dissabte, 31 de març del 2018

Diumenge de Pasqua Vetlla pasqual


Diumenge de Pasqua
Vetlla pasqual / Cicle B
31 de març de 2018
Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Mc 16,1-8

Les dones entraren al sepulcre, veieren i s’esglaiaren. Pensaven trobar-ho tot com el divendres quan van deixar-hi el cos del crucificat i ja el sol estava a punt de caure, volien respectat el repòs del dissabte i acabat aquest, compraren espècies aromàtiques, anaren a ungir el cos, arribaren, s’adonaren estranyades de la pedra apartada, entraren, veieren i s’esglaiaren, encara més quan escoltaren la veu del jove vestit de blanc, tant que sortiren i fugiren; tremolaven i no s’atreviren a dir res a ningú. Havien arribat a la sortida del sol al sepulcre i es trobaren que no estava com havien previst, quelcom d’extraordinari havia succeït durant la nit, però no sabien pas que havia passat. Les dones l’havien vist mort, havien vist on i com el posaven i ara quelcom havia succeït perquè no estava on havia d’estar, el seu cos ha desaparegut, la llosa està correguda i un jove vestit de blanc els ha dit que ha ressuscitat. El que ha succeït és que Jesús, aquell a qui varen crucificar, ha estat ressuscitat per Déu. Què significà per aquelles dones la tomba buida? Els qui varen experimentar la resurrecció de Crist, van viure un esdeveniment inesperat i desconcertant, no fou un de sol sinó que foren uns quants els qui en feren experiència. El Jesús crucificat que havien vist mort, que havien posat al sepulcre i no els havia donat temps a embalsamar, ara estava ple de vida, d’una vida plena. Jesús és el d’abans però ja no és el mateix, està present enmig dels seus deixebles, però no el poden retenir, és algú ben concret però no hi poden conviure com abans. Jesús que havia quedat ocult després del misteri de la mort, es deixa veure, es fa de nou visible i sempre és Ell qui pren la iniciativa, qui s’apareix, qui es manifesta. L’encontre amb Crist ressuscitat transforma, aquells qui dubtaven, els qui es resistien, els qui no entenien res quan Jesús els hi havia anunciat; ara pel contacte amb el ressuscitat veuen transformada la seva vida. Els qui experimenten la resurrecció, passat el primer moment d’esglai, viuen cada aparició com una crida a anunciar l’Evangeli, la participació en la resurrecció de Crist, convida a anunciar-ho, a compartir-ho, no s’ho podien quedar per ells sols. L’encontre amb el Crist ressuscitat és un moment privilegiat, crucial en la vida dels apòstols, dels deixebles i de les dones que el veuen, que en tenen notícia. La resurrecció de Crist no és una reanimació com la resurrecció de Llàtzer o de la filla de Jaire; que gaudiren d’una tornada a la vida per un dia tornar a morir. Jesús ha estat ressuscitat pel Pare i no retorna ja a aquesta vida, a la vida que havia perdut a la creu; sinó que entra en una vida definitiva, ha estat exaltat per Déu.

«Sabem que Crist, un cop ressuscitat d'entre els morts, ja no mor més, la mort ja no té cap poder sobre d'ell.» escriu sant Pau. Ho sabem per la fe, ningú veié com va ressuscitar, però la resurrecció és una realitat, tan vertadera com la seva mateixa mort, però la certesa ens ha arribat per la vivència, el testimoni ens ha arribat com a experiència de cadascun dels testimonis. Ens costa d’entendre perquè veiem la resurrecció molt fora del nostre horitzó, molt diferent a totes les nostres experiències, la veiem amb ulls humans, mortals; per això ens preguntem què vol dir ressuscitar. El que vertaderament ens hem de preguntar és què significa avui per a nosaltres que Crist ha ressuscitat i que vol dir per tota mateixa humanitat. Aquesta és la nit en que Crist ha trencat els lligams de la mort, la nit benaurada que uneix cel i terra, nit en que l’home retroba Déu. De nou el primer dia de la setmana Déu ha creat el món, a partir de la resurrecció de Crist el món, la humanitat entra en una nova era, ja no hi ha lloc per la desesperança i la frustració, la mort ha estat vençuda i amb ella Crist ens ha ofert una nova vida que mai acaba, la vida eterna, la vida en la gloria. Ens l’ha ofert i nosaltres, creats a imatge de Déu, part i centre de la creació que era bona de debò ens hem d’esmerçar en mantenir-nos ferms contra els falsos atractius per merèixer d’assolir els gaudis eterns. Sant Benet ho té clar quan ens diu que hem de desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual, que per arribar-hi ens cal aplicar aquell zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i que no anteposant res absolutament al Crist, Ell que fou ressuscitat pel Pare ens dugui tots junts a la vida eterna.  

