diumenge, 29 de desembre del 2019

Sagrada Família


Sagrada Familia
Monasterio Cisterciense de Santa Ana de Lazkao
Domingo 29 de diciembre de 2019
Ecl. 3,2-6.12-14; Salmo 127; Col. 3,12-21 y Mt. 2,13-15.19-23

Jesús, el Hijo de Dios hecho hombre, hecho carne, ha venido al mundo para compartir nuestra vida. Nos lo muestran las lecturas de hoy, la misma fiesta que celebramos hoy; Jesús comparte su vida, su infancia en el seno de una familia. Ciertamente su composición es atípica, porque su concepción ha sido atípica, una virgen ha concebido por obra del Espíritu Santo; pero todo ello no impide que comparta desde su misma infancia nuestra vida. No ha venido para compartir nuestras comodidades sino para participar precisamente de nuestras dificultades, de nuestros sufrimientos.

De niño debe huir con sus padres ante la persecución del rey Herodes. De nada sirve que unos magos le fuesen a rendir homenaje, exiliado vivió hasta la muerte del cruel rey. Esta huida, este exilio en Egipto nos muestra una doble lectura; en primer lugar el Hijo de Dios hecho hombre comparte así la misma historia del pueblo de Isael, de su pueblo. Jesús huye a Egipto y como el pueblo elegido de allí vuelve a la tierra prometida. La segunda lectura de este pasaje del Evangelio es siempre actual, lamentablemente siempre actual; Jesús comparte así la suerte de tantas familias, de tantos niños que deben abandonar sus casas, sus países para exiliarse en busca de protección, en busca de un trabajo, en busca de refugio huyendo de la guerra, del hambre y de tantas otras calamidades que la humanidad nos proporciona, que nosotros mismos en un grado u en otro, proporcionamos.

Todo esto Jesús lo vive en el seno de una familia, de su familia con Maria su madre y con José su esposo. Ellos educaron a Jesús, ellos le protegieron como sólo unos padres pueden hacerlo, ellos le iniciaron en la vida pública de la fe como a cualquier otro niño judío, llevándolo a la sinagoga, al Templo. El mismo libro del Eclesiástico, en la primera lectura, nos muestra la enorme importancia que la familia tuvo en la historia del pueblo de Israel; en su cultura. Este es el entorno en el que Jesús vivió y se crio como tantos otros niños de su tiempo.

La fe es para ser vivida en familia, en comunidad, por esto es muy importante, fundamental, la transmisión de la fe de padres a hijos, vivirla en familia, compartirla. Una fe no sólo de palabras, sino de hechos. Vivir la fe, nos lo dice el apóstol san Pablo en la segunda lectura, significa vivir como elegidos de Dios, con misericordia, bondad, humildad, dulzura, comprensión; sobrellevándonos y perdonándonos. La motivación, la razón, el motor que nos mueve a vivir así es el amor. Jesús aprendió lo que es el amor humano en familia, con Maria y con José, respetando a su padre, honrando a su madre; Dios que es amor nos enseña así a amar en familia. Cuanto dolor cuando falta ese amor, cuando no se honra a los padres o se les abandona; si falta ese amor, falta el ceñidor de la unidad consumada, en palabras del apóstol san Pablo.

La liturgia nos reserva el domingo tras la Navidad para recordar a Jesús con Maria y con José, para recordar esos años de silencio, oculto, de alguna manera recónditos en Galilea. Pero es ahí donde Jesús crece, se hace hombre, donde conoce y vive las tradiciones de su pueblo. El Hijo de Dios no nació desencarnado sino en el seno de una familia; no nació apátrida sino en un pueblo concreto, elegido antaño por Dios para ser objeto de su revelación; vivió en Nazaret, le llamaron nazareno.

