Diumenge XXIX durant l’any / B Confirmacions la Parròquia de Sant Genís de Torroella de Montgrí

 

Diumenge XXIX durant l’any / B

Confirmacions la Parròquia de Sant Genís de Torroella de Montgrí

Diumenge 20 d’octubre de 2024

Is 53,10-11; Salm 32,4-5.18-19.20 i 22; He 4,14-16 i Mc 10,35-45

Avui estimats germans i germanes rebreu el signe del do de l’Esperit Sant, ungits amb el sant crisma i amb el senyal de la creu. La creu representa per als creients a Crist, aquest símbol que en el seu moment no podia representar res més que la mort i una mort no pas honrosa, Crist el transformà en símbol de vida, el denominem l’arbre de la creu perquè d’ell penjà la salvació del món.

Crist és aquell a qui es referia el profeta Isaïes, el qui donant la seva vida per les culpes dels altres, acabà per crear una descendència que viurà llargament, que viurà aquesta vida que veiem, que sempre acaba, sigui més tard o més d’hora, i en viurà una altra que mai no s’acaba.

Aquest misteri de la mort l’heu viscut en aquesta comunitat de manera molt directe aquests darrers mesos amb la mort del vostre rector Mossèn Josep; ell visqué mogut per aquesta fe, us ho predicà molts cops, us parlà d’aquesta realitat fonamental de la nostra fe, que Crist morint a la creu vencé la mort i vencent-la ens dona a tots la vida.

Tot plegat a vegades ens costa d’assumir-ho i sovint per les nostres pròpies forces se’ns fa feixuc i costós aquest camí cap a Crist, per això ens cal la força de l’Esperit Sant, per tal de que el seguiment del Senyor ens sigui més planer.

Avui aquesta força la rebreu vosaltres, la força de l’Esperit que ens cal per viure en plenitud la nostra fe. Fins i tot als deixebles els calia perquè tot i conviure amb Crist, tot i escoltar-lo, no acabaven d’entendre massa de que anava tot plegat; creien ingènuament que el regne que Jesús prometia d’implantar es tractava d’un regne com els altres regnes del món i per això demanaven per a ells un lloc privilegiat en aquest regne, seure un a la dreta i l’altre a l’esquerra del tron del nou rei.

Però el regne del que parlava Crist no tenia ni té res a veure amb el que nosaltres entenem també avui per regne o per poder; el poder del que parlava Jesús és el servei a Déu i als germans.

En paraules del papa Francesc: «No oblidem mai que el veritable poder és el servei, i que per a exercir el poder, cal entrar cada vegada més en aquest servei que té el seu cim lluminós en la creu» (19 de març de 2013). Per això aquest nou rei no cerca ser temut sinó que, com ens ha dit la carta als cristians hebreus, és capaç de compadir-se de les nostres febleses, es compadeix de nosaltres, ens acull i ens dona l’auxili que ens cal i aquest és la força de l’Esperit Sant.

Als deixebles també els calgué la força de l’Esperit Sant, fins que aquest davallà sobre d’ells no acabaren d’entendre per a què havia vingut Crist al món. L’havien escoltat moltes vegades, havien vist com guaria malalts, com se’n sortia quan els doctors de la llei miraven de posar-lo en evidència, el veieren fins i tot fent tornar a la vida a alguns morts, el veieren entrar triomfal a Jerusalem; però quan el veieren arrestat, torturat i clavat a la creu tot allò que havien viscut fins llavors se’ls esvaí ràpidament i la por s’apoderà d’ells. Esperaven un regne on seure al costat del tron del rei i acabaren descobrint que aquell rei tenia per tron una creu i per corona unes espines i això els desconcertà. Els calia veure encara la tomba buida, però ni això els fou suficient per estar-ne convençuts, especulaven que si havien robat el cos o si tal altra cosa. Sols quan la força de l’Esperit Sant davallà damunt d’ells aconseguiren el valor suficient per sortir als camins i predicar que Jesús era el Messies, el Fill de Déu vingut per a vèncer el pecat i la mort.

Les nostres forces son minses, moltes vegades no en tenim prou tant sols amb elles, ens passa com als apòstols que no acabem d’entendre i ens costa seguir endavant en el camí de la fe. Per això avui estimats germans i germanes rebeu la força i el signe del do de l’Esperit Sant. Però també a tots nosaltres que avui us acompanyem en aquest dia important per a vosaltres, ens cal aquesta força i aquest do i és bo que li demanem al Senyor que ens la doni.

Creure avui no és fàcil, la vida de fe no és molt planera que diguem; però no oblidem mai que depèn en gran part de nosaltres mateixos de que l’Evangeli arribi als qui conviuen amb nosaltres i la millor manera de fer-lo arribar és viure la nostra fe amb joia i amb esperança, practicant la caritat, és a dir compartint l’amor de Crist amb els qui ens envolten.

En paraules del papa Francesc: «L’Esperit Sant, amb la seva presència perenne en el camí de l’Església, és qui irradia en els creients la llum de l’esperança: Ell la manté encesa com una flama que mai no s’apaga, per a donar suport i vigor a la nostra vida.» (Spes non confundit, 3). Que així sigui per a tots nosaltres.

Diumenge XXIX durant l’any / B Confirmacions al Col·legi Sagrada Família de Vila-roja a Girona

Diumenge XXIX durant l’any / B

Confirmacions al Col·legi Sagrada Família de Vila-roja a Girona

Institut de Religioses de Sant Josep de Girona

Dissabte 19 d’octubre de 2024

Is 42 1-5; Salm 32,4-5.18-19.20 i 22; He 4,14-16 i Mc 10,35-45

 

Avui estimats germans per aquest sagrament que esteu a punt de rebre, damunt vostre reposarà l’Esperit del Senyor per tal que porteu amb fermesa la justícia als qui us envolten, per tal de que mantingueu ferma la vostra fe en Crist a qui sempre ens podem acostar confiadament, perquè Ell és sempre compassiu, Ell sempre ens acull i ens dona l’auxili que ens cal. No es tracta de reclamar llocs de privilegi, de fet Jaume i Joan, aquells apòstols que amb gosadia volien seure al costat del Senyor al seu Regne, no sabien que demanaven. Els ho diu ben clarament Jesús; la fe no es per viure-la cercant llocs per damunt dels altres, cal viure-la des del servei, seguint l’exemple de Jesús que no vingué a fer-se servir, sinó a servir als altres.

La fe, que avui estimats germans i germanes confirmareu amb la vostra petició de rebre la força de l’Esperit, és per viure-la des del servei. Crist és sempre el model i quan tots esperaven que implantaria un regne com els regnes d’aquest mon i que ho faria qui sap si amb un exèrcit d’àngels al seu costat per acabar amb tots aquells qui rebutgessin el missatge de l’Evangeli, un regne on hauria tingut sentit la petició de Jaume i de Joan de procurar-se un bon lloc a la seva dreta; Crist vingué contra tot pronòstic a recórrer els camins plens de pols, a ser ben rebut per alguns i a ser rebutjat per molts d’altres, a guarir a molts i a estar a punt de ser apedregat per d’altres i a la fi a morir sol en una creu, abandonat pels qui l’havien seguit part del camí, insultat i vexat per molts d’altres que el veien com un fracassat, quan als ulls de tothom els seus detractors havien guanyat la partida i s’havien imposat deixant-lo al davant de tots com un farsant i un impostor.

Però la creu no és la darrera paraula, és certament la clau que obre la porta de la salvació, però aquesta ens ve donada per la resurrecció de Crist. Quan els deixebles i algunes dones, elles sempre més valentes i agosarades que els apòstols, trobaren la tomba buida encara no tingueren tots plegats la força suficient per vèncer la por i sortir a predicar la bona nova de que Crist havia mort i morint havia vençut la mort i vencent-la ens feia a tots el regal de la vida nova i eterna. Als deixebles els calgué la força de l’Esperit Sant per tal de poder viure la seva fe amb plenitud i ser per als altres llavor d’esperança.

Estem estimats germans a les portes de l’any jubilar 2025, un any que el papa Francesc vol que visquem centrats en l’esperança perquè la fe cal viure-la practicant la caritat i tenint posada tota la nostra esperança en Crist. La força de l’Esperit que avui rebeu per mitjà d’aquest sagrament us ha d’ajudar a viure la fe amb esperança, segurs de que seguir a Crist és la millor opció de vida que podem triar. Ell és el camí, la veritat i la vida, Ell ens estima i de quina manera, Ell vol sempre el millor per a nosaltres i ens dona per l’Esperit la força necessària per a aconseguir-ho.

Domingo XXIX durante el año / B

Confirmaciones en el Colegio Sagrada Familia de Vila-roja a Girona

Instituto de Religiosas de Sant Josep de Girona

Sábado 19 de octubre de 2024

Is 42 1-5; Salmo 32,4-5.18-19.20 y 22; He 4,14-16 y Mc 10,35-45

Hoy queridos hermanos por este sacramento que estáis a punto de recibir sobre vosotros reposará el Espíritu del Señor para que lleváis con firmeza la justicia a quienes os rodean, para que mantengáis firme vuestra fe en Cristo a quien siempre nos podemos acercar confiadamente, porque Él es siempre compasivo, Él siempre nos acoge y nos da el auxilio que nos hace falta. No se trata de reclamar lugares de privilegio, de hecho, Jaime y Juan, aquellos apóstoles que con osadía querían sentarse junto al Señor en su Reino, no sabían que pedían; se lo dice bien claramente Jesús. La fe no es para vivirla buscando lugares por encima de los otros, hay que vivirla desde el servicio, siguiendo el ejemplo de Jesús que no vino a ser servido, sino a servir a los demás.