Avui la foscor s’ha esvaït, en aquesta nit meditem de quina manera al llarg dels temps Déu ha parlat al seu poble i que en el misteri pasqual s’ha acomplert en plenitud perquè a la llum de la resurrecció tots els miracles dels temps antics s’han fet entenedors, han assolit la seva plenitud. Tota la història de la salvació té en aquesta nit el seu acompliment. Tot passa per la creu, però no acaba en la creu; tot passa per la mort, però no acaba en la mort. La Resurrecció del Senyor implica una renovació de la nostra condició humana. Crist ha vençut la mort, causada pel nostre pecat i ens retorna la vida immortal. La resurrecció de Crist no és fruit d'una especulació, d'una experiència mística. És un esdeveniment que sobrepassa la història, que succeeix en un moment precís de la història deixant en ella una petjada indeleble, ja res és igual. La llum que va enlluernar als guàrdies encarregats de vigilar el sepulcre de Jesús ha travessat el temps i l'espai. És una llum diferent, divina, que ha trencat les tenebres de la mort i ha portat al món l'esplendor de Déu, l'esplendor de la veritat i del bé, d’aquella veritat que el mateix Jesús testimonià davant Pilat. La resurrecció de Crist dóna força i significat a tota esperança humana, a tota expectativa, desig, projecte. És la nostra esperança i la nostra força. Exultem de joia, que soni la trompeta victoriosa, que la terra s’ompli d’alegria perquè avui la foscor s’ha esvaït, que l’estel del matí que mai no es pon, Crist victoriós de la mort. Demanem-li que ens trobi amb la flama de la nostra fe encesa el dia que retorni gloriós.

divendres, 30 de març del 2018

Divendres Sant La Passió del Senyor



Divendres Sant
La Passió del Senyor
30 de març 2018
Is 52,13-53,12; Salm 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

«I la veritat, què és?» es pregunta Pilat. Davant els seus ulls hi apareix una veritat, una realitat. Enmig del poble d’Israel ha sorgit un nou profeta, algú de qui parla la gent, de qui diuen que ha fet miracles, que ha parlat amb fermesa i ha condemnat als qui es creuen justos i ha abraçat i compartit taula amb els que la gent creu indignes i pecadors. Algú que ha condemnat les paraules buides i ha demostrat amb gestos, amb fets la bondat de Déu. Algú a qui no ha importat pas de fer el bé en dissabte, perquè diu que el dissabte és per a l’home i no l’home per al dissabte. Algú que a la fi ha fet nosa als grans sacerdots i als escribes, sobretot després de que expulsés als mercaders del temple i ara  estant esporuguits no sigui cas de que per un sol home pagui tot el poble; els hi ha costat d’agafar-lo però a la fi han trobat un dels seus mateixos deixebles que l’ha venut per trenta monedes. Pilat està incòmode, ja s’ho imaginava que destinat a aquella província a l’extrem de l’imperi, una zona sempre problemàtica, sempre insurgent, li tocaria de viure més d’una revolta. Resulta que li han portat al pretori aquest nou profeta, ho han fet amb gran cridòria demanant-li que el crucifiqui, li porten perquè li diuen que ha fet mal, però Pilat no hi troba res per poder inculpar-lo, intenta de deixar-lo lliure però li retreuen que si ho fa anirà contra el César perquè aquest home es declara rei i ves per on ara els grans sacerdots li responen que no tenen altre rei que el César. Finalment Pilat cedeix i els hi lliura perquè el crucifiquin. Potser Pilat podria haver sospitat alguna altra cosa, perquè Jesús li ha respost que és rei d’un reialme que no és cosa d’aquest món, que la seva missió és la de ser testimoni de la veritat i que tots els qui són de la veritat escolten la seva veu. Però potser la cridòria cada cop més forta l’impedí d’escoltar-lo, potser la por a una revolta l’empenyé a cedir. Ni humiliant-lo amb assots i cobrint-lo amb un mantell de porpra, presentat com un simple home indefens i coronat d’espines, han vist que no hi havia res per a inculpar-lo i al cap i a la fi han seguit demanat la seva mort. Finalment ha estat crucificat sota un rètol que deia el rei dels jueus, dictat amb fina ironia per Pilat, però malgrat les protestes allò que han escrit ha quedat escrit i Jesús ha mort a la creu entre escarnis, burles i l’amor dels pocs que l’han acompanyat fins al final, Maria, la mare, i aquell deixeble que tant estimava.

