dimecres, 11 de juliol del 2018

El Nostre Pare Sant Benet


El Nostre Pare Sant Benet
11 de juliol de 2018
Pr 2,1-9; Salm 1; Col. 3,12-17; Lc 22,24-27

Sant Benet «fou molt il·lustre per la seva doctrina; ja que va escriure una Regla la més excel·lent per la seva prudència, i preclara doctrina. De tal manera ho és que si algú  volgués saber més detalladament la vida i els costums del sant, en aquesta Regla podrà llegir-hi tots els actes del seu magisteri, ja que el sant baró no pogué pas viure diferent del que ensenyava», escriu san Gregori en la seva vida de sant Benet (Cap. XXXVI). Sant Benet fou coherent amb el que escriví, en ell pensament i acte foren una sola cosa, perquè rebé la saviesa del Senyor i així dels seus llavis sortí el coneixement i la intel·ligència; perquè fou el Senyor el qui li donà el seu ajut, perquè era un home recte, amb una vida honrada i seguia una norma de conducta assenyada. 

Benet pouà llur doctrina, la que ens deixà en la Regla, en la seva mateixa vida, renunciant aviat al seu propi voler per militar pel Senyor, Crist el rei veritable, amb les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència. La pouà en l’Escriptura per recórrer segur el  camí de la llei del Senyor, la repassava meditant-la nit i dia per donar-nos un  text que ens servis a nosaltres, pobres dominats per les nostres febleses tant físiques com morals, perquè escoltant la dolça veu del Senyor puguem respondre com sant Benet amb fets a la seva crida en l’escola del servei diví, que no és pas res d’aspre o de feixuc, tot i que el camí sigui forçosament estret. El més important per a recorre’l, per començar-lo és que la Paraula de Déu faci estada entre nosaltres amb tota la seva riquesa, perquè aleshores agraïts a Déu puguem cantar-li amb salms, himnes i càntics de l’Esperit, no anteposant res a l’ofici diví; amonestant-nos els uns al altres, amb els sentiments que escauen a escollits de Déu, amb compassió, bondat, humilitat, serenor, paciència. L’única cosa que ens distingeix davant de Crist és que Ell ens trobi millors en les bones obres i en la humilitat, en la pregària i en el treball. Ni esclau, ni lliure, ni infant, ni vell, ni prevere, ni llec; tots som en el Crist una sola cosa i sostenim sota l’únic Senyor una mateixa milícia de servitud, ja que Déu no fa accepció de persones.  

També els apòstols disputaven sobre qui havia de ser considerat el més important d’entre ells; però Jesús els respongué amb claredat que no hem de ser com els reis de les nacions que disposen dels seus súbdits com a amos; aquell qui al monestir es cregui més que un altre germà, és que ben poca cosa, per anys i anys que hi porti; ha avançat ben poc en el seu camí, perquè qui no s’avança a honorar al germà i malda cercant allò que sols és útil per a ell, és que no tem Déu amb amor i s’anteposa ell al mateix Crist. Hem de caminar comportant-nos com a servidors, de Déu i dels germans en el clos del monestir; en la comunitat que és l’instrument que Déu ens posa a l’abast per sortir de la infelicitat, de la murmuració, de les afeccions desordenades que ens esclavitzen. Superant el descontent i la insatisfacció que són la conseqüència de no deixar-nos estimar pel Senyor, de no estimar a aquell a qui hem vingut a cercar i a servir, que és Crist. Qui no acull a Crist, qui no s’acull a sí mateix com a imatge de Déu, imatge imperfecte, insegura i insatisfeta, exigeix, més que demana, de ser consolat, gomboldat, bressolat. L’amor que es cerca així dista molt de ser sincer i humil. Qui no s’acull a si mateix amb els seus valors i els seus defectes, projecta en els altres i fins i tot en Déu les seves frustracions; culpabilitzant, Déu no ho vulgui, al Senyor i als germans dels seus propis límits i misèries. Sols la misericòrdia de Déu ens pot acollir, sols confiar-nos a Ell és el camí; tal com feu sant Benet, veritablement home de Déu, sempre ben conscient dels seus límits i de les seves imperfeccions.

Sant Benet escriví la Regla fa molts segles, es dirigia als homes del seu temps, certament, per tal d’orientar-los en la recerca de Déu i d’estructurar un estil de vida comuna que els ajudés a caminar enmig de la imperfecció. Sant Benet sabia molt bé que és la humanitat, que vol dir caminar a les palpentes, quan la incertesa i el dubte, enfosqueixen el nostre camí fins a fer-nos ensopegar un cop i un altre amb la pedra que ens trobem de sobte al davant, que no és altre que el nostre orgull que fa que no ens reconeguem imperfectes, dèbils, afeixugats, pecadors, com som en realitat. Els temps han canvia molt del segle VIè ençà, certament, però els homes no hem canviat. Seguim ensopegant un rere l’altre en els esculls que no sabem ni evitar ni preveure, tot i ser tant repetitius i previsibles; i continuem necessitats de ser guiats per l’Esperit. És precisament l’Esperit qui ens ha donat en sant Benet un exemple de solidaritat fraterna; és l’Esperit que no passa mai, que manté sempre la seva frescor, que té vida i ens dona la vida. 

