Diumenge XXX Durant l’any / B

Diumenge XXX Durant l’any / B

Sant Bernat Calvó

Mas Calvó 28 d’octubre de 2018

Jr 31,7-9; Salm 125,1-2ab.2cd-3.4-5.6; He 5,1-6 i Mc 10,46-52

Escriu sant Bernat de Claravall «Pel fet de ser abat no deixes de ser monjo. El monjo el fa la professió, i l’abat la necessitat. I perquè la necessitat no faci ombra a la professió, que la teva condició d’abat s’afegeixi, sense suplantar-la, a la teva condició de monjo»^[1]. La vocació de sant Bernat Calvó fou la de monjo, fou cridat pel Senyor per ser monjo cistercenc, per seguir a Crist des del clos del monestir de Santes Creus. Ell mateix a les darreries de la seva vida escrivia «com que no podem, ni hem de fer testament, perquè som monjos, fem memorial de tots els nostres deutes.» Tota la seva vida es considerà monjo, malgrat els nou anys de pontificat com a bisbe de Vic, malgrat ser conseller del Rei Jaume, malgrat ser inquisidor. Des del mateix moment en que trucà a la porta del monestir, sabent ben bé el que hi trobaria i també essent bon coneixedor del que deixava enrere; en ser una vocació madura entre les que s’acostumaven en aquells anys, la seva vida de monjo el marcà i l’omplí. Sant Bernat Calvó, com el cec Bartimeu sentí que Jesús passava vora seu i s’aixecà per seguir al mestre, perquè ser deixeble vol dir seguir a Crist, acompanyar-lo en el seu camí, en definitiva al llarg de tota la nostra vida. Com Bartimeu, Bernat Calvó recobrà la vista per caminar en la llum; renunciant al seu càrrec de jutge per professar com a monjo cistercenc per esdevenir-ne abat i esser elegit bisbe, promovent sempre la vertadera doctrina, com el defineix el Martirologi Romà^[2].

L’evangeli de Marc d’avui ens convida a contemplar a Jericó les darreres jornades de Jesús abans de pujar a Jerusalem. Al seu pas un cec, un pobre cec, assegut ran del camí, demana l’ajut, l’atenció de Jesús, i per la gràcia d’aquest rebé la llum, la vista i la bona nova de l’Evangeli. Sant Bernat Calvó assegut a la vora del camí d’una vida materialment assegurada però espiritualment buida, en trucar a la porta del monestir de Santes Creus assolí també la llum. El seu model, com demana la Regla de sant Benet als monjos, fou Crist, el gran sacerdot escollit d’entre els homes, aquell que comprèn i acull als ignorants, als extraviats, als pobres, als cecs. Déu cridà Bernat Calvó a la vida monàstica, al sacerdoci, a l’episcopat. Sempre experimentant les seves febleses se sentí conduit pel Senyor al llarg de tota la seva vida per un camí suau, el camí de la fe viscuda al clos del monestir. La seva fou una vida plena, una vida de disponibilitat absoluta al Senyor. Des de que escoltà la veu que com a Bartimeu li deia «anima’t i vine», des de que entrà al monestir de Santes Creus, es deixà dur per la voluntat de Déu, no fent altra cosa que servir a la seva Església, al seu rei i al seu país; un servei marcat per la seva providesa i discreció tant en els afers temporals com  en les qüestions de l’esperit.

Hem escoltat en la primera lectura un fragment del llibre de la consolació del profeta Jeremies; un anunci d’esperança pel poble d’Israel subjugat per l’exèrcit babilònic del rei Nabucodonosor, sotragat per la destrucció de Jerusalem i del seu temple. Però el Senyor davant l’adversitat anuncia un futur esperançador, un camí recte i fàcil. També al cec Bartimeu que patia la pobresa i la ceguesa, de la mà de Jesús se li obriren els ulls i se li confirmà l’esperança. «L'esperança ens mou a creure amb fermesa que la mort i l'odi no tenen l'última paraula sobre la vida humana. Que el mal al final serà eliminat com la zitzània del camp. I, sobretot, ens dóna a Jesucrist que ens acompanya i consola en el nostre camí», diu el Papa Francesc^[3].

