Sant Bartomeu

Sant Bartomeu

24 d‘agost de 2018

Monestir de Carmelites Descalces de Tarragona

Ap 21,9b-14; Salm 144,10-11.12-13ab.17-18; Jo 1,45-51

«Són molts els cridats i pocs els escollits», escoltàvem en l’Evangeli d’ahir. El Senyor crida, fa conèixer als homes i en els homes les seves gestes, ens diu avui el salmista. Actua fins i tot i sobretot a partir de la humilitat. «En pot sortir res de bo de Natzaret?» es pregunta Natanael, a qui la tradició identifica amb l’apòstol Bartomeu. Per a Déu no hi ha res d’impossible, Ell és l’omnipotent, el tot poderós. Per això de Natzaret, del qui apareix com a fill de Josep, el fuster, i de Maria, en sortirà el Messies. Déu es fa home, s’encarna, en les entranyes d’una noieta de Natzaret, l’Esperit actua en ella, en ella fa conèixer als homes les seves gestes, la magnificència gloriosa del seu regne, un regne que s’estén a tots els segles, a totes les generacions. Hi tant que en pot sortir quelcom de bo de Natzaret, en pot sortir la nostra salvació. 

També de cadascun de nosaltres en pot sortir molt de bo. Crist, el Senyor, ens coneix des de sempre; sap si som homes o dones dignes d’aquest nom, dignes de ser anomenats fills de Déu; a Ell no l’enganyem, no li podem amagar el que som i com realment som. Però el coneixement que Ell té de nosaltres cal correspondre-hi, cal completar-lo apropant-nos-hi, anant i veient. Sols així veurem coses grans, veurem obert el cel i els àngels pujant i baixant sobre el Fill de l’home. De Bartomeu, d’aquell israelita digne d’aquest nom; de Teresa de Jesús, aquella noia feble que s’ensopia vivint a la Encarnación una vida tèbia; també en sortí quelcom de bo; esdevingueren els fonaments de la muralla, com pedres precioses. De Bartomeu, de Natanael, Crist en va fer un dels seus apòstols que veié coses grans; veié com arribava a donar la seva vida per Crist i per l’Evangeli. De Teresa en va fer la reformadora del Carmel; començant per San José fins a recórrer milers de quilòmetres fundant i portant-hi a Crist com la núvia, l’esposa de l’anyell, a aquelles noves comunitats. Teresa, amb la seva especial devoció a sant Josep, ens mostra el seu ple convenciment de que de Natzaret en pot sortir molt de bo; d’aquella família humil, treballadora, anònima; de la família del fuster de Natzaret en pot sortir aquell de qui Joan Baptista, el més gran dels homes, no és ni digne de deslligar-li les sandàlies. 

Déu actua en la senzillesa, en la petitesa de Maria, en la simple fe de Natanael, en la inquietud de Teresa, en la migradesa de la nostra fe; si ens confiem a Ell, si l’invoquem, si ho fem amb sinceritat, serà al nostre costat, prop nostre. Déu escriu certament amb “renglones torcidos”, com deia Santa Teresa; la seva mà ha de ser ben destra per poder superar els entrebancs que li posem nosaltres i que ens impedeixen de veure coses grans, de reconèixer que hem trobat aquell de qui van escriure Moisès i els profetes. Deixem-lo que escrigui en els nostres cors, en la nostra vida; deixem-li el full dels nostres cors en blanc perquè hi escrigui; i si el taquem amb la tinta negre de les nostres mancances, tenim la confiança de que el seu infinit perdó, la seva misericòrdia el farà net de nou. Perquè els camins del Senyor són camins de bondat, les seves obres són obres d’amor.

Sant Bernat

Sant Bernat

20 d‘agost de 2018

Sir 39,8-14; Salm 62; Fl 3,17-4,1; Mt 5,13-19

Bernarde ad quid venisti?                                                  Bernat a què has vingut?

