La Immaculada Concepció de la Verge Maria. Confirmacions a la parròquia de Sant Martí de Jafre

                                     

La Immaculada Concepció de la Verge Maria

Confirmacions a la parròquia de Sant Martí de Jafre

Dissabte 7 de desembre de 2023

Gn 3,9-15.20; Salm 97,1.2-3ab.3c-4; Fl 1,4-6, 8-11 i Lc 1,26-38

«La solemnitat de María Inmaculada, se situa en el context de l'Advent, un temps d'espera: Déu complirà el que ens ha promès. Però en la festa d'avui se'ns anuncia alguna cosa que ja ha succeït, en la persona i en la vida de la Mare de Déu. El dia d'avui el considerem el començament d'aquest compliment, que és fins i tot abans del naixement de la Mare del Senyor. De fet, la seva immaculada concepció ens porta a aquest precís moment en el qual la vida de María va començar a palpitar en el si de la seva mare santa Anna: quan ja existia l'amor santificant de Déu, preservant-la del contagi del mal, que és herència comuna de la família humana.» (Papa Francesc 8 de desembre de 2019).

Celebrem avui a aquella dona que sense voler-ho, sense aspirar mai a res, ho rebé tot de Déu, rebé al mateix Déu en el seu ventre. Ella ens és un model en la fe, avui estimats germans que confirmeu la vostra fe, amb l’ajut de l’Esperit Sant renoveu davant d’aquesta assemblea la vostra voluntat de seguir a Jesucrist. Ho feu quan l’Església celebra la solemnitat de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu, ella que fou la primera deixeble de Crist, d’aquell que era el seu fill, al qui va portar en les seves entranyes, al qui va criar, al qui va educar i al qui va seguir des de ben aviat, perquè ella estava certa de que Jesús, el fill del fuster per als seus veïns de Natzaret, era vertaderament el fill de Déu.

Renoveu la vostra fe a les portes del Nadal, quan celebrem l’encarnació del Fill de Déu. Aquell qui tenint-ho tot volgué venir al món, nasqué en un pessebre i morí en una creu; així als ulls del món no hi podia haver fracàs més gran; nascut pobre i sense llar i mort públicament i abandonat per quasi tots. Hi havia algú però al seu costat, la seva mare, traspassada de dolor al calvari, com impotent havia vist que no tenia altra camí que donar al llum al seu fill en una establia. Maria és la dona de l’acceptació, accepta rebre en les seves entranyes al fill de Déu tot i que no acaba d’entendre com pot ser tot allò, tot i sentir-se torbada i amb por. Maria accepta donar a llum de manera precària, allí on han trobat aixopluc i ben humil; Maria accepta fugir a Egipte davant l’amenaça del rei Herodes; Maria ho va acceptant tot fins al suprem sacrifici de perdre al seu fill únic.

Això que als ulls dels homes i dones del seu entorn representava un gran fracàs als ulls de Déu era la mostra fefaent de la seva fe. A vegades viure la nostra fe no es ben entès pel nostre món que davant de Crist és molts cops indiferent. La vida del cristià és una vida contracorrent, quasi podríem dir que antisistema, perquè no respon als criteris mundans d’avui. Però no hem de patir, ja Maria ho visqué així, la gent del seu voltant la veia com aquella que de sobte havia concebut un fill, aquella que s’havia vist obligada a posar al seu fill nounat en una menjadora, aquella a qui el fill, un cop iniciada la seva vida pública, uns el seguien, pocs, d’altres l’escoltaven, uns quants més, i molts el blasmaven o el volien fins i tot mort; Maria fou aquella dona adolorida als peus de la creu amb un cor traspassat pel dolor.

Però Maria, to i que de fet no li calia pas, era amb els apòstols quan aquella primera Pentecosta l’Esperit davallà sobre aquells que s’havien reunit en nom de Crist, tal com nosaltres ho estem avui aquí. Cadascun de nosaltres amb les nostres febleses, perquè no som pas fets de la fusta de Maria, som més esporuguits i ens torbem encara més que ella; som més semblants als deixebles que a vegades no entenien, a vegades fugien o a vegades s’embravien sense massa seguretat. Per això ens cal la força de l’Esperit Sant, aquella que avui rebreu i que necessitem tots plegats. La fe és un regal, un do de Déu; alegrem-nos tots de compartir-la avui amb aquests germans nostres i que a tots nosaltres no ens manqui mai el coratge per viure la fe amb sinceritat, caritat i esperança.

Sant Nicolau patró de Malgrat de Mar

 

Sant Nicolau

Parròquia de Sant Nicolau a Malgrat de Mar

Divendres 6 de desembre de 2024

Is 6,1-8; Salm 26 i Lc 10,1-9

 

Nicolau significa protector i defensor dels pobles, molt adient doncs aquest sant patró. Però més enllà de l’etimologia o l’origen del seu nom i també de la tradició que el segueix vinculat al Nadal, Nicolau visqué la fe sembla ser que amb profunditat des de petit en el si de la seva família, ja que els seus pares van morir atenent els malalts d'una epidèmia i tot i deixar-li una bona herència econòmica, ell va decidir repartir-la entre els pobres i entrar a un monestir com a monjo. Quan va peregrinar a Egipte i Palestina, per conèixer la terra que Jesús havia trepitjat, segons compte la tradició, a la ciutat de Mira, a Turquia, els bisbes i sacerdots es trobaven en el temple reunits per a l'elecció del nou bisbe, ja que l'anterior havia mort. Sembla que entortolligats per les seves discussions no trobaven un candidat i a la fi es van dir que triarem al sacerdot que a partir d’aquell moment entres primer al temple; Nicolau sense saber-ne res del que passava va entrar i per aclamació va ser escollit bisbe.

Un home ric que ho deixa tot per entrar en un monestir, un home que dona tot el que te als pobres, un home que pelegrina a Jerusalem i un home que a la fi rep un encàrrec que no li passava ni pel cap de poder rebre. D’aquesta manera es concretà en Nicolau el que ens diu l’Evangeli, que sense bossa, ni calçat, Déu envia als segadors ha fer la seva tasca. Nicolau a Mira fou rebut com un home de pau i allí es quedà, compartint el que aquella gent tenia, allí fou ben rebut i allí anuncià que el Regne de Déu era prop seu. El Senyor disposà que aquell home que se sabia de llavis impurs fos un instrument, un evangelitzador al servei del Regne de Déu. Ell no s’ho havia buscat pas, fou el Senyor qui el cridà a servir-lo, qui li anà posant al davant els moments oportuns per tal de que donés el seu sí al seguiment de Crist, allí on el Senyor el volia en cada moment de la seva vida, amb total disponibilitat al servei de la comunitat.

Nicolau podia haver tingut una vida molt diferent,  haver-se acomodat a la seva riquesa i sense fer mal a ningú i vivint la seva fe, podia haver gaudit dels plaers del món; després també podia haver viscut una vida de pau, centrada en la pregària i el treball en un monestir o finalment haver peregrinat a Terra Santa i gaudir de l’experiència espiritual que aquell viatge significava de retorn al monestir. Al cap i a la fi res de tot això anà com ell havia programat. Ell que havia demanat al Senyor, com el salmista, poder viure a casa seva tots els dies de la vida, que desitjava això amb tota la seva ànima, vetllà pel temple del Senyor d’altra manera a com creia que ho faria. Estar oberts a la voluntat de Déu implica molts cops renunciar al nostre propi voler, però això no significa pas perdre la llibertat, ans al contrari la vertadera llibertat és la de seguir allò que Déu vol de nosaltres, escollint la millor part de la vida i acollint-lo al nostres cors. A vegades les tradicions, de fet molts cops, recullen quelcom més que una tendresa pueril. Aquell a qui els temps han convertit en un portador de joia als infants i als no tant nens, fou algú generós amb els altres, especialment amb els qui més necessitat tenien, però sobretot fou algú generós amb el Senyor, un home que es refià del que el Senyor li proposava a cada pas i a això sols el podia moure una cosa: l’amor a Déu i l’amor als germans.

La vida de cadascun de nosaltres és moltes vegades un conjunt de sorpreses; creiem tenir-ho tot ben controlat, fins i tot a vegades volem controlar a Déu mateix, fer-li dir allò que volem escoltar; però anem errats una cosa és la nostra de voluntat i a vegades, bastantes vegades, una altra cosa és la voluntat de Déu que vol que siguem generosos amb el nostre amor i que el compartim amb joia amb els altres. Aquests dies els nostres carrers s’omplen de llum, de presses i d’una joia aparent. Nosaltres homes i dones de fe cal que ho visquem sabedors de que no tot és aparença, que la joia de la vinguda del Senyor arrela als nostres cors i ens mou veritablement a la solidaritat, a l’atenció als altres. Nicolau tenia la certesa de voler fruir en la vida eterna de la bondat que li tenia el Senyor i pagava amb la mateixa moneda que rebia de Déu als seus germans servint-los ara amb un ajut, ara amb la pregària i el treball en un monestir, ara com a pastor. Una vida veritablement i enterament dedicada a portar la bona nova als desvalguts i a proclamar a tots la llibertat de la fe.