La fe, que hoy estimados hermanos y hermanas confirmaréis con vuestra petición de recibir la fuerza del Espíritu Santo, es para vivirla desde el servicio. Cristo es siempre el modelo y cuando todos esperaban que implantaría un reino como los reinos de este mundo y que lo haría quién sabe si con un ejército de ángeles a su lado para acabar con todos aquellos quienes rechazaran el mensaje del Evangelio, un reino donde habría tenido sentido la petición de Jaime y de Juan de procurarse un buen lugar a su derecha y su izquierda, Cristo vino contra todo pronóstico a recorrer los caminos llenos de polvo, a ser bien recibido por algunos y a ser rechazado por muchos otros, a curar a muchos y a estar a punto de ser apedreado por otros y al fin a morir solo en una cruz, abandonado por quienes lo habían seguido parte del camino, insultado y vejado por muchos otros que lo veían como un fracasado cuando a los ojos de todo el mundo sus detractores habían ganado la partida y se habían impuesto dejándolo en evidencia delante de todo el mundo como si de un farsante y un impostor se tratase.

Pero la cruz no tiene la última palabra, es ciertamente la llave que abre la puerta de la salvación, pero esta nos viene dada por la resurrección de Cristo. Cuando los discípulos y algunas mujeres, ellas siempre más valientes y osadas que los apóstoles, encontraron la tumba vacía aun no tuvieron la fuerza suficiente para vencer el miedo y salir a predicar la buena nueva de que Cristo había muerto y muriendo había vencido la muerte y venciéndola nos hacía a todos el regalo de la vida nueva y eterna. A los discípulos les hizo falta la fuerza del Espíritu Santo para poder vivir su fe con plenitud y ser para los demás semilla de esperanza. Estamos queridos hermanos a las puertas del año jubilar 2025, un año que el papa Francisco quiere que vivamos centrados en la esperanza porque la fe hay que vivirla practicando la caridad y teniendo puesta toda nuestra esperanza en Cristo. La fuerza del Espíritu que hoy recibís por medio de este sacramento os tiene que ayudar a vivir la fe con esperanza, seguros de que seguir a Cristo es la mejor opción de vida que podemos elegir. Él es el camino, la verdad y la vida, Él nos ama y de qué manera, Él quiere siempre lo mejor para nosotros y nos a través del Espíritu la fuerza necesaria para conseguirlo.

Sant Martirià

 

Sant Martirià

Parròquia de Santa Maria de Banyoles

Monestir de Sant Esteve

Dissabte 19 d’octubre de 2024

Sir 51,1-12; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8; Rm 8,31b-39 i Jo 12,24-26

 

Com pot algú proclamar que tot i patir persecució per causa de la seva fe, tot i morir de manera ignominiosa se sent, com proclama el llibre del Siràcida, alliberat dels llaços dels qui estaven a punt de devorar-lo, de les mans dels qui buscaven la seva vida, de les moltes proves que ha patit, de l'asfíxia sufocant que l'envoltava, d’estar enmig d'un foc que havia encès, de les entranyes profundes del país dels morts, dels qui tenen impura la llengua i diuen paraules mentideres, o de les fletxes malvades? Un sentiment de llibertat omple als màrtirs, malgrat que per les aparences, malgrat que davant la gent siguin els més desgraciats del món, rebutjats, escarnits i occits, ells se senten arribar a la gloria, al cim més alt al que ningú pot arribar. La força de la fe fa assenyat allò que als ulls de molts sembla forassenyat.

Ens ho ha dit també l’apòstol sant Pau. Si tenim Déu amb nosaltres res tenim en contra; res no ens pot separar de l'amor de Crist; ni la tribulació, ni l'angoixa, ni la persecució, ni la fam, ni la nuesa, ni el perill, ni la mort violenta, poden res contra nosaltres, perquè de tot plegat se’n pot sortir victoriós gràcies a aquell qui ens estima, amb Ell al costat res no ens pot separar de l'amor de Déu.

Sembla aquest un plantejament d’altres temps, avui fora de lloc, més folia que seny i que no te cap sentit. Però els màrtirs no cerquen mai de ser-ho, no son uns malats que han perdut el seny, no ho son ni els màrtirs d’ahir ni els màrtirs d’avui. Per això els venerem i en fem memòria, perquè la seva vida i la seva mort son un referent sobre la profunditat de la fe, que arriba en ells al més alt nivell.

Als màrtirs els mou l’amor, res més que això, un amor profund i certament radical que afecta a cada aspecte de la seva vida, estan moguts per l’amor a Crist i als germans, perquè un i altra son difícilment explicables per separat i van sempre estretament units, van sempre de la mà. Ells son aquest gra de blat del que parla Crist, que quan cau a la terra, si no mor, queda ell tot sol, però si mor, dona molt de fruit; els màrtirs no son aquells qui estimen la pròpia vida per damunt de qualsevol altra consideració i que per conservar-la fan de tot i qui diu la vida diu la suposada tranquil·litat, el poder, la riquesa o qualsevol altre valor caduc, tots aquests al cap i a la fi perden llur vida perquè la viuen per a ells mateixos i no per als altres. En canvi els qui no estimen tot això en aquest món, els qui miren més enllà de les coses passatgeres, els qui viuen per als altres al cap i a la fi es guarden per a la vida eterna. 

Els màrtirs són els qui de tot cor volen ser servidors, seguint al Crist i acaben esdevenint servidors seus i dels germans. Ens podem preguntar també nosaltres avui de que els serví als màrtirs perdre la vida i afegir-hi la pregunta sobre de que ens serveixen a nosaltres avui els màrtirs, què ens diuen, més enllà de fer-ne una lectura pietosa, de ser un relat per escoltar a la vora del foc i que ens pot sorprendre o qui sap si fer estremir. Al cap i a la fi ells moren, desapareixen de la vista dels seus enemics i ja no molesten més als qui fins llavors feien nosa.

És aquesta segurament una lectura excessivament superficial de la vida, perquè hi ha també avui molta gent que es juga la vida per aconseguir-ne una de millor per a ells segurament, però també pels seus fills per exemple, molta gent que per servir als altres deixa la vida lluitant contra un munt de dificultats que esdevenen molts cops un mur infranquejable. Molts d’aquest màrtirs ens passen pel davant dels ulls cada dia en els diaris, en els noticiaris i nosaltres actuem sovint com els contemporanis d’aquells botxins de l’antiguitat, passem pàgina, canviem de canal i mirem que la seva vida i sobretot la seva dissort no pertorbi la nostra comoditat fugissera.

Els màrtirs no moren en va, sant Martirià no morí en va, no morí per no res, la seva vida assolí un sentit ple amb la seva mort, una mort coherent, gratuïta i sobretot amorosa, morí o més aviat fou mort, perquè estimava a Crist i per aquest motiu estimava als germans, a tots, fins i tot als qui li causaren la mort. Aquesta lliçó seva, que és la de tots els màrtirs, la dels màrtirs dels primers segles del cristianisme i els de tots els segles, també els d’avui, i la seva gesta es resumeix en una paraula: Amor.

Tant de bo que al menys això ens quedés d’ells, aleshores la seva vida i la seva mort haurien tingut ple sentit si és que aconsegueixen fer-nos arribar també avui a nosaltres aquest missatge, el nucli del missatge de Crist, el primer dels màrtirs, que Déu és amor i que aquest amor seu ens és donat per tal de que el compartim amb els altres, amb tots, amb als qui tenim a prop i amb els qui tenim lluny, amb aquells que considerem dels nostres i amb els qui no considerem com a tals.

En paraules del papa Francesc «els màrtirs no han de ser vistos com a “herois” que han actuat individualment, com a flors que han brollat en un desert, sinó com a fruits madurs i excel·lents de la vinya del Senyor, que és l'Església.» (Audiència general 19 d’abril de 2023).

Diumenge XXVII durant l’any / B

 

Diumenge XXVII durant l’any / B

Parròquia de Santa Maria a La Jonquera

Diumenge 13 d’octubre de 2024

Sa 7,7-11; Salm 89,12-13.14-15.16-17; He 4,12-13 i Mc 10,17-30

 

Aquell home que corregué per agenollar-se als peus de Jesús sabia ben bé que diuen els manaments de la llei de Déu, sabia que no tenia que matar, ni robar béns o les dones dels altres, ni declarar en fals, ni cometre frau i que li calia honorar al pare i a la mare. Sembla però que amb això no en tenia prou, que volia fer un pas més. Jesús el mira amb afecte i respon a la seva demanda, però la resposta no li plau a aquell jove, ans al contrari la resposta de Jesús el contraria i marxa tot trist, malgrat ser molt ric. Escoltem sovint que els diners no donen la felicitat, però hi afegim ben aviat que malgrat no donar-la hi ajuden, que les penes amb pa són menys penes. És cert que ens calen uns recursos per a poder viure, cert també que tenim el dret i el deure a obtenir-los i també de fer que els qui avui per avui no els tenen, els puguin tenir. Però hi ha riqueses que no es poden comprar amb diners, de fet hi ha riqueses de les que els diners ens hi allunyen, de manera especial quan posem els béns materials com a centre de tot.

