Diumenge de la setmana XXXIV durant l'any A

 

Diumenge de la setmana XXXIV durant l'any A

16 de novembre de 2023

Capella de santa Caterina

Ez 34,11-12.15-17, Salm 22,1-2a.2b-3.5.6, 1C 15,20-26.28 i Mt 25,31-46

Avui l’Església en aquest darrer diumenge de l’any litúrgic ens proposa de celebrar la solemnitat de Crist com a rei del univers. Aquesta festa va ser instaurada pel Papa Pius XI l'11 de març de 1925, la seva intenció era fer notar als catòlics que el rei de l'Església és Crist. Posteriorment amb les reformes litúrgiques es va canviar la data de la celebració donant-li un nou sentit; en situar-la per tancar l'any litúrgic es va voler ressaltar la importància de Crist com a centre de tota la història universal. És l'alfa i l'omega, el principi i la fi, amb Ell tot comença i tot acaba.

Crist regna d’una manera molt diferent però a com ho fan els reis i els governants del món, ho fa amb un missatge d'amor, de justícia i de servei. El Regne de Crist és etern i universal, és a dir, per sempre i per a tots els homes. Per això aquesta festa té també un sentit escatològic, com la litúrgia de les darreres setmanes de l’any litúrgic. L’Església ens mou a meditar sobre la fi dels temps i també sobre la nostra pròpia fi. Sabem que el Regne de Crist ja ha començat, perquè es va fer present en la terra a partir de la seva vinguda al món fa gairebé dos mil anys, però Crist no regnarà definitivament sobre tots els homes fins que torni al món amb tota la seva glòria al final dels temps.

En la primera lectura el profeta Ezequiel ens ha parlat de Déu com el bon pastor que cercarà les ovelles dispersades, les farà reposar i farà posar bona les malaltes. Quan sentim parlar de judici, de la fi dels temps, de la vinguda del Regne sovint sentim un calfred, no ens agrada la idea, però hem de parar atenció en qui esperem. El qui ha de venir no és pas cap desconegut, ens ho ha dit sant Pau en la primera carta als cristians de Corint, és a Crist a qui esperem, a aquell qui ha ressuscitat d’entre els morts, el qui estimant-nos fins a l’extrem es va fer home com nosaltres per poder vèncer la mort i poder oferir-nos la vida eterna. Cert que tots hem de morir, però ens ha dit l’Apòstol que també és ben cert que tots viurem gràcies a Crist.

El seu Regne doncs és un regne de vida, d’esperança, d’amor. Ara bé cal que ens en fem dignes d’obtenir la ciutadania d’aquest regne i les normes per obtenir-la aquesta ciutadania del Regne del cel ens les ha dit el mateix Crist en l’Evangeli: donar de menjar al qui té fam, donar de beure al qui té set, acollir al qui és foraster, vestir al qui va despullat, visitar al qui està malalt o a la presó. No són pas gestes heroiques, són coses senzilles, simples, quotidianes. Però no sempre les fem, no sempre ens són fàcils de fer. Tenim dret al cel, a la salvació, a ser rebuts al Regne; però tenim també el deure de donar menjar, beguda, vestit, aixopluc i companyia als germans que els cal; no ho oblidéssim pas. En cadascun d’ells hi ha la imatge del Crist i tot allò que els fem o deixem de fer-los a ells és al mateix Crits a qui ho fem o ho deixem de fer.

En paraules del Papa Francesc: «hem de tenir sempre ben present que nosaltres estem justificats, estem salvats per gràcia, per un acte d'amor gratuït de Déu que sempre ens precedeix; sols no podem fer res. La fe és abans de res un do que hem rebut. Però per a donar fruit, la gràcia de Déu demana sempre la nostra obertura a Ell, la nostra resposta lliure i concreta. (...) Que contemplar el judici final no ens faci mai por, sinó que més aviat ens impulsi a viure millor el present.» (Audiència general 24 d’abril de 2013).

Divendres de la setmana XXXIII durant l’any

 

Divendres de la setmana XXXIII durant l’any

Divendres 24 de novembre de 2023

LXXXIII Aniversari del retorn de la vida monàstica a Poblet

 1M 4,36-37.52-59, Salm  1Cr 29,10.11abc.11d-12a.12bcd i Lc 19,45-48

Quan el rei Antíoc arribà a Jerusalem i saquejà i destruí el temple estava cert de que havia acabat amb una antiga i obsoleta cultura i que aquell poble primitiu, rebel i obstinat acabaria per acollir i adoptar els nous costums i la nova manera de viure, que ell sens dubte considerava més civilitzada. Però vet aquí que temps a venir Judes macabeu acabaria per reunir un exèrcit prou fort per derrotar als estrangers i el temple acolliria de nou el culte al Déu únic, vivent i veritable. Amb aquell acte de reparació el temple esdevenia de nou el lloc sant; perquè un temple, un recinte sagrat sense culte no és res, pot ser un marc grandiós, però ha perdut el seu sentit.

Al llarg dels segles no han estat poques les vegades en que alguns han cregut que acabaven amb el culte a Déu aquí o allà. Ho creien destruint o fent abandonar els llocs sants, com havia fet Antíoc a Jerusalem, ho creien i ho creuen acabant amb la vida dels creients, com fou el cas de sant Andreu Dum Lac i els seus companys màrtirs al Vietnam que foren a la fi llavor de fe per aquella Església. Però si tenim Déu al nostre costat res no ens pot fer por. Res no desencoratjà a Judes en la seva lluita per retornar la vida al temple; res no espantà ni allunyà de la fe a aquells màrtirs vietnamites, ni l’espasa que els tallà el cap, perquè uns estaven certs d’acomplir la llei de Déu i d’altres estaven segurs de que seguint el camí del Crist acomplien la voluntat de Déu.

Avui recordem com fa LXXXIII anys, quan la sang corria per una Europa sacsejada per la  guerra, després de cent-cinc anys d’abandó i de desolació d’aquest monestir, quan la gent d’aquestes terres tenien encara les ferides obertes d’una molt propera guerra civil mal tancada amb la victòria d’uns sobre d’altres, quatre monjos arribaren per retornar a aquets murs el seu sentit més pregon; tal com Judes ho feu al temple immolant una víctima d’acord amb les prescripcions de la llei quan precisament s’esqueia l’aniversari del dia que els pagans l’havien profanat. Amb el culte de Judes i dels seus homes tornava el temple a ser allò pel que havia estat construït, un lloc on adorar a Déu. Ara fa vuitanta-tres anys amb l’arribada d’aquells quatre monjos italians aquesta casa tornava a ser un lloc de pregària on lloar al Senyor a mitjanit i set vegades al llarg del dia, com ens diu el salmista.

