divendres, 19 de novembre del 2021

Dissabte de la setmana XXXIII durant l'any / I

 

Dissabte de la setmana XXXIII durant l'any / I

20 de novembre de 2021

Sant Octavi

1M 6,1-13; Salm 9,2-3.4 i 6.16 i 19 i Lc 20,27-40

 

Antíoc el rei assot d’Israel i de tants altres pobles de la seva època, el conqueridor i dominador que s’imposava a sang i espasa, està a les portes de la mort, la seva estratègia finalment no ha donat resultat, ha estat vençut pels jueus i pels perses i ara trasbalsat profundament, no se’n sap avenir i cau malalt al llit vençut davant del Senyor. Volgué arrasar el culte al Déu d’Israel, es fià de les seves soles forces i ara a la fi de la seva vida veu que tot plegat no és res més que vanitat i fum, perquè no havia fonamentat la seva vida sobre la roca de Déu sinó sobre el fang de l’ambició humana.

Sovint els homes posem la nostra mirada sobre objectius mundans, caducs, efímers i oblidem allò que val realment, l’únic que val. Cap dels valors que en l’antiguitat o avui dia la major part dels homes tenen per importants ho són realment. Esmercem molts esforços en aconseguir poder, reconeixement, diners o prestigi; però a l’hora de la veritat cap d’aquestes coses dura per sempre i tant sols tenen poder per allunyar-nos del que val realment. També el mateix poble d’Israel, ho hem anat veient al llarg d’aquests darrers dies en la primera lectura,  tingué i caigué en la temptació d’oblidar a Déu per adequar-se als corrents imperants en la seva època, es va hel·lenitzar en costums i cultes i va ofendre així al Senyor.

Foren pocs els qui es mantingueren fidels, els qui venceren la pressió dels poderosos, els qui resistiren les modes que volien imposar-se de totes, totes. I aquets pocs que es mantingueren fidels a l’amistat amb el Senyor acabaren pagant-ho amb la vida com Eleazar que no volgué ni tant sols aparentar que vulnerava la llei, com els set germans morts davant la seva coratjosa mare o amb l’exili com Mataties que acabà per haver d’anar-se’n al desert.

Té raó Antíoc ara al final de la seva vida, ell es creia estimat i bondadós quan de fet la maldat havia guiat la seva vida i per això al moment de la veritat es mostra trist, vençut i abatut. Els nostres valors deixen de ser bons valors quan s’allunyen de la voluntat del Senyor, quan disfressem la nostra voluntat de voluntat divina i ens convertim així en impostors malvats que fixem la nostra meta en ambicions mundanes i per aconseguir-les no deixem d’emprar qualsevol mètode, com Antíoc, mentint, violents, murmurant, presos a la trampa que parem ofenent als altres i al Senyor.

El que realment val als ulls de Déu és una altra cosa. Ni poder, ni haver tingut set marits serveixen de res, perquè ens ho ha dit Jesús en l’Evangeli els qui Déu considerarà dignes ja no moriran mai més, tindran part en la resurrecció, seran iguals als àngels i seran fills de Déu.

Davant del conformisme social hi ha qui com els màrtirs trenca motlles i si davant els seus contemporanis són considerats sovint uns fracassats; pel Senyor són estimats i convidats al Regne d’aquest Déu que és Déu de vius i no de morts; Déu dels vertaderament vius. El que val és el judici davant de Déu no pas l’opinió dels homes.

Hi ha també algú molt especial en la vida de Jesús, en la vida de l’Església, que això ho entengué molt bé, no pas fent-ne grans explicacions, ni grans disquisicions, simplement ho practicà i ho visqué; cantà les meravelles del Senyor, saltà de goig i celebrà el seu nom, el d’aquell que portà en les seves entranyes virginals.

Per això Maria és causa de la nostra alegria, és la porta de la nostra joia si ens confiem al Senyor, si ens deixem arrabassar com ella per l’amor de Déu, d’aquell qui tant ens estimà i ens estima, amb un amor que no es consumeix, com el foc d’aquella bardissa a la muntanya. Confiem-nos a Maria i amb ella i per ella a aquell que no dubtà en fer-se com nosaltres i derrocant als poderosos, mai no defrauda l’esperança dels pobres en l’esperit.

dissabte, 13 de novembre del 2021

Dedicació de l’església de Poblet

 

Dedicació de l’església de Poblet

13 de novembre 2021

2 Cr 5,6-10.13-6,2, Salm 83,3.4.5 i 10.11, He 12,18-19.22-24 i Lc 19,1-10

«Restaura la meva església arruïnada». Un cert dia en què Francesc d’Assis pregava a l'església de Sant Damià, demanant al Senyor que l'il·luminés, li va semblar sentir sortir del Crucificat que allí hi havia la veu que tant desitjava escoltar, aquella veu li deia: «Francesc, restaura la meva església arruïnada». Certament davant dels seus ulls hi havia una església esfondrada, un temple en ruïnes, però la paraula de Déu anava molt més enllà d’aquelles pedres enrunades i parlava a Francesc de les pedres vives, de l’Església de Déu també aleshores en ruïnes.

