Dia sisè dins l'octava de Nadal

30 de desembre

DIA SISÈ DINS L'OCTAVA DE NADAL

Homilia predicada el dimecres 30 de desembre de 2015 

als Monestirs Cistercencs de Valldonzella i Solius.

1Jo 2,12-17; Salm 95,7-8a.8b-9.10; Lc 2,36-40

L’obra de la redempció ha començat embolcallada per un silenci tranquil, quan la nit no toca a la meitat de la seva cursa. En la meitat d’una altra nit el misteri de la redempció assolirà la seva plenitud, Crist vencerà la mort i ens donarà la vida alliberant-nos, mentre el silenci tranquil embolcalli la nit santa de la Pasqua.

La redempció és una tasca discreta, sense grans escarafalls, viscuda sovint en solitud, com Maria viu la nit de Nadal. Malgrat tot no manquen auguris sobre el futur d’aquest infant per part de Simeó i d’Anna, alguns dels quals ja apunten vers el sofriment de la mare, Maria, sempre discreta, amatent i amorosa i observant dels preceptes rituals amb Josep el seu espòs.

L’Església ens posa en paral·lel aquets dies els textos que parlen dels primers anys de vida de Jesús i la primera Carta de sant Joan. Així ens n’adonem que el Fill de Déu ha vingut al món, s’ha fet home, per adreçar-se a tots, a pares, a joves i a fills; ha vingut per dir-nos que l’autèntic sentit de la vida, allò que l’omple, és acomplir la voluntat del Pare, aquesta és l’única cosa que dura sempre, mentre que tota la resta, allò que ve del món, esdevé fugisser quan no un obstacle per estimar al Pare. Aquest noi que creixia fort, que era entenimentat i tenia el favor de Déu ha vingut del Pare, no del món, per donar testimoni del Pare i al Pare tornarà; però fent-se home ens ha obert les portes de la casa del Pare, ens ha fet fills de Déu, ens ha fet partícips de la divinitat.

El gran misteri del Nadal que celebrem aquets vuit dies, és l’encarnació del Fill de Déu. Ell s’ha fet un dels nostres, com nosaltres, llevat del pecat, per mostrar-nos així que rere cada home i cada dona hi ha l’empremta de Déu. Fent-se home ha reivindicat la participació en la divinitat dels homes i dones.

Quan Anna, servidora de Déu, lloa a Jesús i en parla als qui esperen a l’alliberador d’Israel, Déu no és proclamat pels grans mestres de la llei sinó per una humil profetessa que serveix a Déu nit i dia amb una vida plena de senzillesa i de pregària. Déu ens convida a viure la nostra fe amb aquesta mateixa senzillesa, ens hi convida també sant Benet, quan ens diu que «per la humilitat el monjo arribarà tot seguit en aquella caritat de Déu que, en ser perfecta, foragita el temor, i, gràcies a la qual, tot allò que abans observava no sense temença, ho començarà de complir sense cap esforç, com naturalment, pel costum»[1]. Aleshores un silenci tranquil embolcallarà la nostra vida.

---

[1] RB VII,67-68.

Nadal del Senyor Missa del dia

Nadal del Senyor

Missa del dia

Homilia predicada al Monestir de Poblet

Is 52,7-10; Salm 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18

En diverses ocasions i de moltes maneres Déu ha parlat. Ara però ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill. La Paraula s’ha fet carn, Déu ha restaurat així la dignitat de la naturalesa humana de manera admirable. Com diu sant Agustí per tu Déu s’ha fet home, s’ha fet home per tots i cadascun de nosaltres. Quin Déu més gran aquest que es fa home, feble com nosaltres. La Paraula s’ha revelat en qui és la Paraula, s’ha encarnat en l’home Jesús. La Paraula s’ha atansat a nosaltres, se’ns ha donat a conèixer, se’ns ha fet propera, s’ha fet home, s’ha revelat. La revelació de Jesús fa present tota la plenitud de Déu i la fa present ara i aquí, entre nosaltres. El misteri de la redempció que comença en el misteri de l’encarnació és sempre temps present, no és mai passat ni futur. En la història humana hi ha etapes, temps diversos, però en l’àmbit de Déu tot és present, en el seu àmbit no hi ha mesures ni escletxes. L’àmbit de Déu és la plenitud total amb un començament que sempre comença i que alhora no té començament.

En la història de la salvació des del punt de vista humà, Déu s’ha revelat en diverses ocasions i de diverses maneres; ho ha fet també per boca dels profetes, però ara arribada la plenitud de la revelació, Déu ha parlat a l’home en la persona del Fill. Aquell qui ja existia al principi, que era amb Déu i pel qual tot existeix, aquell qui dona vida, aquell qui és la llum dels homes, aquella llum que cap foscor pot apagar, aquella llum que és la llum veritable.