La encarnación del Hijo de Dios es tan real que acontece en una tierra, en un pueblo concreto. Hasta ese punto Cristo comparte nuestra vida para compartiéndola, salvarnos. Tomemos a Jesús, Maria y José, aquel a quién el Señor hablaba en sueños, como ejemplo, modelo y referencia de familia, de comunión; con sus dificultades pero unidos por el amor entre ellos y a Dios.

divendres, 27 de desembre del 2019

Sant Joan Evangelista


Sant Joan Evangelista
27 de desembre de 2019
1Jo 1,1-4; Salm 96; Jo 20,2-8

Joan ho ha sentit, ho ha vist amb els seus propis ulls, ho ha contemplat i ho ha tocat amb les seves pròpies mans. Ell ha fet experiència de la Paraula feta carn, la Paraula de la vida, manifestada en i per Jesucrist; Joan ho ha vist i n’ha donat testimoni.

Deixeble de primera hora, cridat amb Simó, anomenat, Pere, amb Andreu i Jaume, hi anà i veié. Joan és situat com l’autor del quart Evangeli; el deixeble estimat; aquell qui compartí amb el cercle més íntim i proper a Jesús, el tast de la gloria eterna en la transfiguració; l’agonia de Getsemaní a les portes mateixes de la passió i mort; aquell qui tot reposant el seu cap al pit de Jesús, gest de màxima intimitat amb el mestre, sabé abans que ningú el nom del qui l’havia de trair. Aquell qui no l’abandonà pas i restà als peus mateixos de la creu on rebé a Maria com a mare i rebent-la ell, la rebé l’Església, la rebérem tots nosaltres. Però per damunt de tot és aquell qui aquell matí de diumenge veié i cregué.

El deixeble estimat és un personatge central, no tant sols perquè seguí a Crist des de primera hora, sinó perquè aquell primer dia de la setmana, ell que havia vist morir a Jesús a la creu, ell que segurament l’acompanyà al sepulcre entre adolorit i desconcertat; anà amb Pere, arribà primer al sepulcre, veié des de fora per finalment entrar dins del sepulcre, i aleshores quan Pere sol veié, ell «ho veié i cregué». Ell possiblement un dels deixebles cridats davant Joan Baptista; aquell que no era la llum i venia solament a donar-ne testimoni; escoltà la veu de Jesús dir-los «veniu i ho veureu» i aquell diumenge «ho veié i cregué». El deixeble estimat apareix com el primer dels deixebles que creu, qui el reconeix quan s’apareix als seus vora el llac de Tiberíades,  i el qui esdevé testimoni privilegiat amb la missió de transmetre la seva experiència, tot i reconèixer que el que ell pugui deixar escrit és sols el seu testimoni, una mínima part de la vida de Jesús; per mitjà d’ell la presència de Jesús arriba a nosaltres.  Perquè el seu goig no es limità a veure-ho i a viure-ho, el seu goig complet ve per compartir aquesta seva experiència mitjançant el seu Evangeli i les seves cartes. La fe sense ser testimoniada, no és res, es morta. Tot just encetat el temps nadalenc la litúrgia ens presenta la realitat, a voltes desconcertant, del misteri de la redempció.

Ahir recordàvem a Esteve el protomàrtir, el primer en donar testimoni amb llur vida de la seva fe en Crist, un martiri del qual Pau en fou testimoni i aquell qui serà el més gran evangelitzador, aprovava aleshores la mort d’Esteve, perquè el seu cor no havia estat tocat encara per Crist i no havia caigut del seu error. Demà seran uns altres màrtirs, uns infants del tot innocents, que ni tant sols eren coneixedors de l’existència de Jesús i malgrat tot foren víctimes de l’odi d’un rei que volgué evitar fos com fos que la salvació arribés a tota la humanitat. Avui és Joan, el deixeble estimat, aquell qui en donà testimoni perquè coneguem que Jesús és el Messies, i sabent que el seu testimoni és digne de crèdit creguem i creient tinguem vida en el nom de Crist. Joan és el testimoni d'allò que ha contemplat: el Pare ha enviat el seu Fill com a salvador del món.

