diumenge, 21 de juliol del 2024

Diumenge XVI durant l'any / Cicle B. Mare de Déu del Carme a Santa Maria de Palamós

 

Diumenge XVI durant l'any / Cicle B

Mare de Déu del Carme a Santa Maria de Palamós

Diumenge 21 de juliol de 2024

Jr 23,1-6; Salm 22,1-3.4.5.6; Ef 2,13-18 i Mc 6,30-34

Escrivia sant Joan Pau II: «la Mare de Déu ha estat proposada sempre per l'Església a la imitació dels fidels (..) perquè en les seves condicions concretes de vida Ella es va adherir totalment i responsablement a la voluntat de Déu (cf. Lc 1, 38); perquè va acollir la paraula i la va posar en pràctica; perquè la seva acció va estar animada per la caritat i per l'esperit de servei: perquè, és a dir, va ser la primera i la més perfecta deixebla de Crist: la qual cosa té valor universal i permanent.» (Marialis cultus, 35).

Avui en aquesta doble celebració de veneració a Maria, la nostra mare sota l’advocació de la Mare de Déu del Carme patrona de la gent del mar, i de celebració com cada diumenge del misteri de la resurrecció del Senyor; se’ns mostren dos aspectes importants, fonamentals de la nostra fe. Aquesta fe nostra es basa no pas en una idea, ni en un llibre, es fonamenta en la persona de Crist, home vertader i fill de Déu, és a dir la mostra de com Déu comparteix la nostra humanitat, les nostres limitacions, els nostres neguits i dolors i ho fa per tal de que morint i ressuscitant esdevinguem també nosaltres fills de Déu, participants de la seva resurrecció.

La imatge de Crist com a bon pastor és ben present en la tradició cristiana i avui al llarg de les lectures que hem escoltat així ho veiem. Ell és aquell pastor del que ens ha parlat el salm, amb el qual no ens manca res, que ens fa descansar en prats deliciosos i ens porta prop de l’aigua, aquell vora el qual no hem de tenir por perquè és el nostre suport i la nostra força. Jesús feia molts miracles, molta gent el seguia per aquest motiu cercant de ser guarits d’una malaltia o mirant de saciar la fam; però Jesús no ha vingut tant sols per això, ha vingut per instruir-nos llargament, per ser el nostre pastor i mirar de conduir-nos pel bon camí cap a Déu, el seu Pare i també el nostre Pare.

Ens ho ha dit també la primera lectura del llibre de Jeremies; amb aquest pastor ningú no ens pot tornar a fer por, no ens podem esfereir, viurem segurs. Hi ha algú que tot això ho ha experimentat des de primera hora, des del mateix moment en que un àngel li comunicà el que no sabia, que havia estat predestinada des del seu mateix origen, a portar al món al Fill de Déu. Maria és aquella dona que es instruïda per Jesús amb la seva paraula i amb la seva mateixa vida. No ha estat mai lluny de les promeses, sempre ha estat prop de Crist, d’aquell que amb la seva pròpia vida ha vingut a portar la pau i ha creat una nova humanitat. Això a vegades ens costa de entendre-ho, perquè no viem massa la pau enmig del nostre món, sembla que aquesta continua lluny de molta gent; ens pot semblar com si la vinguda de Crist no hagi servit per a canviar els cors dels homes.

Els apòstols, com Maria, sabien molt bé tot el que feia i ensenyava Jesús; nosaltres ho sabem també perquè escoltem la seva Paraula, cada diumenge si més no durant l’Eucaristia, i coneixem per la fe el que Jesús va fer, però com aquella multitud a vegades correm cap a Ell sense saber massa com fer-ho o com acostar-nos-hi. Deixem-nos instruir per ell, com es deixa Maria; ella era la seva mare, la que li pertocava d’instruir-lo, de criar-lo, de tirar-lo amunt i malgrat ser la seva mare digué als servents a Canà: «Feu tot el que ell us digui.» (Jn 2,5). Fem-ho de debò, deixem-nos guiar per aquest pastor, que és l’únic bo, deixem-nos en mans de la seva compassió per nosaltres, certs de que la seva vara de pastor ens asserenarà i confortarà, que la seva bondat i el seu amor ens acompanyaran tota la vida; com acompanyà a Maria. Adherim-nos nosaltres com Maria totalment i responsablement a la voluntat de Déu.

En paraules del Papa Francesc, que: «La Mare de Déu, que avui recordem amb el títol de Beata Verge del Mont Carmel, insuperable en acollir la Paraula de Déu i en posar-la en pràctica (cf. Luc 8, 21), ens ajudi a purificar el cor i a custodiar la presència del Senyor.» (16 de juliol de 2017).

dissabte, 20 de juliol del 2024

Diumenge XVI durant l'any / Cicle B. Confirmacions a la Parròquia de Sant Esteve de Tordera

 

Diumenge XVI durant l'any / Cicle B

Confirmacions a la Parròquia de Sant Esteve de Tordera

Dissabte 20 de juliol de 2024

Jr 23,1-6; Salm 22,1-3.4.5.6; Ef 2,13-18 i Mc 6,30-34

Jesús es posà a instruir llargament a aquella gran gentada que va saber que era allà, el seguien embadalits per les seves paraules i per les coses que feia: multiplicar pans i peixos, donar la vista als  cecs, fer caminar als coixos, alliberar dels esperits malignes. En certa manera veien però no acabaven d’entendre perquè ho feia tot això Jesús i aquesta mateixa dinàmica esgotava a Crist que cercava un lloc despoblat o al menys poder tenir temps per a menjar, que ni això li deixaven.

Ens movem sovint pels gestos, per les imatges que veiem; això és ben present en la nostra societat on sovint s’ha dit que una imatge val més que mil paraules. Però Crist no vol que la nostra fe sigui una fe d’imatge, sinó una fe profunda, arrelada en el fons del nostres cors. Per això s’esmerçà en predicar-los, per això s’apiada d’aquelles ovelles sense pastor i es posa a instruir-los llargament. Escoltem-ho bé, se n’apiada i els instrueix; no pas els renya perquè no li deixen temps ni per a menjar, ni els retreu la seva curta mirada que sols veu el que veu i no mira en l’interior de les persones, no mira ni tant sols dins del cor de Jesús.

Vosaltres avui germans i germanes manifesteu davant d’aquesta assemblea el vostre compromís amb Crist. Li demaneu en certa manera que us faci de pastor, que us guiï i us instrueixi. Ho feu aquí, davant aquesta assemblea representa el conjunt de l’Església, on hi ha el Crist, perquè Ell ens va dir quan ens reunim dos o tres en el seu nom, Ell és enmig nostre. No en dubtem que Ell és avui aquí; està present perquè ens reunim en el seu nom; està present perquè escoltem aquí la seva paraula i està present, sobretot i de manera singular, perquè el pa i el vi esdevindran el seu cos i la seva sang. Però aquí no acaba la seva presència, nosaltres enfortits per la fe, refermats per la seva paraula i envigorits pel seu cos i la seva sang, l’hem de fer present enmig del món, l’hem de fer arribar als qui ens envolten, siguin qui siguin.

Ens ho ha dit l’Apòstol, ens ho ha dit sant Pau, que ara la sang del Crist ens ha apropat, si és que érem lluny de les seves promeses. Ser a prop de Jesús implica ajudar a fer morir l’enemistat, implica ser missatgers de la Bona Nova i de la pau, una pau que hem de fer arribar als qui estan lluny de nosaltres i als qui estant a prop; als qui creuen i als qui no creuen, als qui estan allunyats o fins i tot als qui rebutgen escoltar la veu de Crist. No és segurament una tasca fàcil; ho veureu i ho heu vist al vostre entorn, estimats germans i germanes que avui confirmeu la vostra fe, ho veiem tots plegats cada dia. Però ja ens ha dit el salmista que no hem de tenir por de res si tenim al Senyor vora nostre, si sentim que ens asserena i ens conforta.

Estimats germans i germanes no tinguem por de creure, estiguem certs de que el Senyor ens guia per camins segurs i que ho fa per amor, per l’amor que ens te. Aquest mateix amor nosaltres l’hem de fer present en el món i la millor manera de fer-ho és vivint en profunditat i amb sinceritat la nostra fe, no ens avergonyim mai de creure perquè amb la fe Déu ens ha fet el millor regal que ens podia fer. Mirem de correspondre-hi i de ser alhora transmissors d’aquest amor.

Deia el Papa Francesc en una cerimònia de confirmació: «la novetat de Déu no s'assembla a les novetats mundanes, que són totes provisionals, passen i sempre es busca alguna cosa més. La novetat que Déu ofereix a la nostra vida és definitiva, i no sols en el futur, quan estarem amb Ell, sinó també ara: Déu ho està fent tot nou, l'Esperit Sant ens transforma veritablement i vol transformar, comptant amb nosaltres, el món en què vivim. Obrim la porta a l'Esperit, deixem que Ell ens guiï, deixem que l'acció contínua de Déu ens faci homes i dones nous, animats per l'amor de Déu, que l'Esperit Sant ens concedeix.» (28 d’abril de 2013).

