Solemnitat de sant Jordi, patró secundari de Catalunya
29 d’abril de 2014
Els màrtirs
no van estimar tant la vida que els fes por la mort. La vida és el regal més
preuat que Déu ens ha donat, el bé més preciós, la mostra de l’amor gratuït de
Déu i per això els cristians defensem la vida i que l’home la pugui viure amb
dignitat, perquè és un regal de Déu, personal i intransferible que cap altre
home no té dret a malmetre. Els màrtirs
no menyspreen la seva vida, no estimen la mort per si mateixa ja que no hi ha
cap home que no senti por de la mort, que no hagi de vèncer la por per poder
lliurar la seva vida. Els màrtirs són els qui donen la seva vida per amor a Crist
i al proïsme, en ells l’amor és més fort que la mort i amb l’amor vencen la por.
Ens deia el
papa Francesc en el missatge per la beatificació dels màrtirs del segle XX a
Tarragona que «Sempre cal morir
una mica per sortir de nosaltres mateixos, del nostre egoisme, del nostre
benestar, de la nostra mandra, de les nostres tristeses, i obrir-nos a Déu, als
altres, especialment als qui més ho necessiten.»[1] Els màrtirs són els qui es
varen obrir i donar als altres de tal manera que varen donar la vida i ho varen
poder fer amb la força que dona l’amor, l’amor de Déu i l’amor a Déu, estimaven
a Déu i eren estimats per Déu.
Tots pel sol fet de ser cristians som testimonis de la fe que professem,
i ens cal ser més testimonis que mestres. La nostra societat, el nostre poble,
també avui i aquí té necessitat de testimonis de fe, ens ho recordaven els
nostres bisbes amb motiu del vint-i-cinquè aniversari del document Arrels Cristianes de Catalunya dient-nos
«La societat contemporània vol testimonis més que no pas mestres, i si accepta
els mestres ho fa en la mesura que són autèntics testimonis. (...) Tots –
afegien els bisbes catalans - necessitem
viure amb més radicalitat i coherència el que prediquem, a fi que molts dels
nostres coetanis puguin sentir-se atrets novament per Jesucrist i es
descobreixin convidats a formar part activa de la comunitat dels seus
deixebles.»[2].
Cal donar doncs testimoni de la nostra fe amb la nostra vida.
Els màrtirs són aquelles sarments esporgades que donen fruit. Jesús
sovint pren exemples de coses familiars per als seus deixebles, la vida al
camp, els conreus, el cicle de la natura. Aquí ens mostra un vincle profund, el
del cep i les sarments; la sarment és una ramificació del cep, comparteixen una
mateixa vida però la sarment sense el cep és nores, mort sense fruit, sense sentit.
En l’Evangeli Jesús ens presenta dos camins un de negatiu amb una sarment seca
sense fruit que ha de ser tallada i cremada; de l’altra costat una sarment viva
de la que el vinyater espera fruit i per això l’esporga perquè en doni encara
més; la corregeix, perquè sinó la seva força es dispersaria i no donaria prou fruit,
i per esperonar-la a donar tot allò que és capaç de donar, li esporga
l’egoisme, la mandra, les tristeses i així doni fruit obrint-se a Déu i als
altres.
Els màrtirs són els qui han donat fruit, els qui havent estat esporgats
han esdevingut testimonis i arriben a estimar fins a l’extrem, els testimonis
per amor, i com deia Pau
VI «L'amor és el
principi, la força, el mètode, l'amor és la causa per la qual val la pena
actuar i lluitar.»[3], l’amor és la causa per la
que val la pena donar-ho tot, fins i tot la vida.
En aquest temps pasqual en el que celebrem encara amb més força la
redempció que Déu ens ha donat per amor, en el seu Fill, el record dels màrtirs
adquireix un marcat protagonisme. La nostra terra ha estat de sempre regada amb
la sang dels màrtirs i a la protecció d’un altre màrtir, sant Jordi, es confia.
Els màrtirs són els qui varen donar fruit perquè estaven amb Crist i en Crist;
amb la força del seu amor, varen ser capaços de lliurar la seva vida, d’estimar
fins a l’extrem perquè sense Ell res no podien. Ells varen obrir les portes del
seu cor de bat a bat[4] a l’amor de Déu i no varen
tenir por de ser testimonis de la presència de Déu en el món.