dissabte, 25 de desembre del 2021

Nadal del Senyor Missa del dia

 

Nadal del Senyor

Missa del dia

25 de desembre de 2021

Is 52,7-10; Salm 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18

Déu ens parla a nosaltres, aquell qui és la Paraula que existeix des de sempre i per la qual tot ha vingut a l’existència, s’ha fet carn. La Paraula s’ha encarnat com a acte suprem de l’amor de Déu per a tota la humanitat, amor per a la seva creatura. Déu no vol el pecat, ni volia que l’home s’allunyés d’Ell, però havent fet a la seva creatura lliure sabia que acabaria per caure en la temptació de negar-lo i aquell qui té la vida i és la llum s’ha fet carn per tal de salvar-nos. Avui sentim els passos d’aquell missatger del que parla Isaïes, avui podem veure cara a cara a aquell qui és l’hereu, el Fill fet carn per amor del Pare, perquè si a Déu ningú no l’ha vist mai ara a Jesucrist el podem veure perquè havent-se fet home com nosaltres ens ha portat l’amor de Déu a la vora i Ell que ha nascut lliure de pecat ha vingut per lliurar-nos del pecat.

La litúrgia ens proposa avui un text evangèlic singular. El pròleg del quart Evangeli no vol ser un resum de la història de la salvació des de la creació fins a la vinguda al món del Crist; ni cerca de donar una cronologia. Perquè la salvació és sobretot present. Així el quart evangelista tracta sobretot de definir i presentar a aquell qui és el centre, el pal de paller de la fe de la comunitat, definida en l’expressió «tots nosaltres», que són aquells que han rebut gràcia sobre gràcia perquè en aquell que és plenitud, la gràcia sobreabunda. En l’esquema del quart Evangeli tot encaixa de manera admirable i si els relats de la resurrecció són una confessió de fe on el centre està en que el crucificat ja no és on el varen deixar  perquè ha ressuscitat i ha entrat així en l’àmbit de Déu per sempre més; aquí ens diu que aquell qui ha ressuscitat s’ha fet visible i constatable, s’ha fet carn i per això ha pogut morir a la creu per tots nosaltres, perquè ha vingut de l’àmbit de Déu a la condició humana, és a dir s’ha fet carn. El centre és l’Esperit com a do i la revelació de Déu ve a través d’aquell qui està en el si del Pare i que ens ha revelat al Pare, és a dir el Fill. El pròleg del quart Evangeli és certament un text clau, escrit a la llum de l’experiència del ressuscitat, aquí la veritat sobre la filiació divina de Crist troba l’expressió plena, una veritat continguda també al primer capítol de la Carta als Hebreus que hem escoltat. 

El Nadal, l’encarnació, no s’entén per sí mateix sinó és dins del pla de Déu, per això adquireix la plenitud del seu sentit a la llum de la resurrecció, que és la plena realització del pla de salvació. Déu s’abaixà fent-se home, com ens diu sant Pau a la carta als cristians de Filips, per tal d’elevar a l’home a la categoria de fill de Déu, essent fills amb el Fill.

I al mig del text Joan. L’àmbit de Déu que es manifesta, conviu amb l’àmbit humà, terrenal, present en la confessió de fe del Baptista. Un himne a Jesús seguit de la confessió de fe del precursor, que no és sinó el precedent de la confessió de fe dels apòstols, de la nostra mateixa fe. A la llum d'aquesta fe en la filiació divina de Crist, fe que després de la resurrecció va adquirir una força molt més gran, cal llegir tot el quart Evangeli, i d'una manera especial aquest seu pròleg. Un text que esdevé una síntesi singular que expressa la fe de l'Església apostòlica: la fe d'aquella primera generació de deixebles, a la qual havia estat donada la gràcia de escoltar i veure al Crist, de manera directa i la fe d’aquells que a través dels Apòstols que parlaven del que havien sentit i vist personalment, descobriren així la realització de tot el que l'Antic Testament havia predit sobre el Messies. Tot havia estat revelat ja anteriorment, però que en un cert sentit es trobava cobert per un vel, és ara, a la llum dels fets de Jesús, i especialment en virtut dels esdeveniments pasquals, que adquireix transparència, es fa clar i comprensible. Aquesta és la veritat del Nadal que avui celebrem, la revelació de Déu, un Déu fet carn per tal de salvar-nos.

