divendres, 14 de setembre del 2018

Exaltació de la Santa Creu


Exaltació de la Santa Creu
14 de setembre de 2018
Cartoixa de Santa Maria de Montalegre
Nm 21,4b-9; Salm 77,1-2.34-35.36-37.38; Fl 2,6-11; Jo 3,13-17

De l’arbre de la creu ens ve la vida, d’un símbol de mort i d’anorreament, ve la victòria de la vida sobre la mort. Déu ens estima, tant que ha enviat al seu Fill per salvar al món, per oferir-nos la vida eterna i fer-nos partícips de la seva resurrecció. És l’aparent contradicció de la història de la salvació, de la mort i d’una mort de creu, en surt Crist com a Senyor a gloria de Déu Pare. 

També al llarg de la història de la salvació, de la nostra història, de la història de les nostres comunitats, de moments de dolor, d’aparent derrota, de sofriment n’han sorgit fruits de salvació. Com d’aquella serp de coure posada per Moisès en forma d’estendard que en mirar-la salvava la vida. Així la creu de Crist, la creu que roman mentre la terra gira, ens dona la vida i la resurrecció. La nostra vida monàstica, la nostra vida «contemplativa, tant més necessària, com més incompresa és avui en el món» (Testament del cardenal Vidal i Barraquer), la nostra vida de cercadors de Déu; té a Crist com a centre i meta, sempre inabastable i sempre modèlic. En mig del nostre món a voltes buit, a voltes desesperançat, a voltes desorientat, i sortosament també a voltes confiat en Déu; la creu sempre roman mentre la terra gira. La creu de Crist és el cim de l'amor, que ens dóna la salvació.

Cadascun de nosaltres tenim la nostra participació en la creu de Crist. Parla Guiu II de la creu de la carn que és aquella que no es guia per amor a la vanitat; de la creu de l’ànima que és la que es mou pel temor amorós a Déu i de la creu de l’esperit que esdevé finalment fruit i caritat. Si temem a Déu és perquè Ell tot ho pot amb el seu poder, i aquest temor és autèntic si creiem que res resta ocult a la seva saviesa. Si s'estima a Déu és perquè és l'amor, i aquest amor és sincer perquè és la veritat o l'eternitat (Cf. Sant Bernat Sermó sobre les fonts del paradís). Déu és dolç i suau, conseller prudent, fort ajut en la nostra vida (Cf. Carta de dom Guiu el cartoixà sobre la vida contemplativa) perquè no hi ha creu en la vida humana que el Senyor no comparteixi amb nosaltres. 

Els fills de sant Bru coneixeu bé la creu, ascetes i contemplatius que en el vostre tracte íntim i contínua unió amb Déu (Cf. Testament del cardenal Vidal i Barraquer) sabeu trobar motius perquè la cartoixa essent casa de pregària apartada, sigui també lloc de refugi i també més d’un cop avantsala del martiri; perquè tenint la creu per centre, el monestir pot esdevenir la casa de Déu i la porta del cel (Cf. Gn 28,17). Porta del cel pels qui prenen la creu del martiri, com els sis màrtirs que d’aquí sortiren durant la guerra civil; víctimes de la violència i de l’odi i llavors de reconciliació. Una violència que no entén de raons, sinó sols d’odi, de la qual no importa el color sinó que sols es guia per la rauxa desenfrenada. Perquè el màrtir és el qui la participa de la creu de Crist fins a l’extrem; un màrtir no desitja la mort, l’accepta esperançat quan Crist l’hi ofereix. Casa de Déu pels qui prenen la creu que significa la persecució i així per acollir als perseguits dotze cartoixans de Farneta foren occits; entre ells el germà convers Rafael Cantero, doblement perseguit ja que foragitat de Montalegre per uns i obligat a refugiar-se a Farneta, trobà finalment la palma del martiri a mans d’uns altres enemics de l’home; perquè el mal no es distingeix per llur llinatge. Ells que cercaren la part millor en la vida contemplativa; Déu els elegí per compartir la seva creu i la seva resurrecció. 

