Presentació del llibre de Joan B. Culla
Amb Poblet al cor: El P. Bernat Morgades i el
seu temps (1911-1963)
Tarragona - Llibreria la Capona
Dijous 4 de novembre de 2021
Molt
bona tarda a tothom. En primer lloc agrair al Dr. Culla la seva amable
invitació per ser present avui aquí i també a la família Morgades que ha
mantingut el record del P. Bernat al llarg dels més de cinquanta vuit anys transcorreguts
des del seu traspàs el 10 de setembre de 1963. És un goig ser avui aquí en
aquesta llibreria vertader referent cultural a Tarragona i ho és també compartir
taula amb el Dr. Culla i amb en Josep-Lluís Carod Rovira.
Presentem
aquí a Tarragona un nou llibre del Dr. Culla i això ja és de per sí important i
una bona noticia perquè el Dr. Culla és un dels historiadors de referència del
nostre país i alhora un molt bon comunicador. Tenen o tindran per tant vostès a
les mans una bona obra, escrita amb rigor, una biografia, una molt bona
biografia. Però darrera una obra
d’aquest gènere, una biografia, un gènere que alguns podrien creure en desús o
desfasat; hi ha sempre una història humana, una vida que pel que sigui té
alguna cosa a transmetre’ns.
Totes
les vides són interesants, totes aporten quelcom a algú i al cap i a la fi el
conjunt de les biografies individuals de cadascun de nosaltres formen el
conjunt de la història d’un poble. Moltes vegades podríem dir que alguns
esdeveniments històrics haurien transcorregut de manera diferent si els seus
protagonistes haguessin estat uns altres i segur que deu ser així. També hi ha
personatges històrics que si no haguessin existit haurien afectat directament
l’esdevenir de la nostra història i d’altres que de no haver existit l’haurien
fet més planera. Avui i aquí tenim una biografia d’una persona, d’un prevere,
d’un monjo que va protagonitzar una part important de la petita història de
Catalunya viscuda des del Monestir de Poblet. Una història profundament humana
amb un anhel diríem vital que la guiava i que un cop aconseguit se li esmunyi
de les mans o més aviat li fou arrabassat d’una manera com a mínim poc digne i
encara menys digne si tenim en compte que gran part dels protagonistes de la
història eren homes d’església.
És
aquesta doncs una biografia escrita amb el rigor d’un professional de la
història i amb l’interès d’un fins ara profà en matèria d’història eclesiàstica
però apassionat i sovint commogut per aquesta història personal i col·lectiva. Tenim
doncs a les mans una obra escrita amb rigor i amb passió i per tant la
combinació no pot donar sinó un molt bon resultat, com així ha estat. Una
biografia que té la virtut de descobrir-nos un personatge fins ara amagat de la
història, una biografia que esdevé un acte de reivindicació d’una persona i fins
i tot un acte de justícia. Perquè avui no tant sols presentem un llibre, fet ja
de per sí rellevant i important; avui vindiquem un home a qui en el seu moment
no se li feu la justícia que la seva vàlua, la seva tasca i la seva vida
sencera mereixien. És d’aquesta situació personal del biografiat que arrenca
aquesta obra i és per això que fa de la lectura d’aquest llibre un itinerari
apassionant per la vida del P. Bernat Morgades.
El
P. Bernat Morgades fou ben bé un home del seu temps i de la seva terra; amb dos
amors profunds en primer lloc Déu fet que el portà a entrar als pares paüls i a
ser ordenat de prevere i un segon amor també molt profund, a la seva terra i
concretament a Poblet, és aquets amor sense cap dubte el que el porta a ser la
primera vocació després de la restauració de la vida monàstica a Poblet l’any
1940. El 24 de novembre de 1940 quatre monjos italians, del monestir de Santa
Croce a Roma, a tocar de San Joan Laterà: Giovanni Rosavini, Martino Marini,
Giovanni Fioravianti i Tomasso Bona; arribaren a Poblet, a un monestir en gran
part destruït, on vivia des de 1929 un home clau en la seva restauració, Eduard
Toda, aleshores ja en el darrer tram de la seva vida, però que seguia
treballant per ressuscitar el monestir després de cent-cinc anys d’abandó i una
destrucció i espoliació quasi absoluta. Aquells mesos finals de 1940 i primers
de 1941 convisqueren a Poblet els quatre monjos fundadors i Eduard Toda, i la
convivència no fou sempre fàcil. L’abril de 1941 morí Eduard Toda, quan ja
havien entrat les primeres vocacions autòctones, que foren el P. Bernat, prevere
paül, i els futurs P. Benet i P. Robert, novicis paüls, com a capdavanters
d’altres que vindrien després. El P. Bernat Morgades esdevenia així un pont
entre moltes coses: primer entre els catalans que miraven a Poblet des de
finals del segle XIX amb un enamorament romàntic, Eduard Toda, Domènech i
Muntaner o Antoni Gaudí en són bons exemples, i la nova comunitat molt
condicionada pel moment històric ja que venia de la Itàlia feixista amb la idea
de la guerra civil com a creuada posada al cap i enmig d’una Europa immersa en
una guerra de resultat encara incert; pont també entre una Església
profundament arrelada a la terra i una Església estretament vinculada al nou
règim sorgit d’una guerra civil. Un home d’Església i un home del país, nascut
en el sí d’una família conservadora, d’arrel carlina com moltes altres a la
Conca de Barberà, és a dir profundament creient i alhora malaltissa d’amor pel
seu país.
