Vallbona visita regular
18 de setembre de 2017
1Tm 2,1-8; Salm 27,2.7.8-9; Jo 20,19-23
El davallament de l’Esperit Sant sobre la comunitat
dels apòstols, quan es trobaven tots junts en un mateix lloc asseguts, dona un
nou sentit a la història de la salvació. La resurrecció, la passió, el baptisme
i l’encarnació adquireixen un sentit ple. L’Esperit és el gran do de la Pasqua,
sense Ell la resurrecció esdevindria una mena de recompensa a l’obediència de
Jesús crucificat; Crist és el Senyor des del començament dels temps però en la
Pentecosta passa de ser el destinatari i posseïdor de l’Esperit a ser el seu
principal comunicador.
L’acompliment de la nostra salvació mira enrere amb
la vida històrica de Jesús, en la seva humanitat de l’encarnació a la
resurrecció i mira endavant en l’Esperit de la veritat. L’Esperit il·lumina la
nostra fe, no veiem en Jesús de Natzaret el Senyor, el salvador sinó és pel do
de l’Esperit Sant. Era el mateix diumenge quan apareix un Jesús que travessa
portes tancades i es posa al mig de l’assemblea. els parla, els hi confia la
seva missió i els dona l’Esperit Sant.
Estem davant d’una l’experiència comunitària,
eclesial. La comunitat es troba reunida el primer dia de la setmana, junts amb
les portes tancades. És quan la comunitat està reunida quan Jesús s’hi fa
present enmig, és allà amb el seus, i el que no hi és, Tomàs, no creu, potser
volent remarcar que qui no forma part de la comunitat qui no hi participa, qui
se n’aparta, no pot creure o si més no, ho té bastant més difícil. Una reunió
en la que Jesús alena l’Esperit Sant sobre ells, i és per l’Esperit Sant que la
comunitat rep les forces necessàries per acomplir la vocació encomanada.
Experiència personal i experiència comunitària dos
marcs per la fe, però és realment quan l’experiència de fe és comunitària quan
es rep l’Esperit. És la plenitud del misteri pasqual, l’Esperit que unifica
l’Església, que és una en Crist, «des d'ara ja no hi ha grec ni jueu,
circumcís ni incircumcís, bàrbar ni escita, esclau ni lliure; només hi ha el
Crist, que ho és tot i és en tots.»
(Col 3,11).
L’Esperit Sant fa catòlica l’Església, en un sentit
extensiu i intensiu; perquè l’Esperit obre l’església a la universalitat
seguint el manament de Jesús «com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a
vosaltres». Però la catolicitat significa també que l’Esperit obre les nostres
ments i els nostres cors a la totalitat de la veritat.
L’Esperit fa apostòlica la seva Església que rep de
l’Escriptura, dels apòstols i de la tradició l’experiència de la fe, els
sagraments de la gràcia i el ministeri fidel a Crist. L’Esperit és fidelitat i
novetat, fidelitat a l’experiència apostòlica fundacional de l’Església i
novetat per la seva renovació incessant. L’Esperit és l’arquitecte de la creació,
l’alè que tot ho vivifica; res es pot sense la seva força.
El sentit de la vida cristiana, de la vida
monàstica està en deixar-se portar per l’Esperit. Nosaltres hem estat cridats a la vida
monàstica no tenim dues vocacions, una com a cristians i una altra afegida pel nostre
estat de monges i monjos. La nostra vocació monàstica no és més que un simple
desenvolupament, una concreció de la vocació cristiana, un pas més en el camí
triat personalment per seguir a Jesucrist. El que escolta la veu del Senyor ha
de reconèixer que està cridat a una aventura el final de la qual no pot
preveure, perquè està en mans de l’Esperit
Aquest és el risc i el desafiament de la nostra monàstica: lliurem les
nostres vides en mans de l’Esperit; per això pels resultats, les esperances,
els temors, les necessitats i les satisfaccions que experimentarem ni ens podem
fer excessives il·lusions, ni evitarem ensopecs. Hem, de posar-hi voluntat per
seguir endavant i esperar que la resta se’ns donarà de més a més per l’Esperit.
El
Senyor es dignarà a manifestar-nos el camí a seguir per l'Esperit Sant; ens
donarà força per assolir tots els graons de la humilitat, sols per la força de
l’Esper podrem pretendre arribar a aquella caritat de Déu que, en ser perfecta,
foragita el temor, i, gràcies a la qual, tot allò que abans observàvem no sense
temença, ho començarem a complir sense cap esforç, com naturalment, pel costum,
per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts; ens diu sant
Benet (Cf. RB 6,67-70) Al llarg de la nostra jornada, de la nostra vida, del
nostre camí monàstic, el contacte amb l'Escriptura ens desvetlla i obre els
ulls a la llum, i l’orella al que que cada dia ens repeteix la veu divina. Si
sentim la seva veu, no endurim els nostres cors quan l’Esperit ens diu "Veniu,
fills, escolteu-me, que us ensenyaré el temor del Senyor". (Cf. RB Pròleg 8-13)
Què l’Esperit Sant davalli sobre la nostra comunitat
aplegada en nom de Crist, del qual tots som inútils servents, sobre la seva Església
hereva i continuadora de la comunitat apostòlica i ens doni la força necessària
per mantenir-nos fidels en la fe, en l’Evangeli, en la Regla, amb una vida de
pregària i de treball.