diumenge, 28 d’agost del 2016

Amb Maria, comsolar qui està trist



AMB MARIA, CONSOLAR QUI ESTÀ TRIST
Santuari de la Serra, Montblanc 28 d’agost de 2016.

Maria ha conegut la tristesa, Maria ha conegut l’aflicció, Maria ha tingut necessitat de consol. Aquella noieta de Natzaret va veure com la seva vida canviava d’un dia per un altre quan un àngel va irrompre en la seva estança. El pla de Déu es manifestava en Maria, ella no ho sabia, potser ni tant sols ho sospitava; potser esperava casar-se amb Josep i dur una vida com qualsevol altra noia de Natzaret, hauria tingut les angoixes i els dolors d’una dona del seu temps; però Déu l’havia predestinada a ser una dona especial, l’havia elegida per ser la mare del seu Fill fet home, a ser l’anella fonamental en la cadena de la nostra salvació, a patir tristesa i angoixa com cap altre mare, per a la fi entendre i servir-nos de model i esdevenir així una mare per a tots nosaltres

Maria no entenia res del que li anunciaven; que seria mare i verge i gaudiria del favor de Déu, li digué l’àngel i ella es torbà però es confià a la fi a la voluntat de Déu com una humil serventa. Que era beneïda entre totes les dones i era beneit el fruit del seu ventre, li digué la seva cosina Isabel, i ella proclamà aleshores la grandesa del Senyor. Que anaven a adorar al Salvador, el Messies, el Senyor, li deien els pastors, i ella s’ho guardava en el seu cor i ho meditava. Que una espasa li traspassaria el cor quan el seu fill esdevingués senyera discutida li deia l’ancià Simeó, i ella se n’admirava. 

Maria és la dona més estimada per Déu, perquè la persona humana més estimada per Déu ha estat una dona i amb ella i per ella l’amor de Déu ens arriba a tots nosaltres ja que en ella i per ella neix el Fill de Déu, s’encarna i així pot compartir els nostres dolors, els nostres sofriments, les nostres tristeses fins a donar la seva vida per tots nosaltres, fins a vèncer la mort i vencent-la donar-nos a tots la vida vertadera, aquella vida que mai no acaba. 

Maria tal com ens la presenta el relat de l’evangelista Sant Lluc en l’episodi de l’anunciació, és el nostre model de relació amb Déu; simple, transparent i disponible. Déu sempre porta la iniciativa, però nosaltres molts cops no arribem a copsar per on va, que vol de nosaltres, que n’espera, que hem de fer; Maria ens mostra com ha de ser la nostra resposta, confiada i humil. 

Maria és model de confiança; ella perfectament pura i transparent a la llum divina, que malgrat els dubtes aquets no li impedeixen confiar-se, fiar-se de Déu i deixar-lo fer, davant del misteri de la seva concepció. Maria esdevé mare del Fill de Déu; participa de la gran joia de la maternitat, perquè «cada nova vida “ens permet descobrir la dimensió més gratuïta de l’amor, que mai no deixa de sorprendre’ns. És la bellesa de ser estimats abans: els fills són estimats abans que arribin”. Això ens reflecteix el primat de l’amor de Déu, que sempre pren la iniciativa»[1], ens diu el Papa Francesc.

No serà un camí fàcil el de Maria. Ja ben aviat el dolor, l’angoixa i la tristesa la envairan. Ha de deixar-ho tot i marxar a l’exili cap a Egipte per tal de salvar la vida del seu fill. Com n’és de familiar avui aquesta escena per a tots nosaltres; cada dia veiem imatges d’homes i dones que amb llurs famílies han de fugir de les guerres, de la violència i de la fam. Ben a prop nostre la tragèdia dels refugiats esdevé signe de tristesa i de dolor; gent que troba la mort en fugir de la mort; famílies que troben el rebuig en cercar l’aixopluc; infants que troben tristesa, solitud i incomprensió en cercar un refugi segur i el respecte als drets més elementals de l’ésser humà com són una vivenda digna, un treball o una educació; a la fi cercant un sostre i un tros de pa sovint troben les portes dels nostres cors tancades i enlloc d’acolliment els donem rebuig i incomprensió. Oblidem que no fa tants anys molts dels nostres varen morir o varen haver de fugir de la mort i de la persecució i acollir-se en terres estrangeres, però som sovint oblidadissos quan es tracta de donar i no de rebre. Jesús ens va dir: «Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà; perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba, i a qui truca, li obren. ¿Qui de vosaltres, si el seu fill li demana pa, li donarà una pedra?  O bé, si li demana peix, li donarà una serp?  Així, doncs, si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el vostre Pare del cel donarà coses bones als qui les hi demanen. Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin; aquest és el resum de la Llei i els Profetes.»[2] Però quan ens demanen no donem; quan truquen a la nostra porta no obrim; no som capaços de donar coses bones i fem als altres el que no voldríem que ens fessin a nosaltres. I ja sabem que ens va dir Jesús: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu.(...) Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi.»[3]