divendres, 24 de desembre del 2021

Nadal del Senyor Missa de la nit o del gall

 

Nadal del Senyor

Missa de la nit o del gall

24 de desembre 2021

Is 9,1-6; Salm 95; Tt 2,11-14; Lc  2,1-14

De nou Nadal, certament per segon any consecutiu un Nadal atípic marcat per la pandèmia i els sofriments i les restriccions que provoca, però malgrat tot Nadal. Així ens ho han anunciat ja fa setmanes les llums als carrers, les campanyes comercials i un neguit per comprar. Sembla com si el Nadal s’hagués convertit tant sols en uns dies marcats per una certa sensibilitat que no va més enllà de la superficialitat. Quan anem a buscar a l’armari de les coses que usem poc, aquelles caixes on guardem les figures del pessebre, qui sap si heretades dels pares o comprades amb esforç i il·lusió al llarg dels anys, i quan les desemboliquem del paper que les protegeix; ens trobem amb els rostres coneguts de Maria, Josep i el Nen amb l’àngel, els reis i els pastors. En acabar les festes amb més pressa que tristor les emboliquem de nou amb el paper de la nostra nostàlgia i les tanquem amb la naftalina de la rutina amb que hem celebrat el Nadal. En desar-les queda poc o res del misteri del Nadal fins el següent any en que tornarem a muntar el pessebre. Tot plegat una rutina, que potser fins i tot ens mou a la sensibilitat, una sensibilitat massa sovint amb data de caducitat al 7 de gener. Però aquestes figures inanimades que desem a la cambra dels mals endreços i retrobem un any rere l’altre, tenen ànima, tenen un sentit, que tal volta s’escapa ja de la nostra percepció.

Fa dos mil anys, any amunt any avall, un emperador Romà, Cèsar Octavi August, decretà de fer un cens al seu imperi i en la més allunyada província d’aquest, un home, que es deia Josep, i una noia, que es deia Maria, es veieren obligats a anar a Betlem a inscriure’s, perquè ell era del llinatge de David i el d’ella poc importava aleshores. Qui es pot imaginar en aquesta parella que no trobà aixopluc enlloc l’instrument privilegiat de l’acció salvadora de Déu? Un fet històric puntual i quasi anecdòtic que de sobte quadra amb els plans de Déu, amb el pla de la salvació que Déu havia dissenyat de temps antics per tal de que l’home recuperés la seva íntegra plenitud, aquella imatge de Déu enterbolida pel pecat. Així es revela, de manera senzilla i simple, l’amor de Déu, com ens ha dit sant Pau.

La gloria de Jesucrist, el Déu gran i salvador nostre, es mostra en la fragilitat d’un infant posat en una menjadora fill d’uns pares que ni lloc a l’hostal han pogut trobar. No és aquest un fet intranscendent, en aquesta simplicitat es manifesta Déu mateix; aquest infant per inversemblant que sigui és el Conseller-prodigiós, el Déu-heroi, el Pare-per-sempre, el Príncep-de-pau que havia anunciat Isaïes. Per això podem ben bé dir que avui ha arribat la salvació a la terra, avui ha entrat a la nostra vida, a la vida de tota la humanitat. El naixement a Betlem no és un fet aïllat; amb l’encarnació, la passió, la mort, la resurrecció, l’ascensió al cel i la glorificació del Fill de Déu, forma part d’un únic pla, el de la nostra salvació. Com escriu sant Agustí avui «celebrem, doncs, amb alegria l’adveniment de la nostra salvació, de la nostre redempció. Celebrem aquest dia de festa, en el qual el gran i etern Dia, engendrat pel qui és també gran i etern Dia, va venir al dia tan breu d’aquesta nostra vida temporal» (Sermó 185).

El Nadal ha d’entrar en els nostres cors, en la nostra vida; no es pot quedar en mera superficialitat, en una simple rutina que podem anar buidant de contingut amb el pas dels anys. Déu s’ha fet home, això és el que ha fet el zel del Senyor, com escriu Isaïes, perquè Déu és molt zelós, zelós del seu amor per la seva creatura fins a l’extrem de fer-se com ella per tal de redimir-la, fins a l’extrem de néixer en una menjadora, de morir en una creu i de compartir la seva resurrecció, la seva victòria sobre la mort, amb tots els qui escolten la seva Paraula i la segueixen.

