Sant Robert, Sant Alberic i Sant Esteve Abats de Cister

Sant Robert, Sant Alberic i Sant Esteve

Abats de Cister

Homilia predicada al Monestir de Poblet el 26 de gener de 2016

Sir 44,1-10-15; Salm 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10, 24b-30

«Mireu nosaltres ho hem deixat tot per seguir-vos». Robert, Alberic i Esteve ho deixaren tot per seguir a Crist. Robert zelós per l’observança de l’esperit de la Regla de sant Benet abandonà Molesmes per fundar el nou monestir, Cister. La inquietud de tants i tants monjos d’aquells temps per recuperar la puresa de la vida monàstica feu de Robert de Molesmes un referent en el que també s’hi emmirallà per exemple sant Bru que poc abans de fundar la cartoixa hi anà per tal de poder conèixer de primera mà l’experiència de vida monàstica de Robert abans de fundar Cister. I és que ells foren homes piadosos dels quals no oblidem la seva bondat. Som descendents espirituals, fills dels seus fills i el nostre deure, la nostra vocació, la nostra fita és mantenir-nos fidels a l’aliança i sols podrem ser-ho gràcies a la fe i seguint el seu exemple de fidelitat a la Regla i al lloc.

Avui som nosaltres els qui intentem servar viu el seu record, els qui no oblidem la seva bondat i els qui maldem per perpetuar el seu bon nom. Avui parlem doncs de la seva saviesa i en fem l’elogi. Ells ens han llegat la vida monàstica entesa des de l’òptica cistercenca que se centra en Crist, «viure piadosament en Jesucrist» (2Tm 3,12), és l’objectiu dels primers cistercencs, és el nostre objectiu, és l’objectiu de tot cristià. Viure vertaderament i en profunditat en Crist; romandre, habitar en l’amor de Crist. Això vol dir ser propers a Crist, ser propers al seu cor, al seu amor, a la seva misericòrdia. Això vol dir estimar als germans en reconèixer en ells el rostre de Crist, la imatge de Crist que hi ha impresa en cada cristià, en cada home i en cada dona. Això vol dir passar de l’amor a nosaltres mateixos al seu amor; abandonar-nos a nosaltres mateixos, renunciar als nostres projectes, deixar de banda els nostres propis valors per anar a viure a la terra, a la llar de l’amor de Crist, al Regne de Déu allí on l’home troba Déu, on troba la plenitud de la vida, on no hi ha altre tresor que la vertadera riquesa que és Jesús mateix.

La Regla ens diu que per seguir aquest camí vers el Regne hem de recolzar-nos en el bastó de la fe, hem de caminar colze a colze amb els germans de comunitat seguint a Crist i mirar endavant, mirant-lo a Ell, no estimant res tant com al Crist (Cf. RB 5,2). Aquest és el camí que seguiren els primers cistercencs, no és un camí de perfecció, ells no foren perfectes, sinó que caminaren amb aquells que seguien Jesús amb el convenciment de que a la fi, tant sols a la fi del camí, arribarien amb la protecció de Déu a viure allí on els semblava impossible d’arribar «als cims més elevats de doctrina i de virtuts» (RB 73,9).

Ara nosaltres amb el seu exemple al davant i la seva intercessió correguem amb tota l’ànima cap a la vida eterna. Ells ens han deixat un testimoni de vida monàstica, ens han instruït amb la seva vida espiritual i posaren en pràctica la fe a través de la caritat; estimant la Regla, el lloc i als germans. Encesos per la caritat a imitació de Crist ens han ensenyat un camí vers aquell premi que si ens mantenim fidels no deixarem de rebre amb l’ajut de Déu per al qual res és impossible, amb l’ajut d’aquell qui ho pot tot.

Dilluns 2a setmanavdurant l'any

Dilluns 2a setmana

Homilia predicada al Monestir Cistercenc de Santa Maria de Vallbona 

el dilluns 18 de gener de 2016

Sm 15,16-23; Salm 49; Ef 3,2-3a,5-6; Mc 2,18-22

Estem a la presència del nuvi, de l’amat. No podem fer un posat trist i ensopit envoltats del fum de vedells i bocs sacrificats en honor de Déu. Per sobre dels rituals hi ha el sentit pel quals els fem, hi ha l’autèntica pregària joiosa que ha de brollar dels nostres cors alegres i feliços perquè ens sabem en presència del nuvi, de l’estimat, de Crist. A Ell elevem cada dia la nostra acció de gràcies i elevant-la intentem recollir forces per viure honradament. Perquè millor que qualsevol sacrifici el Senyor aprecia l’obediència, que ens l’escoltem, que hi parem l’orella. Ell, ens parla cada dia a través dels Salms quan preguem, ens parla en la Paraula qual ens hi acostem en la Lectio Divina, ens parla per damunt de tot quan celebrem el seu memorial en el qual s’hi fa present de manera real en el pa i el vi; i ens parla també a través de cada germana i de cada germà en el qual hi ha la imatge de Déu, la presència de Crist.