Obriu doncs estimats germans i germanes, que avui confirmeu la vostra fe, les portes dels vostres esperits i dels vostres cors a l’acció de Déu.

 

dimarts, 16 de juliol del 2024

 

Mare de Déu del Carme

Llançà

Dimarts 16 de juliol de 2024

Za 2,14-17; Salm Lc 1,46-48a.48b-49a.49b-50.51-53.54-55  i Mateu 12,46-50

 

Jesús pregunta a la gent qui es la seva mare o el seu germà, ho fa de manera retòrica per tal de poder afirmar que aquell qui compleix la voluntat del seu Pare, la voluntat de Déu, és el seu germà, la seva germana i la seva mare. Ens pot semblar a primer cop d’ull una mena de menyspreu cap a Maria, aquella dona sempre disposada a complir la voluntat del Senyor, aquella dona que dedicà la seva vida a criar i pujar amunt al seu fill i que l’acompanyà sense un sol retret fins a la mateixa creu. Maria és sobretot la mare, mare de Jesús, és a dir Mare de Déu, i alhora la nostra mare perquè així va ser confiada al peu de la creu al deixeble estimat i per extensió a tots nosaltres. Jesús ens confia allí al calvari a Maria i ella és ja per sempre la nostra mare.

Per això no és gens estrany que se la veneri sota tantes advocacions, que ens la vulguem fer nostra, apropar-la al nostre dia a dia. Com ho ha fet la gent del mar, que la teniu per patrona i per protectora. Ella en sap de capejar temporals perquè n’ha viscut molts i de molt intensos. Ben aviat se li va anunciar que una espasa li traspassaria el cor, va haver de marxar a l’exili, poc després passava pel tràngol de perdre durant tres dies al seu fill, vivia el dolor quan era rebutjat a Natzaret pels seus convilatans i a la fi patí i molt veient al seu fill clavat a la creu i rebent-lo mort al seus braços, fou quan aquella espasa de dolor que li havia anunciat Simeó es feu crua realitat. Però tota aquesta experiència li ha servit per a ser una mare amatent a les nostres necessitats, atenta als nostres sofriments i sempre disposta a donar-nos un cop de mà per accedir més directament al seu fill i Senyor nostre.

Aquesta dona humil a la que totes les generacions diuen benaurada, ha estat definida com l’estrella del mar. Maris Stella és un dels noms de la Mare de Déu. Aquest nom es va originar en la interpretació d'un passatge de l'Antic Testament, del primer llibre dels Reis, quan Elies en aquells temps de sequera d’Israel, va pujar a la muntanya del Carmel i percebent un petit núvol va ser capaç de pronosticar una gran tempesta. Així és Maria, humil com un petit núvol, però capaç de capejar una gran tempesta, capaç d’acabar amb la sequera espiritual dels nostres cors; el Senyor de l’univers li ha confiat aquest missatge a ella que essent la mare de Crist ha estat també deixeble, una dona que ha complert sempre la voluntat de Déu i de quina manera més exemplar.

Per això quan el temporal de les dificultats de la nostra vida, quan les onades del sofriment ens semblen fer naufragar, girant els ulls vers Maria hi trobem consol i alhora un model a imitar. Així li pregava sant Bernat de Claravall: «En aquest moment de tribulació i dificultat, et suplico que em concedeixis fortalesa per a superar qualsevol obstacle, saviesa per a prendre decisions encertades i fe per a confiar plenament en la voluntat de Déu. Intercedeix per mi, Santa Mare de Déu, perquè els teus precs arribin al tron celestial i obtinguis per a mi les benediccions i gràcies que necessito en la meva vida. Que l'Esperit Sant ompli el meu cor de pau i d’alegria, i que puguis guiar-me pel camí de la salvació eterna. Mare de Déu, patrona dels afligits i refugi dels pecadors, et suplico que em rebis sota el teu mantell protector i m'acompanyis en cada pas de la meva vida. Ajuda'm a viure conforme a la voluntat de Déu i a ser testimoni del seu amor i misericòrdia. A les teves mans poso les meves preocupacions i problemes, confiant en la teva poderosa intercessió. Et prego que m'assisteixis en les meves necessitats materials i espirituals, i que mai m'abandonis en els moments de prova i temptació. Santa María, Mare de Déu i Mare nostra, confio en la teva bondat i amor maternal. Escolta la meva oració i vessa les teves benediccions sobre mi i sobre tots aquells que t'invoquen amb fe i devoció.» Confiem-nos a Maria i la barca de la nostra vida serà lliurada dels embats de les onades de la por i de les tempestes de les dificultats. L’amor que mostrà al seu fill s’estén fins a nosaltres, fets fills amb el Fill, fills de Déu i fills de Maria, la seva mare.

dilluns, 15 de juliol del 2024

Dilluns XV durant l'any II Exèquies de Mossèn Frederic Pujol i Tarrés

 

Dilluns XV durant l'any II

Exèquies de Mossèn Frederic Pujol i Tarrés

Catedral de Girona

Dilluns 15 de juliol de 2024

Lm 3,17-26; Salm 41,2.3.5bcd;42,3.4.5 i Mt 25,1-13

 

La malaltia, afrontar la darrera etapa de la nostra vida és sempre un moment clau en la nostra vida de fe. Mantenir-se fidelment confiat en el Senyor quan les coses van bé no costa gaire; fer-ho quan la dificultat, la malaltia o el desànim ens afligeixen ja costa una mica més. La mort no és a vegades altra cosa que el reflex d’una vida i la vida de Mossèn Frederic ha estat marcada per un profund sentit de servei. Mossèn Frederic ha viscut el seu ministeri amb un total lliurament a l’Església de Girona primer com a vicari a les parròquies d’Amer, Cassà de la Selva i Sant Pol de Mar; després ecònom de les Planes i regent i posteriorment rector de les Encies, professor del Seminari diocesà;  arxipreste de les Guilleries; canonge organista i mestre de capella del Capítol Catedral i en els darrers anys rector de la parròquia de sant Miquel de Palau-sacosta aquí a Girona.

Mossèn Frederic s’ha mantingut sempre en l'esperança; confiat de que els favors del Senyor no s'han pas esgotat i cert de que la seva pietat és nova cada matí. Per això ara demanem al Senyor que pugui dir com el salmista: «M'acostaré a l'altar de Déu, a Déu, que és la meva alegria;

ho celebraré i us lloaré amb la cítara.» Per a aquest moment el nostre germà s’ha estat preparant al llarg de la seva vida, és per arribar aquí que ha lliurat un noble combat amb les dificultats de tota vida i ara a darrera hora lluitant contra la malaltia. Per a qui confia en el Senyor la mort no li ha de fer por, qui creu en Crist, mort i ressuscitat, no pot sinó esperar morir i ressuscitar amb Ell. Mossèn Frederic tenia la torxa a punt per a rebre l’espòs i ara demanem al Senyor que el nuvi, Crist mateix, l’hagi fet entrar a la festa. Per participar en aquesta festa és pel que s’ha preparat Mossèn Frederic, pel que cal que ens preparem tots nosaltres. L’arribada del nuvi ha vegades és anunciada, d’altres vegades arriba sense fer-ho i segur que sempre massa aviat pel nostre gust.

Viure la mort com una festa se’ns fa estrany, quasi ens pot semblar grotesc; però si realment creiem que Crist ha guanyat per a nosaltres la vida eterna, si hem cregut en Ell, si hem seguit la seva crida i hem predicat la grandesa del misteri de la redempció no hauríem de témer morir. Tot agraint sempre el do de la vida, que és la porta i el camí ineludible cap a la vida eterna, ens cal viure la mort com un pas, com un pont que porta cap al Regne, que ens permet de ser convidats a la festa. Ens cal preparar-nos-hi amb seny, amb prudència certs de que el nuvi vindrà, per això amb la nostra pregària, vivint amb honradesa i sinceritat de cor la nostra fe, anirem acumulant l’oli necessari per tal de que la nostra torxa, la nostra ànima, estigui a punt per a l’arribada de Crist a la fi de la nostra vida terrenal.

