dissabte, 27 de febrer del 2016

Benedicció abacial



Paraules pronunciades en cloure la cerimònia de benedicció abacial el dissabte 27 de febrer de 2016 al Monestir de Poblet

Grazie, Padre Abate Generale per la sua presenza e la sua vicinanza a questa comunità.

Gràcies estimat senyor Arquebisbe, pastor de la nostra Església de Tarragona i successor de Fructuós, gràcies senyor Cardenal, arquebisbes i bisbes, pare abat de la comunitat germana de Montserrat, mares abadesses, monjos, monges, preveres i diaques, germans de comunitat i germans i germanes de la nostra congregació.

Gracias a las abadesas y abades que nos acompañan como signo de comunión de nuestra Orden y de la familia cisterciense y benedictina, discípulos todos de san Benito, bajo cuya Regla militamos.

Merci pères Abbés et mères abbesses pour votre présence et votre amitié.

Molt agraïts a l’Honorable senyor Vicepresident del Govern de la Generalitat de Catalunya i altres representants del Govern català, també als Il·lustríssims senyors President de la Diputació de Tarragona, alcaldes de Vimbodí i Poblet, l’Espluga i Montblanc, moltes gràcies senyor Alcalde de Tarragona per representar la meva estimada ciutat, gràcies a totes les autoritats, familiars i amics del monestir que ens acompanyeu.

L’eix del paper de l’abat, com el primer dels monjos en el deure, és el servei i la caritat, servei fet amb amor i caritat mostrada en el servei. Per assolir això l’abat ha de nodrir-se de les fonts de la vida del monjo que són la pregària, el treball, la Paraula i l’Eucaristia; sols així pot esdevenir comprensiu, lleial, realista, dialogant i coherent, com li cal ser. En la línia de sant Agustí podria dir: Soc abat per a vosaltres, soc monjo amb vosaltres. La condició d’abat comporta un deure, la de monjo un do; la primera comporta un perill, la segona la salvació[1]. Per això cal que l’abat no anteposi res a Crist i que ensenyi que res no se li ha d’anteposar, perquè el monjo és primer que tot un cercador de Crist, del rei veritable. L’abat tot fent les vegades de Crist al monestir, ha d’ensenyar els preceptes més servint que manant, seguint les petjades del mestre, que com hem sentit en l’Evangeli, ens ha donat exemple perquè nosaltres fem als altres allò que Ell ens ha fet. El servei de l’abat demana doncs una sol·licitud extrema, enginy i traça i tot això centrat en l’amor als germans, imatge de Crist, i al lloc que han de ser el guió i l’escenari de l’actuació de l’abat. Un servei que és fruit de l’amor.
Servei i amor al país, ja que així com l’Església encarnada en aquest poble[2] dóna fe de la realitat nacional de Catalunya, tal com ens diu el document dels bisbes catalans Arrels Cristianes de Catalunya, també aquest lloc, el nostre monestir, profundament arrelat al país, és una part fonamental del seu passat, alhora un protagonista del seu present i un referent pel seu futur.
Servei i amor vers les pedres vives que són el centre i omplen de sentit aquest monestir. Aquí els monjos menen, per fer-ne casa de Déu i porta del cel, donant-li vida, una vida recuperada fa tot just setanta-cinc anys. Ben aviat, de la mà del meu pare vaig conèixer, és a dir vaig aprendre a estimar aquestes pedres. Algunes han estat per a mi pedres angulars; no puc recordar-les ara totes però juntament amb els meus pares dels qui vaig rebre la fe, vull fer esment de l’abat Maur Esteva, l’amistat i proximitat del qual m’han acompanyat la major part de la meva vida; i de l’abat Josep Alegre sota el mestratge del qual vaig iniciar el camí de la vida monàstica cistercenca, aquell camí que el Senyor, amb la seva bondat, ens va mostrant[3]. Un camí que és servei i amor[4] i que l’abat ha de fer cercant de ser més estimat que temut i tenint sempre present que ha de donar comptes a Déu dels qui li han estat confiats[5].
L’eix de la vida de l’abat és el servei i la caritat, servei fet amb amor i caritat mostrada en el servei, no anteposant res a l'amor del Crist[6], ja que on hi ha el cor de l’home allí hi ha també el seu tresor[7]. La comunitat monàstica està constituïda a imatge de les primeres comunitats cristianes, on l’abat fa les vegades de Crist i intenta mostrar el camí a cada monjo; després és cadascú qui ha de deixar que la pregària, la lectura i el treball omplin la seva vida ja que si l’abat ha d’ensenyar més amb l’exemple que amb la paraula, la comunitat ha d’escoltar i respondre més amb actes que amb mots. Els camins del Senyor són nombrosos i Ell en persona és el camí[8] i així no anteposant res absolutament al Crist la vida del monjo respon al compromís amb el Senyor, el qual ens ha de dur tots junts a la vida eterna[9].
Vida de compromís amb Déu i amb els germans. Quan el monjo vesteix l’hàbit demana la misericòrdia de Déu i de l’Orde, és a dir l’amor de Déu i de la seva comunitat. L’abat ha de viure en l’amor a Déu i als germans, no deixant de ser monjo, és monjo per la professió, es deu a la seva vocació de cercador de Crist i és abat per necessitat, per servei. Cal doncs que la necessitat no perjudiqui la professió i que a l’abat el càrrec li completi, sense suplantar-la, la seva condició de monjo[10], com ens diu sant Bernat.
Invoquem la saviesa i que el Senyor inclini el cor d’aquest pobre servent seu a la prudència, per poder córrer tots junts per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l'amor[11].