Avui commemorem aquí la dedicació de la nostra església, la dedicació de la basílica de Poblet, perquè el temple que avui celebrem cal restaurar-lo, ja que la seva volta amenaçava despreniments. L’Església és obra de Déu, fundada per Jesucrist i fonamentada sobre el col·legi apostòlic però està en mans d’homes. L’Església neix als peus de la creu, quan el món s'enfosqueix, quan el Fill de Déu pateix la mort i la terra tremola; allí vora la creu neix l'Església. És prefiguració de l’Església celestial, com la creu és prefiguració de la resurrecció, albada de la Jerusalem celestial on els esperits dels justos ja han arribat a terme, aquella ciutat del Déu viu de la que ens ha parlat la carta als cristians hebreus  on hi resideixen miríades d’àngels i on s’hi celebra l’aplec festiu dels primers inscrits com a ciutadans del cel. L’Església neix a l'hora del gran dol, de la gran foscor i de la desesperació, perquè allí al calvari, d’aquell cos d’on brollà sang i aigua, sorgeix misteriosament la llum de l'esperança. El Déu amagat roman sempre com Déu viu i pròxim i també en la nit del dolor, de la mort, de la dificultat, el Senyor continua essent el nostre Salvador i l'Església la seva nova família, que vora la creu començà a formar-se. (Cf. Joseph Ratzinger, Via Crucis 25 de març de 2005). Per això l’Església terrenal formada per homes pateix sotracs, té esquerdes i cal treballar constantment en el seu arranjament, perquè no s’esfondri.

El nostre temple pateix encara avui problemes d’estructura per l’obertura en el seu moment de les capelles laterals de la nau sud i alhora pels estralls del foc que va cremar durant el trienni liberal de 1821 el cor i l’orgue. També l’Església a la terra pateix sovint per l’obertura de noves capelletes, les obrim nosaltres mateixos amb el pic de la murmuració, la pala de l’enveja i la paleta de la supèrbia i obrint-les afeblim els murs de l’Església; afavorim la llavor de la divisió que debilita els seus fonaments i la recerca de la unitat esdevé així una tasca constant en el dia a dia de la vida de l’Església, és l’ecumenisme que té com a objectiu retrobar la comunió perduda per l’afany dels homes en erigir-se garants de la voluntat de Déu. També l’Església de Crist ha patit els estralls del foc perquè la persecució ha estat massa sovint una companya habitual de viatge en aquest peregrinar seu per la terra.

El nostre temple intentà d’aturar el seu esquerdament als anys quaranta del segle XX situant falques de ferro per sostenir les voltes i es cobriren amb guix i altres materials perquè no es notés la intervenció. També l’Església pateix intervencions potser benintencionades en el seu moment però que acaben per provocar l’efecte contrari al que volien i en lloc d’unir, divideixen les pedres vives que la formen. Massa sovint també davant dels mals humans que afecten a la nostra Església hem volgut dissimular, maquillar-ne els efectes i més tard o més d’hora ha acabat per sortir a la llum allò que es volia amagar i amb efectes encara més perjudicials que els que hi havia en un moment inicial. És el mal del món i el Senyor va morir a la creu per posar-nos davant de la realitat del mal. No podem continuar traient importància al mal si tenim davant els ulls la imatge del Senyor que sofreix a la creu per nosaltres; aquell qui ens diu: «No ploreu per mi; ploreu més aviat per vosaltres, perquè si així tracten al tronc verd, què passarà amb el sec?» (Cf. Joseph Ratzinger, Via Crucis 25 de març de 2005).

Nosaltres maldestres som avui les febles pedres vives que formen l’Església que peregrina per la terra i no tenim aquella fe de Zaqueu, tot i que també a nosaltres el Senyor ens diu que baixem del sicòmor de la banalitat, ens entestem en restar-hi i no acabem de creure’ns que el Senyor ens convida a compartir la taula amb Ell, ens convida a salvar-nos. Massa sovint som víctimes de les grans ideologies i de la superficialitat de l'home que ja no creu en res que no pugui comprar i es deixa portar simplement pel corrent dels temps creant un nou paganisme, un paganisme pitjor que cap altre abans, i volent oblidar definitivament a Déu, ha acabat per desentendre's de l'home. Sovint doncs estem sumits en la terra i no mirem al cel, no mirem al Crist que continua passant al nostre costat i ens crida. (Cf. Joseph Ratzinger, Via Crucis 25 de març de 2005).

No es tracta d’emprar trompetes i címbals, d’immolar una infinitat de moltons i de vedells; es tracta, com Zaqueu, d’obrir els nostres cors al Senyor, de voler amb tot el cor de viure a casa seva lloant-lo cada dia, d’estimar-lo més que cap altra cosa a la nostra vida, de voler viure als atris de la casa del Senyor. «Únicament podem veure a Jesús amb el cor. Solament l'amor ens el deixa veure i ens fa purs. Només l'amor ens permet reconèixer a Déu, que és l'amor mateix.» (Joseph Ratzinger, Via Crucis 25 de març de 2005).

Nosaltres els homes som els qui esquerdem, els qui provoquem fissures i afeblim els murs provocant divisions a la casa de Déu, que és la seva Església. Tantes vegades el buit i la maldat de cor ens dominen; tantes vegades celebrem només per a nosaltres sense adonar-nos que és Ell qui ens convoca; tantes vegades deformem i abusem de la seva Paraula; tantes vegades la nostra fe defalleix i la formulem mitjançant paraules buides; tantes vegades embrutem l'Església els qui, per la nostra consagració, pel nostre sacerdoci, hauríem d'estar completament lliurats a ell i acabem per sucumbir a la supèrbia i a l’autosuficiència. (Cf. Joseph Ratzinger, Via Crucis 25 de març de 2005).

