Diumenge XXVI durant l’any / B Missa de l'alba a Blanes. Platja de sa Palomera

 

Diumenge XXVI durant l’any / B

Diumenge 29 de setembre de 2024

Missa de l'alba a Blanes Platja de sa Palomera

1Pe 2,4-9; Salm 117,1.8-9.21-23.26.28cd.29 i Mc 9,38-43.45.47-48

 

Un nou dia sorgeix, de nou la llum del sol ve a omplir les nostres vides; és aquest un signe d’esperança, un símbol de la resurrecció de Crist, un fet que cada diumenge recordem i celebrem de manera especial. La vida, la natura, la llum del sol són regals, potser de tant de veure’ls no ens n’adonem i ja no els valorem; som sovint una societat acostumada a tenir de tot i tant sols quan ho trobem a faltar ens n’adonem de la seva importància. Seria bo que hi ajudéssim, ens ho ha dit Crist en l’Evangeli, ni que sigui un vas d’aigua, donat per amor és una obra bona, una obra feta en el seu nom. Nosaltres els creients ho fem tot en nom de Crist. Com escrivia el bisbe Pere Casaldàliga: «Si no parlés de Déu i de Jesús el seu Fill, em sentiria un traïdor a mi mateix, mut, mort. Salvades les apostòliques distàncies, «ai de mi si no evangelitzo!», ai de mi si fes poesia no evangèlica, no evangelitzadora!.» Crist com a centre, ho és també de la nostra Església, afectada certament per tants problemes, per tantes deslleialtats, però això no ha de fer defallir la nostra voluntat de ser-ne part, de ser una d’aquelles pedres vives de les que parla Pere, en aquest cas l’apòstol, que som cadascun de nosaltres; sols no som res, acabem per ser uns grans de sorra que resten a mercè del vent o de l’onatge; junts compactats som com una escullera que aguanta l’embat de les onades, per més fortes que siguin, i resisteix el temporal.

Són molts els embats que ens toca afrontar, la temptació de defugir la nostra responsabilitat, sigui minsa, sigui més o menys gran, tots la tenim. En aquesta lluita constant del nostre interior ens cal lluitar contra el desànim, com tants d’altres ho han fet abans que nosaltres i se n’han sortit, encara que potser als ulls de molts la seva hagi estat una tasca sinó inútil, si al menys fugissera. Com escrivia en Pere Casaldàliga: «La solució sempre és l’esperança. Una esperança, però, que es posi a fer feina, que sàpiga viure el dia a dia, que miri de fer amb els altres el treball de la justícia i de l’alliberament.»

A viure aquesta esperança ens convida el Papa Francesc en el proper any jubilar. Sense esperança no hi ha vida, hi pot haver supervivència, però una vida sense il·lusió, sense esperança és buida i està més morta que viva. Cada nova albada és una invitació a l’esperança, la foscor i la nit desapareixen i tot torna a tenir color, a tenir vida.

Com escriu el papa Francesc que l’esperança «ens ajudi també a recuperar la confiança necessària —tant a l'Església com en la societat— en els vincles interpersonals, en les relacions internacionals, en la promoció de la dignitat de tota persona i en el respecte de la creació. Que el testimoniatge creient pugui ser en el món llevat de genuïna esperança, anunci de cels nous i terra nova (cf. 2 P 3,13), on habiti la justícia i la concòrdia entre els pobles, orientats cap al compliment de la promesa del Senyor.» (Spes non confundit, 25). Que puguem ser llavor d’una nova albada, anunci d’un món nou i millor, aquell que Crist anuncia.

 

Diumenge XXVI durant l’any / B Els Sants Metges a Sant Julià de Ramis

 

Diumenge XXVI durant l’any / B

Dissabte 28 de setembre de 2024

Els Sants Metges a Sant Julià de Ramis

Nm 11,25-29; Salm 18,8.10.12-13.14; Jm 5,1-6 i Mc 9,38-43.45.47-48

 

Ningú qui actua en nom de Crist no pot malparlar del mateix Crist, qui no està en contra d’Ell està a favor d’Ell, qui dona ni que sigui un vas d’aigua en el seu nom tindrà la seva recompensa. Quan fem el bé, tot i que no ho sapiguem o que no en siguem conscients, fem allò que el Senyor vol que fem. Fer el bé és o hauria de ser el nostre instint natural, però és cert que en el món està present el mal, que no tot és com voldríem que fos i que per això mateix ens cal lluitar, treballar per a vèncer en la mesura de les nostres possibilitats aquest mal, aquest dolor. Ho sabeu prou això molts de vosaltres, la vostra vida és una lluita constant per restablir la salut, portar el benestar i alleugerir el dolor. Podria semblar a primera vista una batalla perduda, una guerra inútil, però fer el bé, ens diu el Senyor, no és mai inútil, no és mai temps perdut, és sempre temps guanyat.

Hi ha tants mals al nostre voltant que ens hi hem acostumat, ja no ens sorprenen morts violentes, infants abusats, gent que mora al mar en una pastera, ancians sols o malalts adolorits. I a vegades fins i tot veure-ho a alguns ens pot fer nosa i girem la vista cap a una altra banda per no veure-ho, per no ser-ne conscients i creiem que així el fet dolorós ha desaparegut o que al menys deixa de ferir-nos, d’interrogar-nos. Entretant hi ha molta gent que dedica la seva vida a atendre, a consolar, a guarir el mal dels altres; en definitiva a mirar de cara al malalt, fan allò que el Senyor ens diu de fer, fa el que Ell mateix va fer.

Crist es compadí del dolor dels altres, es compadí de la ceguesa del cec, de la coixesa del coix, de la mudesa del mut, de la sordesa dels sords o de l’arrabassament dels posseïts; es compadí fins i tot de la mort dels morts davant del dolor dels seus i els feu tornar a la vida que havien tingut. La compassió és l’expressió més planera i realista de l’amor; no una compassió egocèntrica com la d’aquells que amunteguen riqueses i dels que parla l’apòstol sant Pau, sinó una compassió solidaria que neix de l’amor a Déu i al germà o la germana.

Fem el bé, o hauríem de fer el bé, no per sentir-nos bé nosaltres mateixos, sinó pel plaer de fer sentir bé als altres. Imagino que és una sensació que heu sentit moltes vegades, que la sentiu cada dia, un somriure agraït, un gràcies breu i sentit per part d’aquell que amb vosaltres i pel vostre treball ha vist alleugerit el seu dolor o guarida la seva malaltia. «La misericòrdia, sigui en Jesús sigui en nosaltres, és un camí que neix del cor per a arribar a les mans.», diu el papa Francesc (Audiència General 10 d’agost de 2016).

Neix del cor i va cap a les mans, és el cor qui governa l’acció de les mans; és a dir l’amor mou a l’acció i això no és tant sols una frase bonica, és en una realitat en molts de vosaltres. Que l’amor us mogui sempre, aquell amor que va moure als sants Cosme i Damià, ells van entendre a la perfecció que posar-se al servei de la gent era la manera d’estimar al Senyor, d'anunciar a Crist, model de servidor de la humanitat; que estimar a Crist volia dir servir-lo en els germans. Ells sabien molt bé que el servei és una cosa que té dos components: la paraula i l’acció i que a més el servei omple d’amor el cor dels altres. Empreu els vostres coneixements, les vostres mans i el vostre cor, per a sanar i guarir a cada ésser humà, doneu-los-hi vida i amor a cadascun dels qui s’apropen a vosaltres, tal com ho feu Jesús. Que així sigui també sempre per a tots nosaltres.

Missa de l'Esperit Sant. En l’inici del curs 2024-2025 del Institut de Ciències Religioses de Girona

 

Missa de l'Esperit Sant

En l’inici del curs 2024-2025 del Institut de Ciències Religioses de Girona

24 de setembre de 2024

Ac 2,1-6.14.22b-23.32-33; Salm 99 Jn 14,15-17

 

En aquest inici de curs del nostre Institut Superior de Ciències Religioses demanem al Senyor que l’Esperit de la veritat davalli sobre nosaltres. La veritat té un nom, té un rostre, te carn perquè la veritat és Crist aquell qui es definí com el camí, la veritat i la vida. Crist és el camí cap a la veritat i aquesta veritat seva, la vertadera i única veritat, és vida per aquells qui la coneixen. Per això qualsevol mitjà, qualsevol esforç per a conèixer la veritat, per apropar-nos a la veritat és benvingut, és temps guanyat, és coneixement adquirit, és aprofundiment en la fe. La fe és sempre un regal, la rebem de manera gratuïta però és quelcom que no podem descuidar, que no podem deixar a l’atzar, és un regal massa preciós per córrer el risc de que se’ns escapi de les mans o es malmeti i s’ensopeixi, per córrer el risc de que s’assequi. Cal regar-lo amb aquella pluja constant que amara els esperits i que no pot venir d’altra que de l’Esperit Sant.