[1] Cf. Sant Agustí Sermó 340.
[2] Cf. Arrels cristianes de Catalunya.
[3] Cf. RB Pròleg, 20.
[4] RA 6,3.
[5] Cf. RA 6,3 i RB 64,15
[6] RB, IV, 21.
[7] Sant Ambròs, Tractat sobre la fugida del món.
[8] Sant Hilari, Tractat sobre el salm 127.
[9] RB LXXII, 11-12.
[10] Cf. Sant Bernat, De moribus et officio episcoporum, IX, 33.
[11] RB, Pròleg, 49.

dimarts, 2 de febrer del 2016

Presentació del Senyor



Presentació del Senyor
Homilia predicada al Monestir de Poblet el 2 de febrer de 2016
Ml 3,1-4; Salm 23,7.8.9.10; He 2,14-18; Lc 2,22-40

Complint el que prescriu la Llei Maria i Josep ofereixen el seu fill, el primogènit, al Senyor en record d’aquells primogènits d’Israel que Déu salvà a l’Egipte i alhora Maria realitza la purificació ritual després del part. El Fill de Déu es presentat davant de Déu; Maria concebuda immaculada i sempre verge es purifica; els rituals prescrits en la Llei serveixen de marc a una nova epifania.
Simeó, home just i pietós, puja al temple empès per l’Esperit i agafant aquell infant en braços veu acomplerta la promesa del Senyor de no morir sense haver vist al Salvador. També Anna dedicada nit i dia a la pregària, al dejuni i al temple, eleva la seva acció de gràcies per aquest infant que creix fort i entenimentat, que té a favor seu al Senyor i les revelacions sobre el qual meravellen als seus pares.
Els qui estimen, els qui desitgen, els qui dediquen llur vida a esperar són els qui troben; és el llenguatge de l’amor, escriu sant Elred, que no entén més que el qui estima. Aquesta epifania ens presenta a Jesús com a font de llum, una llum que il·lumina a Maria, a Josep, a  Simeó i a Anna. La llum que emana del verb encarnat i s’irradia a tots aquells qui aspectants per acollir al Messies són inspirats per l’Esperit per reconèixer-lo. Com Simeó i Anna que són testimonis d’antuvi de la mort i resurrecció d’aquest infant i de la seva missió salvífica universal.
La profecia neix a iniciativa de Déu, en aquells que conreen la seva amistat i es revelada per l’Esperit a qui està atent a la Paraula. Simeó i Anna han acumulat la saviesa d’una vida dedicada a la recerca del rostre de Déu, dels seus signes, de la seva voluntat. La seva ha estat una vida dedicada a fer el bé, a la pregària i a l’espera atenta. El Senyor que ells buscaven, l'àngel de l'aliança que desitjaven, ha entrat al seu temple i ells ho han vist i n’han estat testimonis. Ells han resistit el dia de la seva arribada, s’han mantingut drets quan Ell ha aparegut, aquell qui ha santificat en sí mateix als ministres i el culte amb l’ofrena pura de la nova aliança, oferint-se Ell mateix.
Jesús s'ha fet proper a nosaltres, s’ha emparentat amb nosaltres per fer-nos lliures, s’ha fet en tot semblant a nosaltres i fent-nos germans seus ens ha fet fills del Pare Ell esdevé així el gran sacerdot compassiu que després d’haver passat la prova del sofriment, la seva passió i mort, un cop ressuscitat podrà confortar als altres que som provats.
Simeó i Anna icones de l’esperança, alcen les llindes i engrandeixen les portalades del seu temple interior, perquè han reconegut al Senyor valent i poderós, al Senyor que vencerà en el combat a la mort i que vencent-la ens obrirà a tots les portes de la glòria. Simeó i Anna han vist al Messies i en Ell han reconegut la porta de la salvació per a tots els pobles. Simeó ha agafat en braços amorosos al Salvador, Crist amb amor ens ofereix la salvació, si nosaltres estimant-lo li obrin els braços.
En Simeó i en Anna és l’amor el que parla, el desig d’amor el qui crida, l’amor el qui reconeix. Amor que és profecia, proximitat i esperança, que com en Simeó i en Anna, defineix la vida consagrada a Déu, deia ahir el Papa Francesc.
I si també nosaltres volem agafar en braços a Jesús i fer-nos dignes de deixar aquest món havent reconegut al Salvador, cal deixar-nos conduir per l’Esperit i estimar, i un cop arribats al temple, que és la seva Església, esdevenir-ne pedres vives. Aleshores podrem anar-nos-en en pau, perquè estarem certs que els nostres ulls veuran al Salvador, aquella llum que es revel·la a totes les nacions, gloria del seu poble que som nosaltres.