Missa de l’Esperit Sant: Inici de la Visita Regular al Monestir de Santa Maria de Solius

 

Missa de l’Esperit Sant

Inici de la Visita Regular al Monestir de Santa Maria de Solius

Dilluns 31 de maig de 2021

1Co 12; Salm 103 i Jn 20

 «Ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit Sant», ens ha dit l’Apòstol. La vocació monàstica, tota vocació és un do de l’Esperit. Un do que cadascun de nosaltres rebem de manera diversa, som cridats a seguir la nostra vocació en moments diferents i venim al monestir amb els nostres dons particulars i també, no ho oblidem, amb les nostres febleses tant físiques com morals; amb els nostres defectes de fàbrica, en expressió e l’Abat Maur Esteva. Però els dons que rebem no són per a ús exclusiu nostre, són per posar-los al servei dels altres, al servei de la comunitat, al servei de l’Església.

La visita regular, que és una de les grans aportacions dels nostres parers cistercencs a la vida monàstica, és, ha de ser, un moment de gràcia, un moment on la presència de l’Esperit es faci present en cadascun de nosaltres i alhora en tots com a comunitat. A vegades les dificultats de cada dia ens impedeixen veure més enllà de les nostres pròpies limitacions, com els deixebles abans de rebre l’Esperit estem tancats en les nostres pròpies febleses. Deixem que Jesús entri, no li tanquem la porta, no li barrem el pas per por a descobrir-nos davant d’Ell febles i vulnerables. Tant sols si som capaços d’obrir-li de bat a bat les portes dels nostres cors podrem rebre la seva pau i amb ella el do de l’Esperit Sant, que és tant gran com per perdonar els pecats.

Tenim un model, Crist; al qui no hem d’anteposar mai res, i en tenim un altre Maria la festa de la qual avui celebrem recordant la visitació a la seva cosina Elisabet. Que ella la beneïda entre totes les dones i el model d’obertura a la força de l’Esperit que obrà en ella meravelles, ens obri el camí cap a la salvació. No tinguem por, obrim i no pas tanquem les portes al Senyor i a la força de l’Esperit. Quan el Senyor envia el seu alè, quan alena damunt nostre, renova la nostra vida i cada dia necessitem renovar-nos per poder seguir tots junts camí cap a la vida eterna, la que Crist ens guanyà morint i ressuscitant.

 

 

Diumenge de Pentecosta Cicle B

 

Diumenge de Pentecosta B

23 de maig de 2021

Fets 2,1-11; Salm 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34; Ga 5,16-25; Jo 15,26-27;16,12-15

 

Trobant-se tots junts tots quedaren plens de l’Esperit Sant. El Senyor ha estat  endut al cel, han passat set setmanes des de que aquelles dones joioses i sorpreses en trobar el sepulcre buit, trencaren la tristesa dels deixebles que ploraven tancats a casa la mort en creu del Mestre. De nou era al matí quan se sentí venir del cel un so com d’una ventada violenta i unes llengües de foc es posaren sobre cadascun d’ells. De nou com al Sinaí el foc i un gran soroll. De nou com al Sinaí tot el poble de Déu junt, ara el nou poble de Déu.

El Senyor abans de ser mort, abans de ressuscitar i abans de ser endut al cel, els hi havia dit als seus que calia que rebessin la força de l’Esperit, que calia que des del cel fossin revestits per llur força i rebessin els seus dons. I els dons de l’Esperit no es fan esperar.

El primer do és la comunió que és la comunió de la mateixa Església; estant tots junts reben la força de l’Esperit, com estant tots junts reberen el manament de celebrar el memorial del Senyor, com tots junts estant reberen la visita del ressuscitat. Fou al cenacle al darrer sopar quan Jesús digué als seus que convenia que marxés per tal de que els pogués enviar l’Esperit defensor. Fou la mateixa tarda d’aquell tercer dia després de la seva mort a la creu quan el ressuscitat aparegut als deu tancats per por els donà la pau i els donà amb l’alè l’Esperit i amb aquest la potestat de perdonar o retenir els pecats, els impulsos terrenals que ens porten al desordre, a la idolatria, a les enveges, al sectarisme, com diu l’Apòstol.