El misteri de Nadal és massa gran per guardar-lo en una capsa al traster passats uns dies, la seva contemplació, la seva transcendència ha d’omplir la nostra vida de cada dia perquè Déu ha vingut al món per quedar-s’hi, per canviar les nostres vides, el nostre dia a dia i no tant sols durant dues setmanes, sinó per sempre. Aquesta alegria immensa, aquesta gran llum que ha vingut per treure’ns de les tenebres del pecat, ens ha de moure ha anunciar de dia en dia que el Senyor ha vingut a salvar-nos.

Avui ens ha nascut un salvador que és el Messies, el Senyor. No ens en podem estar de contar-ho a tots els pobles perquè el cel se n’alegra, la terra hi fa festa, jubilen els camps i també els nostres cors s’han d’abrusar de joia.

Escriu sant Lleó el Gran que «no hi pot haver lloc per a la tristesa, quan neix aquella vida que ve a destruir el temor de la mort i a donar-nos l’esperança d’un eternitat feliç.» (Sermó I en el Nadal del Senyor).

No tinguem por de donar glòria a Déu que ha vingut a portar la pau a la terra, a aquells que l’estimen.

Nadal del Senyor Missa vespertina de la vigília

 

Nadal del Senyor

Missa vespertina de la vigília

24 de desembre de 2021

Oratori de la Mare de Déu dels Dolors a la infermeria de Poblet

Is 62,1-5; Salm 88,4-5.16-17.27 i 29; Fets 13,16-17.22-25; Mt 1,1-25

 

De la descendència de David Déu havia promès un home que duria a terme tot el que Déu s’havia proposat. Ara ha arribat l’hora en que aquest home ha vingut al món. Avui celebrem l’acompliment del pla de salvació que Déu havia disposat en bé de l’home des del mateix moment de la creació. Déu fent a l’home lliure, el feu lliure fins i tot per desobeir-lo però no ha deixa’t mai d’estimar-lo i sempre ha intentat que aquest recuperés la imatge divina enterbolida pel pecat. Des del nostre pare Abraham fins a Josep, tota la història de la humanitat ha estat dirigida al rencontre de l’home amb Déu, malgrat totes les infidelitats del poble, malgrat els pecats dels homes, tot està dirigit a l’acompliment de l’Escriptura.

Avui la verge, la noia que havia quedat en estat per obra de l’Esperit Sant, ha tingut un fill, avui Josep fill de David seguint el que Déu li deia en somnis ha acollit a Maria a casa seva; avui Jesús que ha de salvar dels pecats a tots els pobles ha vingut al món. Déu és ara realment amb nosaltres, perquè Déu s’ha fet un com nosaltres, llevat del pecat. I és que l’amor de Déu s’ha mantingut per sempre, l’aliança del Senyor és perpetua.

No per celebra-ho cada any hem de deixar d’admirar aquest prodigi. Déu fet home per a la nostra salvació; Déu fet mortal per amor als homes. No podia ser d’altra manera perquè el seu amor és immens i la seva misericòrdia infinita. I això que nosaltres maldem per ser-li infidels, pequem, ens allunyen d’Ell; però Ell sempre ens estima, sempre ens espera, sempre ve cap a nosaltres, sempre ens dona una altra oportunitat. Cada Nadal ve a ser una oportunitat nova per retrobar-nos amb Déu. Pot semblar mentida que Déu estigui en aquesta imatge vora un home descendent llunyà de David i una noia de Natzaret, un infant posat en una menjadora. Quina imatge hi pot haver més evident de la vulnerabilitat humana que la d’un infant? Però malgrat això en aquest nounat hi ha tota la grandesa, tota l’omnipotència, tot el poder de Déu.

Acostem-nos a aquest infant perquè acostar-se a Ell és apropar-se a Déu i a Ell el podrem reconèixer en cada infant, en cada persona marginada, desvalguda, atrafegada, rebutjada. Déu és també avui en aquells infants que moren en una pastera camí d’un país més pròsper i al que si aconsegueixen arribar ell i els seus pares seran rebutjats com aquell infant a Betlem que hagué de néixer en una establia perquè Maria i Josep no van trobar cap aixopluc i cap porta se’ls va obrir per acollir a aquella dona a punt de donar a llum. La salvació arriba com una torxa encesa, com un raig de llum però ho fa en el silenci humil i tranquil d’una establia. Déu és amic de la senzillesa i ens convida des de la nostra senzillesa, des de la nostra fragilitat a reconèixer en aquest infant, feble com nosaltres, l’amor de Déu fet home, fet carn, encarnat, fet realitat.