«La meva casa serà casa d’oració», cridà Jesús mentre expulsava els venedors d’aquell temple convertit en una cova de lladres; perquè un temple, un monestir ha de ser abans que res i per damunt de tot casa d’oració, el lloc on lloar al Senyor i donar-li culte. Sense això perd el seu sentit primigeni, pot ser un marc magnificent, però llavors sols és record de glòries passades. I un temple, un monestir ha de ser sempre passat, present i futur. Passat en quan que som hereus de moltes generacions de monjos que aquí han cercat Déu, que aquí han cantat al Senyor, com aquells quatre italians i tants i tants d’altres abans i després d’ells. Present en quant que ara som nosaltres els responsables d’omplir de sentit aquestes pedres amb la nostra pregària confiada i serena. Futur en uns temps en que de nou pot semblar que la vida monàstica està en crisi, que el seu temps ha passat, i mentre l’individualisme malda per imposar-se, ens cal tenir sempre ben present que el temps de Déu no ha passat, no passa i no passarà mai.

Judes macabeu no escatimà esforços fins a veure de nou el culte al temple. Crist es deixà endur per la ira quan veié que el temple corria de nou el risc d’apartar-se del seu ple sentit i Ell mateix hi ensenyava i l’omplia de la presència de Déu amb la seva paraula. Siguem fidels a la nostra vocació, siguem fidels al llegat que hem rebut de tantes generacions de monjos que abans que nosaltres han cercat Déu aquí mateix. I confiem-nos en aquesta tasca i en tot al Senyor, perquè com ens ha dit el salmista està a les seves mans donar força i valentia, fer créixer tota cosa i confortar-la.

Dilluns de la setmana XXXIII durant l’any

 

Dilluns de la setmana XXXIII durant l’any

Dilluns 20 de novembre de 2023

 1M 1,10-15.41-43.54-57.62-64, Salm  118,53.61.134.150.155.158 i Lc 18,35-43

Un cec surt com cada dia a captar, es posa vora el camí per tal de cridar l’atenció dels qui passen pel seu costat i aconseguir així el mínim necessari per a poder sobreviure en una societat que el considera pecador, que creu que ha rebut la ceguesa com a càstig pel seu pecat o qui sap si pel del seus pares.

Jesús fent camí arriba prop de Jericó, una imatge també habitual. Jesús amb un grup dels seus seguidors marxa amb pas ferm cap a una altra població on predicà la bona nova del Regne.

Acompanyant l’escena tenim els qui acompanyen a Jesús i els qui han sortit al camí per veure passar a aquell de qui ja es comença a parlar molt. Però darrera d’ells el cec mogut també primer per la curiositat de saber qui és aquell qui passa i que aixeca tanta expectació al seu pas, no deixa passar Jesús de llarg.

Per a la gent aquell crit del cec, que cada cop és més fort no és sinó una inoportuna molèstia, un destorb enmig de la distracció que els suposa veure de prop algú de qui es parla tant.

Pel cec el seu crit és una pregària improvisada i insistent alhora, sap que té l’ocasió de ser escoltat i de ser guarit i per molt que intentin fer-lo callar, no vol deixar passar aquesta que potser sigui l’única oportunitat que tindrà en la vida de ser escoltat i guarit.

Jesús sap molt bé que li cal a aquell home, l’ha sentit, s’ha aturat, ha fet que el cridessin i quan ja el té a prop li fa la pregunta clau «què vols que et faci?». Qualsevol dels presents podria endevinar que el que vol aquell home és ser com els altres, és veure-hi com tots els qui l’envolten; però Jesús vol que sigui ell mateix qui verbalitzi la seva demanda. Fent-ho no tant sols expressarà el que li cal, sobretot expressarà la seva fe, la seva convicció de que Jesús és capaç, si vol, de donar-li la vista. Aquell home no tant sols obtingué el sentit de la vista sinó sobretot la visió que donen els ulls de la fe. La fe és la que salva, no n’hi ha d’altra de camí.

La pregària insistent d’aquell home corregué el risc de ser silenciada per la gent, com nosaltres que també avui a vegades ens fa nosa el clam del qui sofreix, voldríem fer callar les veus que s’alcen demanant de veure-hi per tal de que no ens destorbin de les nostres cabòries. Però Crist està sempre atent al crit dels desvalguts.

A vegades el bramar d’una pretesa majoria intenta sobreposar-se al clam del qui demana justícia. N’hi hagué molts en aquell camí prop de Jericó que renyaven i volien fer callar a aquell home; però com en temps del rei Antíoc sempre hi ha qui es manté ferm  i es resisteix a callar i fins i tot prefereix la mort a violar l’aliança de Déu. Antíoc volia fer callar la veu de Déu prohibint el culte, fent cremar tots els llibres de la llei que trobaven, condemnant a mort qui en conservés un o qui pretengués seguir fidel a la llei de Déu, però n’hi hagué molts que, malgrat les amenaces, foren fidels al Senyor.

La pregària no és mai inútil, Déu ens escolta per damunt dels sorolls del món, per sobre dels qui ens volen fer callar. Diu el Papa Francesc que: «La pregària és un impuls, és una invocació que va més enllà de nosaltres mateixos: alguna cosa que neix en el més profund de la nostra persona i arriba, perquè sent la nostàlgia d'una trobada. Aquesta nostàlgia que és més que una necessitat, més que una necessitat: és un camí.»  (6 de maig de 2020).

Aquell cec sentia sense ben bé saber-ho, nostàlgia de la trobada amb Déu i Déu mateix passà vora seu, el sentí, el cridà i el guarí. Prop de Jericó, Jesús feia camí, allí prop de Jericó el cec trobà el camí cap a Déu.

I el clam dels qui volien fer-lo callar a aquell home es transformà en crits de lloança a Déu.