El Senyor vingué a buscar allò que s’havia perdut i no ho dubtem mai, nosaltres som els perduts, malgrat que siguem els qui miren d’apuntalar la seva casa, el seu temple; ho fem sempre de manera maldestre i quan volem apuntalar amb el ferro de la supèrbia acaba per aparèixer el rovell del pecat; quan amb els nostres cants, trompetes i címbals mirem d’amagar les esquerdes de la nostra fe amb el guix d’un culte buit, acaba per caure tot plegat damunt els nostres mateixos caps.

Es pregunta el Papa Francesc «Com vivim el nostre ser Església? Som pedres vives o, per contra, som, per així dir-ho, pedres cansades, avorrides, indiferents? Ens obrim a l'acció de l'Esperit Sant per a ser part activa de la nostra comunitat o ens tanquem en nosaltres mateixos?» (26 de juny de 2013).

Ens cal la força de la fe per demanar-li al Senyor d’esdevenir, imperfectes com som, febles com som, pecadors com som, pedres dignes per al seu temple, carreus tallats per la força de l’Esperit, restaurats pel poder de la gràcia i poder així brillar amb l’esplendor d’una vida santa, com a part de l’edifici visible que és l’Església a la terra, prefigura de la celestial.

diumenge, 7 de novembre del 2021

Diumenge XXXII durant l’any / Cicle B En memòria dels difunts de la família Vilà

 

Diumenge XXXII durant l’any / Cicle B

7 de novembre de 2021

Difunts família Vilà

1R 17,10-16; Salm 145,6c-7.8-9a.9bc-10He 9,24-28 i Mc 12,38-44

 

«Els homes morim» ens ha dit la carta als cristians hebreus. Aquest és un fet natural però tot i que el tenim ben après, la mort sempre ens sorprèn, ens costa pair-la, per utilitzar una expressió col·loquial. Per la fe podem saber que el Déu que ho és per tots els segles, com ens ha dit el salmista, ens espera després d’aquest judici que ens anuncia també la segona lectura. Sabem que Déu és pare de misericòrdia i que ens estima i qui estima no pot pas voler cap mal a l’estimat. 

Això és una cosa que els nostres Andreu, Ramon, Dolors i Ana ens han ensenyat al llarg de la seva vida i ens han deixat com a llegat; aquesta és l’herència que val i no pas cap altra. Perquè ja ho hem escoltat en les lectures, Crist no valora aquells grans sacerdots que es passegen amb els seus vestits i cerquen que la gent els saludi; Déu estima una viuda pobre que dona dues petites monedes, perquè no té més; Déu estima la viuda de Sarepta que sols té un grapat de farina i una mica d’oli per a ella i per al seu fill, però no dubte en compartir-ho amb el profeta Elies. I cap de les dues ho fa per una recompensa perquè ni la del temple sap que Jesús l’està observant, ni la de Sarepta sap que gràcies al seu gest durant molts dies tant ella com la seva família podran menjar. 

No és això el que ens han deixat L’Andreu, el Ramon, la Dolors i l’Ana? No ha estat aquesta la seva manera de fer, la seva manera d’estimar-nos? Avui els recordem a ells i a tots els nostres pares, mares, oncles, tietes, avis i cosina difunts, ho fem amb enyorança; una enyorança que no ens passarà mai, perquè ja no els tenim entre nosaltres; però fixem la vista una mica més enllà, fixem-nos en com han viscut, en com han compartit; cadascun d’ells a la seva manera i en les seves circumstàncies, però recordem sempre com ens han estimat, tot i que potser alguna vegada puntual d’una manera que no acabàvem d’entendre, però al cap i a la fi tant sols volien el millor per a nosaltres i han esmerçat totes les seves forces per lluitar pels seus. Ara ens venen al cap mil i una anècdotes o situacions i ens aniran venint sempre, perquè ells formen part de les nostres vides i això és també el seu llegat. 

Fa poques setmanes amb la mort de l’Andreu, un lluitador nat, un home inquiet i compromès fins al final, ha mort el darrer dels primers vuit germans i potser això marca la fi d’una època i alhora ens fa adonar que el temps passa i tots anem fent anys i és cert que passa, però no passa en va sinó que anem acumulant generacions i en la memòria d’aquestes hi ha el record dels nostres difunts, d’aquells que són més nostres perquè ens han estimat i els hem estimat; perquè ens estimen encara i els estimem també ara nosaltres, d’una manera potser diferent però amb la mateixa intensitat. 

Avui els recordem amb tristesa, amb nostàlgia; però els hem de recordar sempre i per damunt de tot amb esperança. Plens d’esperança perquè a la fi de la vida ens examinaran en l’amor, Déu sols ens preguntarà si hem estimat i els nostres germans podran respondre que no han fet res més que estimar i que ens han estimat amb totes les seves forces, en les alegries i en les penes, en els bons i en els mals moments perquè el seu amor fou sempre generós i alegre. Feliços ells que ens han lliurat generosament el seu amor i s’han sentit estimats per nosaltres, un amor que en el dur camí d’aquets darrers anys han rebut potser sense adonar-se’n i que ara alliberats del cos mortal segur que agraeixen. 

