Dimecres de la XXXIV Setmana durant l’any / II

Dimecres de la XXXIV Setmana durant l’any / II

Monestir de Santa Maria de Solius

Dimecres 28 de novembre de 2018

Ap 15,1-4; Salm 97 i Lc 21,12-19

Jesús no anuncia als seus un panorama massa atraient; els parla de detencions, interrogatoris, presons, tribunals i acusacions. Però fins i tot en l’adversitat, en aquelles situacions que els homes podem considerar lamentables, si en mou el nom del Senyor, si posem a la nostra boca les seves paraules, si tot plegat ho sofrim amb constància; guanyarem la vida, aquella vida que mai no acaba i és vertadera.

Les paraules de l’Evangeli d’avui no són un parlar per parlar, són realitat. Al llarg dels temps han estat molts els cristians que han donat amb la seva vida testimoni de Crist; essent traïts, essent odiats, essent morts pel fet de portar el seu nom. Ja ben aviat la major part dels deixebles donà testimoni amb la seva vida i així ha estat al llarg dels segles i així és encara als nostres dies perquè en molts llocs els cristians donen testimoni de la seva fe amb el lliurament de la seva vida. 

Fa ben poques setmanes el Papa Francesc canonitzava a Roma a l’arquebisbe Oscar Arnulfo Romero; un clar exemple dels màrtirs del segle XX, que ha estat un segle molt ric en testimonis de fe, també a les nostres terres; vides lliurades al servei dels germans, en defensa dels drets i de la dignitat dels fills de Déu.

Les obres del Senyor sempre són grans i mai van errades; fins i tot quan creiem estar en una situació humana de fragilitat, de persecució, d’amenaça. Fins i tot i sobretot aleshores estem en mans del Senyor que té cura de cadascun dels nostres cabells.

 Realment els senyals del Senyor són grans  sorprenents, perquè o responen a les nostres mires, que sempre són migrades, sinó que les seves decisions, sempre justes i mai errades, són obra de la seva dreta i del seu braç sagrat i fa que en sortim a la fi victoriosos.

Ens manca moltes vegades la confiança, la certesa d’estar sempre en mans de Déu i com Pere quan intentava caminar sobre les aigües, a la primera alenada de vent trontollem i ens enfonsem en es nostres pròpies angoixes.

Siguem-li fidels, confiem en Ell, malgrat que la vida no sigui sempre fàcil; sols tenint fe guanyarem la vida eterna, al que Ell ha guanyat per nosaltres morint a la creu i ressuscitant.

Dimarts de la XXXIV Setmana durant l’any / II

Dimarts de la XXXIV Setmana durant l’any / II

Monestir de Santa Maria de Solius

Dimarts 27 de novembre de 2018

Ap 14,14-19; Salm 95,10.11-12.13 i Lc 21,5-11

Quan arribi el temps de la sega, quan el sembrat de la terra sigui ja madur aleshores la terra quedarà segada. No sabem ben bé com anirà tot plegat però Jesús ens diu que sentirem parlar de guerres i de revoltes, de grans terratrèmols, de fams, de pestes i de fets espantosos i que tot plegat no farà que la fi sigui encara propera, que vingui de seguida. Serà aquella vinguda que ens diu el salmista, quan el Senyor judiqui amb justícia i veritat. Quan vingui el Regne definitiu tot el que ara veiem serà destruït, no en quedarà pedra sobre pedra. Edifiquem el nostre món sobre ideals ben poc consistents, sembla que tot vagi de tenir èxit mitjançant guanyar més diners, tenir més poder o fer el que vulguem.  

El que Jesús ens vol dir és que tot allò que materialment maldem per aconseguir al cap i a la fi no val res, que el que és vertaderament important no són les pedres magnífiques o les ofrenes generoses, sinó l’interior del nostre cor. Que el Senyor ens trobi nets de cor, això serà l’únic important. En aquests darrers dies de l’any litúrgic l’Església ens recorda que el món, la vida tal com ara mateix l’entenem passarà perquè tot el que veiem ara, tot i que ens ho sembli, no és la realitat definitiva. 

La vida del monjo, ens diu sant Benet a la Regla, va dirigida cap a la vida eterna; així és també la vida de tot creient, tota la humanitat hi està cridada. Però això no ens impedeix, no ens eximeix de ser anunci del Regne ja aquí, que si la nostra fe ha de tenir una funció concreta és la de ser testimonis del Regne, portant un tast de la pau que aquest significa ja ara i aquí als afamats de pau de la terra. Hem de ser llavors del Regne, llavors d’esperança, signes de l’amor del Senyor enmig del món; tot i que ens envoltin revoltes, terratrèmols, fams i tempestes.

