Nadal del Senyor
Missa del dia
25 de desembre de 2021
Is 52,7-10; Salm 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18
Déu
ens parla a nosaltres, aquell qui és la Paraula que existeix des de sempre i
per la qual tot ha vingut a l’existència, s’ha fet carn. La Paraula s’ha encarnat
com a acte suprem de l’amor de Déu per a tota la humanitat, amor per a la seva
creatura. Déu no vol el pecat, ni volia que l’home s’allunyés d’Ell, però
havent fet a la seva creatura lliure sabia que acabaria per caure en la
temptació de negar-lo i aquell qui té la vida i és la llum s’ha fet carn per
tal de salvar-nos. Avui sentim els passos d’aquell missatger del que parla
Isaïes, avui podem veure cara a cara a aquell qui és l’hereu, el Fill fet carn
per amor del Pare, perquè si a Déu ningú no l’ha vist mai ara a Jesucrist el
podem veure perquè havent-se fet home com nosaltres ens ha portat l’amor de Déu
a la vora i Ell que ha nascut lliure de pecat ha vingut per lliurar-nos del
pecat.
La litúrgia ens proposa avui un text evangèlic singular. El pròleg del quart Evangeli no vol ser un resum de la història de la salvació des de la creació fins a la vinguda al món del Crist; ni cerca de donar una cronologia. Perquè la salvació és sobretot present. Així el quart evangelista tracta sobretot de definir i presentar a aquell qui és el centre, el pal de paller de la fe de la comunitat, definida en l’expressió «tots nosaltres», que són aquells que han rebut gràcia sobre gràcia perquè en aquell que és plenitud, la gràcia sobreabunda. En l’esquema del quart Evangeli tot encaixa de manera admirable i si els relats de la resurrecció són una confessió de fe on el centre està en que el crucificat ja no és on el varen deixar perquè ha ressuscitat i ha entrat així en l’àmbit de Déu per sempre més; aquí ens diu que aquell qui ha ressuscitat s’ha fet visible i constatable, s’ha fet carn i per això ha pogut morir a la creu per tots nosaltres, perquè ha vingut de l’àmbit de Déu a la condició humana, és a dir s’ha fet carn. El centre és l’Esperit com a do i la revelació de Déu ve a través d’aquell qui està en el si del Pare i que ens ha revelat al Pare, és a dir el Fill. El pròleg del quart Evangeli és certament un text clau, escrit a la llum de l’experiència del ressuscitat, aquí la veritat sobre la filiació divina de Crist troba l’expressió plena, una veritat continguda també al primer capítol de la Carta als Hebreus que hem escoltat.
El
Nadal, l’encarnació, no s’entén per sí mateix sinó és dins del pla de Déu, per
això adquireix la plenitud del seu sentit a la llum de la resurrecció, que és la
plena realització del pla de salvació. Déu s’abaixà fent-se home, com ens diu
sant Pau a la carta als cristians de Filips, per tal d’elevar a l’home a la
categoria de fill de Déu, essent fills amb el Fill.
I al mig del text Joan. L’àmbit de Déu que es manifesta, conviu amb l’àmbit humà, terrenal, present en la confessió de fe del Baptista. Un himne a Jesús seguit de la confessió de fe del precursor, que no és sinó el precedent de la confessió de fe dels apòstols, de la nostra mateixa fe. A la llum d'aquesta fe en la filiació divina de Crist, fe que després de la resurrecció va adquirir una força molt més gran, cal llegir tot el quart Evangeli, i d'una manera especial aquest seu pròleg. Un text que esdevé una síntesi singular que expressa la fe de l'Església apostòlica: la fe d'aquella primera generació de deixebles, a la qual havia estat donada la gràcia de escoltar i veure al Crist, de manera directa i la fe d’aquells que a través dels Apòstols que parlaven del que havien sentit i vist personalment, descobriren així la realització de tot el que l'Antic Testament havia predit sobre el Messies. Tot havia estat revelat ja anteriorment, però que en un cert sentit es trobava cobert per un vel, és ara, a la llum dels fets de Jesús, i especialment en virtut dels esdeveniments pasquals, que adquireix transparència, es fa clar i comprensible. Aquesta és la veritat del Nadal que avui celebrem, la revelació de Déu, un Déu fet carn per tal de salvar-nos.