dimecres, 25 de desembre del 2019

Nadal del Senyor Missa del dia

Nadal del Senyor
Missa del dia
25 de desembre de 2019
Is 52,7-10; Salm 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18

Déu ens ha parlat en la persona del Fill, aquell qui és hereu de tot, per mitjà del qual es creà el món, aquell qui és resplendor de la seva glòria i empremta del seu mateix ésser, el qui sosté l’univers amb el poder de la seva paraula. La Paraula que sempre ha estat amb Déu i ha estat sempre Déu, aquella per la qual tot ha vingut a l’existència i res del que existeix no seria possible sense ella; ha vingut a nosaltres. El quart evangelista, totes les lectures d’avui, ens conviden a admirar la nova creació. Ara, en aquests dies que són els darrers, arriba aquell qui ens porta la salvació, la definitiva salvació.

Déu no ha abandonat mai la creació a la seva sort, com ens diu la Carta als Cristians Hebreus; en diverses ocasions i de moltes maneres ha parlat als pares per boca dels profetes. Però ara, avui ho recordem i celebrem, la Paraula per la que ha vingut tota existència, la Paraula força creadora de Déu, s’ha fet part de la creació, s’ha fet carn, per tal de salvar-nos. Fer-se carn vol dir assumir les nostres febleses, la nostra mortalitat; sols ha estat preservat del pecat perquè és Déu. Si la Paraula s’ha fet carn és per tal d’acomplir una missió, si ha posat entre nosaltres la seva tenda, és per a habitar en plenitud enmig nostre. Aquesta plena humanitat és la tenda de la nova aliança, el lloc i les circumstàncies concretes en les que Déu es fa present enmig nostre.

Ha vingut a casa seva, aquell qui ja era present en el món des de sempre i a qui el món li deu l’existència; però no ha estat acollit pels seus; tot i que Joan vingué per ser testimoni de la llum i l’anuncià; el món no l’ha volgut reconèixer. És el gran misteri de l’encarnació del Verb de Déu; l’encarnació de la Paraula que dona una nova i definitiva dimensió a la creació i alhora enceta la nova aliança. Una etapa de plenitud destinada a que puguem rebre gràcia sobre gràcia.

La tendresa dels relats del naixement de Jesús, fill de Maria, fill de Déu; adquireixen en el quart Evangeli una profunditat que els fa diferents. És la grandesa del misteri de la salvació expressat de maneres diverses; Déu Pare ha enviat al seu Fill per fer-se home, igual en tot a nosaltres llevat del pecat; nascut de dona per salvar a la humanitat, nascut d’una verge per a morir i tot ressuscitant vèncer definitivament la mort.

Crist, la Paraula feta carn, esdevé la plenitud de la revelació. A Déu ningú no l'ha vist mai; és pel seu Fill únic, que és vertaderament Déu i vertaderament home i que està en el si del Pare, pel qui podem conèixer al Pare perquè és el Fill qui l'ha revelat. Després del pecat la mirada de l’home s’entelà, però Déu no l’abandonà. La revelació que començà en Moisès a qui Déu la donà la Llei; ara arriba a la seva plenitud fonamenta en la gràcia i la veritat que ens han vingut per Jesucrist.

Obrint-nos i acceptant la Paraula, esdevenim fills i filles de Déu. No per mèrits propis, ni per ser part d’un poble concret; sinó per la fe, pel fet de confiar i creure que Déu, en la seva bondat, ens accepta i ens acull. Déu que no vol restar lluny de nosaltres, no hi ha estat mai; ara per la Paraula ve més a prop nostre i es fa present enmig nostre en la persona de Jesús, la Paraula feta carn, el Fill de Déu fet home per salvar a l’home.

Déu per la Paraula ha creat d’una manera admirable la dignitat de la naturalesa humana y per la mateixa Paraula l’ha restaurada de manera encara més admirable. Avui brilla una nova llum.