Recordar als nostres difunts, pregar pels nostres difunts, si ho mirem bé, no és sinó un preparar-nos per a aquesta hora que ha arribat ja per a ells, l’hora de viure vertaderament, la del veritable encontre amb el Senyor, l’hora de néixer de nou i estar-se allí on està el Senyor, allí on Ell ens hi ha preparat estada, on hi ha lloc per a tots. 

Jesús vora el sepulcre del seu amic Llàtzer digué a Marta: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més. ¿Ho creus, això?» Els nostres germans hi van creure i ara i aquí nosaltres tot recordant-los a ells demanem al Senyor que aquesta seva esperança s’hagi acomplert i gaudeixin de la pau que es van guanyar a pols al llarg de tota la seva vida, donant als seus.

Diumenge XXXII durant l’any / Cicle B

 

Diumenge XXXII durant l’any / Cicle B

7 de novembre de 2021

1R 17,10-16; Salm 145,6c-7.8-9a.9bc-10He 9,24-28 i Mc 12,38-44

 

Oferir-se, donar-se, això és el que complau a Déu; no li plauen grans ofrenes, ni encara menys anunciades a tocs de corn o de trompetes; Déu estima la senzillesa de cor, la sinceritat de cor. El Senyor sap que és donar-se del tot, perquè a Crist no li calgué oferir-se moltes vegades, amb una sola vegada n’ha tingut prou, perquè Ell s’ha donat fins a l’extrem i això és el que ens demana donar-nos fins a l’extrem de donar el que ens cal, no pas el que ens sobra. Una vídua que no té sinó un grapat de farina i una mica d’oli; una altra vídua pobre que sols té dues monedes de les més petites; totes dues donen tot el que tenen i ho fan generosament, desinteressadament; no pas pensant en cap recompensa futura, sinó donant-ho de cor.

La nostra societat apareix sovint com a altruista i li plau dir-se solidaria, generosa; però al cap i a la fi acabem donant allò que ens sobre, allò que ja no hem de menester o fins i tot allò que ens fa nosa; som com aquells mestres de la llei que blasmava Jesús que els agradava de passejar-se amb els seus vestits, ser saludats a les places, ocupar els primers seients i que acabaven devorant els béns de les viudes en lloc de socorre-les. Eren d’aquells que mantenen una actitud de superioritat i de vanitat que els porta a menysprear als que compten poc o es troben en inferioritat de condicions, com era el cas de les vídues d’Israel. Qui sap si mentre aquella vídua pobre tirava dues petites monedes algun ric se la mirava amb menyspreu.

Al Senyor no li convencen les aparences, aquell qui va prendre damunt seu els pecats de tots, coneix ben bé que hi ha al fons dels nostres cors, Ell sap com diu el salmista que «els nobles són només aparença: tots plegats a les balances no pesen més que el vent.» i que sols val fer justícia als oprimits, donar pa als famolencs, alliberar als presos, donar la vista als cecs, guardar als forasters, redreçar als vençuts, capgirar els camins dels injustos, mantenir a les viudes i als orfes. És el que ens ensenya l’Església i tal volta avui ja hem oblidat, són aquelles definides com les obres de misericòrdia per l’Església i que segurament vam aprendre de memòria quan érem petits:  Donar de menjar al qui té fam; donar de beure al qui té set, vestir al despullat, visitar als malalts i als presos; acollir als forasters, rescatar als captius i enterrar als morts; això és el que compte.

Tant la societat com la cultura actual, igual que les del temps de Jesús, estan satisfetes pel desig de figurar, de protagonisme, d’aparèixer com a generosos, pura façana. Els mitjans de comunicació destaquen als personatges influents i provoquen l'anhel de ser citats com a famosos. En canvi, l'Evangeli presenta una manera ben diferent de comportament, en el qual la discreció, l'anonimat i l'honradesa es valoren de manera especial.

Jesús ens adverteix del risc de desitjar l'aparença. Cadascun de nosaltres pot descobrir fins a quin punt sofreix si no se’l té en compte, si no se li dóna l'honor que entén se li deu, si s'apoderen d'ell la gelosia en veure el tractament que reben uns altres. Cap d’aquests valors caducs i limitats serveix per al Crist, la norma al regne promès és ben diversa de la nostra; allí dues viudes valen molt més que tots els reis, els rics i els grans sacerdots junts. La vídua pobra de l’Evangeli és presentada com a icona de generositat i es converteix en protagonista als ulls de Jesús; ella no donà les dues petites monedes perquè Crist la veiés, segurament ni sabia que algú la mirava; però en aquell temple no hi havia cap altre de més religiosa, més solidaria, més honrada que aquella viuda.

Perquè Déu no mesura la quantitat sinó la qualitat, escruta el cor, mira la puresa de les nostres intencions.

dijous, 4 de novembre del 2021

Presentació del llibre de Joan B. Culla Amb Poblet al cor: El P. Bernat Morgades i el seu temps (1911-1963) Tarragona - Llibreria la Capona

 

Presentació del llibre de Joan B. Culla

Amb Poblet al cor: El P. Bernat Morgades i el seu temps (1911-1963)

Tarragona - Llibreria la Capona

Dijous 4 de novembre de 2021

 

Molt bona tarda a tothom. En primer lloc agrair al Dr. Culla la seva amable invitació per ser present avui aquí i també a la família Morgades que ha mantingut el record del P. Bernat al llarg dels més de cinquanta vuit anys transcorreguts des del seu traspàs el 10 de setembre de 1963. És un goig ser avui aquí en aquesta llibreria vertader referent cultural a Tarragona i ho és també compartir taula amb el Dr. Culla i amb en Josep-Lluís Carod Rovira.

