Diumenge VIII durant l’any / Cicle C

 

 

Diumenge VIII durant l’any / Cicle C

Diumenge  27 de febrer de 2022

Capella de santa Caterina

Sir 27,4-7; Salm 91,2-3.13-14.15-16; 1C 15,54-58 i Lc 6,39-45

 

Diu el refranyer que per les nostres obres ens coneixeran. Passem molt de temps jutjant als altres, mirant de descobrir els defectes dels altres i això mateix ens impedeix de descobrir les nostres pròpies mancances que sovint són molt més grans que les dels altres. Tant sols reconeixent primer les nostres faltes podrem ajudar als altres a ser capaços de descobrir les seves. A Déu no l’hi interessa que li expliquem el que els altres fan malament, Ell ja ho sap i no cal que siguem nosaltres els qui li diguem; el que Ell vol és que nosaltres ens adonem del que fem malament i ens mostrem oberts a canviar, a convertir els nostres cors a la seva bondat.

Tant la primera lectura com l’Evangeli d’avui ens parlen de donar fruits, de donar bons fruits i per poder-ne donar de bons el primer que ens cal es prendre consciència de les nostres pròpies limitacions, dels nostres límits, de les bigues que tenim als nostres ulls i no caure en la temptació de creure’ns més que el mestre, no sigui que en la nostra ceguesa vulguem guiar a altres cecs i en lloc de portar-los a bon lloc acabem per caure tots al clot.

Tenim un sol mestre, Jesucrist, voler ser més que Ell no tant sols seria agosarat sinó més aviat ridícul. Sols Ell ha vençut la mort, sols Ell és capaç de donar-nos la victòria sobre el pecat i sobre la mort i d’això n’hem de ser sempre conscients, no hem d’oblidar-ho mai. Massa sovint la biga de l’orgull tapa del tot la nostra vista i impedeix que la gràcia de Déu actuï en nosaltres per tal de posar en els nostres cors el tresor de la bondat. Perquè tant sols reconeixent-nos febles i pecadors serem capaços d’acollir als altres amb amor, perquè tant sols qui és perdonat és capaç de perdonar. En paraules de sant Agustí: «desitjant corregir, caiem a vegades en l’odi al germà, però l'odi no corregeix mai. Primerament tira lluny de tu l'odi: després podràs corregir al que dius estimar.»

Tota aparença, tota supèrbia és mortal, és caduca; no val per a res, és pura mundanitat; ens hem de revestir de l’home nou que ens ha portat el Senyor per la seva passió, mort i resurrecció i refiar-nos del nostre mestre, prodigant-nos en fer el bé que agrada al Senyor, evitant el mal que l’ofèn; mantenint-nos ferms, incommovibles sobre l’únic fonament vàlid que és el mateix Crist.

El nostre món està ple de maldat, ens pot semblar sovint que l’enveja, la supèrbia, la força, la guerra és el que triomfa. No és cert, ho pot semblar als ulls dels homes, fins i tot als ulls dels creients, però el sentit de la vida, el seu vertader sentit, no està en tot això, sinó en posar el nostre cor i les nostres obres en fer allò que és agradable al Senyor, tot i que pugui semblar que no és així, si ens deixem envair per la gràcia de Déu veurem que aquesta acaba per donar bons fruits en nosaltres pobres pecadors.

Dissabte de la setmana VII durant l'any

 

Sábado de la VII semana del tiempo ordinario

Capilla de sant Jordi

Sábado 26 de febrero de 2022

Sant 5, 13-20; Salmo 140 i Mc 10, 13-16

 

Nos reunimos hoy en el primer aniversario de la muerte de vuestro querido esposo, padre y abuelo para ofrecer esta Eucaristía por su alma. Es costumbre des de los primeros tiempos del cristianismo orar por los difuntos. Nos podríamos preguntar qué sentido tiene; una primera respuesta podría ser que hacerlo nos conforta en el dolor por la pérdida de alguien a quien amamos y que nos amó y es cierto recordarle nos ayuda a superar el dolor por su pérdida, en cierta manera nos ayuda a dulcificarlo a interiorizarlo y a asumir así una realidad que negarla no nos produce sino más dolor y angustia.