Escrivia sant Agustí: «Les torxes de les verges assenyades brillen amb una viva resplendor, alimentades per l'oli interior, per la pau de la consciència, per la glòria secreta de l'ànima, per la caritat que la inflama.» La pràctica de la pau i la caritat són sens dubte dos elements claus en la vida de tot cristià, dues virtuts que Mossèn Frederic ha mirat de practicar al llarg de la seva vida estimant el seu ministeri i apropant-se a Déu a través també de la música, una vocació aquesta que ha viscut al servei de la litúrgia, com un estri més per a apropar-se a Déu per tal de lloar al Senyor. La música ha estat per a Mossèn Frederic un altre bon oli per a proveir la seva torxa, una torxa que ha mantingut preparada al llarg de la seva vida i que preguem al Senyor que avui li hagi permès de compartir el Regne que Crist ens ha promès com a premi a la nostra fidelitat. Demanem-li al Senyor que ja que Mossèn Frederic ha distribuït la paraula i els sagraments a la família que peregrina a la terra; Déu que és un Pare clement faci ara que s'uneixi amb aquells que, desfeta aquesta casa de fang, han entrat a les estades eternes, a la festa del nuvi. Ho fem certs de que la vida de Mossèn Frederic ha estat una vetlla constant, no sabent ni el dia ni l'hora, ha lluitat per mantenir-se sempre amb la torxa a punt per acudir a la crida de Crist, que ara li ha arribat.

diumenge, 14 de juliol del 2024

Diumenge XV durant l'any / Cicle B. Santuari de la Salut de Sant Feliu de Pallerols

 

Diumenge XV durant l'any / Cicle B

Santuari de la Salut de Sant Feliu de Pallerols

Diumenge 14 de juliol de 2024

Am 7,12-15; Salm 84,9ab-10.11-12.13-14; Ef 1,3-14 i Mc 6,7-13

 

Hem rebut la nostra part en l’herència, aquesta era la voluntat d’aquell qui tot ho duu a terme segons la decisió de la seva voluntat, aquell qui ha ens ha concedit  la grandesa dels seus favors, aquell que amb el preu de la seva sang hem estat rescatats. Tot això ho rebem si escoltem l’anunci de la veritat, la bona nova de la nostra salvació i després d’escoltar-la hi creiem. Acollir la bona nova o rebutjar-la està a les nostres mans. Podem ser com aquell sacerdot de Bet-El que convidava al profeta Amós a anar-se’n a una altra banda i a deixar de destorbar-lo que prou feina tenia en fer-se càrrec del santuari del rei i de l’estat. O bé podem acceptar-la i viure-la aquesta bona nova. La bona nova ens arriba per mitjà dels apòstols, d’aquells qui foren enviats pel mateix Crist de dos en dos, amb un bastó, un vestit i unes sandàlies per  tota possessió, defugint tot allò de superflu. Si acollim la bona nova aquesta restarà en nosaltres, com els deixebles restaven allí on eren acollits; si la rebutgem ens caldrà espolsar-nos la pols dels peus com a senyal de rebuig i rebutjar la salvació no és rebutjar qualsevol cosa.

Pot ser fàcil o pot ser difícil acollir aquesta herència de la que hem esta fets part. La riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres, ens diu sant Pau, acollir-los o deixar-los escapar entre els nostres dits és cosa nostra. D’exemples d’acollida, d’orelles atentes a la veu del Senyor i de cors disposats a rebre la grandesa dels favors de Déu en tenim i molts. Ho és el mateix apòstol sant Pau, el seu camí cap a la fe en Jesucrist no fou fàcil, ni recte, ni planer; però ell és avui per a nosaltres un predicador incansable, llur saviesa i penetració en els misteris de la salvació continuen essent avui per a nosaltres una porta oberta al Crist.

Però hi ha una porta encara més gran, a vegades sembla como si no hi fos perquè la seva humilitat i petitesa l’embolcallen; Maria que aquí es venera sota l’advocació de la Salut, és la millor evangelitzadora. Raons no li falten, ella va ser la primera en creure en la bona nova, encara més, la va acollir en el seu ventre, va escoltar de primera mà la veu del Crist, essent així deixeble de primera hora alhora que mare amatent. Ens cal posar la nostra esperança en Crist, com Maria li posà; escoltar l’anunci de la veritat, la bona nova de la salvació, com Maria l’escoltà; creure en Crist, com Maria hi va creure des del primer moment, sense cap dubte, ajudada sempre amb la marca de l’Esperit Sant que havia rebut de sobte a Natzaret quan la seva vida canvià per la intervenció d’un àngel que era missatger de la bona nova, com ho havia estat el profeta Amós, com ho serien els apòstols, com ho seria el mateix Pau, apòstol de segona volada.

Tenim una herència reservada, estem convidats a ser lloança de la grandesa del Senyor, a les nostres mans està obrir els nostres cors a l’acció de l’Esperit, les orelles a la veu del Senyor que per mitjà dels apòstols i dels profetes, a través de les pàgines de l’Escriptura, ens convida a rebre l’amor que ens converteix en fills de Déu per Jesucrist. Com Maria, Mare de Déu i alhora filla de Déu; deixeble de primeríssima hora i mare de l’esperança, una esperança que no és altre que Crist, el seu fill i Senyor nostre.

Diumenge XV durant l'any / Cicle B. Festa major i confirmacions a la Parròquia de Sant Cristòfol a les Planes d’Hostoles

 

Diumenge XV durant l'any / Cicle B

Festa major i confirmacions a la Parròquia de Sant Cristòfol 

a les Planes d’Hostoles

Diumenge 14 de juliol de 2024

Am 7,12-15; Salm 84,9ab-10.11-12.13-14; Ef 1,3-14 i Mc 6,7-13

 

Crist ens ha beneït amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel, ens ha dit sant Pau. Déu desitja per a nosaltres que siguem sants i per això ens ha destinat a ser fills seus per Jesucrist. Déu havia enviat profetes al seu poble, perquè des de sempre ha volgut el millor per a nosaltres ja que és el nostre creador. Però nosaltres a vegades ens resistim, rebutgem la seva paraula com ho feu aquell sacerdot de Bet-El que convidà al profeta Amós a anar a dir la seva a un altre lloc deixant tranquil aquell santuari del rei.

Nosaltres també escoltem la Bona Nova, ho fem cada diumenge, ho fem sovint a casa amb la lectura calmada i reposada de la Paraula. En certa manera som aquells a qui el Senyor envià als Apòstols de dos en dos, amb poder sobre el mal i desproveïts de tot allò que els podia fer nosa per a la seva tasca; en tenien prou amb un bastó, un vestit i unes sandàlies per calçat. La tasca que els queia a sobre no era pas fàcil, més aviat era feixuga, pesant.

Cert és que a vegades la fe ens pesa, quan deixem de viure-la amb simplicitat de cor, quan no la vivim amb joia se’ns fa pesada. Prou ho sap sant Cristòfol, ell que creia fàcil carregar-se sobre les espatlles aquell infant, sense adonar-se’n de que a sobre d’ell reposava el Senyor per qui hem estat rescatats, aquell qui ens ha comprat amb el preu de la seva sang, aquell qui ha vingut a perdonar-nos totes les culpes. La seva càrrega és lleugera, el que ens pesa és el llastre que nosaltres mateixos ens posem a sobre. L’encàrrec de Crist als apòstols era simple: quedar-se on eren ben rebuts i espolsar-se la pols dels peus allí o no eren ben rebuts; no portar excés d’equipatge i predicar la conversió; els qui hi afegim moltes altres coses som nosaltres.

Som també avui cridats a fer el mateix que els apòstols; confirmar, refermar, renovar la nostra fe vol dir això, comprometre’ns a ser deixebles del Crist, a que aquesta benedicció espiritual que hem rebut de dalt del cel no ens la quedem per a nosaltres mateixos sinó que siguem capaços de compartir-la amb els qui ens envolten. Fer-ho vol dir tenir part en l’heretat que hem rebut; no fer-ho significa no tenir l’esperança posada en el Crist. Ser marcats amb l’Esperit Sant promès significa comprometre’s a que la saviesa i penetració que tenim la posem al servei dels altres essent llum per a ells i mirant de ser-ho per a tot el món.

És aquesta una càrrega massa pesant per a les nostres pobres espatlles? Si confiem en les nostres soles forces segur que sí; si ens confiem a la gràcia de l’Esperit segur que no. Saber el Senyor a prop, com diu el salmista, vol dir fer confiança i treballar per tal de que abraçant-se la bondat i la pau, la fidelitat germini a la terra. Per la força de l’Esperit ens cal ser sembradors de pau, de serenor, d’esperança i de confiança. No sigui cas que foragitem als profetes com ho feu Amasies massa zelós del santuari del rei, del temple de l’estat. Si no confiem i esperem en Déu, de que ens serveix creure?

