Diumenge Pentecosta Vetlla

Homilia predicada a la vetlla de Pentecosta al Monestir de santa Maria de Vallbona de les Monges el dissabte 23 de maig de 2015

Diumenge Pentecosta

Vetlla a Vallbona

Gn 11,1-9; Ex 19, 3-8a, 16-20b; Ez 37, 1-14; Jl 3,1-5; Salm 103; Rm 8,22-27; Jn 7,37-39

«és ell, l'Esperit, qui es posa en lloc nostre.» Rm 8,26

Avui acabem l’itinerari de la cinquantena pasqual. Amb els apòstols hem viscut, amb el ressò encara de l’entrada triomfal a Jerusalem, la intimitat del darrer discurs de Jesús en el darrer sopar i hem rebut el manament de l’amor bellament plasmat en l’escena d’un Jesús amb el gibrell a la mà, agenollat als peus dels seus deixebles. Hem viscut l’angoixa de Getsemaní, l’amargor de la traïció d’un dels seus; la fugida, la por i la desolació dels apòstols davant del misteri de la passió i mort del seu mestre; la solitud de Jesús a la creu; l’alegre desconcert de la tomba buida i la joiosa constatació de que Jesús, el Crist, ha ressuscitat. De nou una certa solitud ha envaït als seus en pujar Jesús al cel, en tornar al Pare d’on havia sortit. La por ha estat sempre la companya dels deixebles; però avui reben la força de l’Esperit que foragita qualsevol temor. L’Esperit promès pel Fill i enviat pel Pare ha davallat sobre seu, ha davallat sobre l’Església. L’esperança s’ha acomplert i la missió comença, la d’escampar la bona nova al món. Si la diversitat de llengües pot ser considerada com un motiu de divisió, una greu dificultat de comunicació, avui cadascú escolta la bona nova en la seva pròpia llengua. Avui l’Esperit del Senyor ha baixat en forma de foc, avui l’Esperit s’ha infós sobre nosaltres, sobre l’Església com ho ha fet sobre els apòstols. L’Esperit, l’amat i amant del Pare i del Fill esdevé una bestreta d’aquella hora en que serem plenament redimits en la glòria del Pare. L’Esperit és un do universal, el regal de Déu a tots els homes ja que tots som cridats a una mateixa vocació. Amb la Pentecosta arriba a la seva plenitud el temps pasqual. La gràcia omple la terra com en una segona creació. Ara la nostra tasca és que doni fruit abundant, no restant tancats, esporuguits; l’Esperit que ens visita ens dona la força necessària per donar testimoniatge de la gran joia de la bona nova. L’Esperit omple de gràcia els nostres cors, Déu ha esdevingut el nostre Pare, un pare misericordiós i bondadós. Hem estat descoberts per Déu, com escriu Thomas Merton, i el nostre descobriment de Déu és en certa manera el seu descobriment i la nostra contemplació és la participació en el seu amor. Per conèixer i estimar Déu tal com és, cal que Déu habiti en nosaltres d’una manera nova, cal que el deixem entrar. Avui la joia de la Pasqua és plena, la por ha fugit, la joia omple la nostra vida; fem-la arribar a tothom amb la força de l’Esperit, la joia del Crist ressuscitat i l’amor del Pare. Els apòstols han fet experiència plena de l’amor de Déu, nosaltres en podem fer un tast cada dia lloant-lo en la salmodia, deixant-nos amarar de la Paraula en la Lectio; donant-nos al altres en el servei i delectant-nos en Jesús en l’Eucaristia.

No ens hem quedat sols, Ell serà amb nosaltres fins a la fi dels temps i per mostrar-ho ens envia el seu Esperit que ens porta l’amor del Pare.