El segon do és la universalització, rebent el do de llengües la bona nova del Ressuscitat arriba a cadascú de manera particular. Si la desfeta de la torre de Babel va provocar la confusió del món, la vinguda de l’Esperit porta de nou l’entesa. Perquè com diu sant Pau els fruïts de l’Esperit són l’amor, el goig, la pau, la paciència, la bondat, la fidelitat.

La Pentecosta significa el gran viratge de la humanitat; el missatge del Crist ressuscitat s’estén ara i per tots els segles a tot el món i el vehicle per a difondre’l és l’Església del Crist ressuscitat. Així l’Esperit de veritat ens guia cap al coneixement de la veritat sencera perquè prové del Pare i dona testimoni del Fill. «L'Esperit habita a l'Església i en el cor dels fidels com en un temple, i en ells prega i dóna testimoniatge de la seva adopció com a fills. Guia l'Església cap a la veritat, la unifica en comunió i ministeri, la proveeix i governa amb diversos dons jeràrquics i carismàtics i l'embelleix amb els seus fruits. Amb la força de l'Evangeli rejoveneix l'Església, la renova incessantment i la condueix a la unió consumada amb el seu Espòs», com ens diu la Constitució Lumen Gentium del Concili Vaticà II (LG, 4).

Però en aquell lloc on es trobaven tots reunits hi ha algú que ja coneix els efectes de l’Esperit. Hi ha algú a qui l’Esperit ja ha visitat abans i amb la seva visita llur vida ha canviat. La tradició situa el matí de Pentecosta entre els deixebles a Maria, la mare, aquella que estava juntament amb algunes dones, els germans de Jesús i els onze tots dedicats, constants i unànimes en la pregària. Ella sap que a través de l’Esperit Déu obra meravelles, ella sap molt bé que significa ser posseïda per la força de l’Esperit perquè per aquesta força del seu ventre virginal vingué al món el Salvador.

L’Esperit té la forma a vegades de colom, a vegades de ventada, a vegades de llengües de foc, a vegades s’anuncia a través de la plàcida veu d’un àngel, a vegades aleteja sobre les aigües (Cf. Gn 1,2). Però l’Esperit no és ni un colom, ni una ventada, ni cap foc; és la força de Déu que irromp en les nostres vides i les transforma, com transformà la de Maria, com transformà la dels deixebles, com ha de transformar la nostra. La flama de l'Esperit Sant crema però no consumeix, transforma els cors perquè surti d’ells la millor part i la més veritable de l'home, fent emergir la seva vocació a la veritat i a l'amor.

En paraules de sant Joan Pau II «L'Esperit Sant, en el seu misteriós vincle de comunió divina amb el Redemptor de l'home, continua la seva obra; que rep de Crist i el transmet a tots, entrant incessantment en la història del món a través del cor de l'home.» (Dominum et vivificantem, 67)

 

 

 

Ascensió del Senyor B

 

Ascensió del Senyor B

16 de maig de 2021

Fets 1,1-11; Salm 46,2-3.6-7.8.9; Ef 4,1-13 i Mc 16,15-20

 

Els ulls mirant al cel i els peus tocant a la terra; així viuen els deixebles l’ascensió del Senyor i així ha de viure l’Església la seva missió, així hem de viure cadascun de nosaltres la nostra fe. El cel i la terra són els dos eixos sobre els que transcorre la nostra vida de creients; el cel com a objectiu, com a futur; la terra com a actualitat, com a present.