Ritu d’ingrés al catecumenat

 

Ritual del catecumenat

Primer grau

Ritu d’ingrés al catecumenat

Monestir de Santa Maria de Solius

Diumenge I d’Advent 1 de desembre de 2024

Gn 12,1-4a; Salm 32,4-5.18-19.20 i 22 i Jo 1,35-42

 

«Veniu i ho veureu» és el que Jesús els digué als dos deixebles que estaven amb Joan Baptista, quan aquells que havien sentit dit al Baptista que Jesús era l’anyell de Déu; tant bon punt ho escoltaren ho deixaren tot i el seguiren. Veieren on s'allotjava i es quedaren amb ell aquell dia. Andreu es trobà tot just després amb el seu germà i l’acompanyà on era Jesús i Ell li donà el nom de Pere. Eren vora les quatre de la tarda, ens diu l’evangelista sant Joan. Ha estat avui també prop de les quatre de la tarda quan, com Andreu acompanyà a Pere, us acompanyen els vostres padrins i heu demanat de seguir a Jesús, de rebre la gràcia de la fe que ens porta cap a la vida eterna. Ara a vosaltres se us obre el camí de l’Evangeli sota el signe de la creu. Us hem convidat a compartir amb nosaltres, amb aquesta comunitat monàstica, aquesta assemblea que representa a l’Església de Girona i al conjunt de l’Església universal, la Paraula del Senyor. Rebreu els Evangelis per tal de poder conèixer-la i endinsar-vos en ella. Llegint la Paraula, meditant-la, deixant que us parli al fons dels vostres cors podreu dir com Andreu: «Hem trobat el Messies».

Queremos compartir con vosotros lo mejor de nuestras vidas, la fe en Cristo. Estamos seguros de que solo Él tiene palabras de vida, de vida eterna. Él que es el camino, la verdad y la vida. Iniciáis hoy, queridos hermanos y Hermanas, un Hermoso camino, el camino de la fe, aquel al que nos llama Cristo mismo a cada uno de nosotros. Lo iniciáis a las puertas de un año santo, un año jubilar y es esto un signo de esperanza. Como nos dice el papa Francisco en la bula de convocatoria: «Nos encontramos así frente a un itinerario marcado por grandes etapas, en las que la gracia de Dios precede y acompaña al pueblo que camina entusiasta en la fe, diligente en la caridad y perseverante en la esperanza» (Spes non confundit, 6). Un itinerario que iniciáis este primer domingo de Adviento. El Adviento es el tiempo que nos prepara para la celebración de la navidad y a la vez para la llegada definitiva del Señor al final de los tiempos, pero en cierta manera nos prepara para la llegada del Señor a cada uno de nosotros, la llegada del Señor a nuestros corazones, a nuestra vida.

Deixeu-vos amarar per l’amor de Crist, endinseu-vos en aquest amor per l’escolta atenta de la seva Paraula, el descobrireu amb la lectura reposada, tranquil·la, deixant que el Senyor us parli a cau d’orella. Escolteu-lo, deixeu-lo entrar als vostres cors i Ell, que tant sols vol el millor per a nosaltres, farà que ressoni en vosaltres la seva Paraula que ha d’impregnar les vostres vides en comunió amb la seva Església. Comenceu avui un camí, el camí cap a la veritat, el camí cap a la vida. Assaboriu-ne cada passa, fiats de que el seu amor, no ens deixa mai; si posem en Ell la nostra esperança. Com ens diu el papa Francesc: «Mirar el futur amb esperança equival a tenir una visió de la vida plena d'entusiasme per a compartir amb els altres.» (Spes non confundit, 9).

Sant Andreu, Apòstol

 

SANT ANDREU, APÒSTOL

Festa

Parròquia de Sant Andreu a Estanyol

Diumenge 1 de desembre de 2024

Rm 10,9-18; Salm 18,2-3.4-5 i Mt 4,18-22

 

Simó Pere i Andreu estaven com tenien costum tirant el filat a l’aigua, es disposaven a pescar com cada dia al llac de Galilea i de sobte passa un home, al qui no coneixien de res, i se’ls dirigeix ben segur del que els diu i els convida a deixar-ho  tot i a seguir-lo. No havien passat més que uns minuts i aquell home repeteix l’operació i són llavors Jaume i Joan els qui també deixen la barca on estaven amb el seu pare i se’n van amb ell.

Qui és aquest home que amb una sola frase fa que la gent ho deixi tot, deixi les  seves seguretats i s’endinsi en la total incertesa? Amb paràmetres racionals Simó, Andreu, Jaume i Joan cometeren una gran insensatesa, amb els ulls de la fe emprengueren l’aventura de la seva vida, potser amb un resultat incert, però no pas moguts per càlculs mundans, sinó que seguint l’impuls del cor professaren, més amb fets que amb paraules, una fe que els va du a la salvació, una fe que no els va defraudar, perquè Crist no defrauda mai, potser a vegades no acabem d’entendre’l, més vegades som nosaltres els qui dubtem i ens fem enrere o com a mínim ens aturem i deixem de seguir-lo, però tant sols Ell ens veu i ens crida, perquè ens estima.

Simó, Andreu, Jaume i Joan esdevingueren pescadors d’homes, poc s’ho podien imaginar aquell matí quan tot just sortit el sol anaven cap a les seves barques per fer com cada dia. Potser de lluny estant havien vist aquell home que vorejava el llac de Galilea on ells es guanyaven la vida amb l’esforç i la suor del seu front, però no n’havien parat atenció fins que el sentiren vora seu i escoltaren les paraules que els dirigia: «veniu amb mi.»

També nosaltres som cridats, cadascun de nosaltres a la seva vocació, uns a una i d’altres a una altra, perquè tots juntes formen la comunitat de seguidors del Crist, no n’hi de millors ni de pitjors, de més elevades ni de més baixes; totes són iguals als ulls de Déu. Aquí no hi ha diferència, ens ha dit l’apòstol sant Pau, tenim al mateix Senyor, tots invoquem i servim al mateix Senyor. Ens cal però haver-lo escoltat, creure-hi; sembla fàcil però a la pràctica no ho és tant. Al llarg de la nostra vida son moltes les dificultats en el camí de la fe, a vegades circumstancies difícils de la nostra vida com malalties, desenganys, frustracions; d’altres vegades la deixadesa, la comoditat o la mandra. Ens manca molts cops aquesta promptitud de Simó, Andreu, Jaume i Joan per deixar-ho tot i no anteposar res al Crist.

Però no tant sols se’ns crida a seguir a Jesús, se’ns crida també a anunciar-lo. A vegades silenciosament, sense paraules, sense que ningú ens senti la veu, com diu el salmista; però escampant la seva crida amb la nostra mateixa vida, vivint la nostra fe amb esperança i posant-la al ulls dels altres mitjançant la caritat. En paraules del papa Francesc: «necessitem recuperar l’alegria de viure, perquè l’ésser humà, creat a imatge i semblança de Déu (cf. Gn 1,26), no es pot conformar amb sobreviure o subsistir mediocrement, emmotllant-se al moment present i deixant-se satisfer només per realitats materials.» (Spes non confundit, 9).

Andreu, com Simó Jaume i Joan, ens és un exemple d’esperança. Ell als ulls dels seus convilatans esdevingué un arrauxat, un inconscient, que abandonava les seves seguretats materials, per emprendre una aventura vers la incertesa. Però la fe, seguir a Crist, és al cap i a la fi el camí més segur. Quan clavat en una creu, com el mateix Jesús, Andreu acabava el seu pelegrinatge per la terra podria ben bé haver dit com Pau: «Qui creu de cor, rep la justícia; qui confessa amb els llavis, obté la salvació.» (Rm 10,10). Que així sigui per a tots nosaltres en aquest camí cap al nadal, que és l’Advent, que avui tot just iniciem recordant a sant Andreu, un dels primers cridats a l’esperança.

Diumenge I d’Advent / Cicle C. Confirmacions a la Parròquia de Santa Maria a Blanes

 

Diumenge I d’Advent / Cicle C

Confirmacions a la Parròquia de Santa Maria a Blanes

Dissabte 30 de novembre de 2024

Jr 33,14-16; Salm 24,4-5ab.8-9.10 i 14; 1Te 3,12;4,2 i Lc 21,25-28.34-36

 

Una veu crida en el desert. La figura de Joan Baptista, el precursor, esdevé una figura clau de l’Advent. Aquest home que anava per tota la comarca del Jordà predicant un baptisme de conversió per obtenir el perdó dels pecats, és l’encarregat d’obrir una ruta al Senyor, d’aplanar-li el camí per tal de que tothom vegi la salvació de Déu. La fe ens vincula a cadascun de nosaltres a aquesta missió, per la fe, pel baptisme i per la confirmació, ens convertim en veus que criden, en gent que obre camins perquè aquesta bona nova que és Crist, una bona nova que es fa carn, que es fa un de nosaltres, pugui ser reconeguda i acceptada. Avui estimats germans i germanes, en aquest primer diumenge d’Advent quan la figura del baptista se’ns presenta com a exemple, vosaltres renoveu el vostre compromís amb Crist, us feu amb més força un del seus i a aquesta tasca us hi ajudarà la força de l’Esperit Sant que avui rebreu.

Com ens ha dit l’apòstol sant Pau, també nosaltres, aquesta comunitat que representa aquí al conjunt de l’Església, prega plena de goig, demanant al Senyor que contribuïu a la causa de l’Evangeli, Déu que ha començat en vosaltres un bon treball, aquest tingui per meta al mateix Crist. Demanem com Pau que el vostre amor s’enriqueixi més i més, un amor generós, que s’estengui als qui us cauen bé i als qui no us cauen tant bé, un amor ple de coneixement i amarat amb la finor que us dona l’Esperit. Tenim necessitat de vosaltres, ens cal la vostra ajuda perquè la bona nova de Crist arribi arreu i de manera especial als joves que no han sentit parlar de Crist o als qui n’han sentit parlar però han fet un pas enrere, no han seguit caminant pel camí de la fe. Mostreu-los amb la vostra vida, amb el vostre amor que aquest camí és el millor dels camins, que davant la feixuguesa de la vida, dels entrebancs de cada dia, tenir per company de camí a Crist és tenir el millor dels companys possibles. Amb Ell al costat sempre es torna cantant d’alegria, perquè, com ens ha dit el salmista, es magnífic el que el Senyor fa a favor dels qui l’estimen i dels qui Ell estima i el seu d’amor no té límits. Crist no té altres preferits que aquells que més ho necessiten, d’aquells a qui més els hi cal de ser estimats.