L’Ascensió

Homilia predicada a la Comunitat Vedruna de l'Espluga de Francolí i a la Missa vespertina al Monestir de Poblet el dissabte 16 i el diumenge 17 de maig de 2015

Diumenge VII de Pasqua

L’Ascensió

Fets 1,1-11; Salm 67,33-34; Efesis 1,17-23; Mc 16,15-20

«Aneu per tot el món i anuncieu a tothom la Bona Nova de l'Evangeli.» Mc 16,15

En el símbol de la nostra fe, el credo, afirmem que Jesús se’n pujà al cel i allí seu a la dreta del Pare i des d’allí ha de tornar per a jutjar vius i morts en un regne que no tindrà fi. Avui celebrem el dia en que Jesús, el Crist glorificat per la resurrecció, deixà als seus per tornar amb el Pare, és allò que ens ha anunciat el quart Evangeli aquests darrers dies quan Jesús ha dit als apòstols: ”He sortit del Pare i he vingut al món, ara deixo el món i me’n torno al Pare.” (Jn 16,28).

Jesús torna al Pare però abans d’anar-se’n confia una missió als qui Ell havia elegit i els promet la força necessària per a portar-la a terme, la força de l’Esperit. El contingut del missatge ens el resumeix l’apòstol de darrera hora, Pau, quan ens parla en la Carta als Efèsis, d’un sol cor i un sol Esperit, és a dir l’Església; i duna sola fe, un sol baptisme i un sol Déu pare de tots.

Crist ha tornat al Pare, però no ens ha deixat, el seu Esperit ve damunt nostre per poder transmetre la bona nova i ens hi ajuda confirmant la predicació de l’Evangeli. Ara som nosaltres els testimonis de Crist en el món, els encarregats de transmetre la bona nova, de fer present l’alegria de la resurrecció i de mostrar al món que Crist ressuscitat ens ha portat la vida eterna, a tots els homes i a totes les dones. Crist ens ofereix així una porta d’entrada al seu regne que és la fe manifestada en el baptisme.

L’ascensió no significa el final de la història de la salvació, és l’inici d’un nou capítol, del capítol definitiu; l’inici de la missió d’anar per tot arreu i anunciar la bona nova; una missió que està a les nostres mans per portar-la a bon port tenim l’ensenyament de Jesús, em conegut la joia de la seva resurrecció i ens ha donat la força de l’Esperit perquè ens hi ajudi.

Un dels primers pares cistercencs, el beat Guerric, en un sermó a propòsit de l’ascensió deia que si Crist, el nostre Senyor ha pujat al cel, cal també que hi enlairem els nostres cors allí on Ell és i des d’on ha de venir la salvació definitiva.

No ens hem quedat sols, Ell serà amb nosaltres fins a la fi dels temps i per mostrar-ho ens envia el seu Esperit.

Dimecres VI de Pasqua

Homilia predicada al Monestir de santa Maria de Valldonzella el dimecres 13 de maig de 2015

Dimecres VI de Pasqua

Fets 17,15.22-18,1; Salm 148,1-2.11-12.13.14; Jn 16,12-15

«Uns van esclafir a riure, d'altres li van dir: «Ja tornarem un altre dia».» Fets 17,32

Sovint la bona nova, l’Evangeli, també en els nostres dies, és acollida com la predicació de Pau, per a uns és un escàndol i per a d’altres un absurd (1Co 1,23). El Déu creador de totes les coses, origen de la vida i que no és lluny de ningú, ha fixat un camí perquè l’home el pugui cercar. Déu és en qui vivim, en qui ens movem i en qui som i també qui ens ha assegurat la resurrecció. En aquest camí de cerca de Déu ens hi guia l’Esperit promès per Jesús, aquell que ha rebut tot d’allò que és del Fill i que per tant també és del Pare. Jesús anuncia als seus la forma trinitària de la divinitat, de la qual per l’encarnació, per la passió, per la mort i per la resurrecció de Jesucrist, el Fill, participem tots els homes i totes les dones.

El missatge és clar i engrescador però no arriba als homes i a les dones d’avui, no arriba al nostre món que sovint ignora Déu quan no el nega; encara que sempre n’hi hagi alguns que s’hi ajuntin com s’ajuntaren a Pau. Sovint, molt sovint, massa sovint, som nosaltres mateixos un impediment perquè el missatge de l’Evangeli arribi al nostre món. Certament la fe ja no és viscuda per una majoria però ens cal que els qui la vivim ho fem sense defallir, amb joia i que amb les obres, amb tota la nostra vida, esdevinguem fidels transmissors d’aquesta veritat sencera vers la que l’Esperit ens guia. «Si no es demostra amb les obres, la fe tota sola és morta.» ens diu la carta de Jaume (Jm 2,17). Som nosaltres mateixos massa sovint els qui enfosquim la llum del missatge de l’Evangeli.

