Setmana XXX durant l’any

Dilluns XXX Setmana durant l’any

Monestir de Santa Maria de Valldonzella

Sant Antoni Maria Claret

Ef 4,32-5,8 i Lc 13,10-17

Jesús fa un gest innovador, que trenca amb allò que els observants de la llei estimen oportú de fer. Volen fer creure que s’ha de fer el bé en uns moments si i en altres no. L’observança del dissabte, el dia que Déu va descansar, era quelcom de sagrat, ho és encara avui pel món jueu com ho ha de ser per a nosaltres el diumenge, el dia del Senyor en que Crist va ressuscitar d’entre els morts i vencé la mort. Certament Jesús hauria pogut guarir aquella dona qualsevol altre dia, ho podia fer perfectament, per què doncs vol provocar que el cap de la sinagoga es disgusti? Ho fa perquè vegin que algunes de les seves actituds són més un ritual sense sentit que quelcom fruit de l’amor a Déu i ells se n’adonen i han de callar avergonyits mentre la major part de la gent se n’alegra.

Sant Pau ens mostra en la primera lectura la raó de fons de l’actuació de Jesús, per ser bondadosos i comprensius amb els altres imitant al nostre Pare. L‘apòstol ens diu que no ens deixem enganyar per raons aparents, que no ens deixem endur per la fosca sinó que visquem en la llum i la llum es mostra en el dia a dia estimant com el Crist ens estima. L’amor és el full de ruta de Crist, Ell s’ha entregat per nosaltres, s’ha ofert per nosaltres i lliurant-se per nosaltres ens ha fet un poble sant, com pertoca als estimats per Déu. Jesús estima als seus, mostra l’amor per aquella dona que porta divuit anys encorbada i no es pot redreçar, ella no demana res, és Jesús qui la crida i l’imposa les mans i en ser guarida i redreçar-se immediatament glorifica Déu.

Per fer el bé, per estimar als germans i germanes no cal esperar que sigui dilluns o dijous, fins i tot en dissabte Jesús ens mostra com es pot fer el bé, com cal fer el bé en tot moment. No som cristians a temps parcial, el nostre amor no ha d’obrir en hores d’oficina ni podem tenir espais de temps on els nostres cors estiguin tancats a Crist i als altres. Si Déu ens estima en tot moment, nosaltres hem d’intentar, com a mínim, d’imitar-lo i estimar sempre; el nostre amor no pot fer vacances ni en el temps ni fent excepcions de persones, com ens diu la Regla de Sant Benet.

La norma de la nostra vida, la llei que ens mou en tot moment ha de ser l’amor, la caritat, la misericòrdia. Hem acudit fa pocs dies a Montserrat, el fogar de fe del nostre país i on venerem a Maria, la mare, per guanyar el jubileu de la misericòrdia. No és sols un ritus, una mera formalitat; aquest gest ha de tenir una realització pràctica en el nostre dia a dia, ha d’enfortir el nostre amor pels germans, sense fer vacances. Esdevenir misericordiosos com el Pare.

Dimarts XXX Setmana durant l’any

Monestirs de Valldonzella i de Solius

Sant Bernat Calbó

Ef 5,21-33,8 i Lc 13,18-21

Predicar el Regne, donar-lo a conèixer a tots els homes i dones del nostre món, és la nostra tasca, la nostra vocació de cristians; quan és oportú i quan no ho és, com ens diu l’apòstol (2Tm 4,2). L'Església, enriquida amb els dons del seu fundador i observant fidelment els seus preceptes de caritat, humilitat i abnegació, rep la missió d'anunciar el regne de Crist i de Déu però també d’instaurar-ho en tots els pobles, i constituir a la terra la llavor i el principi d'aquest regne (LG 5). L’Església ha de ser el llevat que fa fermentar el pa del regne, l’arbre al que els ocells acudeixen per ajocar-se en les seves branques. L’eina principal per a anunciar el Regne és l’amor, la caritat, la misericòrdia, com també l’amor ha de moure la relació entre marit i muller. La lectura avui d’aquest fragment de la carta de l’apòstol als cristians d’Efes ens pot sorprendre, fins i tot resultar molesta, diguem que vista i sentida avui ens apareix com a políticament incorrecte. És un dels textos que l’Església proposa pel sagrament del matrimoni però que quasi mai és escollida. Pau és un home del seu temps, no li podem demanar que no ho sigui ni podem situar-lo fora de l’òrbita de la cultura que l’envoltava ni demanar-li un estil literari al nostre ús. El tema central del fragment de la Carta als cristians d’Efes que avui ens proposa la litúrgia és l’amor. L’amor és el centre de la relació de Crist amb la seva Església, l’amor ha de ser l’eix de la relació entre els marits i llurs esposes, un amor com al propi cos, basat en el respecte i el lliurament i aquest si que és un missatge ben actual. Vivim en una societat on els casos de violència domèstica han passat de ser quelcom eventual a integrar una mena d’estadístiques que massa sovint ens fan oblidar la personificació de la maldat humana, la individualitat de les víctimes i dels botxins.

L’amor de Crist a l’Església ens es presentat com a model a seguir; una Església que existeix, que té el seu sentit en l’anunci del Regne; una Església que ens cal sense taques, ni arrugues, ni res de semblant, tota santa i immaculada. Avui recordem a Sant Bernat Calbó, abat i bisbe però sobretot monjo amb poques taques i arrugues, cristià lliurat a la seva vocació d’anunci del Regne. Habitualment es diu l’Església és santa però no pas tots els qui en formem part. Això no ha de voler pas dir que ens conformem amb les nostres limitacions i imperfeccions, sinó que ens ha d’esperonar a avançar una mica cada dia en la imitació de l’amor de Crist per la seva Església, en l’anunci del Regne. Els uns en el matrimoni, els altres en la vida en comunitat, molts en la feina i tots en la relació amb els nostres germans i germanes que són tots els homes i dones del nostre món. Ens cal imitar l’amor de Crist per instaurar el seu Regne en tots els pobles, i constituir a la terra la seva llavor i el seu principi.