Presentem aquí a Tarragona un nou llibre del Dr. Culla i això ja és de per sí important i una bona noticia perquè el Dr. Culla és un dels historiadors de referència del nostre país i alhora un molt bon comunicador. Tenen o tindran per tant vostès a les mans una bona obra, escrita amb rigor, una biografia, una molt bona biografia. Però  darrera una obra d’aquest gènere, una biografia, un gènere que alguns podrien creure en desús o desfasat; hi ha sempre una història humana, una vida que pel que sigui té alguna cosa a transmetre’ns.

Totes les vides són interesants, totes aporten quelcom a algú i al cap i a la fi el conjunt de les biografies individuals de cadascun de nosaltres formen el conjunt de la història d’un poble. Moltes vegades podríem dir que alguns esdeveniments històrics haurien transcorregut de manera diferent si els seus protagonistes haguessin estat uns altres i segur que deu ser així. També hi ha personatges històrics que si no haguessin existit haurien afectat directament l’esdevenir de la nostra història i d’altres que de no haver existit l’haurien fet més planera. Avui i aquí tenim una biografia d’una persona, d’un prevere, d’un monjo que va protagonitzar una part important de la petita història de Catalunya viscuda des del Monestir de Poblet. Una història profundament humana amb un anhel diríem vital que la guiava i que un cop aconseguit se li esmunyi de les mans o més aviat li fou arrabassat d’una manera com a mínim poc digne i encara menys digne si tenim en compte que gran part dels protagonistes de la història eren homes d’església.

És aquesta doncs una biografia escrita amb el rigor d’un professional de la història i amb l’interès d’un fins ara profà en matèria d’història eclesiàstica però apassionat i sovint commogut per aquesta història personal i col·lectiva. Tenim doncs a les mans una obra escrita amb rigor i amb passió i per tant la combinació no pot donar sinó un molt bon resultat, com així ha estat. Una biografia que té la virtut de descobrir-nos un personatge fins ara amagat de la història, una biografia que esdevé un acte de reivindicació d’una persona i fins i tot un acte de justícia. Perquè avui no tant sols presentem un llibre, fet ja de per sí rellevant i important; avui vindiquem un home a qui en el seu moment no se li feu la justícia que la seva vàlua, la seva tasca i la seva vida sencera mereixien. És d’aquesta situació personal del biografiat que arrenca aquesta obra i és per això que fa de la lectura d’aquest llibre un itinerari apassionant per la vida del P. Bernat Morgades.

El P. Bernat Morgades fou ben bé un home del seu temps i de la seva terra; amb dos amors profunds en primer lloc Déu fet que el portà a entrar als pares paüls i a ser ordenat de prevere i un segon amor també molt profund, a la seva terra i concretament a Poblet, és aquets amor sense cap dubte el que el porta a ser la primera vocació després de la restauració de la vida monàstica a Poblet l’any 1940. El 24 de novembre de 1940 quatre monjos italians, del monestir de Santa Croce a Roma, a tocar de San Joan Laterà: Giovanni Rosavini, Martino Marini, Giovanni Fioravianti i Tomasso Bona; arribaren a Poblet, a un monestir en gran part destruït, on vivia des de 1929 un home clau en la seva restauració, Eduard Toda, aleshores ja en el darrer tram de la seva vida, però que seguia treballant per ressuscitar el monestir després de cent-cinc anys d’abandó i una destrucció i espoliació quasi absoluta. Aquells mesos finals de 1940 i primers de 1941 convisqueren a Poblet els quatre monjos fundadors i Eduard Toda, i la convivència no fou sempre fàcil. L’abril de 1941 morí Eduard Toda, quan ja havien entrat les primeres vocacions autòctones, que foren el P. Bernat, prevere paül, i els futurs P. Benet i P. Robert, novicis paüls, com a capdavanters d’altres que vindrien després. El P. Bernat Morgades esdevenia així un pont entre moltes coses: primer entre els catalans que miraven a Poblet des de finals del segle XIX amb un enamorament romàntic, Eduard Toda, Domènech i Muntaner o Antoni Gaudí en són bons exemples, i la nova comunitat molt condicionada pel moment històric ja que venia de la Itàlia feixista amb la idea de la guerra civil com a creuada posada al cap i enmig d’una Europa immersa en una guerra de resultat encara incert; pont també entre una Església profundament arrelada a la terra i una Església estretament vinculada al nou règim sorgit d’una guerra civil. Un home d’Església i un home del país, nascut en el sí d’una família conservadora, d’arrel carlina com moltes altres a la Conca de Barberà, és a dir profundament creient i alhora malaltissa d’amor pel seu país.

Poblet estava al cap i al cor del P. Bernat, com diu el subtítol d’aquesta biografia seva, des de que va néixer a pocs metres del monestir a cal Menacho, on els seus pares feien de masovers. Un Poblet aleshores deshabitat, a mercè de qualsevol que volgués entrar-hi i prendre el que hagués de menester i que havia estat l’escenari dels jocs infantils de Manuel Morgades.