Per això quan arribi el vertader Regne el cel se n’alegrarà, la terra en farà festa, jubilaran els camps i cridaran de pau els arbres del bosc. Siguem fidels fins a la mort per guanyar-nos la corona de la vida, de la vertadera vida; fem-ho essent testimonis del Regne que ha de venir, testimonis de l’amor de Déu, no ens deixem enganyar per falsos profetes, pels profetes de calamitats; sinó que deixem-nos guiar, confiant-nos en l’únic que salva, que dona la vertadera vida: Jesucrist el Senyor.

Dimarts de la setmana XXXIII durant l’any / I Sant Octavi

Dimarts de la setmana XXXIII durant l’any / II

Sant Octavi

20 de novembre de 2018

Ap 3,1-6.14-22, Salm 14,1b i 2-3a.3bc-4ab.5 i Lc 19,1-10

Zaqueu potser es considerava un triomfador, algú que havia aconseguit una bona posició, cap dels publicans, cap dels cobradors d’impostos ni més ni menys, fet qui li havia procurat riquesa i poder. Podríem dir que com tanta gent avui en la nostra societat que creu que els diners i l’èxit social, tant fugisser, són la clau de l’èxit personal. Però tot plegat ho havia aconseguit defraudant, de manera fraudulenta, poc clara i molt poc neta; com passa també avui en la nostra societat. No s’adonava que de fet era el més miserable de tots; tot pensant-se que era ric, molt ric i que no li mancava de res; de fet era digne de compassió; es creia viu, però de fet era mort. El Senyor coneixia les seves obres i veia que eren insuficients als ulls de Déu, perquè de fet no valien res, no eren vertaderes riqueses.

Zaqueu era d’aquells que ni obrava honradament, ni practicava la justícia, que parlant escampava calumnies, feia mal al proïsme i carregava als altres la infàmia, que fiava els seus diners a interès i es venia si calia per condemnar un innocent. Però la grandesa del seu cor era immensa, perquè es penedí, tingué ulls per mirar al Senyor i aguantar-li la mirada; orelles per escoltar-lo; reconegué que era el Senyor el qui trucava a la seva porta i l’hi obrí per tal de que pogués entrar a casa seva i mengés amb ell. La salvació era qui trucava a casa seva, a la casa d’algú que necessitava d’aquesta salvació, que és el mateix Jesús.

Jesús ha vingut al món per a portar la salvació als qui són com Zaqueu. Zaqueu té un fons bo perquè busca de veure qui és Jesús, i aquest desig li canvia la vida. Com un infant enjogassat corre i s’enfila en un sicòmor, poc li importa el que pensin els qui el coneixen; ell un home aposentat, col·laborador de l’imperi dominador del poble jueu, quasi perd el seny per veure aquest profeta que avui, de pas cap a Jerusalem, visita el seu poble, Jericó. I del sicòmor estant, allà dalt enfilat descobreix que no tant sols ell busca de veure a Jesús sinó que Jesús el busca a ell. Per a Jesús Zaqueu no és tant sols un col·laboracionista de Roma i un poderós, és sobretot i per damunt de tot un home a qui cal salvar perquè ell mateix cerca la salvació, la demana.

Davant la seva salvació la gent murmura, critica a Jesús i al fet que s’hagi quedat a casa d’un pecador, assegut compartint taula amb pecadors. No saben que la salvació ha entrat en aquella casa. Ens és difícil acceptar que freqüentment exercim el paper de la multitud que obstaculitza als altres descobrir qui és Jesús i, que ens concedim el dret i el poder de dictar qui és digne per a la salvació i qui no ho és. Déu no exclou a ningú, ni a pobres i ni a rics. Déu no es deixa condicionar pels nostres prejudicis humans, sinó que veu en cadascun de nosaltres una ànima que cal salvar, un cor net que cal desbrossar de la malesa amb que l’hem omplert. Jesús fa l’opció per aquelles ànimes que són considerades perdudes i que així ho creuen elles mateixes. 

Jesucrist, encarnació de Déu, ha demostrat en Zaqueu aquesta immensa misericòrdia, que no lleva res a la gravetat del pecat, sinó que busca sempre salvar al pecador, oferir-li la possibilitat de rescat, de tornar a començar, de convertir-se. En un altre passatge de l'Evangeli, Jesús afirma que és molt difícil per a un ric entrar en el Regne dels cels (Cf. Mt 19, 23). En el cas de Zaqueu, allò que sembla impossible als ulls dels homes es realitza; i Zaqueu lliurant la seva riquesa fugissera, en rep una altre, la riquesa del Regne dels cels. És la misericòrdia de Déu que arriba on no arriba la misericòrdia humana. Déu sap el que hi ha en el cor de l'home, només Ell ho sap.