En l’Advent fem camí cap a Crist, fem camí cap aquell infant posat en una menjadora, feble i tremolós, però que malgrat aquesta imatge seva de fragilitat, malgrat haver-se fet fràgil amb els fràgils d’aquest món, ho ha fet per tal de donar-los, de donar-nos a tots plegats, la força necessària per caminar cap a Ell. Tota la nostra vida és un caminar, és un esperar, és un Advent que ens porta cap a la trobada personal amb Crist. Avui vosaltres estimats germans i germanes feu un pas important en aquest camí, tant important que us cal la força de l’Esperit Sant. És bonic i tot un símbol que el feu en aquest temps d’espera i en vigílies de començar un any sant, convocat pel papa Francesc sota el lema de l’esperança. Visqueu la vostra fe sempre des de l’esperança, d’una esperança creadora de realitat, amb capacitat d’escolta, mirant la imatge de Crist que va venir per ser un home d’esperança, a qui el Pare va enviar per tal de donar-nos esperança. Poseu esperança en tot el que feu, confiats sempre de que el Senyor es al vostre costat, com hi és avui en que l’Esperit Sant, aquell que va davallar damunt dels apòstols i els va donar la força necessària per tal d’anar per tot arreu i anunciar la bona nova, serà damunt vostre significant-ho amb uns petits gestos, com són la unció, la pregària de l’Esperit i el gest de la pau. Els rebreu un cop confirmeu davant d’aquesta assemblea i juntament amb ella la vostra fe, de bon grat, amb la joia de saber-vos prop de Crist, una mica més a prop cada dia i més especialment avui. Deia el papa Francesca aquesta mateixa setmana: «No tots a l'Església poden ser apòstols, profetes, evangelistes; però tots indistintament poden i han de ser caritatius, pacients, humils, constructors de pau. Tots nosaltres, si, hem de ser caritatius, hem de ser pacients, hem de ser humils, artífexs de pau i no de guerra.» (27 de novembre de 2024). Un bonic i senzill programa de vida el que ens proposa el Papa. Que us hi ajudi a vosaltres i també a tots nosaltres la força de l’Esperit Sant que avui es farà present de manera singular aquí en aquesta assemblea, reunits tots en nom de Crist.

Divendres de la setmana XXXIV durant l’any / II

 

Divendres de la setmana XXXIV durant l’any / II

Capella de les Germanetes dels Pobres a Girona

Divendres 29 de novembre de 2024

Ap 20,1-4.11-21,2; Salm 83,3.4.5-6 i Lc 21,29-33

 

«Feliç el qui viu a casa vostra», ens ha dit el salmista. La felicitat de sentir-se acollit, aixoplugat, amb un sostre ja és de per si quelcom important. Però vosaltres, estimades germanes, acolliu no tant sols de manera material sinó que ho feu de manera caritativa, en el sentit primigeni del terme caritat, que vol dir amor. El vostre amor pels ancians és quelcom que mostreu dia rere dia i del que avui en domem gràcies. Al llarg de les moltes dècades que porteu a la nostra ciutat heu acollit i heu procurat que se sentissin estimades generacions de gent gran que han trobat en vosaltres, no tant sols una llar, sinó també afecte, respecte i caliu.

Escrivia sant Joan Pau II en la seva Carta als ancians que: «Honrar als ancians suposa un triple deure cap a ells: acollir-los, assistir-los i valorar les seves qualitats.» Tot això ho heu fet partint de l’amor, d’aquest amor que rebeu de Déu i que vosaltres, conscients de la necessitat de ser missatgeres de l’amor, heu compartit amb els ancians. L’amor no passa mai, el cel i la terra passaran, però l’amor que neix de les paraules del Senyor, no passa mai.

Avui donem gràcies pel vostre servei, que neix d’un carisma particular, el vostre, que reconeix en la gent gran el rostre de Crist. En paraules de la vostra fundadora, santa Joana Jugan; no sou sinó els instruments de la obra de Déu, sou una bella rosa de caritat, ho feu tot tenint sempre present que en el pobre hi ha rostre del Senyor; per això us doneu de tot cor, sigui a les cases, sigui essent properes i amoroses amb els ancians, sobretot amb els malalts i els mireu amb compassió tal com Jesús els miraria, amb bondat. Ho feu com us demanava la vostra fundadora sempre amb bon humor, perquè als ancians, ni a ningú, no els agraden les cares tristes.

Avui donem gràcies per tanta feina com heu esmerçat aquí a Girona, on heu deixat la llavor de l’amor de Déu. Ara per circumstàncies diverses se us crida a d’altres llocs. Les vocacions han baixat, la societat ha canviat i en gran part s’ha fet càrrec de manera privada o institucional de la tasca de cuidar als ancians. Estigueu certes de que aquí a la nostra ciutat hi deixeu una empremta, una petjada d’amor que perdurarà i aquest és el millor llegat que podeu dedicar als gironins i gironines.

En paraules del papa Francesc: «Déu mai abandona als seus fills. Ni tan sols quan l'edat avança i les forces flaquegen, quan apareixen els cabells blancs i l'estatus social decau, quan la vida es torna menys productiva i corre el perill de semblar-nos inútil. Ell no es fixa en les aparences i no menysprea triar a aquells que per a molts resulten irrellevants. No descarta cap pedra, al contrari, les més “velles” són la base segura sobre les quals es poden donar suport a les pedres “noves” per a construir totes juntes l'edifici espiritual.» (Missatge als ancians 2024).

Així ho heu fet vosaltres aquí a Girona durant dècades, així ho seguireu fent allí on sigueu. De tot plegat en donem avui gràcies a Déu perquè ho feu, com deia la vostra fundadora, no negant res a Déu, perquè no hi ha res petit en la vida religiosa, on cal fer-ho tot per amor.

Exèquies de Exèquies Mossèn Martí Colomer i Pujol

 

Exèquies de Exèquies Mossèn Martí Colomer i Pujol

Sant Pere a l’Escala

Divendres 29 de novembre de 2024

Rm 6.3-9; Salm 22  i Lc 24,13-35

 

Fa ben poc temps Mossèn Martí Colomer parlava així de la seva vocació com a prevere dient: «En la vida de cada dia i amb els altres vas descobrint el que és ser capellà. Unes experiències inoblidables i plenes de confiança en la força que ens ve d’haver respost a la crida que Déu et fa en els signes dels temps. Fent present al ulls de tothom aquella fe que va transformant la nostra vida i ens fa reconèixer que Déu és amb nosaltres».

Mossèn Martí ha viscut la seva vocació ben conscient de que el Senyor ha estat el seu pastor, aquell a qui ara demanem que li permeti de descansar en prats deliciosos i que hagi parat davant d’ell la taula del banquet etern. Passats els barrancs tenebrosos de la malaltia, que ha estat ràpida, i de les dificultats que de tot tipus vivim en el dia a dia de la nostra vida, ara demanem al Senyor per a Mossèn Martí la pau i el repòs etern. Per a ell que s’ha mantingut actiu, al peu del canó del seu ministeri presbiteral fins al darrer moment, fins que li han fallat les forces i per això pot ben bé dir que acabada la cursa, s’ha mantingut fidel i que ara pot dir-li al Senyor, com aquells deixebles que entre desconcertats i adolorits pel que havien viscut, sense anar més enllà del que els seus ulls havien vist, feien camí cap a Emmaús, a onze quilòmetres de Jerusalem: «queda’t amb mi que ja es fa tard i el dia comença a declinar.»

La vida de Mossèn Martí ha declinat, certament, les forces l’han abandonat, però ell estava cert de que, com ens ha dit l’Apòstol, si som submergits en la mort de Crist pel baptisme, si som sepultats amb Ell en la mort, també nosaltres emprendrem una nova vida; si la nostra mort ha estat semblant a la seva, a la de Crist, també ha de ser-ho la nostra resurrecció.

Mossèn Martí definia la seva vida dient: «situant-me al mig del món, mirant el camí fet i el que la vida m’ha portat, descobreixo que la meva manera de ser capellà ha estat fent un compromís al mig del món com a cristià i amb el servei i testimoni de l’Evangeli en el servei a la comunitat. Aquesta es la fe que ens uneix a tot els cristians i que ens en fa testimonis. Un testimoniatge seguint l’Evangeli.»

Mossèn Martí ha viscut no tant sols seguint l’Evangeli, sinó essent-ne propagador, portant la bona nova als altres. Nascut a Arenys de Munt el 13 d’octubre de 1941, la seva vocació de prevere es feu realitat a l’església parroquial de Castelló d’Empúries el 12 de setembre de 1965 quan fou ordenat pel meu predecessor el bisbe Narcís Jubany. A Hostalric, a Cassà de la Selva, a Santa Maria de Vista Alegre de Girona, a Massanes, a Fogars de la Selva, a Arenys de Munt, a Sant Iscle, a Vilanova de la Muga, a Peralada, Pedret i Marzà, a la Sagrada Família de Figueres, a Vilabertran, a Cabanes, a Castelló d’Empúries, a Colera, Llançà i Portbou, fins a l’Escala i Viladamat, ha servit a Crist i a l’Evangeli. La seva dèria ha estat en tots aquests llocs, «haver respost a la crida que Déu et fa en els signes dels temps. Fent present al ulls de tothom aquella fe que va transformant la nostra vida i reconèixer que Déu és amb nosaltres», en les seves pròpies paraules.