Aquesta hauria estat la fi d’un altre poc o molt fals profeta però aquesta veritat que se li presenta a Pilat és sols una simple aparença. A qui té al davant és a Jesús, el Fill de Déu, el gran sacerdot que travessant els cels ha entrat davant de Déu. Aquell qui durant la seva vida mortal s’adreçà a Déu i aquest l’escoltà per la seva submissió. El Fill de Déu que aprengué en els sofriments què és obeir i un cop consagrat sacerdot es convertí en font de salvació eterna per a tots els qui se li sotmetin. Perquè Ell és de qui el profeta escriví que quan haurà donat la vida per expiar les culpes, veurà una descendència, viurà llargament i per Ell el designi del Senyor arribarà a bon terme. Jesús, malgrat les aparences que ha vist Pilat, es il·luminador i revelador, redemptor i alliberador, el que divinitza a l’home i el justifica. Crist es el Salvador perquè ha assumit la nostra humanitat i ha viscut una vida plenament humana,  en comunió amb el Pare i amb els germans, amb tota la humanitat. La salvació vol dir incorporar-nos a nosaltres mateixos a la seva vida esdevenint així Ell salvador i salvació.  No ho podia fer d’altra manera, sols assumint la nostra humanitat, confiant el seu destí al Pare, confiant-li la seva vida, fins al darrer alè, deixant-ho tot a les seves mans s’acomplí així tot allò que diu l’Escriptura. Escriu sant Agustí «no hauria mort, si no s’hagués humiliat. El qui era immortal es va revestir de mortalitat per poder morir per nosaltres i destruir la nostra mort amb la seva.» La salvació integral de l’ànima i del cos és el destí final al que Déu crida a tots els homes. Fonamentats en la fe, sostinguts per l’esperança, treballant en la caritat; estem segurs de que som ciutadans del cel, i esperem que El Senyor vingui d’allí com a Salvador. Aquest és el gran misteri ocult en la creu. Apareixent als ulls dels homes com una derrota, és la més gran victòria de tota la història de la humanitat. Però molts com Pilat cecs, clucs els ulls a la veritat són com aquells que tenen ulls però no hi veuen, orelles però no hi senten i nas que no olora. Però hi ha qui en dóna testimoni, aquell qui ho veié. La seva paraula és digna de fe, i Déu sap que això que diu és veritat, perquè també nosaltres creguem.

Crist és la font de la nova creació, si pel fruit d’un arbre l’home es perdé, de l’arbre de la creu brosta el fruit de la salvació. La seva passió comença en un jardí i acaba en un jardí, representant el paradís perdut i el nou paradís, on l’aigua de la vida brolla del costat obert del Senyor. «De la mateixa manera que Déu formà la dona del costat d’Adam, Jesucrist ens donà l’aigua i la sang sortides del seu costat, per a edificar l’Església.» escriu sant Joan Crisòstom. De la mateixa manera que Déu separà la llum de les tenebres, a l'hort separa la veritat de la mentida, les tenebres representades per Judes i tots aquells que es tanquen a la veritat i la llum representada per Crist. El sepulcre on el cos de Jesús reposa és en un jardí on tot és pau, silenci i dolor esperançat. El relat de la creu és la narració de la victòria de la veritat. La reialesa de Jesús venç, perquè en ell hi ha la font de la vida, i la vida és la llum dels homes, i la llum brilla en les tenebres i les tenebres no la poden vèncer, perquè Ell és el camí, la veritat i la vida, aquella veritat que Pilat no pogué reconèixer tot i tenir-la davant els seus ulls.