Diumenge de la setmana XXXIII durant l'any A

 

Diumenge de la setmana XXXIII durant l'any A

19 de novembre de 2023

Pr 31,10-13.19-20.30-31, Salm 127,1-2.3.4-5, 1Te 5,1-6 i Mt 25,14-30

A nosaltres que no som de la nit ni de la foscor, que som tots fills de la llum i del dia el dia del Senyor no ens pot sorprendre com un lladre a la nit. Ho sabem que el Senyor ha de venir, que no se n’escaparà ningú. I com que ho sabem els béns que ens han estat confiats i el que hagin pogut donar de més els hem de tenir a punt. Els comptes ben a punt per passar l’auditoria del judici. A vegades podem pensar que si que el Senyor confia talents, però sempre als altres, que a nosaltres o bé no ens n’ha confiat o bé eren per al nostre ús i no n’hem de donar pas comptes.

D’antuvi tots rebem un talent, la vida mateixa. Aquest és un regal que ens fa Déu de manera gratuïta. Potser a vegades ens creiem amos de la vida, capaços de decidir quan comença i quan acaba la nostra o la dels altres; però la vida és fonamentalment un regal de Déu, un talent que Déu ens dona per a fer-lo fructificar, mai per destruir-lo. Quan arribi l’hora haurem de donar compte de com l’hem viscuda.

Té raó l’Apòstol no cal que ens diguin quan i a quins moments arribarà el dia del Senyor, hem d’estar sempre a punt, hem de viure cada dia com si fos aquest el dia de rendició de comptes davant del Senyor. Si vivim per a nosaltres mateixos, si estem tant sols disposats a treballar per a la nostre satisfacció personal, farem com aquell administrador que sols havia rebut un talent o corregué a amagar-lo. Correm el risc d’enterrar aquest do que és la vida en la sorra del nostre egoisme, en la terra de la nostra ambició personal i particular.

Donar fruit, administrar fidelment la nostra vida és ajudar als altres, fer la voluntat de Déu, complir els seus manaments i sobretot aquell que Crist resumí en dues frases: Estimar a Déu i estimar al proïsme.

Els creients però rebem un segon talent, també de manera gratuïta i aquest talent és la fe. La podem rebre per transmissió familiar, es a dir ens la podem trobar a casa, o bé, cada cop més, la podem cercar i rebre-la després d’un procés de catecumenat i de recerca personal. Però sigui d’una manera o d’una altra, la fe és sempre gràcia gratuïta, és el millor regal que Déu ens pot fer. Un regal per compartir-lo amb els altres, per anunciar-lo als qui se’ns acosten. La fe no és pas per posar-la sota el llit, perquè com aquella làmpada de la que parla Jesús, sota el llit no fa llum a ningú, ni a nosaltres  mateixos. I sovint l’amaguem, com si ens fes vergonya que els altres se n’adonessin de que posseïm un tresor. Donem fruit quan creiem, com escriu el nostre Arquebisbe Joan, que «si l’Església és mare, també tots nosaltres, com a fills seus, tenim el compromís i la responsabilitat baptismal d’engendrar maternalment el Crist en el cor dels nostres germans i proïsmes per tal que, per mitjà d’ell, arribin a la vida eterna.» (Heu estat fills, sigueu també mares).

Nosaltres els monjos rebem un tercer talent, la vocació. Un regal privilegiat de Déu. Primer que tot perquè és Déu mateix qui ens crida a seguir-lo, en segon lloc perquè no hi pot haver cap altra vida millor que la de cercar Déu. I quantes vegades aquest talent el soterrem sota la murmuració, el desencís o la indiferència. Hauríem de considerar-la la vocació com aquella esposa de la que ens parla el llibre dels Proverbis perquè certament és molt més preuada que les perles, durant tota la vida ens pot fer feliços i allunyar-nos de ser uns desgraciats. En paraules del Papa Benet: «Un pas més és veure com trobar a Déu, com escollir a Déu. Aquí passem a l'Evangeli: Déu no és un desconegut, una hipòtesi tal vegada del primer inici del cosmos. Déu té carn i ossos. És un de nosaltres. El coneixem amb el seu rostre, amb el seu nom. És Jesucrist, que ens parla en l'Evangeli.» (7 de febrer de 2008).

La vocació, com la fe, com la vida, no és un encant tant sols aparença, ni una bellesa que s’esvaeix; la vocació s’ha de conèixer pèls fruits del seu treball, per com la vivim. Hauríem de viure la vida i la fe com a vertaderes vocacions, sempre a punt per a la tornada de l’amo. Vivim la nostra vida ben equipats per a poder dur a terme allò que Déu vol de nosaltres, si dubtem ja d’això és que ens resignem a enterrar en un amagatall el talent rebut. No s’hi val de practicar la falsa humilitat, no s’hi val d’inhibir-nos de les nostres responsabilitats. Estem cridats a una fe que esdevingui testimoni.

Si vivim la fe i la vocació amb indiferència, si la fe i la vocació no les vivim, serà la nostra pròpia vida la que amagarem ben profundament i esdevindrà una vida fosca.

Deia el Papa Benet: «Quan no es coneix el judici de Déu, no es coneix la possibilitat de l'infern, del fracàs radical i definitiu de la vida; no es coneix la possibilitat i la necessitat de purificació. Llavors l'home no treballa bé per la terra, perquè al final perd els criteris; al no conèixer a Déu, ja no es coneix a si mateix i destrueix la terra.» (7 de febrer de 2008).

Avui Crist en l’Evangeli i Pau en la seva carta als Tessalonicencs, ens conviden a estar sempre alerta, a viure l’Evangeli amb sincera vocació, amb vitalitat, amb fe. Déu és certament juts i misericordiós, però la seva misericòrdia és justa, capaç de dir de nosaltres si cal “traieu-lo fora a la fosca”.

Déu ens ha donat primer que tot tres talents: la vida, la fe i la vocació. Una vocació a la vida matrimonial, a la vida monàstica o a qualsevol altra tipus de vida. Deure nostre és fer fructificar aquestes tres vocacions en bé de Déu i dels germans. En paraules del Papa Francesc: «Déu crida estimant i nosaltres, agraïts, responem estimant.» Déu ens dona la vida, la fe i la vocació perquè ens estima i nosaltres hem de fer fructificar aquests dons estimant-lo a Ell i als germans.