El llibre de la Saviesa ens ha dit que l’enteniment i l’esperit de saviesa és preferible a ceptres i a trons, que al seu costat la riquesa no és sinó un gra de sorra o simple fang. Ens ha dit també la carta als cristians hebreus que la paraula de Déu és més eficaç que qualsevol arma, perquè arriba a destriar l’ànima, les intencions i els pensaments del cor. Davant de Déu no hi compten ni els títols, ni les riqueses; davant de Déu el que vertaderament compta és la riquesa del cor, perquè com escrivia sant Joan de la Creu al capvespre de la nostra vida, quan arribem a la seva fi, ens examinaran sobre l’amor, no pas de cap altra cosa. Ho explica el papa Francesc d’una manera molt gràfica quan ens diu: «només per la fe en la resurrecció nosaltres podem apuntar-nos a l'abisme de la mort sense que la por ens aclapari. No sols això: podem donar a la mort un rol positiu. De fet, pensar en la mort, il·luminada pel misteri de Crist, ajuda a mirar amb ulls nous tota la vida. Mai he vist, darrere d'un cotxe fúnebre, un camió de mudances! Ens anirem sols, sense res en les butxaques del sudari: res. Perquè el sudari no té butxaques. Aquesta solitud de la mort: és veritat. No té sentit acumular si un dia morirem. El que hem d'acumular és la caritat, és la capacitat de compartir, la capacitat de no romandre indiferents davant les necessitats dels altres.» (Audiència general 9 de febrer de 2022).

Tot allò que movia a aquell jove que s’havia acostat a Crist, aquell a qui Crist havia mirat amb afecte, allò que li impedí de seguir a Crist de manera més rotunda, al cap i a la fi no s’ho endugué quan morí. No és el missatge de Crist un missatge abolicionista de la riquesa, el que Crist ens diu és que tinguem ben clares quines són les prioritats, quines són les coses més importants a tenir presents. De fet Jesús menjava a taula amb publicans i cobradors d’impostos, certament, però les seves paraules els tocaven el cor i aconseguien que Zaqueu donés als pobres la meitat dels seus béns, i als qui havia exigit més diners del compte, els restituís quatre vegades més. (Cf. Lc 19,8). Zaqueu aconseguí ser més ric quan es desprengué del que havia obtingut de manera il·lícita que quan acumulava riquesa a desdir. Per a Déu res no és impossible, conclou avui dient Jesús en l’Evangeli; de fet som nosaltres els qui fem les coses impossibles. Aquell home agenollant-se als peus de Jesús, reconeixent-se complidor de la llei i rebent la mirada afectuosa de Crist estava a punt d’aconseguir ser un bon deixeble; però a la fi tot allò que el lligava l’acabà allunyant de Jesús. Son moltes les coses que ens lliguen, moltes les preocupacions i les ocupacions que ens impedeixen escollir la millor opció. Però Déu sap de la nostra feblesa, sap molt bé que sucumbim a determinades servituds i no ens acabem mai de desempallegar d’aquests lligams. Sempre tenim per recórrer però la misericòrdia de Déu, sempre tenim aquesta omnipotència de Déu i Ell que ho pot tot, pot també comprendre la nostra feblesa i acollir-nos malgrat ser febles. Escrivia l’apòstol sant Pau «accepto de bon grat les febleses, les injúries, les adversitats, les persecucions i les angoixes per causa de Crist. Perquè quan soc feble és quan soc realment fort.» (2Co 12,10). Sabent-nos i reconeixent-nos febles estem ja més a prop de Crist i de la seva misericòrdia.

Mare de Déu del Pilar. Santuari de la Mare de Déu de Lorda a Arenys de Munt

 

Mare de Déu del Pilar

Festa

Santuari de la Mare de Déu de Lorda a Arenys de Munt

12 d’octubre de 2024

Fets 1,12-14; Salm 26,1.3.4.5 i Lc 11,27-28

Maria és salut per als malalts, aquesta és una de les invocacions amb que la venerem en la pregaria mariana per excel·lència, el sant rosari. Tots els atributs amb que honoren a aquesta dona, ens mostren la centralitat de Maria en la història de la salvació humana. Crist és sempre el centre, però ben a prop d’Ell hi ha Maria. Ella és qui el va portar al seu ventre, qui el va criar, qui acolli la seva paraula, qui el seguí i qui finalment l’acollí amb els braços oberts i el cor traspassat pel dolor als peus de la creu. Però Maria és també una dona confiada, de fet és model de confiança en la voluntat de Déu. S’hi confià tan bon punt rebé la visita de l’àngel, aquella visita que en uns instants la torbà i li va canviar la vida per sempre, el seu sí va canviar la seva vida i la nostra; Maria és la qui confiada donà a llum en una establia; confiada fugí a l’exili d’Egipte; confiada a Cana de Galilea i confiada també al calvari. Ella no sabia ben bé com es produiria tot allò que anava vivint, però estava certa de que si seguia i acomplia la voluntat de Déu res no havia de témer. Maria restà confiada després d’aquell diumenge quan el sepulcre restà buit i pocs entenien el que realment havia passat. Maria seguí confiant en Déu fins al darrer moment de la seva vida a la terra, pregant amb aquell primer nucli de l’Església que formaven els apòstols, algunes dones i els parents de Jesús; tots units en l’esperança i en la pregària.

Per això Maria esdevé un referent per a tots nosaltres quan un o altre problema ens preocupa o ens abat, quan la malaltia es presenta en les nostres vides sabem, estem certs, de que ella com a mare que és, està amatent a consolar-nos i a ajudar-nos tant com pot. Aquesta columna de l’Església que és Maria, aquest pilar de la fe que és la Mare de Déu, esdevé port de salvació quan la salut flaqueja i l’angoixa ens envaeix. Aleshores podem dir com el salmista que ni que acampi contra nosaltres tot un exèrcit d’adversitats, els nostres cors no temen res perquè ens sentim confiats. És ben cert el que exclamà aquella dona que cridà entre la gent, Maria és sortosa per haver portat a les seves entranyes a Crist i per haver-lo criat amb els seus pits; cert és també el que respongué Jesús i Maria alhora és sortosa per haver escoltat la paraula de Déu i haver-la guardat; havent-la guardat en el seu cor, perquè Maria és aquella que tot allò que vivia, potser sense acabar-ho d’entendre, ho guardava en el seu cor i ho meditava. A primer cop d’ull ens pot semblar que Jesús rebutjava en certa manera a la seva mare, «si així pot semblar sobre la base del significat d'aquelles paraules, s'ha de constatar, no obstant això, que la maternitat nova i distinta, de la que Jesús parla als seus deixebles, concerneix concretament a María d'un mode especialíssim. No és tal vegada María la primera entre «aquells que escolten la Paraula de Déu i la compleixen»? (...) l'elogi pronunciat per Jesús no es contraposa, malgrat les aparences, al formulat per la dona desconeguda, sinó que ve a coincidir amb ella (..) cert que «totes les generacions la diran benaurada» (cf. Lc 1, 48), - així -es pot dir que aquella dona anònima fou la primera a confirmar inconscientment aquell verset profètic del Magníficat de María.» (Redemptoris Mater, 20).

Tenim en Maria un model de fe i un model de vida, una porta on trucar quan la nostra confiança trontolla, quan les onades de la vida esdevenen forts temporals. Ella sempre confià i a la fi, malgrat tants sofriments i angoixes, mai no es veié decebuda. Així és la nostra vida, on patim, on ens alegrem, on emmalaltim; la vida no és una basa d’oli però si posem la mirada en Crist, com ho feu sempre Maria i si seguim el seu consell «Feu tot el que ell us digui.» (Jn 2,5), aleshores estarem certs de que «és ella la qui excel·leix entre els petits i pobres del Senyor, que esperen confiadament i reben d’Ella salvació.» (Lumen Gentium, 55)

Mare de Déu del Pilar. Capella del Pilar de Pedret (Girona)

 

Mare de Déu del Pilar

Festa

Capella del Pilar de Pedret (Girona)

12 d’octubre de 2024

1Cr 15,3-4.15-16;16,1-2; Salm 26,1.3.4.5 i Lc 11,27-28

Maria és denominada com a Arca de l’Aliança. L’arca representava per a Israel en certa manera la presència de Déu enmig del seu poble, contenia la llei que el Senyor havia lliurat a Moisès, el pacte que Déu havia fet amb el poble que s’havia escollit per heretat. Ja sabem però que aquell poble li fou infidel, que es deixà portar per les ambicions i els neguits mundans i fins i tot arribà a donar culte a deus estrangers. Calia doncs reconstruir, refer l’aliança de Déu amb el seu poble i amb aquesta finalitat Maria esdevingué arca de la nova aliança i aquest cop amb un sentit més intens. Déu es feia home, s’encarnava en el ventre d’aquella noia que havia deixat fet a l’acció de l’Esperit Sant. A partir del moment en que l’àngel anuncià a Maria que concebria un fill, aquella noia esdevingué un pilar, una columna fonamental en la nova aliança, en l’Església de Déu que abasta ara a la humanitat sencera. Però malgrat que Déu s’ha fet un dels nostres, que Maria el donà a llum, que Jesús morint en la creu i deixant buit el sepulcre per la força de la seva resurrecció, ens ha fet fills de Déu, el risc de la deslleialtat no ha desaparegut pas, resta present en les nostres vides, en el nostre dia a dia. Al cap i a la fi aquest fet forma part de la mateixa naturalesa humana, també el rei David que dansava davant l’arca i no es cansava d’oferir-li sacrificis i holocaustos sucumbí a la temptació i caigué en el pecat. Viure sense aquesta debilitat no és possible, és un do que Déu feu però a aquella noia de Natzaret, humil i desconeguda als ulls de tothom, però destinada per Déu a ser mare del seu fill, a ser arca de la nova aliança, a ser columna i pilar per a l’Església perquè ella esdevingué mare de Déu.