Els deixebles havien rebut la gràcia, el regal de la fe, havien sigut cridats pel mateix Jesús, cert que ho havien deixat tot per seguir-lo, cert que l’escoltaren predicar el Regne, cert que veieren com guarí malalts i alliberava dels mals esperits als qui li ho demanaven i fins i tot tornava a la vida a alguns. Però malgrat tot això quan fou l’hora de la veritat l’abandonaren i buscaren el millor amagatall que cregueren oportú. No fou fins que l’Esperit Sant davallà damunt d’ells que aconseguiren la força necessària per a vèncer les pors i donar-ho tot pel Regne, fins i tot la vida.

A nosaltres no se’ns demana, al menys sembla que de moment no se’ns demana, donar fins i tot la vida per Crist. Però el que si ens demana el Senyor és no avergonyir-nos d’Ell, no avergonyir-nos de l’Evangeli, tenir-lo sempre com a referent i conèixer-lo millor, cada dia una mica més que el dia anterior. I per això ens cal la força de L’Esperit, aquell que està present sobretot en l’Església ja des del seu origen com ens diu el Concili Vaticà II: «L'Esperit Sant obrava ja, sens dubte, en el món abans que Crist fos glorificat. Malgrat això, el dia de la Pentecosta va davallar sobre els deixebles per a romandre amb ells per sempre; l'Església es va manifestar públicament davant la multitud; va començar la difusió de l'Evangeli per la predicació entre els pagans» (Ad gentes, 4). I l’Esperit segueix i seguirà present en l’Església fins a la fi dels temps, com escrivia sant Joan Pau II: «L'Esperit Sant, doncs, farà que l'Església perduri sempre en la mateixa veritat que els apòstols van sentir del seu Mestre.» (Dominum et vivificantem, 4).

L’Esperit, aquella alenada que Crist feu arribar a uns deixebles tancats a casa per por, aquella ventada violenta que omplí tota la casa on es trobaven la diada de Pentecosta asseguts tots junts en un mateix lloc; segueix present, segueix omplint, segueix alenant sobre l’Església i sobre cadascun de nosaltres. A vegades ens costa de reconèixer la seva acció perquè actua sobre cadascun d’una manera diversa, com diversos son els dons, com diversos son els serveis, com diversos són els carismes i valent-se de cadascun de nosaltres actua en bé de tots. Estimats professors i alumnes del Institut Superior de Ciències religioses de Girona, deixeu actuar l’Esperit damunt vostre, aprofundint en el misteri de la nostra salvació, sempre amb la voluntat evangelitzadora. Sant Pau VIL escrivia que l’Església ha de ser: «Evangelitzadora, l'Església comença per evangelitzar-se a si mateixa. Comunitat de creients, comunitat d'esperança viscuda i comunicada, comunitat d'amor fratern, té necessitat d'escoltar sense parar el que ha de creure, les raons per a esperar, el manament nou de l'amor. Poble de Déu immers en el món i, amb freqüència, temptat pels ídols, necessita saber proclamar "les grandeses de Déu", que l'han convertit al Senyor, i ser novament convocada i reunida per El. En una paraula, això vol dir que l'Església sempre té necessitat de ser evangelitzada, si vol conservar la seva frescor, el seu impuls i la seva força per a anunciar l'Evangeli.» (Evangelii nuntiandi, 15). Que així sigui per a tots nosaltres durant aquest curs i sempre, amb l’ajut de l’Esperit Sant.

Santa Tecla, Verge i Màrtir

 

Santa Tecla, Verge i Màrtir

Patrona de Tarragona

Catedral de Tarragona

Dilluns 23 de setembre fe 2024

Sa 3,1-9; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9 (R.: 5b); He 10,32-36 i Mt 25,1-13

 

Tecla fou una ànima justa, Tecla fou una verge assenyada, una d’aquelles que estava sempre a punt per a rebre l’espòs, el Crist. Als ulls dels qui la veien no era pas afortunada, per a ells la seva mort a una vida anterior fou tinguda per un mal i la seva nova vida en Crist per una bogeria. Tecla era una noia que als ulls dels altres ho tenia tot, una bona posició social, un promès, una vida que semblava ja ben definida i estructurada, en definitiva tota d’acord amb els paràmetres de la seva època on no hi havia per a la dona massa marge per a decidir. Tecla però en el seu fons era un adona agosarada, així la definí Maria Aurèlia Capmany quants ja fa bastants anys feia el pregó d’aquesta nostra festa major. 

La seva gosadia no li venia de cap desafiament, la seva era una gosadia per Crist, la seva fou una experiència de fe i la visqué de manera intensa, apassionada i certament agosarada. Quan sentí parlar a Pau, aquell del qui ens diuen els Fets dels Apòstols que amb Bernabé «a Iconi van entrar a la sinagoga dels jueus i van parlar de tal manera que molts jueus i molts grecs es convertiren a la fe» (Ac 14,1), la seva vida canvià. Tecla fou un d’aquests convertits, ella no escoltava a Pau sinó que a través d’ell escoltava a Crist. Tecla no s’enamorà d’aquell home petit d'alçada, calb, de cames arquejades, vigorós, de nas una mica excel·lent, ple de gràcia quan parlava, com descriu a Pau el text de les Actes de Pau i Tecla; ella s’enamorà de Crist, un enamorament que li feu deixar pare, família, promès casa i amics per llançar-se a l’aventura de la fe, una aventura que com a tal no estava pas exempta de perills. Aquella noia durant tres dies i tres nits no s'ha aixecava de la finestra, que ni tan sols menjava o bevia, sinó que, mirant-lo fixament restava lligada a la paraula que un estranger ensenyava, una paraula que els seus consideraven enganyosa, astuta i vana; una Paraula que venia del Senyor i escoltant-la fou com Tecla esdevingué deixeble del Crist predicat per Pau.

La llegenda ens diu que de les serps, els bous, el foc i els lleons sempre en sortí victoriosa, que res d’això no l’apartà de Crist, que restà fidel a la porta del banquet amb la torxa ben encesa amb l’oli de la seva fidelitat ben a punt. Quan va ser llançada a un fossat amb rèptils verinosos, aquests la van respectar; quan la van lligar entre dos bous, per a esbocinar-la, aquests van perdre la seva força; quan la van col·locar sobre una pira per a cremar-la viva, el foc es va apartar i va cremar als seus botxins; quan va ser llançada als lleons, aquests van llepar-li els peus; quan anava a ser violada els seus agressors foren engolits per una muntanya.

Pau i Tecla són per a nosaltres arrels, són les arrels apostòliques d’aquesta Església. Ni l’un ni l’altre ho tingueren fàcil, la seva vida de fe fou una cursa d’obstacles i entrebancs; però res no els feu defugir la lluita per aconseguir allò que tant desitjaven, entrar al banquet de l’espòs, entrar al Regne de Déu. Tecla no caigué encaterinada d’amor davant de Pau, com creien els seus, fou arrabassada per l’amor de Crist i aquesta fou la seva força i aquesta la llum que il·luminà el seu camí cap al Regne. Així com Auguri no adorava Fructuós sinó aquell a qui Fructuós adorava; Tecla no havia adorava a Pau sinó aquell a qui Pau adorava; és la corretja de transmissió de la fe, la fe és sempre encomanadissa i mai por ser imposada perquè és mou per l’amor i va cap a aquell qui és l’amor.