El seu cor no fou pas indecís, no li costa pas massa d’entendre el que Déu volia d’ell i s’ha mantingut fidel fins al final. Sense por, fiat sempre de la bondat i de l’amor de Crist, sabent-se morir amb Crist i creient viure amb ell, en aquella vida que ara demanem que li hagi arribat, on ja no és mor més, on la mort ja no te cap poder.

Potser sí que Mossèn Martí havia perdut la voluntat de lluitar per la vida els darrers dies, però no era altra cosa que un signe de confiança en que havent acomplert allò que Déu volia d’ell, no el podia esperar altra cosa que l’abraçada amorosa del Pare. Compromès amb els exclosos, els febles i els desvalguts, ara demanem al Senyor que li digui: T’ho asseguro: tot allò que vas fer a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho vas fer. (Cf. 25,40).

La mort de Mossèn Martí ens entristeix, però alhora ens dona coratge per viure la nostra fe i el nostre servei, com ell l’ha viscut, responent a la crida de Déu i a reconèixer-lo en els signes dels nostres temps, que han estat també els de Mossèn Martí. Encomanem l'ànima del nostre germà, amb l'esperança segura que ressuscitarà amb Crist el darrer dia, com tots els qui han mort creient en ell. Com ens deia avui sant Cebrià en l’Ofici de Lectura: «traguem-nos el temor de la mort i pensem en la immortalitat. Demostrem ser el que creiem.» (Del tractat de sant Cebrià, sobre la mortalitat, 18, 24. 26).

Diumenge XXXIV de durant l'any Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist Rei de tot el món / Cicle B 70 aniversari de la dedicació de l’església de sant Josep a Girona

 

Diumenge XXXIV de durant l'any

Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist

Rei de tot el món / Cicle B

70 aniversari de la dedicació de l’església de sant Josep a Girona

Diumenge 24 de novembre de 2024

Dn 7,13-14; Salm 92,1ab.1c-2.5; Ap 1,5-8 i Jn 18,33b-37

 

Avui celebrem el 70è aniversari de la dedicació d’aquest temple dedicat a sant Josep. Fa setanta anys el meu predecessor, el bisbe Josep Cartañà, dedicava aquesta església. Els temples de pedra estant construïts a gloria de Déu per allotjar-hi el seu culte esdevenint així un lloc sagrat, digne de ser venerat i de ser recordada la seva dedicació a aquest fi sacre i tant rellevant. En dedicar un temple al culte, un edifici deixa de ser un lloc qualsevol per a transformar-se en un espai sacre, que té com a finalitat allotjar a aquells qui donen glòria a Déu i a acollir la seva presència real a través del misteri eucarístic, d’aquí que la part central del ritu de dedicació d’una església sigui la consagració de l'altar

Però hi ha un altre temple més important, construït amb pedres vives, un temple que té una vessant aquí a la terra, un temple encara sempre imperfecte, que és l’Església, santa ella però alhora construïda amb pedres defectuoses que som nosaltres pobres pecadors. A imatge d'un temple, tots els cristians hem estat consagrats, ungits, dedicats a Déu pel nostre Baptisme, com uns temples vius. També a nosaltres se'ns ha lliurat una llum, encesa a partir de la flama del ciri pasqual, perquè siguem font de llum en el món. Sols essent-ho podrem aspirar a ser part de l'edificació de l'Església, a ser pedres ben vives (Cf. 1Pe 2,5) d'aquest edifici sobrenatural, d’aquest temple únic on no hi ha altre gran sacerdot que el Fill de Déu. «El Senyor Jesús és la pedra que suporta el pes del món, que manté la cohesió de l'Església i que recull en unitat final totes les conquestes de la humanitat. En Ell tenim la Paraula i la presència de Déu, i d'Ell rep l'Església la seva vida, la seva doctrina i la seva missió. L'Església no té consistència per si mateixa; està cridada a ser signe i instrument de Crist, en pura docilitat a la seva autoritat i en total servei al seu mandat. L'únic Crist funda l'única Església; Ell és la roca sobre la qual es consolida la nostra fe.» (Benet XVI, Homilia en la dedicació de la basílica de la Sagrada Família).

Hi ha també un darrer temple, el definitiu, etern i perdurable que és la Jerusalem celestial, allí on miríades d’àngels participen amb els primers inscrits de l’aplec festiu. Nosaltres som aquí a la terra pedres imperfectes, tot i que certament som criatures de Déu, imatges de Déu, creats a la seva semblança. Crist va venir al món per alliberar-nos del pecat,  per tal de que recuperéssim la pulcritud d’aquesta imatge seva impresa en el nostre mateix ésser. Aquestes pedres vives que som nosaltres acusen els cops del macell de la falta i els cal la mà experta del Senyor per ser polides de nou.

Som pedres vives d’un temple, l’Església, que prefigura el Regne de Déu, el temple definitiu i celestial, allí on Crist és rei. Caminar vers el Regne de Déu és fer un camí cap a l'esperança, un camí cap a la plenitud, cap al paradís; un camí en el que fem passes tots els dies. Deia el Papa Francesc que el Regne de Déu és com una mare que creix i fecunda, que es dona a si mateixa perquè els seus fills tinguin a casa l’aliment a taula i una cambra reservada. La novetat del missatge de Crist és que Déu s'ha fet proper, que ja regna entre nosaltres. Allí on arriba Jesús, l'Esperit creador porta vida i d'aquesta manera, Jesús vol revelar el rostre del veritable Déu, del Déu proper, ple de misericòrdia per cada ésser humà; és el Déu que ens dona vida en abundància, la seva mateixa vida. El regne de Déu és, per tant, la vida que venç a la mort, la llum de la veritat que dissipa les tenebres de la ignorància i de la mentida.

El regne és un regne de veritat, Jesús ens diu «Jo soc la veritat» (Jn 14,6), una veritat que ha de regnar en la nostra voluntat, en el nostre cor i en la nostra societat. És un regne de vida, Ell ens diu «Jo soc la vida. Jo he vingut perquè tinguin vida i la tinguin a desdir» (Jn 10,10). Un regne de santedat on  imperi la fidelitat, el compromís, la convivència, i la solidaritat. Un regne de gràcia i de justícia amb una millor distribució dels béns que Déu ha lliurat a tota la humanitat i no sols a uns quants. Un regne d’amor i de pau fruit de la justícia, on la misericòrdia i la fidelitat es troben, i la justícia i la pau van de la mà. Crist ve a anunciar la pau, una pau sense fi, conseqüència del regne de la veritat i de la vida, del regne de la gràcia i la justícia, de l’amor i de la Pau. Quan en l’oració dominical demanem que vingui a nosaltres el regne, demanem que Crist es faci present, viure en l’amor de Crist. Demanem viure en llibertat, la llibertat de Déu que és fer la seva voluntat. Demanem la plenitud de béns, de tots aquells que realment sacien l’existència, que sols Déu pot omplir-la. Demanar el regne es demanar viure en l’amor de Déu i fer-ne als altres partícips.

Aquesta és la grandesa del misteri de la salvació, aquesta és la nostra esperança, que tot i ser pobres pecadors el Senyor ens estima i ha vingut a salvar-nos. Ell no rebutja aquestes pedres a vegades escantonades pels cops de la vida, a vegades tacades per la culpa, a vegades febles com un terrós de fang; per la seva gràcia totes elles hem de formar l’església celestial, el temple definitivament sant i plaent al Senyor, allí on voldrà residir-hi per sempre més en companyia dels qui estima i l’estimen, allí on l’adorarem en esperit i en veritat.  Aquest temple que ens acull, del que recordem la seva dedicació, és tant sols una imatge, una prefiguració del temple que és l’Església i del temple celestial, és a dir el Regne, on Crist seu al la dreta del Pare. Aquí  lloem a Déu, celebrem el seu memorial i en definitiva ens preparem per participar d’aquest Regne únic i etern del que l’Església aquí a la terra és tant sols un tast.

Visquem la amb aquesta esperança, la de ser un dia pedres vives de l’Església celestial.

Santa Cecilia a la parròquia de Les Serres a Sant Martí de Llémana

 

Diumenge XXXIV de durant l'any

Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist

Rei de tot el món / Cicle B

Santa Cecilia a la parròquia de Les Serres a Sant Martí de Llémana

Diumenge 24 de novembre de 2024

Dn 7,13-14; Salm 92,1ab.1c-2.5; Ap 1,5-8 i Jn 18,33b-37

 

Santa Cecilia, segons la tradició, cantà un himne al Senyor durant el seu turment, això que mostra la fortalesa de la seva fe, li ha valgut de ser reconeguda com a patrona de la música. Celebrem aquest diumenge la festivitat de Crist Rei que tanca l’any litúrgic. El proper diumenge començarem un nou any per a l’Església, serà el primer diumenge d’Advent, un temps que ens prepara per a la celebració del Nadal, quan recordem la primera vinguda de Jesús al món, fet home i nascut de la verge Maria. Ni la vida de Jesús, ni la vida de santa Cecilia, com la de tants altres sants reconeguts i molts més de no reconeguts, foren fàcils. És la paradoxa d’un rei que no és pas un rei com els altres d’aquest món, és un rei sense armes, sense palaus i sense corts que l’adulin; de fet és un rei perseguit i que l’únic tron que aconsegueix ocupar en aquest món, és una creu. Crist semblava que no tenia res, de fet ni un lloc on reposar, quan de fet ho tenia tot, tenia la fortalesa de la fe i de la confiança amb el Pare. Santa Cecilia, segons explica la tradició, ho tenia tot però es va adonar que de fet no tenia res i es va jugar la vida per Crist i el seu regne. Aleshores semblà, als ulls dels qui van aconseguir llevar-li la vida després d’infligir-li molts turments, que ho havia perdut tot, els béns i la vida. Però de fet, aconseguí quelcom molt millor, un lloc en aquest regne del que Crist és rei. Nosaltres aquí a la terra estem molt acostumats a valorar el poder en la mesura que darrera hi ha riquesa, força i honors. El regne de Crist és un regne on els darrers són primers i els primers darrers, on el rei ha vingut a servir i no a ser servit, on les coses són sovint ben diferents del que estem acostumats. Santa Cecilia això ho entengué molt bé, tant ella com part de la seva família es van convertir en seguidors d’aquell natzarè que uns deien que havia mort a la creu i d’altres que si bé això era cert, després havia deixat el sepulcre buit i ens havia obert les portes a una vida nova i eterna. Aquesta és la grandesa dels sants, molts d’ells ho tenen tot als ulls del món i tot ho deixen per quedar-se tant sols amb allò que els sembla fonamental: Crist. Com santa Cecilia hi ha molts altres sants pels qui Crist ho ha estat tot en aquesta vida, sants coneguts i d’altres la vida dels quals sols Déu coneix. Tots ells cercaren de viure en Crist i de seguir-lo tant si això els reportava coses bones, com si els hi acabava costant la vida. També avui, aquests sants de la porta del costat, com els anomena el papa Francesc, existeixen i entreguen la vida per treballar pels altres i portar-los alleujament en les seves vides.