Tenia molta raó aquella dona que cridà davant de Jesús «sortoses les entranyes que us van dur i els pits que us van criar.» Una expressió popular que venia a dir que ningú mai abans havia estat com aquella dona i ningú mai després seria com ella, perquè havia merescut, sense demanar-ho, portar a la vida al Fill de Déu i criar-lo, fer-lo gran, fer-lo home. Per aquell, sol fet ja Maria era sortosa, no n’hi ha cap mena de dubte, però Maria és encara més sortosa perquè ella, quasi sense saber-ho, sense adornar-se’n, fou la primera i més directe deixeble de Crist, perquè ella escoltà la Paraula de Déu i la guardà, guardà aquella Paraula que es va fer carn i habità entre nosaltres. Maria, segons la tradició, sortí a l’encontre de l’apòstol sant Jaume, dreta amb el seu fill al braç i sobre una columna, sobre un pilar. Oferia així una imatge de que fonamentats en la fe, vertadera columna, vertader pilar, és possible arribar a Déu. Maria hi arribà des de la confiança, des de la seva fe senzilla però ferma com un pilar. En paraules de sant Pau VI Maria «va acollir la paraula i la va posar en pràctica; perquè la seva acció va estar animada per la caritat i per l'esperit de servei: perquè, és a dir, va ser la primera i la més perfecta deixebla de Crist: la qual cosa té valor universal i permanent.» (Marialis cultus, 35).

Sempre tenim a Maria a la bora, al nostre costat sota tantes advocacions diferents que ens la fan sempre propera, sempre veïna. Tenim en ella una mare, tal com el mateix Crist va disposar de la creu estant; però tenim en ella sobretot i per damunt de tot un model de fe i de servei lliure, humil i intens. «María roman, des del començament, amb els apòstols a l'espera de la Pentecosta i essent «feliç la que ha cregut», a través de les generacions és present enmig de l'Església pelegrina mitjançant la fe i com a model de l'esperança que no desenganya.» (Redemtoris Mater, 42). Confiem-nos a Maria, vertader pilar de la fe, columna de l’Església, una dona que sense fer soroll, defugint qualsevol protagonisme va saber complir el paper de mare i sap ara compartir amb tots nosaltres l’amor d’aquell qui és el seu fill esdevint mare nostre, títol que li donà Crist a la creu i amb el que nosaltres avui també l’honorem i la venerem, així l’anomenem a la nostra terra, mare per damunt de qualsevol altra consideració.

Diumenge XXVII Durant l’any / B. Administració del sagrament de la confirmació. Parròquia de sant Martí de Tours a Arenys de Munt

 

Diumenge XXVII Durant l’any / B

Administració del sagrament de la confirmació

Parròquia de sant Martí de Tours a Arenys de Munt

Dissabte 5 d’octubre de 2024

Gn 2,18-24; Salm 127,1-2.3.4-5.6; He 2,9-11 i Mc 10,2-16

 

Ser una sola família, ens diu Jesús. Som una comunitat de creients, units pel nexe de la fe, és Crist qui ens uneix en aquesta comunitat que és l’Església. Sovint el missatge cristià, l’Evangeli, el missatge de Crist resulta incòmode en la nostra societat actual; cert que cal protegir i respectar els drets de les persones i especialment els dels més desafavorits. Els drets humans tenen una indubtable arrel cristiana, és Crist qui va parlar de fraternitat entre tots els homes i dones, qui va parlar de que la fe ens fa lliures i qui va venir a portar la salvació a tots, ens a dir a fer-nos iguals; Per Crist tots som germans, fills d’un mateix Pare que és Déu. Ens ho ha dit la carta als hebreus, no ens hem d’avergonyir d’anomenar-nos germans, però no ha de ser una germanor tant sols de paraula, sinó una fraternitat real. A vegades la paraula germà ha perdut el seu sentit i no son poques les lluites fratricides entre un mateix poble, una mateixa comunitat, una mateixa família o fins i tot dins de la mateixa Església.

Com ens ha dit la carta als cristians hebreus Déu ho ha creat tot i ho ha destinat tot a ell mateix i Ell és el camí, la veritat i la vida. D’aquí el profund respecte per la vida humana, des dels seus inicis fins a la seva fi, perquè hi veiem en ella un do de Déu i aquest respecte cal estendre’l a les diferents facetes. No te sentit parlar de respecte a la vida si els nostres cors són insensibles als sofriments dels altres; no te sentit defensar la vida si l’únic sentit que mou la nostra és enriquir-nos sigui al preu que sigui per tal de mantenir el nostre benestar sense importar-nos el benestar i la dignitat dels altres. La fraternitat és quelcom més que un discurs, ha de ser un sentiment viscut.

La nostra fe sovint no és una opció de vida còmode; en el fons la fe és exigent perquè ens demana de ser fidels als ensenyaments de Crist i Jesús de Natzaret era exigent amb els qui el seguien i d’això en tenim prous elements al llarg dels relats evangèlics. Però la fe és alliberadora, per tant estimats germans i germanes que avui refermeu la vostra fe amb el sagrament de la confirmació no tingueu por de creure en Crist, no us faci basarda tenir fe, no us avergonyiu mai de l’Evangeli. Visqueu-lo com Crist vol que el visquem amb sinceritat, amb llibertat i amb honradesa; pensant sempre en Crist i reconeixent la seva imatge en els altres, en tots, tant en els qui ens cauen bé com en els qui no ens cauen tant bé; perquè al cap i a la fi tots plegats som fills d’un mateix Pare.

Visqueu doncs la vostra vida de fe amb sinceritat i obertura de cor, apreneu dels altres allò que us puguem aportar de bo i no ens imiteu en tot allò que de no tant bo o de dolent hi pugui haver en les nostres vides. Jesús posava d’exemple per acostar-se al Regne la senzillesa de cor dels infants; per això ens dol tant quan som causa per a ells d’escàndol, és una actitud injustificable i no hi ha cap punt de vista que el pugui explicar. Per tenir aquesta puresa de cor que ens cal tots plegats hem de confirmar la nostra fe dia rere dia, a tots plegats ens cal la força de l’Esperit per fer el bé i rebutjar el mal. La fe és una cursa de fons, on hi ha petites fites a aconseguir però la vertadera meta està al final del trajecte quan, com escrivia sant Joan de la Creu, serem examinats en l’amor. Com escriu l’apòstol sant Pau en el vell passatge de la primera carta als cristines de Corint, si repartim tots els nostres béns als pobres, fins i tot si ens venem a nosaltres mateixos com esclaus per tenir així un motiu de glòria, però no estimem, de res no ens serveixen aquests gestos.

Estimats germans i germanes que avui rebeu de manera especial la força de l’Esperit Sant damunt vostre, no tingueu por de creure en Jesucrist, no us avergonyiu mai de l’Evangeli; la millor opció de vida és seguir-lo a Ell perquè les seves son paraules de vida, d’una vida que va molt més enllà de la que nosaltres podrem experimentar mai aquí. I sobretot no oblideu mai que Déu ens estima, que us estima a cadascun de vosaltres i ens estima a tots plegats com a fills i filles seus.

Celebració de la Paraula. Enviament de catequistes 2024

 

Celebració de la Paraula.

Enviament de catequistes 2024

Capella de Sant Martí del Seminari de Girona

Dissabte 5 d’octubre de 2024

 

La fe sense obres és morta ens diu sant Jaume. Podríem dir també que la fe sense ser transmesa també és morta. La fe és un do massa preciós per quedar-nos-el per a nosaltres mateixos, és tanta la joia de creure que no ens podem estar de compartir-la. Missió nostra és anunciar-la per tal de que anunciant-la en sentin a parlar i sentint-ne a parlar molts creguin en Crist i creient-hi l’invoquin. I per ser anunciada la fe ha de menester de missatgers. Vosaltres sou els missatgers, enviats a anunciar la fe als infants i als joves que s’acosten a les nostres parròquies, que formen part de les nostres comunitats, sigui de manera més activa o no tant activa, perquè, com diu sant Pau, tots tenen el mateix Senyor i aquest és generós amb tothom.

Sigueu doncs generosos missatgers, generosos evangelitzadors, no dubteu a fer arribar la joia de l’Evangeli als qui a vosaltres acudiran; tot el temps esmerçat en aquesta causa no és temps perdut, és temps guanyat per a vosaltres, per als qui us escolten i per al Crist.  Insistiu sempre, quan creguin que és oportú i quan no ho creguin, amb molta paciència i ganes d’ensenyar, com escrivia Pau a Timoteu.

En paraules del papa Francesc: «Despertar l'entusiasme personal de cada batejat i reavivar la consciència d'estar cridat a realitzar la pròpia missió en la comunitat, requereix escoltar la veu de l'Esperit que mai deixa de ser present de manera fecunda. L'Esperit crida també avui a homes i dones perquè surtin a l'encontre de tots els que esperen conèixer la bellesa, la bondat i la veritat de la fe cristiana.» (Antiquum ministerium, 5).

