Solemnitat
de Sant Narcís
Patró
de la ciutat i de la diòcesis de Girona
Basílica
de Sant Feliu de Girona
Dimarts
29 d’octubre de 2024
Sir
51,1-12; Salm 33, 2-3.4-5.6-7.8-9; 1Jn 5,1-5 i Jn 15, 18-21
Se’ns manifesta amb tant d’esclat la
solemnitat del confessor de Crist, apòstol i màrtir nostre sant Narcís, que per
això en donem gràcies i lloem al creador estimant tot allò que Narcís va
estimar, creient en tot allò que ell ens va predicar de paraula i imitant tot
allò que ens va ensenyar amb les seves obres; venia a dir el bisbe i abat Oliba
al segle XI. Avui també nosaltres celebrem a sant Narcís, en donem gràcies per
tot allò que va predicar i ens cal també d’imitar allò que d’obra ens va
ensenyar.
Els màrtirs són les nostres arrels en
la fe, certament a vegades les referències poden estar ben documentades,
d’altres vegades ser fonamentades en llegendes, relats de contingut històric
que han vist al llarg del curs dels temps conformat el seu contingut a gustos
posteriors que han anat canviant partint d’una base històrica. Però el que
celebrem avui, el que ens interessa de celebrar, és el record d’una predicació
i d’unes obres. Fe i obres són dos conceptes complementaris, així ho visqué
sant Narcís i així ho hem de viure nosaltres. Escrivia l’apòstol sant
Jaume: «L'home és just davant de Déu per les obres, i no tan sols per la
fe. (..) Així com el cos, sense l'esperit, és mort, també la fe sense les
obres és morta.» (Jm 2,24 i 26).
En sant Narcís la fe i les obres
foren una sola cosa, de fet l’esperit de la seva fe impulsava la caritat de les
seves obres. Ens ho ha dit el llibre de Jesús, fill de Sira, el qui creu sovint
se sent a mercè dels paranys dels calumniadors, a l’abast de les mans dels qui
li volen la mort, objecte de llavis impostors, de falsedats i de llengües
mentideres; però enmig de tot això hi ha sempre la pietat i l’amor del Senyor,
d’aquell qui allibera els qui esperen en Ell i els salva dels qui li volen mal.
És la força de l’amor de Déu, aquell a qui sant Narcís prompte va estimar quan
dolçament al cel va mirar, com ens diuen els goigs. Un amor que guardà a sant
Narcís sempre fidel a la fe, fins a l’extrem, quan tres llançades li clavava el
botxí de l’ara al peu. Així pogué omplir-se d’esplendor mentre moria, confiat
de que seria portat cap al cel pels mateixos serafins.
Però la vida, l’exemple i el
mestratge dels màrtirs no es pot limitar a unes paraules amables i poètiques
que li puguem dedicar nosaltres passats els segles. El que ens cal recordar
d’ells és com visqueren la seva fe i aquest record ens ha de ser model i
exemple, encoratjant-nos a viure avui la nostra fe en plenitud; perquè en ells,
com escriu sant Jaume, la fe cooperava amb les seves obres, i
les obres els van dur a la plenitud de la fe (Cf. Jm 2,22).
L’encalç que uneix la fe i les obres no és altre que l’amor, la caritat. Així
ens ho ha dit sant Joan en la segona lectura, si estimem Déu i complim els seus
manaments, sense cap mena de dubte estimem als fills de Déu, a tots; sols així
la fe pot arribar a ser la victòria que ja ha vençut al món.
És aquest l’únic camí cap a la
victòria de la fe, una victòria que assolí sant Narcís no tant sols pel seu
martiri, és a dir per ser fidel a Crist fins a l’extrem de no anteposar-hi la
seva vida, sinó sobretot per la coherència entre aquesta seva fe i les seves
obres que esdevenen per a nosaltres rosada de tardor. En aquest camí cap a la
victòria de la fe també nosaltres som avui cridats a recorre’n un tram, som un
graó més en la història del poble de Déu. Un poble que qui sap si també avui
avança en la fosca, com ho feu en temps de sant Narcís i sant Feliu, per això
mateix som cridats a posar-hi llum, a ser llum per als nostres germans, vinguin
d’on vinguin, creguin o no creguin, ens siguin més propers o un xic més
llunyans; perquè el Senyor ens convoca a ajudar al proïsme tant com puguem
(Cf. Sir 29,20). Per acomplir aquesta nostra tasca demanem al Senyor, per
intercessió de sant Narcís, que vulgui amarar la nostra Església amb vocacions
santes i generoses a la vida sacerdotal, diaconal, religiosa, laical i
familiar; fent així créixer el poble sant de Déu en aquesta terra.