Tots hem de ser cristòfols, és a dir portadors de Crist, que és el que vol dir aquest nom. Que la certesa de que ens hi ha destinat aquell qui tot ho du a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat ens hi ajudi.

dissabte, 13 de juliol del 2024

Diumenge XV durant l'any / Cicle B. Parròquia de Sant Esteve a Olot

 

Diumenge XV durant l'any / Cicle B

Parròquia de Sant Esteve a Olot

Dissabte 13 de juliol de 2024

Am 7,12-15; Salm 84,9ab-10.11-12.13-14; Ef 1,3-14 i Mc 6,7-13


«La riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres.», ens ha dit l’Apòstol. Aquesta riquesa és conseqüència d’haver estat destinats a ser fills de Déu per Jesucrist. Aquesta gran joia no és sempre fàcil de viure. Ho hem escoltat en la primera lectura, el profeta Amós fou convidat, per Amasies, sacerdot del santuari del rei, a marxar-ne i no fer-hi pas de profeta, una tasca que ell no s’havia triat, era el Senyor qui li havia encomanat. Les instruccions de Jesús són clares: ni pa, ni sarró, ni diners, ni altre vestit i només les sandàlies per calçat i un bastó pel camí. Així fou com emprengueren el camí de la predicació els apòstols, amb poca cosa a la mà i tota la incertesa del món en la seva missió. Què els donava doncs confiança? No era altra cosa que saber-se posseïdors d’aquesta riquesa que també en ells s’havia desbordat. És una riquesa que el món a vegades no entén, que a vegades li fa nosa, com feia nosa la profecia d’Amós al santuari reial de Bet-El, perquè el Senyor és a prop per salvar als seus fidels, per a salvar a tothom, però davant el seu missatge les oïdes i els cors sovint se’ns tanquen i en fem cas omís. 

D’exemples al llarg de la història en tenim molts, fou ben aviat que alguns vessaren la seva sang en fidelitat a aquest enviament del Crist. En primer lloc els dotze enviats de dos en dos, poc després aquells qui escoltaven la predicació dels apòstols i en quedaven certs de que hem estat rescatats amb el preu de la sang de Crist. Cadascun al seu temps, quan el temps de cadascun ha arribat a la seva maduresa i a vegades de manera ben diversa i ben sorprenent. Esteve fou un dels primers cridats, fou un d’aquells a qui els apòstols confiaren el servei a la comunitat, un dels primers diaques i també el primer en lliurar la vida per Crist. Mentre ell feia apologia de la seva fe i els cors dels qui l’escoltaven es tancaven, quan començaren a apedregar-lo deixaren els mantells als peus d’un jove que es deia Saule, algú a qui el Senyor encara no havia tocat el cor, qui encara es plaïa en la mort d’aquell a qui aleshores considerava una amenaça per a la seva fe. Li caldria veure una gran llum, caure del cavall, quedar cec i recuperar la vista per adonar-se’n de que Déu l‘havia elegit en ell abans de crear el món perquè fos sant irreprensible als seus ulls.

Els camins del Senyor són diversos, a vegades difícils d’entendre. Amós un profeta rebutjat al temple oficial; Esteve un evangelitzador que a més de la seva paraula testimonià amb la seva mort, donant la seva vida per Crist, mentre un jove Saule s’ho mirava entre la complaença amb aquell primer martiri i la falsa seguretat i la falsa certesa amb que creia que vivia. Avui Esteve, el primer màrtir, torna a aquesta església, que esperem que ben aviat sigui basílica ara que hem reprès la petició a la Santa Seu perquè així sigui. Esteve torna entre vosaltres, torna a ser de manera simbòlica entre vosaltres, esperant-vos a la porta d’aquest temple, convidant-vos-hi a entrar. Pot semblar un testimoni mut, inert; però darrera aquest hieratisme us vol dir, ens vol dir a tots els qui en un moment o altre hi fixarem la mirada en passar a la seva bora, que avui també veu obert el cel, i el Fill de l'home a la dreta de Déu (Cf. Ac 7,56). Ens convida així de manera suau però amb certesa a anunciar amb la nostra vida que la riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres. Saule era dels qui aprovaven la mort d'Esteve (Cf. Ac, 8,1) i acabà per portar la bona nova qui sap si fins i tot a les nostres terres. 

Avui Esteve torna a aquest temple, avui torna entre vosaltres, com un més que pateix també les vicissituds de la nostra història, però sempre amb els ulls fits al cel, sense una paraula de retret, sense cap queixa, amb la paraula perdó sempre al seus llavis. Quan hi gireu la mirada recordeu la seva vida de servei a l’Església, a aquella primera Església encara marcada per la por i la incertesa, recordeu el seu lliurament fins a la mort i el rerefons de la seva vida que és precisament aquest: Servei a la comunitat, amor al Crist i confiança absoluta en la vida eterna, cert de que les nostres culpes són sempre perdonades i que Déu vol per a nosaltres una vida de santedat perquè ens ha destinat a ser fills seus per Jesucrist. 

Jesús aquell a qui Esteve invocà en el seu darrer alè per tal de que rebés la seva vida; aquell que feu caure del cavall de l’error a Saule, encegà de la seva vida anterior i obrí els ulls a una vida de fe. Aquell qui ens crida també a nosaltres a  anunciar la veritat amb la nostra vida.

diumenge, 7 de juliol del 2024

Diumenge XIV durant l'any / Cicle B Parròquia de Sant Josep de Girona. Jornada de Responsabilitat en el Trànsit

 

Diumenge XIV durant l'any / Cicle B

Parròquia de Sant Josep de Girona

Jornada de Responsabilitat en el Trànsit

Diumenge 7 de juliol de 2024

Ez 2,2-5; Salm 122,1-2a.2bcd.3-4; 2C 12,7-10 i Mc 6,7-13

 

Jesús no és reconegut pels seus, podria semblar un signe desconcertant, però si ho analitzem bé, una mica més de prop, és normal que aquells qui l’havien vist créixer i jugar i córrer pels seus carrers, els qui l’havien vist treballar amb el seu pare i que compartien el dia a dia amb la seva mare i els seus parents, no se n’adonessin de que aquell, precisament aquell tant proper a tots ells, era el Fill de Déu. Segurament havien sentit explicar el que feia, que guaria malalts i alliberava endimoniats i que havia aconseguit un grup de gent que el seguia, fins i tot els havia arribat que la gent arreu l’escoltava amb atenció; però per a ells seguia essent el fill fe Josep i de Maria i era massa agosarat pensar que Jesús, natzarè com ells, era alhora el Messies.

Tal volta potser dins seu els punxava aquella espina de la que ens ha parlat sant Pau, en el seu cas era l’espina de la incredulitat, del dubte o de la ceguesa espiritual. No se sabien encara febles, creien saber-ho tot de Jesús, i ja ens ha dit també l’Apòstol que per a treballar-nos espiritualment, per avançar en el nostre camí de fe, cal un primer pas i aquest és saber-nos febles per tal de poder treballar per enfortir-nos. Davant de la seva incredulitat, Jesús te poc a dir-hi i no pot fer miracles llevat d’imposar les mans a uns pocs que sí que hi creuen, una incredulitat general a Natzaret que fins i tot arriba a sorprendre al mateix Crist.

La vida de fe és un camí que cal recórrer amb seguretat, amb atenció, conscients de que a cada revolt de la vida ens pot sortir al pas un obstacle que ens faci vacil·lar; com diu sant Pau el dimoni ens bufeteja per tal de que no ens enorgullim massa dels nostres mèrits i sentint-nos febles siguem receptius a la força del Crist. La vida és com recórrer una carretera, amb revolts perillosos, amb rectes al llarg de les quals ens confien en excés, per això durant el recorregut cal estar sempre atents, sempre vigilants.

Avui, en aquest diumenge, que és sempre i abans que res celebració de la resurrecció de Crist, celebrem la Jornada de Responsabilitat en el Trànsit, a les portes de la festa de sant Cristòfol, patró de conductors i transportistes. La Conferència Episcopal ens proposa per lema la frase de Jesús «Jo soc el camí i la veritat i la vida» (Jn 14,6). Per això avui demanem al Senyor pels conductors i transportistes, i posem a tots ells a les mans del Senyor, aquell qui és el camí, la veritat i la vida, tant sols Ell ho és.

Els camins humans, els que recorrem quan anem amb cotxe o transport públic són com una al·legoria del camí de la fe; ens cal estar sempre atents, esquivant i defugint els perills, les espines de les que ens parla sant Pau, la mirada fixe en la ruta, els cinc sentits en la conducció. També és així el camí de la fe, on no ens podem confiar en les nostres soles forces, on ens cal reconèixer als vertaders profetes i durant el qual hem de ser conscients de les nostres febleses, no fos cas que per un cop de son, per una distracció ens sortíssim de la ruta i anéssim a parar a la cuneta de la rutina, el desencís o la mandra. Els cinc sentits físics atents amb que ens cal conduir son ben bé un reflex dels cinc sentits espirituals amb els que hem de recórrer el camí de la fe, sempre amb l’objectiu de destriar entre el bé i el mal. (Cf. He 5,14).