dijous, 29 de març del 2018

Dijous Sant


Dijous Sant
Missa de la Cena del Senyor
29 de març 2018
Ex 12,1-8.11-14; Salm 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

Cada vegada que mengem el pa i bevem del calze anunciem la mort del Senyor fins que torni. Jesús poc abans de patir la passió i mort en la creu, deixà als deixebles, ens deixà a nosaltres, aquesta tradició, que els apòstols reberen i ens han transmès, que ve directament de Jesús i que nosaltres actualitzem cada cop que celebrem l’Eucaristia, totes les generacions de creients la celebrem com una institució perpètua, fins que Ell vingui, en la gran Pasqua. Ara la víctima ja no és una anyell o un cabrit, és el mateix Crist ofert per nosaltres a la taula de la creu i present entre nosaltres a l’altar de l’Eucaristia. 

Déu no ha abandonat mai a l’home, perquè Ell no vol la mort del pecador sinó que es converteixi i que visqui. Déu es fa present al llarg de la història de la salvació. S’hi fa present per mitjà dels seus ministres, dels profetes, dels apòstols. Així alliberà, de la mà de Moisès, al seu poble predilecte, Israel, de l’esclavatge a l’Egipte i establí amb ell un dia com a memorial en honor del Senyor, un dia per a celebrar per totes les generacions fins avui com una institució perpètua. Perquè Déu també es fa present en el seu poble, en la seva història, com diu Jesús, està present allí on n’hi ha dos o tres de reunits en el seu nom. Però l’home, el poble d’Israel, li fou infidel un cop i un altre. Les nostres febleses ens empenyen a apartar-nos de Déu. Però a Ell li dol la mort dels qui l’estimen i ens estima tant que ens envià al seu Fill per fent-se home com nosaltres, igual en tot a nosaltres llevat del pecat, moris com nosaltres, vencés la mort i ens donés la vida. En acabar se’n pujà al cel d’on ha de retornar per instaurar el regne definitiu, però ens deixà una tradició, transmesa des dels apòstols fins avui, ens deixà el seu cos i la seva sang com a presència entre nosaltres, una nova aliança de la que en fem memorial en cada Eucaristia. 

Com la primera aliança no fou inaugurada sense sang, la dels anyells i cabrits, i calgué repetir-la moltes vegades, ara per a Crist no és necessari que s’ofereixi moltes vegades, amb una n’hi va ha prou, s’ha manifestat una vegada per totes i així com nosaltres morim una sola vegada, Ell ha estat ofert un sol cop, del qual nosaltres en fem memòria cada vegada que mengem el pa, que és el seu cos, i bevem el vi del calze, que és la seva sang. Però no sols amb gestos i amb paraules el recordem. Ell tot celebrant el pas del Senyor amb els seus, el memorial celebrat com un pelegrinatge en honor del Senyor, arribada la seva hora, la de passar del món al Pare, estimant als seus els estimà fins a l’extrem, essent el Mestre ens donà exemple perquè nosaltres fem com Ell va fer. Aquesta presència seva l’actualitzem en cada Eucaristia. Déu es fa present enmig de l’assemblea, en els seus ministres, en la Paraula, en el pa i el vi, de manera especial i fonamental, però nosaltres, enfortits per aquest sagrament admirable, l’hem de fer present enmig nostre mitjançant l’amor als germans, un amor fet servei que té com a model aquell qui no vingué a ser servit, tot i que hi tenia tot el dret, sinó a servir. El manament de Jesús, en confiar a la comunitat dels deixebles la realització litúrgica situa l’acció en la realitat del lliurament de la seva vida; en l’Eucaristia es fa present el sacrifici de la creu; no és quelcom a iniciativa dels deixebles per recordar, per mantenir viu, el record de Jesús de Natzaret. Jesús, de qui certament fem memòria, es fa present amb la seva Paraula, a l’altar i en la seva Església. Així com el darrer sopar és anticipació sagramental de la creu, l’Eucaristia, cada cop que la celebrem, és actualització sagramental d’aquests sacrifici. 