Com escriu el nostre P. Abat General en la seva carta de Nadal preparem-nos «amb tota l’Església per acollir el do de la vinguda del Fill de Déu, joia immensa, consolació infinita, alliberament i redempció de tot el món.»

divendres, 17 de desembre del 2021

Dissabte de la setmana III d'Advent

 

Dissabte de la setmana III d'Advent

18 de desembre de 2021

Jr 23,5-8; Salm 71,1-2.12-13.18-19 i  Mt 1,18-24


El rebrot legítim del llinatge de David, el rei excel·lent que farà regnar la justícia i el bé, del que ens parla el profeta Jeremies, està a punt de fer la seva entrada gloriosa. La farà de la mà d’una noia promesa amb un home que es deia Josep. Aquest, esvarat, davant l’evidència de que la seva promesa esperava un fill abans de viure junts, hi pensava i cercava la manera de desfer en secret l’acord matrimonial. Una història en aparença ben humana, però aquest és un episodi clau de la història de la salvació, darrera d’aquest relat hi ha la mà de Déu. La noia és aquella verge que tindrà un fill que havia anunciat el profeta Isaïes, la concepció ha estat per obra de l’Esperit Sant i ara Déu es revela de nou a través d’un àngel, en aquest cas a Josep, l’home just i bo. Si Maria havia vist l’àngel cara a cara, ara Josep el veu a través d’un somni. Josep és un somniador com aquell altre Josep fill de Jacob que fou venut pels seus germans i ambdós són l’un predecessor i l’altre descendent de la nissaga de David de la que ha de venir el Messies. David fou el rei que a ulls dels homes semblava que venia a alliberar d’un cop per sempre al poble de Déu, però humà com era, pecà i feu el mal que ofèn al Senyor. Ara la història comença d’una altra manera, perquè és ara que el pla de Déu arriba al seu acompliment, perquè és ara que ha arribat l’hora de la salvació.

L'evangelista Mateu ens ajuda a entendre que la figura de Josep, aparentment marginal, discreta, en segon pla, representa malgrat això una peça fonamental en la història de la salvació i Josep viu el seu protagonisme amb humilitat i discreció, sense voler mai ensenyorir-se de l'escena (Cf. Papa Francesc Audiència General 24 de novembre de 2021). Però Josep al cap i a la fi no és un actor secundari en aquest relat, Josep és una peça clau en la vinguda al món del Fill de Déu; és aquell qui acull a la mare, és aquell qui aixopluga al fill, és aquell qui perdent la por a prendre a casa seva a Maria, es converteix en peça angular en l’acompliment d’allò que el Senyor havia anunciat de temps antic, és aquell qui desvetllat del somni del dubte obeeix el que li mana el Senyor per mitjà de l’àngel. El que fa Josep és unir-se de manera particularíssima a la fe de María, acceptant com a veritat provinent de Déu el que ella ha acceptat en l'anunciació. (Cf. Sant Joan Pau II Redemptoris Custos, 4).

Déu es manifesta al llarg de la història de la salvació. A uns pocs ho fa cara a cara, com Moisès, a d’altres, com Maria, per missatgers, i a d’altres en somnis. Així ho feu amb Jacob, fill d’Isaac, mostrant-li aquella escala que anava del cel a la terra i per on els àngels pujaven i baixaven; així ho feu amb Josep, el seu fill, que somià amb garbes, la lluna i onze estrelles i que interpretà els somnis del coper, del pastisser i del mateix faraó, somnis que ningú altra no sabia interpretar. Ara Josep, fill d’un altre Jacob, és l’home a qui també Déu parla en somnis. En somnis li diu el mateix Senyor  que agafi a Maria i al nen i marxi cap a Egipte fins que Herodes, aquell qui vol matar al nounat, hagi mort. En somnis rep també, d’Egipte estant, l’anunci d’un àngel que li diu que ja pot tornar a Israel perquè el tirà ja ha mort i en somnis és advertit d’anar a viure Galilea, a Natzaret, no fos cas que Arquelau, fill d’Herodes, tramés res contra l’infant. Advertit per Déu sempre en somnis ell coopera en la plenitud dels temps en el gran misteri de la redempció i és veritablement ministre de la salvació. (Cf. Sant Joan Pau II Redemptoris Custos, 8). 