Diumenge XIV durant l'any / Cicle B

 

Diumenge XIV durant l'any / Cicle B

Parròquia de Sant Salvador d'Horta de Girona

L aniversari de la mort del primer rector Mn. Joan Pons

Diumenge 7 de juliol de 2024

Ez 2,2-5; Salm 122,1-2a.2bcd.3-4; 2C 12,7-10 i Mc 6,1-6

De profetes avui en dia no n’hi pas de declarats, dèiem que l’Església és tota ella profètica, que la seva tasca és fer de profeta enmig del nostre món, ja que la seva missió és proclamar la bona nova i anunciar el Regne. Però d’altra banda de gent profètica, de veus profètiques sempre n’hi ha. Segurament al llarg dels cinquanta anys i escaig d’història d’aquesta parròquia de sant Salvador d’Horta, n’ha passat més d’una de veu profètica, més d’un ha tingut l’Esperit dins seu, un esperit que l’ha fet aixecar i li ha parlat, tal com ens ha dit el profeta Ezequiel. Un profeta no és tal perquè ell s’ho cregui, tampoc per que d’altres el defineixin com a tal, ho és perquè actua i viu guiat per l’Esperit.

A aquella gent del poble de Natzaret els costava de reconèixer en Jesús, el fill del fuster i de Maria, el parent de Jaume, Josep, Judes i Simó, a un profeta, a un profeta. El tenien massa conegut, en sabien ben bé l’origen, o almenys això creien ells, i els semblava que un com ells no en podia ser pas de profeta, que els profetes venien de terres llunyanes, que ningú els coneixia d’abans, i que aquesta seva mateixa circumstància els feia o els ajudava a aparèixer com a profetes. Potser és que com hi ha sants de la porta del costat, en expressió del Papa Francesc, també hi ha profetes de la porta del costat i Jesús era un d’ells. A vegades tenim al costat veus profètiques que s’expressen de formes diverses, ara en uns moviments, ara en un Sínode, ara en els joves, ara en els grans; ens cal tenir sempre l’oïda atenta i el cor obert a aquestes ves i no pas descartar-les abans d’escoltar-les.

Fet i fet, el cert és que Jesús no era pas un profeta, era quelcom més que un profeta. Alguns deien que era Joan Baptista; d'altres, que era Elies; d'altres, que havia ressuscitat un dels antics profetes; sols Pere l’encertà en dir-li que Jesús era el Messies, el Fill del Déu viu (Cf. Mt 16,16). Això no se’ls podia fer entendre a Natzaret, hagués desconcertat encara més a aquells natzarens que en Jesús hi veien un dels seus, amb les seves mateixes limitacions i defectes.

Avui recordem aquí en aquesta celebració de l’Eucaristia dominical a Mossèn Joan Pons i Ribas, va ser el primer rector d’aqueta església dedicada a Sant Salvador d’Horta, en fou en certa manera el fundador, el qui l’ajudà a donar els primers passos i la seva prematura mort, als quaranta anys el 8 de juliol de 1974, estroncà el que sens dubte hauria estat una tasca pastoral fructífera per a aquesta parròquia i per a tota l’Església de Girona. El Senyor sap el com i el perquè de coses que a nosaltres ens semblen incomprensibles, però en aquest cas testimoni de l’estima que aquí es guanyà és que el carrer on està ubicada porti el seu nom, una manera simple d’unir el seu record a aquesta comunitat parroquial.

Tots els homes i dones tenim dins nostre aquesta espina de la que ens ha parlat sant Pau, és el neguit de la temptació a deixar de fer el bé i a dirigir-se a fer el mal, a fer allò que ja sabem prou que no està bé. Reconèixer les nostres debilitats és ja fer un pas, és manifestar la nostra voluntat de lluitar per superar la nostra situació de debilitat. Així sant Pau exclama aquesta famosa cita «quan soc feble, és quan soc realment fort». Sabedors de la nostra feblesa podem treballar en el camí per sortir-nos-en, si ni tant sols això reconeixem, poc lluitarem per millorar. La nostra vida és sempre millorable, ho sabem prou tots plegats, però malgrat aquestes limitacions pròpies de la naturalesa humana, n’hi ha alguns que ens deixen petjada, que deixen bon regust i Mossèn Joan Pons fou un d’aquests.

Una parròquia no és obra d’una sola persona, ni encara menys del bisbe que l’erigeix, una parròquia és per damunt de tot una comunitat, una petita església local, que amb l’aportació de cadascun dels seus integrants es va formant i es va consolidant. Entre tots formen l’Església. Vau iniciar el camí com a parròquia amb dos batejos el 18 d’abril de 1971, vau viure aviat el goig d’una ordenació sacerdotal, la de Mossèn Lluís Sunyer el 4 de juny de 1972, i així pas a pas s’anaren formant l’Assemblea i el Consell parroquial i poc a poc esdeveníeu una vertadera comunitat eclesial.

No perdeu mai aquests records dels vostres primers anys, són com un signe d’identitat que amb la memòria dels qui han servit aquesta comunitat parroquial, encapçalats per Mossèn Joan Pons, són les pedres vives de la vertadera Església que no està feta de pedres o de maons, com ens diu el Concili Vaticà II, recordant la primera Carta de sant Pere: «nosaltres servim per edificar-la com si fóssim pedres vivents.» (LG, 6).


dissabte, 6 de juliol del 2024

Diumenge XIV durant l'any / Cicle B. Confirmacions de joves d'Amer, Anglès i Bonmatí a la Parròquia d’Amer

 

Diumenge XIV durant l'any / Cicle B

Confirmacions de joves d'Amer, Anglès i Bonmatí a la Parròquia d’Amer

Dissabte 6 de juliol de 2024

Ez 2,2-5; Salm 122,1-2a.2bcd.3-4; 2C 12,7-10 i Mc 6,1-6

L’Esperit entrà dins del profeta Ezequiel, el va fer aixecar dret i ell va sentir com li deia d’anar al poble d’Israel, un poble amb el cor endurit, que no deixava de ser infidel un cop i un altre, per dir-li que entremig d’ells hi havia un profeta. La feina del profeta no és mai fàcil, ho veiem avui en l’Evangeli quan a Natzaret, al poble on Jesús havia viscut i havia crescut, els seus convilatans no el tenien per tal; reconeixien en Ell tant sols al fill del fuster i de Maria, parent de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó; de fet coneixien a tota la seva família i per tant els semblava inversemblant que aquell a qui havien vist córrer pels seus carrers, amb qui havien parlat i amb qui havien conviscut, ara se’ls presentés per donar-los lliçons, per parlar-los de Déu i del Regne. No se’n sabien avenir d’on li podia venir tot allò i optaren per la postura més fàcil i còmode, no creure en les seves paraules, menysprear-lo i escandalitzar-se.

Tots nosaltres per la força de l’Esperit som fets profetes, en algun grau avui vosaltres germans i germanes que rebreu el sagrament de la confirmació, sereu fets en certa manera profetes. Tots som profetes perquè la fe no és per amagar-la sota el llit o sota la taula, per tancar-la a les sagristies, la fe és per viure-la enmig del món, per compartir-la, per anunciar-la. No ens fem falses il·lusions, això no fou fàcil per Jesús i tampoc ho és per a nosaltres. En primer lloc perquè nosaltres a més som febles i tenim moltes mancances i això ens fa aparèixer als ulls dels nostres conciutadans com a poc creïbles, poc exemplars. Tots tenim aquella espina de la que ens parla l’Apòstol sant Pau i de la qual no acabem mai d’alliberar-nos.

Què fer quan ens sentim febles, quan ens sabem o som conscients de la nostra feblesa? No es tracta de defugir la nostra responsabilitat, ni d’abdicar de la nostra fe, essent febles ens sentirem forts, conscients de les nostres febleses sabrem comprendre les dels altres i tenint fits els ulls en el Senyor, tot i que alhora ens sentim a vegades saturats de menyspreu, sols confiats en la seva gràcia, tot i que ens creguem febles, ultratjats, pobres, perseguits i acorralats per causa del Crist, la sola certesa de que és Crist, de que és la força de l’Esperit, la que ens acompanya, n’hi ha prou per sentir-nos confiats.

En el nostre món hi ha moltes dificultats per treballar pel Regne, n’hi ha moltes per defensar i treballar per una causa justa, però tot plegat no ens ha de fer defallir, no ens ha de desanimar. En tenim prou amb la gràcia de Déu, conscients de que som febles i de que és Ell qui actua a través nostre, per no defallir en l’anunci de la bona nova. També Crist se sorprengué de que els seus convilatans el rebutgessin; però no per això va deixar de recórrer viles i pobles ensenyant.

Avui el nostre món és bastant incrèdul, se sent massa còmode amb el que te i veu amb por mirar més enllà; qualsevol causa li sembla un repte i fa panys i mànigues per aturar-la i fer-la fracassar. No tinguem mai por, no renunciem mai a creure i no caiguem mai la temptació de desconfiar del Crist, Ell sap que ens cal en cada moment, tot i que a vegades no l’entenguem.

Estiguem sempre certs de que malgrat que ens sembli que els escarnis dels altius i el menyspreu dels insolents ho poden tot, com ens ha dit el salmista,  si ens sentim rebutjats, com ho fou Jesús a la seva vila de Natzaret, recordem que si tenim dins nostre la força del Crist res no ens podrà aturar. Que la força de l’Esperit que avui rebreu us hi acompanyi avui i sempre.