Poblet
estava al cap i al cor del P. Bernat, com diu el subtítol d’aquesta biografia
seva, des de que va néixer a pocs metres del monestir a cal Menacho, on els
seus pares feien de masovers. Un Poblet aleshores deshabitat, a mercè de
qualsevol que volgués entrar-hi i prendre el que hagués de menester i que havia
estat l’escenari dels jocs infantils de Manuel Morgades.
La
seva vida fou marcada per la mateixa història que li tocà de viure i el marc
geogràfic on es crià. El P. Bernat és un clar exponent d’aquella Església
catalana que patir primer per ser Església i després per ser catalana, en una
guerra civil que no acabà el 1 d’abril de 1939, sinó que les seves
conseqüències anaren molt més enllà en el temps i en les actituds en una dura
postguerra que sovint no responia a les expectatives que alguns dels seus
coetanis hi havien posat.
Manuel
Morgades, el P. Bernat, és un clar exemple d’aquells que foren perseguits
primer per la seva fe en Déu i després per la seva fidelitat al país. El P.
Morgades es feu paül sens dubte perquè no podia esdevenir monjo a Poblet aquell
any 1923 quan ingressà al seminari menor que els paüls tenien a Bellpuig tot i
que mai va perdre el contacte amb Poblet, sobretot durant els anys 30 quan
residia a la casa dels paüls a l’Espluga i començà a sovintejar les visites a
Eduard Toda, aleshores President del Patronat de Poblet. Ordenat de prevere la
primavera de 1936, l’aixecament militar de juliol el sorprengué a l’Espluga i
passà de la casa dels paüls a una semi clandestinitat amb els seus pares per
ser detingut finalment l’11 de febrer de 1937. Posat finalment en llibertat i
establí lligams amb els quadres del PNB refugiats a Barcelona que li permeteren
fugir de la zona republicana i incorporar-se com a capellà alferes a l’exèrcit
franquista. Com tants altres i com destaca el Dr. Culla la seva valoració
d’aquesta etapa passa d’un cert entusiasme amb una èpica narració per a la
revista dels paüls de la província de Barcelona exiliats a Mallorca, a un nou
relat fet anys després a la seva família, molt més centrat en la tragèdia d’una
guerra civil i d’una molt dura postguerra.
La
vida del P. Morgades té tres parts molt clares unides per un nexe comú: Poblet.
La primer part de la seva vida va de 1911, quan neix, al 1 d’abril de 1941,
quan entrà a Poblet; veient acomplert el seu somni, Poblet amb una vida
monàstica restaurada i ell de monjo. La segona part de la seva vida són els nou
anys de vida monàstica del P. Bernat Morgades a Poblet, cinc mesos després de
l’arribada dels quatre monjos fundadors i quan aquests ja havien rebut l’ordre
de que si no hi havia vocacions els caldria tornar a Itàlia, entrà al monestir
i la seva sola entrada significà una pròrroga en la vida de la comunitat. La tercera i darrera part de la vida del P.
Bernat s’enceta amb els esdeveniments de 1950 quan fou arrencat d’allò que més
estimava, fins a la seva mort el setembre de 1963 esdevé un monjo proscrit i
errant per l’Europa de la postguerra mundial. Quan llegeixin aquest llibre
viuran un ritme in crescendo, el de la vida del P. Bernat que arriba al seu cim
amb l’entrada a Poblet, amb la seva professió i el seu nomenament com a
subprior i que amb la visita regular de 1950 el converteix en un monjo fugitiu
sempre enyorat de Poblet.
