dilluns, 20 de novembre del 2017

Dilluns de la setmana XXXIII durant l'any / I



Dilluns de la setmana XXXIII durant l'any / I
Sant Octavi
20 de novembre de 2017
1M 1,10-15.41-43.54-57.62-64, Sl 118,53.61.134.150.155.158 i 18,35-43

Jesús arriba però hi ha qui no el pot veure, qui hi sent però no hi veu i li cal preguntar, li diuen qui és el qui passa i es posa a cridar-lo però el renyen i el volen fer callar, però ell crida encara més fort fins que Jesús el sent i li pregunta «què vols que et faci?» i la fe el fa veure amb claredat i glorificar a Déu. En la història de la humanitat Jesús passa pel nostre costat però la nostra ceguesa ens impedeix de veure’l i són els profetes i els apòstols, els evangelitzadors els qui ens diuen qui és el qui passa. És aleshores que s’ha de despertar en nosaltres el desig de Déu, que ens ha de fer cridar amb força «Jesús fill de David, apiadeu-vos de mi» perquè com ens diu el Senyor «demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà; perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba, i a qui truca, li obren.» (Mt 7,7-8) i quan Jesús ens doni, quan el trobem, quan ens obri la porta del Regne, quan el rebrem; hi veurem, recobrarem la vista i serem salvats. 

Com aquells jueus que ens mantingueren fidels a l’aliança i s’estimaren més morir que destruir el llibre que contenia la llei del Senyor. 

Avui recitarem la pregària eucarística quarta, en ella l’eix és també la història de la salvació i ens mostra aquesta doble relació que hem de tenir amb Déu d’agraïment i de glorificació. Perquè la gloria de Déu en aquest món es realitza en la mesura en que l’home coneix, estima i glorifica Déu. Déu a qui anomenem Pare Sant, en la seva grandesa ens fa arribar totes les benediccions que no són altra cosa que la participació de la gloria de Déu, és a dir la gràcia. Al llarg d’aquest meravellós relat que és aquesta pregària eucarística fem un repàs de tota la història de la salvació. Déu ho ha fet tot amb saviesa i amb amor, ho ha creat tot i ens ha fet a imatge seva, perquè cadascun de nosaltres som una realitat irrepetible creada i estimada per Déu. 

En la nostra història individual i col·lectiva hi apareix aleshores la desobediència que ens fa perdre la visió, ens deixa cecs davant de Déu. Però Ell continua passant i ens envià al seu propi fill per dir-nos que és Déu mateix qui passa vora nostre, un Déu que ens surt a l’encontre, que es fa el trobadís perquè el puguem sentir i ara és la mateixa Església, que continua la tasca evangelitzadora de Crist i dels apòstols qui ens diu «Jesús passa pel teu costat i espera que facis una gran mudança» (Cf. Sant Josemaría Escrivá, Es Cristo que pasa, 145). Com en el relat evangèlic d’avui el cec rep allò que ha demanat amb fe, la pregària eucarística quarta anuncia a tota la humanitat que Crist oferint-se a la mort i ressuscitant, destruí la mort, renovà la vida i enviant-nos l’Esperit Sant acaba l’obra de Crist en el món duent a terme la santificació de totes les coses, la nostra santificació; quan retornant-nos la visió, a l’instant hi veiem i seguim Crist que anuncia als pobres la salvació, la redempció als captius i als afligits l’alegria i nosaltres amb tot el poble en veure-ho donem lloança a Déu.

dimarts, 14 de novembre del 2017

Commemoració de tots els difunts que serviren Déu sota la Regla del Nostre Pare Sant Benet



COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS DIFUNTS
QUE SERVIREN DÉU SOTA LA REGLA
DEL NOSTRE PARE SANT BENET
14 de novembre de 2017
Rm 8,14-23, Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18 i Jo 12,23-28