Bernat vingué per ser omplert d’un esperit d’intel·ligència, a abocar com una pluja paraules de saviesa, a donar encertats consells, a fer conèixer la doctrina. Així la seva saviesa n’instruí molts. Profundament arrelat en la pietat, Bernat plasmà i propagà una íntima i afectuosa veneració a la humanitat del Senyor, sense anteposar res a Crist, Déu i home. Juntament a una altra espiritualitat, potser més pròpiament mística; l'espiritualitat centrada en el diví espòs que entra i surt de l'ànima del que està en gràcia. Així la veneració de la humanitat de Crist i dels seus misteris tendeix tota ella a traduir-se en la unió nupcial de l'ànima amb la Paraula de Déu. Íntimament relacionada tenim també la devoció mariana de Bernat. Sense dubtar per res de la posició singular de Crist; veu en Maria la mediadora entre Crist i l'Església, en el marc de l'única mediació que és la de Crist; perquè «Jesucrist és el sobirà mitjancer entre Déu i els homes.» (Sermó del Càntic dels Càntics, II, 3). Quan enalteix a Maria, ho fa perquè en ella veu realitzat el perfecte seguiment de Crist en la fe. Maria, per a Bernat, dista tant de trobar-se fora de la humanitat, que precisament quan ell li atribueix honors singulars, no li reconeix l'exempció del pecat original. Llur intel·ligència pouà en la doctrina dels Pares; ell va redescobrir els tresors continguts en ella per a la vida espiritual; però això no li va impedir beure abundantment, o més aviat preferentment, en les mateixes fonts que ells; en l’Escriptura. Tot plegat no li va impedir que, malgrat tenir una forta vinculació amb la tradició, sabes salvar-se dels perills del tradicionalisme. Perquè ell no transmetia res que no hagués viscut abans; com afirma el Papa Benet XVI dient «per a Bernat de Claravall, el veritable coneixement de Déu consisteix en l'experiència personal, profunda, de Jesucrist i del seu amor. I això val per a tot cristià.» (Audiència general 21 d’octubre de 2009). Bernat recollí i completà, essent el darrers dels Pares, tot allò que aquests havien establert abans, no vingué a desautoritzar-los, sinó a completar-los.

Bernarde ad quid venisti?                                                  Bernat a què has vingut?

Bernat vingué a salvar a l’Església dels seus perills, perquè veia que molts pel seu estil de viure eren contraris a la creu de Crist, que s’encaminaven a la perdició i que el Déu que adoraven era el ventre. Reconeixent i rebutjant amb aspres censures els perills del clericalisme, que veia implícit en certs principis centralistes de la reforma gregoriana; no es va acontentar amb recordar al Papa Eugeni III, antic deixeble seu, la seva perenne feblesa o amb estigmatitzar les múltiples anomalies de l'Església i del clergat i, especialment, de la cúria papal; sinó que la seva crítica es va dirigir més aviat al fonament dels problemes de l’Església. «Sabem que la sort de l’Església no s’amida per les armes, sinó pels seus mèrits.» escriu al Papa Inocenci (Carta 176). L'Església no és per a Bernat sense més ni més la ciutat de Déu, o la Jerusalem celestial, que amb els seus innombrables sants es distingeix per la seva immaculada puresa del món del mal. Bernat s'até a la imatge de l'Església pelegrina, que en el seu camí no esdevé pas totalment pura; perquè com ens diu avui l’apòstol nosaltres tenim la nostra ciutadania al cel i és d’allà que esperem un Salvador, Jesucrist el Senyor, que transformarà el nostre pobre cos per configurar-lo al seu cos gloriós.

Bernarde ad quid venisti?                                                  Bernat a què has vingut?