Aquí a la terra hem de viure com ens diu l’apòstol d’acord amb el que ens demana la vocació que hem rebut, amb tota humilitat i mansuetud, amb paciència, suportant-nos amb amor els uns als altres. Però pendents del cel perquè aquell qui s’enlairà davant dels apòstols, aquell a qui perderen de vista entre els núvols; aquell que si va pujar vol dir que abans havia baixat del cel a la terra; aquell qui fou endut d’entre ells cap al cel ha de tornar de la mateixa manera com se n’anà cap al cel. Aleshores, tant sols aleshores, serà quan restablirà el regne.

Tenim un sol Senyor, Jesucrist, una sola fe, transmesa per l’Església presència de Crist a la terra, un sol baptisme que ens incorpora a Jesucrist i un sol Déu i Pare de tots que envià al seu fill per a la nostra salvació i Ell havent mort i ressuscitat retornà al cel a la dreta del Pare, tal com havia anunciat, per preparar-nos-hi l’estada. Els deixebles es preguntaven que volia dir allò de que d’aquí a poc temps no el veurien però que poc després el tornarien a veure, que volia dir allò de que se n’anava amb el Pare (Cf. Jo 16,17). No entenien que Ell havia de tornar cap al qui l’havia enviat; no entenien que precisament era això el que ens convenia. Per la seva encarnació el Fill de Déu assumint la nostra humanitat li retornà tota la seva bellesa; per la seva passió i mort a la creu Jesús compartia la nostra feblesa i la nostra mort; per la seva resurrecció Crist ens oferia la vida veritable; per la seva ascensió al cel el Fill de Déu ens obre les portes del Regne. La seva marxa, el seu retorn cap al cel implica dues coses: La vinguda del Defensor, de l’Esperit Sant i l’esperança en la tornada gloriosa del Fill a la fi dels temps. És l’Esperit qui ens permet, qui ens ajuda a viure amb els ulls fits al cel i tocant de peus a la terra.

Cadascun de nosaltres viu aquesta esperança amb els dons i els talents que el Senyor li ha confiat per tal de portar a la pràctica el manament del Senyor d’anar per tot el món i anunciar la bona nova de l’Evangeli. L’espera del regne no és, no ha de ser una espera inactiva, perquè per la força de l’Esperit formem el poble sant de Déu amb la missió d’edificar el cos de Crist, que és l’Església, fins al dia en que units en la fe i el coneixement del Fill de Déu siguem convidats a esdevenir similars a l’home perfecte, l’home que arriba a la talla de la plenitud del Crist.

La nostra salvació ens ha estat oferta per l’encarnació passió, mort i resurrecció del Senyor; per aquest misteri havent Ell participat de la nostra mort, podrem nosaltres ser partícips de la seva resurrecció. Però això serà quan Ell vindrà posant el món em evidència, tot i que ara ja ens ve l’Esperit de la veritat (Cf. Jo 16,11) per portar-nos cap a la veritat sencera i la veritat sencera no és altra que la del Regne que el Fill enviat pel Pare i retornat al Pare, portarà quan tornarà.

La nostra fe mira cap al cel i transcorre per la terra; tenim en el món el lloc de missió, tenim el cel com a única esperança que neix de la vocació rebuda. Aquí a la terra el Senyor coopera amb nosaltres quan fem la seva voluntat mentre esperem l’acompliment de la promesa del Pare. Al cel Crist ens hi espera tot convidant-nos a participar del seu Regne.

En paraules de sant Joan Pau II: «Aquest és el misteri de l'Ascensió del nostre cap. Recordem-ho sempre: "Jesús els va donar instruccions", i després “Jesús va ocupar el seu lloc”.» (24 de maig de 1979).

La nostra fe és per viure-la tocant de peus a terra però sempre amb els ulls fits al cel.