La Paraula es contemplada pel quart Evangeli com la qui estant al costat de Déu, es fa carn i retorna al Pare, portant amb ell la nostra humanitat, que ha assumit per sempre. La Paraula surt del Pare i torna a Ell i entretant s’ha presentat davant nostre com el narrador de Déu, com l’exegeta del Pare. Paraula definitiva i eficaç que ha sortit del Pare i ha tornat a Ell, acomplint de manera perfecta la seva voluntat[1]. Com ens diu la Carta als Hebreus Ell és resplendor de la gloria de Déu i empremta del seu mateix esser.

Aquest és el centre del misteri del Nadal, Déu a qui ningú no ha vist mai s’ha deixat veure per mitjà del Fill, que estant com està en el si del Pare, és qui l’ha revelat. Déu se’ns apropa, és fa un dels nostres, i alhora és Déu ja que en el Fill  resideix corporalment tota la plenitud de la divinitat[2]. En aquesta humil menjadora hi ha tota la plenitud de Déu, hi ha Déu mateix. Ara d’un cap a l’altra de la terra veuran la salvació de Déu, ara tothom ha vist la salvació del nostre Déu. El salvador del món ha nascut avui per nosaltres i així ens ha fet néixer a la vida divina, avui nosaltres hem nascut, hem nascut a la divinitat per gràcia del Fill de Déu fet home.

També a nosaltres Déu ens parla en diverses ocasions i de moltes maneres. Ara fent-se home i fent participar a l’home de la condició de fill de Déu ens mostrà el seu rostre en cada home i en cada dona. Avui recordem com Déu s’ha fet un de nosaltres, Déu s’ha fet home per tu i per mi, perquè en cadascun de nosaltres siguem capaços de reconèixer l’empremta divina, de reconèixer-lo a Ell.

---

[1] VD, 90.

[2] Col 2,9.

Nadal Missa de la nit o del gall

Nadal

Missa de la nit o del gall 

Homilia predicada al Monestir de Poblet

24 de desembre 2015

Is 9,1-6; Salm 95; Tt 2,11-14; Lc  2,1-14

Ens ha nascut un salvador que és el Messies, el Senyor. La seva mare Maria amb Josep han hagut d’anar a Betlem per empadronar-se. En mal hora August ha decidit de fer un cens, aquests romans sols pensen en com recaptar més impostos. De camí l’han sorprès els primers dolors del part, han accelerat el pas, Josep tirava amb força de les regnes de l’ase i tot i que ho han intentat, no han pogut trobar altre aixopluc que un estable. Així el que hi ha vingut per ser aliment de salvació en néixer ha estat posat en una menjadora.

Mentre Maria i Josep cercaven un lloc on trobar refugi s’han creuat amb un pastor que duia una ovella a l’espatlla; en veure’ls el pastor ha recordat la joia que l’ha omplert quan ha trobat aquella ovella que ara du a coll, l’havia perduda i deixant les altres noranta-nou del ramat ha pujat muntanyes i baixat valls fins a trobar-la i havent avançant a les fosques, en trobar-la ha sentit com si una gran llum resplendís i ara de sobte quelcom l’ha fet pensar en aquell infant a punt de néixer, que cercarà als qui es perden i serà llum pel món[1].

Una mica més enllà, vora un pou, hi havia una dona, una samaritana que pouava; cercava una aigua que no apaga la set i en veure’ls, a Josep i a Maria de lluny estant, li ha vingut al cap un pensament estrany, que un dia trobaria algú que li oferiria una aigua de la qual tots els qui en beguin no tornaran a tenir set, mai més no tindran set, una aigua que es convertirà dintre d’ells en una font d’on brollarà la vida eterna[2].

Josep ha trucat a una porta, una dona atrafegada li ha obert quasi de mala gana, estava cercant una dracma que havia perdut i ho regirava tot. Els ha dit clar i català que no els podia acollir i quasi els ha tancat la porta al nassos. Al poc ha trobat la moneda perduda i una immensa alegria l’ha envaït i de sobte s’ha recordat de la parella i d’aquell infant que estava a punt de néixer i li ha vingut al cap tot seguit que aquell nen seria qui diria que hi ha una alegria semblant a la seva, per haver trobat la dracma perduda, entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix[3].

En arribar quasi a Betlem Maria ha alçat el cap i ha vist dalt un turó un home que guaitava tot esperant a algú; el seu fill petit havia marxat de casa amb la meitat de la seva fortuna i ell sentia com un neguit dins seu. Sabia que el seu fill estava patint fam i pobresa i en veure a baix al camí a Maria i a Josep atrafegats ha pensat que n’és de bonic tenir un fill. Així doncs quan el seu tornés no li faria cap retret, l’acolliria i li portaria el vestit millor i li posaria també l'anell i les sandàlies, portaria el vedell gras i el matarien i en menjarien i ho celebrarien, perquè aquell fill seu que ara era mort tornaria a la vida, ara estava perdut i el retrobaria[4].