 

Ells, com santa Cecilia, són exemples per a tots nosaltres. Segurament no se’ns demana d’arribar fins a l’extrem de donar la vida; però si que el Senyor ens demana de practicar el que ells van creure i viure, l’amor a Déu i als germans. Siguem seguidors d’aquest rei, que no busca d’imposar-se, sinó de conquerir els nostres cors per tal de que siguem missatgers del seu regne, un regne que no és d’aquest món, però que hem de mirar que aquest món conegui. Santa Cecilia, en la mesura de les seves possibilitats, fou també evangelitzadora, el seu marit i part de la família d’aquest es convertiren al cristianisme, per la seva evangelització. Ho feu per amor, mirà de que els seus estimats compartissin amb ella allò que ella més estimava, la fe en Crist. Així hauríem de viure també nosaltres la fe, amb aquest esperit de voler compartir-lo amb els altres, de voler expandir-lo, convençuts de que és el millor regal que podem fer. Santa Cecilia al final de la seva vida cantava un himne al Senyor, era la seva manera de mostrar la felicitat pel proper trobament amb Déu. Un trobament pel que el temps de l’Advent que estem a punt de començar ens prepara. El Nadal més enllà de la dolcesa que ens desperta, és un temps d’espera, de preparació i d’esperança, Estem a punt de començar l’any jubilar 2025 que el papa Francesc ha volgut posar sota el lema de l’esperança, visquem-lo amb aquest esperit i aquesta confiança, Crist és aquella esperança que no defrauda, aquella en la que cregué santa Cecilia i en la que creiem nosaltres.

Diumenge XXXIV de durant l'any Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist Rei de tot el món / Cicle B. Confirmacions a la parròquia de Sant Joan de les Pedreres

 

Diumenge XXXIV de durant l'any

Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist

Rei de tot el món / Cicle B

Confirmacions a la parròquia de Sant Joan de les Pedreres

Dissabte 24 de novembre de 2024

Dn 7,13-14; Salm 92,1ab.1c-2.5; Ap 1,5-8 i Jn 18,33b-37

 

Avui celebrem la festivitat de Crist com a Rei de l’univers, una festa instituïda per tal de concloure l’any litúrgic ja que el proper diumenge iniciarem un nou any amb el primer diumenge d’Advent que és el temps que ens prepara per celebrar el Nadal. Però aquestes dues festes: Nadal i Crist Rei, que en principi poden semblar diverses i fins i tot oposades, tenen en comú més del que ens pot semblar. En una i en l’altre celebrem la vinguda del Senyor. Avui, de fet totes aquestes darreres setmanes, ens referim a la vinguda del Senyor a la fi dels temps. Per Nadal celebrem certament la vinguda de Jesús fet fill en les entranyes de la Mare de Déu, però també celebrem aquesta vinguda darrera i definitiva que avui recordem. Ens pot semblar a priori quelcom estrany celebrar a Crist com a rei, una cosa que potser podia tenir sentit en altres temps, però que ara no ens diu gran cosa, preferim recordar i celebrar a Jesús com a bon pastor, per exemple, una imatge que ens el fa més proper.

 

No hem de perdre però de vista que el reialme de Jesús no té res a veure amb el dels poderosos d’aquest món. El mateix Evangeli que avui hem escoltat ja ens mostra on i quan es proclama rei Jesús, ho fa un cop detingut i en mans dels qui poc després li arrabassaran la vida. Fins i tot no és ell mateix qui s’anomena rei, és Pilat qui li pregunta quan la cridòria de la gent l’acusa de ser un impostor, algú que es vol fer dir rei per damunt del César. De fet aquella matinada del primer Divendres Sant feia tant sols uns dies que Jesús havia estat aclamat pels carrers de Jerusalem com a rei pels mateixos que ara l’acusaven d’impostor. Però no importa tant qui i quan acusa a Jesús, el realment important és com és aquest regne del que Jesús és rei.

 

Avui estimats germans i germanes que rebeu el sagrament de la confirmació, vosaltres us comprometreu a seguir aquest rei pel qui Pilat es pregunta. És un rei que te per armes l’amor i la misericòrdia, que estima més als desvalguts i als qui passen privacions, que als rics; que ha vingut a portar pau i amor. Militar per ell, ser súbdit seu, implica un compromís amb aquests valors, compartir-los i mirar d’imitar la seva vida. Tot això pot semblar molt difícil i ho és si ens confiem a les nostres úniques forces. Per això avui estimats germans i germanes rebreu la força de l’Esperit Sant. La mateixa que van rebre els apòstols quan estaven reunits tots junts en un mateix lloc, quan encara la por per la mort de Jesús a la creu els tenia retinguts i els mantenia esporuguits. Invoquem l’Esperit Sant sempre que estem a punt d’emprendre una tasca important. Ho fem per exemple quan algú és ordenat sacerdot, fa el seu compromís religiós o és ordenat bisbe i vosaltres avui esteu davant d’un moment important per a la vostra vida, adquiriu un compromís amb Jesucrist i amb l’Església que mira de servir-lo. Mireu sempre l’exemple de Cist, el d’aquell qui vingué a servir i no a ser servit, sigueu servidors dels vostres germans i germanes, és a dir estimeu als qui us cauen bé i a aquells als qui no us cauen tant bé, quan us vingui més de gust i quan tiraríeu cap a un altre cantó per tal d’evitar-los. Jesús no rebutja mai de parlar, de dialogar amb Pilat; sap molt bé de quin peu calça i que d’ell no en pot esperar altra cosa que una condemna a mort; però malgrat això no el rebutja i qui sap si a la fi d’aquella setmana Pilat no es preguntava que havia volgut dir tot allò i quin sentit havia tingut per a ell. Pilat va conèixer un rei que no s’assemblava en res als altres reis del món que havia conegut. Un rei sense armes, sense palaus, sense exèrcits, no tenia altra cosa que un petit grup que el seguia i l’amor del seu Pare, que és el nostre Pare. Avui estimats germans i germanes us comprometeu amb Crist davant d’aquesta assemblea que representa a tota l’Església; manifesteu ara i aquí que creieu i espereu en Crist i això ens interpel·la a nosaltres a renovar també la nostra fe. Mireu de viure la fe amb coherència i no us oblideu de la seva Església que us estima i us necessita. Que així sigui per a vosaltres i per a nosaltres també.

Diumenge XXXIII durant l'any / Cicle B. Eucaristia en memòria de les víctimes per accidents de trànsit durant el darrer any

 

Diumenge XXXIII durant l'any / Cicle B

Eucaristia en memòria de les víctimes per accidents de trànsit durant el darrer any

Diumenge 17 de novembre de 2024

Parròquia de Sant Josep de Girona

Dn 12,1-3; Salm 15,5 i 8.9-10.11; He 10,11-14.18 i Mc 13,24-32

 

En aquestes darreres setmanes de l’any litúrgic, a les portes del inici de l’Advent en el que ens prepararem per celebrar el naixement del Senyor, l’Església ens proposa de reflexionar sobre la fi dels temps i la nostra pròpia fi. Sovint no és per a nosaltres una reflexió agradable, no ens agrada recordar la nostra pròpia finitud, saber o millor dit recordar, perquè saber-ho ho sabem, que un dia arribarà la fi dels nostres dies en aquests món. Per a cadascun de nosaltres el sol s’enfosquirà, la lluna no farà claror i les estrelles aniran caient del cel; com la figuera quan les seves branques es tornen verdes sabem que ve l’estiu, així sabem que ve la fi del nostre pelegrinatge per aquesta terra. Però malauradament no som senyors de la vida i de la mort i aquesta ens pot venir en un o altre moment, sens dubte sempre massa aviat.

Tot plegat seria ben depriment i alhora desesperador. Però ens ha dit el profeta Daniel que aquell temps serà quan serà salvat el poble de Déu i els qui dormen a la pols es desvetllaran. Aquesta és la nostra fe, sabem que Crist va morir i tot i morir va ressuscitar, no tant sol va tornar a la vida, com per exemple Llàtzer, sinó que va ressuscitar a una vida nova, plena i eterna. Si la mort arriba sempre massa aviat per a alguns ho fa de manera violenta, tràgica i inesperada. Avui recordem i preguem per les víctimes dels accidents de trànsit que han trobat la mort en el darrer any; aquells qui un dia van sortir com cada dia cap a la feina, cap a casa o cap a classe i no van tornar a les seves llars, deixant a les seves famílies sumides en el dolor i l’enyorança. Molts cops aquestes morts s’han produït per negligències o imprudències i això les fa encara més doloroses. També moltes altres persones veuen, sense perdre la vida, com aquesta queda afecta de manera molt severa amb múltiples conseqüències. 