Dissabte XIII durant l'any / II

 

Dissabte XIII durant l'any / II

Capítol de la Catedral de Girona

Dissabte 6 de juliol de 2024

Am 9,11-15; Salm 84,9.11-12.13-14 i Mt 9,14-17

La casa de David, anunciava el profeta Amós, estava a punt de caure, caldria reparar-la, aixecar-ne les ruïnes, reconstruir-la com abans; caldria tornar-ne a prendre possessió. El nuvi no era amb ells, era inútil dejunar i oferir sacrificis, Déu no era amb ells. Rendir en aquelles circumstàncies un culte al Senyor Déu, era com apedaçar un vestit vell amb roba encara per rentar, com contenir vi nou en bots vells, condemnant-lo a rebentar i quedar inútils.

Amós no és pas aquí un profeta de calamitats, ans al contrari és un profeta d’esperança, anuncia un dia en el que es produirà la vertadera reconciliació, la vertadera pau i una profunda harmonia. No està anunciant altra cosa que l’arribada del nuvi, del vi nou que caldrà posar en bots nous. El nuvi és Crist, el vi nou és la nova aliança; el temple que cau és la fe en Déu viscuda des de la rutina presonera de les formes, viscuda sense cor, sense il·lusió, sense joia.

Ara el nuvi és amb nosaltres, hi és en cada celebració de l’Eucaristia, hi és quan preguem l’Ofici Diví, hi és quan meditem la seva Paraula. No ens cal pas dejunar per trobar-lo; Crist ressuscitat és enmig nostre, enmig de la seva Església fins al seu retorn a la fi dels temps. La restauració de la casa de David, la restauració espiritual d’Israel i les noces de Crist amb la seva Església formen part del pla de salvació. Al llarg d’aquest pla hi ha un temps per al dejuni, recordant la passió i mort de Crist, i un temps per a deixar-lo, la seva resurrecció. La nostra vida de creients es mou enmig d’aquesta dinàmica essent avui per a nosaltres mort i resurrecció un present etern.

Una casa on lloar al Senyor, un temple on donar-li culte és un lloc on viure de manera privilegiada aquesta realitat. Dejunar per sí mateix no ens porta a la salvació, sols sentir-nos en la presència de Crist, seguir-lo i estimar-lo ens pot obrir les portes de la salvació. La litúrgia ens apropa a fer de Crist el centre de la nostra vida, per això és tant important la pregària viscuda en comunitat. Aquesta comunitat, el capítol de la nostra catedral, representa en certa manera al conjunt de l’Església gironina. Escrivia sant Pau VI que «L'oració cristiana és, abans de res, oració de tota la família humana, que en Crist s'associa. En aquesta pregària participa cadascun, però és pròpia de tot el cos; per això expressa la veu de l'estimada Esposa de Crist, els desitjos i vots de tot el poble cristià, les súpliques i peticions per les necessitats de tots els homes.» (Laudis canticum)

Quan vosaltres pregueu aquí, ho feu per tota l’Església i ho feu en nom de tota l’Església. Pregar no és mai en va, no és mai una pregària retòrica, si hi posem el cor, si ens sentim en presència del Senyor, si l’adrecem amb il·lusió al Senyor. No ens hem de sentir mai obligats únicament per una llei a observar el precepte de l’Ofici Diví, sinó, més aviat, per la importància de la pregària, sempre conscients de la seva utilitat, sempre conscients de que, en paraules de sant Pau VI, per la nostra boca ressona cada cop més esplèndida i bella la lloança divina a l'Església del nostre temps. (Cf. Laudis canticum).

Tenim un model de pregària, aquella dona que meditava les meravelles que vivia en el seu cor, Maria; emmirallem-nos en ella, ja que ella és el millor camí per arribar al Crist, el seu fill i el nostre Senyor.

dilluns, 1 de juliol del 2024

Dilluns de la setmana XIII durant l’any / II

 

 

Dilluns de la setmana XIII durant l’any / II

Cúria General de les Missioneres Cor de Maria a Girona

Dilluns 1 de juliol de 2024

Am 2,6-10.13-16; Salm 49,16bc-17.18-19.20-21.22-23 i Mt 8,18-22

 

Seguim a algú que no té ni on reposar el cap. Pot semblar una insensatesa, una bogeria fins i tot, però és la millor de les opcions de vida, la més noble, la més avantatjosa per a nosaltres. Seguir al Senyor no vol dir manifestar-ne el desig de fer-ho i fugir a la primera dificultat, no vol dir anteposar-li altres coses, el que Ell vol de nosaltres és un lliurament total, apassionat i desinteressat. Segurament aquell mestre de la llei tenia bona intenció, però això de no tenir ni on reposar el cap li va semblar una condició excessiva. També aquell altre deixeble considerava massa agosarada la premissa de que els morts s’enterressin entre ells i abandonar al seu pare per seguir al Crist.

D’impediments per seguir-lo sempre en trobarem; de temptacions a les que sucumbir sempre n’hi haurà, ho sabem prou bé tots nosaltres. El mateix poble d’Israel no deixava pas de caure un  cop i un altre en la idolatria, així ho feia quan els seus integrants venien els drets dels pobres per un parell de sandàlies o trepitjaven el cap als desvalguts o feien fracassar tot el que emprenien els humils.

Ens pot semblar un poble depravat en escoltar les paraules dels profeta Amós, però no us sembla que avui fem molts cops igual? O és que potser empenyem sempre i en tot moment les iniciatives dels més desvalguts per tal de que tinguin una feina digne i un habitatge a punt? O és que potser acollim als forasters que no tenen ni on reposar el cap amb tota generositat? Sembla que com a conjunt, com a integrants de la societat en la que vivim no fem pas això, més aviat abusem dels altres profanant així el nom del Senyor.

Per poder predicar els preceptes del Senyor, per poder parlar de la seva aliança, hem d’acceptar els avisos que el Senyor ens dona, hem de mirar de no ajuntar-nos als qui fan el mal, de no calumniar amb la llengua, de no malparlar dels altres. Oferir-nos al Senyor en acció de gràcies, oferir-li la nostra vida és defugir tot això. Ho sabem prou els qui amb un carisma o un altre seguim al Senyor d’una manera particular i sabem com n’és de difícil de deixar-ho tot primer i de no caure en la temptació de recuperar-ho després. Deixar-ho tot no vol dir deixar tant sols les coses materials, vol dir sobretot deixar de fer el mal, avorrir-lo, defugir-lo.

Dèieu en el vostre XXI Capítol General que voleu ser senyal d’esperança dins i fora amb la missió de fer de la vulnerabilitat una oportunitat per a abraçar una humanitat ferida, fent-ho concretament des de l’amor que el món espera de vosaltres. El nostre món te set d’esperança, ser-ne senyal és un bon objectiu, fer de la ferida ocasió d’amor, n’és un altre. Aquesta sí és l’ofrena d’acció de gràcies de la que ens ha parlat el salmista i que el Senyor accepta de grat.

Els anys en vosaltres són una benedicció, dèieu en el vostre Capítol General de 2022, ho són si estan carregats de do i els viviu quedant-vos amb la saviesa acompanyant als altres i acompanyant-vos com a comunitat, obrint sempre la porta a la dignitat. No és pas això seguir al Crist per tot arreu i no tenir ni on reposar el cap? Som humans, fallem sovint en els nostres objectius, però tenir-los clars, com vosaltres heu anat fent aquests darrers 176 anys, ja és de per si viure honradament amb la mirada fixe en la salvació de Déu. Que així sigui per molts anys més en bé de l’Església.

dissabte, 29 de juny del 2024

Sant Pere i sant Pau, Apòstols Santuari de la Mare de Déu de Lourdes Pelegrinatge de la diòcesis de Girona

 

Sant Pere i sant Pau, Apòstols

Santuari de la Mare de Déu de Lourdes

Pelegrinatge de la diòcesis de Girona

29 de juny de 2024

Fets 12,1-11; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19

 

La pregunta que Jesús adreça a Simó Pere, és la pregunta clau. Podem creure que Jesús fou un home bo, algú que va fer el bé, que morí per una causa justa; però si la nostra resposta no va més enllà. Ens quedem curts, no acabem de copsar el centre de la nostra fe. Amb la seva resposta Pere ens dona la clau, Jesús és el Messies, el Fill de Déu i encara dirà més quan un dia digui «Senyor a qui aniríem? Només vos teniu paraules de vida eterna» (Jn 6,68).

Pere és sortós per la seva confessió; però no pas per això ha estat fet perfecte, perquè Pere dubtarà i s’enfonsarà en l’aigua, s’adormirà a Getsemaní, negarà al mestre davant les preguntes dels criats aquella nit de neguit o quan veurà la tomba buida no acabarà d’entendre.

I si així ha estat per a ell, que és la roca sobre la que s’edifica l’Església, que no serà per a nosaltres que ni tant sols hem vist al Senyor. Però tal volta no calgui veure’l, de fet Saule no el va veure, com a molt va escoltar la seva veu i una llum intensa l’encegà i amb això en va tenir prou per passar de perseguidor a evangelitzador.