Maria i Josep a la fi s’han aixoplugat en un estable i han posat en néixer l’infant en una menjadora. Així s’ha revelat l’amor de Déu, aquell qui s’entregarà a si mateix per nosaltres, per deixar-nos nets, per fer de nosaltres un poble ben seu, ha nascut entre un bou i un ase. Aquell el principat del qual serà immens, la pau del qual no tindrà fi i que tindrà el regne fonamentat sobre el dret i la justícia, té ara per tron una menjadora. Però en aquest entorn humil la llum resplendeix, s’alegra davant l’infant la gent com a la sega i el món s’omple de goig. Avui ens ha nascut el Salvador, que és el Messies, el Senyor, ens ha estat donat un fill que serà príncep de pau.

Mentre un silenci tranquil embolcalla l’univers, comença l’obra de la redempció. Déu s’ha fet home i en fer-se home ha elevat a l’home a la dignitat de fill de Déu. No hi pot haver amor més gran. Diu sant Agustí «Quina gràcia més gran podia concedir-nos Déu? Tenint un Fill únic el va fer Fill de l’home, perquè el fill de l’home es fes fill de Déu.[5]» L’obra de la redempció s’inicia en un humil menjadora, allí hi reposa el Fill de Déu, la misericòrdia encarnada.

En paraules d’Elred de Rievall: «Que la nostra veu s’ompli de fervor, el cor de pau, la llum a l’ànima, l’amor en el desig, i vegem així l’alegria que ens arriba pel naixement de Crist.[6]»

---

[1] Lc 15,3-7.

[2] Jo 4,1-42.

[3] Lc 15, 8-10.

[4] Lc 15, 11-31.

[5] Sermó 185.

[6] Elred de Rievall, Sermó 48, En la vigília de la Nativitat del Senyor.

Valldonzella: Exèquies de Sor Poblet

Funeral Sor Poblet

Homilia predicada al Monestir Cistercenc de Santa Maria de Valldonzella 14 de desembre 2015

Sv 3,1-9; Salm 41; Mt 25,1-13

Ells han trobat la pau, ens diu el llibre de la saviesa. Preguem perquè la nostra germana Poblet hagi trobat ara la vertadera pau, com les verges prudents; aquella pau que no acaba, que dura eternament. Com les ànimes dels justos la seva partença és tinguda per un mal, ens omple de tristor, sentim el buit de la seva absència; però alhora ens fa reviure, sobretot en les seves germanes de comunitat i en la seva família, tants de records que ens porten el regust de la dolçor del seu amor. La mort dels qui ens han estimat i hem estimat no ens deixa el cor buit, ens l’omple d’esperança.

Sor Poblet com diu l’apòstol Pau ha lliurat un bon combat, ha acabat la cursa, ha conservat la fe[1]. Ha lliurat un bon combat al llarg de setanta-cinc anys de vida monàstica viscuts amb sinceritat, amb entrega i, sobretot, amb amor al lloc i a les germanes. La seva vida ha estat una vida viscuda en plenitud, lliurada a la pregària i al treball i ara el Senyor l’ha trobat amb la torxa encesa, a punt per seguir-lo en aquest darrer pas que ens porta a una vida de plenitud i eternitat.

Sor Poblet ha viscut la seva vida monàstica en paral·lel a la vida del monestir de Poblet, una comunitat en la que celebrem ara els setanta-cinc anys de la represa de la vida monàstica. Mentre transcorrien aquests setanta-cinc anys de retorn a la vida a Poblet, aquí en aquesta estimada comunitat de Valldonzella Sor Poblet esdevenia un signe de l’amor que ha unit aquestes dues comunitats, Valldonzella i Poblet, i un exemple de l’aixoplug i l’escalf que el nostre monestir va rebre en aquells anys difícils inicials per part de la vostra comunitat. Sor Poblet en prendre aquest nom per iniciativa del nostre prior restaurador, el Pare Rosavini, ha estat com una petjada constant de la nostra comunitat en la vostra comunitat, un nexe viu de comunió entre ambdós monestirs. Ara les nostres comunitats es dolen de la seva marxa, però segurs per la fe, preguem que Déu li doni una felicitat immensa perquè havent-la posat a prova la trobi digne d’Ell.

L’espòs ha vingut a cercar a  Sor Poblet a la matinada, i ella tenia la torxa encesa, estava a punt des de feia anys, s’havia anat preparant per aquesta trobada amb l’espòs en el dia a dia d’aquesta comunitat i ara preguem perquè hagi entrat ja a la festa Aquesta trobada amb l’espòs era el seu somni i somiant el somni se li ha transformat en realitat. El Senyor que canvia la foscor de la mort en l’albada de la vida; Jesucrist, l’espòs, que destruí la mort i ressuscitant ens tornà la vida; s’ha emportat la nostra germana Poblet lluny dels perills i les angoixes d’aquest món i ara demanem a Déu que la porti al lloc del repòs i de la pau i l’aculli amb el mantell de la seva immensa misericòrdia.

---

[1] 2Tm 4,7.