Aneu doncs a l’encontre dels assedegats per conèixer al Crist, sigueu vosaltres qui mostreu que aquesta set és present avui en el nostre món, feu-los adonar que tenen set de Crist, i mostreu-los que no hi ha millor aigua que la que dona el Senyor, la seva és aigua viva, el qui beu de l'aigua que Crist dona mai més te set: l'aigua que Crist dona es converteix dintre d'ell en una font d'on brolla vida eterna.

No oblideu que sou missatgers de bones noves, de la millor bona nova, que és Crist.

Sant Francesc d’Assis Centre penitenciari Puig de les Basses

 

Sant Francesc d’Assis

Centre penitenciari Puig de les Basses

Divendres 4 d’octubre de 2024

Gal 6,14-18; Salm 15,1-2 i 5,7-8 i Mt 11,25-30

Celebramos hoy la festividad de san Francisco de Asís. Alguien que puso a Cristo por encima de cualquier otra cosa. Teniéndolo todo, san Francisco renunció a todo para seguir a Cristo; pero no se guardo a Cristo para él mismo, lo compartió con sus hermanos y hermanas franciscanos, pero sobre todo lo compartió con aquellos que más necesitaban de Cristo.

Francisco fue un amante de Dios, de los hermanos y hermanas y también de la naturaleza. Para san Francisco Dios estaba presente en la creación, esta era también la imagen de Dios que hay que amar y respetar. Francisco de Asís amó y buscó la paz, aunque vivió en un tiempo convulso, cuando la Iglesia estaba amenazada de sucumbir bajo su misma riqueza y poder; Francisco con las armas de la humildad y la pobreza, con las herramientas de la sencillez y de la bondad busco a Dios, le encontró y lo mostró a los demás.

Escribe el papa Francisco sobre san Francisco: «cada vez que él miraba el sol, la luna o los más pequeños animales, su reacción era cantar, incorporando en su alabanza a las demás criaturas. Él entraba en comunicación con todo lo creado, y hasta predicaba a las flores «invitándolas a alabar al Señor, como si gozaran del don de la razón». Su reacción era mucho más que una valoración intelectual o un cálculo económico, porque para él cualquier criatura era una hermana, unida a él con lazos de cariño. Por eso se sentía llamado a cuidar todo lo que existe. Su discípulo san Buenaventura decía de él que, «lleno de la mayor ternura al considerar el origen común de todas las cosas, daba a todas las criaturas, el dulce nombre de hermanas» (Laudato si, 11).

San Francisco nos dejó una bella oración, una oración que resume en pocas palabras lo que significa seguir a Jesús, seguirle de manera consecuente y sincera. San Francisco se dirigía a Dios pidiéndole:

Señor, hazme un instrumento de tu paz;
donde haya odio, lleve yo el amor;
donde haya ofensa, lleve yo el perdón;
donde haya discordia, lleve yo la unión;
donde haya error, lleve yo la verdad;
donde haya duda, lleve yo la fe;
donde haya desesperación, lleve yo la esperanza;
donde haya tristeza, lleve yo la alegría;
donde haya tinieblas, lleve yo la luz.

Ser instrumentos de paz, llevar el amor, el perdón, la unión, la verdad, la fe, la esperanza, la alegría y la luz; no puede haber más bello programa para nuestra vida y para ello siempre estamos a tiempo. Como dice el papa Francisco: «la verdad es una compañera inseparable de la justicia y de la misericordia. Las tres juntas son esenciales para construir la paz.» (Fratelli tutti, 227). Paz interior y paz exterior. Que así sea para todos nosotros.

Sant Francesc d’Assis. Fraternitat de Santa Clara a Vilobí d’Onyar

 

Sant Francesc d’Assis

Fraternitat de Santa Clara a Vilobí d’Onyar

Divendres 4 d’octubre de 2024

Sir 50,1.3-7; Salm 15,1-2 i 5,7-8; Gal 6,14-18 i Mt 11,25-30

 

Francesc humil i pobre era, com Simó, com l’estel del matí enmig dels núvols que amenaçaven l’Església, la seva simplicitat i la seva pobresa eren com la lluna quan fa el ple els dies de gran festa, la seva fe com el sol que resplendeix, el seu amor al  Crist era com l’arc iris que brilla entre núvols resplendents. No el feia feliç altra cosa que seguir al Crist i per tal de fer-ho, lluny d’actuar com el jove ric, ho deixà tot, el patrimoni familiar, el benestar, fins i tot la roba, per dedicar-se a reconstruir la casa de Déu. El Senyor posa a les seves mans la tasca de refer la seva Església i acceptant el seu jou, ell cansat i afeixugat per les riqueses fugisseres del món, fent el camí cap al vertader regne benèvol i humil de cor, ara ha trobat el repòs i tot allò que pels altres era bogeria i insensatesa per a Francesc fou una lleugera càrrega, un no res comparat amb la recompensa que l’esperava.

Però Francesc no actuà pas mogut per un interès personal, per aconseguir el regne, això li vingué d’afegit, ell portant en el seu cos les marques del sofriments del Crist, no es gloriava de res més que de la creu de nostre Senyor Jesucrist. La creu fou per a Francesc un referent constant, ell que es pugué estalviar moltes creus, renuncià al que els altres consideraven plaers per gaudir d’aquell plaer suprem que és la companyia del Crist. El missatge de Francesc avui és un missatge de simplicitat, d’humilitat i de pobresa. En el seu moment aquest missatge seu incomodà als poderosos, també als qui tenien responsabilitats en l’Església, el seu camí i el dels seus fills i filles no fou fàcil, però a la fi ens mostra com n’és d’important anar a allò que és essencial, prescindir de tot allò superflu i seguir endavant amb la mirada fixe en la creu. «La pobresa i l'austeritat de sant Francesc no eren un ascetisme merament exterior, sinó una cosa més radical: una renúncia a convertir la realitat en mer objecte d'ús i de domini.» (Laudato si, 11)

Francesc fou un enamorat de Crist, a servir-lo empenyé a molts, constituint amb santa Clara una nissaga de seguidors fervents del Crist que ens arriba fins avui. Però Francesc aprengué a estimar a Déu en cada aspecte, en cada racó on reconeixia la seva imatge. Primer que tot en els germans i germanes, en els qui feren camí amb ell, certament, però sobretot amb els pobres. Així es dirigia als fidels escrivint: «a tots els que habiten en el món sencer, el germà Francesc, el seu servent i súbdit: obsequia amb reverència, pau veritable del cel i sincera caritat en el Senyor.» (Carta als fidels II). Francesc veié també en la creació la imatge de Déu, la veié com una nova encarnació i va saber reconèixer en la natura l’empremta de Déu. Francesc ens convida també avui a estimar-la, a respectar-la i a custodiar-la amb amor. En paraules del papa Francesc: «sant Francesc, fidel a l'Escriptura, ens proposa reconèixer la naturalesa com un esplèndid llibre en el qual Déu ens parla i ens reflecteix alguna cosa de la seva bellesa i de la seva bondat.» (Laudato si, 12)

Francesc tingué a la fi la pau com a bé suprem. Una pau que en el seu temps, abans i també avui es veu amenaçada. Ens hem acostumat a escoltar i a parlar de guerres i de víctimes, tant que ja no ens toca el cor i ho considerem part de la mateixa vida o, encara pitjor, com quelcom sinó natural sí inevitable, un preu a pagar. Francesc pregava per la pau del món i també per la pau interior i escrivia: «Són veritablement pacífics aquells que, amb tot el que pateixen en aquest segle, per l'amor del nostre Senyor Jesucrist, conserven la pau en l'ànima i en el cos.» (Admonicions). Tant de bo també nosaltres avui cerquem de contemplar a Déu en els germans, en la natura i cerquem de viure aquesta cerca en pau. «Aquesta és la vida de l'Evangeli de Jesucrist, que el germà Francesc va demanar al senyor papa que la hi concedís i confirmés; i ell la hi va concedir i va confirmar per a si i per als seus germans, presents i futurs.» (Regla no bulada, 1). Que així sigui per a vosaltres seguidores de Francesc i de Clara i que així sigui per a tots plegats seguidors del Crist, que per l'amor del nostre Senyor Jesucrist, conservem la pau en l'ànima i en el cos.

Diumenge XXVI durant l’any / B Missa de l'alba a Blanes. Platja de sa Palomera

 

Diumenge XXVI durant l’any / B

Diumenge 29 de setembre de 2024

Missa de l'alba a Blanes Platja de sa Palomera

1Pe 2,4-9; Salm 117,1.8-9.21-23.26.28cd.29 i Mc 9,38-43.45.47-48

 

Un nou dia sorgeix, de nou la llum del sol ve a omplir les nostres vides; és aquest un signe d’esperança, un símbol de la resurrecció de Crist, un fet que cada diumenge recordem i celebrem de manera especial. La vida, la natura, la llum del sol són regals, potser de tant de veure’ls no ens n’adonem i ja no els valorem; som sovint una societat acostumada a tenir de tot i tant sols quan ho trobem a faltar ens n’adonem de la seva importància. Seria bo que hi ajudéssim, ens ho ha dit Crist en l’Evangeli, ni que sigui un vas d’aigua, donat per amor és una obra bona, una obra feta en el seu nom. Nosaltres els creients ho fem tot en nom de Crist. Com escrivia el bisbe Pere Casaldàliga: «Si no parlés de Déu i de Jesús el seu Fill, em sentiria un traïdor a mi mateix, mut, mort. Salvades les apostòliques distàncies, «ai de mi si no evangelitzo!», ai de mi si fes poesia no evangèlica, no evangelitzadora!.» Crist com a centre, ho és també de la nostra Església, afectada certament per tants problemes, per tantes deslleialtats, però això no ha de fer defallir la nostra voluntat de ser-ne part, de ser una d’aquelles pedres vives de les que parla Pere, en aquest cas l’apòstol, que som cadascun de nosaltres; sols no som res, acabem per ser uns grans de sorra que resten a mercè del vent o de l’onatge; junts compactats som com una escullera que aguanta l’embat de les onades, per més fortes que siguin, i resisteix el temporal.