Sant Benet demana als monjos de «tenir cada dia la mort present davant els ulls» (RB 4,47). Sentit així podria semblar que presenta un aspecte tètric de la vida monàstica, com una mort continua. Per sant Benet el sentit és tot un altre, per això diu també que el monjo ha de «desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual» (RB 4, 48). Ens ho diu també l’apòstol Pau, no hem rebut pas un esperit d’esclaus, sinó un esperit que ens ha fet fills, i si som fills som també hereus de Déu i hereus amb Crist per sofrir amb ell, certament, i per morir com ell, però també per ser glorificats amb ell, és a dir per participar de la seva resurrecció. No venim al monestir a morir, sinó a esperar la vida vertadera, a esperar de ser alliberats de l’esclavatge d’aquesta situació, perquè la vertadera llibertat és la glorificació dels fills de Déu. Si creiem que Déu envià al seu fill per fer-se home en tot igual a nosaltres, llevat del pecat, si creiem que patí, fou mort i sepultat, com qualsevol de nosaltres, i, sobretot, si creiem que ressuscità d’entre els morts, pujant al cel i vencent així la mort; hem de creure que tot esdevingué per a la nostra salvació, per fer-nos partícips de la seva victòria sobre la mort, ja que això vol dir ser fills de Déu, participar de la victòria de Crist, perquè la filiació fa que Déu s’apiadi de nosaltres talment com un pare s’apiada dels seus fills.

«Si el gra de blat, quan cau a terra no mor, queda sol, però si mor, dóna molt de fruit»; la mort és l’inici de la fruïció de la gloria i és per arribar en aquesta hora que hem vingut al món. El monjo és doncs, ha de ser, l’home de l’esperança confiada en la glorificació de l’home; una espera activa, viscuda amb una vida de pregària i de treball, alimentada per la Paraula de Déu i practicant aquell «zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna.» (RB 72,2)

Avui recordem a tots aquells germans i germanes nostres que en aquesta casa i arreu del món seguiren Crist sota el guiatge de la Regla de sant Benet. Alguns dels seus rostres ens són coneguts i se’ns fan ben presents; recordem avui especialment a un dels nostres refundadors, el P. Tomaso Vona, i el qui fou abat de Poblet i abat general l’estimat P. Maur Esteve. D’altres ja resten en l’oblit; però tots ells cercaren de viure en profunditat la vida monàstica, de guardar l’aliança del Senyor i els seus preceptes i de complir-los fits els ulls en la vida vertadera, no desesperant mai de la misericòrdia de Déu. Preguem per ells i demanem-li al Senyor per a nosaltres de ser-li fidels en l’esperança i que ens ajudi a «no anteposar res absolutament al Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida eterna» (RB 72,11-12)

dilluns, 13 de novembre del 2017

Dedicació de l’església de Poblet



Dedicació de l’església de Poblet
13 de novembre 2017
2 Cr 5,6-10.13-6,2, Sl 83,3.4.5 i 10.11, He 12,18-19.22-24 i Lc 19,1-10

Qui coneix Déu veu transformada la seva vida. Quan Déu prometé a Jacob de donar al seu poble una terra, quan se li presentà com el Déu d’Abraham i de Isaac; Jacob en despertar del seu somni exclamà «Realment el Senyor és present en aquest lloc, i jo no ho sabia. (...) Que n'és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel.» (Gn 28,16-17) i tot seguit va plantar una pedra com un pilar i la ungí amb oli; perquè Déu havia estat allí. Noé, Abraham, Isaac i Moisès edificaren altars al Senyor per conservar la seva presència fugissera. David va oferir al Senyor de construir-li un temple però Ell no l’acceptà fins que Salomó el va edificar i el poble hi guardà en el seu interior allò que tenia de més preuat del seu contacte amb Déu, les dues taules de la llei; perquè volien que Déu hi habités. 

Qui coneix Déu vol guardar per sempre la seva presència. Una església, un temple, és només un edifici en el qual Déu i l'home volen trobar-se; una casa per reunir-nos, en la qual som atrets cap a Déu. Les lectures d'aquesta litúrgia volen mostrar-nos, sota aspectes diversos, el significat d'un edifici sagrat com a casa de Déu i com a casa dels homes. L'edifici té sentit perquè nosaltres puguem escoltar-hi, explicar-hi i comprendre-hi la paraula de Déu; té sentit perquè la paraula de Déu actuï entre nosaltres com a força que crea justícia i amor. Especialment, té sentit perquè en ell pugui començar la festa en la qual Déu vol que participem tota la humanitat, no només al final dels temps, sinó ja ara mateix. 