Al llarg dels temps el designi del Senyor no canvia, malgrat les dificultats que a voltes poden semblar insalvables, la meta sempre és el Regne, un regne on viure en pau i llibertat. Perquè arreu del món són molts els germans nostres que estan privats del més elemental, per saciar la seva fam i set d’aigua, de pa, de llibertat  i de pau, en definitiva d’esperança. Déu estima al qui li crida de des la vora del camí, com Bartimeu, com Bernat Calvó, ran del camí que porta a Jerusalem aquesta ciutat tantes voltes arrasada i tantes altres reconstruïda, que no s’ha deixat aixafar mai pels poders tirànics que l’han envaït. Però per damunt de tot el camí cap a Jerusalem és el camí cap al Regne que Crist va portar-nos i pel qual va morir a la creu, és el camí vers la Pasqua, aquest és l´únic camí que porta cap a la reconciliació, la justícia i la pau. Tot passant per Jericó cap a Jerusalem els camins del cec Bartimeu i el de Jesús s’entrecreuen. 

També el de sant Bernat Calvó s’entrecreuà amb el de Jesús caminant vers la porta del monestir de santes Creus. Déu sempre sap el que ens cal però vol que siguem nosaltres els qui ens posem dempeus i li demanem. Els nostres camins s’entrecreuen amb els del Senyor sovint, més sovint del que creiem. Perquè Ell és amb el que té fam, el que té set; amb el foraster i l’immigrant; amb el qui no té ni per a vestir; amb el qui està malalt, amb el qui és a la presó.

La Carta als Hebreus ens mostra com la comunitat segueix a Crist pel camí de l’amor i sota el signe sacerdotal. Tant sols Crist és el sacerdot singular i transcendent però Ell ha fet partícip del seu ministeri a la seva Església; és el sacerdoci universal al que tots estem cridats i que sant Bernat Calvó visqué de manera privilegiada com a sacerdot i com a bisbe. Així l’Església, que som tots, està cridada a recórrer amb Jesús aquest camí vers la Pasqua definitiva, un camí de servei, esperançat i confiat que ens porta al Regne caminant costat a costat amb Jesús. «No és cristià caminar amb el cap cot, sense aixecar la vista a l'horitzó. Com si tot el nostre camí s'acabés aquí, en el palmell de pocs metres de viatge; com si en la nostra vida no existís cap meta i cap fi, i nosaltres estiguéssim obligats a un etern errar, sense cap raó per a les nostres tantes fatigues. Això no és cristià»^[4], diu el Papa Francesc.

Un camí com el que recorregué al llarg de la seva vida sant Bernat Calvó, perquè «tal devia ésser el prestigi del bisbe per la seva equanimitat justiciera que tots els qui veien trepitjats els seu drets devien trobar un acolliment de defensa benigna i paternal en aquell mateix gest que el sant bisbe tenia sempre envers els desvalguts i els que sofrien per les migradeses de la pobresa d’uns temps sovint calamitosos i que, d’altra banda, estaven exposats a l’abandonament. Aquesta era la seva millor aurèola que tant l’havia exalçat als ulls del poble com a garantia externa de les seves virtuts.»^[5] 

Déu cridà a aixecar-se a Bartimeu, cridà a Bernat Calvó i ens crida a nosaltres per recobrar la llum de la fe i de l’esperança. Sempre hi ha cegueses, sempre hi ha dificultats però sempre hem de tenir  el ulls del cor oberts a la llum de l’esperança per quan el Senyor ens digui «Què vols que et faci?» respondre «Feu que hi vegi» amb els ulls de la fe.

---

^[1] Sant Bernat, De moribus et officio episcoporum tractatus seu Epistola IX ad henricum Archiepiscopum Senonensem, IX, 33.

^[2] Martirologio Romano, p. 633.

^[3] Catequesis del dimecres 23 d’agost de 2017.

^[4] Catequesis del dimecres 23 d’agost de 2017.