Humilitat, obediència i servei, elements fonamentals en l’Evangeli, en la Regla i presents tothora en la vida de sant Benet. Tot i que pugui semblar paradoxal, són els elements que asseguren de manera més ferma la personalitat del monjo i la seva llibertat; són la garantia d’estar en el bon camí, de respondre amb veritat i justícia a la crida de Déu; de saber actuar lliurament per damunt de tot egoisme i de tota passió. Sols reconeixent-nos pecadors podrem escoltar atentament, amb un cor amatent, amb honestedat el camí dels manaments, el que la Regla ens mostra, per arribar a entendre la bondat i la justícia i encertar sempre el viarany correcte per tal que la pau a la que hem estat cridats coroni els nostres cors. Guardant-nos la llengua de mal, no parlant amb engany; decanta't-nos del mal i fent el bé, cercant la pau i seguint-la. Aquella pau que Jesús augura com el seu do suprem en aquest món, aquella pau que ens permet superar totes les nostres febleses, infidelitats i debilitats, aquella pau que sant Benet vol que assolim centrant la nostra vida en Crist, bo i seguint el guiatge de l’Evangeli; aquella pau que és fruit d’aquell amor que tot ho lliga i perfecciona. Demanem a sant Benet que ens ajudi a mantenir fermament a Crist al centre de la nostra vida. Que sols Crist ocupi sempre el primer lloc en els nostres pensaments i en les nostres obres. (Cf. Benet XVI 27 d’abril de 2005).

dimecres, 4 de juliol del 2018

Els tres descobriments del Cardenal

OPINIÓ

Els tres descobriments del Cardenal

L'Abat de Poblet reflexiona al voltant de la figura del Cardenal Vidal i Barraquer
L’any 1968 s’escaigué el centenari del naixement a Cambrils de Francesc d’Assís Vidal i Barraquer. Amb aquest motiu la revista Serra d’Or, publicada pels monjos de Montserrat, li dedicà un monogràfic. Certament aquell any jo era un infant molt menut, però en ser el meu germà gran subscriptor de Serra d’Or, la revista caigué a les meves mans i els meus ulls sorpresos feren un primer i infantil descobriment del Cardenal, un cardenal de l’Església que havia estat exiliat durant la Guerra Civil -cosa habitual- i després -cosa sorprenent-, i la seva figura havia sigut inexplicablement silenciada durant molts anys. Res a veure amb la imatge que fins llavors jo pogués tenir d’un cardenal rodejat d’honors i complaences oficials com era habitual en l’època. Amb els anys vaig anar descobrint la figura del Cardenal, cosa no pas tan difícil en una ciutat com Tarragona, on mai la seva figura es desdibuixà del tot i on restaven molts testimonis del seu pontificat i de la seva vida entre els preveres de la diòcesi. La meva família paterna, amiga del bisbe màrtir, avui ja beat, Manuel Borràs, també servava records de la figura que el meu pare anomenava el Cardenal, sense afegits onomàstics.

Al llarg de l’any 1978 vàrem viure a Tarragona un segon descobriment del Cardenal amb la preparació i el retorn de les despulles. De la mà del Dr. Pont i Gol, Tarragona recuperava a la fi una de les figures més emblemàtiques de l’Església a Catalunya i a Espanya dels primers 40 anys del segle XX. A través del Full parroquial poguérem llegir en el relat de mossèn Joan Viladrich, el seu fidel familiar, la marxa a l’exili durant la tràgica persecució de 1936 a 1939 i la mort a Friburg del Cardenal. Certament el missatge del retorn fou la pau, la reconciliació, la superació de les antigues divisions per afrontar tots junts un futur que es presentava difícil, incert, però esperançador. Per afrontar-lo calia conèixer la nostra història i recuperar les figures que per una raó o una altra havien quedat enfosquides amb l’ombra del dubte malintencionat. Escrivia el Dr. Pont i Gol el maig del 1976: “Era com si ell m’ho demanés, repetint-me les paraules del seu testament: «Si moro a l’exili, desitjo que les meves despulles siguin traslladades a Tarragona»”. 

El tercer descobriment fou de la mà del seu biògraf, mossèn Ramon Muntanyola, mort pocs anys abans que les despulles del Cardenal retornessin a Tarragona, a la seva seu. És una biografia que, com confessava en la introducció a la primera edició, li anà colpint el cervell dia rere dia durant molts anys; la biografia d’un personatge pel qual sentia veneració i estima, com ho escrivia: “Ell, ni que estigués físicament separat de la seva seu, n’era l’únic pastor i preceptor. Els seus capellans, els seus seminaristes, els seus diocesans l’estimaven, sens dubte, però no gosaven ni anomenar-lo sinó a mitja veu, o a cau d’orella, amb una mena de precaució enutjosa com si flotés en l’aire el dubte que l’arquebisbe absent hagués pogut perpetrar una pèssima acció, capaç d’avergonyir la família eclesial que el tenia per pare”. 

Diligite alerutrum [Estimeu-vos els uns als altres] fou la seva divisa episcopal. Visqué situacions i períodes molt difícils, fou calumniat, perseguit i exiliat. Un Poblet encara sense vida monàstica fou escenari de la seva detenció partint vers el que semblava una mort anunciada i inevitable. El dolor marcà l’última part de la seva vida; dolor per l’assassinat de tants seus preveres, del seu estimat bisbe auxiliar: dolor per un país dessagnat en una cruel guerra, a la fi el dolor per una victòria sense pau. El seu llegat no pot ser altre que la pau, el mateix missatge del seu pontificat, del seu exili, el seu missatge de sempre.