Són molts els embats que ens toca afrontar, la temptació de defugir la nostra responsabilitat, sigui minsa, sigui més o menys gran, tots la tenim. En aquesta lluita constant del nostre interior ens cal lluitar contra el desànim, com tants d’altres ho han fet abans que nosaltres i se n’han sortit, encara que potser als ulls de molts la seva hagi estat una tasca sinó inútil, si al menys fugissera. Com escrivia en Pere Casaldàliga: «La solució sempre és l’esperança. Una esperança, però, que es posi a fer feina, que sàpiga viure el dia a dia, que miri de fer amb els altres el treball de la justícia i de l’alliberament.»

A viure aquesta esperança ens convida el Papa Francesc en el proper any jubilar. Sense esperança no hi ha vida, hi pot haver supervivència, però una vida sense il·lusió, sense esperança és buida i està més morta que viva. Cada nova albada és una invitació a l’esperança, la foscor i la nit desapareixen i tot torna a tenir color, a tenir vida.

Com escriu el papa Francesc que l’esperança «ens ajudi també a recuperar la confiança necessària —tant a l'Església com en la societat— en els vincles interpersonals, en les relacions internacionals, en la promoció de la dignitat de tota persona i en el respecte de la creació. Que el testimoniatge creient pugui ser en el món llevat de genuïna esperança, anunci de cels nous i terra nova (cf. 2 P 3,13), on habiti la justícia i la concòrdia entre els pobles, orientats cap al compliment de la promesa del Senyor.» (Spes non confundit, 25). Que puguem ser llavor d’una nova albada, anunci d’un món nou i millor, aquell que Crist anuncia.

 

Diumenge XXVI durant l’any / B Els Sants Metges a Sant Julià de Ramis

 

Diumenge XXVI durant l’any / B

Dissabte 28 de setembre de 2024

Els Sants Metges a Sant Julià de Ramis

Nm 11,25-29; Salm 18,8.10.12-13.14; Jm 5,1-6 i Mc 9,38-43.45.47-48

 

Ningú qui actua en nom de Crist no pot malparlar del mateix Crist, qui no està en contra d’Ell està a favor d’Ell, qui dona ni que sigui un vas d’aigua en el seu nom tindrà la seva recompensa. Quan fem el bé, tot i que no ho sapiguem o que no en siguem conscients, fem allò que el Senyor vol que fem. Fer el bé és o hauria de ser el nostre instint natural, però és cert que en el món està present el mal, que no tot és com voldríem que fos i que per això mateix ens cal lluitar, treballar per a vèncer en la mesura de les nostres possibilitats aquest mal, aquest dolor. Ho sabeu prou això molts de vosaltres, la vostra vida és una lluita constant per restablir la salut, portar el benestar i alleugerir el dolor. Podria semblar a primera vista una batalla perduda, una guerra inútil, però fer el bé, ens diu el Senyor, no és mai inútil, no és mai temps perdut, és sempre temps guanyat.

Hi ha tants mals al nostre voltant que ens hi hem acostumat, ja no ens sorprenen morts violentes, infants abusats, gent que mora al mar en una pastera, ancians sols o malalts adolorits. I a vegades fins i tot veure-ho a alguns ens pot fer nosa i girem la vista cap a una altra banda per no veure-ho, per no ser-ne conscients i creiem que així el fet dolorós ha desaparegut o que al menys deixa de ferir-nos, d’interrogar-nos. Entretant hi ha molta gent que dedica la seva vida a atendre, a consolar, a guarir el mal dels altres; en definitiva a mirar de cara al malalt, fan allò que el Senyor ens diu de fer, fa el que Ell mateix va fer.

Crist es compadí del dolor dels altres, es compadí de la ceguesa del cec, de la coixesa del coix, de la mudesa del mut, de la sordesa dels sords o de l’arrabassament dels posseïts; es compadí fins i tot de la mort dels morts davant del dolor dels seus i els feu tornar a la vida que havien tingut. La compassió és l’expressió més planera i realista de l’amor; no una compassió egocèntrica com la d’aquells que amunteguen riqueses i dels que parla l’apòstol sant Pau, sinó una compassió solidaria que neix de l’amor a Déu i al germà o la germana.

Fem el bé, o hauríem de fer el bé, no per sentir-nos bé nosaltres mateixos, sinó pel plaer de fer sentir bé als altres. Imagino que és una sensació que heu sentit moltes vegades, que la sentiu cada dia, un somriure agraït, un gràcies breu i sentit per part d’aquell que amb vosaltres i pel vostre treball ha vist alleugerit el seu dolor o guarida la seva malaltia. «La misericòrdia, sigui en Jesús sigui en nosaltres, és un camí que neix del cor per a arribar a les mans.», diu el papa Francesc (Audiència General 10 d’agost de 2016).

Neix del cor i va cap a les mans, és el cor qui governa l’acció de les mans; és a dir l’amor mou a l’acció i això no és tant sols una frase bonica, és en una realitat en molts de vosaltres. Que l’amor us mogui sempre, aquell amor que va moure als sants Cosme i Damià, ells van entendre a la perfecció que posar-se al servei de la gent era la manera d’estimar al Senyor, d'anunciar a Crist, model de servidor de la humanitat; que estimar a Crist volia dir servir-lo en els germans. Ells sabien molt bé que el servei és una cosa que té dos components: la paraula i l’acció i que a més el servei omple d’amor el cor dels altres. Empreu els vostres coneixements, les vostres mans i el vostre cor, per a sanar i guarir a cada ésser humà, doneu-los-hi vida i amor a cadascun dels qui s’apropen a vosaltres, tal com ho feu Jesús. Que així sigui també sempre per a tots nosaltres.

Missa de l'Esperit Sant. En l’inici del curs 2024-2025 del Institut de Ciències Religioses de Girona

 

Missa de l'Esperit Sant

En l’inici del curs 2024-2025 del Institut de Ciències Religioses de Girona

24 de setembre de 2024

Ac 2,1-6.14.22b-23.32-33; Salm 99 Jn 14,15-17

 

En aquest inici de curs del nostre Institut Superior de Ciències Religioses demanem al Senyor que l’Esperit de la veritat davalli sobre nosaltres. La veritat té un nom, té un rostre, te carn perquè la veritat és Crist aquell qui es definí com el camí, la veritat i la vida. Crist és el camí cap a la veritat i aquesta veritat seva, la vertadera i única veritat, és vida per aquells qui la coneixen. Per això qualsevol mitjà, qualsevol esforç per a conèixer la veritat, per apropar-nos a la veritat és benvingut, és temps guanyat, és coneixement adquirit, és aprofundiment en la fe. La fe és sempre un regal, la rebem de manera gratuïta però és quelcom que no podem descuidar, que no podem deixar a l’atzar, és un regal massa preciós per córrer el risc de que se’ns escapi de les mans o es malmeti i s’ensopeixi, per córrer el risc de que s’assequi. Cal regar-lo amb aquella pluja constant que amara els esperits i que no pot venir d’altra que de l’Esperit Sant.

Els deixebles havien rebut la gràcia, el regal de la fe, havien sigut cridats pel mateix Jesús, cert que ho havien deixat tot per seguir-lo, cert que l’escoltaren predicar el Regne, cert que veieren com guarí malalts i alliberava dels mals esperits als qui li ho demanaven i fins i tot tornava a la vida a alguns. Però malgrat tot això quan fou l’hora de la veritat l’abandonaren i buscaren el millor amagatall que cregueren oportú. No fou fins que l’Esperit Sant davallà damunt d’ells que aconseguiren la força necessària per a vèncer les pors i donar-ho tot pel Regne, fins i tot la vida.

A nosaltres no se’ns demana, al menys sembla que de moment no se’ns demana, donar fins i tot la vida per Crist. Però el que si ens demana el Senyor és no avergonyir-nos d’Ell, no avergonyir-nos de l’Evangeli, tenir-lo sempre com a referent i conèixer-lo millor, cada dia una mica més que el dia anterior. I per això ens cal la força de L’Esperit, aquell que està present sobretot en l’Església ja des del seu origen com ens diu el Concili Vaticà II: «L'Esperit Sant obrava ja, sens dubte, en el món abans que Crist fos glorificat. Malgrat això, el dia de la Pentecosta va davallar sobre els deixebles per a romandre amb ells per sempre; l'Església es va manifestar públicament davant la multitud; va començar la difusió de l'Evangeli per la predicació entre els pagans» (Ad gentes, 4). I l’Esperit segueix i seguirà present en l’Església fins a la fi dels temps, com escrivia sant Joan Pau II: «L'Esperit Sant, doncs, farà que l'Església perduri sempre en la mateixa veritat que els apòstols van sentir del seu Mestre.» (Dominum et vivificantem, 4).