Pero además de este sentido más humano, orar por los difuntos representa entrar en la comunión de los santos, quizás una expresión hoy en día algo olvidada pero siempre importante. Nosotros y los que ya nos han dejado, los que ya han abandonado este mundo, formaremos parte, todos juntos, de la Iglesia definitiva y celestial. La manera de unirnos hoy a ellos es la oración.

Siempre es importante orar, lo acabamos de escuchar en la lectura de la carta del apóstol Santiago que nos venía a decir que si sufrimos recemos, que si estamos enfermos recemos ya que la oración todo lo puede, como Elías con acudiendo a ella realizó grandes prodigios. Pero el Señor en esta vida no nos pide grandes prodigios, nos pide una fe simple pero profunda, como la de un niño, nos pide que aceptemos el Reino de Dios como lo acepta un niño para poder entrar así en él. Para rezar, para orar por nuestro hermano, por todos los difuntos, debemos volver nuestros ojos hacia el Señor, ciertos de que Él es nuestro refugio, como nos ha dicho el Salmo. Porqué una parte muy importante de la oración es la confianza con la que nos dirigimos a través de ella hacia el Señor, sabiendo que nos escucha, que nos atiende.

Hace un año una parte de vuestra vida, una parte muy importante, se truncaba en cierto modo porqué cuando alguien querido nos deja sentimos como si una parte de nosotros mismos nos dejase. Pero por la fe debemos estar convencidos de dos cosas: Los que nos preceden hacia la casa del Padre no nos dejan del todo, los tenemos a nuestro lado de otra manera, por la comunión de los santos como recitamos en el Credo; y en segundo lugar nuestra oración también debe dirigirse al Señor en el sentido de que un día todos podamos unirnos en su reino.

La oración es algo inmaterial quizás, pero su profunda espiritualidad hace que llegue como el incienso que se eleva en nuestras celebraciones, hasta la presencia del Señor. Recemos hoy en este primer aniversario de su muerte por nuestro hermano, para que el Señor le haya acogido en su seno y a nosotros un día nos reciba también en él y podamos participar todos juntos de la gloria eterna, del Reino de Dios con la inocencia de un niño, salvados de la muerte.

Diumenge VI durant l'any / Cicle C

 

Diumenge VI durant l'any / Cicle C

13 de febrer de 2022

Jr 17,5-8; Salm 1,1-2.3.4 i 6; 1C 15,12.16-20 i Lc 6,17.20-26

Com pot ser això, que siguin feliços els pobres, els qui tenen fam i els qui ploren? Com pot ser que els rics, els qui van tips, els qui riuen i aquells de qui es parla bé siguin maleits? Els paràmetres de Déu no són els nostres paràmetres, perquè nosaltres moltes vegades no veiem més enllà de la simples aparences i aquestes enganyen. Les benaurances en l’Evangeli segons sant Lluc són un xic diferents a les de sant Mateu; aquí Jesús és més explícit a l’hora de definir com serà el seu regne, qui ho tindrà més fàcil i qui més difícil. Els qui aquí a la terra semblen els afavorits per la fortuna, acabaran per doldre’s i plorar; els qui aquí són odiats, esquivats, ofesos i denigrats, al Regne faran gran festa. Tot es basa en qui ens fiem; si ens fiem tant sols de l’ajut humà i per tant el nostre cor s’allunya del Senyor, acabarem per no tastar un moment de bonança; si cerquem en el Senyor la seguretat, el neguit no ens atrafegarà; com ens ha dit el profeta Jeremies. I fiar-se del Senyor és seguir-lo, acceptar i complir la seva Paraula, viure la fe en plenitud, en veritat i la veritat, ens ho ha dit l’Apòstol, és que Crist ha ressuscitat d’entre els morts, Ell el primer per tal de fer-nos participar a nosaltres de la seva resurrecció, amb Ell i per Ell. Divendres a la creu tot era pobresa, fam, plor, befa i escarni. El matí del diumenge tot fou joia i plenitud.