^[5] JUNYENT, Diplomatari, p. XLIII.

Dissabte de la setmana XXIX durant l'any / II

Dissabte de la setmana XXIX durant l'any / II

Ef 4,7-16; Salm 121,1-2.3.4-5 i Lc 13,1-9

Dissabte 27 d’octubre de 2018

Cada dissabte als monestirs cistercencs dediquem l’Eucaristia a Maria, a la Mare de Déu i mare nostra. Ella rebé la gràcia en plenitud, perquè Crist fou del tot generós amb la seva mare. Si a uns els fa el do de ser apòstols, a  d’altres de ser evangelistes, pastors o mestres, a Maria li fa el do de ser mare, ella que forma part del seu poble sant ho fa de manera privilegiada, portant dins les seves entranyes al Fill de Déu, a l’home perfecte, a l’home que arriba a la talla de la plenitud. Maria és el nostre model. Acollim-nos a ella per no fluctuar, perquè no se’ns endugui el vent de qualsevol doctrina, l’atzar del que pensa la gent o l’astúcia dels qui ens volen conduir allí on no hi ha Crist. Amb Maria com a model esforcem-nos per mantindre’ns en la unitat i en l’amor a Crist, i créixer amb Ell que és el cap d’aquest cos que és la seva Església. Si caiem, si ens veiem buits, com a sense fruit, no hem de tenir por; encomanem-nos a Maria perquè la immensa misericòrdia del Senyor cavi la terra de la nostra fe i l’adobi amb l’esperança; així nosaltres tenint-la a ella per model ens podrem esforçar més i més per donar d’ara endavant bon fruit.

Aquella noia de Natzaret deixà que la visita de l’àngel la sorprengués, fins i tot l’esporuguís, però ella era tota confiança en Déu i per obra de l’Esperit Sant nasqué dins del seu ventre el fruit més preuat, el Fill de Déu que venia a salvar-nos. Ella era una noia qualsevol, certament escollida per Déu des de sempre. També nosaltres, cadascun de nosaltres hem rebut un do, som escollits de Déu, escollits per Déu, per a acomplir una missió. Deixem-lo actuar en nosaltres, com Maria deixem que Déu entri en la nostra vida, en el nostre cor i ens transformi. No és pas fàcil, tot al nostre voltant ens empeny sovint a no escoltar la seva veu: la comoditat, la inèrcia, el mimetisme dels que ens envolten ens hi empenyen. Però Ell, com ho feu a Maria, ens parla, ens crida, ens estima. Estem estretament units i lligats a Ell i amb l’amor a Ell i dels uns pels altres, tots junts, anem fent camí i anem creixent; tocats per l’amor de Déu. No tinguem por de deixar-nos tocar per l’amor de Crist, no tinguem por ni vergonya de ser testimonis del seu amor enmig del món.

Encomanem-nos a Maria per poder avançar en el camí de l’amor a Crist i als germans, en el camí cap a la plenitud. No tinguem por, Crist vingué, ve cada dia per portar a plenitud tot l’univers, per portar-nos a la plenitud a cadascun de nosaltres; com vingué a Maria. Obrim-li les portes del nostre cor i deixem que actuï en nosaltres. María tremolà davant el misteri de la crida de Déu, que en un instant li canvià la vida i li feu sentir tota la seva petitesa. L'àngel, llegint en el més profund del seu cor, li digué: «No tinguis por!». Déu també llegeix en el nostre cor. Ell coneix bé els desafiaments que hem d'afrontar en la vida, quan ens sentim torbats i embargats per tantes pors. Maria no temé i per això trobà gràcia davant de Déu. La presència contínua de la gràcia divina en nosaltres, ens ha d’animar a avançar amb confiança. El camí de la nostra vida no està lliure, ni ho estarà mai, de dubtes, de temptacions. Potser tinguem la sensació de no estar a l'alçada dels deixebles de Crist.  Però la nostra vida no és pura casualitat ni mera lluita per sobreviure, sinó que cadascun de nosaltres és una història estimada per Déu. 