Al cap i a la fina Pere i Pau, Simó i Saule, esdevinguts deixebles del Senyor, acabaran donant la seva vida per mestre, com una libació vessada sobre l’altar, acabada la cursa es mantindran fidels i això els valdrà el premi de la gloria.

Pere i Pau ens són models en primer lloc per deixebles privilegiats del Senyor; Pere testimoni a Jerusalem, Pau apòstol dels gentils. Però ens són models també perquè foren ben humans, amb dubtes, amb pors, amb moments de passió arrauxada, certament, però a la fi fidels en el noble combat de la fe.

Tenim també un altre model que al llarg de la seva vida estigué sempre en un segon pla, humil de soca-rel i sempre atenta a escoltar la veu de Déu i afer la seva voluntat. Maria, la primera de les deixebles i alhora mare, ens és també model. Una noia com qualsevol, en qui el Senyor s’havia fixat des del mateix moment de la seva concepció immaculada, peça clau en la nostra redempció perquè d’ella nasqué el Fill de Déu i sols d’ella podia néixer.

Aquí en aquest lloc on ens trobem, Maria s’aparegué a una altra noia senzilla i se li presentà com la Immaculada Concepció, el títol del que parteix la història de Maria, del mateix Jesús fet home i la de la nostre redempció.

A Maria, a Pere i a Pau els uneix una mateixa fe, viscuda de maneres diverses, però per a nosaltres els tres ens en son model. Fixem-nos-hi en ells i arribarem al Crist.




divendres, 28 de juny del 2024

Viernes de la XII semana del tiempo ordinario

 

Viernes de la XII semana del tiempo ordinario

Comisión Episcopal para la Vida Consagrada

Capilla Residencia de las Operarias de Madrid

Reunión extraordinaria de trabajo preparatorio cuatrienio 2024-2028

Viernes 28 de junio de 2024

2 Reyes 24, 8-17; Salmo 78, 1-2. 3-5. 8. 9 y Mt 7, 21-29

«Señor, si quieres, puedes.» La fe de este leproso contrasta con la suerte del rey Sedecías, uno es sanado y queda limpio de la lepra, el otro ve morir a sus hijos degollados, pierde la visión y es encadenado y conducido a Babilonia prisionero. Para Israel parece haber llegado el fin con su rey deportado y su templo incendiado; para el leproso en cambio la vida vuelve a sonreírle; Jerusalén parece morir, el leproso recupera la vida y la dignidad de hombre. No se trata de la acción de un Dios caprichoso que juega con sus creaturas, tampoco de un Dios vengativo y cruel. La verdad es que nos cuesta a veces reconocer la acción de Dios en determinadas situaciones. Dios no deseaba la destrucción del templo, la quema de la ciudad, la demolición de sus murallas y la deportación del pueblo de Israel a Babilonia; fue el pueblo y su rey quien desdeñando los mandamientos del Señor se alejó de Él y de la Ley quedando a su suerte, tan solo con la ayuda de sus migradas fuerzas ante los ejércitos enemigos.

Contrasta la situación de Jerusalén con la de un humilde leproso que se postra ante Jesús i le suplica su sanación. Un simple gesto de Jesús, extender su mano hacia este paria y rechazado de la sociedad ante el que la gente huía, y una simple expresión «quiero», bastan para cambiar una vida, para devolverle la vida. Jesús toca al leproso, no tiene ningún reparo en romper con las normas sociales con este gesto, pero se muestra sin embargo escrupuloso con las normas litúrgicas y envía al recién curado a presentarse ante el sacerdote y realizar la ofrenda ordenada por la ley de Moisés. Ante la altivez de un rey, Sedecías, que se siente suficientemente poderoso como para prescindir de Dios, un leproso suplica y con su fe mueve el corazón de Jesús que le sana.

Cuando el pueblo de Israel en su desgracia, junto a los canales de Babilonia, giraba su mirada de nuevo hacia su añorada ciudad, allí donde Dios residía hasta que se vio rechazado por su pueblo, de hecho, volvía su mirada hacia Dios. Con su cantico al Señor desde tierra extranjera, iniciaba su camino de retorno hacia su Señor. La derrota y la deportación le habían abierto el camino de la humildad. El leproso en cambio ya vivía en la humildad, se postra, proclama su fe y recibe la gracia de su purificación.

Prescindir de Dios parece uno de los signos de nuestro tiempo, gran parte de nuestra sociedad cree superada la idea de Dios y confía solo en sus propias fuerzas. La actitud humilde del leproso se nos presenta como el mejor camino para acercarnos a aquel que es la verdad y la vida. Frente a esta, la autosuficiencia de nuestros tiempos parece no saber de humildades, pero nuestras propias fuerzas poco pueden ante la adversidad. Si no nos reconocemos leprosos espirituales, en expresión de san Francisco de Sales, y somos tan altivos como para no admitir estar necesitados de ayuda, cerramos el camino de la sanación. La lepra en tiempos de Jesús no sólo era considerada una enfermedad, sino la más grave forma de impureza; quien la padecía debía ser alejado de la comunidad y estar fuera de las poblaciones, hasta que su rara curación estuviese certificada. La lepra constituía una muerte social, su curación una resurrección. Nuestro mundo se resiste a decirle a Jesús «si quieres», como si tuviese recelo o miedo de escuchar de su boca «quiero». Nuestra misión hoy es ayudar a acercarse a Dios a un mundo que lo olvida, lo rechaza o lo ningunea. No es tarea fácil, pero es sin duda la más bella de las misiones. La llamada de todos los cristianos es dar testimonio de Cristo, en expresión del Papa Francisco, con mucho más motivo la nuestra.


dijous, 27 de juny del 2024

Salutació als participants en l'Eucaristia a la gruta, integrants de la peregrinació diocesana al Santuari de la Mare de Déu de Lourdes Dijous 27 de juny de 2024


Estimats germans i germanes, benvolguts diocesans pelegrins vers Lourdes.

Heu vingut a trobar a Maria i ella us ha acollit de tot cor. Anar al seu encontre és sempre com arribar davant la mare, sempre acollidora, sempre atenta al que ens cal, sempre bona consellera, sempre amb la mà estesa. Maria sap molt bé el que és ser mare, ella mateixa no ho tingué fàcil en la seva vida. Ja ben aviat el dolor, l’angoixa i la tristesa l’envaïren. Ho hagué de deixar tot i marxar a l’exili cap a Egipte per tal de salvar la vida del seu fill i el tingué mort entre els seus braços al peu de la creu.

Jesús, fill seu i germà nostre és qui ens va dir: «Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà; perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba, i a qui truca, li obren.» (Mt 7, 7-12) Girem els ulls vers Maria, cerquem a Crist de la seva mà, dirigim-li les nostres peticions per la seva intercessió, fem-ho amb ella que és sempre mare acollidora, que pateix amb els qui pateixen i s’alegra amb els qui s’alegren i alhora intentem veure en els altres a Maria, a Jesús mateix, sobretot en els malalts. Hi ha molt de dolor en el món i Maria ens demana que no girem al cap cap a un altre costat; que ens fixem en els qui pateixen i els donem la mà.

Quan els altres o nosaltres mateixos patim, quan ens sentim perduts podem recórrer sempre a ella; com escriu sant Bernat: «Tu, siguis qui siguis si et sents arrastrat pel corrent d’aquest món, nàufrag en la galerna i  la tempesta, sense on agafar-te en terra ferma, no apartis la teva vista de la resplendor d’aquesta estrella si no vols enfonsar-te sota les aigües. Si s’aixequen vents que t'arrastren contra les roques de l’abatiment, invoca a Maria. Si ets abatut per les onades de la supèrbia, de l’ambició, de la  enveja, mira l’estrella, invoca a Maria. Si la ira o l’avarícia et sacsegen amb força la petita nau del teu esperit, gira els teus ulls vers Maria. Si estàs angoixat  per les teves moltes faltes o pel pes de la tristesa, pensa en Maria. Si el perill, l’angoixa o el dubte t’assalten, recorre a Maria, invoca a Maria. Que mai es tanqui la teva boca al nom de Maria, que estigui absent del teu cor. Si la segueixes, no et desviaràs; si recorres a ella, no desesperaràs. Si la recordes, no cauràs en l’error. Si ella et sosté, no t’enfonsaràs. De res tindràs por si ella et protegeix; si et deixes portar per ella, no et cansaràs; amb el seu ajut arribaràs a bon port.»

La seva protecció no ens mancarà mai. Fins demà al vespre si Déu vol.

+ fra Octavi Vilà.