Josep essent l’espòs de Maria i fent de pare a Jesús, entra al servei del pla de la salvació. Com escriu sant Joan Crisòstom «mireu quina obediència, mireu quina docilitat d’esperit! Heus aquí una ànima vigilant i íntegra de tot.» (Homilia 5 sobre sant Mateu, 3). 

En aquest any dedicat pel Papa Francesc a sant Josep girem la mirada vers aquesta figura que ens mostra un aspecte concret del misteri de l’encarnació, el de la senzillesa, l’obediència i l’entrega generosa al Déu que és amb nosaltres.

diumenge, 12 de desembre del 2021

Diumenge III d'Advent / Cicle C

 

Diumenge III d'Advent / Cicle C

12 de desembre de 2021

So 3,14-18a; Salm responsorial Is 12,2.3-4bcd.5-6; Fl 4,4-7 i Lc 3,10-18

 

«Així, doncs, què hem de fer?»

El missatge del primer diumenge d’Advent era que el Senyor ha de venir, diumenge passat se’ns parlava de preparar el camí per rebre’l i aquest diumenge III d’Advent el missatge és la joia, joia perquè el Senyor ja és a prop. Ja ens agradaria estar certs de que el Senyor ha fet fugir els nostres enemics, de que no veurem mai més cap desastre, de que podem perdre la por sense por a perdre-la; tant més quan l’angoixa d’una pandèmia, de la crisi econòmica que l’acompanya i tantes situacions doloroses ens envolten. Però malgrat tot la fe s’ha de traduir en joia. Per aconseguir-ho cal que ens preguntem com aquella gent preguntava a Joan «Així, doncs, què hem de fer?» I a això ens responen Joan i també Pau, l’un en un sentit més pràctic i l’altre en un sentit més teològic.

«I nosaltres, mestre, què hem de fer?»

Aconseguir aquesta joia està en gran part a les nostres mans si ens deixem portar pel Déu que salva, si confiem de rebre d’ell la força i el triomf i no ens espantem a la primera dificultat.  Massa sovint no estem contents perquè donem molts tombs a moltes coses, perquè ho fem com si tant sols nosaltres fóssim el centre de tot. Ens ho ha dit Joan el que podem fer: vestir al qui no té amb que vestir-se, donar de menjar al qui li manca aliment, no exigir més del que està establert, no forçar, ni maltractar, ni denunciar a ningú, mirar d’acontentar-nos amb el que tenim. Això és tenir dins al Senyor, com ens ha dit el profeta Sofonies, això és perdre la por a la mateixa joia, no tenir por d’estar contents perquè si la fe és esperança no hi pot haver esperança sense joia. L'alegria i l'esperança juntes, en la nostra vida, fan que quan estem en la tribulació, quan tenim problemes, quan sofrim, el dolor tot i continuant essent dolor, sigui viscut amb esperança i s’obri així la porta a la joia que sobrepassa el que podem entendre, com diu sant Pau als cristians de Filips.

«Què hem de fer també nosaltres?»

Ens sentim alegres quan tenim èxit en la nostra vida i ens sentim tristos quan fracassem o creiem no ser prou reconeguts. Al llarg de la nostra vida, potser fins i tot en un mateix dia, passem de la joia a la tristesa, del riure al plor amb molta facilitat. Pau ens diu per contra que sempre hem d’estar contents, perquè si tenim al Senyor a la vora qui o què ens pot fer por? La nostra no ha de ser doncs una joia fonamentada en paràmetres humans, en l’èxit o el fracàs tal com el concep la nostra societat que es fixa en valors efímers i caducs. La nostra joia està en relació directa amb la presència del Senyor, en la major o menor proximitat que creguem tenir amb Ell; quan més a prop més feliços, quan més allunyats més infeliços. Pau sap molt bé del que parla, és el que ens diu a la Carta als cristians de Roma quan es pregunta qui ens pot separar de l'amor de Crist i conclou que ni la tribulació, ni l'angoixa, ni la persecució, ni la fam, ni la nuesa, ni el perill, ni fins i tot la mort violenta no poden fer-ho perquè de tot això, en sortim plenament vencedors gràcies al Senyor que ens estima; perquè res no ens pot separar de l'amor de Déu que s'ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre. (Cf Rm 8,35-39).