Diumenge VI de Pasqua

 

Diumenge VI de Pasqua

9 de maig de 2021

Fets 10,25-26.34-35.44-48; Salm 97,1.2-3ab.3cd-4; 1Jo 4,7-10 i Jo 15,9-17

 

«Déu no fa diferències a favor d’uns o altres; Déu acull a tothom qui creu en Ell i fa el bé»; ens ha dit l’apòstol sant Pere. La comunitat apostòlica visqué ja en els primers anys un salt qualitatiu molt important; la universalitat de la salvació fou l’eix de l’expansió de la fe en Crist. Ara ja no és important pertànyer a aquell o a l’altre poble, ser esclau o lliure, jueu o grec, home o dona (Cf. Ga 3,28); ara el vertaderament important, l’únic important és l’amor. «Déu és amor, i el que està en l’amor està en Déu i Déu està en ell.» (1Jo 4,16) ens diu la Primera Carta de sant Joan. Per al Papa Benet, com recull en la seva primera Encíclica Deus caritas est, aquestes paraules de sant Joan expressen amb singular claredat el cor de la fe cristiana, la imatge cristiana de Déu i també la consegüent imatge de l’home i del seu camí. Ja no hi ha diferències perquè l’única diferència és estimar o no estimar, i estimar no és un discurs buit, no és tant sols un propòsit sinó que es tradueix en fets concrets com ho són observar els manaments del Senyor o no observar-los; ser amics del Crist o no ser-ho; haver estat escollits per Ell o no haver-ho estat.

El model és, no podia ser d’altre, el Crist i la seva relació d’amor amb el Pare i amb nosaltres. Ell observà els manaments del Pare, es feu obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu. També nosaltres tant sols observant els seus manaments ens podrem mantenir en l’amor que ens té; tant sols serem els seus amics si fem el que Ell ens mana; tant sols així serem dignes d’aconseguir tot allò que demanem en nom seu al Pare.

La paraula manaments pot tenir ressonàncies no pas sempre positives; podem veure-hi quelcom que s’enfronta a la nostra llibertat i oposar-hi aleshores la nostra voluntat individual. Ens diu sant Agustí «mirem si manaments no és un altre nom de l’amor» (Tractat 1.9) perquè és Crist mateix qui ens va donar un nou manament el d’estimar-nos els uns als altres tal com Ell ens ha estimat i ens estima i Ell ens estima tal com el Pare l’estima. No hi ha altra manament més gran que aquest de l’amor, no hi pot haver cap altra relació amb Déu que la fonamentada i vehiculada en l’amor. I ha estat Déu Pare qui s’ha avançat a estimar-nos, Ell ha estat el primer d’estimar-nos fins a donar-nos al seu Fill per tal de salvar-nos.

L’amor no és tant sols un sentiment, perquè els sentiments són fugissers; tant ràpidament com s’encenen s’apaguen. L’amor, l’amor amb que Déu ens estima i amb el que demana que l’estimem a Ell i als germans és un amor que ve de Déu i va cap a Déu. Un amor encarnat en Jesucrist, aquell qui ens ha escollit, que és l‘amor fet carn, perquè tant sols Ell va poder estimar fins a l’extrem de donar la seva vida per tots nosaltres i ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida pels seus amics.

És Ell qui ens ha alliberat de la condició de servents per a donar-nos la d’amics, amics de Crist i amics del Pare per mitjà del Crist. Hem estat escollits per a ser amics de Déu, no hi pot haver regal més gran que aquest. I aquest és un regal no pas reservat en exclusiva a aquell o a l’altra poble, no depèn de participar-hi ni de la raça, ni de la llengua, ni de la nacionalitat; Déu no fa accepció de persones, com recorda sant Benet en la Regla citant a l’Escriptura. Déu tant sols té un vàrem per examinar-nos; l’amor. Mai no podrem correspondre-li amb la mateixa intensitat amb que Ell ens estima.

Ens cal aprendre a estimar, «si en la meva vida falta completament el contacte amb Déu, podré veure sempre només l’altra, sense aconseguir reconèixer en ell la imatge divina. Al contrari, si en la meva vida ometo del tot l’atenció a l’altre, volent ser només piadós i complir amb els meus deures religiosos, es marceix també la relació amb Déu.» (Deus Caritas est, 18).