Què ens diuen avui Pau i Tecla a nosaltres tarragonins del segle XXI que celebrem la seva festa? Ens parlen de fidelitat, d’una fidelitat que és capaç de vèncer qualsevol dificultat, de vèncer-les totes, no pas per les seves pròpies forces, sinó per la força d’aquell Crist que Pau predicava. També avui a nosaltres de manera personal, a l’Església com a poble sant de Déu i a tota la societat, ens assetja el perill de ser atacats per serps, bous, lleons o flames. A vegades no ens commou aquest atac quan afecta als altres de tant acostumats com estem d’escoltar-ho. Així quan les serps de la fam i de la set afecten a milions de persones en països llunyans i al costat de casa nostra; quan els bous de la necessitat de tenir una vida digna esbocinen al mar les vides d’aquells que si han llançat perquè no tenien altra camí per sobreviure; quan els lleons de la guerra destrueixen països més propers o més llunyans, al sud, al nord o a l’est i cada cop més prop nostre; quan les flames de la violència domèstica o de gènere, de les dependències, dels abusos, de la malaltia o de la solitud arrabassen vides aquí i allà, avui i també demà; restem impàvids i fins i tot a vegades nosaltres mateixos actuem amb menys misericòrdia a com ho feren les serps, els bous, les flames i els lleons amb Tecla. Avui Santa Tecla ens diu que la conversió del cor sempre és possible, que no ens conformem. Ella que patí violència quan uns soldats volien ultratjar-la; ens diu avui que la causa de l’Evangeli, és a dir la de la justícia, va molt més enllà dels perills, que val la pena lluitar per ella, que hi ha molt a guanyar en aquesta lluita, encara que a primer cop d’ull sembli d’altra manera. Tecla no era una dona conformista, era una dona agosarada, lluitadora, mai d’acord amb les normes del seu temps, una dona que trencà esquemes i costums.  

Celebrant Santa Tecla nosaltres creients celebrem la gosadia de la fe, el desafiament de la fe i tots plegats, creients i no creients la gosadia de la lluita per la justícia. No són ambdues realitats oposades, cal lluitar per la fe i fent-ho treballem per escampar-la arreu del món com ho feu Pau, com ho visqué Santa Tecla. Ella ens mou avui a tots a lluitar per vèncer de nou serps, bous, lleons i flames; a  vèncer tot allò que s’oposa a l’Evangeli, al missatge de Crist que predicat per Pau arrabassà a Tecla i Crist el que predicà és la justícia. Tecla tingué la gosadia de trencar amb tot allò que s’oposava a Crist per més que li plagués viure-ho i no es quedà aquí, lluità fins al darrer alè per difondre l’Evangeli, com Pau el seu mestre havia fet abans. Tecla visqué la frescor de la fe i missió nostra és recuperar la frescor i la novetat d’aquest missatge enmig d’una societat que massa sovint s’acontenta amb el que veu i no vol anar més enllà.

Aquesta fou la lluita vital que mogué a Pau i a Tecla, com mouria anys a venir a Fructuós, Auguri i Eulogi; perquè la nostra és una Església rica en màrtirs, com ho és la gironina amb sant Feliu i sant Narcís; som esglésies que s’arrelen en el martiri, en el testimoni dels qui ens ha precedit en la fe donant-ho tot per Crist. Crist sempre com a centre; vivint tots la fe en una Església estesa d’orient a occident; tots plegats entenent molt bé la universalitat de la fe, una fe sense aquestes fronteres que nosaltres tant sovint aixequem entre països, entre maneres de pensar o entre, fins i tot, maneres d’entendre la mateixa Església.

Els màrtirs de l’antiguitat, com els del segle XX i els de tots els llocs i tots els temps, són per a nosaltres arrels i exemples, models a seguir. Tecla no va claudicar ni quan li van ser enviats uns soldats per a ultratjar-la; va pregar i fou deslliurada del perill mentre aquella cova on volien violar-la, es va esfondrar deixant solament el seu braç al descobert. Aquest és el braç que la tradició diu que va ser traslladat a Armènia i d’allí va venir a la nostra ciutat, evangelitzada segons la tradició com Tecla, per Pau. Tecla i Tarragona som fills en la fe d’un mateix evangelitzador, l’Apòstol. El seu braç significa avui la mà de Tecla estesa vers nosaltres per portar-nos, per acompanyar-nos cap a Crist, cap a la veritat, la vida i la justícia. Per això li diem:

Puig sou nostra protectora, defensora, verge, apòstol i sagrada, gran doctora, protomàrtir afamada, i model de tota dona, Tecla, de tots aclamada gran patrona, ajudeu-nos ara i sempre i en la mort per l’hora bona.

Diumenge XXV durant l’any / B Aplec de Sant Maurici a Caldes de Malavella

 

Diumenge XXV durant l’any / B

Aplec de Sant Maurici a Caldes de Malavella

Diumenge 22 de setembre de 2024

2Ma 6, 18.21.23b-31; Salm 33, 2-3.4-5.6-7.8-9; Jm 3, 16-4, 3 i Mc 9, 30-37

 

Sant Maurici, la festa del qual avui celebrem, no es posava la qüestió de qui és el primer, que fins i tot preocupava als apòstols, per a ell no era important ser el primer, per a ell el més important era seguir al Crist amb fidelitat i per tal de fer-ho no li feu res fins i tot perdre la vida. La vida dels màrtirs, com la d’aquest soldat que refusà d’oferir sacrificis als déus i a l’emperador, és una vida coherent; per a ells hi ha una prioritat i aquesta no és altra que Crist. Ells estaven convençuts de que serien entregats en mans dels homes, que fins i tot corria perill la seva vida i els podien matar; però també estaven certs de que un cop morts, si es mantenien fidels a Crist ressuscitarien.

Sant Maurici fou com Eleazar, un home coherent amb el que creia. Si a Eleazar se li oferí de simular menjar carn de porc i vulnerar així la seva fe; als màrtirs sovint se’ls oferia de simular d’oferir sacrificis als déus sense fer-ho de cor. Ni Eleazar ni Maurici estaven disposats a simulacions perquè com bé deia aquell ancià a canvi del poc temps de vida que guanyarien, molts, pensant-se que Eleazar o Maurici, s’havien passat a la religió dels estrangers, s’apartarien del bon camí per culpa seva, i la seva vida quedaria deshonrada. Els màrtirs son abans que res homes i dones coherents amb la seva fe, malgrat que aquesta coherència els suposes un molt alt preu com son turments o la vida.

Hi ha homes i dones coherents que donen les seves vides per una causa justa, que estan certs de que no hi ha res pitjor que claudicar davant de les pressions de tota mena i estan també certs de que la seva causa val la pena de defensar-la fins al límit. Si hi ha causes humanes que mereixen aquest desafiament, com no valdrà la pena donar-ho tot per l’Evangeli i per Crist? Per aquesta causa val la pena vèncer gelosies i rivalitats, pertorbacions i maldats de tota mena. Perquè la saviesa que ve de dalt, la que ve de Déu, abans que tot és pura; és també pacífica, moderada i dòcil, compassiva i plena de bons fruits, imparcial i sincera. Els màrtirs son homes i dones savis, posseïdors d’aquesta saviesa que otorga tant sols Déu i per això el fruit de la justícia neix de la llavor que aquests homes pacificadors han sembrat en esperit de pau.

Màrtirs n’hi ha en totes les èpoques, també en els nostres dies hi ha gent que sofreix per la seva fe i en dona testimoni amb la seva vida. Màrtirs que sofreixen la mort i màrtirs que pateixen humiliacions, burles o menyspreus per la fe en Crist. Ser el primer per a Crist no és ser el més savi, el més ocurrent o el més hàbil; per a Crist tant sols hi ha un barem per mesurar la fidelitat i aquest és el servei. Els màrtirs son servidors de la fe, ho son fins a l’extrem de donar la vida.

En paraules del Papa Francesc: «els màrtirs son els més semblants a Jesús. De fet, la paraula màrtir significa testimoni: els màrtirs son testimonis, és a dir, germans i germanes que, amb la seva vida, ens mostren a Jesús, que va vèncer el mal amb la misericòrdia. I fins i tot en els nostres dies els màrtirs son nombrosos, més que en els primers temps.» (Àngelus 26 de desembre de 2022).

Vèncer el mal no pas amb el mal, sinó amb la misericòrdia, les armes dels màrtirs, fins i tot d’aquells soldats de la legió romana com sant Maurici, son l’amor i la misericòrdia; no pas cap espasa i cap altra arma. Avui el nostre mon n’està molt necessitat d’amor i de misericòrdia i els màrtirs ens venen a dir que les emprem quan ens sentim ofesos, assetjats o perseguits.

Com deia el Papa Francesc avui resem per aquests germans i germanes màrtirs que com sant Maurici essent perseguits donaren testimoniatge de Crist i celebrant-los ens farà bé preguntar-nos: si nosaltres mateixos donem testimoni de Crist i com podem millorar en això, com poder donar millor  testimoniatge de Crist en el nostre entorn, en el nostre món. (Cf. Àngelus 26 de desembre de 2022).