Dedicació de les basíliques dels sants Pere i Pau, apòstols

 

Dedicació de les basíliques dels sants Pere i Pau, apòstols

Capella de santa Caterina

Dissabte 18 de novembre de 2023

Fets 28,11-16.30-31; Salm 97,1.2-3ab.3cd-4.5-6 i Mt 14,22-33

L’Església celebra avui la dedicació de les basíliques de sant Pere i de sant Pau a Roma, és a dir de sant Pere del Vaticà i de sant Pau extramurs. Recordant la dedicació d’aquests dos temples recordem alhora a aquestes dues columnes de l’Església: Pere i Pau, els apòstols per excel·lència. La seva vida no fou pas fàcil, en prendre l’opció de seguir al Crist optaren per assumir amb aquesta decisió totes les dificultats que implicava i no sols dificultats, sinó fins i tot perderen la vida pera aquesta causa.

Pau en haver recorregut al seu caràcter de ciutadà de Roma fou traslladat a la capital de l’imperi on visqué detingut, en arrest domiciliari diríem avui, però sense impediments per a fer allò al que es creia cridat, predicar el Regne de Déu; com ens diu el passatge dels Fets dels Apòstols que hem escoltat en la primera lectura. La imatge que l’Evangeli ens transmet de Pere és la d’algú encara vacil·lant, la poca fe o la minsa confiança en ell mateix i en el Crist el fa tenir por i enfonsar-se i haver de demanar auxili. Tenir clara la meta, dedicar-la a un ideal, donar-ho tot per aquest, dona i omple de sentit una vida. Pere i Pau se sabien escollits, cridats pel Crist per ser predicadors i testimonis del Regne; no els fou fàcil el camí, ans al contrari estigué ple de dificultats; però estaven certs de que tots els seus esforços anaven destinats a un bon fi portar l’Evangeli allí on anaven. Per això ni la persecució, ni la mateixa mort els feien por.

La nostra societat en la qual avui vivim és sovint molt acomodatícia, cerquem allò que ens és còmode i no el que pugui ser útil al conjunt de la societat. Però sempre hi ha qui, com Pere i Pau i com tants d’altres, ho dona tot per una causa, Això implica sacrificis, renúncies, sovint també ser vist com un visionari sense cap contacte amb la realitat; però hi ha causes que valen tots aquests sacrificis i a la fi veuen recompensat tant d’esforç. Cal tenir clar l’objectiu, no renunciar-hi i arribada l’hora ser generós en el diàleg i trobar en el consens la mà de l’altre per avançar tots junts. Avui que recordem en aquesta celebració a tots els nostres germans i germanes que composaren en un moment o d’altre el Patronat de l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, recordem la seva lluita, la seva entrega.

Pere i Pau, que no estigueren exempts de discrepàncies entre ells, sofriren persecució pel Crist i hagueren d’abandonar la seva terra en sentir-se cridats a portar l’Evangeli a regions per a ells llunyanes i estranyes. Deia l Papa Francesc: «Dos grans Apòstols, Apòstols de l'Evangeli, i columnes de l'Església: Pere i Pau. Observem de prop a aquests dos testimonis de la fe. En el centre de la seva història no estan les seves capacitats, sinó que en el centre està la trobada amb Crist que va canviar les seves vides. Van experimentar un amor que els va sanar i els va alliberar i, per això, es van convertir en apòstols i ministres d'alliberament per als altres. Pere i Pau són lliures només perquè van ser alliberats.» (29 de juny de 2021).

Dijous de la setmana XXXII durant l’any

 

Dijous de la setmana XXXII durant l’any

Santa Maria de Valldonzella

Dijous 16 de novembre de 2023

Sa 7,22-8,1, Salm 118,89.90.91.130.135.175 i Lc 17,20-25

 

La saviesa de Déu, la saviesa que ve de Déu, ho té tot. És subtil, variada, àgil, penetrant, benefactora, humanitària i és capaç de tot. Ho té tot perquè és una exhalació del poder de Déu i per això la maldat no pot res contra ella.

Estem massa acostumats a la saviesa humana, a una saviesa al servei dels interessos particulars, que s’utilitza en profit d’interessos personals o fins i tot de foscos interessos. D’aquesta saviesa humana, massa humana, ben bé podríem dir com Jesús diu del Regne, que ens enganyen, que ens diuen que és aquí, a tal lloc o a tal altre, però no ens n’hem de refiar, no hem d’anar pas a buscar-la aquesta saviesa; perquè la vertadera saviesa, com l’autèntic Regne de Déu sols pot venir de qui l’ha creada i no és fàcil arribar-hi, fins i tot cal patir per aconseguir-ho i a vegades patir molt.

De ben segur que molts la rebutgen per difícil, per ser precisament imatge de bondat; perquè ser bons, deixar-nos amarar de la bondat de Déu ens costa; perquè implica abandonar la nostra voluntat, renunciar als nostres capricis, a fer la nostra en profit nostre per tal de fer allò que és la voluntat de Déu en benefici de tots.

Aquesta paraula, aquesta voluntat de Déu, l’entenen més els senzills que els savis del nostre món; perquè per abraçar-la, per assaborir-la cal considerar-nos petits, senzills i humils davant d’aquell qui és la saviesa, la vertadera saviesa.

Aquesta saviesa, ens ha dit també la primera lectura, ho pot tot, però alhora tot ho renova sense canviar per res. La força de Déu és una força tranquil·la i persistent, alhora suau, com la pluja quan amara els camps. Perquè és la pluja suau la que fertilitza la terra i no una torrentada que ho arrastra tot i sols deixa desolació.

La saviesa humana és sovint com una tempesta que dura poc i malmet més que beneficia. La saviesa de Déu s’estén vigorosament d’un cap a l’altra de la terra disposant-ho tot amb bondat, impregnant pacientment tots els esperits.

Obrim-nos a la saviesa de Déu, deixem-nos amarar per ella; perquè Déu no estima ningú que no convisqui amb la saviesa que ve d’Ell. 

Dimecres de la setmana XXXII durant l’any

 

Dimecres de la setmana XXXII durant l’any

Dimecres 15 de novembre de 2023

Sa 6,1-11, Salm  81,3-4.6-7 i Lc 17,11-19

 

Avui que som tant aficionats a les enquestes i a fer projeccions estadístiques podríem dir que l’índex d’agraïment dels miracles de Jesús està situat en un minso 10%. No és certament un índex massa alt i ben bé podríem dir allò de que de desagraïts l’infern n’és ple. I no serà que Jesús no acompleixi amb tot allò que està estipulat, ja que fins demana als guarits que es presentin als sacerdots.