Dimecres XXX Setmana durant l’any

Monestir de Solius

Ef 6,1-9 i Lc 13,22-30

“Són pocs els qui se salven?” Molts són els qui es volen salvar, molts volen entrar per la porta de la salvació, però el Senyor ens diu avui que aquesta porta és estreta. També és estret el camí de la vida del monjo, sobretot al principi, ens diu Sant Benet . La mateixa Regla ens demana de no abandonar de seguida, esbalaïts de terror, el camí de salvació. Com caminar-hi doncs per aquest camí? Com poder entra per la porta estreta? Cal fer-ho lleugers d’equipatge i no hi entrarem pel sol fet de pertànyer a un poble o a una comunitat concreta; tampoc hi entrarem pel sol fet d’haver-nos assegut a taula i haver compartit el pa i el vi amb Jesús, ni tant sols per haver ensenyat en el seu nom pels carrers. Sant Benet vens diu que cal avançar-hi en el progrés, en la fe, córrer a ple cor per la via dels manaments. Però fer-ho sempre tot amb la inefable dolcesa de la caritat.

Sant Pau, com Sant Benet, ens hi aporta un altre element que és l’obediència, per tal de poder rebre la recompensa pel bé que harem fet. Obediència i humilitat amb la paciència són pilars en la vida del monjo. Obediència al vertader i únic mestre, aquell que tenim al cel, aquell qui no fa distincions a favor de ningú i que obre les portes del seu regne a gent d’orient i d’occident. La crida a entrar per la porta estreta és universal, oberta a tots els homes i dones de bona voluntat. No si val a reservar un seient en aquest banquet, el lloc a la taula ens l’hem de guanyar dia rere dia, amb fets amb paraules i moguts sempre per la caritat, com les obres del Senyor que són totes obres d’amor. La caritat com a sentiment pioner que sacseja la consciència dels creients i ens fa decidits a lliurar la pròpia vida.

El camí del cristià, de monjo, del creient, no és un camí fàcil; és un camí estret pel qual ens cal anar lleugers d’equipatge, deixant de banda els nostres egoismes i suportant les nostres febleses i les dels altres companys de ruta. Tenint l’amor i la generositat per tot suport per poder entrar així per la porta estreta al Regne de Déu, allí on els darrers seran primers i els primers darrers; allí on hi haurà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud.

Jesús envia

Jesús envia

Vigília de pregària DOMUND Tarragona 11 d’octubre de 2016

«Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant.» (Mt 28,19) La fe és el do, el regal que Déu ens ha fet, un do que ens ha de donar una gran joia, una alegria immensa, tanta que no ens en podem estar de compartir-la amb tot els homes i dones. Volem compartir la nostra fe perquè els estimem, perquè veiem en ells la imatge de Déu, perquè sabem i creiem que tota la humanitat som fills de Déu. Nosaltres sabedors que Déu s’ha fet home, que ha compartit la nostra humanitat en tot, llevat del pecat, que ha vençut la mort i vencent-la ens ha alliberat a tots d’ella; en volem fer coneixedors a tots els homes i dones. Però la nostra fe ha de ser transmesa sobretot pel nostre testimoniatge, ha de ser una fe viscuda amb profunditat, amb generositat i amb un amor immens a Crist i als germans. La fe com a testimoni de la Paraula i de la Paraula feta vida. Jesús en va elegir uns quants i els va enviar tot dient-los: «prediqueu dient: "El Regne del cel és a prop." Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis; de franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc. No us emporteu cap moneda: ni d'or, ni de plata, ni de coure; no prengueu sarró per al camí, ni dos vestits, ni sandàlies, ni bastó.» (Mt 10,7-10) La predicació del regne va unida a fer el bé, a portar la salut als malalts i a fer-ho amb la generositat i gratuïtat amb que hem rebut l’encàrrec i l’amor que ens motiva a dur-lo a terme. Els apòstols en ser enviats són enfortits per l’Esperit; és l’Esperit el que ens treu dels nostres hàbits de vida, de la nostra autosatisfacció, el qui ens pren per tal de convertir-nos amb ministres de Crist. Rebre l’Esperit vol dir ser enviat allí on ell vol i quan ell vol, malgrat que nosaltres hàgim fet uns altres plans. L’Esperit que ens mou és l’Esperit de Jesucrist que ve d’Ell i porta a Ell, no porta a qualsevol destí sinó que ens porta a la veritat, a Crist que alhora ens porta a viure en comunió, a tenir un sol cor i una sola ànima amb Ell. Quan ve l’Esperit el que ens apareix és la imatge de Crist, i aleshores l’experiència de Déu se situa en la realització de la fe. «Evangelitzadors amb Esperit vol dir evangelitzadors que s’obren sense por a l’acció de l’Esperit Sant» (EG 259), ens diu el Papa Francesc.