Què
va passar l’any 1950 a Poblet? Vostès ho poden saber ja que el Dr. Culla aporta
tots els elements perquè puguem conèixer que va passar durant aquells mesos que
culminaren amb la marxa del P. Bernat vers un nou exili. De la mà del Dr. Culla
vostès podran descobrir els protagonistes principals i els secundaris d’aquesta
història i alguns altres que esdevenen cooperadors necessaris per als fets tal
com van succeir; en la lectura vostès els descobriran i els coneixeran. El Dr.
Culla, com diria algú, intenta posar llum a la foscor, i ho aconsegueix,
deixin-se guiar per ell i la seva paraula experta i arribaran a saber el perquè
de tot plegat.
Sols
un apunt, en entrevistar el juliol de 2001 al P. Giovanni Rosavini a Fiastra, per
a la segona època de la revista Poblet; aquest recordava encara amb extrem
dolor aquella visita i l’ordre d’allunyament de Poblet i d’incomunicació amb
qualsevol monjo del cenobi que va rebre en ser enviat de nou a Itàlia. Dues
víctimes, el P. Rosavini, prior refundador, i el P. Morgades, dues víctimes
notòries d’una situació que costa de creure que s’hagués produït; però els
asseguro que és ben real. Li deia el mateix P. Bernat al seu íntim amic i
protector també en els moments difícils, en Lluís Carulla: «no preguntis què he
fet per trobar-me com me trobo. Millor i més exacte seria preguntar que m’han
fet i per què ho han fet».
Del
P. Bernat Morgades en restà molta feina feta, citar tant sols la fundació de la
Germandat de Poblet, en un difícil equilibri per no alertar al règim del moment
amb noms sospitosos, i la creació de la revista Poblet, de la seva primera
època, recuperant-se la capçalera l’any 2000 seguint l’estela d’aquella primera
revista fundada pel P. Bernat.
El
P. Bernat fou un home, com tots nosaltres, amb virtuts i defectes però guiat
per aquest amor seu a Déu que es concretà en un país i en un lloc concret,
Poblet. La seva història personal depassa l’àmbit privat, perquè és una mostra
del conjunt de la història de l’Església a Catalunya, de la mateixa història de
Catalunya. No dic de l’Església catalana i no ho dic tant sols perquè alguns
protagonistes d’aquesta història particular, no eren pas catalans, sinó perquè
aquesta com a tal no existeix, no s’alarmin, en estricte sentit hi ha una
Església universal i unes esglésies particulars, les diòcesis; per tant que no
els enganyin, és ben clar que tampoc no existeix l’Església espanyola. Un àmbit
aquest, la història de l’Església a Catalunya al llarg del segle XX i més
concretament durant el franquisme, que és un camp encara per estudiar amb rigor
i profunditat. Amb personatges que han passat una mica desapercebuts i d’altres
la imatge dels quals està per descobrir.
Aquí
amb aquest llibre podem descobrir un d’aquets personatges i potser també
d’altres que es mouen al voltant d’aquesta història. Tenen o tindran a les mans
una biografia que no respon a tots els interrogants però sens dubte marca un
abans i un després no tant sols en el coneixement del biografiat sinó també en el
de la història més recent de Poblet.
El
Dr. Culla, fins ara aliè a la història del món monàstic, s’endinsa en la nostra
història comunitària i ho fa amb tot el rigor que el caracteritza. No hem
dubtat a facilitar-li l’accés als nostres arxius tant a Poblet com a la Casa
General a Roma, perquè ens cal conèixer la nostra història i la història de
Poblet de 1940 ençà és encara la gran desconeguda.
De
nou agrair i felicitar al Dr. Culla per la seva obra i a tots vostès els
convido a llegir-la amb el màxim interès, en acabar sabran bastant més de la
vida del P. Bernat Morgades i una mica més de la història de Poblet que és com
dir de la història de Catalunya.
De
nou agrair a la família Morgades que no hagin defallit mai, que no s’hagin
rendit mai, ni en els pitjors moments; perquè gràcies a la seva tasca sovint
callada, sobretot als inicis fins i tot incompresa, de guardar memòria del P.
Bernat, són ells qui han fet possible aquest llibre.
Moltes
gràcies.