Sense amor no hi ha lloc per a la fe i sense la fe no hi ha alegria, no hi ha esperança. Com escrivia sant Joan de la Creu «A la tarde te examinarán en el amor; aprende a amar como Dios quiere ser amado y deja tu condición.»

 

Festa de la Santa Creu

 

Festa de la Santa Creu

Santa Maria de Salomó

Fets 10, 34-43, Salm 117, 16ab i 17-18. 19-21. 22-24 i Lc 24, 35-48

«Vosaltres ja sabeu què ha passat darrerament», diu l’apòstol Pere adreçant la seva paraula al poble d’Israel. Nosaltres també ho sabem, fa ben poques setmanes ho celebràvem de nou i encara som al bell mig del temps pasqual en el transcurs del qual recordem durant quaranta dies que Jesús de Natzaret després de matar-lo penjant-lo d’un patíbul, Déu el ressuscità el tercer dia, s’aparegué a uns testimonis que des d’abans Déu havia escollit i els ordenà que prediquessin assegurant que el Crist és el qui Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts. Vet aquí el centre de la nostra fe, l’encarnació, passió, mort i resurrecció de Crist. No és fàcil creure-hi, la fe no és pas fruit de cap reflexió intel·lectual; la fe és una gràcia que ens dona Déu mateix i esdevé així un regal de característiques incommensurables. Tampoc no sembla que fou fàcil pels deixebles creure en la resurrecció, malgrat haver-ho viscut, malgrat haver escoltat de boca del mateix Jesús que el Messies havia de patir per tal de poder ressuscitar al tercer dia, perquè quan tenen al Crist ressuscitat davant dels ulls s’esglaien, s’alarmen, dubten. No és fàcil associar la creu amb la resurrecció, el dolor amb la joia, la desesperança amb l’esperança.

Al calvari tot sembla perdut, al calvari Crist està sol, ha estat traït, abandonat i negat pels seus mateixos; ha estat escarnit, insultat, vexat, assotat i maltractat de totes les maneres possibles; al calvari tot sembla fer olor de fracàs i sols hi ha la companyia d’una mare i unes dones adolorides amb un de sol dels  seus deixebles que s’ha atrevit a romandre al costat del mestre, fins i tot en aquelles difícils circumstàncies. Però la creu, la imatge de Crist clavat a la creu, no és tant sols la imatge del dolor humà, que també ho és perquè Crist es feu home per tal de compartir el nostre dolor i la nostra misèria. La imatge de Crist clavat a la creu és sobretot imatge de l’esperança; perquè per la fe sabem que a Crist, malgrat totes les aparences, que en són moltes, no l’han vençut sinó que és Ell qui ha vençut la mort i ens ha donat la vida. En paraules del Papa Francesc «el Messies: no era un rei potent i gloriós, sinó un serf humil i desarmat; no era un senyor de gran riquesa, signe de benedicció, sinó un home pobre; no era un patriarca amb nombrosa descendència, sinó algú sense fills, sense casa, ni lloc on reposar el cap (...) però precisament a través de la creu Jesús aconseguirà la gloriosa resurrecció, que serà definitiva.» (Àngelus 12 de març de 2017).

En temps de dificultat, de crisis de tota mena, de pestes i de pandèmies ens cal girar els ulls vers Crist que és girar els ulls vers l’esperança. També per a la gent de Salomó en uns altres temps difícils, quan la misèria motivada per les secades i les guerres s’abatia sobre els seus habitants, d’una manera providencial la creu, el Crist crucificat, esdevingué símbol d’esperança. Un prohom de Salomó, el mercader Josep Nin, volgué remeiar la fam d’aquestes terres anant a cercar blat a l’altra banda del mar. I allí a casa d’un mahometà  li sortí a l’encontre una imatge de gran tamany i amb unes faccions que expressaven una gran pietat, com explica la llegenda. I vet aquí que amb el blat que havia d’ajudar a combatre la fam a Salomó arribà el Sant Crist, comprat amb trenta monedes de plata la mateixa quantitat amb que havia sigut venut el mestre, perquè la balança amb que era pesada la imatge no acceptà ni una moneda de més; «sols trenta diners d’argent és tot el que Ell ha pesat», com diuen els goigs amb lletra popular. Rebut amb gran joia per tota la vila s’acollí la sagrada imatge construint-li una magnífica capella on tots els fidels poguessin venerar-la.