Una festa que amb l’encarnació de Déu té un rostre, té un nom. En Crist, Déu s'ha encarnat, la Paraula s’ha fet carn. En el temple es dona a nosaltres sota les especies del pa i el vi, i així es converteix veritablement en el Pa de vida i en la beguda de salvació i nosaltres passem a ser pedres vives del veritable temple del Senyor, d’aquell temple que ja mai no coneixerà ni la destrucció ni la materialitat. Els homes vivim de la veritat i la veritat és una Persona que ens parla i a la que li parlem; Crist. L'església esdevé aleshores el lloc de la trobada amb el Fill del Déu viu, i així és també el lloc de trobada entre nosaltres. Aquesta és la joia que Déu ens dóna, que ell s'ha fet un de nosaltres, que nosaltres podem gairebé tocar-lo i que ell viu amb i entre nosaltres. 

Déu és arreu però el temple ens acosta a Déu, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança. Baixem de pressa del sicòmor de les nostres limitacions per preparar el nostre interior perquè Jesús vol quedar-se a casa nostra perquè hi entri la salvació i arribi aquella hora en que podrem adorar Déu en esperit i en veritat. 

Zaqueu volia veure a Jesús, però tot eren impediments fins que decidit pujà al sicòmor disposat a superar totes les dificultats; Zaqueu volia veure. Com Zaqueu en nosaltres hi ha quelcom que ens impedeix de veure bé al Senyor, potser la migradesa de la nostra alçada espiritual, potser la gentada que formen els nostres maldecaps mundans. Nosaltres, com Zaqueu, venim a l’església també perquè volem veure a Jesús. Ens ho impedeixen les preocupacions, els treballs de cada dia i tantes altres coses que considerem importants sense ser-ho. Superats aquests impediments, estem aquí, no tant sols per veure nosaltres a Jesús, sinó perquè Jesús ens miri i ens digui «baixa de presa, que avui m’he de quedar a casa teva.» Jesús passa cada dia pel nostre costat, com va passar pel costat de Zaqueu, quan va alçar els ulls, i cridant-lo pel seu nom va trucar a la porta del seu cor. La mirada i la crida de Jesús foren l’inici de la salvació d’aquella casa. A partir d’aquí Zaqueu fou un home nou que, decidit, canvià radicalment el rumb de la seva vida i tots els seus esquemes, la seva manera de pensar, el seu sistema de valors. Havia descobert que podia créixer de veritat agafat de la mà que Jesús li oferia caminant al seu costat mateix. 

El goig de la conversió és la resposta a l’escolta de la bona nova. Deixem-nos convertir en pedres vives d’aquell temple espiritual que ja mai no patirà la temporalitat i que té a Crist per pedra angular. Sols aquesta és realment la casa de Déu i la porta del cel, on podrem adorar-lo en esperit i en veritat per sempre més. Que coneixent Déu la nostra seva es transformi en vertadera vida. Que el que es realitza visiblement en aquests murs s’acompleixi espiritualment en nosaltres.

dimarts, 7 de novembre del 2017

Mossèn Ramon Muntanyola: Un home d’Església al segle XX


Institut d’Estudis Catalans
Mossèn Ramon Muntanyola: Un home d’Església al segle XX
Barcelona 7 de novembre de 2017

Il·lm. President de l’Institut d’Estudis Catalans,
Il·lm. President de la Diputació de Tarragona,
Benvolgut Dr. Martí,
Senyores i senyors,

Els voldria presentar la figura de mossèn Ramon Muntanyola i Llorac com l’home d’Església que fou sempre fonamentalment, a través d’un seguit d’escenes concretes de la seva vida i dels personatges que l’acompanyaren en cadascuna d’elles. Perquè com escriu el Dr. Vicenç Nolla, canonge de la Catedral de Tarragona, «a la història de mossèn Ramon també s’hi troba allò que en diuen els camins de la Providència, torts i drets a la vegada.»