Perquè la cartoixa, casa de Déu, ha esdevingut sovint lloc d’aixopluc i refugi també pels qui prenen la creu de l’exili, com ho fou a Farneta i la Valsainte pel cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, de qui celebrem el 150è aniversari del naixement i el 75è de llur mort a l’exili, ell en forçosa expatriació, fou impedit de retornar a la seva seu que havia hagut d’abandonar vorejant el martiri que patiren tants altres trobà acull i caritat al recer de dues cartoixes.

En la creu Crist s’ha fet reconèixer. Perquè Ell és el qui sofreix i el qui estima, és el qui ha estat enaltit, el qui de la creu clavat ha triomfat. Si tot cristià està cridat a seguir les petjades de Crist pobre, mans i humil, carregat amb la creu, per poder participar realment en la seva resurrecció i en la seva glòria; més ho som nosaltres cridats per Crist a seguir la nostra vocació. Com més elevat és el camí que se'ns ha obert, major perill tenim de caure, no només per transgressions manifestes, sinó també pel pes natural de la rutina. És Déu qui dóna la seva gràcia als humils, hem de recórrer sobretot a Ell, i estar sempre alerta, no sigui que la vinya triada es converteixi en borda, com diuen els vostres estatuts (Cf. Estatuts de l’Orde Cartoixà, Cap. 33).

«La creu de Crist és el punt ferm, enmig dels canvis i de les vicissituds del món. En Crist està tot, Ell és la plenitud; per això ens cal temps per fer nostres les dimensions del seu misteri. Podríem dir que és aquest un camí de transformació en el qual es realitza i es manifesta el misteri de la resurrecció de Crist en nosaltres.» (Papa Benet XVI a la cartoixa de Serra Sant Bru 9 d’octubre de 2011). Déu estima tant el món, ens estima tant; que si fixem els ulls en la creu ens ofereix la vida eterna, perquè per la creu ha vingut la salvació al món. 

En ser enlairat damunt la terra el Fill de l’home, aquell qui ha baixat del cel, som atrets cap a Ell i coneixem que Ell és i que no fa res pel seu compte, sinó allò que el el Pare li ha ensenyat (Cf. Jn 8,28 i 12,32).

diumenge, 9 de setembre del 2018

Diumenge XXIII Durant l’any / B



Diumenge XXIII Durant l’any / B
9 de setembre de 2018
Ermita de la Mare de Déu dels Torrents
Is 35,4-7a; Salm 145,6c-7.8-9a.9bc-10; Jm 2,1-5; Mc 7,31-37

Si algú al llarg de la història de la salvació, llevat del mateix Crist, no ha tingut por, aquesta ha estat Maria. Els seus ulls es desclogueren en veure l’àngel que li anunciava el proper infantament, essent verge, per obra de l’Esperit Sant, per voluntat de Déu. Les seves orelles s’obriren per escoltar ben atentament la salutació, el “Déu vos guard Maria, plena de gràcia”, que li adreçà el missatger de l’altíssim. Aleshores la seva llengua cridà de goig i esclatà en un dels cants més meravellosos, el Magnificat.

Aquell qui vingué per Maria i en Maria, que es gestà en el si de Maria, és el Senyor que es manté fidel per sempre. És aquell qui fa justícia als oprimits, qui dona pa als qui tenen fam, que redreça als vençuts, guarda als forasters i capgira el camí dels injustos. És el Fill de Déu fet home en Maria. Maria sabent ben bé qui era el seu fill, sabent que era aquell qui tot ho fa bé, que fa que els sords hi sentin i els muts parlin; sabé també guardà el secret, ella sí; perquè ella no ho explicà sinó que ho visqué.

Els destinataris privilegiats de l’acció de Déu són els desvalguts. Per això cal obrir-nos, parar ben bé l’orella i el cor al que Crist ens vol dir avui en l’Evangeli, atents i amatents com Maria. Perquè també avui prop nostre, com sempre, hi ha oprimits als qui fer justícia, afamats als qui donar pa, cecs als qui donar la vista, justos als qui estimar, forasters als qui acollir i guardar; avui també el Senyor ha de regnar. Si creiem en Jesucrist, en que és el Fill de Déu fet home, igual en tot a nosaltres llevat del pecat, aquell qui s’encarnà en aquella modèlica dona, escollida per Déu per fer-hi estada; no hem de fer diferències entre homes i dones, entre uns i altres, per la manera de pensar, pel que tenen o no tenen, per la llengua que parlen, pel seu color o llur procedència; no hem de jutjar amb criteris dolents sinó que hem d’escoltar i atendre als pobres en aquest món perquè Déu els ha constituït hereus privilegiats del regne que ha promès als qui l’estimen.