Tots els Sants que Serviren Déu sota la Regla del Nostre Pare Sant Benet

Tots els Sants que Serviren Déu sota la Regla

del Nostre Pare Sant Benet

15 de novembre de 2018

Capítol General de la Congregació Cistercenca de la Corona d’Aragó

Is 61,9-11, Sl 99,2-5 i Jo 15,1-8

«Sense mi, no podríeu fer res» ens diu avui Jesús. Ser cristià és ser de Crist, dir si a Crist, voler fer com Crist. Un compromís amb Crist que cal renovar en cada paraula, en cada gest, en cada acció; un compromís que ha de ser cada cop més ferm i radical, arrelat més i més en el nostre interior fins a fondre’s en Crist per poder dir com Pau «Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. La meva vida terrenal, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi.» (Ga 2,20). Nosaltres compartim l’aventura humana amb tots els homes i dones perquè els monjos i monges, els consagrats formem part del món, vivim en una època i en una societat determinada; som participants també de l’aventura cristiana perquè la professió de vots no ens separa del poble de Déu, res de l’Església ens és aliè; però els monjos i les monges vivim amb particular intensitat l’aventura monàstica, que ens és pròpia, és la manera que tenim de viure l’Evangeli. Fer-se monja o monjo, consagrat a Déu, no és sinó una de les moltes maneres de sentir-se cridat a viure el cristianisme essent més conscient de la vocació universal a la santedat. El consagrat segueix essent un simple cristià, un cristià que creu haver estat cridat a viure la seva fe d’una manera especial, però un simple cristià a la fi. Potser fins i tot més feble que d’altres, perquè hem de viure el nostre camí en comunitat, alimentat o regat constantment per la Paraula, en un ambient que ens faciliti avançar cada dia una mica més en el nostre camí vers Crist. Qui esdevé monjo o monja, qui consagra la seva vida a Déu amb la secreta intenció de creure’s millor que els altres erra el camí. El consagrat és aquell qui ha radicalitzat el seu compromís baptismal, l’ha concretat en una de les múltiples formes de fer-ho, l’ha radicalitzat en descobrir que ha estat cridat, com a cristià, a obrar guiat per l’Esperit Sant amb una vida on renuncia a algunes coses a les que la resta de cristians no renuncien i ho fa per viure més lliurament i estretament els seu compromís amb Crist. No anteposant res absolutament al Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida eterna, com ens diu sant Benet.

Alguns d’aquests cridats han vist com han estat mudats amb vestits de victòria, han estat coberts amb mantells de felicitat. Han estat sarments que han donat bon fruit; han restat amb el Senyor. Han seguit un model de servidor, un model de vida i aquest model és Crist. Ell els ha ensenyat com servir, a qui servir i per quin motiu servir. «Com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 10,45)  El sentit últim del servei és i ha de ser sempre l’amor; un amor a Déu que cal expressar en l’amor als germans. Estimar vol dir servir i el servei ha de respondre a la raó última de l’amor. Crist va estimar als seus fins a l’extrem, fins al límit, més enllà de qualsevol barem humà i ho va fer fins i tot morint a la creu, abandonat, calumniat, blasmat i lliurat a les mans dels seus botxins. La raó darrera de la seva vida, la raó per la qual Déu ha enviat al seu Fill al món per ser com un de nosaltres, llevat del pecat; ha estat per ensenyar-nos a estimar fins a l’extrem perquè també nosaltres estimem.  L’amor i el servei guiaren als nostres germans i germanes que avui recordem com a sants. La crida a la santedat és universal, ser sant no comporta ser superior als altres; per contra, el sant pot ser molt feble, i comptar amb nombrosos errors en la seva vida. La santedat és el contacte profund amb Déu. «No anteposar res a l'amor de Crist», en això consisteix la santedat i això feren els nostres germans i germanes que avui recordem i celebrem, que no volgueren que els anomenessin sants abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè els hi ho poguessin dir amb veritat (Cf. RB 4,62). 

A això també ehi estem convidats nosaltres, és el que estem cridats a fer; diu el Papa Francesc: «Moltes vegades tenim la temptació de pensar que la santedat està reservada tant sols als qui tenen la possibilitat de prendre distància de les ocupacions ordinàries, per dedicar molt temps a l'oració. No és pas així. Tots estem cridats a ser sants vivint amb amor i oferint el propi testimoniatge en les ocupacions de cada dia, allí on cadascun es troba. Ets consagrada o consagrat? Sigues sant vivint amb alegria el teu lliurament.» (Gaudete et exultate, 14). 

No per ser monjos o monges ho tindrem més fàcil, però si que el Senyor ens podrà demanar més, perquè ens ha donat instruments suficients de les bones obres per saber-ne el camí. «quina pàgina o quina paraula d'autoritat divina de l'Antic i del Nou Testament no és una norma rectíssima per a la vida humana? O bé, quin llibre dels sants Pares catòlics no ens fa sentir insistentment com hem de córrer per arribar de dret al nostre Creador?» (RB 73,3-4). Tenint, si més no, una honestedat de costums o un començ de vida monàstica, tenim assenyalat el camí (Cf. RB 73,1).