Maria és també la mare que perd al seu fill en el temple El Fill de Déu, el bon pastor que donarà la vida per les seves ovelles, als ulls dels seus, de Maria i de Josep, es perd. Quantes mares perden als seus fills, quantes mares pateixen per la vida dels seus fills, pels riscos que corren per caure en l’angoixa de no trobar feina, de cercar plaers temporals i fugissers, per patir crisis matrimonials, per abandonar la fe. En el nostre món, en la nostra societat és fàcil perdre’s, caure en la desorientació perquè no cerquem allò que ve de dalt, allò que realment és important, sinó que busquem el que ens dona seguretats que de fet no ho són. Maria va perdre al seu fill al temple, però el seu fill de fet no s’havia perdut sinó que estava amb el seu Pare, que és el nostre Pare, havia cercat allò que és realment important. Maria aleshores no ho va entendre, va creure que Jesús els havia fet passar un neguit innecessari, gratuït, per no res; però callava i ho meditava i tant sols més tard ho entendria tot.

Maria havia de passar encara la tristesa més gran que pot patir una mare, havia de viure la mort del seu fill, de manera cruel i en solitud; abandonat pels seus i blasmat per molts. La imatge de Maria sortint a l’encontre de Jesús carregat amb la creu, com ens la presenta la tradició popular, la imatge de Maria al peu de la creu amb la sola companyia de les altres dones i del deixeble a qui Jesús estimava, és la imatge del dolor viscut en solitud, amb esfereïdora solitud; és la tristesa absoluta. Però fins i tot al peu de la creu, quan Maria no entén res i veu com el seu fill ha estat crucificat, fins i tot allí, Maria confia; confia en que tot aquell drama a la fi tindrà un sentit i és alhora ella consol pel seu fill moribund.

És aquesta confiança la que li fa viure l’experiència de la resurrecció. Cap relat no ens parla de l’aparició de Crist ressuscitat a la seva mare; potser no cal, Maria està certa que tot ha trobat el seu sentit, de que tant de dolor i tanta tristesa han trobat la seva raó de ser, no han estat en va. Maria amb la seva vida plena de tristesa i de confiada alegria ens ha ensenyat a viure també a nosaltres confiats en que a la fi tot allò que no entenem tindrà el seu sentit definitiu i aclarirà els nostres dubtes i rebrem consol.

Maria és per damunt de tot el model de la confiança i aquesta confiança esdevé per a nosaltres consol en la nostra tristesa. La tristesa envaeix el nostre món, ens fa sentir sols, angoixats; no trobem el sentit en moltes de les coses que succeeixen; estem tristos i encara pitjor nosaltres mateixos som causa de la tristesa dels altres.

Maria és la dona més propera a Déu, icona de la confiança i del consol, la millor via per arribar a l’únic mitjancer, al vertader consol, que és Crist, el Fill de Déu fet home. Maria és el model en la tristesa i el model del consol; siguem com Maria dels qui porten consol als tristos i als afligits; seguint el model que Jesús, el seu fill i Fill de Déu, ens va ensenyar.

Escrivia Sant Bernat: «Per què tremola en acostar-se a Maria la fragilitat humana? En ella no hi ha res de sever, res d’amenaçador: és tot suavitat. Repassa atentament tot l’Evangeli, i si hi trobes una sola paraula de retret, d’aspror, o el més petit gest d’indignació, en aquest cas la pots tenir en endavant per sospitosa i refusa d'apropar-ti.  Però si, com succeirà, veus que totes les seves actituds sobreïxen de bondat i de gràcia, de mansuetud i de misericòrdia, dona gràcies al Senyor per haver-nos procurat en la seva infinita bondat una intercessora en la que no hi ha  res que enfondeixi temor»[4].