En la primera escena ens trobem pels vols de la festa de la Mare de Déu de Montserrat de l’any 1937, al passeig de Gràcia de Barcelona. D’allí surt un cotxe amb un xofer i tres ocupants fugitius: el Dr. Lambert Font, canonge arxiver de la catedral de Girona, el P. Manuel Morgades, aleshores paül i un jove seminarista, anomenat Ramon Muntanyola. Les seves mare, tia i germana havien fugit a Marsella per reunir-se amb els germans seus a Mallorca, ell ho faria després. No era la primera vegada que Ramon Muntanyola ho intentava, ja ho havia fet dies abans però desistí davant l’increment de patrulles prop de la frontera. Ara el seu incert viatge els portarà al Pallars Sobirà, passant per Rialb i Llavorsí  fins arribar a Àreu, a la Valferrera. Després de sopar-hi en un hostal un guia, segurament un pastor de la zona, els recull i havent tocat les dotze de la nit  emprenen a peu el camí cap a França. Un trajecte que estava previst tingués una durada d’unes dues hores es va convertir en un perillós periple de prop de quinze, en que varen ser de nou retinguts i espoliats per una patrulla de control, fins que deixats anar, caminant damunt la neu hores i hores, remuntaren la carena i baixant muntanya avall se n’adonaren en trobar uns pagesos que hi berenaven que estaven ja a França, d’allí anaren a Mallorca. L’acompanyava el P. Manuel Morgades, paül i espluguí i poc després monjo de Poblet. El P. Morgades hi esdevindria la primera vocació després del retorn de la vida monàstica el novembre de 1940 de la mà de quatre monjos italians, on prengué el nom de Bernat; anys a venir patiria el que en Miquel Coll i Alentorn anomenà el seu calvari, essent obligat a exiliar-se de Poblet l’any 1950 per ja sols tornar-hi per morir el setembre de 1963; deu anys abans quasi dia per dia de la mort de mossèn Muntanyola. Dues figures emblemàtiques del catolicisme fortament arrelat al país que visqueren plegades uns dels moments més tràgics del segle XX.

Ramon Muntanyola, a instàncies de la seva família, havia entrat al noviciat del convent de Bellpuig dels pares Paüls la tardor de 1927. És que als seus els feia basarda que el seu caràcter bellugadís no aguantés al Seminari. Els Paüls no eren uns desconeguts per a ell, a casa seva hi feien parada ben sovint els que formaven la comunitat del convent de l’Espluga, en paraules del seu biògraf Eufemià Fort «la llar Muntanyola-Llorac era una mena d’extensió de la comunitat espluguina de pares paüls». Allí cursà els cinc cursos d’humanitats fins que a l’estiu de 1932 entrà al noviciat de la Congregació de la Missió a Mallorca que transcorregut un any i escaig de noviciat deixà per entrar finalment a l’estiu de 1933 al Seminari de Tarragona on començaria el curs a la tardor. Allí visqué les acaballes de la universitat pontifícia i pogué aprofitar encara tres cursos els seus professors. Fou allí on es feu pública la seva vesant de poeta, així en la festa de Sant Josep de 1934 recità una poesia seva l’Eucaristia i el 30 de març de 1935, amb una poesia dedicada a Lope de Vega, guanyava un concurs convocat per la Federació de Joves Cristians de Catalunya, el premi eren set volums de l’obra de mossèn Miquel Melendres. Dada curiosa ja que entre 1973 i 1974, en pocs mesos moriren aquests dos insignes poetes i eclesiàstics de la diòcesis: mossèn Ramon Muntanyola i mossèn Miquel Melendres. L’arquebisbe Pont i Gol escrivia una glosa memorable sota el títol Se’ns moren els poetes. Hi deia: «En quatre mesos, he hagut de plorar amb la meva Arxidiòcesi Primada de les Espanyes el traspàs dolorós, però esperançat, dels dos sacerdots-poetes que enarboraven ben alta la senyera tarragonina de la nostre fe i del nostre bell dir (...) Plorem tots els nostres dos sacerdots. Plorem tots els nostres dos poetes. Trobarem a faltar la popularitat, el bon seny, la fe robusta de mossèn Muntanyola. I la mística, la brasa roent i encesa de l’amor eclesial de mossèn Melendres. (...) He intentat asserenar-me d’aquest cop tant fort. També ho vaig intentar a Salou, quan el traspàs de mossèn Muntanyola. Vull remarcar que, totes dues vegades, he trobat la serenor molt a prop, molt més del que esperava. És cert que de la mort, el cristià en sap tot el sentit, el qual no és pas totalment fosc. La fe ens duu a l’esperança i l’esperança a la serenor. Però aquest camí sol ésser llarg. En el cas dels nostres dos sacerdots-poetes no l’hi he trobat tant. Serà que ja ells l’havien fet, i ens l’havien il·luminat amb la seva obra? (...) El poeta, i en aquest cas el sacerdot poeta, veu enllà, molt enllà del misteri, el viu i ho revela amb llenguatge transformat pel foc de la frase i la bellesa de la dicció. Acostar-nos-hi és comprendre’n la singularitat. No tothom és poeta. Els il·luminats no són pas legió»