També a nosaltres, com digué a Maria, el Senyor ens diu “Efata”, ens convida a obrir la boca per clamar contra les injustícies de les que nosaltres mateixos som responsables i ens convida, sobretot, a actuar moguts sempre i tant sols per l’amor. «El qui estima Déu, amb ser-li plaent en té prou, perquè la recompensa més gran que podem desitjar és el mateix amor; l’amor, en efecte ve de Déu, de tal manera que Déu mateix és amor.» (Sant Lleó el Gran, Sermó 92 1,2)

Maria per damunt de tot estimava, estimava a Déu i per això el seu esperit celebrà al Déu que salva, i malgrat la seva petitesa Déu l’havia escollit per obrir el seu cor a l’amor que és més gran que qualsevol altre amor. Ella fou valenta, no tingué por, tal com li demanà l’àngel. Per Maria vingué l’estepa de la que brollà l’aigua de la salvació, aquella de la qual els qui en veuen mai més no tindran set; per Maria vingué l’estany on hi havia una terra xardorosa; per ella vingué aquell qui sacià la set del país, la set de tota la humanitat, omplint la terra de fonts d’aigua. També nosaltres hem de perdre la por a capgirar els camins dels injustos, a ser portadors de justícia, de pa, de llibertat; en definitiva d’amor.

Perquè la nostra fe, confiada com la de Maria, és en aquell qui es manté fidel per sempre, en el Senyor que ve a salvar-nos, a estimar-nos i, també a empeny’ens a salvar i a estimar. L’odi, la rancúnia són ben humans; però els creients no podem tenir altre resposta que l’amor i la confiança en Jesús, fill de Déu i fill de Maria. Com diu l’apòstol sant Pere hem de treballar amb tot l'esforç perquè la nostra fe vagi acompanyada de la virtut; la virtut, del coneixement; el coneixement, del domini de nosaltres mateixos; el domini, de la constància; la constància, de la pietat; la pietat, de l'estimació fraterna; l'estimació fraterna, de l'amor. Perquè, si posseïm en abundància aquestes qualitats, no quedarem inactius ni sense fruit en el coneixement de nostre Senyor Jesucrist. El qui no les posseeix no hi veu, és cec. Per tant hem d’esforçar-nos per refermar en nosaltres la crida i l'elecció de Déu; si ho fem així, mai no caurem, i ens serà concedida generosament l'entrada al Regne etern del nostre Senyor i salvador Jesucrist.

Que Maria sota l’advocació dels Torrents vetlli, des d’aquest lloc on volgué residir, per tots els nostres convilatans, pel nostre poble, per l’Església, pel Papa Francesc, pel nostre bisbe Jaume i pels altres pastors. Que Maria ens protegeixi i intercedeixi per nosaltres davant de Déu que és amor, vertader amor.

diumenge, 2 de setembre del 2018

Sants Bernat, Maria i Gràcia, màrtirs


Sants Bernat, Maria i Gràcia, màrtirs
2 de setembre de 2018
Sir 51,1-12; Salm 12; 1Pe 3,14-17; Mt 10,17-32

Celebrem la memòria dels sants màrtirs Bernat, Maria i Gràcia que amb ànima valenta i joiosa confessaren la seva fe en Crist i vencent en els combats d’aquest món entraren al paradís. Bernat, Maria i Gràcia tingueren en el Senyor el seu protector i el seu ajut. Nasqué Bernat com a Ahmet Ibn al-Mansur a Carlet, allí aprengué a estimar l’únic Déu  sota la fe musulmana; però el Senyor li havia reservat de compartir la fe en Crist i naixent de nou a Poblet, fou renovat per l’aigua del baptisme com aquella aigua que renovà l’estepa del Nègueb; per a ser alliberat i salvat definitivament a Alzira tot confessant llur fe. 