Diumenge XXIV Durant l'any / Cicle B

 

Diumenge XXIV Durant l'any / Cicle B

Confirmacions a la parròquia de Sant Roc d’Arenys de Mar

Dissabte 14 de setembre de 2024

Is 50,5-9a; Salm 114,1-2.3-4.5-6.8-9; Jm 2,14-18 i Mc 8,27-35

 

Les lectures d’aquest XXIV diumenge durant l’any ens donen les claus per entendre i viure la nostra fe. La fe és una relació particular de cadascun de nosaltres amb Déu, el Senyor Déu ens parla a cau d’orella a cadascun de nosaltres i sense el seu ajut ja ens podem donar per vençuts mentre que amb Ell al costat, tenint-lo com a defensor res no hem de témer. La fe es demostra, es viu en dues claus. La central ens la mostra l’Evangeli segons sant Marc, en ell Crist ens proposa la qüestió clau per a viure la nostra fe «I vosaltres qui dieu que soc jo?». És aquesta una pregunta que ens hem de fer, no tant sols un cop a la vida, sinó de manera constant al llarg de la nostra vida. Avui estimades germanes i germans vosaltres us feu aquesta pregunta, avui rebeu, perquè l’heu demanat, la confirmació en la vostra fe; és un gest no pas banal, és una decisió comprometedora, que afecta al conjunt de la vostra vida, que ha de ser present en la vostra manera de viure. Confirmant aquí davant d’aquesta assemblea, que representa al conjunt de l’Església, la vostra fe, manifesteu que compartiu la resposta de Pere «Crist és el Messies.» Però aquesta resposta vostra, com la nostra, la de tots i cadascun de nosaltres en aquest moment i al llarg de la nostra vida de creients, no és un respondre amb paraules i seguir fent la nostra, és una conversió, és una obertura dels nostres cors cap a Crist. I com es mostra això? Com poden reconèixer els altres, creients i no creients, que nosaltres tenim a Crist per Messies? Doncs demostrant la nostra fe amb les nostres obres, perquè com ens ha dit sant Jaume, si no hi ha obres, la fe tota sola és morta. Podem dir molt alt i  molt fort que tenim fe, però si en la nostra vida no es mostra d’una manera o d’una altra aquesta fe amb gestos, amb actituds, amb maneres de viure-la; de fet no hi ha fe, hi ha una declaració d’intencions, hi ha uns bons propòsits, però de fe autèntica no n’hi ha pas. No podem demostrar sense les obres la nostra fe, no podem definir-nos com a cristians sinó vivim com a tals.

I la fe comporta dificultats, sant Pere se les prometia molt felices, creia fer-li un favor i creia que dient-li a Jesús que no, que de cap manera patiria molt, ni seria rebutjat, ni el matarien, acabava així de soca-rel amb qualsevol risc de patiment. La fe, viure la fe no ens estalvia dificultats, no ens estalvia sofriments, ni tant sols ens estalvia la mort; però ens fa viure tot això, juntament amb les alegries i joies que també ens dona la vida, amb esperança. La fe és per damunt de tot esperança, una esperança que ens ve donada per una persona, Crist a qui nosaltres reconeixem com a Messies, és a dir el Fill de Déu fet home i que ens ha portat la salvació, ens ha fet fills de Déu juntament amb Ell. Això és el que canvia les nostres vides, quan el Senyor ens diu això a cau d’orella, la nostra vida canvia, la nostra vergonya desapareix i esdevenim com a roques davant qualsevol entrebanc, perquè el vivim amb esperança, no pas resignada, sinó sempre alegre i joiosa.

Estem a les portes de l’any jubilar 2025, un any que el papa Francesc ens demana de viure sota el lema de l’esperança, aquella que no defrauda. En paraules del mateix papa Francesc «en el seu dinamisme inseparable, l’esperança és la que, per dir-ho així, assenyala l’orientació, indica la direcció i la finalitat de l’existència cristiana.» (Spes non confundit, 18). Estimats germans i germanes que avui us confirmeu en la fe, viviu-la sempre amb esperança, viviu-la essent testimonis d’esperança per als altres; és aquest el millor vestit que podem donar, el millor aliment; però mai una fe morta, sempre una fe viva, farcida de bones obres, demostrant amb les obres aquesta nostra fe amb tota claredat, certs de que Crist i l’Evangeli són la vertadera i plena vida. Amb aquesta certesa confirmem també avui tots plegats la nostra fe en Crist, el Messies.

Exaltació de la Santa Creu

 

Exaltació de la Santa Creu

Catedral de Girona

14 de setembre de 2024

Nm 21,4b-9; Salm 77,1-2.34-35.36-37.38 i Jo 3,13-17

 

La creu és un símbol omnipresent, potser ja no tant en el conjunt de la nostra societat ara més plural en l’aspecte religiós o simplement no interessada en aquesta realitat espiritual que forma part inseparable de la mateixa naturalesa humana. Però encara avui no hi deu haver ningú que no reconegui aquest símbol com quelcom vinculat a la religió, si és que no és capaç de relacionar-lo directament amb Crist. Però per a nosaltres creients, la creu no és un símbol, la creu és una realitat viva, viva també avui. Viva perquè el misteri de la redempció, de la passió, mort i resurrecció del Senyor és sempre viu i la creu n’és el pas ineludible; viva perquè en el nostre món hi ha moltes creus repartides no pas a grat dels qui les porten sinó a caprici dels qui les carreguen als altres. 

Quan mirem la creu, quan girem els ulls vers aquest arbre, que és arbre de vida i no de mort, amb Crist hi veiem clavats a molts altres crucificats: emigrants que es juguen la vida per trobar una llar i un plat a taula i són clavats en la creu de camps de refugiats infectes; lluitadors per la llibertat i pels drets que són crucificats en una presó, a l’exili quan no directament assassinats; tanta gent que porta la creu de la lluita diària per mantenir la seva família o per donar-los una llar evitant ésser desnonats; tantes dones maltractades clavades a la creu d’una convivència perillosa; tanta gent gran clavats en un llit sense una veu familiar o una mà amiga que els demostri amor; moltes creus de dolor. Són les creus de tants calvaris com hi ha al món i que tal volta o no veiem o han acabat per ser tan habituals que ja no hi prestem atenció.

Per compartir aquestes creus el Fill de Déu, no volent guardar-se gelosament la seva divinitat, és feu com un home qualsevol i acceptà fins i tot la mort, una mort dura, ignominiosa, una mort de creu. Però aquí no acaba la seva missió. Sense creu no hi ha resurrecció, però la creu de Jesús no té cap sentit sense la resurrecció. És aquesta la nostra esperança, una esperança que no ens allibera de les responsabilitats socials davant les injustícies i els desgavells, davant de les creus d’aquest món en les que tal volta potser nosaltres crucifiquem als altres, però que situa l’horitzó molt més enllà del que aquesta vida nostra d’ara pot suposar.

Crist fou el qui baixà del cel i en pujà de nou, com escoltà Nicodem de boca de Jesús, i si ho feu fou perquè no ens perdem cap de nosaltres, perquè tinguem amb Ell i per Ell vida eterna. Aquesta és la grandesa de la creu que d’instrument de mort per Crist fou transformada en arbre de la vida. En la creu rau la nostra esperança fruit de l’amor de Déu que ens ha estimat tant, que ens ha donat el seu Fill únic com a redemptor i Ell per redimir-nos patí una mort de creu abans de ser exalçat per damunt de tot altre nom, per la seva resurrecció que és esperança de la nostra. Avui amb aquest símbol de la creu beneirem el terme, la nostra ciutat, la nostra diòcesis, solidaris amb les creus del mon i demanant a Crist crucificat la seva protecció per a tothom, perquè la malícia espiritual s’allunyi de nosaltres i ni les tempestes ni els llamps de l’adversitat caiguin damunt nostre; perquè així siguem guardats de tota adversitat i gaudim dels fruits de la creació on Déu es fa també present.

Que el Senyor allunyi les nostres creus que són ara i aquí signe de desesperació i desolació, que passant per la creu de Crist esdevinguin llavor d’esperança. D’allí on vingué la mort, ens ha de venir la vida, la vida vertadera, plena i perdurable.

En la creu hi ha la llavor de la salvació, la vida i la resurrecció.