Però és justament un samarità qui quan se n’adona de que havia quedat guarit, torna enrere, dona gloria a Déu amb grans crist, es prosterna fins a terra i tot per tal de donar-ne gràcies. De fet qui ha actuat en ell és la fe, tots han quedat guarits, però tant sol un d’ells s’ha salvat.

Hem de ser agraïts, nosaltres malgrat les dificultats i entrebancs de la vida diària, hem de ser agraïts pel do de la fe, per la gràcia de la vocació, per poder portar la vida que volem, aquella a la que estem certs d’haver estat cridats pel Senyor. Perquè és el Senyor qui ho dona tot, com dona als poderosos poder i sobirania. Però com més dona, més exigent es torna.

Per això ens ha dit el llibre de la Saviesa que els més petits obtenen més fàcilment el perdó i els poderosos són examinats amb molt més rigor. El Senyor fa l’opció pels febles, pels pobres, pels desvalguts i ens convida a nosaltres a fer també aquesta opció, agraint alhora allò de que disposem i mirant de compartir-ho amb els qui han caigut en les mans dels injustos.

La justícia humana es fonamenta en valors humans, la justícia de Déu es fonamenta en la generositat i en el perdó; en l’amor en definitiva. Però per poder-lo rebre aquest perdó ens demana una actitud santa, coherent amb la nostra fe i amb el missatge de l’Evangeli.

A l’Església hi ha molts carismes, hi ha moltes maneres de viure la fe. La vivim a l’escola, a la sanitat, pregant, treballant o atenent als qui no tenen llar, feina o terra que els aculli. Però en qualsevol cas hem de ser conscients del regal que se’ns ha fet de poder participar del pla de Déu, del pla de la salvació. Conscients alhora de que ho hem de fer tot des de la nostra petitesa, sentint-nos i comportant-nos com cal.

Com diu el Papa Francesc hem de demanar al Senyor la gràcia de la petitesa, acollir la petitesa e les coses quotidianes perquè és en aquesta petitesa on hi ha realment Déu.

Commemoració de tots els difunts que serviren Déu sota la Regla del Nostre Pare Sant Benet

 

Commemoració de tots els difunts que serviren Déu

sota la Regla del Nostre Pare Sant Benet

14 de novembre de 2023

Rm 8,14-23, Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18 i Jo 12,23-28

Què és la mort per al monjo? En algun moment podríem dir que és un alliberament de les feixugueses del món; però aquesta vida terrena tot i ser caduca, efímera i plena d’entrebancs és ella mateixa un regal de Déu que ens cal viure amb joia. En el cas de la vida d’un monjo cal afegir-hi que la vocació és també un regal de Déu i viure una vida de recerca del Crist no pot ser altra cosa que una vida de fe viscuda en plenitud, un tast del Regne. Sant Pau ens convida a donar testimoni de que som fills de Déu i si som fills som també hereus, una vida viscuda amb aquest convenciment no pot ser altra cosa que un camí vers la pasqua; però certament el camí que portà al Crist vers llur pasqua, que és la bestreta de la nostra pasqua, passà per Getsemaní, pel camí del calvari, per la creu i pel sepulcre. En paraules de l’abat Maur Esteve, referides a sant Joan Pau II: «ha sofert un Divendres Sant que dura anys i ha hagut de veure el lent esfondrament de la seva casa terrenal per un espai de temps inacabable i que no sabem quan durarà encara.» i això ens pot passar a qualsevol de nosaltres.

Deia sant Bernat arrel de la mort del seu germà Gerard: «estar unit al Senyor és ser un Esperit amb ell; tot queda transformat en un cert afecte diví; ple ja de Déu, no es pot sentir o assaborir sinó a Déu i el que Déu sent i assaboreix. Déu és amor, i com més  unit s'està a Déu, tant més ple d'ell es viu.» I la mort no és altra cosa que el pas cap a aquesta plenitud, cap a aquesta plena comunió amb l’amor del Senyor. Però som febles, som pecadors tot i dedicar la nostra vida a cercar al Crist no deixem de ser-ho i per això avui encomanem a la misericòrdia de Déu als nostres germans, a tots aquell qui serviren Déu sota la Regla del nostre Pare sant Benet i ho fem confiats de que seran acollits al regne que tant maldaren per aconseguir durant llur vida de creients o de monjos.

Què espera un monjo de la mort? Som humans i molts cops ni la mateixa fe en que Déu ens espera amb infinita misericòrdia no pot allunyar dels nostres ulls una certa incertesa, un cert temor. Podem tenir també por al judici que ens espera perquè tant sols Déu ens coneix millor que nosaltres mateixos i sap en que faltem, sap quan pequem. Per això avui encomanem les  ànimes dels nostres germans al Senyor, li demanem que els aculli generosament valorant tot el bé que feren i perdonant-los aquell, que deixaren de fer o fins i tot el mateix mal que voluntàriament, Déu no ho vulgui, o involuntàriament produïren en vida. I exclamem com sant Bernat: «Oh mort implacable, tant de bo haguessis estat més indulgent privant-me de l'ús i no del fruit de la vida! Perquè la vida sense el fruit és una mort més violenta; a l'arbre  infructuós li espera un doble càstig: la destral i el foc.» Si el gra de blat quan cau a terra no mor, queda sol, ens ha dit Jesús en l’Evangeli. La mort és doncs necessària per tal de donar fruit, per tal de poder arribar allí on el Senyor està i poder ser honorats, si és el cas, pel Pare com a servidors seus. En paraules de sant Joan Pau II «cal passar per la mort, però amb la certesa que ens trobarem amb el Pare «Quan aquest cos corruptible s'haurà revestit d'allò que és incorruptible i aquest cos mortal s'haurà revestit d'immortalitat.» (1 Co 15, 54). Llavors es veurà clarament que «la victòria ha engolit la mort.» (1 Co 15, 54) i la podrà afrontar amb una actitud de desafiament, sense por: «Oh mort, on és la teva victòria? On és ara, oh mort, el teu fibló?» (1 Co 15, 55).»