Avui recordem a aquells qui seguint la Regla del Nostre Pare sant Benet donaren el millor fruit, el de la santedat, perquè estaven amb Crist, no se separaren de Crist i han entrat davant del Senyor amb crits d’alegria. Demanem al Senyor, per la intercessió de sant Benet i de tots aquells sants que seguiren la seva Regla, que aprenguem a cercar-lo per damunt de tot i que meresquem també nosaltres un dia de ser omplerts de les riqueses del seu amor.

Commemoració de tots els difunts que serviren Déu sota la Regla del Nostre Pare Sant Benet

Commemoració de tots els difunts

que serviren Déu sota la Regla

del Nostre Pare Sant Benet

14 de novembre de 2018

Rm 8,14-23, Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18 i Jo 12,23-28

Sant Benet, sota la Regla del qual servim a Déu, no parla pas de la mort amb els eufemismes que ho fa avui la nostra societat; la presenta com la meta a la que cal arribar-hi havent fet la cursa amb regularitat, pas a pas, dia a dia. El monjo és aquell qui orienta la seva vida vers allò que no passa, Déu; el monjo és aquell qui espera amb joia l’hora en que serem plenament fills, quan el nostre cos serà redimit; com ens diu l’apòstol. Així sant Benet entén la vida com aquell temps en el qual encara ens vaga mentre som en aquest cos per tal de complir els manaments del Senyor a la llum del seu esguard, tenint present cada dia la mort davant els ulls (Cf, RB 4,47).

Entrem al monestir no pas per renunciar a la vida sinó perquè lliures de condicionaments puguem a la fi viure per aquell absolut que és Déu, gaudint de l’alegria que no acaba i que Déu vol que compartim amb Ell i els germans. Guardant la nostra vida per a la vida eterna, fent-nos servidors de Crist i seguint-lo. En aquesta vida hi ha coses ben fugisseres, ens ho diu el salmista, la vida de l’home dura com l’herba, desapareix quan hi passa la ventada i ni és coneix el lloc on era. Així passen les nostres migrades ambicions, les nostres cabòries, els nostres neguits; mentrestant potser ni ens n’adonem de que aquesta vida que ara tenim se’ns escapa i cada dia som més a prop de poder ser alliberats d’aquesta manera absurda de viure.

No hem de perdre l’esperança d’obtenir la vertadera llibertat que és la glorificació dels fills de Déu. Tots els sofriments del món present no són res comparats amb la felicitat que Déu ens ha reservat si som capaços d’aconseguir-la, mantenint-nos-hi fidels. Aquesta esperança no ha de ser pas entesa com defugir de les responsabilitats de la vida present, ans al contrari, ens ha d’estimular en l’acompliment de les bones obres, portant a terme tot el necessari per aconseguir avançar en la vida monàstica i en la fe, corrent per la via dels manaments com ens diu sant Benet.

Si entenem la vida, si aconseguim entendre-la sota aquesta perspectiva ens podrem alliberar de tantes limitacions que ens posem i imposem als altres, i serem capaços de mirar més enllà de nosaltres mateixos, més enllà de la foscor del nostre egoisme, per veure la llum al final del camí, per intuir-hi a Déu. La nostra ha de ser una vida de servei a Déu, no pas autoreferencial, amb un únic i ben definit objectiu: cercar a Déu per damunt de tot i fer-ho amb els ulls fits en la vida vertadera; perquè Jesús morint i ressuscitant ha transformat la mort en vida, la nostra pròpia mort en vida eterna.

Escrivia l’abat Maur Esteve «Avui, més que pregar pels monjos difunts, nosaltres, carregats de tants errors, amb les mans buides de mèrits, com el primer dia al monestir, novament demanem: la misericòrdia de Déu i de l’Orde, ara però com un crit d’auxili dirigit desesperadament vers ells, intercessors nostres, perquè ara ja estan en condicions de concedir-nos-la més que no pas ho estaven quan ens acolliren, i perquè ara nosaltres ens trobem encara més en la necessitat de demanar-los-hi la misericòrdia de Déu i de l’Orde» (18 de setembre de 2003).

Preguem al senyor que aculli als nostres germans que el serviren seguint la Regla del Nostre Pare Sant Benet, perquè tal com creiem que Jesús morí i ressuscità, també creiem que Déu s'endurà amb Jesús els qui han mort en ell (Cf. 1Te 41,4). I preguem perquè a nosaltres ens ajudin a mantenir-nos-hi fidels perquè no anteposant res absolutament al Crist, ens dugui tots junts a la vida eterna (Cf. RB 72,11-12).