La seva vida fou marcada per la mateixa història que li tocà de viure i el marc geogràfic on es crià. El P. Bernat és un clar exponent d’aquella Església catalana que patir primer per ser Església i després per ser catalana, en una guerra civil que no acabà el 1 d’abril de 1939, sinó que les seves conseqüències anaren molt més enllà en el temps i en les actituds en una dura postguerra que sovint no responia a les expectatives que alguns dels seus coetanis hi havien posat.

Manuel Morgades, el P. Bernat, és un clar exemple d’aquells que foren perseguits primer per la seva fe en Déu i després per la seva fidelitat al país. El P. Morgades es feu paül sens dubte perquè no podia esdevenir monjo a Poblet aquell any 1923 quan ingressà al seminari menor que els paüls tenien a Bellpuig tot i que mai va perdre el contacte amb Poblet, sobretot durant els anys 30 quan residia a la casa dels paüls a l’Espluga i començà a sovintejar les visites a Eduard Toda, aleshores President del Patronat de Poblet. Ordenat de prevere la primavera de 1936, l’aixecament militar de juliol el sorprengué a l’Espluga i passà de la casa dels paüls a una semi clandestinitat amb els seus pares per ser detingut finalment l’11 de febrer de 1937. Posat finalment en llibertat i establí lligams amb els quadres del PNB refugiats a Barcelona que li permeteren fugir de la zona republicana i incorporar-se com a capellà alferes a l’exèrcit franquista. Com tants altres i com destaca el Dr. Culla la seva valoració d’aquesta etapa passa d’un cert entusiasme amb una èpica narració per a la revista dels paüls de la província de Barcelona exiliats a Mallorca, a un nou relat fet anys després a la seva família, molt més centrat en la tragèdia d’una guerra civil i d’una molt dura postguerra.

La vida del P. Morgades té tres parts molt clares unides per un nexe comú: Poblet. La primer part de la seva vida va de 1911, quan neix, al 1 d’abril de 1941, quan entrà a Poblet; veient acomplert el seu somni, Poblet amb una vida monàstica restaurada i ell de monjo. La segona part de la seva vida són els nou anys de vida monàstica del P. Bernat Morgades a Poblet, cinc mesos després de l’arribada dels quatre monjos fundadors i quan aquests ja havien rebut l’ordre de que si no hi havia vocacions els caldria tornar a Itàlia, entrà al monestir i la seva sola entrada significà una pròrroga en la vida de la comunitat.  La tercera i darrera part de la vida del P. Bernat s’enceta amb els esdeveniments de 1950 quan fou arrencat d’allò que més estimava, fins a la seva mort el setembre de 1963 esdevé un monjo proscrit i errant per l’Europa de la postguerra mundial. Quan llegeixin aquest llibre viuran un ritme in crescendo, el de la vida del P. Bernat que arriba al seu cim amb l’entrada a Poblet, amb la seva professió i el seu nomenament com a subprior i que amb la visita regular de 1950 el converteix en un monjo fugitiu sempre enyorat de Poblet.

Què va passar l’any 1950 a Poblet? Vostès ho poden saber ja que el Dr. Culla aporta tots els elements perquè puguem conèixer que va passar durant aquells mesos que culminaren amb la marxa del P. Bernat vers un nou exili. De la mà del Dr. Culla vostès podran descobrir els protagonistes principals i els secundaris d’aquesta història i alguns altres que esdevenen cooperadors necessaris per als fets tal com van succeir; en la lectura vostès els descobriran i els coneixeran. El Dr. Culla, com diria algú, intenta posar llum a la foscor, i ho aconsegueix, deixin-se guiar per ell i la seva paraula experta i arribaran a saber el perquè de tot plegat.

Sols un apunt, en entrevistar el juliol de 2001 al P. Giovanni Rosavini a Fiastra, per a la segona època de la revista Poblet; aquest recordava encara amb extrem dolor aquella visita i l’ordre d’allunyament de Poblet i d’incomunicació amb qualsevol monjo del cenobi que va rebre en ser enviat de nou a Itàlia. Dues víctimes, el P. Rosavini, prior refundador, i el P. Morgades, dues víctimes notòries d’una situació que costa de creure que s’hagués produït; però els asseguro que és ben real. Li deia el mateix P. Bernat al seu íntim amic i protector també en els moments difícils, en Lluís Carulla: «no preguntis què he fet per trobar-me com me trobo. Millor i més exacte seria preguntar que m’han fet i per què ho han fet».

Del P. Bernat Morgades en restà molta feina feta, citar tant sols la fundació de la Germandat de Poblet, en un difícil equilibri per no alertar al règim del moment amb noms sospitosos, i la creació de la revista Poblet, de la seva primera època, recuperant-se la capçalera l’any 2000 seguint l’estela d’aquella primera revista fundada pel P. Bernat.