La revolta militar de 1936 però el sorprengué de vacances amb un grup de seminaristes a la Seu d’Urgell i després d’algunes vicissituds, amb estada a la presó i al famós vaixell Segre al port de Tarragona, aconseguí aquella primavera de 1937 de fugir a França, de la manera que explica Miquel Coll i Alentorn quan relata com es presentà a casa seva un paül acompanyat d’un jove esprimatxat i disminuït que també volia participar en l’expedició de sortida. El paül era el també espluguí P. Manuel Morgades, el jove era el seminarista Ramon Muntanyola. Ramon Muntanyola reprengué els estudis eclesiàstics al Seminari de Mallorca un cop es reuní allí amb la seva família on tractà a Francesc de Borja Moll, de qui freqüentava la casa. A finals de setembre de 1939 tornà al Seminari de Tarragona, aspirant a ser un sacerdot de l’Església de Tarragona, d’una Església que havia hagut de patir tant durant tota la guerra que semblava poder esperar de l’experiència que li havia tocat de viure poder caminar pels camins dreturers, iniciats per alguns sectors del clergat encapçalats per l’arquebisbe de Tarragona. Res no seria com ho havia esperat Ramon Muntanyola. El 20 de juny de 1940 aprofitant l’estada a l’Espluga d’un bisbe paül del Perú, rebia la tonsura clerical i finalment el dia 1 de març de 1942 a la catedral de Tortosa de mans del bisbe Fèlix Bilbao rebia l’ordenació sacerdotal. Havia cursat els seus estudis eclesiàstics i fou ordenat de prevere essent arquebisbe el cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer.

La guerra civil havia deixat en mossèn Ramon Muntanyola una empremta difícil d’esborrar. No sols ell havia estat detingut, per ser seminarista, essent empresonat, primer a la presó de Lleida que compartí, entre d’altres, amb el bisbe d’aquella seu Salvi Huix, i després al famós vaixell Segre al port de Tarragona d’on fou alliberat el dia 1 de setembre. Sinó que retornat a l’Espluga, trobà a casa seva dues vídues i una nena orfe; el seu pare, el seu germà gran i el seu oncle, havien estat víctimes de la violència. Escriu mossèn Ramon Muntanyola  «allò que sí, sabem del cert, és que moriren per la seva condició de catòlics.» La família Muntanyola decidí abandonar l’Espluga per evitar nous perills i es traslladaren a Barcelona d’allí Ramon marxà a l’exili. Del seu retorn a l’Espluga escriu el seu convilatà Jordi M. Bou, aleshores un noiet d’onze anys i poc després monjo de Poblet «abans d’arribar a casa seva el veiérem, tot flac i amb un farcell sota el braç. La gent s’estremia d’emoció en pensar el dolor tant gran que tindria en saber que feia pocs dies que havien assassinat al seu pare i el seu germà. Efectivament, en veure la meva mare, Dolors Simó - la senyora Dolors com l’anomenava ell - li preguntà “Senyora Dolors, quants n’han quedat vius a casa meva?” Ella li respongué “Ai! Fill meu!”. Després el vaig veure abraçat i plorant amargament amb la seva mare.»
Voldria destacar dos moments en que podem veure amb quina actitud cristiana assumí mossèn Ramon Muntanyola les conseqüències que per a ell havia portat la guerra civil. En l’agonia de la seva mare, al novembre de 1945, li preguntà «Mare, ¿Voleu perdonar especialment i expressament els executors i els inductors de l’assassinat dels nostres estimats familiars?» la mare assentí. L’altre, la relata Josep Iglésies, i la situa a la Selva del Camp quan el principal executor dels dos assassinats tornà a Catalunya i fou empresonat; el jutge reclamà el testimoni de mossèn Muntanyola i l’arquebisbe el pressionà  perquè hi anés. Ell respongué «la llei de Crist m’obliga  a perdonar. No hi acudiré. Si la vostra eminència em força a anar-hi per manament d’autoritat, de la meva boca no eixirà una sola paraula que empitjori la situació del dissortat sotmès a la justícia. Sóc conscient del que significa la sotana que porto.»