Participar de la seva mort i la seva resurrecció no és viure tips, insensibles a la fam dels altres; no és viure contents, insensibles als plors dels altres; no és viure satisfets de les nostres riqueses, insensibles als qui els falta allò més elemental; no és rebre els elogis i les enhorabones de tota la gent, aliens als qui són odiats i denigrats. Els qui no interessen a ningú en aquest món són els qui més interessen a Déu; pels qui més s’interessa la gent d’aquest món són els qui menys interessen a Déu. Però no ens enganyem, els rics, els qui van tips, els qui riuen tampoc interessen als seus coetanis per ells mateixos sinó pel que els poden aportar, sols els van al darrere per l’interès, tot sempre caduc i efímer.

Déu tant sols s’interessa pel que hi ha als fons dels cors, malgrat que les aparences siguin ben poc afalagadores; a Ell l’interessa que siguem fidels a la causa del Fill de l’home, a la seva causa i sobretot quan per aquest motiu podem ser perseguits i odiats. Posar en el senyor la nostra confiança transformarà els nostres “ais” en felicitat, mentre que si formem part dels injustos acabarem com la palla escampada pel vent, per molt que hàgim acumulat en aquesta vida. Ho repetia dimecres passat en l’audiència general el Papa Francesc: «No he vist mai, al darrera d’un cotxe fúnebre, un camió de mudances! (...) Hi anirem sols, sense res a les butxaques del sudari: res. Perquè el sudari no té butxaques. Aquesta és la soledat de la mort (...). No te sentit acumular coses si un dia ens morirem. El que hem d’acumular és la caritat, és la capacitat de compartir, la capacitat de no romandre indiferents davant les necessitats dels altres.» (Dimecres 9 de febrer de 2022).

Perquè la justícia la veurem certament en el regne dels cels, al regne de Déu, que tindrà el seu compliment al final dels temps, però que hem de fer present ja en la història. També és ara i aquí on els pobres han de ser consolats i admesos al banquet de la vida, és ara i aquí que hem de ser missatgers de la justícia de Déu. El que Déu col·loca, com a objecte de les seves preferències, no és la pobresa, ni el dolor, ni les llàgrimes, ni la persecució; sinó els pobres, els adolorits, els ploraners, els perseguits; homes i dones, vells i infants amb rostres concrets. El que Déu rebutja no és la riquesa o la joia; sinó els qui la viuen d’esquena al proïsme que té fam, quan no en són ells mateixos la causa de la seva fam i del seu dolor. Capgirar la dissort dels oprimits en la sort dels benaurats és el gran repte per fer present al ressuscitat; com deia el Papa Benet, aquesta és la tasca que els deixebles del Senyor estan cridats a realitzar també en la societat actual. (Cf. Àngelus 14 de febrer de 2010). Seguint el que digué Jesús: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu.» (Mt 25,40).

 

Diumenge V durant l’any / Cicle C

 

 

Diumenge V durant l’any / Cicle C

Diumenge  6 de febrer de 2022

Capella de santa Caterina

Is 6,1-2a.3-8; Salm 137,1-2a.2bc-3.4-5.7c-8; 1C 15,1-11 i Lc 5,1-11

 

Una escena ben bé de la vida quotidiana, esdevé per obra i gràcia del Senyor, un exemple de com i quan crida Déu i dels prodigis que es capaç de fer. Uns pescadors, podríem dir que en certa manera acomodats ja que posseeixen dues barques, han acabat la seva jornada i estan rentant i repassant les xarxes, recosint aquells forats que inevitablement s’hi ha fet; a més no ha estat un dia massa reeixit i la pesca ha estat del tot pobre. De la vora de l’estany estant Jesús els demana de pujar a la seva barca per predicar ja que de tanta gent li calia protegir-se per no prendre mal. Ells no dubten a complir el seu desig i amb Ell a la barca escoltant la seva Paraula. No ho saben pas encara però aquella predicació que estant escoltant, potser encara pensant en la migradesa de la pesca o amb la feina de rentar les xarxes que els havia quedat a mig fer, està a punt de canviar-los la vida de manera radical. Jesús predica i actua, diu i fa; i quan ha dit i ha fet crida en aquest cas a Pere, Jaume i Joan, els deixebles més propers al Senyor a Getsemaní, durant la transfiguració i en altres moments centrals de la vida pública de Jesús. I Pere, Jaume i Joan que l’han escoltat i que han vist el que ha fet, quan s’han sentit pobres pecadors davant d’aquell qui ho pot tot, no dubten i en tornar a terra ho deixen tot i el segueixen.