La fe que professem ens omple d’alegria i alhora trenca les fronteres, és una experiència de fe viscuda en catolicitat, és a dir en universalitat. Abans de la missió però i ha la crida; el Senyor ens crida com va cridar als apòstols, a Pere i a Andreu, a Jaume i a Joan que immediatament ho deixaren tot per seguir-lo i hi anaren i veieren; com Pau, el darrer deixeble, que de perseguidor va esdevenir evangelitzador d’una munió de pobles fins arribar el seu missatge a aquestes terres, arrabassant per Crist noies com Tecla, aquella jove d’Iconi que en sentir-lo predicar s’enamorà per sempre de Crist. Jesús crida a una tasca concreta, dins de la diversitat de carismes de l’Església, a tots ens crida a ser testimonis de la salvació enmig del món; però a cadascun ens crida a realitzar una missió concreta. A la crida segueix l’enviament, per obra de l’Esperit que ens dona la força necessària per tirar endavant dia rere dia. No som ni cridats ni enviats en solitari, som cridats i enviats formant part d’una comunitat, de l’Església, poble de Déu a la terra. Ser cridat a ser deixeble vol dir ser atret, ser estimat, ser engendrat, ser enfortit i recolzat per Crist; és Déu qui ens estima primer i ho fa mitjançant el do de l’Esperit. El nostre ha de ser un cristianisme, una fe viscuda responsablement, madurament en que la pròpia fe la mostrem en la nostra mateixa vida; hem de creure en plenitud perquè quan Déu se’ns comunica ens porta a la plenitud en ser Ell mateix plenitud. La plenitud és la vida i la vida té una personificació en l’Esperit, és ell qui ens porta a la plena participació del misteri de la vida en Crist. Som cridats per l’Esperit a una diversitat de carismes dins de l’Església però la bona nova, l’Evangeli, ens és comuna a tots, ens nodreix a tots i tots tenim el deure d’evangelitzar. Evangelitzar és anunciar la salvació en el món, a unes societats concretes amb uns problemes concrets; el Regne que anunciem no és d’aquest món però la pau del Regne hem de servir a la pau del món. L’Església serveix al món en tant que fomenta i propicia, des de l’òptica de la fe, tot allò que és vertader, digne de ser humà, just, noble i està al servei de la veritat.

«Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa.» (Lc 10,41-42). Acció i contemplació dins de l’Església no són dos àmbits diversos sinó complementaris, el monjo ha de viure en l’equilibri entre la pregària i el treball alimentats ambdós pel contacte sovintejat amb la Paraula; el missioner està per damunt de tot al servei de la Paraula; Marta i Maria són diferents imatges d’un mateix servei, conrear la proximitat amb la Paraula. La vocació del monjo ha de ser en tot temps de viure en i per Crist, conscient de que Crist i l’Església són una sola cosa. Per a tot cristià el més important és el ser que està per sobre del fer o el tenir. Totes les nostres obres sorgeixen de la comunió amb el Pare, intentant estimar a tots els homes i dones tal com el Pare ens estima. Com Santa Teresa de l’infant Jesús, una contemplativa patrona de les missions, aquesta dona, enamorada de Déu i lliurada a complir la seva voluntat, resulta ser paradigma dels cristians compromesos amb la missió. Vocació missionera que brolla de la seva fe en Déu i de la seva vocació de religiosa. Des dels principis de la seva vida religiosa conservà molt clarament l'ideal de la seva vocació religiosa. L'ideal missioner va créixer particularment quan la Superiora li va confiar de pregar per dos missioners joves, de qui se sentí germana, i aconseguí la dimensió missionera en la seva vocació contemplativa, escrivia: «Voldria il·luminar a les ànimes com els profetes i els doctors. Voldria, oh estimat meu!, recórrer la terra, predicar el vostre nom i sembrar sobre el sòl infidel la vostra creu gloriosa. Però amb una sola missió no en tindria prou; voldria anunciar alhora l'Evangeli arreu del món i a les illes més remotes. Voldria ser missionera no sols uns anys, sinó haver-ho estat des de la creació del món i continuar sent-ho fins a la consumació dels segles» (Història d'un ànima). Teresa és una contemplativa que en la simplicitat del Carmel va viure de tal manera la gran aventura de l'experiència cristiana, que va arribar a conèixer l'amplària i la longitud, l'altura i la profunditat de l'amor de Crist. Amb la seva vida, Teresa dóna un testimoniatge de la vida contemplativa, com a total lliurament a Crist, Espòs de l'Església, i com a afirmació viva del predomini de Déu sobre totes les coses. La seva vida, malgrat ser oculta, posseeix una fecunditat amagada per a la difusió de l'Evangeli i inunda a l'Església i al món de la bona olor de Crist. L’activitat missionera de l’Església és la preparació del camí per l’arribada del Regne. Déu ha cridat als homes a una vocació individual i a una vocació col·lectiva, la de ser poble de Déu, la missió fontal del qual és la predicació del Regne, una missió que segueix el model d’anunci que en feu el Fill fet home, Ell fou enviat al món com a vertader i únic mitjancer entre Déu i els homes; no vingué per a ser servit sinó per a servir, donant la seva vida per tots. El Regne que Ell predicà i el que en Ell es realitzà per a la nostra salvació, ha de ser proclamat arreu de la terra i és l’Església, amb la força de l’Esperit, qui escampa la bona olor de Crist entre els homes. La missió de l’Església es encàrrec de Crist, és Crist qui crida a uns a una vocació a d’altres a una altre perquè tots junts en comunió seguint i obeint la crida rebuda de Jesús acomplim la nostra missió tenint present sempre al pensament, com Fructuós, l'Església catòlica, de llevant fins a ponent. L’Església camina pel camí que Crist caminà, pel camí del servei i de l’Evangeli. La missió de l’Església parteix de l’acompliment de la voluntat de Déu i per ella Déu és glorificat en rebre els homes consciència de l’obra salvadora realitzada en Crist, aquell qui serví amb obediència i amor per a gloria del Pare que l’havia enviat. Jesús ens envia a anunciar que Ell és l’esperança de les nacions i el Salvador del món i que l’Evangeli és llavor de llibertat, de progrés, de fraternitat, d’unitat i de pau. El testimoni de l’Església, en els seus diversos carismes, ha de ser present enmig del món i això ens obliga a manifestar amb l’exemple de la nostra vida i el testimoni de la nostra paraula la proximitat del sentit autèntic de la vida humana i el vincle universal de comunió dels homes. (Cf, AG 2-6). Ens diu el Concili Vaticà II que els instituts de vida contemplativa participem en la conversió del cor dels homes a Crist  amb la pregària i el testimoni de la nostra vida (AG 40). Ens cal evangelitzar des de la pregària i des del treball, com ens diu el Papa Francesc (EG 262), l’Església ha de conrear el seu espai interior per donar un autèntic sentit cristià al compromís i a l’activitat. La pregària esdevé el pulmó de l’Església, un pregària sorgida del cor, abrandada per l’Esperit, dirigida al Pare per intercessió del Fill i viscuda en comunitat, en comunió eclesial. Que ens hi ajudi Maria que «com a mare de tots, és signe d’esperança per als pobles (...) i com una veritable mare, ella camina amb nosaltres, lluita amb nosaltres i vessa incessantment la proximitat de l’amor de Déu. (EG 286)»