Aquest camí nostre per a viure la fe
en plenitud l’hem de poder recórrer des de la llibertat, i el respecte mutu.;
així proclama el Concili Vaticà II que l’Església demana per als creients una
llibertat activa (Gaudium et spes, 21), un marc on poder viure la nostra
fe i anunciar l’Evangeli a tot el món. Com a creients ens ha de moure sempre el
que ens ha dit el Senyor avui en l’Evangeli, que som servents i ens cal tenir
present que mai no som més que l’amo, més que Crist, i Ell no es va fer mai
enrere malgrat ser perseguit, menyspreat, incomprès i traït, fidel sempre a la
seva missió, Ell no vingué a ser servit sinó a servir (Cf. Mt 20,28).
Crist i els màrtirs ens han mostrat
el camí, aquell camí que ens cal seguir avui a nosaltres, aquest camí de
caritat en el que hi ha encara molts trams a recórrer. Cada nit a la nostra
ciutat més d’un centenar de persones dormen al carrer perquè no tenen on
aixoplugar-se; cada dia hi ha a la nostra ciutat gent que no té un treball
digne que li proporcioni els recursos suficients per alimentar als seus; cada
dia hi ha a la nostra ciutat gent que malviu en un espai reduït, en males
condicions i que a més corre el risc de perdre aquest mínim habitatge i
quedar-se al carrer; cada dia hi ha qui viu en la solitud no desitjada sense
una mà amiga al costat, sense una veu càlida que faci sentir-lo estimat. Cada
dia al món moren o queden ferides o sense llar milers de persones, víctimes de
les guerres, d’aquelles que ocupen les portades dels diaris i d’aquelles que de
tant anys com porten destruint persones i regions, ja ningú en parla. Cada dia
homes, dones i infants perden la vida creuant el mar per trobar una vida més
digne, quan tant sols demanen un sostre, un treball i uns aliments mínims amb
que sostenir-se. Cada dia moltes dones pateixen violència a la seva mateixa
llar i molts infants són víctimes d’abusos físics i laborals. Ells són els
màrtirs del nostre dia a dia, els màrtirs de la porta del costat, aquells qui
com sant Narcís sostenen amb heroisme una lluita desigual, en el seu cas contra
la pobresa, la violència i la marginació.
Davant d’aquesta realitat sovint fem
ulls closos, girem la mirada cap a un altra banda, mirant d’evitar que aquest
coneixement ens fereixi i oblidem així que ja ha ferit greument al nostre
proïsme i al cor de la nostra mateixa societat. No hi haurà victòria de la fe,
aquesta no podrà vèncer en el món mentre al nostre voltant subsisteixi la
desigualtat i la marginació, mentre al nostre món no hi arribi en plenitud
l’amor de Déu.
Ens diu l’Escriptura: «no explotis el
teu proïsme ni li prenguis allò que és seu.» (Lv 19,13) i allò que li
és més seu, allò que li pertany amb més dret que qualsevol altra cosa, és la
seva dignitat humana, la seva dignitat de fill de Déu. Davant d’aquesta
realitat nosaltres com Església hi tenim una responsabilitat i no pas menor;
també tots plegats com a societat en som responsables i estem obligats a
acceptar l’envit de cercar el restabliment de la justícia.
Ens ho deia el papa Francesc en la
clausura del Sínode per la sinodalitat: «això ens ha de portar a pensar, no
sols sobre la nostra vida personal, sinó també sobre el nostre ser Església del
Senyor. Al llarg del camí, moltes coses poden tornar-nos cecs, incapaços de
reconèixer la presència del Senyor, incapaços d'afrontar els desafiaments de la
realitat i, a vegades, inadequats per a saber respondre als molts interrogants
que ens interpel·len (...). Malgrat això, davant de les preguntes de les dones
i els homes d'avui, els reptes del nostre temps, les urgències de
l'evangelització i de tantes ferides que afligeixen a la humanitat, germanes i
germans, no podem quedar-nos asseguts. Una Església asseguda que, gairebé sense
adonar-se, es retira de la vida i es posa a si mateixa als marges de la
realitat, és una Església que corre el risc de romandre en la ceguesa i
acomodar-se en el propi malestar. I si ens mantenim immòbils en la nostra
ceguesa, seguirem sense veure les nostres urgències pastorals i tants problemes
del món en el qual vivim. Demanem al Senyor – afegia el papa - que ens doni
l'Esperit Sant, per a no romandre asseguts en la nostra ceguesa; ceguesa que
podríem dir mundanitat, que podríem dir comoditat, que podríem dir cor tancat.
No ens quedem asseguts en les nostres cegueses.» (27 d’octubre de 2024).