La segona escena la situem precisament a la Selva del Camp. Mossèn Muntanyola fou nomenat el primer de juliol de 1942 vicari de Guimerà i encarregat de la parròquia de Ciutadilla. Pel juliol de 1944 vicari de Santa Maria de Montblanc, un any després ecònom de Farena i encarregat de les parròquies de Rojals i Mont-ral. El 21 d’octubre de 1946 fou nomenat ecònom dels Omells de Na Gaia i és l’estada en aquesta parròquia que marcà definitivament la seva personalitat. Amb una dedicació modèlica als seus feligresos i on alhora començà a predicar el que s’anomenaven aleshores Missions a Perafort, Vistabella, Porrera, Alforja, la Riera de Gaià, Igualada i pel febrer de 1949 a València i el de 1951 a Barcelona. Allí el primer de novembre de 1947 començà a publicar La Veu de la Parròquia que per l’agost de 1948 inicià una nova època estenent-se a d’altres parròquies i assolint un tiratge de milers d’exemplars. La publicació seria substituïda per la Hoja diocesana i a l’octubre de 1951 mossèn Ramon Muntanyola era nomenat capellà adjunt de la Casa d’Exercicis de la Selva on s’hi estaria fins el febrer de 1960. Fou certament un període d’exili interior, però no pas infecund ans al contrari, ell aprofità aquella injusta situació per seguir predicant Missions i sobretot escrivint. D’aquests anys data el lliurament que se li feu de l’anomenat Calze de Catalunya, pagat per subscripció popular i que se li oferia per l’exemplaritat de la seva conducta, per la seva clara actitud de servei al país, és a dir per tot el que mossèn Muntanyola representava. Gravats en ell uns versos del poema Tombes flamejants de Ventura Gassol «El tinc alt per Catalunya i per tots els catalans.» En un homenatge que se li tributà el març de 1971 amb motiu de la quarta edició de la seva biografia més famosa deia «us puc dir que he complert. L’he tingut a les mans per consagrar. L’he aixecat ben alt. Tant alt que ultra el benefici de salut per a la nostra ànima col·lectiva, la seva brillantor o, si us plau, la seva claror divina ha pogut il·luminar, per escreix, altres pobles i altra gent de diverses llengües i variades latituds.» D’aquesta època data també la sanció que rebé el novembre de 1954 en la que es deia «se le prohíbe salir de la diócesis sin el permiso del Prelado, bajo pena de suspensión “a divinis”; en virtud de la obediencia que prometió en la ordenación, se le prohíbe toda actuación de palabra o por escrito de carácter político; que queda obligado “sub gravi” a guardar secreto sobre el hecho y contenido de esta amonestación.» Ell mateix en unes notes comentà «He sido castigado con penas vindicativas y se me amenaza con la aplicación de otra pena vindicativa más grave, la suspensión. La aplicación de una pena vindicativa supone un delito canónico que sea pecado mortal, externo y público. Yo no tengo conciencia de haber cometido un delito de esta clase. Por solas sospechas no es lícito castigar. Me considero injustamente castigado y atropellado. No tengo ningún inconveniente en ser acusado por el fiscal, de los delitos que se imputan, pero exijo pruebas o testigos. Requiero un juicio en el que yo pueda defenderme, y del que resulte diáfana mi conducta, sea en bien, sea en mal. Si soy acreedor a sentencia condenatoria, no tengo ningún inconveniente en ser castigado; pero si se me declara inocente, no me resigno  a que se me limite la libertad de acción, ni como sacerdote ni como persona humana.» No estava sol, tenia molts amics entre els fidels i el clergat, per exemple dos membres de la cúria diocesana, el canceller Dr. Josep Maria Casanyes i el vicari general, Dr. Francesc Vives foren suports claus per a mossèn Muntanyola davant de l’arquebisbe en aquelles dates.