Bisbe de Girona.

dilluns, 24 de juny del 2024

Naixement de sant Joan Baptista

 

Naixement de sant Joan Baptista

Solemnitat

Monestir de Santa Maria de Solius

Dilluns 24 de juny de 2024

Is 49,1-6; Salm 138,1-3.13.15; Fets 13,22-26 i Lc 1,57-66.80

Joan no era pas allò que la gent creia i deia d’ell; no els va enganyar pas fent-se passar per allò que no era i els ho va dir ben clar, ell no era el Messies, ni Elies, ni un profeta, era tant sols una veu que cridava en el desert, que convidava a preparar el camí dels cors per a rebre al Senyor, per a rebre a aquell qui va reconèixer en veure’l com l’Anyell de Déu que lleva el pecat del món, aquell sobre el qui va davallar l’Esperit al Jordà i que convertí així el baptisme d’aigua de Joan en un baptisme per l’Esperit Sant. Convé doncs no confondre el missatge amb el missatger, l’anunci amb qui l’anuncia. En certa manera les vides de Jesús i de Joan són paral·leles. Un neix d’una mare estèril, l’altre d’una mare verge; en un cas i en l’altre actua la força de l’Esperit. El pare de Joan, Zacaries, dubte i resta mut fins a l’acompliment d’allò que l’arcàngel Gabriel, el mateix que anuncià a Maria el seu infantament virginal, li havia manifestat al santuari del Senyor; Josep també té dubtes però ell acull els missatges que Déu li envia en somnis amb una total disponibilitat. Joan i Jesús a la fi estan units també per una mort testimonial i mentre Joan esdevé el primer dels màrtirs pel nom de Crist, Jesús serà el qui s’oferirà d’una vegada per totes en bé de la nostra salvació com a víctima propiciatòria. No és estrany doncs que un Joan encara no nat saltés de goig dins les entranyes d’Elisabet en arribar Maria a cas de Zacaries. Dues vides tant sols en certa manera paral·leles, però que responen a un objectiu comú: la redempció de la humanitat.

Jesús exclamà: «entre els nascuts de dona no n'hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; però el més petit en el Regne del cel és més gran que ell.» (Mt 11,11). Malgrat tots els prodigis que Déu havia fet per tal de que Joan acomplís la seva missió de ser profeta de l’altíssim, d’anar al davant del Senyor a preparar els seus camins, de fer saber al poble que li venia la salvació i el perdó dels seus pecats; tal com va dir profèticament Zacaries quan vuit dies després del seu naixement circumdaren a Joan; malgrat tot plegat el més petit del Regne del cel, del Regne que Crist ens ha guanyat amb la seva mort i la seva resurrecció, és més gran que el Baptista.

Quan Joan Baptista envià a alguns dels seus deixebles a preguntar-li a Jesús si era Ell el qui havia de venir i bé calia esperar-ne a un altre; Jesús respongué amb fets, i llavors mateix en va curar molts de malalties i sofriments o els alliberà d'esperits malignes, i donà la vista a molts cecs. Sols després de fer-ho digué als qui Joan havia enviat que anessin anunciar-li el que havien vist i sentit; cecs veient-hi, coixos caminant, leprosos quedant purs, sords sentint-hi, morts ressuscitant i pobres rebent l'anunci de la bona nova. Joan no fou pas un profeta de calamitats, fou l’anunciador de l’esperança, aquell a qui el Senyor es reservà per aquesta missió i així fou un nou Elies. Per això quan preguntaven a Jesús com era que els mestres de la Llei deien que primer havia de venir Elies; Jesús els respongué que era cert que Elies havia de venir primer a renovar-ho tot: però Elies ja havia vingut i el van tractar com van voler, tal com d'ell havia anunciat l'Escriptura. (Cf. Mc 9,11-13).

Joan Baptista és com Maria una peça clau en el pla de salvació que culmina en Crist, no és més que un home, que una veu; però una veu autoritzada que cridava ja a compartir el vestit i el menjar, a no exigir més que allò establert, a no fer servir la violència ni a presentar falsos testimonis per treure diners a ningú, anunciant amb moltes exhortacions al poble la bona nova (Cf. Lc 3). Joan ens convida també avui a nosaltres a preparar-nos per a rebre al Senyor en els nostres cors, ens convida a escoltar la veu dels qui anuncien en nom de Crist la bona nova de l’Evangeli, a saltar de goig quan ens sentim a la presència del Senyor i a donar-ho tot per l’Evangeli. Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni, Crist i sols Crist és aquella llum que resplendeix en la foscor i que la foscor no ha pogut ofegar-la; sols Ell és el Senyor, la plenitud de la redempció (Cf. Jn 1).

diumenge, 23 de juny del 2024

Diumenge XII durant l'any / Cicle B Festa major a Sant Marçal de Quarantellles a Vilademuls

 

Diumenge XII durant l'any / Cicle B

Festa major a Sant Marçal de Quarantellles a Vilademuls

Diumenge 23 de juny de 2024

Jb 38,1.8-11; Salm 106,23-24.25-26.28-29.30-31; 2C 5,14-17 i Mc 4,35-41

«Mestre, no veieu que ens enfonsem?» preguntaven uns deixebles més que preocupats a un Jesús que semblava indiferent a la situació, endormiscat a popa dormint amb el cap reclinat en un coixí. Tot i la fe dels deixebles en Jesús, tot i haver-li vist fer tants miracles, tot i haver-lo reconegut com el Messies el Fill de Déu, tot i això, la por els envaeix i diríem que retreuen a Jesús que es desentengui de la seva sort. D’onades i de temporals de vent fots n’hi ha sempre; els deixebles els patiren i també nosaltres en patim i a vegades ben sovint. La confiança de Jesús en les seves soles forces és ben palesa; la poca confiança, per no dir la desconfiança, dels deixebles també és ben evident. I és que quan tot va bé no costa massa creure, confiar-se, sentir-se segurs; però quan les coses ja no van tant bé, el dubte i la incertesa ens assalten. Jesús ha encertat de ple en el seu diagnòstic, els deixebles no tenen encara prou fe. Els caldrà encara viure moltes coses, veure’l morir a la creu, trobar-se el sepulcre buit i finalment rebre la força de l’Esperit Sant, per a creure amb tanta força com per donar la vida pel Crist. Passaran de sentir-se desprotegits a donar-ho tot pel Crist, fins la pròpia vida.

Al llarg de la vida ens cal fer experiència del Crist, els hi va caldre als deixebles o també li va caldre a Job. Quan a Job tot li anava bé semblava que tant ell com la seva dona i els seus amics eren els millors i més fidels dels creients, quan tot es torçà la seva dona li retreia de seguir creient en un Déu que sols li enviava coses dolentes, mentre que els seus amics cercaven quina era la culpa de Job per haver-se atret tants mals. L’experiència de la fe, l’experiència del Crist, com ens ha dit sant Pau, passa per valorar-lo no ja per la seva condició mortal, sinó com l’autor de la nova creació, aquell que ha fet que tot allò antic hagi passat i així comenci un món nou.

Però malgrat que Déu es fes home, que enviés al seu Fill al món i que aquest compartís la nostra mort, els nostres sofriments i que ressuscitant ens oferís la vida eterna; malgrat tot això, el sofriment segueix existint i també nosaltres amb la veu o amb el cor li diem a Jesús: «no et fa res que ens enfonsem? No et preocupen els nostres neguits i angoixes? No penses fer res per a ajudar-nos?» Són preguntes que davant del nostre propi sofriment i davant del sofriment dels altres ens surten sovint i ens envaeix llavors una mena de providencialisme radical que ens porta a pensar que tot allò dolent és culpa de Déu, mentre que el que hi pugui haver de bo, potser si que Déu hi pot tenir una part, però la major part del mèrit és nostre.

«En la nostra vida quotidiana, el mal és una realitat difícil d'entendre i de viure. És un problema que molts no resolen mai i altres solucionen responsabilitzant a terceres persones o a causes alienes a ells mateixos. Entre els creients se sent massa vegades aquesta lamentació: per què Déu ho ha permès?, per què em castiga a mi?, què hauré fet? Altres persones es plantegen que si existeix el mal és perquè Déu no és totpoderós o no és bo o no existeix.» (Xabier Zubiri). 

El salmista ens ha parlat també d’uns comerciants que embarcats visqueren una gran tempesta, arribant a estar extenuats de mareig; però ells no retreien res a Déu, ells en les seves penes cridaren al Senyor i aquest els salvà del perill. És la confiança d’uns davant la desconfiança d’uns altres; la fe d’uns i enfront la poca fe dels altres. El mal, les dificultats, les tempestes i les onades que acaben per fer-nos pensar que la nostra barca pot naufragar d’un moment a l’altre, ens surten al pas cada dia, d’una manera o d’una altra. Com viure en aquests moments de dificultat la nostra fe? El problema del sofriment i el de la limitació humana Jesús el venç dominant-lo i ens convida a nosaltres a confiar en Ell no pas cegament, sense posar-hi de la nostra part, sinó posant-hi la nostra fe, respectant-lo, perquè Ell és aquell que fins el vent i l’aigua l’obeeixen, perquè malgrat tot d’onades i de temporals forts de vent sempre n’hi haurà.