Que Maria, a qui Déu va dirigir la seva mirada amorosa, ens protegeixi, ens agafi de la mà i ens porti així pel bon camí cap a la casa del Senyor, el seu Fill estimat.

Dedicació de l’església Monestir de Santa Maria de Valldonzella

Dedicació de l’església

Monestir de Santa Maria de Valldonzella

22 d’octubre de 2018

Ez 47,1-2.8-9.12 ; Salm 83,3.4.5 i 10.11; 1Pe 2,4-9 i Jo 4,19-24

Adorar al Pare en esperit i en veritat, això és el realment important. Pel judaisme tenia molta importància el temple a Jerusalem; la seva destrucció i la seva reconstrucció esdevenien com un signe de la vitalitat del poble d’Israel. Però amb Jesús tot ha canviat, Ell és la pedra viva, escollida per Déu i de gran valor. El temple ja no és una construcció sumptuosa, bella que es justifica per si mateixa; el vertader temple és el construït per pedres vives, el vertader temple és un temple espiritual, el vertader temple som nosaltres i la pedra angular és Crist.

Al llarg de la història d’aquesta comunitat de Valldonzella heu tingut diversos temples, fins aquest dedicat el 22 d’octubre de 1923 pel bisbe Ramon Guillamet; els atzars de la història han fet que els edificis monàstics fossin destruïts i tornats a construir; però la comunitat com a tal no ha desaparegut mai amb l’edifici, perquè éreu vosaltres el vertader temple. «On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells» (Mt 18,20) ens diu l’evangeli de Mateu; Déu és enmig dels seus fidels, «podran dir: "És aquí" o "És allà". El Regne de Déu és enmig vostre.» (Lc 17,21) ens diu l’evangeli de Lluc. Cada cop que ens reunim per a celebrar l’Eucaristia el president fa servir l’expressió “El Senyor sigui amb vosaltres”, no és tant sols l’expressió d’un desig perquè el Senyor és vertaderament enmig nostre. Quan el prevere ho diu en iniciar la celebració ho diu perquè quan ens reunim en el seu nom, Ell és enmig nostre; quan el prevere o el diaca ho diu abans de proclamar l’Evangeli és perquè el Senyor es fa present de manera especial en proclamar la seva paraula; quan ho diu abans del centre de la celebració és perquè s’hi fa present pel mitjà del pa i del vi de manera especialíssima i fonamental. Però no tot acaba amb una presència real al llarg de la celebració, nosaltres som les pedres vives d’aquest temple definitiu, per tant hem de fer present al Senyor al nostre voltant, així ho indica l’expressió final de l’Eucaristia, el Senyor sigui amb vosaltres, perquè el fem present en el món.

Això mateix li ho confessa Jesús a la dona samaritana. Aquesta insòlita trobada de Jesús amb la dona samaritana ens mostra que no hi ha home o dona que en la seva vida, com la dona de Samaria, no es trobi assedegat, com ella que és al costat d'un pou amb un càntir buit, amb l'esperança de sadollar el desig més profund del cor, aquell que només pot donar significat ple a l'existència. Avui són molts els pous que s'ofereixen a la set de l'home. Com Jesús, en el pou de Sicar, també l'Església sent el deure asseure's al costat dels homes i dones, els assedegats del nostre temps, per fer present al Senyor en les seves vides, de manera que puguin trobar-lo, perquè només el seu Esperit és l'aigua que dóna la vida veritable i eterna.

Per ser pedres vives hem d’estar assedegats de Déu, assedegats d’aquell riu dels que ens parla Ezequiel, d’aquella aigua que allí on arriba tot viu. Nosaltres mateixos hem de ser aquesta aigua i portar vida, no ser pas pedra d’ensopec, sinó portar il·lusió al nostre entorn. Sempre hi haurà qui no farà cas del nostre testimoni, però no per això hem de deixar de proclamar la lloança d’aquell que ens ha cridat del país de les tenebres a la seva llum admirable, com ens diu la primera carta de sant Pere. Perquè l’hora s’acosta, millor dit és ara mateix i hem de ser aquí i ara dels adoradors que vol el Pare, dels qui ho fan en esperit i en veritat. Pedres vives del temple espiritual que té en Jesús la seva pedra angular i del qual nosaltres n’hem de ser testimonis.