Ells segurament es tenien per homes de llavis impurs com ens ha dit el profeta Isaïes, davant el Senyor tres vegades sant i que omple tota la terra de la seva glòria. Nosaltres ara i aquí no hem vist al Senyor fer signes com els del llac de Genesaret; però fins a nosaltres ha arribat el testimoni d’aquells qui han vist i han cregut i no han vist tant sols unes xarxes plenes fins al punt d’estar a punt d’esquinçar-se, han vist que Crist, com deien ja les Escriptures, morí pels nostres pecats, que fou sepultat i que al tercer dia ressuscità. Ens ho ha dit Pau en la segona lectura, ell tampoc no ho veié, però malgrat ser el més petit dels apòstols, ell també feu experiència del ressuscitat .

Tota fe és obra de la gràcia de Déu que pot convertir a un perseguidor en un evangelitzador, com en el cas de Pau; que pot convertir uns pescadors de peixos en uns pescadors d’homes, com en el cas de Pere, Jaume i Joan. Perquè l’acció de la gràcia de Déu és il·limitada, és infinita perquè Déu és omnipotent, ho pot tot.

Nosaltres com els apòstols també rentem les xarxes del cansament, de l'amargor, de les frustracions, de la nostra vida personal i a vegades arribem a un moment en que tant sols volem tirar la tovallola ja que tot ens sembla un sense sentit, no veiem esperança per enlloc; creiem que els nostres problemes no tenen solució, Aleshores cal estar atents a la veu del Senyor que de moltes maneres diverses, ens crida pel nostre propi nom, des dels nostres buits, a una plenitud insospitada i també ens diu “No tinguis por”.

Divendres de la setmana IV durant l'any / II Missa de l’Esperit Sant

 

Divendres de la setmana IV durant l'any / II

Missa de l’Esperit Sant

Santa Maria de Valldonzella

4 de febrer de 2022

Sir 47,2-13; Salm 17,31.47 i 50.51 i Mc 6,14-29

 

Les lectures que avui hem escoltat ens posen davant dels nostres ulls dos personatges importants: el rei David i Joan Baptista. Jesús, fill de Sira, fa un elogi del rei David tot fent balanç de la seva vida i concloent que el Senyor passà per alt el seus pecat en virtut dels seus mèrits, és a dir el Senyor en fer balanç de tota la seva vida li perdonà el mal que havia fet i mirà de bon grat tot allò de bo que havia realitzat. Així és també la nostra vida, estem ben lluny de ser perfectes però al final el Senyor ens examinarà en l’amor, com diu sant Joan de la Creu.

Nosaltres vels monjos i monges tenim a més una particularitat, caminem cap a la vida eterna en comunitat i li demanem al Senyor que ens hi dugui tots junts, tal com diu sant Benet a la Regla. Certament la vida comunitària no és fàcil, no ens hem escollit com a companys de viatge, és Déu qui ens ha escollit. Però tots nosaltres hi hem de posar de la nostra part, renunciant molts cops a fer la nostra voluntat per mirar de fer tots junts la voluntat de Déu. Al llarg de les nostres vides ens surten al pas moments més importants, diríem que decisius. És en aquests moments que ens cal generositat i confiança en el Senyor.

Quan a una comunitat li pertoca elegir superior o superiora és un d’aquests moments forts i és per això mateix que avui demanem l’ajut de l’Esperit Sant, perquè ens il·lumini i ens mostri el camí més correcte.

El rei David no sempre escollí el camí recte, com tota persona humana a voltes s’equivocà; però el més important és que se n’adonà i cercà de reconciliar-se amb el Senyor. Així ha de ser també en nosaltres, l’error no el podrem evitar mai, però no oblidem tampoc mai que el Senyor sempre perdona si hi acudim amb sinceritat de cor.