Ens ho recorda el Papa Francesc en la seva Exhortació Apostòlica La joia de l’Evangeli quan escriu: «La comunitat evangelitzadora es fa amb obres i gestos en la vida quotidiana dels altres, escurça distàncies, s’abaixa fins a la humiliació si cal, i assumeix la vida humana, tocant la carn sofrent de Crist en el poble. Els evangelitzadors fan així «olor d'ovella» i aquestes escolten la seva veu. En acabat, la comunitat evangelitzadora es disposa a acompanyar. Acompanya la humanitat en tots els seus processos, per més durs i perllongats que siguin. Sap esperar llargament i aguantar apostòlicament. L'evangelització té molta paciència, i evita maltractar límits » (EG 24).

Potser alguns esclafin a riure i que d’altres ens diguin que demà ja ens hi parlarem, però estiguem certs que «Les obres d'amor al proïsme són la manifestació externa més perfecta de la gràcia interior de l'Esperit.» (EG 37), el testimoni de la nostra fe.

Diumenge VI de Pasqua

Homilia predicada a la Missa pel poble al Monestir de Poblet el diumenge 10 de maig de 2015

Diumenge VI de Pasqua Cicle B

Fets 10,25-26.34-35.44-48; Salm 97,1.2-3ab.3cd-4; 1Jn 4,7-10 i Jn 15,9-17

«Els qui no estimen no coneixen Déu, perquè Déu és amor.» Jn 4,

En el centre del llarg discurs de comiat que l’evangelista sant Joan posa en llavis de Jesús se’ns presenta allò de fonamental que els deixebles han de recordar per tal de restar fidels a la persona i al projecte de Jesús quan aquest torni amb el Pare, quan els deixi sense la seva presència física. El centre de tot aquest discurs és l’amor. No es tracta de seguir una llei pesada i feixuga que regeixi tota la nostra vida, tampoc vol dir romandre en l’amor de Jesús en un simple nivell teòric. El manament de Jesús és de formulació ben simple, estimar als altres com Ell ens ha estimat i Ell ho ha fet fins a l’extrem. Aquest manament de l’amor ens pot semblar fàcil però és difícil d’acomplir sense mantenir-se en l’amor a Crist. Ens cal practicar una fe viscuda amb alegria, senzillesa, amabilitat; com una experiència vital positiva. L’acompliment del manament de Jesús ha de ser el centre de la nostra vida, com ens recorda la segona lectura, Déu és amor i els qui no estimen a la fi vol dir que no coneixen Déu.

En la llarga confidència que Jesús va tenir amb els seus deixebles en l’Últim Sopar, els demana que tot observant els seus manaments es mantinguin  en el seu amor. El manament de l’amor no pot tenir altre fonament que el fet que Déu és amor, d’aquí ha de venir l’alegria veritable i un dels fruits més característics de la Pasqua ha de ser l’alegria. Jesucrist vol per als seus una alegria que sigui plena, una alegria forta, no superficial ni tova; la mateixa alegria que omple el cor de Jesús, perquè se sent estimat pel Pare; la mateixa alegria que sentiren els deixebles en veure a Jesús ressuscitat. Jesús ens vol comunicar aquesta alegria a nosaltres i alhora que nosaltres la comuniquem al món. Aquesta alegria la sentirem tant sols en la mesura que «estem en l’amor» de Jesús, estimant fins a l’extrem, seguint el seu estil de vida.

Jesús ens considera amics seus i com a tals ens cal correspondre transmetent el senyal d’identitat dels amics de Jesús, l’amor amb un seguiment compromès;  estimant-nos els uns al altres. Jesús ens proposa, ens mana, que com a fruit de la Pasqua mantinguem la seva presència enmig del món i aquesta presència ha de ser l’amor; estimant com Jesús ho ha fet, un amor no fàcil que ha de sortir de nosaltres mateixos, no solsamènt de paraula sinó d’obra, amb comprensió, amb ajuda, amb tolerància, intentant lliurar el millor de nosaltres mateixos amb generositat. Tenim un clar exemple i aquest és la relació d’amor entre Jesús i el Pare; això lluny de posar-nos un objectiu inabastable ens ho ha de fer més fàcil per poder dir com Pere «Ara veig de veritat que Déu no fa diferències a favor d’uns o altres; Déu acull tothom.» Déu acull tothom amb els braços oberts perquè Ell és l’amor i ens demana a nosaltres de fer el mateix.

