període difícil. Ramon Muntanyola l’any 1932 aniria Mallorca al noviciat de la Congregació de la Missió i finalment a l’estiu de 1933 entrà al seminari de Tarragona, seu de la que aleshores era arquebisbe el cardenal Francesc d’Assis Vidal i Barraquer. Allí es destapà ja com a poeta i literat, abans d’interrompre la seva formació com a conseqüència de la guerra civil. Aquesta comportà una tragèdia dins la seva família, el seu pare i el seu germà gran moririen víctimes de la violència d’aquells moments. La seva havia estat una vida bàsicament fruit o producte d’una labor domèstica, inspirada en la fe com a principi i norma, i actuada per l’exemple viu, intel·ligent i coherent, d’uns pares conscients i responsables; els seus pares foren els seus primers educadors que posaren els basaments sobre els quals es fonamentà la fermesa de tota la seva vida. D’aquí el fort impacte del que la guerra civil suposà a nivell familiar per a mossèn Muntanyola. Ja res seria igual, també molts preveres de la diòcesis perdrien la vida i el pastor exiliat per força el juliol de 1936, després d’haver-se refugiat imprudentment a Poblet, veuria impedit pels vencedors el seu retorn a la seu tarragonina. Ramon Muntanyola acabà refugiat a Mallorca, corsecat d’enyorament per Catalunya, on aviat s’adonà que tot havia canviat veient-se obligat a escriure fins i tot la seva correspondència particular en castellà. A finals de setembre de 1939 tornà al Seminari de Tarragona, aspirant a ser un sacerdot de l’església de Tarragona, d’una església catalana que havia hagut de patir tant durant tota la guerra que semblava poder esperar de l’experiència que li havia tocat viure poder caminar pels camins dreturers, assenyadament iniciats per alguns sectors del clergat encapçalats per l’arquebisbe de Tarragona. Res no seria com ho esperava Ramon Muntanyola, el 20 de juny de 1940 aprofitant l’estada a l’Espluga d’un bisbe paül del Perú, rebia la tonsura clerical i finalment el dia 1 de març de 1942 a la catedral de Tortosa de mans del bisbe Fèlix Bilbao rebia l’ordenació sacerdotal. De fet doncs cursà el seus estudis eclesiàstics i fou ordenat de prevere essent arquebisbe el cardenal Vidal i Barraquer.

Ell havia estudiat al seminari sota el seu pontificat, com ell fugí de la persecució, fou ordenat sota el seu pontificat encara i al llarg de tota la seva vida va anar generant-se en el seu interior una creixent admiració per la figura del cardenal. Durant la seva estada a La Selva s’hi aproximà encara més en compartir en certa manera l’experiència de l’exili que havia marcat els darrers anys de la vida del cardenal i durant el temps que es dedicà a preparar la biografia, aquesta centralitzà la seva vida. A la tardor de 1968 amb mossèn Josep Asens, mossèn Artur Boronat i mossèn Francesc Benet viatgen a Suïssa per participar als Jocs Florals de la Llengua Catalana a Zurich, visitar la tomba provisional del cardenal a la cartoixa de La Valsainte, el foyer Saint-Elisabeth a Fribourg on morí el cardenal i entrevistar-se amb Ventura Gassol, Ramon Sugranyes de Franch i sor Caníssia, la monja que va assistir al cardenal els seus darrers dies. Explica mossèn Asens «l’anada a la cartoixa de La  Valsainte fou molt impressionant. Vam concelebrar la missa tots junts. Anàrem a la capella del Santíssim i veiérem el lloc provisional on està enterrat. En un senzill armari del presbiteri de l’esmentada capella. Parlarem amb el Prior que ens digué com encara recordaven el cardenal com un gran sant i un home d’Església.» Fou aquesta biografia l’obra de la seva vida, en presentar-la a Tarragona seria mossèn Miquel Melendres qui actuà de presentador i a Valls s’estrenà l’oratori El cardenal de la pau, amb música d’Albert Sanahuja i lletra del mateix mossèn Muntanyola. La figura del cardenal s’havia rescatat públicament de l’oblit i sols quedava una cosa pendent, la tornada de les restes del cardenal a Tarragona, que no es produiria fins l’any 1978, cinc anys després de la mort del seu biògraf.

La teva veu massa neta,
no fou atesa per ningú.
Com tants oracles del profeta,
l’urpa del vent se la va endur.
(El cardenal proscrit)

Permetin-me dir que per a mi mossèn Muntanyola és abans que cap altra cosa el biògraf del cardenal de la pau, com ell mateix l’anomenaria. Una biografia que confessava en la introducció a la primera edició l’anà colpint el cervell dia darrera dia durant molts anys, un personatge pel que sentia veneració i estima, com ho demostren aquestes paraules: «Ell, ni que físicament separat de la seva seu, n’era l’únic pastor i preceptor. Els seus capellans, els seus seminaristes, els seus diocesans l’estimaven, no hi ha dubte, però no gosaven ni anomenar-lo sinó a mitja veu, o a cau d’orella, amb una mena de precaució enutjosa com si flotés en l’aire el dubte que l’arquebisbe absent hagués pogut perpetrar una pèssima acció, capaç d’avergonyir la família eclesial que el tenia per pare».