L’Esperit, aquella alenada que Crist feu arribar a uns deixebles tancats a casa per por, aquella ventada violenta que omplí tota la casa on es trobaven la diada de Pentecosta asseguts tots junts en un mateix lloc; segueix present, segueix omplint, segueix alenant sobre l’Església i sobre cadascun de nosaltres. A vegades ens costa de reconèixer la seva acció perquè actua sobre cadascun d’una manera diversa, com diversos son els dons, com diversos son els serveis, com diversos són els carismes i valent-se de cadascun de nosaltres actua en bé de tots. Estimats professors i alumnes del Institut Superior de Ciències religioses de Girona, deixeu actuar l’Esperit damunt vostre, aprofundint en el misteri de la nostra salvació, sempre amb la voluntat evangelitzadora. Sant Pau VIL escrivia que l’Església ha de ser: «Evangelitzadora, l'Església comença per evangelitzar-se a si mateixa. Comunitat de creients, comunitat d'esperança viscuda i comunicada, comunitat d'amor fratern, té necessitat d'escoltar sense parar el que ha de creure, les raons per a esperar, el manament nou de l'amor. Poble de Déu immers en el món i, amb freqüència, temptat pels ídols, necessita saber proclamar "les grandeses de Déu", que l'han convertit al Senyor, i ser novament convocada i reunida per El. En una paraula, això vol dir que l'Església sempre té necessitat de ser evangelitzada, si vol conservar la seva frescor, el seu impuls i la seva força per a anunciar l'Evangeli.» (Evangelii nuntiandi, 15). Que així sigui per a tots nosaltres durant aquest curs i sempre, amb l’ajut de l’Esperit Sant.

Santa Tecla, Verge i Màrtir

 

Santa Tecla, Verge i Màrtir

Patrona de Tarragona

Catedral de Tarragona

Dilluns 23 de setembre fe 2024

Sa 3,1-9; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9 (R.: 5b); He 10,32-36 i Mt 25,1-13

 

Tecla fou una ànima justa, Tecla fou una verge assenyada, una d’aquelles que estava sempre a punt per a rebre l’espòs, el Crist. Als ulls dels qui la veien no era pas afortunada, per a ells la seva mort a una vida anterior fou tinguda per un mal i la seva nova vida en Crist per una bogeria. Tecla era una noia que als ulls dels altres ho tenia tot, una bona posició social, un promès, una vida que semblava ja ben definida i estructurada, en definitiva tota d’acord amb els paràmetres de la seva època on no hi havia per a la dona massa marge per a decidir. Tecla però en el seu fons era un adona agosarada, així la definí Maria Aurèlia Capmany quants ja fa bastants anys feia el pregó d’aquesta nostra festa major. 

La seva gosadia no li venia de cap desafiament, la seva era una gosadia per Crist, la seva fou una experiència de fe i la visqué de manera intensa, apassionada i certament agosarada. Quan sentí parlar a Pau, aquell del qui ens diuen els Fets dels Apòstols que amb Bernabé «a Iconi van entrar a la sinagoga dels jueus i van parlar de tal manera que molts jueus i molts grecs es convertiren a la fe» (Ac 14,1), la seva vida canvià. Tecla fou un d’aquests convertits, ella no escoltava a Pau sinó que a través d’ell escoltava a Crist. Tecla no s’enamorà d’aquell home petit d'alçada, calb, de cames arquejades, vigorós, de nas una mica excel·lent, ple de gràcia quan parlava, com descriu a Pau el text de les Actes de Pau i Tecla; ella s’enamorà de Crist, un enamorament que li feu deixar pare, família, promès casa i amics per llançar-se a l’aventura de la fe, una aventura que com a tal no estava pas exempta de perills. Aquella noia durant tres dies i tres nits no s'ha aixecava de la finestra, que ni tan sols menjava o bevia, sinó que, mirant-lo fixament restava lligada a la paraula que un estranger ensenyava, una paraula que els seus consideraven enganyosa, astuta i vana; una Paraula que venia del Senyor i escoltant-la fou com Tecla esdevingué deixeble del Crist predicat per Pau.

La llegenda ens diu que de les serps, els bous, el foc i els lleons sempre en sortí victoriosa, que res d’això no l’apartà de Crist, que restà fidel a la porta del banquet amb la torxa ben encesa amb l’oli de la seva fidelitat ben a punt. Quan va ser llançada a un fossat amb rèptils verinosos, aquests la van respectar; quan la van lligar entre dos bous, per a esbocinar-la, aquests van perdre la seva força; quan la van col·locar sobre una pira per a cremar-la viva, el foc es va apartar i va cremar als seus botxins; quan va ser llançada als lleons, aquests van llepar-li els peus; quan anava a ser violada els seus agressors foren engolits per una muntanya.

Pau i Tecla són per a nosaltres arrels, són les arrels apostòliques d’aquesta Església. Ni l’un ni l’altre ho tingueren fàcil, la seva vida de fe fou una cursa d’obstacles i entrebancs; però res no els feu defugir la lluita per aconseguir allò que tant desitjaven, entrar al banquet de l’espòs, entrar al Regne de Déu. Tecla no caigué encaterinada d’amor davant de Pau, com creien els seus, fou arrabassada per l’amor de Crist i aquesta fou la seva força i aquesta la llum que il·luminà el seu camí cap al Regne. Així com Auguri no adorava Fructuós sinó aquell a qui Fructuós adorava; Tecla no havia adorava a Pau sinó aquell a qui Pau adorava; és la corretja de transmissió de la fe, la fe és sempre encomanadissa i mai por ser imposada perquè és mou per l’amor i va cap a aquell qui és l’amor.

Què ens diuen avui Pau i Tecla a nosaltres tarragonins del segle XXI que celebrem la seva festa? Ens parlen de fidelitat, d’una fidelitat que és capaç de vèncer qualsevol dificultat, de vèncer-les totes, no pas per les seves pròpies forces, sinó per la força d’aquell Crist que Pau predicava. També avui a nosaltres de manera personal, a l’Església com a poble sant de Déu i a tota la societat, ens assetja el perill de ser atacats per serps, bous, lleons o flames. A vegades no ens commou aquest atac quan afecta als altres de tant acostumats com estem d’escoltar-ho. Així quan les serps de la fam i de la set afecten a milions de persones en països llunyans i al costat de casa nostra; quan els bous de la necessitat de tenir una vida digna esbocinen al mar les vides d’aquells que si han llançat perquè no tenien altra camí per sobreviure; quan els lleons de la guerra destrueixen països més propers o més llunyans, al sud, al nord o a l’est i cada cop més prop nostre; quan les flames de la violència domèstica o de gènere, de les dependències, dels abusos, de la malaltia o de la solitud arrabassen vides aquí i allà, avui i també demà; restem impàvids i fins i tot a vegades nosaltres mateixos actuem amb menys misericòrdia a com ho feren les serps, els bous, les flames i els lleons amb Tecla. Avui Santa Tecla ens diu que la conversió del cor sempre és possible, que no ens conformem. Ella que patí violència quan uns soldats volien ultratjar-la; ens diu avui que la causa de l’Evangeli, és a dir la de la justícia, va molt més enllà dels perills, que val la pena lluitar per ella, que hi ha molt a guanyar en aquesta lluita, encara que a primer cop d’ull sembli d’altra manera. Tecla no era una dona conformista, era una dona agosarada, lluitadora, mai d’acord amb les normes del seu temps, una dona que trencà esquemes i costums.  

Celebrant Santa Tecla nosaltres creients celebrem la gosadia de la fe, el desafiament de la fe i tots plegats, creients i no creients la gosadia de la lluita per la justícia. No són ambdues realitats oposades, cal lluitar per la fe i fent-ho treballem per escampar-la arreu del món com ho feu Pau, com ho visqué Santa Tecla. Ella ens mou avui a tots a lluitar per vèncer de nou serps, bous, lleons i flames; a  vèncer tot allò que s’oposa a l’Evangeli, al missatge de Crist que predicat per Pau arrabassà a Tecla i Crist el que predicà és la justícia. Tecla tingué la gosadia de trencar amb tot allò que s’oposava a Crist per més que li plagués viure-ho i no es quedà aquí, lluità fins al darrer alè per difondre l’Evangeli, com Pau el seu mestre havia fet abans. Tecla visqué la frescor de la fe i missió nostra és recuperar la frescor i la novetat d’aquest missatge enmig d’una societat que massa sovint s’acontenta amb el que veu i no vol anar més enllà.

Aquesta fou la lluita vital que mogué a Pau i a Tecla, com mouria anys a venir a Fructuós, Auguri i Eulogi; perquè la nostra és una Església rica en màrtirs, com ho és la gironina amb sant Feliu i sant Narcís; som esglésies que s’arrelen en el martiri, en el testimoni dels qui ens ha precedit en la fe donant-ho tot per Crist. Crist sempre com a centre; vivint tots la fe en una Església estesa d’orient a occident; tots plegats entenent molt bé la universalitat de la fe, una fe sense aquestes fronteres que nosaltres tant sovint aixequem entre països, entre maneres de pensar o entre, fins i tot, maneres d’entendre la mateixa Església.