Trobar a Jesús porta necessàriament a la conversió. Només trobant a Jesús podrem saciar la nostra set, només acudint a la seva presència beurem pau, perdó, serenitat i fortalesa per continuar caminant en aquesta vida. Només llegint i comprenent la seva Paraula ens enfortirem amb l'aigua de vida, solament acostant-nos als que encara tenen set espiritual, aconseguirem descobrir el rostre de Jesús qui, igual que amb la samaritana, sempre ens està esperant al costat del pou d'aigua viva.

Qui coneix Déu vol guardar per sempre la seva presència. Una església, un temple, és només un edifici en el qual Déu i l'home volen trobar-se; una casa per reunir-nos, en la qual som atrets cap a Déu. Les lectures d'aquesta litúrgia volen mostrar-nos, sota aspectes diversos, el significat d'un edifici sagrat com a casa de Déu i com a casa dels homes. L'edifici té sentit perquè nosaltres puguem escoltar-hi, explicar-hi i comprendre-hi la paraula de Déu; té sentit perquè la paraula de Déu actuï entre nosaltres com a força que crea justícia i amor. Especialment, té sentit perquè en ell pugui començar la festa en la qual Déu vol que participem tota la humanitat, no només al final dels temps, sinó ja ara mateix.

Deixem-nos convertir en pedres vives d’aquell temple espiritual que ja mai no patirà la temporalitat i que té a Crist per pedra angular. Sols aquesta és realment la casa de Déu i la porta del cel, on podrem adorar-lo en esperit i en veritat per sempre més. Que coneixent Déu la nostra vida es transformi en vertadera vida. Que el que es realitza visiblement en aquests murs s’acompleixi espiritualment en nosaltres i així adorem al Pare en esperit i en veritat, que és el realment important.

Santa Teresa de Jesús

Santa Teresa de Jesús

Monestir de les Carmelites Descalces de Sant Josep i Santa Anna de Tarragona

15 d’octubre de 2018

Sa 7, 7-14; Salm 83, 2-3. 4-5. 11. 12-13; Rm 8, 14-17. 26-27  i Jn 7, 14-18. 37-39

Deia ahir el Papa Francesc en l’homilia de la canonització de set beats, entre ells Pau VI i Oscar Romero, que Déu ens demana la vida per sempre, la vida en plenitud, perquè Jesús és radical. Ell ho dona tot i ho demana tot, dona un amor total i ens demana un cor indivís, tot per a Ell.

El cos, l’ànima i el cor de Teresa de Jesús, tot el seu ésser, sospirava per l’amor de Crist; Teresa es delia per Jesús i Ell la mirà a ella també amb amor, el Senyor l’aixoplugà, fou el seu escut davant de tantes i tant grans adversitats. Teresa suplicà a Déu prudència i esperit de saviesa; preferí això a la salut i a la bellesa i es veié recompensada per l’amistat de Déu, l’amor del Senyor, esdevingué per a ella un tresor inesgotable.

«Comenzóme mucho mayor amor y confianza de este Señor en viéndole, como con quien tenía conversación tan continua. Veía que, aunque era Dios, que era hombre, que no se espanta de las flaquezas de los hombres, que entiende nuestra miserable compostura, sujeta a muchas caídas por el primer pecado que Él había venido a reparar.^[1]»

Teresa participà plenament de la filiació divina, perquè es deixà endur per l’Esperit de Déu. Teresa no es guardà res per a ella mateixa, sinó que esdevenint l’Esperit de Déu i el seu propi esperit una sola voluntat, superada la seva debilitat, volgué fer partícips de Déu a les seves germanes.