Nosaltres creiem en la vida eterna, guanyada per Crist per a tots nosaltres, per això avui preguem de manera especial per als qui han perdut la vida a la  carretera, perquè hagin arribat a resplendir com la llum del firmament, com ens ha dit el profeta Daniel. Demanem al Senyor que els hagi perdonat aquelles culpes que poguessin tenir, perquè tots al llarg de la nostra vida fem coses bé i d’altres no tant bé, i així com ens ha dit la carta als cristians hebreus, un cop Déu els hagi perdonat els pecats, ja no els caldrà res més que gaudir de la presència del Senyor.

 

Aquesta confiança no elimina la nostra enyorança, tant sols la mitiga. Trobem a faltar als qui ens han deixat tot i confiar en que gaudeixen de la vida eterna. La mort dels qui ens envolten ens sumeix a nosaltres en la foscor, tant més si aquesta mort ve de sobte, com un lladre durant la nit, sense avisar, i de sobte la commoció ens atordeix. Perquè és cert, del dia i de l’hora de la nostra mort ningú no en sap res, estem en mans de Déu i la nostra vida és sempre una lluita contra la mort, però per molt que avancem en la medicina, per molt que mirem de preveure mil i una incidències, la mort arriba. 

Per la fe l’hauríem de veure amb esperança la mort, però ens costa perquè en l’absència dels qui ens han estimat i hem estimat no en veiem cap d’esperança, ans al contrari. Donem tombs un cop i un altre a com va poder succeir, com es podria haver evitat i certament hem de lluitar per mirar d’evitar-ho amb totes les nostres forces. Davant del fet, consol, conformitat, resignació no son pas un bàlsam, sols la fe ens pot ajudar a veure una mica més enllà, una mica més enllà del dolor; perquè amb els ulls de la fe podrem veure que darrera de la mort hi ha quelcom, que avui ara i aquí nosaltres no podem ni tant sols plantejar-nos com és, però per Crist sabem que un cop mort el cos hi ha quelcom que ens pot acostar de manera definitiva a la llum i a la pau, és la proximitat del Pare, la percepció del seu amor sense restriccions, ni cap trava. Amb aquesta confiança demanem avui al Senyor que hagi acollit als nostres germans difunts, especialment els qui aquests darrer any han perdut la vida a les carreteres. Que el seu record ens acompanyi de manera serena, gaudint ara del seu amor i estimant-los de manera diversa amb com ho hem fet fins ara, però igualment intensa. L’amor ens uneix a ells com ens uneix a Déu que és amor.

Confirmacions a la Parròquia de Sant Romà de Lloret de Mar

 

Confirmacions a la Parròquia de Sant Romà de Lloret de Mar

Dissabte 16 de novembre de 2024

Fets 2, 1-6.14.22.23.32-33; Salm 103; 1Cor 12, 3b7, 12-13 i Lc 4, 16-30

 

Estimats germans i germanes, avui rebreu l’Esperit Sant que us enfortirà en la vostra fe. Demanarem al Senyor que aquell Esperit que davallà damunt dels apòstols ho faci ara sobre vosaltres. No sentirem segurament que es giri una ventada violenta, ni potser tampoc veurem llengües de foc; però el que si tenim en comú amb aquella primera pentecosta és que estem tots junts en un mateix lloc. Tingueu present, estimats germans i germanes, que avui us uniu de manera més directe i compromesa a l’Església; els qui estem ara i aquí reunits venim a representar-ne el conjunt i demanem per a vosaltres que quedeu com els apòstols plens de l’Esperit Sant.

Què us donarà l’Esperit Sant de més a vosaltres que ja vau rebre el baptisme? El coratge per viure la fe, cadascú de vosaltres des de la seva pròpia personalitat, vivint amb els dons que ha rebut, que són diversos, però participant tots plegats d’un mateix do, el de l’Esperit. Aquest mateix Esperit que avui rebreu és el que reposava sobre Jesús a la sinagoga de Natzaret. Els seus antics veïns no se’n sabien avenir; el fill de Josep el fuster i de Maria, de sobte tornava a Natzaret i els deia que aquella frase del profeta Isaïes estava escrita per acomplir-se en Jesús; tothom ho comentava i s’estranyava. No fou fàcil per a Jesús viure la seva missió, no és tampoc fàcil avui per a tots nosaltres viure la fe; a vegades fins i tot podríem dir que la vivim a contracorrent, perquè les onades de la societat porten més aviat cap a d’altres roques i ens allunyen de les suaus platges de la fe. A vegades els temporals de la indiferència, molt més que els huracans de l’hostilitat, fan que viure la nostra fe ara i aquí sigui una aventura, però de ben segur que és una aventura apassionant. De fet seguir a Crist és la millor aventura i lla més apassionant que podem viure.

Fa pocs dies el papa Francesc parlant del sagrament de la confirmació deia: «El problema és com aconseguir que el sagrament de la confirmació no es redueixi, en la pràctica, a una «extremunció», és a dir, en el sagrament de la «sortida» de l'Església. Es diu que és el “sagrament de l'adeu”, perquè una vegada que els joves el reben se’n van, i després tornaran per a casar-se. Això diu la gent. Però hem de fer que es converteixi en el sagrament de l'inici d'una participació activa en la vida de l'Església. És un objectiu que pot semblar-nos impossible, donada la situació actual en gairebé tota l'Església, però això no significa que hàgim de deixar de perseguir-ho. No serà així per a tots els confirmants, siguin nens o adults, però és important que ho sigui almenys per a alguns que després seran els animadors de la comunitat.» (30 d’octubre de 2024)

Rebeu-lo doncs l’Esperit Sant amb un sentit de compromís, comprometeu-vos a viure la vostra fe amb sentit ple, que ompli tota la vostra vida i que vivint-la us convertiu en evangelitzadors dels qui us tractin. No us importi si algú us ignora, si viviu la fe amb joia i esperança el vostre ministeri d’evangelitzadors anirà obrint-se pas i la millor pregunta que us poden fer és “d’on et ve aquesta teva joia?” i podreu respondre, de Crist en qui he confirmat la meva esperança. És cert, tot i que l’Església sigui santa, nosaltres els qui la formem som pecadors, cometem errors, a vegades sense voler i a vegades conscientment; però més que tenir mancances, el vertaderament important és que tinguem voluntat de seguir caminant cap a Crist i d’aixecar-nos tantes vegades com caiguem, acollits per la mà misericordiosa del Senyor.

Avui estimats germans i germanes, aquesta assemblea en nom de tota l’Església, s’alegra de la vostra decisió i us acull amb els braços oberts com això, com a germans i germanes en Crist. Demanem al Senyor que la vostra fe doni fruits abundosos en les vostres mateixes vides i que sigueu per als altres un exemple de com viure aquesta nostra vida ara i aquí, amb joia i amb esperança. Rebreu el do de l’Esperit Sant amb un petit signe, la crismació, posant oli al vostre front; és una unció que significa un compromís, és un compromís, en paraules del papa Francesc a «no enterrar sota terra els carismes i talents rebuts» per la força de l’Esperit. Que així sigui per a tots.

Divendres de la setmana XXXII durant l’any / II

 

Divendres de la setmana XXXII durant l’any / II

Catedral

Visita a la diòcesis de Girona dels seminaristes del Curs propedèutic dels Seminaris de Catalunya

Divendres 15 de novembre de 2024

2Jo 4-9; Salm 118,1.2.10.11.17.18 i Lc 17,26-37

Viure en la veritat, estimant-nos els uns als altres; no és res de nou, no és pas cap manament nou. Crist que és el camí, la veritat i la vida ens va deixar resumits en dos els manaments de la llei: Estimar a Déu i estimar al proïsme. Això ho sabem prou bé, sabem que és el full de ruta que ha de guiar la nostra vida. Però el món és molt seductor, ens cal estar alerta per mantenir-nos fidels en la doctrina i no caure en les males seduccions. És aquesta la felicitat dels qui segueixen la llei del Senyor, la dels qui guarden el seu pacte i busquen el Senyor amb tot el cor.

No es tracta de posar les nostres mires en coses humanes, això no vol pas dir que hem de menysprear el món, ens cal sempre estimar-lo com a obra que és de Déu, però el nostre vertader objectiu està en la vida terna, treballem pel Regne, tenim la mirada posada en el Regne. Vosaltres us esteu formant per ser missatgers de la bona nova del Regne, per guiar a la gent vers el camí que porta cap al Regne. Esteu cursant l’etapa propedèutica, que té una identitat i una proposta formativa específiques, segons la defineix la Ratio Fundamentalis Institutionis Sacerdotalis de l’any 2016. Aquesta etapa propedèutica és indispensable i té la seva pròpia especificitat, gaudiu-ne.

San Joan Pau II signava el 25 de març de l’any 1992 l’Exhortació Apostòlica Pastores Dabo Vovis. En ella deia: «en comunió amb els Pares sinodals, demano que hi hagi un període adequat de preparació que precedeixi la formació del Seminari. És útil que hi hagi un període de preparació humana, cristiana, intel·lectual i espiritual per als candidats al Seminari major. Aquests candidats han de tenir determinades qualitats: la recta intenció, un grau suficient de maduresa humana, un coneixement bastant ampli de la doctrina de la fe, alguna introducció als mètodes d'oració i costums conformes amb la tradició cristiana. Tinguin també les aptituds pròpies de les seves regions, mitjançant les quals s'expressa l'esforç de trobar a Déu i la fe.» (Pastores Dabo Vovis, 62).