Bernat vingué a parlar-nos de santedat, que és parlar abans que res d'amor, amor vivificat per un excés de sentiment, governat per una voluntat heroica que exigeix del màxim de disciplina, mortificació i despreniment. Una ascètica que a molts va omplir de por, però que va atreure i va formar desenes de milers de monjos. Per a Bernat va ser evident que l'home no pot realitzar res útil per a la seva salvació si no és en la gràcia i per la gràcia; això és, en la fe sobrenatural. D'aquesta forma va reconèixer que l'home és i roman pecador. En aquest sentit, va confessar que la seva vida de monjo era inútil. Però al mateix temps, i durant tota la seva vida fins al final, va exigir-se de si mateix, del monjo i del cristià en general, una constant col·laboració. Escrivia que «per molt que corris, si no arribes fins a la mort no rebràs el premi. La corona és Crist. Però si Ell no deixa de córrer i tu t’atures, enlloc d’apropar-te a Crist t’hi aniràs allunyant» (Carta 254). La suprema forma de ser cristià va ser para ell la del monjo retirat del món en un monestir seguint l’esperit de la Regla de sant Benet. Sant Bernat va ser en molts aspectes una expressió de la síntesi cristiana;  fugida del món i força que domina el món; vida de relació íntima amb Crist, però enterament arrelada a l'Església; santedat amb una ferma i vivíssima humanitat.

Bernarde ad quid venisti?                                                  Bernat a què has vingut?

Perquè Bernat vingué a construir el món. L'home que va propugnar la més enèrgica fugida del món, l'home de l'oració contemplativa, de la més pura interioritat; va arribar a ser també l'home més obstinat en la construcció del món, l'home de la més àmplia i profundament eficaç activitat exterior. Bernat fou guia i jutge del seu segle; fou sal de la terra i llum del món; fou llum posat en un lloc alt per il·luminar a tots els qui són a l’Església; la seva llum resplendí davant la gent que veient el bé que obrava glorificà al Pare del cel. Procurà d’abastar els mèrits celestials amb les seves bones obres, però sense oblidar mai que els seus mèrits els havia rebut de Déu (Cf. Sermó del Càntic dels Càntics, 68, 69). Bernat complí i ensenyà a complir als altres la Paraula de Déu; per això és tingut per gran en el Regne del cel. 

Vet aquí a què vingué Bernat.

Diumenge XX de durant l’any / Cicle B Celebració de l’Eucaristia de la Minerva Santa Coloma de Queralt

Diumenge XX de durant l’any / Cicle B

19 d‘agost de 2018

 Celebració de l’Eucaristia de la Minerva

Santa Coloma de Queralt

Pr 9,1-6; Salm 33,2-3.10-11.12-13.14-15; Ef 5,15-20; Jo 6,51-58

Crist és el pa viu baixat del cel. Menjar a Crist és molt més que complir un ritus; combregar amb Crist ens demana un acte de fe especialment intens que no tant sols el vivim en el moment de rebre el pa i el vi, que són la seva carn i la seva sang, sinó que l’hem de viure al llarg de tota la nostra vida, l’hem de compartir amb els altres. No podem ser d’aquells que no fan cas de res sinó que la comunió amb Crist, de manera tan intensa com la podem fer menjant el seu cos i bevent la seva sang, ens ha de fer entendre, ens ha d’ajudar a entendre que vol el Senyor de nosaltres, com ens diu avui l’apòstol. 

Seria ben pobre el contingut de l’Eucaristia, del misteri eucarístic, si oblidéssim que en ell trobem l’aliment que ens dona vida, la vida per sempre. Potser ens pot semblar que l’Eucaristia és una simple trobada, un memorial, la reunió dels qui professem una mateixa fe; certament és això però alhora és molt més que això. Està clara la presència real de Crist en l’Eucaristia, una presència sacramental, però Crist no s’hi fa present perquè sí; hi és present sobretot perquè Ell mateix és ofrena; el sacrifici de la creu, la més gran realitat de la història de la salvació, es fa present en cada Eucaristia, es renova sobre l’altar. 

Si per a viure certament ens cal menjar i beure; per a viure espiritualment, per a viure la nostra fe ens cal menjar el seu cos i beure la seva sang. La comunió és font de vida eterna, de la vida vertadera per això l’accent del text del quart evangelista està posat en el mot veritat. Jesús parla amb tota veritat, la seva carn és un veritable menjar i la seva sang una veritable beguda; per això els qui mengen d’aquest pa viuran per sempre i han de ser testimonis de la veritat. 