Ja és a prop aquell qui batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc; ja és a prop aquell qui amb la seva pala ventarà el gra de la joia i l’esperança i el separarà de la palla del desencís i la tristor. Cada Advent ens preparem per recordar aquella primera vinguda del Senyor i ens preparem per preparar també la segona vinguda, la que viurem cadascun de nosaltres. El Nadal és molt sovint ocasió d’una alegria fingida, artificial i banal. La vertadera joia ha de venir de l’esperança en l’encontre amb el Senyor, dins nostre com ens deia el profeta Sofonies, un encontre que ens ha de convertir en gent de bon tracte, com ens deia Pau, en missatgers de la bona nova com ens deia l’evangelista sant Lluc.

dimecres, 8 de desembre del 2021

La Immaculada Concepció de la Verge Maria

 

La Immaculada Concepció de la Verge Maria

8 de desembre de 2021

Gn 3,9-15.20; Salm 97,1.2-3ab.3c-4; Rm 15,4-9 i Lc 1,26-38

«Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions.» Ens ha dit l’Apòstol i Maria ha estat la primera en ser beneïda, beneïda entre totes les dones, beneïda entre tota la humanitat. Ser beneïda pel Senyor és entrar en una relació particular amb Ell, privilegiada. Maria ha estat destinada des de sempre a concebre per obra de l’Esperit Sant al Fill de Déu, fou elegida abans de crear al món per ser santa i irreprensible als ulls de Déu. Ella no ho ha desitjat pas, no ho ha demanat; però no ha tingut por ni s’ha amagat, ella s’ha confiat a la voluntat de Déu i li ha dit sí a l’àngel.

Per què ha acceptat Maria la voluntat de Déu expressada d’una manera tan extraordinària? Per què ha actuat així Déu amb ella? Per què ho creiem això? No és pas en els textos escripturístics en que es basa la concepció immaculada de Maria, al menys no pas de manera directa i inequívoca. El dogma de la concepció immaculada de Maria és fruit d’un procés de maduració de la fe de l’Església, d’un procés d’interpretació de la mateixa escriptura que veu en ella la nova Eva, la filla de Sió. L’evangelista sant Lluc és qui ens parla més de Maria, és la plena de gràcia, aquella que havent obtingut la gràcia ha estat transformada per la gràcia de Déu i l’ha compartida amb tots els homes. També Pau ens parla avui en la Carta als cristians d’Efes del poder de la gràcia de Déu que actua per amor, que la concedeix segons la seva benèvola decisió. El Senyor està amb Maria, és aquesta una gràcia especial  que ve del Pare i que actua en vistes al naixement del Fill i ho fa per mitjà de l’acció de l’Esperit Sant.

El Senyor era en Abraham com li digué Abimèlec a Beerxeba on Abraham jurà fidelitat al Senyor i al seu poble (Gn 21,22). El Senyor era amb Isaac i així li digué Ell mateix també a Beerxeba i afegí «no tinguis por» tal com l’àngel Gabriel digué a Maria (Gn 26,28). Com el Senyor que havia tret el seu poble de la terra d’Egipte era amb Moisès. Com era amb el guerrer valent Gedeó a l’alzina d’Ofrà (Jt 6,12). Com li digué el profeta Natan al rei David al seu palau (2Sa 7,3). La història de la salvació va encadenant a aquells que han estat tocats d’antuvi per la gràcia de Déu i ho han estat per tal de que la gràcia que rebien ajudés al poble a acostar-se a Déu, a cercar en Déu la salvació promesa i perduda per Adam i per Eva en sucumbir a la temptació de fer allò que desplau al Senyor.

La gràcia vessada en Maria no ho és en va, no ho és perquè sí. Calia que Abraham, Isaac, Moisès i David revessin la gràcia del Senyor, calia que Maria la revés. Per Maria nosaltres rebem la nostra part en l`herència, sense la seva participació res no hauria estat possible. En aquella petita vil·la de Galilea, en aquella humil casa de Natzaret s’hi esdevingué una escena clau per a la nostra salvació. Maria que des de sempre havia estat destinada a aquesta alta missió rebé allí la visita de l’àngel, apartant la seva por, la seva torbació i obrint el seu cor a la voluntat del Pare, deixant-se fer per l’Esperit, obre tot el seu ésser al Fill i actuant així ens obre les portes de la salvació.