Els màrtirs de l’antiguitat, com els del segle XX i els de tots els llocs i tots els temps, són per a nosaltres arrels i exemples, models a seguir. Tecla no va claudicar ni quan li van ser enviats uns soldats per a ultratjar-la; va pregar i fou deslliurada del perill mentre aquella cova on volien violar-la, es va esfondrar deixant solament el seu braç al descobert. Aquest és el braç que la tradició diu que va ser traslladat a Armènia i d’allí va venir a la nostra ciutat, evangelitzada segons la tradició com Tecla, per Pau. Tecla i Tarragona som fills en la fe d’un mateix evangelitzador, l’Apòstol. El seu braç significa avui la mà de Tecla estesa vers nosaltres per portar-nos, per acompanyar-nos cap a Crist, cap a la veritat, la vida i la justícia. Per això li diem:

Puig sou nostra protectora, defensora, verge, apòstol i sagrada, gran doctora, protomàrtir afamada, i model de tota dona, Tecla, de tots aclamada gran patrona, ajudeu-nos ara i sempre i en la mort per l’hora bona.

Diumenge XXV durant l’any / B Aplec de Sant Maurici a Caldes de Malavella

 

Diumenge XXV durant l’any / B

Aplec de Sant Maurici a Caldes de Malavella

Diumenge 22 de setembre de 2024

2Ma 6, 18.21.23b-31; Salm 33, 2-3.4-5.6-7.8-9; Jm 3, 16-4, 3 i Mc 9, 30-37

 

Sant Maurici, la festa del qual avui celebrem, no es posava la qüestió de qui és el primer, que fins i tot preocupava als apòstols, per a ell no era important ser el primer, per a ell el més important era seguir al Crist amb fidelitat i per tal de fer-ho no li feu res fins i tot perdre la vida. La vida dels màrtirs, com la d’aquest soldat que refusà d’oferir sacrificis als déus i a l’emperador, és una vida coherent; per a ells hi ha una prioritat i aquesta no és altra que Crist. Ells estaven convençuts de que serien entregats en mans dels homes, que fins i tot corria perill la seva vida i els podien matar; però també estaven certs de que un cop morts, si es mantenien fidels a Crist ressuscitarien.

Sant Maurici fou com Eleazar, un home coherent amb el que creia. Si a Eleazar se li oferí de simular menjar carn de porc i vulnerar així la seva fe; als màrtirs sovint se’ls oferia de simular d’oferir sacrificis als déus sense fer-ho de cor. Ni Eleazar ni Maurici estaven disposats a simulacions perquè com bé deia aquell ancià a canvi del poc temps de vida que guanyarien, molts, pensant-se que Eleazar o Maurici, s’havien passat a la religió dels estrangers, s’apartarien del bon camí per culpa seva, i la seva vida quedaria deshonrada. Els màrtirs son abans que res homes i dones coherents amb la seva fe, malgrat que aquesta coherència els suposes un molt alt preu com son turments o la vida.

Hi ha homes i dones coherents que donen les seves vides per una causa justa, que estan certs de que no hi ha res pitjor que claudicar davant de les pressions de tota mena i estan també certs de que la seva causa val la pena de defensar-la fins al límit. Si hi ha causes humanes que mereixen aquest desafiament, com no valdrà la pena donar-ho tot per l’Evangeli i per Crist? Per aquesta causa val la pena vèncer gelosies i rivalitats, pertorbacions i maldats de tota mena. Perquè la saviesa que ve de dalt, la que ve de Déu, abans que tot és pura; és també pacífica, moderada i dòcil, compassiva i plena de bons fruits, imparcial i sincera. Els màrtirs son homes i dones savis, posseïdors d’aquesta saviesa que otorga tant sols Déu i per això el fruit de la justícia neix de la llavor que aquests homes pacificadors han sembrat en esperit de pau.

Màrtirs n’hi ha en totes les èpoques, també en els nostres dies hi ha gent que sofreix per la seva fe i en dona testimoni amb la seva vida. Màrtirs que sofreixen la mort i màrtirs que pateixen humiliacions, burles o menyspreus per la fe en Crist. Ser el primer per a Crist no és ser el més savi, el més ocurrent o el més hàbil; per a Crist tant sols hi ha un barem per mesurar la fidelitat i aquest és el servei. Els màrtirs son servidors de la fe, ho son fins a l’extrem de donar la vida.

En paraules del Papa Francesc: «els màrtirs son els més semblants a Jesús. De fet, la paraula màrtir significa testimoni: els màrtirs son testimonis, és a dir, germans i germanes que, amb la seva vida, ens mostren a Jesús, que va vèncer el mal amb la misericòrdia. I fins i tot en els nostres dies els màrtirs son nombrosos, més que en els primers temps.» (Àngelus 26 de desembre de 2022).

Vèncer el mal no pas amb el mal, sinó amb la misericòrdia, les armes dels màrtirs, fins i tot d’aquells soldats de la legió romana com sant Maurici, son l’amor i la misericòrdia; no pas cap espasa i cap altra arma. Avui el nostre mon n’està molt necessitat d’amor i de misericòrdia i els màrtirs ens venen a dir que les emprem quan ens sentim ofesos, assetjats o perseguits.

Com deia el Papa Francesc avui resem per aquests germans i germanes màrtirs que com sant Maurici essent perseguits donaren testimoniatge de Crist i celebrant-los ens farà bé preguntar-nos: si nosaltres mateixos donem testimoni de Crist i com podem millorar en això, com poder donar millor  testimoniatge de Crist en el nostre entorn, en el nostre món. (Cf. Àngelus 26 de desembre de 2022).

Diumenge XXIV Durant l'any / Cicle B

 

Diumenge XXIV Durant l'any / Cicle B

Confirmacions a la parròquia de Sant Roc d’Arenys de Mar

Dissabte 14 de setembre de 2024

Is 50,5-9a; Salm 114,1-2.3-4.5-6.8-9; Jm 2,14-18 i Mc 8,27-35

 

Les lectures d’aquest XXIV diumenge durant l’any ens donen les claus per entendre i viure la nostra fe. La fe és una relació particular de cadascun de nosaltres amb Déu, el Senyor Déu ens parla a cau d’orella a cadascun de nosaltres i sense el seu ajut ja ens podem donar per vençuts mentre que amb Ell al costat, tenint-lo com a defensor res no hem de témer. La fe es demostra, es viu en dues claus. La central ens la mostra l’Evangeli segons sant Marc, en ell Crist ens proposa la qüestió clau per a viure la nostra fe «I vosaltres qui dieu que soc jo?». És aquesta una pregunta que ens hem de fer, no tant sols un cop a la vida, sinó de manera constant al llarg de la nostra vida. Avui estimades germanes i germans vosaltres us feu aquesta pregunta, avui rebeu, perquè l’heu demanat, la confirmació en la vostra fe; és un gest no pas banal, és una decisió comprometedora, que afecta al conjunt de la vostra vida, que ha de ser present en la vostra manera de viure. Confirmant aquí davant d’aquesta assemblea, que representa al conjunt de l’Església, la vostra fe, manifesteu que compartiu la resposta de Pere «Crist és el Messies.» Però aquesta resposta vostra, com la nostra, la de tots i cadascun de nosaltres en aquest moment i al llarg de la nostra vida de creients, no és un respondre amb paraules i seguir fent la nostra, és una conversió, és una obertura dels nostres cors cap a Crist. I com es mostra això? Com poden reconèixer els altres, creients i no creients, que nosaltres tenim a Crist per Messies? Doncs demostrant la nostra fe amb les nostres obres, perquè com ens ha dit sant Jaume, si no hi ha obres, la fe tota sola és morta. Podem dir molt alt i  molt fort que tenim fe, però si en la nostra vida no es mostra d’una manera o d’una altra aquesta fe amb gestos, amb actituds, amb maneres de viure-la; de fet no hi ha fe, hi ha una declaració d’intencions, hi ha uns bons propòsits, però de fe autèntica no n’hi ha pas. No podem demostrar sense les obres la nostra fe, no podem definir-nos com a cristians sinó vivim com a tals.

I la fe comporta dificultats, sant Pere se les prometia molt felices, creia fer-li un favor i creia que dient-li a Jesús que no, que de cap manera patiria molt, ni seria rebutjat, ni el matarien, acabava així de soca-rel amb qualsevol risc de patiment. La fe, viure la fe no ens estalvia dificultats, no ens estalvia sofriments, ni tant sols ens estalvia la mort; però ens fa viure tot això, juntament amb les alegries i joies que també ens dona la vida, amb esperança. La fe és per damunt de tot esperança, una esperança que ens ve donada per una persona, Crist a qui nosaltres reconeixem com a Messies, és a dir el Fill de Déu fet home i que ens ha portat la salvació, ens ha fet fills de Déu juntament amb Ell. Això és el que canvia les nostres vides, quan el Senyor ens diu això a cau d’orella, la nostra vida canvia, la nostra vergonya desapareix i esdevenim com a roques davant qualsevol entrebanc, perquè el vivim amb esperança, no pas resignada, sinó sempre alegre i joiosa.

Estem a les portes de l’any jubilar 2025, un any que el papa Francesc ens demana de viure sota el lema de l’esperança, aquella que no defrauda. En paraules del mateix papa Francesc «en el seu dinamisme inseparable, l’esperança és la que, per dir-ho així, assenyala l’orientació, indica la direcció i la finalitat de l’existència cristiana.» (Spes non confundit, 18). Estimats germans i germanes que avui us confirmeu en la fe, viviu-la sempre amb esperança, viviu-la essent testimonis d’esperança per als altres; és aquest el millor vestit que podem donar, el millor aliment; però mai una fe morta, sempre una fe viva, farcida de bones obres, demostrant amb les obres aquesta nostra fe amb tota claredat, certs de que Crist i l’Evangeli són la vertadera i plena vida. Amb aquesta certesa confirmem també avui tots plegats la nostra fe en Crist, el Messies.