«Los que yo llamo gustos de Dios es muy de otra manera, como entenderéis las que lo havéis probado por la misericordia de Dios.^[2]»

Teresa fou una assedegada de Crist, l’esperit feu néixer d’ella torrents d’aigua viva que amararen de zel pel Senyor tantes fundacions que cresqueren com rius inestroncables. Teresa va descobrir en el Senyor la font de l’alegria, visqué la pregària com una relació d’amistat amb aquell a qui estimava i sabia que l’estimava. Estava certa de que el que li manaven venia de Déu i no era pas la seva pròpia voluntat; perquè feu el seu camí en la fraternitat, en la comunió, en el sí de l’Església, a qui tenia per mare.

«Aquí me parece viene bien dejarse del todo en los brazos de Dios: Si quiere llevarla al cielo, vaya; si al infierno, no tiene pena, como vaya con su Bien; si acabar del todo la vida, eso quiere; si que viva mil años, también; haga Su Majestad como de cosa propia; ya no es suya el alma de sí mesma; dada está del todo a el Señor; descuídese del todo.^[3]»

Mística i profundament espiritual, la seva relació íntima amb Déu no l’impedí d’esdevenir missionera, no la separà del món, ans al contrari en feu una “andariega” per camins polsosos, amb salut delicada però moguda per una forta determinació, servir a Crist.

« ¡Oh Señor! que todo el daño nos viene de no tener puestos los ojos en Vos, que si no mirásemos otra cosa sino al camino, presto llegaríamos; mas damos mil caídas y tropiezos y erramos el camino por no poner los ojos -como digo- en el verdadero camino.^[4]»

Teresa cregué en Déu, es confia plenament a la seva voluntat, es deixà endur pel seu Esperit i tots els béns li foren donats. Gaudí d’aquella riquesa espiritual vinguda de Déu i aprenent sense malícia, sense enveja no es guardà res per a ella mateixa perquè estava certa de que la saviesa que ve de Déu és un tresor inesgotable i qui malda per obtenir-lo s’atrau l’amistat de Déu.

Teresa fou una dona agosarada, amarada de l’amor a Crist i de Crist, un amor que sobreeixí en fruits per a l’Església, uns fruits que encara perduren. Com sant Agustí i tants d’altres Teresa viu un camí de conversió, sent com arriba a ser una altra i al cap i a la fi més que mai ella mateixa. És el resultat de la seva íntima i personal relació amb Déu. El seu vertader jo és el que neix del diàleg, de la relació i de l’amor amb un Tu que és Crist. Teresa ens mostra com Déu parla als homes i a les dones i els homes i les dones parlen a Déu i amb Déu. El que deia no cercava la seva pròpia gloria sinó la gloria d’aquell qui l’enviava, per això era ben digne de crèdit. Així Teresa és de Jesús i Jesús és de Teresa.

Teresa està prop nostre, és una santa propera, humana, vital, que experimentà les mateixes dificultats que nosaltres i amb l’ajut del Senyor les anà vencent. Teresa sabia somriure, riure i fer riure, es movia amb desimboltura en tota circumstància; perquè era ella mateixa, però sobretot perquè transmetia la seva constant unió amb Déu. Aquesta «fémina inquieta, vagabunda, desobediente y contumaz», com la definí un eclesiàstic de l’època, fou rica en carismes, en força i en lluminositat per a bé de l’Església de Crist; perquè “filla de l’Església” era com li agradava de ser anomenada; al llarg de la seva vida treballà incansablement per l’Església, amb ella i en ella i també patí per l’Església. Però tot ho suportà perquè la seva força Crist.

«Abracemos bien la cruz

Y sigamos a Jesús,

Que es nuestro camino y luz.^[5]»

---

^[1] Teresa De Jesús o.c. BAC, p. 204. Libro de la vida, Cap. 37,5.

^[2] Teresa De Jesús o.c. BAC, p. 499. Cuartas moradas, Cap. 2,2.

^[3] Teresa De Jesús o.c. BAC, p. 96. Libro de la vida, Cap. 17,2.

^[4] Teresa De Jesús o.c. BAC, p. 301. Camino de perfección, Cap. 16,7.

^[5] Teresa De Jesús o.c. BAC, p. 668. Monjas del Carmelo.