Maria apareix així com l’arca de la nova aliança, la mare del Salvador. El tabernacle on habitarà el Fill de Déu, el Sant de Déu. Quan l’àngel es retira entrem nosaltres en escena perquè en Maria s’hi troben el pla salvífic de Déu i la humanitat sencera.

Com pot ser això? No pot ser d’altra manera que actuant la gràcia de Déu. La immaculada concepció de Maria, la seva virginal maternitat, la seva ascensió en cos i ànima al cel; són l’avantsala de la nostra salvació. La nova Eva no podia sinó respondre obedientment, virginalment, sense defecte, per acollir el pla de Déu que cerca la nostra salvació. Per això fou preservada del pecat perquè nosaltres poguéssim ser alliberats per la passió, mort i resurrecció del Crist.

dissabte, 4 de desembre del 2021

Dissabte de la setmana I d'Advent

 

Dissabte de la setmana I d'Advent

4 de desembre de 2021

Santa Maria de Valldonzella

Is 30,19-21.23-26; Salm 146,1-2.3-4.5-6 i  Mt 9,35-10,1.6-8

«El camí és aquest, segueix-lo» ens ha dit el profeta Isaïes, el profeta de l’Advent per excel·lència. En aquest temps d’Advent estem en camí cap a la celebració del primer adveniment del Senyor, quan s’esdevingué la plenitud de la seva encarnació. Al llarg de la vida, de la nostra vida de monges i de monjos, de la nostra vida de cristians, també estem sempre en camí cap a la Pasqua, cap a l’encontre amb el Senyor. En paraules del Papa Francesc: «El Senyor Jesús no és només el punt d'arribada de la peregrinació terrenal, sinó que és una presència constant en la nostra vida: sempre està al nostre costat, sempre ens acompanya; per això quan parla del futur i ens impulsa cap a aquest, és sempre per a reconduir-nos en el present.» (Àngelus 15 de novembre de 2015).

Com ser al llarg d’aquest camí pluja per als camps, prat deliciós, farratge per als altres? Com ajudar a que els recs de les nostres comunitats vagin plens de l’aigua de l’esperança? Com fer-ho a més des de la fragilitat, quan per l’edat anem perdent les forces, quan la rutina ens va pesant com una pesant cadena?

Nosaltres monges i monjos en primer lloc ho hem de fer lloant al Senyor, lloant-lo de bon grat o com diu sant Benet no anteposant res a l’Ofici Diví. Que la pregària personal i comunitària, però sobretot la comunitària, sigui per a nosaltres cada dia, en cada moment del dia com aquell sol que brilla set vegades o aquella lluna que brilla com el sol, com ens ha dit el profeta Isaïes. Hem d’alimentar aquest desig de pregar i hem de fer-ho fonamentalment mantenint el nostre contacte estret amb la Paraula de Déu, llegint-la i meditant-la cada dia. Aquella Paraula que Jesús ensenyava i predicava, aquella Paraula que guareix l’ànima.

Però viure de la Paraula, viure amb la Paraula i viure per la Paraula ha de donar fruits. No podem ser tant sols oïdors passius de la Bona Nova, n’hem de ser també sembradors: anant cap als altres tal volta amb un simple gest, apropant-nos-hi, sense esperar res a canvi d’allò que res no ens ha costat; perquè la Paraula és do gratuït de Déu.

L’Evangeli de sant Joan en el seu pròleg, que escoltarem si Déu vol per Nadal, ens diu que la Paraula es va fer carn; també nosaltres hem de fer-la carn, no sigui que fins i tot en les nostres comunitats hi hagi qui se senti malmenat, qui fins i i tot sense adonar-se’n se senti desesperançat. Perquè l’esperança és l’últim que podem perdre, perquè Déu és esperança. Deia el Papa Francesc que l’esperança «és aquesta virtut tan difícil de viure: l'esperança, és la més petita de les virtuts, però alhora la més forta. I la nostra esperança té un rostre: el rostre del Senyor ressuscitat, que ve «amb gran poder i glòria» (Àngelus 15 de novembre de 2015).

Visquem amb aquesta esperança aquest temps d’Advent, els ulls sempre fits en el Senyor, reconeixent-lo en cada germà i germana.