La llavor plantada en el seu cor, sembrada amb llàgrimes de joia als ulls, cridà de goig en la sega i la seva fe fou una joia compartida amb les seves germanes, i llurs boques s’ompliren de crits i de rialles. Els tres celebraren amb goig el que el Senyor havia fet a favor d’ells i guardant neta la seva consciència, donaren resposta serena i amb respecte de la raó de llur esperança i nasqueren així definitivament a la vida vertadera perquè preferiren més sofrir per haver obrat el bé que per haver obrat malament. Bernat, Maria i Gràcia nasqueren tres cops; el primer a la vida, el segon pel baptisme a la fe i el tercer pel martiri a la vida eterna i a la gloria. Essent odiats de tothom per portar el nom de Crist, traïts pel seu mateix germà, sofriren amb constància i a la fi se salvaren. 

Són molts els sofriments del món, moltes les seves víctimes; arreu veiem dolor, fatigues i massa sovint més plors que rialles. És el sofriment dels emigrants, dels morts al mar cercant un refugi i un mínim per subsistir, dels infants impedits de néixer, dels qui són desnonats de la seva casa, dels malalts, dels empresonats, dels dominats per múltiples addiccions, dels ancians abandonats per llurs famílies, dels exiliats, dels represaliats, dels exclosos per no compartir el pensament de la majoria dominant, dels infants abusats, dels esclavitzats per la nostra societat; tots són víctimes del nostre segle i massa sovint som creients els causants del seu sofriment per acció o per omissió. 

També avui, com en els primers segles del cristianisme, com al segles XII, XIX i XX, molts, en molts països són testimonis de Crist, màrtirs per la seva fe i llavor de nous cristians; ells sense por, sense arronsar-se, donen testimoni de Crist davant de tribunals i d’estrangers i també avui Déu els dona les paraules necessàries; perquè no són ells els qui parlen sinó que en ells parla l’Esperit del Pare.

«No tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l'ànima; temeu més aviat el qui pot fer que l'ànima i el cos es consumeixin a l'infern.» (Mt 10,28), paraules de Crist que s’apliquen als innombrables testimonis de la fe, insultats i perseguits, però mai vençuts per la força del mal. Allí on l'odi pot semblar guanyar, on sembla que els màrtirs perden la vida sense cap possibilitat de fugir, allí es manifesta que l'amor és més fort que la mort. 

Tots ells lluitaren i lluiten per mantenir-se en la fe vertadera, per pertànyer a l’Església de Déu, per portar una vida santa. Lluitaren i lluiten sense saber que tenen una corona preparada, no pas una corona que es marceix, sinó una que mai no es marcirà (Cf. 1Co 9,25), «la corona de la vida, que el Senyor ha promès als qui l'estimen.» (Jm 1,12). En ells i amb ells Déu venç i aconsegueix una gran victòria, encara que ningú sembli veure-la; perquè han estat capaços de resistir i de mantenir-se ferms fins a la victòria total (Cf. Ef 6,13). És la força que dona la fe viscuda en plenitud. Màrtirs per a què? Màrtirs per donar testimoni de llur fe; màrtirs per a qui? Màrtirs per assaonar l’Església; màrtirs per a anar a on? Màrtirs per aconseguir la gloria eterna.

Demanem-li al Senyor, que per intercessió dels màrtirs Bernat, Maria i Gràcia, ens faci perseverants en la fe i fidels en l’amor al Senyor. Que res no ens separi de l'amor de Crist, ni la tribulació, ni l'angoixa, ni la persecució, ni la fam, ni la nuesa, ni el perill, ni la mort violenta (Cf. Rm 8,35). I que ens atorgui com als màrtirs el do del perdó; perquè així són com Crist, que en la Creu va perdonar als seus perseguidors. Demanem als màrtirs el do de la conversió, d’apartar-nos dels ídols de l'ambició egoista i de la cobdícia que corrompen la vida de les persones i dels pobles, i d’acostar-nos a la llibertat espiritual que permet voler el bé comú i la justícia, perquè no hi ha major llibertat espiritual que la de qui perdona als qui li lleven la vida. És la llibertat que brolla de l'esperança de la glòria, perquè qui dona la vida per la fe en Crist mai es cansa de perdonar.

Que els sants Bernat, Maria i Gràcia ens consolin, augmentin el vigor de la nostra fe, ens omplin de goig i no ens manqui mai la seva intercessió davant de Déu perquè reconeguem en els nostres cors que Crist és el Senyor i estiguem sempre promptes a donar testimoni de la nostra fe que és la nostra esperança.