El P. Bernat fou un home, com tots nosaltres, amb virtuts i defectes però guiat per aquest amor seu a Déu que es concretà en un país i en un lloc concret, Poblet. La seva història personal depassa l’àmbit privat, perquè és una mostra del conjunt de la història de l’Església a Catalunya, de la mateixa història de Catalunya. No dic de l’Església catalana i no ho dic tant sols perquè alguns protagonistes d’aquesta història particular, no eren pas catalans, sinó perquè aquesta com a tal no existeix, no s’alarmin, en estricte sentit hi ha una Església universal i unes esglésies particulars, les diòcesis; per tant que no els enganyin, és ben clar que tampoc no existeix l’Església espanyola. Un àmbit aquest, la història de l’Església a Catalunya al llarg del segle XX i més concretament durant el franquisme, que és un camp encara per estudiar amb rigor i profunditat. Amb personatges que han passat una mica desapercebuts i d’altres la imatge dels quals està per descobrir.

Aquí amb aquest llibre podem descobrir un d’aquets personatges i potser també d’altres que es mouen al voltant d’aquesta història. Tenen o tindran a les mans una biografia que no respon a tots els interrogants però sens dubte marca un abans i un després no tant sols en el coneixement del biografiat sinó també en el de la història més recent de Poblet.

El Dr. Culla, fins ara aliè a la història del món monàstic, s’endinsa en la nostra història comunitària i ho fa amb tot el rigor que el caracteritza. No hem dubtat a facilitar-li l’accés als nostres arxius tant a Poblet com a la Casa General a Roma, perquè ens cal conèixer la nostra història i la història de Poblet de 1940 ençà és encara la gran desconeguda.

De nou agrair i felicitar al Dr. Culla per la seva obra i a tots vostès els convido a llegir-la amb el màxim interès, en acabar sabran bastant més de la vida del P. Bernat Morgades i una mica més de la història de Poblet que és com dir de la història de Catalunya.

De nou agrair a la família Morgades que no hagin defallit mai, que no s’hagin rendit mai, ni en els pitjors moments; perquè gràcies a la seva tasca sovint callada, sobretot als inicis fins i tot incompresa, de guardar memòria del P. Bernat, són ells qui han fet possible aquest llibre.

Moltes gràcies.

dimarts, 2 de novembre del 2021

Fidels difunts

 

Fidels difunts

2 de novembre 2021

2M 12,43-46, Salm 22, Rm 14,7-9.10b-12 i Jo 11,32-45

 

Sense l’esperança en la resurrecció la mort és un sense sentit, pot acabar esdevenint una angoixa vital, com una espasa que plana sobre el nostre cap, sobre la nostra vida, sempre amenaçant, per acabar caient damunt nostre, un dia més proper o més llunyà. La vida aquí és un regal de Déu; perquè és llavor de vida eterna; aquest és el seu vertader sentit. 

Deia una recent publicació de la Fundació Joan Maragall que «parlar de tant en tant de la mort és útil, com a mínim per quatre raons: ajuda a discernir millor les prioritats vitals; relativitza les preocupacions, els desigs i els entrebancs i els posa en un context temporal més ampli; ens ajuda a adonar-nos de la importància que tenen per a nosaltres algunes persones i alguns episodis de la vida; i contribueix a la lucidesa sobre la fragilitat de la nostra condició.» (Espiritualitat i pandèmia. Reflexions sobre el fracàs, la mort i l’esperança, p. 7). 

La mort per al creient va lligada íntimament i indissolublement a l’esperança; com aquella esperança que mogué a Judes Macabeu a oferir un sacrifici d’expiació pel pecat dels homes que havien mort en la batalla. Judes Macabeu honorava als morts certament, però no mogut solament per la nostàlgia o el dolor per la seva pèrdua, perquè si no hagués esperat que els qui havien caigut ressuscitarien, hauria estat inútil i neci de pregar pels qui ja eren morts. Judes Macabeu feia talment com nosaltres, que avui recordem als nostres germans difunts moguts per l’esperança de la seva i de la nostra mateixa resurrecció; perquè els qui avui preguem pels nostres difunts, demà serem també dels qui hauran deixat aquesta vida. El fonament d’aquesta esperança té un nom: Crist. Fou Ell qui va morir i va tornar a la vida, ens ha dit sant Pau, Crist és l’esperança, encarnada, feta home, feta realitat. Per això ens confiem a Ell, tant si vivim, com si morim ens confiem al qui és sobirà de morts i de vius, com diu l’Apòstol.  

La mort ens causa dolor, la mort dels éssers estimats, la dels qui han conviscut amb nosaltres, la dels amics; ens dol la seva pèrdua i alhora ens fa ben present el sentiment de la finitud de la nostra pròpia vida. No podem restar insensibles a la mort, seria ben bé una manca de caritat, perquè a Jesús mateix se li negaren els ulls davant la mort del seu amic Llàtzer i el dolor de les seves germanes; es commogué profundament i es contorbà. Davant la mort, des de la fe, ens cal sentir-nos adolorits sí, però alhora plantar la llavor de l’esperança i confiar en que veurem a la fi manifestada la glòria de Déu. Sovint quan parlem de la vida pensem en aquesta vida que tenim ara, amb una data d’inici i una data de caducitat; però la idea de vida, la Vida amb majúscules, va molt més enllà d’aquesta existència massa sovint infeliç, massa sovint sacsejada per la malaltia, la dificultat, les ambicions, la lluita constant per sobreviure. «Déu no ens salva de la mort ni de la desgràcia, creiem que ens salva en la mort i en la desgràcia.» (Espiritualitat i pandèmia. Reflexions sobre el fracàs, la mort i l’esperança, p. 47). 