Ell és a la porta i truca, obrim-li la porta del nostre cor i acollim-lo amb joia.

dijous, 2 de desembre del 2021

Divendres de la setmana I d’Advent

 

Divendres de la setmana I d’Advent

3 de desembre de 2021

Is 29,17-24; Salm 26,1.4.13-14 i Mt 9,27-31

 

No tenim cap poder per fer sentir als sords, ni per fer passar els ulls dels cecs de la fosca a la llum, ni per fer fondre als violents; tot això està en mans de Déu. Però si tenim al Senyor al costat, si Ell ens il·lumina, si Ell ens protegeix, si a Ell desitgem, si en Ell esperem, si ens omplim de reverència pel seu nom, qui ens pot fer por? Són les pors que impedeixen als homes la fe, l’esperança, i la confiança en Déu, perquè la fe, l’esperança i la confiança són de Déu, que les dona a qui li plau; però de comú als qui s'esforcen per vèncer-se a si mateixos, prenent mitjans per a això; com escrivia sant Francesc Xavier. Perquè l’única força que tenim és la fe en el Senyor, aquella fe que pot arribar a moure muntanyes o a convertir països sencers en un jardí i els jardins en boscos.

Tant sols amb aquesta força confiada, reposada en el Senyor podem fer front des de la nostra pròpia fragilitat, des de les nostres flaqueses tant físiques com morals, a tot allò que el Senyor ens va posant al davant com a reptes, com a serveis. Nosaltres sols què podem fer? Si no el tinguéssim a Ell al costat com podríem tirar res endavant? Per això la força del monjo li ve de la seva vocació, de la seva crida i de la resposta a aquesta crida. Com escrivia sant Bernat al monjo el fa la vocació, al prelat, a l’abat, el fa el servei. És per tant la vocació, la relació amb el Senyor allò de més important, el que defineix al monjo, al cristià. Aquesta vocació ha de ser guiada per la llum del Senyor, tant sols si Ell ens il·lumina podrem ser salvats, podrem esperar ser salvats. I aquesta llum ens ve cada dia pel contacte amb la Paraula, per la pregària, per l’Eucaristia, per la vida comunitària.

No són pocs els embats que la vida ens va plantejant a cada moment, no són poques les tempestes que hem viscut en aquets darrers anys. Com diu el Salm 106 tants cops ens flaquegen les forces, tants cops ens creiem pujats al cel com tants d’altres ens veiem baixats fins al fons, és quan  ens regirem de mareig i el cap ens roda davant la realitat de cada dia. Aleshores ens cal més que mai la confiança en que es farà tal com hem cregut, sols si creiem que Ell té poder per a fer tot allò que li demanem. Fe en aquell qui és per a nosaltres el model on emmirallar-nos, un model inabastable, però sempre en el nostre objectiu.

Ens diu sant Benet que per l’abat, com per qualsevol monjo, el model és Crist, el pastor sol·lícit per excel·lència. Aleshores, com saber com actuar? Sant Benet ens respon que seguint els preceptes del Senyor, no establint ni manant, ni fent res al marge d’aquests. La doctrina és per a sant Benet un fonament essencial del qual ha de brollar l’obediència per evitar de totes, totes que la mort prevalgui. D’aquí que sigui tant important, que sigui fonamental pouar un cop i un altre en aquells elements que ens donen la pauta per a la nostra vida com a monjos: l’Evangeli, la Regla, l’ensenyament dels sants Pares i l’exemple dels ancians.

La Regla és la guia, el full de ruta per aquest camí, inspirada en l’Evangeli, no és una fi en si mateixa, no és sinó un començ de vida monàstica (Cf. RB 73,1), un instrument per a encaminar al monjo, per a obrir-li horitzons infinits de doctrina i de virtut. Una de les coses més interessants de la vida comunitària, però també de les més difícils, és l’adaptació als altres i buscar el bé comú, deixant de banda els propis interessos. Les relacions fraternes ens posen a prova cada dia perquè toquen el nostre ego, tendeixen a descobrir el que som veritablement i a despullar-nos de nosaltres mateixos. Tant sols si el Senyor és el centre i la fi de les nostres vides, si a Ell ens hem consagrat, si és a Ell a qui cerquem, si com Ell volem viure i és Ell qui guia els nostres passos, sabrem que és el Senyor, i només el Senyor, qui ens pot portar a la meta. I a la meta hi ha aquell jardí que sembla un bosc, on no queda rastre dels qui van amb males arts, ni hi ha buit al voltant dels justos; allí on nosaltres esgarriats comprendrem i veurem a Déu tal com és.