Maria és la intercessora de l’únic mitjancer que és Crist, el Senyor, Maria és el camí vers el consol, que és Crist, el Fill de Déu fet home. Diguem amb Sant Pau: «Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, Pare entranyable i Déu de tot consol. Ell ens conforta en totes les nostres adversitats, perquè nosaltres mateixos, gràcies al consol que rebem de Déu, sapiguem confortar els qui passen alguna pena. És cert que compartim abundosament els sofriments de Crist, però també, gràcies a ell, el consol que rebem és abundós. Si passem tribulacions és perquè sigueu consolats i salvats; i si som consolats és perquè pugueu rebre aquell consol que us fa suportar amb paciència els mateixos sofriments que patim nosaltres. I l'esperança que tenim respecte a vosaltres és segura: sabem que, compartint els nostres sofriments, compartiu també el nostre consol.»[5]


[1] AL, 166
[2] Mt 7, 7-12.
[3] Mt 26, 40 i 45.
[4] Sant Bernat, Sermó en el Diumenge de la infraoctava de l’Assumpció, 1-2.
[5] 2Co 1,2-7.

dissabte, 20 d’agost del 2016

Sant Bernat

Sant Bernat
20 ‘agost de 2016

Sir 39,8-14; Salm 118; Fl 3,17-4,1; Mt 5,13-19

«Estimo perquè estimo, estimo per estimar» (Sermó 83). La gratuïtat de la vida del cristià, de la vida del monjo, està fonamentada en l’amor. La vida del monjo té com a centre l’amor, l’amor a Crist a qui no hem d’anteposar res i que es nodreix de la pregària i del contacte amb la Paraula. Un amor que és pau, però la pau monàstica no és la pau de la innocència, la de qui no ha conegut el pecat, ni és una esperança pueril de qui no ha conegut mai la temptació de la desesperació; és la pau en lluita, la pau en recerca constant, la pau d’aquell que ha aprés a mantenir la seva ànima serena enmig de les tempestes perquè sabut de que és inútil intentar eliminar-les; creu que enmig d’elles, amb l’ajut i la mirada fita en Crist, s’avança per la via dels manaments en la inefable dolcesa de l’amor, perseverant, amb les armes de la paciència i de l’obediència i no abandonant esfereït de por davant les  dificultats. La pau dels monestirs, la pau dels monjos, no està en el silenci dels claustres, ni en el ritme pausat i savi de la seva vida, que són mitjans per afavorir-la; sinó que està en el cor mateix dels monjos i és per això una pau fràgil, fàcil de trencar, que necessita ser cuidada, treballada cada dia amb constant perseverança. En la vida del monjo és molt més important ser que fer; el monjo és el cercador de Crist i aquest camí el fa mitjançant una vida de pregària, de treball i de contacte amb la Paraula en una comunitat concreta, adequant llurs costums perquè el seu fer pugui anar adequant-se al seu ser. Aquest és el model que ens proposa Sant Bernat, el que volem viure seguint el seu exemple, vivint d’acord al que veiem en ell i en tots els nostres pares en el monacat. No han estat les seves unes vides planeres, fàcils, sense entrebancs; sinó unes vides de lluita, d’avançar i de caure per tornar a aixecar-se amb més força perquè de cada caiguda han aprés quelcom d’útil pel seu camí vers Crist. Sants ben humans, abrandats i alhora amb dolcesa d’esperit, com Sant Bernat  perquè la pau que dona Crist no és una oportunitat d’evasió ni una satisfacció egoista i personal, és una pau per compartir, per viure en comunitat; és aquesta la vertadera pau, la pau de Crist, que hem de demanar pels altres tant com per a nosaltres mateixos sacrificant quelcom de la nostra pau personal per tal que els altres també la trobin. Com avançar vers aquesta pau? Avançant en la pregària, en el treball i en l’estudi de la Llei de l’Altíssim, és a dir aprofundint cada dia en la Paraula que és el nostre principal aliment, vivint d’acord amb ella i cercant Déu amb tot el cor. Cercar Déu en el clos del monestir és aprendre a estimar en el llibre de la vida, emmirallant-nos en la Paraula feta carn, aquella la claror de la qual no s’apaga mai i de la que participem en l’Eucaristia centre de la nostra jornada. Per Sant Bernat l’objecte central de la vida monàstica, el camí vers al que s’adreça la nostra vida, és restaurar la naturalesa humana creada a imatge i semblança de Déu. La naturalesa humana no és el mal ni la font del mal; ha estat creada per Déu i per tant no pot ser altra cosa que cosa bona; ignorar aquesta bondat fundacional de la creatura humana, apartar-se’n, ens porta al pecat, a l’allunyament de Déu. És la nostra voluntat la que ens condueix al pecat i és per això que el monjo malda per abandonar-se en mans de Crist, deixant-se portar per Crist, intentant esbrinar la seva voluntat, per cercar el bé dels altres i no tant sols el propi. Però la vida comunitària és impossible sense crisis, sense lluites; cal fer camí per conèixer-nos tal com som vertaderament; lluitar per caminar i avançar per tal de que l’ànima del monjo arribi a viure tant sols d’amor, que l’amor sigui la seva vida i la seva joia. Sols l’amor és raó suficient per estimar; i és Crist qui ens dirigeix vers aquesta centralitat de l’amor, Ell que estimà fins a l’extrem i ens vol sal de la terra i llum del món; som  fills de la llum, fills de qui és la llum del món, per poder il·luminar al món com Sant Bernat. L’amor fa que tota la vida del monjo consisteixi en augmentar en la gràcia i en l’amistat de Déu, perquè la gràcia és la mesura de la intensitat i de la vitalitat de la nostra vida en Crist. Tant sols esdevenint petits podem acostar-nos al misteri de Déu, a aquella claror que mai no s’apaga. La vertadera vida monàstica és simplement una profunda comprensió de la vida cristiana que té com a realitat a Crist, la Paraula feta home, vivint en nosaltres; una vida que està dirigida a que tot contribueixi al desenvolupament de l’amistat espiritual entre l’home i Déu i per això el monjo és primer que tot un home de pregària i de contacte amb la Paraula que ens porten a l’amor gratuït, aquell, del qual Sant Bernat deia: «estimo perquè estimo, estimo per estimar», aleshores com diu Sant Agustí «estima i fes el que vulguis», perquè si sols ens mou l’amor a Crist, no voldrem fer altre cosa que servir-lo en els germans no anteposant-li res.