Jesús a casa dels seus amics a Betània digué a Marta: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa.» (Lc 10,41-42). També a nosaltres les coses terrenals, la vida terrenal ens neguiteja, quan de fet la nostra mirada hauria d’anar sempre més enllà del que ara i aquí veiem, fits els ulls al cel, fits els ulls de la fe en la vida eterna. 

Per a nosaltres des de la fe té sentit pregar pels nostres germans difunts i avui, recordant-los, estem en comunió amb ells conscients de que si Crist ha vençut la mort, ha guanyat per a ells i per a nosaltres la vida eterna. Ara i aquí preguem perquè els nostres germans ja gaudeixin d’aquesta vida en plenitud, que havent comparegut davant el tribunal de Déu l’esperança sigui ja per a ells una certesa i demanem que un dia ens hi unim a la presència del Pare. 

Tot pregant i recordant als nostres germans difunts, visquem ara nosaltres per al Senyor per tal de poder morir per al Senyor, sobirà de morts i de vius, font de la resurrecció i de la vida.

dilluns, 1 de novembre del 2021

Tots Sants

 

Tots Sants

1 de novembre 2021

Ap 7,2-4.9-14, Salm 23, 1Jo 3,1-3 i Mt 5,1-12a

 

La vida, la vida terrenal, pot ser viscuda com una gran tribulació, ho és per a molta gent que pateix, hi ha fins i tot qui renta els seus vestits amb la sang de l’anyell, però hi ha molta altra gent que viu una tribulació callada, resignada, discreta. Visquem com visquem, pel mateix fet de viure, de participar en una o altra manera de la creació, sigui on sigui, sigui per més o menys temps, som convidats a la salvació. Déu enviant el seu Fill, fet home com nosaltres, igual en tot a nosaltres, llevat del pecat, ens ha donat una prova d’amor, d’un amor fins a l’extrem, per la qual ens es reconegut el títol de fills de Déu, el Pare ens reconeix com a tals i tant se’n dona que el món no ho faci, perquè tots som fills de Déu i el Pare ens convida a ser un dia semblants a Ell, a veure’l tal com és; com ens ha dit sant Joan en la segona lectura.

Si ja som fills de Déu, hereus de Déu, fills amb el Fill, la nostra vida terrenal ha de ser conseqüent amb aquest títol. Humils, compassius, nets de cor, pobres en l’esperit; malgrat que estiguem de dol, que tinguem fam i set de justícia, que siguem perseguits, ofesos, calumniats per la causa del Regne. La nostra vertadera força és la fe, és aquesta la que ens dona l’esperança d’una recompensa gran en el cel, d’arribar un dia a veure a Déu tal com és.

Avui celebrem la festivitat, la memòria, de tots aquells que van saber viure com a vertaders fills de Déu. El seu nombre és elevat, una multitud tan gran que prové de totes les nacionalitats, de totes les races, de tots els pobles i de totes les llengües. En coneixem el nom tant sols d’alguns, però els benaurats són molts més que els sants canonitzats per l’Església. Perquè ells no han tingut qui promogués la seva causa i permetés així pujar-los damunt d’un altar. Són els apòstols de la pobresa de l’esperit; els màrtirs perseguits i calumniats, els doctors de la humilitat, els pastors de la compassió, els consagrats a la justícia, els verges de cor, els benaurats del dia a dia. Però tots ells seguiren l’exemple d’aquell qui és el benaurat per excel·lència, Jesús. Ells com Ell ploraren, tingueren gana i set de justícia, foren purs de cor.

Les Benaurances ens mostren el perfil espiritual dels sants, que és el del mateix Crist, que per la seva passió, mort i resurrecció, ens convida al seu seguiment i ens mostra el camí que porta a la vertadera vida. Tants sols en la mesura en què acollim la seva proposta i el seguim, cadascun en les seves circumstàncies, podrem participar de la seva benaurança; acollint aquell per a qui tot és possible; tant sols amb la seva ajuda, només amb la seva ajuda, podrem arribar  a ser benaurats com ho són els qui exerceixen com a fills del Pare celestial. El que caracteritza als sants és que són feliços, benaurats; han trobat la vertadera felicitat que neix de rebre els favors del Déu que salva, una felicitat que neix d’un cor sincer, d’unes mans netes de culpes, de desconfiar dels falsos déus com són  el poder, el diner, la mentida i tants d’altres que dominen el nostre món; una felicitat que té la seva font en l'amor de Déu. Per això, els sants són feliços, benaurats; perquè les benaurances són el seu camí, la seva meta, la seva pàtria. Les benaurances són el camí de vida que el Senyor ens ensenya, perquè seguim les seves petjades. (Cf. Papa Francesc Homilia del dia 1 de novembre de 2016).

Avui no preguem per aquests germans nostres, sinó que ens encomanem a ells, a tots aquests sants pels quals ja brilla la llum, els quals havent cregut en Déu per la fe, coneixen ara Déu en plenitud, perquè els hi ha estat concedit de veure’l tal com és. Ells han vist convertida la seva esperança en realitat. Que els sants del dia a dia ens hi ajudin sempre amb el seu exemple i la seva intercessió, ells que han estat sal per a la terra i llum per al món, intercedeixin perquè el Senyor ens faci la gràcia de viure benaurats, és a dir feliços i fidels al Crist.