Divendres de la setmana XXIII durant l’any / II

 

Divendres de la setmana XXIII durant l’any / II

Parròquia de Santa Maria del Mar de Palamós

Divendres 13 de setembre de 2024

1C 9,16-19.22b-27; Salm 83,3.4.5-6.12 i Lc 6,39-42

 

Com diu l’Apòstol no ens podem gloriar d’anunciar l’Evangeli, hi estem obligats; no ho hem buscat, és un encàrrec que hem rebut de Déu. El compromís de tot cristià és ser evangelitzador, ser testimoni de Crist enmig del món, però els graus de compromís amb aquesta tasca difereixen d’acord amb el ministeri que ens ha estat confiat. Tractant-se de l’Evangeli el prevere ha d’estar més disposat que ningú a fer tot el que calgui per acomplir aquesta seva tasca que li ha estat conferida sacramentalment. Aquesta responsabilitat, aquest compromís adquirit davant de Déu i de la seva Església no és mai una càrrega, és sempre un servei privilegiat que hem de fer amb goig i exercir amb responsabilitat, honradesa i humilitat.

Pel papa Francesc el prevere ha de viure el seu carisma ministerial al servei del Poble de Déu, evangelitzant, experimentant l'alegria; aprenent i practicant  l'art del discerniment comunitari i vivint la fraternitat, perquè no podem ser autèntics pares si no som abans de res fills i germans i no serem capaços de suscitar comunió i participació en les comunitats que ens són confiades si no les vivim en primer lloc entre nosaltres. Sense alegria, sense discerniment i sense fraternitat la nostra fe esdevé cega i ja ens diu Jesús que un cec no pot guiar a un altra que també cerca la llum, perquè el que de fet succeirà serà que cauran tots dos dins un clot; sigui aquest clot la rutina, la indiferència, la tebior o la rauxa.

Servir evangelitzant, discernint en l’àmbit comunitari i vivint la fraternitat, vet aquí estimat Mossèn Emili les claus que el papa Francesc ens posa per a viure el ministeri. No vens a aquesta parròquia amb les mans buides, portes anys de ministeri en un altre país, Veneçuela, on l’has viscut en unes altres circumstàncies però servint a un mateix Senyor. Trobes aquí una tasca feta pels teus predecessors, cadascun d’ells amb unes virtuts i uns defectes particulars, però tots ells guiats pel desig de servir a Crist i a l’Església. El que tu avui pots aportar aquí a aquesta comunitat sens dubte la pot enriquir i el que aquesta comunitat t’aportarà a tu et farà més savi en la fe.

Sols ens pot moure una motivació tant alta com la de sospirar amb delit pels atris del Senyor, per viure en aquest temple fet de pedres vives que són tots i cadascun dels membres d’aquesta comunitat. Pedres que a vegades s’escarden, que potser cal reparar en algun moment, perquè tots en un moment o altre, tots i especialment nosaltres que hem rebut un ministeri concret, tenim necessitat de la misericòrdia de Déu. Sigues doncs misericordiós amb els teus germans sabent-te necessitat de misericòrdia. Estima als germans, sabent que et cal el seu amor i a uns i a d’altres ens cal l’amor de Déu. Potser t’hauràs d’abstenir de moltes coses, com aquell atleta del que parla sant pau; però si ell ho fa per guanyar-se una corona que es marceix el mateix dia, la nostra aspiració és obtenir una corona que no es marcirà mai i no tant sols això sinó que la nostra missió és que els nostres germans de comunitat parroquial l’adquireixin també. En paraules de sant Joan Crisòstom, la memòria del qual celebrem avui: «on soc jo, també hi esteu vosaltres; on sou vosaltres, també hi estic jo. Formem un sol cos; ni el cos se separa del cap, ni el cap del cos.» (Homilia Ante exsilium, 1-3).

Inicies avui estimat Mossèn Emili el teu ministeri en aquesta comunitat, substituint a Mossèn Pere que l’ha servida amb promptitud, joia i un immens esperit de servei els darrers anys. Fes-ho sempre amb proximitat, que és tendra i compassiva, proximitat a Déu, al bisbe, als germans preveres i al poble que t’ha estat confiat; com ho feu Crist misericordiós, compassiu i tendre. Vivint aquesta quàdruple proximitat viuràs l'estil del Senyor, que és un estil de proximitat, de compassió i de tendresa, perquè Ell és capaç de caminar no com un jutge sinó com el bon samarità. Tingués sempre present les paraules del papa Francesc: «La vida d'un sacerdot és abans de res la història de salvació d'un batejat.» (17 de febrer de 2022).

Dijous de la setmana XXIII durant l’any / II

 

Dijous de la setmana XXIII durant l’any / II

Parròquia de Sant Feliu de Guíxols, Mare de Déu dels Àngels

Dijous 12 de setembre de 2024

2Tm 4,1-5; Salm 22 i Lc 8,1-3

Proclamar l’Evangeli, insistint, mirant de convèncer la gent, esperar amb paciència, saber ensenyar, predicar la veritat i tot conservant el bon seny, aguantant els sofriments i complint bé el servei. Sant Pau en la seva Carta a Timoteu ens ha definit la funció d’un ministre de Déu, la funció d’un rector. Per acomplir-ho podem escoltar les paraules del papa Francesc adreçades als rectors en la que aconsellava viure el nostre carisma ministerial específic cada vegada més al servei dels multiformes dons disseminats per l'Esperit al Poble de Déu; aprendre i practicar l'art del discerniment comunitari i basar-ho tot en l'intercanvi i la fraternitat entre els preveres i els seus bisbes. (Carta als rectors 2 de maig de 2024). Avui en aquesta celebració de relleu donem gràcies a Déu i demanem la força de l’Esperit. Donem gràcies a Déu pel ministeri de Mossèn Joan, un ministeri ric en temps i en aportacions, Mossèn Joan ho ha donat tot al servei d’aquesta comunitat, com abans ho feu en les que serví a l’Església i a Crist, i en donem gràcies a Déu pel seu ministeri. Alhora demanem al Senyor la seva benedicció per Mossèn Pere, perquè sigui un bon pastor del Poble de Déu a Sant Feliu i l’estimi amb totes les seves forces, com ho ha fet a Palamós.

Com escrivia sant Joan Pau II: «La Carta als Hebreus subratlla clarament la «humanitat» del ministre de Déu: perquè procedeix dels homes i està al servei dels homes, imitant a Jesucrist, «provat en tot igual que nosaltres, excepte en el pecat» (He 4, 15). Déu crida sempre als seus sacerdots des de determinats contextos humans i eclesials, que inevitablement els caracteritzen i als quals són enviats per al servei de l'Evangeli de Crist.» (Christus Dominus, 4). Per això cada pastor, cada rector, home com és amb les seves virtuts i els seus defectes, amb els seus excessos i les seves mancances, exerceix el seu ministeri partint de la seva pròpia personalitat però li cal no perdre mai de vista la comunió, la unitat de la comunitat que li ha estat confiada i ha d’esmerçar totes les seves forces en atendre a uns i altres amb una única caritat. Cal que el pastor faci això sí accepció de persones, fent opció prioritària de l’atenció als més desafavorits sempre amatent a acollir als qui venen d’altres terres, als qui els cal un cop de mà amiga per acostar-se més a Crist, als joves que viuen en un entorn que els dificulta cada cop més poder viure la seva fe amb llibertat i als qui dubten avui per qui sap si plantejar-se demà un retorn a l’Església. Deia sant Joan Pau II que «cal reconèixer a més que també els joves d'avui, amb la força i la il·lusió típiques de l'edat, són portadors dels ideals que s'obren camí en la història: la set de llibertat; el reconeixement del valor incommensurable de la persona; la necessitat d'autenticitat i de transparència; un nou concepte i estil de reciprocitat en les relacions entre home i dona; la cerca convençuda i apassionada d'un món més just, més solidari, més unit; l'obertura i el diàleg amb tots; el compromís per la pau.». (Christus Dominus, 18). Tots ells valors que la fe en Crist eleva a la categoria de virtut. Cal que donem una resposta amiga, fraterna i acurada a cada situació perquè cadascun dels qui acudeixen a nosaltres se sentí estimat per Crist de manera singular. Però no hem d’esperar tant sols pacientment a que aquell qui mostra inquietud vingui a nosaltres, hem de ser evangelitzadors de les perifèries, en expressió estimada pel papa Francesc, anar a l’encontre dels altres, dels qui han abandonat la pràctica, dels qui han fet de la fe un element secundari de la seva vida dels qui ni saben que busquen a Déu però dels qui estem certs de que cerquen a Crist.