dilluns, 15 d’agost del 2016

Assumpció de la Mare de Déu



15 d'agost
Assumpció de la Mare de Déu


Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Salm responsorial 44,10bc.11-12ab.16; 1C 15,20-27a ;Lc 1,39-56

Crist ens ha portat la vida, esdevenint el primer home d’entre els qui han mort ha estat qui ens ha portat la resurrecció dels morts, és qui ha de regnar fins que posi el Regne en mans del Pare i venci el darrer enemic, que serà la mort. Sant Pau ens presenta les línies mestres del pla de Déu, un pla que té com a objectiu la salvació dels homes. En aquest pla, en la història de la salvació, hi ha personatges clau, uns més que d’altres, i personatge clau de primer ordre és Maria, la mare de Jesús i Mare de Déu. Per això el Pare l’ha fet participar ja de la gloria del Regne d’una manera particular definida per l’Església en aquesta festivitat d’avui ja que «el terme Assumpció significa glorificació no només de l'ànima, sinó també del cos.[1]» 

Tot celebrant la pujada de Maria al cel se’ns convida a nosaltres també a elevar la mirada a les coses celestials, fixar la vista en el darrer objectiu de la història: el Regne de Déu. Maria ja ha estat distingida des de la seva concepció per una predilecció especial del Pare que l’ha destinada a ser la mare del fill únic de Déu esdevingut home. Maria ha estat constituïda com el tabernacle de la nova aliança, la dona que ha posat al món un fill que governarà les nacions, el Messies el Senyor. Maria precedeix a tota la humanitat i ella ja participa de la gloria i de la contemplació del Pare a la qual tots els homes, mitjançant Crist, som convidats a participar-hi. Maria és la que se’ns ha anticipat, la que ens obre camí. Ella que va rebre en el seu si a l’Esperit i portà en les seves entranyes al Salvador del món és qui ara és rebuda pel Fill al seu Regne per tal de participar amb el seu cos glorificat de la gloria eterna. Sols Maria ha estat glorificada per Déu, entre les criatures de la terra, és la primera entre la creació que morint rebé el premi de la gloria eterna sense conèixer la corrupció de la carn, ella que havia estat concebuda immaculada i que no ha conegut el pecat ha estat enviada com a pionera per que estant a la vora del seu Fill ens ajudi a obrir les portes del cel quan sigui l’hora i ara a intercedir perquè les nostres súpliques siguin ateses. 