«Servits com si fossin el Crist» (RB 36,1)

«Servits com si fossin el Crist» (RB 36,1) URC

Cridats a estimar, cridats a servir.

«Cal que establim, doncs, una escola del servei diví.»[1]. Aquesta és la manera en que Sant Benet defineix la vida monàstica, com un servei a Déu que es va aprenent dia rere dia. Per Sant Benet el monestir és una escola, també un obrador de bones obres i la casa de Déu. Una escola on s’ensenya, un taller on es treballa posant en pràctica el que s’ha aprés i la casa de Déu on es prega. Quina és la font de tot això? La font de l’ensenyament és la Paraula de Déu a la que els monjos i monges ens hi acostem mitjançant la pràctica de la Lectio Divina, el treball també forma un dels tres pilars de la vida monàstica que té el seu accent fonamental en la pregària, en l’ofici diví del que Sant Benet diu que no s’hi ha d’anteposar res. A aquesta vocació és a la que ens crida el Senyor, una vocació al servei. Però el servei del monjo i de la monja, el servei dels consagrats és sempre un servei a Crist. El monacat té en l’obediència a la Paraula el seu origen, la seva font, l’objectiu és fer de la Paraula de Déu el fil conductor de la vida del monjo, de la seva existència. El monjo és aquell que intenta entrar en la seva interioritat conduït per la Paraula de Déu, la Paraula que es va fer carn en Jesucrist. El compromís del monjo o de la monja és el compromís del cristià, el cristià és aquell qui es compromet amb una persona, amb Crist, i amb una tasca, portar arreu el Regne de Déu.  Ser cristià, viure com a cristià, esdevenir cristià no és arribar a una meta, no és haver arribat a un nivell superior a cap altra home o dona. Tots els homes i dones són fills del mateix Déu, tots porten l’empremta de la imatge de Déu, fins i tot si no ho sabem o si tanmateix ho neguem. Aleshores fer-se cristià no és situar-se en un nivell espiritual a part, tampoc és haver comprat una assegurança que ens garanteixi la vida eterna; ser cristià no és un títol, no és entrar a formar part d’un club exclusiu. Ser cristià és ser de Crist, dir si a Crist, voler fer com Crist. Un compromís amb Crist que cal renovar en cada paraula, en cada gest, en cada acció; un compromís que ha de ser cada cop més ferm i radical, arrelat més i més en el nostre interior fins a fondre’s en Crist per poder dir com Pau «Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. La meva vida terrenal, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi.»[2]. El monjo comparteix l’aventura humana amb tots els homes i dones perquè els monjos i monges, els consagrats formen part del món, han viscut en una època i una societat determinada; són participants també de l’aventura cristiana perquè la professió de vots no ens separa del poble de Déu, res de l’Església ens és aliè; però els monjos i les monges viuen amb particular intensitat l’aventura monàstica, que ens és pròpia, la manera com tenim de viure l’evangeli. Fer-se religiós, consagrat a Déu, no és sinó una de les moltes maneres de sentir-se cridat a viure el cristianisme essent més conscient de la vocació universal a la santedat. El consagrat segueix essent un simple cristià, un cristià que creu haver estat cridat a viure la seva fe d’una manera especial, però un simple cristià a la fi. Potser fins i tot més feble que d’altres, perquè ha de viure el seu camí en comunitat, alimentat o regat constantment per la Paraula, en un ambient que li faciliti avançar cada dia una mica més en el seu camí vers Crist. Qui es fa religiós, monjo o monja, qui consagra la seva vida a Déu amb la secreta intenció creure’s millor que els altres erra el camí.

 «A uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres, Jesús els proposà aquesta paràbola: -Dos homes van pujar al temple a pregar: l'un era fariseu i l'altre publicà» El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: "Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo."»Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: "Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador." »Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l'altre; perquè tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit.»[3]