David i Joan Baptista són dos personatges ben propers a la nostra vida monàstica. David, ho hem escoltat en la primera lectura, lloava al seu creador amb total cor cada dia amb el cant dels Salms, tal com nosaltres seguim fent mil·lennis després de la seva mort. Joan Baptista retirant-se al desert amb els seus deixebles és considerat el pare del monaquisme.

Pregària i do profètic han de ser presents en la nostra vida monàstica, perquè tant sols amarats en la pregària aconseguirem ser testimonis, profetes, del Crist en la nostra societat.

Avui, com sempre, ho hem de tenir ben present això. Avui especialment, perquè amb l’ajut de l’Esperit Sant escollireu una abadessa que farà entre vosaltres les vegades del Crist i amb això està tot dit de la transcendència del que avui fareu. Demanem al Senyor que aquí també ressonin les aclamacions cada matí a lloança del seu nom gloriós; perquè aquest és el fonament de tota la nostra vida. Demanem-li que feliços i amb cor dòcil i bo, guardem sempre la Paraula de Déu i perseverem, com ens ha dit el salmista.

Avui a Matines, a l’ofici de lectura, el segon nocturn ens posava ben bé en situació invocant l’Esperit sant. Fem-la ben nostra aquesta súplica repetint amb aquest autor del segle IV, del qual s’ha perdut el nom i ens ha quedat com anònim: «Preguem també nosaltres Déu, preguem amb amor i gran esperança perquè ens doni la gràcia celestial del do de l’Esperit, perquè l’Esperit mateix ens governi i ens meni a tota voluntat divina, ens refaci amb diverses menes de descans, perquè amb l’ajuda d’aquest govern i exercitació de la gràcia i promoció espiritual siguem tinguts per dignes d’arribar a la perfecció de la plenitud del Crist, tal com diu l’Apòstol: Així arribarem a la plenitud del coneixement, que és la plenitud del Crist.»

Que ens hi ajudi sempre l’Esperit Sant.

Dijous de la setmana IV durant l'any / II

 

Dijous de la setmana IV durant l'any / II

Santa Maria de Valldonzella

3 de febrer de 2022

1R 2,1-4.10-12; Salm 1Cr 29,10.11abc.11d-12a.12bcd i Mc 6,7-13

 

Aquestes darreres setmanes hem recorregut en la primera lectura la història dels reis Saül i David; uns episodis d’allò que fa anys en deien història sagrada. Una història on hi ha la mà de Déu, però també totes les misèries humanes: ambicions de poder, adulteris, crims, enveges, ...  Dels quaranta anys del regnat de David a Israel no tot és bo i sovint feu el mal que ofèn al Senyor, per exemple provocant la mort d’Uries per posseir a la seva dona o acabant lluitant pel poder amb el seu fill Absalon , que com Saül perdé la vida en el combat.

La reialesa de Jesús, el seu regne, és de tota una altra manera. Davant de les riqueses i la saviesa de Salomó, el fill de David, Jesús envia als seus dient-los que no han de portar res: ni pa, ni sarró, ni diners; tant sols sandàlies per calçat. Tampoc parla d’imposar el Regne per la força, sinó d’anar-se’n d’allí on no els acollissin bé. Però malgrat la migradesa dels recursos els dotze seran capaços de treure dimonis, és a dir de vèncer el mal, i de guarir els malalts.

Aquestes són les armes de l’exèrcit del Senyor: la paraula i la guarició. Bastant diferent de les múltiples guerres dels reis d’Israel que ungits pels profetes en nom del Senyor Déu, posaren el seu interès molt més en les coses humanes que en les de Déu.

També avui en la nostra Església, en les nostres comunitats, correm aquest perill. Sovint ens oblidem del consell de sant Benet: no anteposar res al Crist.

Demanem-li al Senyor que ens ajudi a no apartar-nos mai de l’Evangeli i a ser sempre missatgers de la seva Paraula, sempre i en tot lloc.