Jesús identifica el pa i el vi amb el seu cos i la seva sang, la fe en la presència real fa de l’Eucaristia una comunió vivificant amb Jesús, únic mitjancer de la nova i vertadera aliança; en l’Eucaristia, en les especies del pa i del vi, combreguem amb la humanitat de Jesús, amb la seva missió, amb la seva mort en creu i amb la seva resurrecció. En la creu i en la resurrecció s’ha donat a conèixer, de manera admirable, la voluntat salvífica de Déu, Ell tant sols vol que ens convertim i que visquem. Per actualitzar el misteri pasqual Crist està sempre present en la seva Església. El Senyor ens parla a través de la litúrgia de la Paraula, per l'Evangeli i l’Escriptura. No només ens parla, sinó que també es fa present enmig del seu poble, enmig de la seva Església. És la presència del Senyor; que s'acosta al seu poble compartint amb ell el seu temps. Això és el que succeeix durant la celebració litúrgica que no és un acte social ni tant sols una reunió de creients per pregar junts. És molt més que això perquè en la litúrgia eucarística Déu està present  i la seva presència és una presència real. 

Quan celebrem l’Eucaristia no és una representació del darrer sopar; és pròpiament el darrer sopar; és viure una altra vegada la passió i la mort redemptora del Senyor. És una teofania en la que el Senyor es fa present de nou, ara i aquí, en l'altar per ser ofert al Pare per a la salvació del món. És l’actualització de la nostra salvació i «aliment de la veritat que ens impulsa a denunciar les situacions indignes de l'home, per causa de la injustícia i l'explotació i ens dóna nova força i ànim per treballar sense descans en la construcció de la civilització de l'amor.» (Sacramentum Caritatis, 90). Fent-nos servidors com Jesús ens ensenyà i enfortits per la seva presència real en l’Eucaristia portem el missatge d’esperança; Crist ha mort en la creu per nosaltres i per nosaltres ressuscità.

diumenge, 25 de març del 2018

Diumenge de Rams. La Passió del Senyor


DIUMENGE DE RAMS
LA PASSIÓ DEL SENYOR / Cicle B
25 de març de 2018
Mc 11,1-10; Is 50,4-7; Salm 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Mc 14,1-15,47

Ha arribat l’hora. L’hora de la traïció del qui suca al mateix plat, d’adormir-se, de la por, de les contradiccions i els contrasentits, l’hora de les fugides deixant el llençol per córrer enmig de la nit tot nu, l’hora de la negació, dels crits de fúria i de les burles. Però també és l’hora de la solitud, l’hora de pregar, l’hora de la tristor a l’ànima, de l’esglaiament i l’abatiment, l’hora de no resistir-se ni fer-se enrere, l’hora de parar l’esquena i la galta, de no amagar la cara, de no quedar-se avergonyit. Perquè és l’hora de la salvació, davant la qual ningú pot restar indiferent; l’hora en que aquell que s’ha volgut fer semblant als homes, igual a nosaltres en tot llevat del pecat, tot i essent de condició divina s’ha fet no res fins a prendre la condició d’esclau i essent obedient al Pare, ha acceptat la mort i una mort de creu. 

Mentre uns discuteixen com fer-se ho per tant astutament com es pugui acabar amb Ell; a casa de Simó el leprós, una dona vessa per sobre el cap de Jesús la unció que no podrà rebre el divendres, quan les preses de Josep d’Arimatea per posar-lo al sepulcre, aquell home honorable membre del sanedrí, deixeble ocult i prudent de Jesús, ho impediran i caldrà deixar-ho pel primer dia de la setmana. La rep ara quan la dóna trenca el gerret d’alabastre i vessa sobre Jesús un perfum preuadíssim. S’ha anticipat i el que ella ha fet, ungint-li el cap com si fos un rei, Déu li ho tindrà present quan l’Evangeli sigui proclamat arreu del món, és a dir ara. Encara que ni els deixebles de moment no en saben res de tot això i ignoren que divendres al migdia no tot haurà acabat, que de fet el diumenge serà el primer dia no sols de la setmana sinó d’una nova vida per a tota la humanitat. 