No és aquest un ministeri fàcil, evangelitzar no ha estat mai planer però estem tant segurs de que tant sols en Crist hi ha la veritat plena que qualsevol esforç esmerçat val la pena de fer-lo. No tinguis por Mossèn Pere d’anunciar a Crist, no tinguis por de proclamar l’Evangeli i per fer-ho amb honradesa viu-lo amb tota sinceritat i humilitat. Estimada comunitat de Sant Feliu tot agraint el ministeri de Mossèn Joan entre vosaltres no deixeu de pregar pel vostre nou Rector, perquè la força de l’Esperit l’acompanyi en el ministeri que li ha estat encomanat.

Santa Eugènia

 

Santa Eugènia

Parròquia de Santa Eugènia de Ter

Dimecres 11 de setembre de 2024

Ap 7,9-17; Salm 128 i Jn 12.24-26

 

«La fama d'Eugènia va ser cèlebre a tot el món perquè va donar la vida pel nom de Crist.» diu una antiga inscripció. La fama de santa Eugènia no li ve d’altra cosa que per haver donat per Crist, per haver donat la vida per allò en que creia, que Jesús era el Fill de Déu fet home per a la nostra salvació. Eugènia és una més d’aquelles dones que seguiren a Crist, que foren precursores de l’expansió del cristianisme. No és pas menor el paper de les dones dins de la història antiga de l’Església. Un grup de dones havien acompanyat Jesús des de Galilea i van veure aquell sepulcre i com hi dipositaven el cos de Jesús (Cf. Lc 23,55), eren algunes d’aquelles dones que seguiren a Jesús quan era a Galilea i li prestaven ajut i ens diu sant Marc que n'hi havia també moltes d'altres que havien pujat amb ell a Jerusalem. (Cf. 15,41). Moltes d’elles visqueren el que als ulls dels homes serà una gran tribulació, el que fou en definitiva als ulls de Déu un testimoniatge de la seva fe i l’apertura per a elles de les portes del cel.

Santa Eugènia i moltes d’altres son d’aquelles dones que digueren: «Senyor, voldríem veure Jesús». Eugènia ho digué als qui li portaren la bona notícia de Crist, que predicaren a aquella filla del prefecte d’Alexandria anomenat Felip. Una dona Eugènia que ens diuen els relats que no tant sols es va convertir ella, sinó que convertí a molts dels qui tenien relació amb ella, ho feu sense por, segura de que triava el millor per a ella i pels qui ella estimava. Eugènia ha estat un d’aquells grans de blat que caient a terra no han mort, sinó que morint ha donat molt de fruit. Santa Eugènia estimà a Crist i estimant-lo guardà la seva vida per a la vida eterna; essent fidel servidora de Crist, seguint a Crist ha arribat a estar allí on Crist està i ha estat honorada pel Pare.

Este es el mensaje que hoy nos transmiten los mártires. Ellos no son personajes legendarios, literarios, su vida no es un relato para escuchar y leer como si se tratase de un divertimento; su vida es la vida de muchas mujeres y hombres que como santa Eugenia o san Juan Bosco siguiendo a Cristo sirvieron a sus hermanos y hermanas y que abriendo sus corazones a Cristo abrieron sus corazones a sus hermanos. La santidad es el rostro más bello de la Iglesia nos dice el papa Francisco (Gaudete et exultate, 9) y decía san Juan Pablo II ««su recuerdo no debe perderse, más bien debe recuperarse. Los nombres de muchos no son conocidos; los nombres de algunos fueron manchados por sus perseguidores, que añadieron al martirio la ignominia; los nombres de otros fueron ocultados por sus verdugos. Sin embargo, los cristianos conservan el recuerdo de gran parte de ellos. (…) Si nos enorgullecemos de esta herencia no es por parcialidad y menos aún por deseo de revancha hacia los perseguidores, sino para que quede de manifiesto el extraordinario poder de Dios, que ha seguido actuando en todo tiempo y lugar. Lo hacemos perdonando a ejemplo de tantos testigos muertos mientras oraban por sus perseguidores.» (7 de maig de 2000).

Que l’exemple de santa Eugènia i el de tants i tants màrtirs siguin per a nosaltres un model de seguiment de Crist. De martiris n’hi ha de moltes maneres el de santa Eugènia fou sagnant, però n’hi ha molts d’altres també avui que potser fins i tot no criden la nostra atenció, ens pel costat passen de forma discreta perquè ens hem acostumat a veure i a escoltar tantes noticies que ja no ens sorprenen ni encara menys ens escandalitzen els seus martiris. Màrtirs que no han desitjat de ser-ho i pateixen les injustícies de la nostra societat i esdevenen els màrtirs de la porta del costat. En ells hi ha també la imatge de Crist, fins i tot sense saber-ho, pateixen per Crist perquè Jesús està darrere el rostre de cada home i de cada dona que pateix i que sofreix persecució, violència, abandó, malaltia, solitud, exili, fam, manca d’habitatge o de treball, que pateix presó o dependència i així una llarga llista d0infortunis. Santa Eugènia amb el seu de martiri ens vol mostrar també als màrtirs d’avui, la fama dels quals potser no és cèlebre, però la dignitat dels quals no pot ser mai oblidada i menystinguda.

Mare de Déu de la Misericòrdia de Canet de Mar

 

NAIXEMENT DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Canet de Mar

8 de setembre de 2024

Mi 5,1-4a, Salm 12,6ab.6cd., Rm 8,28-30 i Mt 1,1-25

El profeta Miquees anunciava que de Betlem sortiria el qui regiria Israel, aquell qui vindria a portar la pau d’un cap a l’altre de la terra. Així com David passà de pasturar ovelles a pasturar al poble d’Israel; així Jesús passà de l’establia de Betlem a retornar a la dreta de Déu per regnar sobre tot el món. El camí de la salvació, la història de la salvació està feta de petites peces, d’humils persones per les que a simple cop d’ull res no hauria donat ningú. Un pastor perdut enmig de les pletes entre muntanyes, una dona que esperava de contraure matrimoni amb un tal Josep, un nen nascut en una establia perquè no hi ha hagut lloc per a ell en cap hostal, uns pescadors que arran del mar de Galilea son capaços de recollir les xarxes i deixar-ho tot, uns pecadors amb l’única força del reconeixement de la seva falta i així tants i tants d’altres. Maria fou una peça clau de la història de la salvació, Maria és també avui per a tots nosaltres una peça clau per apropar-nos al Crist. A ella podem adreçar-li la pregària que li adreçava el bisbe Pere Casaldàliga tot dient-li:

Vós que sou Misericòrdia,

cor de Mare, envers nosaltres:

ensenyeu-nos la concòrdia

amb els nostres i amb els altres.

(Pregària a la Mare de Déu del Maresme 1982) 

Déu ens ha volgut destinar a ser imatges vives del seu Fill i la primera destinada a ser-ho, la primera que ha estat lliurada del pecat i assumpta al cel és Maria, la Mare de Déu i la nostra mare. Una mare sempre amatent, sempre disposada a acollir-nos i sempre interessada en estimar-nos. Maria és també la mare de la concòrdia, la mare de la unitat entre els fills de Déu. La temptació d’aixecar banderes d’uns contra d’altres, fixats tant sols en els nostres propis interessos, es veu superada amb escreix per la humilitat i la generositat de Maria. Una dona sempre disposada a acomplir la voluntat de Déu, sempre disposada a un segon pla, una mare que sempre confiada en el seu fill ens diu tothora «feu tot el que ell us digui.» (Jn 2,5).

I què ens diu Jesús? «Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare.» (Lc 6,36) I Maria, fidel deixeble, la primera de les deixebles, no tant sols és misericordiosa, sinó que esdevé mare de misericòrdia. Ella doncs ens convida a viure la nostra fe amb generositat, amb amplitud de mires, deixant de mirar-nos tant sols a nosaltres mateixos per reconèixer en l’altra al germà, a un fill de Déu; a veure en els altres la imatge del Crist. Crist mateix ens diu com s’exerceix la misericòrdia quan explicita «tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm.» I afegeix «tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu.» (Mt 25, 35-36 i 40). I aquest altra, aquest germà de Crist petit, és aquell qui tenim al costat, aquell a qui a vegades nosaltres mateixos martiritzem amb la indiferència, amb el menyspreu o amb el rebuig. Aquest petit és el qui agafa una barca i es juga la vida per trucar a la porta del nostre mon, que s’anomena civilitzat i benestant, però que molts cops sols ho és per uns pocs. Aquest petit és el qui perd la seva casa perquè no pot arribar a pagar un deute. Aquest petit és el qui viu la malaltia, la vellesa o la dependència perillosa, en solitud. Els neguem sovint l’aigua de l’esperança, l’abric de la compassió, el menjar de la fraternitat. A ells i a vegades també, massa sovint, als qui tenim més a prop, a casa, al treball o qui sap si fins i tot dins la mateixa Església.