La característica central de l’Eucaristia és la comunió amb Crist, viure gràcies a Crist, tal com Crist viu gràcies al Pare. La nostra societat és esquerpa davant del misteri, necessita certeses, realitats palpables. L’Eucaristia és pa de vida i calze de salvació; menjar que alimenta la nostra vida però ho és tant sols si estem en comunió amb Crist, per la fe i per la gràcia. El pa i el vi que representen, són també fruit del nostre treball, del treball de l’home i de la dona; fins a esdevenir pa i vi, han estat segats i veremats; pastats o premsats, cuits al forn o elaborats en cups. Així quan presentem el pa i el vi sobre la taula de l’Eucaristia compartim en certa manera el sofriment de Crist; nosaltres hi posem quelcom que ha costat suor i fatiga elaborar; mentre que Jesús hi posa la seva pròpia vida. 

L’Eucaristia està en relació molt directe amb el misteri de la passió, mort i resurrecció de Crist. La celebrem amb solemnitat els diumenges, dia per excel·lència de record de la resurrecció, perquè el diumenge és el dia del Senyor, el dia en que Crist vencé la mort i, en cert sentit, cada diumenge celebrem la Pasqua. Per aquesta raó l’Eucaristia ha de transformar la nostra vida. En ella ens reunim en nom de Crist, escoltem la seva paraula, se’ns fa present el seu cos i la seva sang, a partir del pa i del vi; però cal que també nosaltres el fem present, cal que cada Eucaristia ens transformi en missatgers de la Paraula i de la resurrecció de Crist i tant sols podrem transmetre-ho si és l’amor el que ens guia, el que ens motiva, el que ens mou, el que ens alimenta. Compartir amb Crist el seu cos i la seva sang és voler compartir Crist amb els nostres germans; amb tots: amb els qui creuen i els qui no,  amb els que són d’un color o d’un altre; amb els qui tenen una religió, un altre o no creuen en res; amb els rics i amb els pobres; amb els poderosos i amb els qui es juguen i massa sovint perden la vida navegant en una pastera o saltant una balla construïda per nosaltres per preservar-nos de la seva fam de justícia. Compartir l’Eucaristia ha de significar compartir la nostra fe i compartir la nostra fe no ho podem d’altra manera que compartint el nostre amor amb tots els homes i dones, amb tots els fills de Déu.

En una bella catequesis el Papa Francesc (21 de març de 2018) ens deia que celebrem l'eucaristia per nodrir-nos de Crist, que se'ns dóna a si mateix, tant en la Paraula com en el sagrament de l'altar. Som nosaltres els qui ens apropem a l’altar per rebre el seu cos i la seva sang¸ però en realitat és Crist qui ve a trobar-nos. Perquè quan rebem l'eucaristia ens convertim en cos de Crist. La comunió ens uneix a Crist, arrencant-nos dels nostres egoismes, i sols aleshores la comunió ens obre als altres i ens uneix a tots aquells que són una sola cosa en Ell. És el misteri de l’Eucaristia, de la comunió; ens convertim en el que rebem. Per això tot just després de rebre a Crist, ens hi ajuda el silenci, l'oració silenciosa o algun cant; allargant aquest moment de silenci, parlant amb Jesús en el nostre cor. Així l'eucaristia ens fa forts per donar fruits de bones obres per viure com a cristians, per compartir-la amb tots els germans i germanes, que són tots els homes i dones del món sencer.

Com podem transmetre la fe si tenim un entorn viciat de xafarderies, de calúmnies? Ens cal ser testimonis de la veritat. Que diguin de nosaltres “Mira, aquest mai parla malament de l'altre; aquest quan hi ha algú malalt va a visitar-ho, si coneix algú que és a la presó va a veure’l; si veu que algú te fam cerca com donar-li de menjar; per què ho fa això?” Que es preguntin, per què vivim així? I amb el testimoniatge apareixerà la resposta, perquè així es transmet la fe, perquè tenim fe, perquè seguim les petjades de Crist.

Visquem germans i germanes en plenitud cada Eucaristia, apropem-nos a l’altar amb joia i amb voluntat de ser emplenats per Crist i que aquesta participació del seu cos ens transformi cada dia més per fer-nos testimonis de Crist en el món que ens envolta.