Perquè ara és encara l’hora del contrasentit i la gentada que havia vingut a la festa a Jerusalem, que havia collit palmes i sortit a rebre’l aclamant al rei d’Israel; la mateixa gent excitada pels grans sacerdots, que n’és de fàcil de manipular a la gent per als bruts de cor, preferirà Bar-Abàs i demanarà per a Jesús la mort en creu. Ara és encara l’hora en que Pere, tant present en l’Evangeli de Marc, insisteix en que ell mai abandonarà a Jesús, fins i tot arriba a tallar l’orella al criat del summe sacerdot en un recurs a la violència sempre fora de lloc. Ja havia intentat d’evitar que Jesús patís sense veure que el que anava a evitar era la nostra salvació; com quan prengué a part a Jesús, després d’anunciar aquest la seva passió, i es posà a renyar-lo; fins que Jesús es girà i, davant els deixebles, l’increpà tot dient-li: «Vés-te'n d'aquí, Satanàs! No veus les coses com Déu, sinó com els homes». El mateix Pere que no ha pogut vetllar ni una hora i s’ha desvetllat quan ja era massa tard. El Pere que segueix a Jesús de lluny estant i quan massa agosaradament entra al pati de la casa del gran sacerdot, ensarronat per la criada i delatat pel seu accent galileu, nega a Jesús amb malediccions i juraments; tot just abans d’esclatar en plors en adonar-se que allò que Jesús li havia predit s’ha acomplert i ell, sempre tant abrandat i envalentint, l’ha negat perquè l'esperit està decidit a tot; però l'home és feble

Sí, Jesús és el rei dels jueus, i així ho diu Pilat. Sí, Jesús és el Messies, el Fill de l’home que s’asseurà a la dreta del totpoderós i vindrà enmig dels núvols del cel, tal com afirma davant del gran sacerdot. Per això les cortines del temple s’esquinçaran de dalt a baix; perquè és veritat, aquest home és el Fill de Déu, com reconeix el centurió al peu de la creu estant, i per això Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom. 

Escriu sant Agustí que la passió de Nostre Senyor i Salvador Jesucrist és l’origen de la nostra esperança; perquè després de la passió i de la mort ve la Pasqua. No tot acaba a la creu, de fet a la creu comença la vertadera salvació, la creu és l’arbre de la vertadera vida, aquella que no acaba, on no hi ha dolor ni sofriments, la vida que Crist ens ofereix vencent la mort. 

Si els grans sacerdots volien imposar la lògica dels vencedors i dels vençuts, han errat el tret; la pedra que els pocs que han acompanyat a Jesús fins al la creu han fet rodolar per tancar el sepulcre tallat a la roca, no serva un cos mort, amaga de fet la nostra salvació. No els ha servit de res la gent armada amb espases i garrots que han anat a agafar-lo; de res han servit els assots, les escopinades, els cops de puny i les bufetades, els cops i les espines al cap, les burles i els insults al peu de la creu. No han servit pel que els grans sacerdots pretenien, que era acabar amb Jesús i el seu missatge; però és que s'havien de complir les Escriptures, el que havien anunciat els profetes; la munió de gossos, l’estol de malfactors, lligant-li les mans i els peus han acomplert el que Déu havia previst, el pla de salvació; perquè a la fi tothom al cel, a la terra i sota la terra doblegui el genoll al nom de Jesús i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor a glòria de Déu Pare. 

Admirable intercanvi, dirà sant Agustí, perquè de nosaltres assumí la mort, i d’Ell rebem la vida; perquè essent com era innocent, ens ha estimat tant, fins a l’extrem, que ha donat la vida per tots nosaltres. Així nosaltres hem de morir al mal per viure per a Déu; donar-nos de baixa de la iniquitat per a donar-nos d’alta de la justícia, en paraules de sant Lleó el Gran. I amb aquesta esperança fer present el Regne ara i aquí; com deien els nostres bisbes fa uns dies descobrint el pas de Déu per la vida en aquests moments de complexitat, essent instruments de pau i reconciliació i no deixant de pregar a Déu per la pau i la justícia. (Cf. Nota CET 16 de febrer de 2018).

Recordem amb fe l’entrada salvadora de Jesús a Jerusalem, recordem la seva passió i mort i participant de la creu confiem en participar també de la resurrecció i de la vida que mai no acaba. Perquè a la fi la vertadera justícia s’imposa davant la iniquitat. Crist morí per vèncer la mort i així nosaltres per la fe podrem participar amb Ell en la seva resurrecció.