Això és el que demanem avui pels nostres germans, que siguin vestits d’incorruptibilitat, d’immortalitat, que participin de la misericòrdia divina i que el Senyor els aculli al seu regne on esperem un dia ajuntar-nos-hi també nosaltres.

Dedicació de l’església de Poblet

Dedicació de l’església de Poblet

13 de novembre 2023

2 Cr 5,6-10.13-6,2, Salm 83,3.4.5 i 10.11, He 12,18-19.22-24 i Lc 19,1-10

«Aquest és el tabernacle on Déu es trobarà amb els homes», diu el salmista. Que Déu és arreu és ben cert, però per a nosaltres humans febles i vacil·lants ens cal sentir-lo present de manera especial en algun lloc, d’alguna manera particular. El poble d’Israel sentia també aquesta necessitat i Salomó va construir-li al Senyor un temple amb un lloc, el sant dels sants, on sentir de manera especial aquesta presència. Allí el núvol de gloria del Senyor omplia aquell temple, però malgrat que Salomó volia retenir-lo per sempre en aquell palau, la infidelitat acabà amb el temple i amb la seva fugissera presència allí. Ens sentim prop de Déu quan preguem, sigui per lloar-lo, sigui per suplicar-li ajut i és que quan preguem amb el cor sincer, Déu és a prop nostre, ens escolta i ens atén. Ell sap d’antuvi el que ens cal, però malgrat això li plau sentir-nos a prop seu, li plau que ens dirigim vers ell, sabent-nos petits davant la seva immensitat.

Aquest Déu la presència del qual el poble d’Israel volia retenir per sentir-se’l al costat va prendre una iniciativa singular, es va fer home, va viure, va patir i va morir com nosaltres i no hi ha presència més gran que aquesta, una presència que es fa de nou realitat cada cop que celebrem el seu memorial, que celebrem l’Eucaristia i ho fem en un lloc concret, en un temple que té el seu sentit ple quan acull el sacrifici de la salvació, presència real del Senyor, tant més real que en aquella muntanya palpable del Sinaí que era tota ella foc ardent, foscor, negra nuvolada i tempesta. Els temples de pedra estant construïts a gloria de Déu per allotjar-hi el seu culte esdevenint així un lloc sagrat, digne de ser venerat i de ser recordada la seva dedicació a aquest fi sacre i tant rellevant. En dedicar un temple al culte, un edifici deixa de ser un lloc qualsevol per a transformar-se en un espai sacre, que té com a finalitat allotjar a aquells qui donen glòria a Déu i a acollir la seva presència real a través del misteri eucarístic, d’aquí que la part central del ritu de dedicació d’una església sigui la consagració de l'altar

Però hi ha un altre temple més important, construït amb pedres vives, un temple que té una vessant aquí a la terra, un temple encara sempre imperfecte, que és l’Església, santa ella però alhora construïda amb pedres defectuoses que som nosaltres pobres pecadors. A imatge d'un temple, tots els cristians hem estat consagrats, ungits, dedicats a Déu pel nostre Baptisme, com uns temples vius. També a nosaltres se'ns ha lliurat una llum, encesa a partir de la flama del ciri pasqual, perquè siguem font de llum en el món. Sols essent-ho podrem aspirar a ser part de l'edificació de l'Església, a ser pedres ben vives (Cf. 1Pe 2,5) d'aquest edifici sobrenatural, d’aquest temple únic on no hi ha altre gran sacerdot que el Fill de Déu.

«El Senyor Jesús és la pedra que suporta el pes del món, que manté la cohesió de l'Església i que recull en unitat final totes les conquestes de la humanitat. En Ell tenim la Paraula i la presència de Déu, i d'Ell rep l'Església la seva vida, la seva doctrina i la seva missió. L'Església no té consistència per si mateixa; està cridada a ser signe i instrument de Crist, en pura docilitat a la seva autoritat i en total servei al seu mandat. L'únic Crist funda l'única Església; Ell és la roca sobre la qual es consolida la nostra fe.» (Benet XVI, Homilia en la dedicació de la basílica de la Sagrada Família).

Hi ha un darrer temple, el definitiu, etern i perdurable que és la Jerusalem celestial, allí on miríades d’àngels participen amb els primers inscrits de l’aplec festiu. Allí serà on adorarem al Senyor en esperit i en veritat, tal com ho vol el Pare, com digué Jesús a la samaritana a Sicar bora el pou de Jacob. Nosaltres som aquí a la terra pedres imperfectes, tot i que certament som criatures de Déu, imatges de Déu, creats a la seva semblança. Crist va venir al món per alliberar-nos del pecat,  per tal de que recuperéssim la pulcritud d’aquesta imatge seva impresa en el nostre mateix ésser. Aquestes pedres vives que som nosaltres acusen els cops del macell de la falta i els cal la mà experta del Senyor per ser polides de nou.

Escrivia el profeta Sofonies: «El Senyor, el teu Déu, el tens a dins. Ell és poderós i et salva.» (So 3,17). I així és, portem dins nostre la imatge de Déu però per la nostra deixadesa, per la nostra laxitud fem d’aquest temple privilegiat i únic que som nosaltres mateixos una cova de lladres, com deia Jesús d’aquells mercaders del temple que expulsà amb vehemència. Però per a nosaltres no està pas tot perdut, aquell qui va cridar a Zaqueu perquè baixés de l’arbre, aquell que va asseure’s a taula amb tan gran pecador no deixa mai de compadir-se de nosaltres, de la seva creatura, d’aquell qui porta la seva imatge i ens ofereix un cop i un altre la possibilitat de que aquest temple que som nosaltres, les parets del qual s’ennegreixen pel nostre pecat, pugui ser restaurat per acollir de nou la seva imatge amb tot el seu esplendor i tantes vegades com la malmetem, tantes vegades el Senyor ens crida perquè el convidem de nou a taula, ho fem quan ens n’adonem de que ens cal restituir allò que hem pres, que ens cal penedir-nos i acollir-nos a la seva misericòrdia, de la qual mai no hem de desesperar.

Realment la salvació pot entrar a casa nostra, pot entrar als nostres cors si ens n’adonem de les nostres mancances, si baixem del sicòmor del nostre egoisme, de la nostra migradesa i parant la taula amb les estovalles de la caritat el convidem a asseure’s amb nosaltres. No ens ha d’escandalitzar quan ens girem i hi vegem asseguts pecadors, publicans i recaptadors d’impostos de dubtable reputació; ells com nosaltres, també són fills d’Abraham, nosaltres com ells som també pecadors i és a tots a qui el Senyor ha vingut a buscar i ha salvar.