El consagrat és aquell qui ha radicalitzat el seu compromís baptismal, l’ha concretat en una de les múltiples formes de fer-ho, l’ha radicalitzat en descobrir que ha estat cridat, com a cristià, a obrar guiat per l’Esperit Sant amb una vida on renuncia a algunes coses a les que la resta de cristians no renuncien i ho fa per viure un compromís més estret amb Crist. «El cristià, mitjançant els vots o altres vincles sagrats —per la seva pròpia naturalesa semblants als vots—, amb els quals s'obliga a la pràctica dels tres susdits consells evangèlics, fa una total consagració de si mateix a Déu, estimant-lo sobre totes les coses, de manera que s'ordena al servei de Déu i a la seva glòria per un títol nou i especial. Ja pel baptisme havia mort al pecat i estava consagrat a Déu; no obstant això, per portar de la gràcia baptismal fruit copiós, pretén, per la professió dels consells evangèlics, alliberar-se dels impediments que podrien apartar-lo del fervor de la caritat i de la perfecció del culte diví i es consagra més íntimament al servei de Déu. La consagració serà tant més perfecta quant, per vincles més ferms i més estables, representi millor a Crist, unit amb vincle indissoluble a la seva Església. Però com els consells evangèlics, mitjançant la caritat cap a la qual impulsen, uneixen especialment amb l'Església i amb el seu misteri als qui els practiquen, és necessari que la vida espiritual d'aquests es consagri també al profit de tota l'Església. D'aquí neix el deure de treballar segons les forces i segons la forma de la pròpia vocació, sigui amb l'oració, sigui també amb el ministeri apostòlic, perquè el regne de Crist s'assenti i es consolidi en les ànimes i per dilatar-lo per tot el món. Per la qual cosa l'Església protegeix i afavoreix l'índole pròpia dels diversos instituts religiosos. Així, doncs, la professió dels consells evangèlics apareix com un símbol que pot i ha d'atreure eficaçment a tots els membres de l'Església a complir sense defalliment els deures de la vida cristiana. I com el Poble de Déu no té aquí ciutat permanent, sinó que busca la futura, l'estat religiós, per deslliurar millor als seus seguidors de les preocupacions terrenes, compleix també millor, sigui la funció de manifestar davant tots els fidels que els béns celestials es troben ja presents en aquest món, sigui la de testimoniar la vida nova i eterna conquerida per la redempció de Crist, sigui la de prefigurar la futura resurrecció i la glòria del regne celestial. El mateix estat imita més de prop i representa perennement a l'Església el gènere de vida que el Fill de Déu va prendre quan va venir a aquest món per complir la voluntat del Pare, i que va proposar als deixebles que el seguien. Finalment, proclama de manera especial l'elevació del regne de Déu sobre tot el terrè i les seves exigències supremes; mostra també davant tots els homes la sobirana grandesa del poder de Crist gloriós i la potència infinita de l'Esperit Sant, que obra meravelles a l'Església.»[4]

D’aquesta manera la vida monàstica esdevé una escola d’humanisme, una escola viscuda en comunitat. Si el monjo s’alimenta de la Paraula de Déu, el centre de la vida del monjo és Crist, la Paraula feta home que està present també en els altres, perquè tots els homes i dones són imatge de Déu, Sant Benet ens convida a veure a Crist en els hostes que s’apropen al monestir, en els germans malalts, en tots els que tractem que han de ser «servits com si fossin realment el Crist»[5]. Si és Crist qui mou la nostra vida, aleshores atraurem als qui tractem a Crist, cap a l’Església, perquè com deia el Papa Benet XVI «l’Església no creix per proselitisme, sinó per atracció»[6]. La vida monàstica, la vida religiosa, la comunitat cristiana no creixerà malgrat que ens inventem grans campanyes publicitàries sinó som nosaltres capaços de portar una vida en la qual es transparenti la joia i la bellesa de viure l’Evangeli, l’alegria de seguir a Crist, de ser els seus deixebles, de servir-lo a ell i a ell en els altres. Deia el Papa Francesc que «el valor de l’Església, fonamentalment, és viure l’Evangeli i donar testimoni de la nostra fe. L’Església és la sal de la terra, és la llum del món, és cridada a fer present en la societat el lleva del Regne de Déu i ho fa sobretot amb el seu testimoni, el testimoni de l’amor fratern, de la solidaritat, de compartir.»[7] Però que és el que vertaderament compartim els cristians amb tota la humanitat, independentment de que siguin creients o no ho siguin. Certament molts homes serveixen als altres, però, diu el Papa Francesc, que  la «vertadera missió de l’Església no és posar en funcionament una eficient màquina d’ajudes, seguint el model d’una ONG. El perfil de l’apòstol, que anuncia amb senzillesa i pobresa l’Evangeli amb l’únic i vertader poder que és el que ve de Déu,  es reconeix en canvi, en la clara expressió dels deixebles que tornaven feliços de la missió tot dient “som servents inútils”»[8] Quan un germà o germana arriba a acollir de Déu el do de la vocació, reconeix haver reconegut i interpretat correctament el designi de Déu, haver-lo acceptat i haver-hi consentit mitjançant la seva voluntat. Una persona adulta renuncia en certa mesura a disposar lliurament de la seva existència i es lliga a una comunitat fins a la mort. Hom pot pensar en un gest heroic, fins i tot presumptuós en uns temps on la fidelitat és escassament valorada socialment i tot està pensat a curt termini, tot es viscut com una experiència a l’aguait de canvis imprevistos. Un gest de lliurament seria certament presumptuós si sols tingués com a fonament la voluntat humana. Talment com en el matrimoni, l’altra gran crida a viure una vocació a una vida d’amor a la llum de l’amor de Déu. La nostra societat té por al compromís indefinit perquè es refia tant sols de la pròpia voluntat i no es confia en la voluntat d’aquell que és tot altre. Respondre voluntàriament a una crida del Senyor implica anar més enllà d’incorporar-se a un grup on esperem trobar-nos bé; això significaria plantejar de manera equivocada la nostra forma de vida consagrada, seria un error fonamental que més tard o més d’hora acaba en una ruptura o en la infidelitat. Cal plantejar-se que tot element simplement humà pot acabar per transformar-se de fonaments a la crida a fonaments per a abandonar aquesta vocació. Avançant descobrim que res del que fem en la nostra vida consagrada ens ho podem atribuir com un mèrit propi, tot depèn de l’Esperit que actua en nosaltres; com diu Sant Benet cal  «atribuir a Déu i no a si mateix el bé que hom creu tenir.»[9]

L’eclesiologia de comunió , viscuda en les primeres comunitats cristianes i la idea de la qual ha estat recuperada en el Concili Vaticà II, demana una reflexió sobre la relació entre la vocació baptismal i la vocació religiosa. La vocació cristiana, explicitada i sacramentalitzada mitjançant els sagraments d’iniciació cristiana, és una vocació a l’exigència que es demana a tots els cristians sense excepció, esdevé la conditio sine qua non per a ser cristians. La radicalitat del compromís cristià és indelegable i no pot ser entesa com una observança en diferents graus; les formes de viure-la són diferents, certament, però la radicalitat de la proposta és una de sola. Podem triar de viure el compromís cristià ja sigui com a consagrats, en el matrimoni, en el món laboral i tantes altres possibilitats.