La recta intenció és viure en la veritat i estimar, és a dir complir els manaments de Déu. Sols així no es perdrà el fruit del vostre treball, que ara tot just comenceu i un dia podreu rebre la plena recompensa de la vostra tasca evangelitzadora. El nostre món te set de Déu, potser o segurament molts no se n’adonen que tenen set de Déu, us caldrà fer-los adonar que tants neguits com els acompanyen, els converteixen al cap i a la fi en assedegats de Déu, assedegats de la veritat que és Crist. Els haureu d’ajudar a trobar a Déu i a viure la fe

Tingueu present que en aquest camí que inicieu cal que també vosaltres aneu arrencant de la vostra vida les males herbes que vagin sortit durant el camí de formació tant bon punt vegin la llum, males herbes com la mandra, un criticisme excessiu, la nostàlgia d’altres temps, potser fins i tot la por. Us ajudarà a fer-ho el contacte sovintejat amb els sagraments, especialment l’Eucaristia i el sagrament de la penitència; us hi ajudarà la pregària i la lectura de la Paraula de Déu. No perdeu mai el contacte sovintejat amb la Paraula de Déu, sigueu vosaltres mateixos propagadors de la Paraula, així ajudareu als qui us escoltaran a conèixer millor a Crist. Sigueu referents per al món acomplint el que Jesús ens mana, estimant-lo a Ell i si l’estimeu amb sinceritat estimareu automàticament als altres. És ben cert que no hi ha cap manament més gran que el de l’amor. La nostra fe es fonamenta en l’amor, en la caritat i això ens dona esperança. Us cal estar doncs estar ben preparats per ser missatgers de la fe davant dels qui us interpel·lin amb preguntes, us escoltin o es fixin en vosaltres per esbrinar com la mostreu en la vostra vida diària aquesta fe. Estareu així també preparats per aquell dia en que qui la perdi haurà guanyat la vida, la vida eterna.

Diumenge XXXII durant l’any / Cicle B. Catedral de Girona

 

Diumenge XXXII durant l’any / Cicle B

Catedral de Girona

Trobada general d'animadors de cant per la litúrgia

Diumenge 10 de novembre de 2024

1R 17,10-16; Salm 145,6c-7.8-9a.9bc-10; He 9,24-28 i Mc 12,38-44

 

Jesús instrueix la gent i s’asseu davant del temple, davant la sala del tresor i observa. Aquell qui ha entrat al cel mateix, aquell qui s’ha ofert ell mateix una solla vegada prenent damunt seus els pecats del món sorprèn amb la seva doctrina que capgira el que fins llavors hi havia establert. Per Jesús no es tracta d’ocupar els primers seients a les sinagogues o a les taules, no es tracta de fer-se veure, ni de posar-se filactèries ben llargues, ni de donar grans quantitats; es tracta més que de quantitat, de qualitat. Si donem molt perquè tenim molt i a més una part del que tenim prové de devorar els béns de les viudes, de res no ens val, serem judicats més rigorosament, ens ho ha dit el Senyor.

Mentre Jesús observava com hi havia rics que desitjaven que es veiés que tiraven molt, es fixà en aquella vídua, que de ben segur deixà les dues petites monedes de manera discreta, com si no volgués que ningú se n’adonés. Segurament ho feia una mica avergonyida davant d’aquells qui tiraven molt de manera ostentosa; però per Déu té molta més importància la puresa de cor, el donar allò que es necessita, que la quantitat, que al cap i a la fi en proporció no representa més que unes molles, unes engrunes, com aquelles amb les que aquell pobre que es deia Llàtzer que s'estava ajagut vora el portal del ric Epuló, amb tot el cos nafrat, esperava de satisfer la seva fam, esperava que caiguessin de la taula d’aquell ric, mentre venien els gossos a llepar-li les nafres (Cf. Lc 16,20-21). I ja sabem com va acabar Epuló, demanant que li mullessin la punta de la llengua amb un dit humit, mentre que Llàtzer era al costat d’Abraham.

Les vídues a l’antic Israel eren considerades un grup vulnerable, si no hi havia marit, si no hi havia un o més fills que es fessin càrrec de la dona, aquesta quedava desemparada i sense recursos per sobreviure. Recordem la història de Noemí, que ens explica el llibre de Rut, quan va morir Elimèlec, el seu marit, ella es quedà sola amb els dos fills. Aquests es van casar amb dones moabites; l'una es deia Orpà, i l'altra, Rut i quan uns deu anys més tard, també van morir els fills, Noemí es va quedar tota sola, sense fills i sense marit. Aleshores mentre Orpà va retornar al seu país, Rut no es va voler separar de Noemí, però quedaren sense empara fins que Rut es va casar de nou amb Booz. Recordem també com Jesús es va compadir i tornà a la vida aquell fill únic d'una dona que era viuda, quan se’ls trobà a l’entrada del poble de Naïm mentre molta gent del poble acompanyava la mare. 

Davant de l’ostentació d’uns tenim la generositat extrema d’altres, com també la de la vídua que cogué un pa per donar-lo a Elies, fet amb un grapat de farina i una mica d’oli, que era tot el que li quedava.  Ens ho ha dit el salmista, el Senyor guarda els forasters, manté les vídues i els orfes i capgira els camins dels injustos; en paraules del mateix Jesús «El que jo vull és amor, i no sacrificis.» (Mt 9,13). Donar el que tenim, no pas el que ens sobra vol dir donar-ho amb amor. No cal circumscriure-ho tant sols al terreny material, podem donar de moltes maneres diferents, podem donar part del nostre temps o donar part dels nostres dons, d’allò que sabem fer millor. És el que avui per avui anomenem voluntariat, accions dirigides cap a tots aquells a qui els cal ajuda, companyia o atenció.

També vosaltres doneu el que teniu, temps i dons, per tal d’animar les celebracions litúrgiques amb els vostres cants. Ens diu el Concili Vaticà II que «L'acció litúrgica revesteix una forma més noble quan la litúrgia se celebra solemnement amb cant i en ells intervenen ministres sagrats i el poble participa activament.» (SC, 113). Bella tasca la vostra, feta amb la generositat d’aquell qui dona el que té i ho posa al servei dels reunits en nom del Senyor, allí on Ell s’hi fa present, perquè Jesús va dir: «on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d'ells.» (Mt 18,20).

Diumenge XXXII durant l’any / Cicle B. 1075 aniversari de la consagració de l'església de Monestir de Santa Maria, Sant Joan i Sant Benet

 

Diumenge XXXII durant l’any / Cicle B

1075 aniversari de la consagració de l'església de Monestir

Parròquia de Santa Maria d’Amer

Dissabte 9 de novembre de 2024

1R 17,10-16; Salm 145,6c-7.8-9a.9bc-10; He 9,24-28 i Mc 12,38-44

El 9 de novembre de l’any 949, el meu predecessor com a bisbe de Girona, Gotmar II, consagrava l'església d’aquest monestir d'Amer dedicant-la a Santa Maria, Sant Joan i Sant Benet. Des de la seva fundació més o menys l’any 820 fins a la marxa definitiva de la comunitat l’any 1835 aquí en aquest lloc hi visqué una comunitat monàstica dedicada a la pregària, al treball i al contacte amb la Paraula de Déu. No li hi fou sempre la vida fàcil i passà moltes dificultats i vicissituds tant la comunitat com les mateixes edificacions. Terratrèmols, destruccions, guerres, crisis econòmiques i de vocacions; una lluita constant per mantenir-hi la vida monàstica. És així la vida de l’Església, és així la vida dels pobles, una lluita per avançar, molts cops fins i tot una lluita per sobreviure, per mantenir-se, un camí on a vegades tot és planer, poques vegades, i on moltes d’altres les pedres d’ensopec són tantes que sembla que seguir caminant resultarà impossible.

Una església, un temple com aquest que des de 1835 acull la vostra comunitat parroquial hereva en certa manera d’aquella comunitat benedictina que hi dona culte durant segles, no és sinó una representació física de la vertadera Església, aquella que està constituïda per pedres vives i que és anunci de l’Església celestial. Així la carta als cristians hebreus ens diu que Jesucrist no ha entrat en un santuari fet per mans d’homes, sinó al cel mateix on Ell és el gran i únic sacerdot, el sacerdot per sempre que ho esdevé oferint un sol cop el sacrifici de la seva pròpia sang per tota la humanitat. Però malgrat que sapiguem que tota església, tot temple, no és al cap i a la fi sinó un anunci de l’Església definitiva, venerem els nostres temples i en celebrem cada any l’aniversari de la seva dedicació, del moment en que foren consagrats com a llocs de culte, on celebrar-hi l’Eucaristia i lloar al Senyor amb la pregària.

Establim una mena de camí que uneix cada temple amb la catedral de cada diòcesis i que passant per la catedral de Roma, la basílica del Laterà de la que avui també se celebra la festa de la seva dedicació, enllaça amb el temple definitiu que serveix el mateix Crist al cel, al costat del Pare.

Jesús en l’Evangeli d’aquest diumenge, ens parla dels qui els agrada d’ocupar els primers llocs a les sinagogues i sols cerquen fer-se veure; Jesús mateix ens diu com el vertader valor està en aquella viuda pobre que dona més que tots, perquè dona de cor fins i tot el que li cal per viure. Aquella viuda és una de les pedres vives d’aquella Església de la que ens parla sant Pere quan ens diu que nosaltres com pedres vives, som edificats per Déu com a temple de l'Esperit perquè formem una santa comunitat (Cf. 1Pe 2,5). Per acollir ara i aquí aquesta comunitat edifiquem esglésies on el més important no és tant sols la seva bellesa sinó sobretot el seu contingut, allò que hi acull, és a dir una comunitat reunida en nom de Crist que hi celebra els sants misteris. Especialment i centralment l’Eucaristia. En un temple pedres vives i pedres materials conviuen i s’uneixen per representar aquella Església universal i definitiva que és la celestial.