Aquesta és la grandesa del misteri de la salvació, aquesta és la nostra esperança, que tot i ser pobres pecadors el Senyor ens estima i ha vingut a salvar-nos. Ell no rebutja aquestes pedres a vegades escantonades pels cops de la vida, a vegades tacades per la culpa, a vegades febles com un terrós de fang; per la seva gràcia totes elles han de formar l’església celestial, el temple definitivament sant i plaent al Senyor, allí on voldrà residir-hi per sempre més en companyia dels qui estima i l’estimen, allí on l’adorarem en esperit i en veritat.

Fidels difunts

 

Fidels difunts

2 de novembre 2023

Job 19,1.23-27, Salm 22, Rm 6,3-9 i Lc 12,35-40

 

Ens ha de quedar ben clar que la mort desvincula del pecat, ens ha dit l’Apòstol. Pau podria repetir com Job: «Tant de bo que les meves paraules quedessin escrites, gravades en una inscripció, fixades amb cisell d'acer i resseguides amb plom, entallades per sempre a la roca!». Sovint no tenim ben clar que és la mort, la considerem com un accident, com una excepció que afecta sempre als altres, siguin més propers o més llunyans, coneguts o desconeguts.

Però la realitat és que la mort de fet forma part indestriable de la vida, tant com el mateix naixement i ben cert és que si naixem, tard o d’hora hem de morir i de fet morirem, segurament sempre massa aviat per al nostre gust. Perquè la mort és una realitat, és també la raó per la qual Crist vingué al món, la raó per la qual es va fer un home com nosaltres. Certament Ell no fou alliberat del pecat per la mort, perquè compartí en tot la nostra naturalesa humana llevat del pecat, però morint, essent sepultat i ressuscitant ens guanyà la vida.

Si pel baptisme hem estat sepultats amb Ell a la mort, per la resurrecció emprendrem una nova vida; així morint amb Crist, ressuscitarem amb Ell, viurem per sempre amb Ell. «Amb la mort de només un va ser redimit el món. Crist hauria pogut evitar la mort, si així ho hagués volgut; però no la va defugir com una cosa inútil, sinó que la va considerar com la millor manera de salvar-nos. I, així, la seva mort és la vida de tots.» (Homilia de sant Ambrós en la mort del seu germà). Aquest és el pla de Déu per a nosaltres, per a tots i cadascun de nosaltres, aquesta és l’oferta de salvació universal. Però nosaltres ens entossudim i la rebutgem, en tot o en part. D’aquí que alguns siguin rebuts directament a la gloria, són tots els sants, els reconeguts als altars i els sants anònims, mentre que d’altres els cal encara recuperar aquella imatge de Déu que tot home porta dintre seu i que queda enterbolida pel pecat. Déu ens estima tant que ens dona fins i tot després de fer el pas d’una vida a l’altra, l’oportunitat d’apropar-nos a Ell.

El pecat ens allunya de Déu, l’amor ens hi apropa i de quina manera, perquè Déu és l’amor. Aquest és el sentit de la celebració d’avui, preguem per tots aquells difunts que d’una manera o d’altra encara no poden gaudir de la mirada diàfana i transparent de Déu, d’aquells que no se senten encara prou nets com per acostar-s’hi i demanem al Senyor per ells, li demanem que se n’apiadi i que el seu amor prevalgui per damunt del seu temor.

Estem en comunió amb tots els sants pregant-los que intercedeixin per nosaltres davant del Pare, el seu i nostre defensor, de la presència del qual ja gaudeixen; ells ens són model de vida cristiana. Estem en comunió també amb tots els altres difunts pregant per ells, perquè el Senyor, que també els estima, els perdoni i els aculli; ells ens són també exemple perquè ens esperonen a estar sempre a punt, amb les torxes enceses i vetllant.

Per això aquesta celebració té un altra sentit. Pregant pels difunts pensem alhora en la nostra pròpia mort, i no hem de fer-ho pas angoixats, sinó esperançats, certs de que l’home que som ara serà crucificat amb Crist, que sobre el nostre pobre cos pecador perdrà el seu domini el pecat, que tenint una mort semblant a la de Crist, com ens ha dit l’Apòstol, tindrem també una resurrecció com la seva.

Per aconseguir-ho, per ser mereixedors de tal gràcia, ens cal vetllar, com ens ha dit Jesús en l’Evangeli segons sant Lluc. Hem de mirar d’estar sempre preparats, sempre a punt perquè no sabem si la nostra hora serà a mitjanit o a la matinada, perquè el Fill de l’home vindrà a buscar-nos a nosaltres a l’hora menys pensada, però del que hem d’estar ben segurs és de que la nostra hora arribarà i estar també certs primer de que quan ens arribi hem d’estar prestos i després confiar-nos sempre a la seva misericòrdia, no desesperar-ne mai. Ell sempre ens fa costat, nosaltres hem de mirar de no girar-li l’esquena per tal de poder contemplar-lo, per tal de veure’l amb els nostres propis ulls, com ens deia Job.

Déu ens fa costat en tota ocasió oferint-nos la seva gràcia. Escrivia sant Ambrós: «Quin remei hi ha per a això? Qui em deslliurarà d'aquest cos de mort? Gràcies a Déu, per Jesucrist, Senyor nostre, em veuré lliure! Tenim un metge, seguim els seus remeis. El nostre remei és la gràcia de Crist, i el cos de mort és el nostre propi cos. Per tant, emigrem del cos, per a no viure lluny del Senyor; encara que vivim en el cos, no seguim les tendències del cos ni obrem en contra de l'ordre natural, abans busquem amb preferència els dons de la gràcia.» (Homilia de sant Ambrós en la mort del seu germà).

Com deia el Papa Benet XVI: «Cal preparar-se per a la mort. No en el sentit de realitzar determinats actes, sinó de viure preparant-se per a passar l'últim examen davant de Déu. Deixar aquest món i presentar-nos davant d’Ell i dels sants, dels amics i dels enemics. Acceptar, diguem, la finitud d'aquesta vida i proposar-se d’aconseguir la presència de Déu.» (Últimes converses amb Peter Seewald).