Presentació del Senyor

 

Presentació del Senyor

2 de febrer de 2022

Ml 3,1-4; Salm 23,7.8.9.10; He 2,14-18; Lc 2,22-40

Simeó l’home just i pietós, l’home que estava aspectant l’arribada de l’hora de la consolació d’Israel ha vist al Salvador. I el Salvador ha vingut, no pas per ajudar als àngels, sinó per salvar als homes i per això calia que es fes en tot semblant a nosaltres, sols així podia esdevenir el sacerdot compassiu capaç de salvar als homes, Ell que era igual als homes llevat del pecat. Déu ha fet la gràcia a Simeó i a Anna de veure amb els seus propis ulls allò que tant esperaven. La justícia, la pietat i la pregària obren els ulls a aquest home i a aquesta dona per veure al Salvador i havent-lo vist ja poden anar-se’n en pau perquè han contemplat a aquell qui ha vingut ha portar la pau, una pau definitiva, que no és com cap altra pau viscuda pels homes i que a vegades als ulls humans serà difícil de reconèixer perquè serà una senyera combatuda, causa de la caiguda de molts i origen de dolor. Per poder destruir la mort calia emparentar-se amb els homes, per fer-nos lliures calia subjectar-se a la mort i a una mort de creu.

Al temple aquell dia, tal com ho manava la llei de Moisès, hi acudeixen Josep i Maria amb el seu primogènit, perquè ells eren jueus observants, i a l’acte cultual jueu s’hi uneix l’acte profètic que anuncia la nova aliança. Dirà el mateix Jesús «No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud.» (Mt 5,17) i ara la plenitud es presentada al temple. El càntic de Simeó, amb el Benedictus de Zacaries i el Magníficat de Maria, esdevé un dels textos profètics per excel·lència ara i aquí expressats en presència del mateix Senyor, davant del mateix Salvador i esdevé una manifestació, una nova epifania, del que realment serà aquell infant a qui els seus pares presenten al seu Pare que a la fi per l’obra de la redempció esdevindrà el nostre Pare.

Els qui acullen a Jesús i el reconeixen com a salvador no són pas els grans sacerdots, són dos ancians de fe senzilla però amb el cor obert que han viscut una ja llarga vida esperant la salvació i en ells ha actuat l’Esperit Sant. L'ancià es diu Simeó, que vol dir el Senyor ha escoltat, l'anciana es diu Anna, que vol dir  regal. Dos ancians que representen a tots els pobles de tots els temps, dos ancians que vivien amb la confiança posada en Déu; dos ancians amb una fe senzilla que esperaven veure arribar la salvació definitiva. Segurament la seva era una fe poc conreada, que es concretava amb oracions i dejunis, viscuda amb simplicitat; però al cap i a la fi una fe desperta, atenta que el Senyor sap reconèixer i acull de grat.

En la presentació de Jesús s’anuncia la presentació definitiva que Jesús farà de tots nosaltres al Pare a la creu, deixant el sepulcre buit i pujant al cel; perquè Ell és el rei de la glòria del que ens ha parlat el salmista, Ell és aquell foc i aquell sabó del que ens ha parlat Malaquies; un foc que cremarà tot allò caduc i un sabó que rentarà del pecat a la humanitat sencera fins a esdevenir com la plata i l’or. Una salvació que ve no sense dolor, dirà Jesús: «No us penseu que hagi vingut a portar la pau a la terra. No he vingut a portar la pau, sinó l'espasa.» (Mt 10,34).

Tot plegat queda simbolitzat en la imatge de la llum, una llum que es revela a les nacions, una llum que esclatarà amb tota la seva força la nit de Pasqua. Però per a què això arribi cal encara que passin moltes coses, cal que el noi creixi i es faci fort; cal que es faci fort fins a acceptar la mort i una mort de creu. Aquesta és la llum que es revela a les nacions, aquesta és la senyera combatuda. Dirà Jesús «Jo, que sóc la llum, he vingut al món perquè ningú dels qui creuen en mi no es quedi en la fosca.» (Jn 12,46). En paraules de sant Bernat avui al temple del Senyor hi ha estat presentat el Senyor del temple, Ell és la llum enviada per Déu per acabar amb la tenebra i que ningú es quedi en la foscor del pecat.