L’amor de Déu atorgat en Jesús, acollit en la fe i expressat en una vocació concreta es converteix en l’inici d’una nova existència. És l’amor concret de Déu manifestat en l’enviament dels seus deixebles, dels qui el segueixen, arreu del món, «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat.»[10]. L’amor que el consagrat rep de Déu és un amor per compartir, en primer lloc amb els germans o germanes de comunitat. L’Esperit fa que l’amor vessat en els cors faci possible la caritat fraterna. Sant Benet ens diu «Així com hi ha un zel d'amargor, dolent, que allunya de Déu i duu a l'infern, també hi ha un zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. Que practiquin, doncs, els monjos aquest zel amb un amor ferventíssim, és a dir, "que s'avancin a honorar-se els uns als altres"; que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals; que s'obeeixin amb emulació els uns als altres; que ningú no busqui allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; que practiquin desinteressadament la caritat fraterna; que temin Déu amb amor; que estimin el seu abat amb un afecte sincer i humil. Que no anteposin res absolutament al Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida eterna.»[11]

Per què servir?

Aquell qui ha conegut un dia la misericòrdia de Déu en la seva vida sols desitja ja una cosa: servir a Crist en els altres. Sols aquell qui viu conscient de les seves febleses tant físiques com morals pot haver fet experiència del perdó de Déu i fruit d’aquesta experiència, ens diu la Regla: «No volem pas dir amb això que es faci accepció de persones -Déu no ho vulgui-, sinó que es tingui consideració de les febleses. Llavors, que el qui no necessita tant en doni gràcies a Déu i no es posi trist,  i, en canvi, el qui necessita més, que senti la humiliació de la seva feblesa i no s'enorgulleixi per la comprensió que li tenen; i així tots els membres viuran en pau.»[12] Servim perquè estimen Crist, hem rebut d’ell el seu amor, un amor per compartir amb els germans. Estimar és el manament que ens deixa Jesús: «Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa. Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics. Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare. No m'heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d'anar pertot arreu i donar fruit, i un fruit que duri per sempre. I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, ell us ho concedirà. Això us mano: que us estimeu els uns als altres.»[13]

Quan el Senyor ens crida a ser cristians en un estat precís no es tracta d’una nova vocació sinó de la concreció, en la vida consagrada o en la vida matrimonial, de la mateixa i única vocació, la baptismal. Hi ha una sola vocació per a cadascun de nosaltres i amb l’ajuda de l’Esperit hem d’anar descobrint com ens cal concretar-la en la nostra vida, la nostra vocació de cristians és la que ens porta a estimar i aquest amor es demostra amb obres: «Germans meus, de què servirà que algú digui que té fe si no ho demostra amb les obres? ¿Pot salvar-lo, potser, aquesta fe? Si un germà o una germana no tenen vestits i els falta l'aliment de cada dia, i algú de vosaltres els diu: «Aneu-vos-en en pau, abrigueu-vos bé i alimenteu-vos», però no els dóna allò que necessiten, de què serviran aquestes paraules? Així passa també amb la fe: si no es demostra amb les obres, la fe tota sola és morta. Potser algú replicarà: «Tu tens fe i jo tinc obres; mostra'm, sense les obres, que tens fe, i jo, amb les obres, et mostraré la meva fe.»[14]

Com servir?

Hi ha un gest en l’Evangeli de Joan que simbolitza el servei dut fins a l’extrem per amor, és l’escena del rentament dels peus dels deixebles al final del darrer sopar. El relat ens diu: «Després de rentar-los els peus, es va posar el mantell i s'assegué a taula altra vegada. Llavors els digué: --¿Enteneu això que us he fet? Vosaltres em dieu "Mestre" i "Senyor", i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc. Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres. Us he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres. Us ho ben asseguro: el criat no és més important que el seu amo, ni l'enviat més important que el qui l'envia. Ara que heu entès tot això, feliços de vosaltres si ho poseu en pràctica!»No parlo per tots vosaltres. Sé qui vaig escollir, però s'havia de complir allò que diu l'Escriptura: El qui compartia el meu pa, m'ha traït el primer. Us ho dic ara, per endavant, perquè, quan passi, cregueu que jo sóc. Us ho ben asseguro: qui acull els qui jo enviaré, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat.»[15] El gest de rentar els peus és un gest sorprenent i poc esperat, ni el Jesús que ens presenta l’evangeli de Joan ni l’ensenyament que imparteix semblen preparar pera quest gest de servei que precedeix el discurs de comiat de Jesús dels seus deixebles. Un gest fort, important tant pel que representa, d’aquí l’oposició de Pere a que Jesús li renti els peus, com el seu caràcter exemplar, la invitació de Jesús a imitar el gest, és a dir a imitar el servei mogut únicament per l’amor- En el moment de cloure el seu relat, tot just abans d’encetar la mort i glorificació de Jesús, el quart Evangeli ens proposa un gest paradigmàtic, el Fill de l’home actua com el més humil dels servents. Aquest és l’ensenyament del servei; Sant Benet també ens presenta el mateix gest en la Regla, en primer lloc quan parla dels servidors de taula i de cuina i ens diu «tant el qui surt com el qui ha d'entrar, que rentin els peus de tots.»[16], després en parlar dels hostes diu que «tant l'abat com tota la comunitat els rentaran els peus a tots. Un cop rentats, que diguin aquest verset: "Hem rebut, o Déu, la vostra misericòrdia enmig del vostre temple".»[17] perquè en els hostes, en els desconeguts que s’apropen al monestir els monjos han de reconèixer «en ells el Crist, que és el qui reben»[18]; un gest de servei dirigit a tots els homes perquè en ells hi ha la imatge de Crist. Servim als altres perquè en ells reconeixem a Crist i els servim fins a l’extrem per això l’hospitalitat ocupa un lloc privilegiat entre les bones obres que destaca Sant Benet. L’hospitalitat monàstica té a més una característica especial, la possibilitat dels hostes de participar en la vida de la comunitat que els acull, de viure amb la comunitat cristiana que els acull, per això els monestirs han de ser un centre de vida cristiana intensa i si l’hospitalitat és una vella tradició monàstica avui adquireix una particular actualitat. En l’hoste és Crist qui passa, Crist qui ens interpel·la i nosaltres hem de ser conscients de no fem el bé per fer el bé, sinó que no soms nosaltres qui fa el bé, és el Senyor qui el fa a través nostre.