Perquè Maria és la beneïda entre totes les dones, des de llur petitesa ha estat benaurada en obrar-se en ella les meravelles del Senyor i portar a les seves entranyes el fruit beneït de Déu. Maria és també la imatge i primícia de l’Església gloriosa de la qual participarem si hi som cridats a fer-ho en el dia en que el Regne del Fill arribarà al seu acompliment. Maria és origen i fi de la nostra salvació; origen perquè concebuda immaculada i per obra de l’Esperit portà al món al Fill de Déu que ens havia de salvar, i fi perquè ja ha arribat a allí on nosaltres volem arribar, perquè el Pare mitjançant el Fill l’ha volgut distingir amb la gloria eterna ja des de la seva mort. Maria icona de la salvació, icona de la Trinitat ja que afavorida pel Pare és Mare del Fill per obra de l’Esperit Sant. Maria que fou fidel al llarg de la seva vida aquí a la terra, ha estat la primera servidora de Crist i per això participa ja del regne perquè en ella servir és regnar. Maria la primera creient, la primera  en ser fidel i per això és també la primera en participar de la gloria eterna. Maria és l’exemple, el model i el mirall; la feliç perquè ha cregut.

Contemplem avui el misteri del trànsit de Maria d’aquest món al paradís  ella que visqué la Pasqua ara en participa. Com Crist va ressuscitar d'entre els morts i amb el seu cos gloriós va pujar al cel, així també Maria, a Ell associada plenament, va ser glorificada. En això Maria també segueix més de prop al seu Fill i ens precedeix a nosaltres. Al costat de Jesús, el nou Adam, que és la primícia dels ressuscitats[2],  la  Verge, com a nova Eva, esdevé figura i primícia de l'Església, «senyal d'esperança certa» per a tots els cristians[3].  

Amb Maria comença la nostra salvació; com Maria podem arribar al Regne de la gloria; per la pregària i la intercessió de Maria ens arriba l’ajuda de Crist i d’Ell, l’únic mitjancer, ens arriba la salvació i la gloria. Perquè «Tot ve d'Ell, passa per Ell i va cap a Ell.»[4]


[1] Munificentissimus Deus, 36.
[2] cf. 1Co 15, 20-23
[3] cf.  Lumen  gentium,  68.
[4] Rm 11,36.

divendres, 12 d’agost del 2016

IV Festival de Música Antiga de Poblet



Paraules de presentació al programa del IV Festival de Música Antiga de Poblet

La mediterrània, fogar de cultures i que banya pobles amb diversitat de llengües i religions, és en els nostres dies una mar on la mort es fa present massa sovint; una mar on vaixells plens de dolor dels qui ho han de deixar tot fugint de l’horror de la guerra i de la misèria naveguen entre la desolació i la desesperança vers un futur incert. Però la mediterrània pot ser encara i ha de ser un espai de diàleg i convivència, un espai de futur.

La música esdevé aquests tres dies a Poblet un vehicle privilegiat de diàleg, de la mà del mestre Jordi Savall en el marc de IV Festival de Música Antiga de Poblet. Us acull aquest monestir bastit fa quasi nou-cents anys, per ser lloc de pregària i de cultura, i on en fa setanta-cinc hi retornà la vida monàstica. Aquí durant tres nits la música ens convida a enderrocar fronteres i a superar límits i a ser el llenguatge que tres religions i tots els pobles parlen en comú.

El primer concert, Orient-Occident, posa en diàleg el cristianisme, l’islam i el judaisme, tres religions amb la música com a camí vers un sol Déu. El segon, l’Home i la Natura, ens mostra com les fronteres i barreres que posem els homes poden ser superades pel vehicle comú de diàleg que és a la música. A la fi el darrer concert ens presenta un pont entre les músiques sacres i les d’arrel popular. A la fi uns mons més propers del que podríem imaginar.

Us proposem, doncs, escoltar el llenguatge del diàleg, la música,  amb el cor obert i la mà estesa per seguir fent d’aquesta mediterrània un fogar de civilització.