No podem romandre cecs a les
injustícies i als desequilibris del nostre món, als neguits d’una societat de
la que formem part integrant i activa. Com a Església no ens podem mantenir
satisfets mentre a vegades nosaltres mateixos som causa de sofriment o d’escàndol,
per exemple quan cometem abusos de tot tipus i no actuem amb promptitud i amb
esperit de reparació davant del sofriment que hem infligit o poden infligir. No
ens podem sentir satisfets mentre restem immòbils davant del patiment de tants
germans i germanes nostres. Cert que ja fem accions i moltes, però no son
suficients i a més aquestes no poden ser pretext per no redoblar esforços. Per
això com a Església de Girona, com a poble de Déu que camina en aquestes
terres, ens hem de comprometre i encoratgem a comprometre’s a totes les
administracions i al conjunt de la societat, a no romandre indiferents, a no
acontentar-nos amb el que ja fem, a comprometre’ns tots plegats, cadascú en
l’àmbit de la seva competència, però ben units en un sol i preferent objectiu:
ser lleials al nostre proïsme, i donar-li l’ajuda que necessita. (Cf. Sir
29,3).
Sols així podran l’Església, la
nostra societat i les administracions recuperar la credibilitat sinó perduda si
al menys qüestionada. Sols així nosaltres creients, serem fidels a la fe santa
que per unir-nos més a Déu predicava sant Narcís, una fe que sols pot créixer
conreada amb l’amor i l’amor no pot excloure mai a ningú i encara menys al qui
sofreix i es veu allunyat d’allò que li és simplement necessari.
Quan les tropes del rei Felip de
França volgueren profanar el sepulcre de sant Narcís, milers de mosques es
llançaren contra aquells soldats. Avui també com a mosques ens haurien
d’importunar tantes injustícies com hi ha al nostre voltant, injustícies de les
que també nosaltres som en part responsables de manera personal o col·lectiva,
per acció o per omissió. Perquè en gran manera profanem la nostra fe quan
negligim el nostre deure a la caritat, com a creients uns i com a ciutadans
tots plegats.
Com a Església de Crist pot ser que
una part del món ens miri amb indiferència, fins i tot que algú ens odií, com
li passà a Crist; però tot i així hem d’estimar al món. Cert que la nostra
visió va més enllà d’aquesta realitat que aquí vivim i podem considerar-nos en
certa manera no pertanyents al món, com ens ha dit l’Evangeli. Però Crist ho
deixà ben clar al dir-nos que si estimem tant sols als qui ens estimen, no
podem merèixer cap recompensa (Cf. Mt 5,46), si afirmem: «Jo estimo Déu», però
no estimem els nostres germans, serem uns mentiders, perquè el qui no estima el
seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu. El manament que hem rebut
de Jesús és que qui estima Déu, també ha d'estimar el seu germà. (Cf. 1Jn
4,20).
Per això avui demanem a sant Narcís
que ens sigui auxili i que en tot temps sa gallardia l’enemic vegi amb temor.
Avui l’enemic és tot allò que priva a molts germans nostres de viure amb
dignitat la seva vida i molts d’altres de viure amb llibertat, també per a
viure la fe. És aquesta una tasca que ens compromet a tots, creients i no
creients, allunyats i propers, practicants i no tant practicants. La injustícia
és present en la nostra societat com una serp que retorça i llança de nou un
xiscle que hauria de ser tronador per les nostres consciències.
Com a poble de Déu, hem d’insistir en
tot moment, sempre, quan és oportú i quan no ho és, reprenent-nos i
reprenent si cal i sempre interpel·lant-nos i interpel·lant, exhortant-nos i
exhortant, com un que té molta paciència perquè sap que l’objectiu bé s’ho val
(Cf. 2Tm 4,2). I aquest objectiu no és altra que el de ser missatgers del Regne
enmig del nostre món, acostar-nos tant com ens permetin les nostres forces a
allò que Crist volgué per al món com ens ha dit el salmista, això és escoltar al
qui justificadament invoca ajut i mirar de salvar-lo de tots els perills (Cf.
Salm 33).
L’abat i bisbe Oliba encoratjava als
gironins del segle XI tot dient-los: «que s’acabin les guerres, ja que recordem
la solemnitat del qui va predicar la pau; que s’acabin els excessos, ja que
aquell la festivitat del qual avui celebrem va prohibir-los als cristians.
Així, estimadíssims germans, siguem imitadors seus com ell ho fou de Crist, tal
com ens va ensenyar sant Pau.»
Que així sigui per a tots nosaltres
també avui, per la intercessió de sant Narcís davant de Crist, l’únic mitjancer
(Cf. Lumen gentium, 8). Crist, nostre Senyor, aquell de qui sant
Narcís, el nostre patró, ja de bell infant conegué i de qui donà testimoni amb
llur fe, obres i vida.