Celebrar avui i aquí el 1075è aniversari de la dedicació d’aquest temple, recordar els centenars de generacions de monjos que hi donaren culte i lloaren Déu amb els seus cants aquí mateix i darrere d’ells les generacions de fidels que hi han rebut els sagraments i hi han viscut la seva fe; ens ha d’esperonar a tots nosaltres a mantenir aquesta voluntat de ser vertaderes pedres vives de l’Església de Crist i mostrar-la així al món vivint la nostra fe amb caritat i esperança, amb joia. En paraules del papa Francesc: «Els cristians tenen el deure d'anunciar-lo sense excloure a ningú, no com qui imposa una nova obligació, sinó com qui comparteix una alegria, assenyala un horitzó bell, ofereix un banquet desitjable. L'Església no creix per proselitisme sinó per atracció.» (Evangelii Gaudium, 14). Siguem també nosaltres pedres vives, pedres alegres de compartir la nostra fe amb tothom, sols així viurem la fe amb esperança i joia que és l’única manera de viure-la amb coherència.

Eucaristia per les víctimes dels aiguats

 

Eucaristia per les víctimes dels aiguats

Parròquia del Mercadal, Santa Susanna, a Girona

Divendres 8 de novembre de 2024

1Jo 3,14-16; Salm 129,1-2.3-4.5-6a.6b-7.8 (R.: cf. 1; o bé: cf. 5) i Jo 11,17-27

«Senyor, si haguéssiu estat aquí.»

Davant del dolor, davant de la impotència que provoca una catàstrofe natural com la que s’ha viscut en terres ben properes a les nostres, ens sorgeix la pregunta d’on és Déu quan passa tot això? És que vol el nostre mal? Hem de dir com Elies als profetes de Baal «Crideu més fort! és déu, però potser està capficat o bé té feina, o qui sap si és de viatge! Potser dorm, però ja es despertarà!»? (1Re 18,27). No, Déu no dorm, no està capficat en cap altra cosa, ni te altra feina, ni està de viatge. Sabem, com ens ha dit sant Joan, que amb Crist hem passat de la mort a la vida; però quan es concreta una determinada realitat tant tràgica com aquesta que hem viscut, la confiança trontolla, la fe és qüestionada i tot i saber per la fe el que sabem, ens costa verbalitzar-ho i fer-ne un raonament precís, ens costa poder explicar el per què.

L’existència de la mort, com la del dolor esdevé per a nosaltres un gran misteri, estem certs de que Déu no és un déu de morts sinó de vius (Cf. Mc 12,27); aleshores com entendre la mort i tant més quan són més de dos centenars de morts els arrabassats de sobte per la força d’una natura desbocada? Podem dir com el papa Benet XVI «quantes preguntes se'ns imposen. Sempre sorgeix de nou la pregunta: On estava Déu en aquests dies? Per què va romandre callat? Com va poder tolerar aquest excés de destrucció, aquest triomf del mal?» (28 de maig de 2006).

Nosaltres no podem respondre avui per avui a aquestes preguntes i segurament  ens equivocaríem si volguéssim fer-nos jutges de Déu i de la història; hem de reconèixer però que en situacions com aquesta ens costa entendre i ens hem d’acomodar en la confiança. Però malgrat no acabar d’entendre o no entendre en absolut, res ens impedeix poder continuar elevant, amb humilitat però amb perseverança, aquest crit a Déu: "Aixeca't. No t'oblidis de la teva criatura, l'home". I aquest crit que elevem a Déu ha de ser, alhora, un crit que penetri i mogui els nostres cors, perquè es desperti en nosaltres la presència de Déu, amagada o endormiscada per la commoció.

Cal que el poder que Déu ha dipositat en els nostres cors no quedi cobert i ofegat en nosaltres pel fang de l'egoisme, de la por o de la indiferència, que no sols mata cossos sinó que també mata ànimes, i així aquest crit de dolor desvetlli en nosaltres la solidaritat. (Cf. Benet XVI 28 de maig de 2008). El dolor i la consternació obren també avui, enmig del fangar i la destrucció, les portes a l’amor. Sabem que hem passat de la mort a la vida perquè estimem als germans, ens ha dit sant Joan. Aquest amor veritable que ens ve de Crist, s’ha de fer realitat també en nosaltres en aquestes circumstàncies tràgiques per a tanta gent, mitjançant una onada de comunió i de solidaritat. Tenim elements per fer-ho i el primer és la pregària, que és la manera privilegiada d’estar amb el qui pateix, restant en comunió amb ell i alhora en comunió amb el Senyor.

Jesucrist que ha donat la seva vida per nosaltres espera avui la nostra resposta i després de la pregària cal que arribi la nostra solidaritat material, la nostra ajuda cap a aquells que d’un instant a un altre han perdut alguns la vida i molts més la casa i la pau. S’ha perdut la quotidianitat de moltes famílies, de moltes vides que s’han vist trasbalsades, ja no són el que eren i trigaran molt a tornar a ser-ho, si és que ho arriben a ser mai més.

Molta gent viu ara amb un neguit constant, com un malson del que ningú pot desvetllar-los i que centra ara la seva vida. Què fer per acostar-nos al seu dolor? Cadascú el que pugui. Els nostres joves per exemple han fet una valenta crida a anar a ajudar; però tots nosaltres podem ajudar també de diverses maneres, cadascú a la seva, però tots moguts per un mateix amor i un mateix sentit de solidaritat.

També la nostra terra ha conegut, no fa pas tants anys, de riuades i de víctimes i una situació semblant pot arribar també a nosaltres qualsevol dia. Deure de la nostra societat i dels poders públics és preveure qualsevol contingència i planificar, per si de cas es produeix, com atendre-la; tot i que mai es pot preveure tot, ni mai estem preparats per afrontar-ho tot. El que sí que hem de mantenir sempre és aquest amor que mou a la solidaritat i a l’ajuda mútua; en ocasions excepcionals i ens les de cada dia, que també son moltes.

«Fins i tot ara jo sé que Déu us concedirà tot allò que li demaneu.»

Aquesta fe, aquesta confiança en Déu, ens ha de moure a aixecar de nou als ulls al Senyor, que mai no dorm, que mai no està absent; que espera sempre de nosaltres que el fem present enmig del desconcert i del neguit de tanta gent com una conseqüència directe del seu amor veritable que es mostra en l’amor als nostres germans. Potser ens costi ara avui fer-nos nostre aquesta frase que l’evangelista Joan posa en boca de Marta a Jesús, aquesta fe cega que Marta mostra davant la mort del seu germà Llàtzer. Jesús havia dit del seu amic «s'ha adormit, però vaig a despertar-lo.» (Jn 11,11). La mort vista des de la fe com un son que Crist desvetlla amb la seva resurrecció.

Amb aquesta certesa, amb aquesta confiança de Marta demanem al Senyor que aquets germans i germanes nostres que han trobat la mort de manera sobtada i arrauxada, es desperti’n al Regne i rebin l’abraçada del Pare; que els qui els ploren i enyoren trobin consol. Que el record del que ha succeït alliçoni i esperoni als qui més els hi pertoca a prevenir amb totes les seves forces i tots els mitjans al seu abast mals com aquests i que per a tots nosaltres ens sigui ocasió de mostrar-los el nostre amor i de créixer en la solidaritat.

Una imatge s’ha convertit aquests dies en icònica, la imatge del Crist jacent de Paiporta plena de fang; un símbol de l’encarnació i la presència de Crist entre els seus, compartint la seva sort. Una invitació a que visquem com Ell aquesta tragèdia, implicant-nos-hi de la millor manera que puguem. Crist s’ha vist rebolcat en el fang, la casa de Déu, diverses esglésies, han vist com l’aigua entrava també dins d’elles. Així ha sigut, perquè l’Església forma part del nostre món, Crist es feu home, es feu carn, patí i morí, donà la vida per nosaltres, ens ha dit sant Joan, per tal de compartir els nostres infortunis, la nostra mort i obrir-nos així les portes a l’esperança.

Ara sembla que no hi ha lloc per cap altra cosa que pel dolor i per repetir aquelles paraules del profeta Jeremies: «La meva ànima viu lluny del benestar, ja no recordo la felicitat i penso dintre meu: «He perdut tota l'esperança, no puc confiar en el Senyor». El record de les meves penes i del meu abandó m'amarga i m'enverina. Com més hi penso i ho medito més em replego sobre meu.» (Lm 3, 17-20). Però també ens han de venir al cap les paraules de l’apòstol Pau: «Jesucrist mateix va morir, més encara, va ressuscitar, està a la dreta de Déu i intercedeix per nosaltres.» (Rm 8,34) i sobretot les de Crist quan afirma que «Déu no és Déu de morts, sinó de vius.» (Mc, 12,27).

Encomanem al Senyor als nostres germans difunts perquè el Senyor els aculli al seu Regne, encomanem als qui els ploren i enyoren, als qui ho han perdut tot i també a tots aquells que es desviuen per ajudar-los i confortar-los a peu de carrer, enfangats com el Crist jacent de Paiporta. Encomanem-los també a Maria dient-li

«Si vos causen pena dura,

nòstres greus calamitats;

ampareunos, Verge pura,

Mare dels Desamparats.»