dilluns, 18 de setembre del 2017

Vallbona visita regular

Vallbona visita regular
18 de setembre de 2017

1Tm 2,1-8; Salm 27,2.7.8-9; Jo 20,19-23

El davallament de l’Esperit Sant sobre la comunitat dels apòstols, quan es trobaven tots junts en un mateix lloc asseguts, dona un nou sentit a la història de la salvació. La resurrecció, la passió, el baptisme i l’encarnació adquireixen un sentit ple. L’Esperit és el gran do de la Pasqua, sense Ell la resurrecció esdevindria una mena de recompensa a l’obediència de Jesús crucificat; Crist és el Senyor des del començament dels temps però en la Pentecosta passa de ser el destinatari i posseïdor de l’Esperit a ser el seu principal comunicador. 

L’acompliment de la nostra salvació mira enrere amb la vida històrica de Jesús, en la seva humanitat de l’encarnació a la resurrecció i mira endavant en l’Esperit de la veritat. L’Esperit il·lumina la nostra fe, no veiem en Jesús de Natzaret el Senyor, el salvador sinó és pel do de l’Esperit Sant. Era el mateix diumenge quan apareix un Jesús que travessa portes tancades i es posa al mig de l’assemblea. els parla, els hi confia la seva missió i els dona l’Esperit Sant. 

Estem davant d’una l’experiència comunitària, eclesial. La comunitat es troba reunida el primer dia de la setmana, junts amb les portes tancades. És quan la comunitat està reunida quan Jesús s’hi fa present enmig, és allà amb el seus, i el que no hi és, Tomàs, no creu, potser volent remarcar que qui no forma part de la comunitat qui no hi participa, qui se n’aparta, no pot creure o si més no, ho té bastant més difícil. Una reunió en la que Jesús alena l’Esperit Sant sobre ells, i és per l’Esperit Sant que la comunitat rep les forces necessàries per acomplir la vocació encomanada. 

Experiència personal i experiència comunitària dos marcs per la fe, però és realment quan l’experiència de fe és comunitària quan es rep l’Esperit. És la plenitud del misteri pasqual, l’Esperit que unifica l’Església, que és una en Crist, «des d'ara ja no hi ha grec ni jueu, circumcís ni incircumcís, bàrbar ni escita, esclau ni lliure; només hi ha el Crist, que ho és tot i és en tots.»  (Col 3,11).
L’Esperit Sant fa catòlica l’Església, en un sentit extensiu i intensiu; perquè l’Esperit obre l’església a la universalitat seguint el manament de Jesús «com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Però la catolicitat significa també que l’Esperit obre les nostres ments i els nostres cors a la totalitat de la veritat. 

L’Esperit fa apostòlica la seva Església que rep de l’Escriptura, dels apòstols i de la tradició l’experiència de la fe, els sagraments de la gràcia i el ministeri fidel a Crist. L’Esperit és fidelitat i novetat, fidelitat a l’experiència apostòlica fundacional de l’Església i novetat per la seva renovació incessant. L’Esperit és l’arquitecte de la creació, l’alè que tot ho vivifica; res es pot sense la seva força. 

El sentit de la vida cristiana, de la vida monàstica està en deixar-se portar per l’Esperit. Nosaltres hem estat cridats a la vida monàstica no tenim dues vocacions, una com a cristians i una altra afegida pel nostre estat de monges i monjos. La nostra vocació monàstica no és més que un simple desenvolupament, una concreció de la vocació cristiana, un pas més en el camí triat personalment per seguir a Jesucrist. El que escolta la veu del Senyor ha de reconèixer que està cridat a una aventura el final de la qual no pot preveure, perquè està en mans de l’Esperit  Aquest és el risc i el desafiament de la nostra monàstica: lliurem les nostres vides en mans de l’Esperit; per això pels resultats, les esperances, els temors, les necessitats i les satisfaccions que experimentarem ni ens podem fer excessives il·lusions, ni evitarem ensopecs. Hem, de posar-hi voluntat per seguir endavant i esperar que la resta se’ns donarà de més a més per l’Esperit.