Crist ens vol germans i Maria ens vol fills, estimats tots per igual i ja que som receptors de la seva misericòrdia ens volen donadors de misericòrdia, aquella que a vegades ens guardem per a nosaltres mateixos i som garrepes per compartir-la. La comunió, la unitat són uns bens molt valuosos, destruir-los és ben fàcil, reconstruir-los costa molt. En paraules del papa Francesc «L'arrel de la comunió és l'amor de Crist, que ens fa superar els prejudicis per a veure en l'altre a un germà i a una germana al qual estimar sempre.» (Audiència General 20 de gener de 2021).

Ens hi ajuda a aquesta tasca de comunió en servei de la unitat de l’Església universal, de l’Església diocesana i de l’Església local, parroquial, la pràctica de la misericòrdia. Com escrivia sant Joan Pau II: «María és la que coneix més a fons el misteri de la misericòrdia divina. Sap el seu preu i sap l’alt que és. En aquest sentit l’anomenem també Mare de la misericòrdia: Verge de la misericòrdia o Mare de la divina misericòrdia; en cadascun d'aquests títols hi ha un profund significat teològic, perquè expressen la preparació particular de la seva ànima, de tota la seva personalitat.» (Dives in Misericordia, 9)

La imatge coronada l’any 1907 a mans del meu predecessor a la seu gironina, el bisbe Francesc de Pol, ho fou amb aquestes paraules, que «així puguem merèixer ésser coronats per les vostres – mans - en el cel.» Un desig reiterat en la coronació de la nova imatge l’any 1942 a mans d’un altra dels meus predecessors, el bisbe Josep Cartañà. Demanem-li a la Mare de Déu sota l’advocació de la misericòrdia que ens faci missioners d’aquesta misericòrdia que prové del Pare i que ella practicà i ens ensenya a viure. Per ser missatgers de misericòrdia elevem-li a Maria, la nostra mare, aquella quasi pregària, com ell la titulà, que li adreçava en Miquel Martí Pol l’any 1982:

Inscriu damunt la pell de tots nosaltres

aquell neguit que ens manté sempre alerta

contra el malastre i la desesperança;

i finalment ensenya’ns que el respecte

envers tothom, junt amb el rigor màxim

per a un mateix, és l’únic camí ample

pel qual podem transitar tots alhora.

(Quasi Pregària a la Mare de Déu de la Misericòrdia, 1982).

Mare de Déu del Tura d'Olot

 

NAIXEMENT DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Santuari del Tura d’Olot

8 de setembre de 2024

Mi 5,1-4a, Salm 12,6ab.6cd., Rm 8,28-30 i Mt 1,1-25

 

«No tinguis por» digué l’àngel Gabriel a Maria; «No tinguis por», digué a un Josep adormit i somniador un àngel del Senyor. La història de la salvació, la mateixa encarnació del Fill de Déu, aquesta concreció de la voluntat de Déu de fer-se home per compartir la nostra vida plena de sofriments i de dolor, de joia i d’alegria, necessita per a portar-se a terme de gent que perdi la por. Josep es despertà del seu somni i acomplí allò que l’àngel del Senyor li havia manat; Maria va declarar que es fessin realitat en ella les paraules de l’àngel i aquest es va retirar havent acomplert la seva tasca amb escreix.

Déu els parlà, d’una manera o d’una altra, desperts o adormits, ells assentiren i la voluntat de Déu s’acomplí. Tot succeí al cap i a la fi perquè havien perdut la por, perquè Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen i en Maria i en Josep l’amor pogué molt més que la por.

Podríem dir que fou la seva una actitud heroica? Potser més aviat una actitud confiada, es refiaren de Déu, deixaren fer a Déu i sabedors de que les seves pròpies forces no ho podien tot perderen la por a deixar-se ajudar per Déu.

Són moltes les pors que ens paralitzen, pors individuals i pors col·lectives. Maria no era una dona eixelebrada, ans al contrari pel que sabem d’ella era una dona prudent, però era alhora una dona valenta, agosarada. Per això ens diu d’ella sant Bernat de Claravall que «consola el nostre temor, excita la nostra fe, enforteix la nostra esperança, dissipa la nostra desconfiança i anima la nostra pusil·lanimitat.» (Sermó I sobre el naixement de la Mare de Déu).

Maria la dona que va perdre la por, ens ha d’ajudar també a vèncer les nostres pors. Por a allò que no sentim proper, por a la incertesa, por fins i tot en alguns moments a creure en Déu o al menys a reconèixer-nos creients. Maria entén les nostres pors, perquè també ella en tingué, però si tenim por dels migrants, ens diu que ella mateixa amb Josep i el seu fill foren emigrants en terres d’Egipte; si tenim por de sentir perdut a un fill o a una filla, ens ve a dir que ella mateixa el perdé i el retrobà tres dies després de perdre’l de retorn a Natzaret quan el retrobà al temple, a casa del seu Pare; tres dies després de la seva mort quan ressuscità deixant el sepulcre buit. Si tenim por a reconèixer-nos seguidors del Crist, ella ens diu que cal confiar-hi sempre i fer el que Ell ens digui.

Maria també perdé al seu fill aquí a Olot quan les flames cremaren la imatge de Jesús i restà la mare amb la falda buida esperant-lo de nou. Maria fins i tot perdé aquesta seva mà estesa cap al que se li apropa. Però si Maria perd, Maria també sempre troba de nou i ens convida a refiar-nos de Déu, per moltes dificultats, per moltes pors, angoixes i neguits que ens envaeixin.

Escriu el papa Francesc en la Butlla de convocatòria de l’any jubilar 2025 que «L’esperança troba en la Mare de Déu el seu testimoni més alt. En ella veiem que l’esperança no és un fútil optimisme, sinó un do de gràcia en el realisme de la vida. Com tota mare, cada vegada que Maria mirava el seu Fill pensava en el seu futur (...) – i - repetia el seu “sí”, sense perdre l’esperança i la confiança en el Senyor.» (Spes non confundit, 24).

Maria és per damunt de tot una mare, una mare plena d’esperança. Com a Mare de Déu la venerem a la nostra terra destacant-la com a mare, amb la seva virginitat, la seva immaculada concepció o la seva assumpció al cel; però posant sempre l’accent en la seva maternitat. Així ens la fem nostra, així ens la fem propera, com propera fou ella a Jesús primer i als deixebles, és a dir a l’Església, després.

Aquella dona que assentí a la voluntat de Déu expressada per l’àngel, que patí quan hagué de marxar a l’exili d’Egipte, que veié traspassat el seu cor de dolor als peus de la creu; és aquella que ho guardava tot en el seu cor, allí on rau el seu amor pel seu fill i per tots nosaltres. Així passant d’esclava a senyora, com diuen els goigs, passa de mare de Jesús a ser mare nostra.

Aquesta mare que teniu al costat de casa vostra, “a la porta del costat” de casa, sota l’advocació de la Mare de Déu del Tura, que és una olotina més, sempre us espera amb els braços oberts, amb aquesta ma estesa cap a qui se li apropa presentant-li i mostrant-li al seu fill, però alhora una ma estesa per acollir allò que se li demana, per donar la ma i consolar al qui a ella s’adreça, per convocar de nou al seu costat al qui d’ella s’ha allunyat.

Maria ens crida a perdre la por, a perdre les pors i a augmentar la nostra confiança en Crist el seu fill. Vol que emmirallats en la seva humilitat, la nostra sigui una fe acollidora, sense orgull de cap mena, ans al contrari, humil de cor com fou la d’ella, perquè la fe tant sols pot ser humil de cor.

Que aquest santuari meta de nombrosos pelegrins, que confien a la Mare de Déu preocupacions, dolors i esperances; sigui sempre lloc sant d’acollida i espai privilegiat per a generar esperança. (Cf. Spes non confundit, 24).

En paraules de sant Bernat de Claravall per qui Maria era el millor camí cap a Crist: «sigui el que sigui allò que et disposes oferir, recorda't d'encomanar-ho a María, (...) allò que desitges oferir, encara que sigui poc, procura dipositar-ho en les mans de María.» (Sermó I sobre el naixement de la Mare de Déu).