Sant Benet dedica el capítol 4 de la seva Regla al que ell defineix com els instruments de les bones obres. En primer lloc planteja l’acompliment dels manaments de la llei del Senyor com un punt de partida, el mínim indispensable, segueix l’acompliment de les obres corporals de misericòrdia perquè per a ell la vida al monestir no és una fugida del món sinó una vida viscuda sense perdre de vista a tots aquells pels qui la vida és una càrrega. La finalitat de l’espiritualitat benedictina és cercar una personalitat transparent en la que el dissimular,  les mitges respostes, les actituds venjatives i les falses representacions són destorbs per l’ànima del monjo o de la monja. No tornar mal per mal com a centre de l’actitud del monjo; Sant Benet no parla sols de com resoldre conflictes sinó que proposa no iniciar-los, no parla sols de com eliminar les barreres de comunicació sinó de ser amables fins i tot i sobretot amb aquells que no ho són amb nosaltres; en definitiva Sant Benet para d’estimar no de vèncer ni d’imposar-se. Però Sant benet és ben realista, la seva és una Regla nascuda de la seva experiència de vida en comunitat, per tant no ens dona una falsa esperança de que actuar així canviï gran cosa en els altres; ens diu que ens cal estar preparats per a aguantar els cops que ens caiguin a sobre sense tornar cop per cop. Explica una història oriental que hi havia un cruel general que sotmetia a pillatge una zona rural i era el terror dels seus habitants; especialment cruel era amb els monjos d’un monestir que hi havia a la zona. Un dia va ser informat de que tots els habitants havien marxat de la zona per por a les seves represàlies  menys un, un monjo seguia tot sol al monestir. El general ho considerà una provocació si se n’hi anà tot decidit per matar-lo; quan arribà al monestir es troba al monjo esperant-lo i li digué “Saps qui soc jo? Soc aquell qui et pot travessar amb una espasa sense immutar-se”; aleshores el monjo li contestà “I tu saps qui soc jo? Soc qui pot deixar que em traspassis amb la teva espasa sense immutar-se”.  L’espiritualitat monàstica és cristianisme vertader, aquell que proposa a la societat polítiques que tinguin als pobres com a primer objectiu; una vida laboral on l’objectiu no sigui la competència deslleial; unes famílies on hi hagi diàleg i tendresa; unes relacions internacionals on l’ús de la força no sigui el pa de cada dia. Per poder anar per aquest camí ens cal netejar el nostre interior de la supèrbia, de la gola o de la peresa i de l’enveja; de tot allò que no deixa espai al nostre cor per als altres. Per anar per aquest camí ens cal confiar en l’ajuda d’altri, en l’ajuda d’aquell qui tot ho pot; Déu ens ofereix la gràcia però nosaltres, creats lliures per Déu, podem acceptar-la o rebutjar-la; podem ser el que ens caldria ser en cada situació concreta que la vida ens planteja, podem escollir de fer allò que sabem que ens cal fer o bé podem tirar pel camí equivocat i substituir la bondat per la maldat. Sant Benet ens aporta un element que és saber-nos sempre en presència de Déu, un pensament que ens porta a pensar d’una manera diferent, « l'home ha de comptar que Déu l'observa tothora des del cel i que en tot lloc les seves accions són presents a la mirada de la divinitat i reportades en tot moment pels àngels.»[19] En aquest camí que ens proposa Sant Benet avançar no és gens fàcil, desitjar de seguir-lo no és fer-ho realitat perquè viatjant, caminant no s’arriba simplement un es va acostant a la meta. Sant Benet sap molt bé que el realment important no es aparentar res sinó viure-ho si pot ser sense aparentar-ho massa; «no voler que li diguin sant abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè li ho puguin dir amb veritat.»[20] El secret d’una vida lliurada a Crist no està en la reputació de tenir-la sinó en l’actitud de reverència per Déu i pel germà. Sant Benet ens alerta que tota actitud de superioritat tant sols ens pot portar a la frustració.

El primer servei, escriu Dietrich Bonhoeffer, és escoltar als altres; si el nostre amor a Déu comença escoltant la seva paraula també l’amor al proïsme ha de començar escoltant als altres; aprendre a escoltar als germans és fer per a ells allò que Déu ha fet per a nosaltres. El segon servei és ajudar-nos mútuament, sempre disposats a interrompre la nostra rutina per ajudar als germans, acceptar que Déu ens ve a interrompre, perquè ell està en cada germà; Sant Benet ens diu «que ningú no busqui allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; que practiquin desinteressadament la caritat fraterna».[21] El tercer servei és suportar els fardells dels altres «que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals.»[22]. Una de les coses que ens costa més de suportar és la llibertat dels altres, una llibertat que veiem sempre com una amenaça en la nostra tendència a disposar de la voluntat dels germans intentant de formar-lo a la nostra imatge; el que hem de fer és respectar la que Déu li ha donat. Respectar la llibertat dels germans és reconèixer la seva profunda naturalesa, les seves qualitats, els seus talents i entendre les seves febleses i tot friccions, ensopegades i oposicions que apareixen entre nosaltres; és a dir tot allò que posa a prova la nostra paciència. Sant Benet ho concreta quan ens recomana de «fer les paus abans de posta de sol amb qui s'hagi renyit.»[23]

A qui i com servir?