Hi ha un camí que porta cap a la creu; en part, en la seva darrera part, el recordem en la devoció del Via Crucis; però el camí de Jesús cap a la creu comença molt abans, comença amb la mateixa encarnació, perquè la seva vida, el pla de salvació, passa per la creu. Però la creu essent el punt més dur del seu camí per la terra no és pas la fi, la vertadera meta no és el calvari, sinó és el sepulcre buit, la resurrecció; la finalitat del pla de salvació no és la mort, és la vida, la vida eterna. Això certament ens ho diuen les escriptures, entendre el seu sentit ens obre els ulls per a comprendreu. Però la fe, el fonament de la fe, es basa en l’escriptura i en la tradició, en l’Evangeli que ens transmet l’experiència de fe dels deixebles. L’experiència d’aquells que compartiren la vida pública de Jesús i també compartiren amb Ell l’experiència del ressuscitat.

També aquesta imatge del Sant Crist que aquí es venera va fer el seu camí. Primer vers terres llunyanes on es viu la fe musulmana. Després d’aquelles terres fins aquí. Tant se val si aquesta imatge que avui podem venerar no és la originària, desafortunadament desapareguda l’any 1936; el realment important és el que representa i el sentiment de devoció que desperta perquè si pel seu posseïdor sols era important el seu pes en plata, per a nosaltres creients el vertaderament important és el que la creu representa. En la creu hi ha clavat el dolor de Déu i amb ell tots els nostres dolors, els nostres neguits, les nostres angoixes. Crist es feu home i fou crucificat per compartir tot aquest dolor amb nosaltres. Però la creu no és mai la fi del camí, pot ser-ne la part més costeruda, la que a tots en un moment o altre de la nostra vida ens costa de recórrer; tant a nivell individual, com familiar o col·lectiu.

Avui de nou, qui ens ho havia de dir, vivim l’angoixa d’una pandèmia que ha trasbalsat les nostres vides i ves a saber quines conseqüències econòmiques i socials ens pot portar encara. Molta gent ha patit, molta gent ha mort en la solitud sense una mà amiga al costat; molta altra gent ha esmerçat totes les seves forces en lluitar contra la pandèmia i el risc de patir privacions i fam encara ens assetja. També ara cal que girem la mirada vers Crist, vers aquell qui sap que és patir, que és sentir-se sol, abandonat, assedegat i escarnit. Crist està sempre darrera la imatge de cada un de nosaltres quan patim, quan sofrim i ens demana també a nosaltres, com als deixebles, que no ens alarmem, que no ens surtin al cor aquests dubtes, que confiem en Ell, perquè tant sols Ell és el perdó. Mirem-lo ben bé, mirem-li les mans i els peus, obrim els ulls; Ell que ha patit, ha ressuscitat anunciant-nos així que si nosaltres morim amb Ell viurem també amb Ell.

Cada cop que mirem aquesta imatge, reproducció d’aquella que el mercader Josep Nin va comprar per trenta monedes de plata, mirant al crucificat sapiguem veure-hi també al ressuscitat; la d’aquell de qui ens ve la força i el triomf, la d’aquell qui ens ha salvat; perquè és el Senyor qui ho ha fet el dia en que ha obrat; que els nostres ulls se’n meravellin perquè en aquest gran misteri la fe es manifesti a través del gran amor al Sant Crist, com diu la lletra del seu ball, perquè la gràcia del Senyor ve a visitar-nos en forma de creu per anunciar-nos la resurrecció.