Així Maria, Mare de Déu del Tura, coronada Reyna pura i pels olotins venerada, serà per a tots la millor advocada d’esperança.

Diumenge XXII durant l'any / Cicle B Sant Privat de Bas. Trobada amb els joves de la Confraria de Jesús i els nens

 

Diumenge XXII durant l'any / Cicle B

Sant Privat de Bas. Trobada amb els joves de la Confraria de Jesús i els nens

Diumenge 1 de setembre de 2024

Dt 4,1-2.6-8; Salm 14,1a i 2-3a.3bc-4ab.5; Jm 1,17-18.21b-22.27 i Mc 7,1-8a.14-15.21-23

En el camí cap a Jesús, aquest camí que a vegades se’ns fa llarg, que a vegades estem temptats d’abandonar, de fer-nos enrere o d’aturar-nos, hi ha un motiu pel qual caminar sempre endavant, aquest no és altre que l’amor del Senyor, anem cap a aquell que ens estima amb tota la seva força i ens vol al seu costat. De sempre els homes i les dones han cercat de seguir a Déu, però a vegades ho han fet amb gestos i no ho han fet amb el seu cor.

No podem caminar cap a aquell que ens estima sense aquest element fonamental, el de l’amor, un amor que s’ha de demostrar que s’ha de veure. No podem dir que estimem Déu, que estimem a Crist, si no diem la veritat, si diem calumnies, si actuem injustament. Crist sap que hi ha en els nostres cors, sap que farem molt abans de que ho fem i no el podem enganyar. Ja podem fer coses, com feren aquells fariseus i mestres de la llei que es banyaven en tornar del mercat o rentaven tot el que hi havia brut a la cuina volent ben bé que tothom sabés que ho feien i que així eren uns bons creients.

Per creure de debò no cal fer grans coses però cal fer-ne una de molt important, estimar. El nostre ha de ser una amor net, desinteressat com el dels infants. Jesús ens diu «si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel.» (Mt 18,3). Estimem sempre amb amor d’infants, sense malícia i no esperant res a canvi. Això li agrada a Jesús molt més que rentaments de mans i de peus i neteges de tota la casa. El que hem de tenir i voler tenir net és els nostres cors.

Poc a poc al llarg de la nostra vida anem escoltant el que ens diu Crist, de tant de sentir-les les seves paraules ens van entrant poc a poc. Quan li van preguntar a Jesús «Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?», és a dir quan li van preguntar el que era el més important en la vida, Ell va respondre: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament. Aquest manament és el més gran i el primer. El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments (...)  es fonamenten en aquests dos.» (Mt, 22,37-40).

No ho oblidem mai això, Déu vol que l’estimem i que ens estimem. Si estimem farem el bé, no ens passarà pel cap de fer mal a ningú, perquè fer mal als altres ens fa mal a nosaltres mateixos, ens allunya del Senyor i restar prop de Crist és el que hem de voler amb totes les nostres forces. Com ens ha dit Jesús en l’Evangeli, Ell vol que els nostres cors estiguin prop d’Ell i sols podrem, estar-hi si l’estimem amb totes les nostres forces, a Ell i als nostres germans i germanes.  Déu és amor i vol que nosaltres siguem instruments del seu amor, ambaixadors del seu amor fent-lo arribar com a més gent puguem millor.

Diumenge XXII durant l'any / Cicle B Missa de TVE2

 

Diumenge XXII durant l'any / Cicle B

Missa de RTVE2

Capella del Col·legi Pureza de María de Sant Cugat del Vallès

Diumenge 1 de setembre de 2024

Dt 4,1-2.6-8; Salm 14,1a i 2-3a.3bc-4ab.5; Jm 1,17-18.21b-22.27 i Mc 7,1-8a.14-15.21-23

 

Obrar honradament, practicar la justícia, no escampar calúmnies, no fer mal als altres, no carregar-los infàmies, honorar i apreciar als germans, vet aquí quines obres són les que ens obren les portes del cel, vet aquí el que vol Déu que fem. Aquells fariseus i mestres de la llei de fet no estaven tan interessats en la salvació de ningú com en comprometre a Jesús i als seus deixebles.

Per trobar un motiu que els permetés desacreditar a aquell mestre que tant sovint els desconcertava i els posava en evidència, recorregueren al que ells creien que significava viure la fe en Déu, és a dir complir un seguit de preceptes rituals. Jesús els respon anant a allò essencial, no es tracta d’honorar amb els llavis i mantenir el cor lluny del Senyor, es tracta precisament de que primer que tot els nostres cors es converteixin al Senyor; d’altra manera, ens ho ha dit el mateix Jesús, el nostre culte és en va.

Per tenir present al Senyor en les nostres vides, per fer-lo el centre, cal que el posem en els nostres cors. Per fer arribar la bona nova de Crist als altres, cal que primer i per damunt de tot sigui Crist mateix el nostre mestre, amb tot el que això significa; cal obrir-nos a Déu, cal deixar-lo entrar als nostres cors i que el seu amor mogui la nostra vida.

Com escriu el Papa Francesc: «Quan la vida interior es tanca en els propis interessos, ja no hi ha espai per als altres, ja no entren els pobres, ja no s'escolta la veu de Déu, ja no es gaudeix la dolça alegria del seu amor, ja no palpita l'entusiasme per fer el bé. Els creients també corren aquest risc, cert i permanent. Molts cauen en ell i es converteixen en éssers ressentits, queixosos, sense vida. Aquesta no és l'opció d'una vida digna i plena, aquest no és el desig de Déu per a nosaltres, aquesta no és la vida en l'Esperit que brolla del cor de Crist ressuscitat.» (Evangelii Gaudium, 2).

No preguem per obligació, no lloem al Senyor com si es tractés d’una càrrega que se’ns imposa, ho fem de gust, ho fem perquè l’estimem. Aquest amor que te Déu per nosaltres i que tant de bo tinguem nosaltres per Déu, no es demostra doncs en gestos sense sentit, pel simple gust del gest; cal posar-hi el cor, a la nostra relació amb Déu cal posar-hi sempre tot el cor. I la conseqüència immediata i natural d’aquest nostre amor per Déu ha de ser l’amor pels germans. La fe no ha de ser mai excloent, no ha de ser mai viscuda com una mena de privilegi que ens porta a considerar-nos millors que els altres. Als ulls de Déu els primers, els millors són els qui més estimen i els darrers, els pitjors, els qui es tanquen a l’amor de Déu i a l’amor als germans.

La fe, l’amor que rebem del Senyor és un do, prové de dalt, ens ve del Pare, com ens ha dit l’Apòstol sant Jaume. La paraula de Déu no ens podem limitar a escoltar-la, això seria enganyar-nos a nosaltres mateixos, l’hem de posar en pràctica mentre mirem de guardar-nos nets de la malícia. I el mateix sant Jaume ens concreta com hem de viure la paraula de Déu: ajudant als orfes i a les viudes, guardant-nos nets de malicia.

Acomplir ritus i no estimar és tenir una fe buida perquè Déu és amor, un amor encomanadís que hem de rebre amb joia i sobretot i necessàriament l’hem de transmetre amb joia.

Com ens diu també el Papa Francesc: «La primera motivació per a evangelitzar és l'amor de Jesús que hem rebut, aquesta experiència de ser salvats per Ell que ens mou a estimar-lo sempre més. Però quin amor és aquest que no sent la necessitat de parlar de l’ésser estimat, de mostrar-lo, de fer-lo conèixer? Si no sentim l'intens desig de comunicar-lo, necessitem aturar-nos en l’oració per a demanar-li a Ell que torni a captivar-nos. Ens fa falta clamar cada dia, demanar la seva gràcia perquè ens obri el cor fred i sacsegi la nostra vida tèbia i superficial. Posats davant d’Ell amb el cor obert» (Evangelii Gaudium, 264).

Una fe sense amor és una fe freda, que glaça els cors. L’amor de Déu és un foc viu. Déu sempre és a prop nostre, com ens ha dit el llibre del Deuteronomi, i aquesta seva proximitat es mostra quan els nostres cors estan prop de Déu, delerosos d’estar al seu costat i d’apropar-hi els cors dels nostres germans i germanes.

Que a fer-ho realitat ens hi ajudi la força de l’Esperit Sant i l’amor del Pare, seguint al Crist que ha estimat fins a l’extrem.