«Quan el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà en el seu tron gloriós. Tots els pobles es reuniran davant seu, i ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra. Aleshores el rei dirà als de la seva dreta.» Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm.» Llavors els justos li respondran.» Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't?» El rei els respondrà.» Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu.» Després dirà als de la seva esquerra.» Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar.» Llavors ells li respondran.» Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir?» Ell els contestarà.» Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi.» I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna.»[24]

Tenim un model de servidor, un model de vida i aquest model és Crist. Ell ens ha ensenyat com servir, a qui servir i per quin motiu servir. «Com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.»[25]  El sentit últim del servei és i ha de ser sempre l’amor; un amor a Déu que cal expressar en l’amor als germans. Estimar vol dir servir i el servei ha de respondre a la raó última de l’amor. Crist va estimar als seus fins a l’extrem, fins al límit, més enllà de qualsevol varem humà i ho va fer fins i tot morint a la creu, abandonat, calumniat, blasmat i lliurat a les mans dels seus botxins. La raó darrera de la seva vida, la raó per la qual Déu ha enviat al seu Fill al món per ser com un de nosaltres, llevat del pecat; ha estat per ensenyar-nos a estimar fins a l’extrem perquè també nosaltres estimem. La presència de Crist es percep al llarg de tota la Regla; Crist és la realitat fonamental i immediata  de la vida monàstica, de la vida consagrada. La Regla no és un tractat llunyà i abstracte de Déu, està amarada de l’encontre amb Crist tant un encontre sacramental, en la pregària, en la Paraula, en la vida quotidiana fins i tot en les coses materials; però sobretot com un encontre en els germans. San Benet era un home de Crist, per a ell Crist era el centre i el sentit de la seva vida des del principi fins a la fi; sense Crist res no té sentit i amb Ell tot és possible. Trobem a Crist arreu del monestir i al monestir retornem a Déu mitjançant la Paraula, que es feu carn en Crist. San Benet troba a Crist en els germans, en els hostes, en els impedits, en els febles, en els peregrins i també fins i tot en l’abat «que fa les vegades del Crist al monestir, des del moment que és designat amb el seu mateix nom.»[26] NO és que l’abat sigui Crist sinó que ha de ser considerat com a tal com el peregrí o el malalt perquè Crist és la clau, tant sols per Ell i en Ell aconseguim d’entendre moltes coses. Tots som ú en Crist i cal que els monjos «no anteposin res absolutament al Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida eterna.» [27] Perquè som acceptats per Crist ens podem acceptar i ajudar els uns als altres i avançar en l’amor a nosaltres mateixos, als altres i a Déu. Tant sols arribant a conèixer-nos  sense autocomplaença ni falses modèsties ens podem presentar lliures davant els altres i apropar-nos-hi per ajudar-los. Sant Benet sap que estimar als altres no és fàcil, que ens cal pràctica, que el fonament de l’amor està en la praxis diària i ordinària. Contemplar el rostre de Déu en tots aquells amb els qui ens trobem dia rere dia no és pas fàcil, demana paciència, imaginació i fins i tot bon humor. Exemples no en manquen, quan Sant Benet parla del porter del monestir li diu que ha de respondre quan «algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic, i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l'encàrrec amb tot el fervor de la caritat.»[28] Pot ser més fàcil penjar les paraules de la Regla que diuen «els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist»[29] en un lloc ben visible de la porteria, que deixar-ho tot quan truca el telèfon o algú arriba inesperadament. Si hem de febre al monestir a qualsevol com al Crist això vol dir que hem de respectar a tothom com a imatges de Déu i no esperar que siguin imatges de nosaltres mateixos. El monjo, el consagrat, el cristià ha de ser capaç de trobar en la comunitat l’amor humà i el diví. L’amor és la força motriu de la vida del monjo, del consagrat i del cristià; la comunitat està al seu costat per ajudar-lo en el seu amor a Déu i per donar-li la oportunitat de posar-lo definitivament en pràctica en estimar i ser estimat. Tant sols fent experiència de ser estimats, acceptats i perdonats podem estimar, acceptar i perdonar als altres. Com escrivia Sant Agustí «Estima i fes el que vulguis. Si calles, callaràs amb amor; si crides, cridaràs amb amor; si corregeixes, corregiràs amb amor; si perdones, perdonaràs amb amor. Si tens l'amor arrelat en tu, res fora de l’amor seran els teus fruits.» Amor, confiança i acceptació són dons de Crist, tant sols si el coneixem, i l’estimem descobrirem que som coneguts i estimats per Ell i podrem conèixer i estimar als altres.

---

[1] RB Pròleg 45.

[2] Ga 2,20.

[3] Lc 18,9-14.

[4] LG 44.

[5] RB 36,1.

[6] EG, 14.

[7] Homilia 18 de maig de 2013.

[8] Homilia 5 de febrer de 2015.

[9] RB 4,42.

[10] Mc 16,15.

[11] RB 72.

[12] 34,2-5.

[13] Jn 15, 11-17.

[14] Jm 2,14-18.

[15] Jn 13,12-20.

[16] RB 35,9.

[17] RB 53,13-14.

[18] 53,7.

[19] RB 7,13.

[20] RB 4,62.

[21] RB 72,7-8

[22] RB 72,5.

[23] RB 4,73.

[24] Mt 25, 31-46.

[25] Mc 10,45.

[26] RB 2,1.

[27] RB 72, 11-12.

[28] RB 66,3-4.

[29] RB 53,1.