Diumenge V de Pasqua

Homilia predicada durant la Missa conventual al Monestir de Poblet i en la primera Missa a Tarragona al Monestir de sant Josep i santa Anna de les Carmelites Descalces el diumenge 3 de maig de 2015

Diumenge V de Pasqua Cicle B

Fets 9,26-31; Salm 21,26b-27.28 i 30ab.30c-32; 1Jn 3,18-24 i Jn 15,1-8

«L’Església s’anava consolidant, vivia reverenciant el Senyor i creixia gràcies al consol de l’Esperit Sant.» Fets 9, 31

La primera comunitat esdevé fidel al manament del Senyor de creure en Jesucrist i estimar-se els uns als altres. En la comunitat que viu sota aquesta regla d’or de la vida sovint per difondre la bona nova Déu es val de peces de rebuig. Pau que ha esdevingut evangelitzador, propagador d’aquest missatge ha estat perseguidor; en ell la llavor d’Esteve, el primer màrtir cristià, ha donat un fruit admirable, en ell que era un dels qui assentien en la seva mort. Déu l’ha cridat i l’ha fet testimoni, fora d’hora, de la resurrecció del seu Fill i l’ha portat a Jerusalem on molts, amb raó, encara no creien en la seva conversió. Pau fidel a l’amor no sols amb paraules sinó també amb fets i veritat, esdevé la sarment ben empeltada al cep, empeltada a Crist. Jesús, el Crist, s’ha fet un de nosaltres i ara en la vinya del Senyor, el poble de Déu, el Pare hi ha plantat al seu mateix Fill, la vinya ja no cal que sigui arrancada però la sarment perquè no s’assequi i pugui donar fruit cal que rebi la saba de Crist. Jesús és el Messies[1], la llum del món[2], el pa de vida[3], la porta de les ovelles[4], el bon pastor[5], la resurrecció[6], el Senyor, el Mestre[7], el camí, la veritat[8], la vida[9]; el Fill de Déu[10]. Tot això ens convida a compartir-ho amb nosaltres que estem empeltats al cep veritable i estant en Ell, Ell està en nosaltres.

Tota la nostra vida de cristians esdevé així un sense sentit si manca la unió amb Jesús i aquesta unió implica coneixement i amor. Tot deixeble, com Pau, ha estat cridat a donar fruit, a estimar a Déu i als altres no sols amb paraules, sinó en veritat i amb obres. Sense Ell no podem fer res; ésser cristià exigeix una experiència vital de Jesucrist, una passió pel seu projecte Les preocupacions de cada dia no ens han de fer oblidar que som sarments del cep veritable, si la sarment s’asseca és que la saba de Crist no hi flueix i no mou la nostra vida, és que no deixem que Crist entri dins nostre i ens cal deixar-la fluir lliurament per comunicar la joia del ressuscitat. Si no vivim amarats de la saba de Crist no podrem transmetre el missatge, sinó en som testimonis en obres i en veritat la sarment s’assecarà i en lloc de transmetre la alegria de la bona nova, en lloc de ser-ne testimonis que contagien l’alegria contagiarem, com tants cops hem fet, pors, angoixes i sofrences. Acostant-nos a Déu amb tota confiança, amb la consciència tranqui-la, obtindrem allò que li demanem, en creure en Jesucrist i estimant als altres, tal com Ell ens ho ha dit, romandrem en Jesús i en l’Evangeli.

---

[1] Jn 4,26

[2] Jn 8,12

[3] Jn 6,35

[4] Jn 10,7

[5] Jn 10,11

[6] Jn 11,25

[7] Jn 13,13

[8] Jn 14,6

[9] Jn 11,25

[10] Jn 10,36