Veiem en la primera lectura que Saul està una mica sorprès, creu que ha fet tot el que cal fer però Samuel el fa adonar que més que el que ha fet és important la motivació, la intenció. L’amor a l’estimat. L’amor al nuvi, és el que ens ha de moure, és el que el Senyor aprecia realment. No podem pas dejunar, fer un posat trist i moix si ens sabem en la seva presència. La nostra vida hauria de transmetre aquesta alegria de saber-nos a prop d’Ell, de saber-nos estimats per Ell, de saber que portem una bona nova que volem anunciar arreu; que Crist ens estima i que la força del seu amor és capaç de moure muntanyes, de vèncer les dificultats, de ser vertaders testimonis d’amor.

La ferma certesa de ser estimats per Déu ha de ser el centre de la nostra vocació: ser pels altres un signe de la presència del Regne de Déu, una bestreta del goig etern del cel. Només si el nostre testimoniatge és alegre, atraurem als homes i dones a Crist. I aquesta alegria és un do que es nodreix en una vida d'oració, en la meditació de la Paraula de Déu i en la vida de comunitat.

Déu se sent responsable de nosaltres, Ell desitja el nostre bé i vol veure'ns feliços, satisfets d'alegria i serens. És sobre aquesta mateixa actitud amorosa de Déu vers nosaltres que s'ha d'orientar l'amor misericordiós dels cristians. Com ens estima el Pare, així hem d’estimar els fills. Com Ell és misericordiós, així estem nosaltres cridats a ser misericordiosos els uns amb els altres. Ambaixadors de l’amor i de la misericòrdia del Pare, amb la joia de saber-nos en presència del nuvi, de l’estimat, ambaixadors de l’alegria que per a nosaltres és la fe en Crist.

Epifania del Senyor

Epifania del Senyor

Homilia predicada al Monestir de Poblet el 6 de gener de 2016

Is 60,1-6; Salm 71; Ef 3,2-3a,5-6; Mt 2,1-12

Déu per il·luminar tots els pobles ha fet conèixer en Crist el misteri de la nostra salvació; Crist és la nostra llum. De dia el sol ja no ens il·luminarà, ja no tindrà claror la lluna, perquè Crist serà per sempre la nostra llum; el sol no es pondrà més per a nosaltres, ni minvarà la nostra lluna (Cf. Is 60,19-20). L’Apòstol ens descobreix el centre del misteri de la Paraula feta carn, del Fill de Déu fet home; ara per l’Evangeli tots els pobles, en Jesucrist, tenen part d’una mateixa herència, formen un mateix cos, comparteixen una única promesa, són Il·luminats per una mateixa llum.

Els reis de Tarsis, d’Aràbia i de Sabà, tots els reis i tots els pobles de la terra hi estan convidats. Uns mags han acudit atrets per la claror de l’albada del Senyor i de la seva gloria (Is 60,3). Uns mags la imatge dels quals simbolitza que el regne que aquest infant ens porta és un regne que no fa distincions de races, nacions, llengües, edats o procedència.

Des d’uns humils pastors fins a uns mags que tracten amb el rei Herodes, tots són cridats a la revelació que els homes no havien conegut, la que ens ha estat manifestada per Déu en fer-se home i revelada per l’Esperit. Com a Canà el vi millor ha estat guardat fins ara (Cf. Jo 2,10). La llum, manifestació de la revelació, des del cel parla a tota la humanitat; primer a Maria i a Josep; després als pastors, imatge del poble d’Israel, i finalment als mags, imatge de tota la humanitat.

Però no tots responen obrint-se a la revelació. Ni Herodes, ni els sacerdots no són capaços de comprendre, cerquen tant sols el seu profit més immediat. Són cecs i no veuen la llum, l’epifania. Coneixedors de que ha nascut el Messies o no fan res per cercar-lo o hi veuen una amenaça a la seva posició social i política i volen eliminar-lo.

També nosaltres que sabem que Crist està en cada home i en cada dona, que està present especialment en els pobres, en els qui sofreixen, en els qui la societat rebutja; nosaltres com els sacerdots i com Herodes girem la vista a un altre cantó o intentem que la seva presència no ens pertorbi la pau que ens hem fet a mida, més fictícia que real.

Els mags segueixen la llum, cerquen el camí que porta a qui és la llum i un cop l’han trobat i l’han reconegut com el Messies la seva vida canvia, ja no poden tornar pel mateix camí. L’encontre amb Crist els ha transformat la vida. Són els mags els qui el saben reconèixer, com Joan al Jordà, com Maria a Canà de Galilea, ells reconeixen al Crist.

Avui anunciem la gran joia de la Pasqua, avui que Crist s’ha manifestat a tota la humanitat anunciem, que aquest infant petit i desvalgut ha vingut per vèncer la mort, per alliberar-nos i per fer-nos fills amb el Fill, fills de Déu, i «i som fills, també som hereus: hereus de Déu i hereus amb Crist» (Rm 8,17). Fent-se home ha vingut ha compartir la seva divinitat amb nosaltres. La humilitat, la pobresa, la indefensió ens permeten reconèixer en l’infant a Déu. El rostre del Fill, d’aquest nadó, ens revela fidelment al Pare. Sols Crist, per obra de l’Esperit, pot renovar-nos, transformar la nostra misèria i esdevenir llum del món.

«Tothom és cridat a aquesta unió amb el Crist, llum del món. D’Ell venim, per Ell vivim i cap a Ell anem.» (LG, 3)