 Poblet agost de 2016.


Paraules de benvinguda al IV Festival de Música Antiga de Poblet

Bona nit i benvinguts al IV Festival de Música Antiga de Poblet. En aquest marc incomparable durant tres nits de la mà del mestre Jordi Savall la música trenca el silenci d’aquest monestir per esdevenir llenguatge i diàleg. Diàleg entre cultures i diàleg entre religions amb la música com a vehicle que uneix a cristians, jueus i musulmans, fa parlar a l’home amb la natura i és a la fi un diàleg de músiques espirituals. 

La Mediterrània, la mar que banya tres religions i una rica multiplicitat de cultures està esdevenint darrerament via de comunicació del dolor de tantes i tantes persones, homes, dones i infants que fugint de la guerra i de la fam hi troben la mort, la solitud i l’abandó. Aquí durant aquestes tres nits amb la música com a llengua universal, el diàleg es fa realitat i la pau i la convivència esdevenen possibles.
Gràcies a totes les institucions i entitats que fan possible aquets concerts: el Departament de Cultura de la Generalitat, les Diputacions de Tarragona i Barcelona, els ajuntaments de Vimbodí i Poblet, l’Espluga de Francolí, Montblanc i Sarral; el Consell Comarcal de la Conca de Barberà, l’obra social de La caixa, la Fundació Carulla i tots els qui hi ajuden; i molt especialment al mestre Jordi Savall per la seva estima vers Poblet i aquest festival.

Que gaudint de la música se’ns faci present aquell de qui diu el plany àrab que escoltarem avui: «Quan t’absentes, el món sencer m’abandona; però si ets present, el món sencer hi és.» (Plany àrab – Ibn Zaidun (Còrdova 1003 - Sevilla 1071).

Benvinguts i bon concert.

 Poblet 12 d'agost de 2016.


Paraules de clausura del IV Festival de Música Antiga de Poblet

Bona nit,

quan arriba l’hora foscant al monestir s’hi fa el silenci. Les veus dels monjos emmudeixen, les campanes callen i fins i tot el rellotge deixa de marcar el ràpid o lent pas de les hores. És el gran silenci de la nit a Poblet que la música de la mà del mestre Jordi Savall ha esquinçat per tres nits. La música, un llenguatge universal, comú a totes les religions i a totes les cultures; la música creació de l’home que els monjos emprem com a expressió de la nostra lloança a Déu, un Déu comú a jueus, musulmans i cristians, un Déu que ha fet la creació i l’ha posada a les nostres mans perquè en tinguem cura i la lleguem a les noves generacions. Un Déu fet home en Maria i per Maria, la Mare de Déu, una dona qualsevol escollida per Ell, per fer-se un de nosaltres i patir així les nostres angoixes i les nostres pors, per a la fi vèncer-les.

Aquí a Poblet fundat fa prop de nou-cents anys per ser fogar d’espiritualitat i de cultura per tot Catalunya, aquí quan fa setanta-cinc anys que aquestes pedres recuperaren el seu sentit i tornaren a aixoplugar un grup de monjos; aquí la música ha esdevingut instrument de diàleg en un món ple de pors, d’odis i d’incerteses; però on encara hi ha lloc per a l’esperança si la construïm tots plegats.
Que aquestes nits viscudes aquí a Poblet amb l’orella atenta a la música de la mà del mestre Jordi Savall ens facin girar el nostre esguard vers el món que ens envolta i que pateix. Un món no pas llunyà sinó ben proper, en el que hem d’obrir les fronteres a l’esperança abaixant les barreres de les incomprensions i els recels. Acabem avui aquestes nits de silenci i de música tot cantant a Maria que per a nosaltres els monjos cistercencs és Mare de Déu i model pels homes; que com diu el Llibre Vermell de Montserrat sigui esperança del món i salvació de l’univers.

Moltes gràcies mestre Savall, gràcies a totes les institucions i persones que han fet possible aquesta quarta edició del Festival de Música Antiga a Poblet i sobretot gràcies a vostès per la seva assistència, perquè la música necessita de qui la interpreti i de qui l’escolti, per esdevenir així llenguatge de comunicació. 

Moltes gràcies a tots i fins l’any vinent si Déu vol.

Poblet 14 d'agost de 2016.