Escrivia mossèn Ramon reivindicant la figura del cardenal proscrit en un bell poema:

El que no han dit l’ocell i l’ona,
l’Amor ho canti a plena veu:
El Cardenal de Tarragona
retornarà a la seva seu!

Aquest poema no és tant sols una elegia, és una vindicació i sobretot una proclama. El cardenal Vidal i Barraquer és el mirall, la figura en la que el mossèn Muntanyola sacerdot s’emmirallà des de bon començament, escriu en Joan Maria Pujals en la introducció l’antologia poètica de Mossèn Muntanyola, i és ben cert. La voluntat de Déu farà però que mossèn Muntanyola mori cinc abans del retorn de les despulles del cardenal de la pau a la seva seu per reposar-hi definitivament, aquelles despulles que ell havia visitat i davant les quals havia pregat a la cartoixa de la Valsainte.

El gran mèrit, el gran valor de l’obra de Mossèn Ramon Muntanyola que avui presentem de nou és la seva passió pel cardenal, el seu intent reeixit de recuperar llur memòria i és per això que de la seva mà molts de nosaltres descobrirem al cardenal de la pau, aquell qui havia deixat la seva terra perseguit per uns i havia mort a l’exili impedit per d’altres de retornar a la seu que de dret li pertanyia. De la mà de Mossèn Muntanyola diverses generacions hem descobert i conegut al cardenal; així quan l’any 1978 es produí el desitjat retorn de les seves despulles a Tarragona aquesta obra avui reeditada adquirí el valor afegit d’haver contribuït i molt al retorn del cardenal a la seva seu sota el missatge de la pau i la reconciliació.

La darrera edició

Avui de nou s’edita aquesta obra com a cloenda de l’any Muntanyola en que hem celebrat el centenari del naixement del seu autor. No podia ser millor colofó unir el centenari del naixement de l’autor i el 75è aniversari de la mort del biografiat. De nou el P. Massot, respectant el llenguatge clar i net de l’autor, sense introduir-hi modificacions importants que haurien alterat el text però incorporant la molta bibliografia apareguda des d’aleshores i realitzant algunes adicions fonamentals al text, n’ha estat el responsable. Em deia l’altre dia a Montserrat el P. Massot que cal una obra històrica sobre el cardenal, que aquesta és una tasca no pas fàcil donada l’enorme riquesa del personatge i la gran quantitat de documentació que per exemple als arxius vaticans s’hi conserva; però afegia que en història no hi ha mai cap obra definitiva, sempre tot és susceptible de ser millorable i sempre pot aparèixer nova documentació. Tot i els estudiosos que ja es dediquen a estudiar la figura i la trajectòria del cardenal; l’obra que avui presentem segueix essent un clàssic ineludible encara avui per conèixer la figura i l’obra del cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer i també per conèixer al seu autor; perquè aquesta obra és més que un llibre, és el recull escrit d’una passió, d’un sentiment de veneració, més que d’admiració, de l’autor envers el biografiat.

Colofó

Escrivia el Dr. Pont i Gol el maig de 1976 «Era com si ell m’ho demanés, repetint-me les paraules del seu testament. “Si moro a l’exili, desitjo que les meves despulles siguin traslladades a Tarragona”. (...) El missatge del retorn serà, no pot ser altre, el missatge de la pau, el mateix missatge del seu exili, el seu missatge de sempre, perquè ell que “no s’havia cobert amb cap bandera” i s’havia “constituït signe de pau en una guerra fratricida”, espiava sempre “el colom i el branc novell de l’olivera”. Tots després de tantes dissorts, escoltarem i farem nostre aquest missatge de pau esperançada. No voldríem pas que el poeta (es refereix a Mossèn Ramon Muntanyola), des de la Llum del més enllà, on ha fet venturosa via, hagués de tornar a fer-nos sentir aquell seu amarg retret:

“la teva veu, de massa neta,
No fou atesa per ningú”.

No tindria sentit el retorn».

Els convido a llegir aquesta obra de nou o a descobrir-la, recorrent les seves pàgines reviuran la vida del cardenal Vidal i Barraquer i darrera de cada frase hi descobriran la gran estima de Mossèn Muntanyola pel seu, pel nostre estimat cardenal de la pau. Els convido a fer-ne una lectura atenta perquè de la història se n’aprèn, n’hem d’aprendre per no repetir els errors del passat i treballar així per la reconciliació i la concòrdia. Tal i com el cardenal Vidal i Barraquer intentà de fer sempre, malgrat les incomprensions, els retrets i les persecucions. Escrivia en el seu testament «Perdono de tot cor els meus enemics, els qui han malparlat de mi, m’han calumniat i m’ha injuriat. Els desitjo tota mena de bé i de prosperitat. Declaro que soc innocent de totes les acusacions que, contra mi, ha estat fetes. Sé qui són els qui m’han acusat i el motiu per què ho han fet. Res no els he dit, res no els he demostrat, i a tots he perdonat i perdono de cor.»

Moltes gràcies,