El Senyor es dignarà a manifestar-nos el camí a seguir per l'Esperit Sant; ens donarà força per assolir tots els graons de la humilitat, sols per la força de l’Esper podrem pretendre arribar a aquella caritat de Déu que, en ser perfecta, foragita el temor, i, gràcies a la qual, tot allò que abans observàvem no sense temença, ho començarem a complir sense cap esforç, com naturalment, pel costum, per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts; ens diu sant Benet (Cf. RB 6,67-70) Al llarg de la nostra jornada, de la nostra vida, del nostre camí monàstic, el contacte amb l'Escriptura ens desvetlla i obre els ulls a la llum, i l’orella al que que cada dia ens repeteix la veu divina. Si sentim la seva veu, no endurim els nostres cors quan l’Esperit ens diu "Veniu, fills, escolteu-me, que us ensenyaré el temor del Senyor".  (Cf. RB Pròleg 8-13)

Què l’Esperit Sant davalli sobre la nostra comunitat aplegada en nom de Crist, del qual tots som inútils servents, sobre la seva Església hereva i continuadora de la comunitat apostòlica i ens doni la força necessària per mantenir-nos fidels en la fe, en l’Evangeli, en la Regla, amb una vida de pregària i de treball.



dissabte, 2 de setembre del 2017

Sants Bernat, Maria i Gràcia, màrtirs.



Sants Bernat, Maria i Gràcia, màrtirs.
2 de setembre de 2017
Sir 51,1-12; Salm 12; 1Pe 3,14-17; Mt 10,17-32

«Els qui sofriran amb constància fins a la fi se salvaran». Ben Ahmet Almanzor, sofrí amb constància fins a la fi, ell i les seves germanes foren cridats pel Senyor d’una vida còmode a una vida de testimoni. Aquell jove nascut a Carlet se sentí cridat per Déu; aquí els cants dels monjos foren l’instrument del que es valgué Déu per convertir-lo del príncep Ben Ahmet en el monjo fra Bernat; naixent així a Poblet a una nova vida, a una vida en Crist. La vida del cristià es fonamenta en un goig immens, el de la certesa de la salvació; un goig que el monjo Bernat decidí generosament de compartir amb els seus aconseguint que el seguissin les seves germanes i així pel martiri tots tres junts nasqueren a la vida vertadera i eterna a Alzira. Sofriren pel fet de ser justos, no els espantà allò que esporugueix a la gent, perquè saberen donar resposta, serenament amb respecte donant raó de l’esperança que tenien en el seu cor, guardant neta llur consciència. Sofriren per haver obrat el bé, per haver volgut compartir el màxim bé, la seva fe, que els fou concedida per voler de Déu. Déu esdevingué el seu protector tot i que semblava que el seu cos sucumbia a la mort davant llurs enemics, que queien davant la traïció del seu germà; tot i que semblaven atrapats en el llaç dels qui volien devorar-los, dels qui els volien la mort; com si es trobessin ran de l’abisme, a tocar del fons del país dels morts i que girant-se al seu voltant ningú no els ajudava, compartint la solitud de Crist a la creu. No es preocuparen ni del que havien de dir ni del que havien de fer; en ells parlava i actuava l’Esperit del Pare i per això a la fi se salvaren. Tot i que el seu destí fou tingut pels homes per un mal, ells estaven certs de tenir al Senyor al seu costat i donaren així testimoni davant dels estrangers.

Avui sant Bernat màrtir torna a Poblet, coronant de primavera l’abadia, com no es marceix la murtrera dins d’Alzira i de Carlet. Avui Ben Ahmet Almanzor, la memòria del monjo fra Bernat, es fa present de nou en aquest el seu monestir. Una imatge no és res i ho pot ser tot; un tros de bronze sortit de la mà d’un artista pot esdevenir penyora i memòria d’una vida dedicada a la recerca de Déu donant testimoni joiós, encomanadís de la bona nova de l’Evangeli. Aquesta imatge que avui lliureu i que ve de Carlet, on nasqué a la vida terrena, i d’Alzira on nasqué a la vida vertadera, aquella que no te fi; arriba a Poblet com si de nou aquell jove s’embadalís amb els cants de lloança a Déu d’aquesta comunitat que com ell cerca Déu sota la Regla de sant Benet i tornés així a néixer a una vida de fe per encomanar-nos de nou la joia de la salvació.

Bernat, Maria i Gràcia continuen essent avui testimonis de fe, ho són enmig de les vostres poblacions en terres valencianes, on el rei Jaume sojornà i recuperà el culte a aquests màrtirs insignes perquè fent-ne memòria no s’oblidés ja mai llur testimoni. Bernat, Maria i Gràcia sortiren a sembrar tot plorant i tornaren cantant d’alegria; sembraren amb llàgrimes als ulls i ara criden de goig a la sega. L’amor els enfortia i els feu vèncer en el combat plens de joia i de coratge. El que se'ls va confiar, ho varen retornar amb escreix, donant la seva vida per Crist.

Que, seguint l’exemple de Bernat, Maria i Gràcia, Déu ens doni sempre la força de ser els seus testimonis. Ens doni la força per viure l'esperança cristiana en el martiri amagat de cada dia.