Pregant pels difunts amb la confiança de que la nostra pregària els ajudarà, preparant-nos per la nostra pròpia mort de manera sempre confiada, sense angoixes ni obsessions aferrades en aquesta nostra vida a la terra, sempre caduca i limitada; fem solemne professió de fe en el Crist que es va encarnar, va patir, va morir i va ressuscitar per tal de donar-nos la vida eterna i plena.

«La vida i la mort de l'home estan, doncs, a les mans de Déu, en el seu poder: «Ell té a la mà tots els vivents i l'alè de tots els homes.», exclama Job (12, 10). «És el Senyor qui dóna mort o vida, qui fa baixar al país dels morts o en treu fora.» (1 Sa 2, 6). Només Ell pot dir: «Jo dono la mort o la vida» (Dt 32, 39).» (Joan Pau II, Evangelium Vitae, 39).

Confiats doncs en aquell qui tot ho pot, demanem-li que aculli als nostres germans difunts a la seva glòria, que els faci participar de la vida eterna i que a nosaltres ens ho concedeixi també, que ens ajudi a mantenir-nos vetllant perquè quan ens arribi aquella hora, sigui a mitjanit, sigui a la matinada, sigui aviat o més tard, ens trobi a punt i ens permeti de participar a la seva taula, que ens faci la gràcia de participar de la seva resurrecció i de ser semblants a Ell. Sols així podrem dir com Pau: «per a mi, viure és Crist, i morir m'és un guany » (Fl 1,21). 

Tots Sants

 Tots Sants

1 de novembre 2023

Ap 7,2-4.9-14, Salm 23, 1Jo 3,1-3 i Mt 5,1-12a

Com es pot ser feliç estant de dol? Com es pot ser feliç tenim fam i set? Com es pot ser feliç essent perseguit pel sol fet de ser just? Com es pot ser feliç essent ofès i víctima de les calumnies? Déu estima als seus fills, especialment als febles i als desvalguts, als qui pateixen tant físicament com espiritualment, i tot i que el món no els estimi, tot i que el món cregui que són uns fracassats, que són els darrers de la societat; per al Senyor són els primers.

La clau està sempre en l’amor de Déu cap als seus fills. Ell els estima a tots, però com a pare amorós que és, estima de manera especial als qui sofreixen. Són aquests els qui han estat marcats com a servents del nostre Déu. Per a ser marcats no s’hi val ser d’un o altra país, de res serveix parlar una o altra llengua; el que vertaderament val és haver patit la tribulació en aquesta vida, haver rentat els vestits amb la sang de la persecució i haver quedat blancs amb la humilitat.

El que veiem en aquest món és al fons una pura aparença; la veritat la veurem quan la vertadera prova d’amor per part de Déu vingui el dia del judici, serà aleshores quan arribarà el consol als qui ara estan de dol, posseiran el país els qui ara són humils, seran saciats als qui ara tenen fam i set de ser justos, Déu compadirà als qui ara compadeixen, veuran Déu els nets de cor, tindran el regne de Déu i serà gran la recompensa al cel els qui ara són ofesos i calumniats a causa del Crist.

Però si la nostra societat ja defuig la idea de la mort, l’aparta, l’amaga, la pretén oblidar com a fet real; la idea d’un judici al final dels nostres dies es considerada encara més incorrecte per a molts. Però si Déu és amor, tot i que la crida a la salvació sigui universal, tot i que la seva misericòrdia sigui infinita; no pot oblidar-se mai Déu de la seva opció en favor dels qui han estat marcats, marcats per la caritat, marcats per la humilitat, marcats per la netedat de cor, marcats per la seva set de justícia; perquè Déu es també just.

Avui celebrem en aquesta solemnitat a aquesta multitud de sants, la major part dels quals no són ni coneguts, ni reconeguts públicament; són aquells sants de la porta del costat dels que parla el Papa Francesc; homes i dones humils, nets de cor i que han sofert al llarg de la seva vida, però que ara reben la seva recompensa. Déu no deixa mai de fer justícia i si la vocació a la santedat és irrenunciable, si neix en el baptisme i es pot practicar en qualsevol condició de vida el cert és que no tothom hi arriba, no tothom la practica.

La crida a la santedat és universal, cert, la vocació a la santedat és universal, cert, però arribar a la santedat no és pas universal. D’aquí la importància de poder adreçar-nos, de poder pregar a aquells qui l’han assolit. En paraules de sant Joan Pau II: «En el baptisme, sagrament del renaixement, el deixeble de Crist rep la santedat ontològica, queda constituït en la condició de nova criatura per mitjà de la gràcia santificant. És un germen, una llavor destinada a desenvolupar-se en un gran arbre mitjançant les cures personals i la constant ajuda que Déu no ens deixa de donar si l'invoquem. Però és un do que ha de ser també una conquesta. Sols així la santedat ontològica es transforma en santedat moral, gràcies a l'obstinació a traduir constantment en acció "els sentiments propis d'una vida en Crist Jesús" (Fl 2, 5).» (29 de març de 1987).

Aquesta és la clau per accedir a la santedat, una vida en Crist, una vida per Crist, ser davant del món i per als altres testimonis del Crist, d’aquell qui patí, morí i ressuscità per a la nostra salvació. Per això vingué al món, per fer-se proper als qui pateixen, per ser un d’ells i per això els qui pateixen li són tant propers, li són tan estimats.

No hi ha altre camí cap a la santedat que el camí que Crist ens vingué a mostrar per arribar al Pare. L'acolliment ple del missatge de les benaurances, la sincera imitació de Crist a través de la pregària i la caritat, són la resposta a la vocació a la santedat.

Que tots aquells qui hi han arribat i ara gaudeixen a la presència del Pare ens hi ajudin perquè també nosaltres, essent ja ara i aquí fills de Déu, puguem rebre la prova de l’amor del Pare; perquè també nosaltres siguem semblants a Ell, perquè també nosaltres l’arribem a veure tal com és.

Que aquesta sigui la nostra esperança, que aquesta sigui la nostra alegria, que aquesta sigui la nostra única meta. Que caminem amb delit, joiosos i a la llum de la fe vers la santedat.

En paraules del Papa Francesc: «Deixem-nos estimular pels signes de santedat que el Senyor ens presenta a través dels més humils.» (Gaudete et exultate, 8).