El 27 de febrer de 1960 el cardenal arquebisbe de Tarragona Benjamín de Arriba y Castro nomenà mossèn Muntanyola ecònom de Salou. En la seva vida a Salou, com abans als Omells de Na Gaia, fou plenament pastor; l’arquebisbe li confià, ara si, una tasca important i no pas fàcil ja que sembla que hi fou rebut amb certs recels. Ho escriu Juan-José Espinosa García de Oteyza, que havent viscut anys a Barcelona, fou ministre d’hisenda durant el franquisme i estiuejava a Salou, explica que «cuando llegó a Salou, el ambiente local estaba enrarecido, ya que venía a sustituir a mosén Llauradó. La noticia del cambio de rector corrió como la pólvora y produjo cierta sensación (…) los más vehementes amenazaban con no volver a poner los pies en la iglesia (…) como suele suceder en situaciones como estas, todo terminó como una tormenta en un vaso de agua (…). Mosén Ramon Muntanyola supo con gran habilidad disipar el enrarecido ambiente que se había creado (…). Consiguió meterse en el bolsillo a todo Salou, incluidos los más rebeldes.» Hi portà a terme una important tasca social amb la construcció d’habitatges de caràcter social, d’acolliment als fidels que de diverses nacionalitats estiuejaven a Salou, l’ampliació de l’església i la seva decoració, sense deixar mai la seva activitat literària. Allí hi visqué l’esdeveniment eclesial més important del segle, el Concili Vaticà II; que rebé amb una esperança immensa. També de Salou sortí la carta d’un grup de preveres de la diòcesis adreçada al nunci Riberi demanant que si arribat el cas es nomenava un bisbe coadjutor o auxiliar aquest fos català, fou l’anomenada «carta dels 109» que El Correo Catalan publicà integra el 27 d’abril de 1966. També el preocupà la successió a Tarragona. Encapçalà la carta, signada per 141 clergues i 167 laics, destinada al nunci Dadaglio el 31 de desembre de 1968 que demanava que el Dr. Manuel Bonet, auditor de la Rota romana, fos el substitut del cardenal Arriba y Castro; amb aquest motiu anà amb un grup de preveres el setembre de 1969 a veure al nunci que els digué «estigueu tranquils, quedareu contents». Per sorpresa seva el successor no fou qui ell suggeria, sinó un altre bon amic seu el Dr. Josep Pont i Gol, qui a la fi presidiria les seves exèquies; quan el Dr. Pont fou nomenat arquebisbe de Tarragona mossèn Muntanyola exclamà «hem guanyat».

Fou a Salou on treballa intensament en la seva obra en prosa més important i emblemàtica, la biografia del cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer que portaria per títol el cardenal de la pau. Ell havia estudiat al seminari sota el seu pontificat, com ell fugí de la persecució, fou ordenat pel bisbe de Tortosa en estar impedit de tornar a la seu de Tarragona el seu titular i al llarg de tota la seva vida va anar generant-se en el seu interior una creixent admiració per la figura del cardenal. Durant la seva estada a La Selva s’hi aproximà encara més en compartir en certa manera l’experiència de l’exili que havia marcat els darrers anys de la vida del cardenal i durant el temps que es dedicà a preparar la biografia, aquesta centralitzà la seva vida. L’any 1968 s’esqueia el centenari del naixement del cardenal; un petit grup de sacerdots es reuní al Centre Catòlic de Reus per veure que es podia fer, com a acte d’inici se celebrà una eucaristia a Poblet, on el cardenal es refugià i fou detingut el juliol de 1936, que se celebrà el 13 de setembre de 1967, aniversari de la seva mort, i que presidí qui era aleshores prior administrador de la comunitat cistercenca el P. Robert Saladrigues, de Bellpuig com el Dr. Pont i que havia estat novici paül essent el seu mestre el P. Manuel Morgades, de la mà de qui entrà després a Poblet  quan aquest ja era el P. Bernat. Un any després se celebraria de nou una missa a Poblet amb motiu del 25è aniversari de la mort del cardenal i un seguit d’actes com els de Cambrils, presidits pel mateix cardenal Arriba y Castro. Mossèn Muntanyola hi participà activament i per exemple el 6 de maig de 1968 donava una conferència a Barcelona organitzada  per la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat de Virtelia i la Lliga Espiritual; o a Montserrat el 27 d’octubre de 1969. A la tardor de 1968 amb mossèn Josep Asens, mossèn Artur Boronat i mossèn Francesc Benet viatgen a Suïssa per participar als Jocs Florals de la Llengua Catalana a Zurich i visitar la tomba provisional del cardenal a la cartoixa de La Valsainte, el foyer Saint-Elisabeth a Fribourg on morí el cardenal i entrevistar-se amb Ventura Gassol, Ramon Sugranyes de Franch i sor Caníssia, la monja que va assistir al cardenal els seus darrers dies. Explica mossèn Asens «l’anada a la cartoixa de La  Valsainte fou molt impressionant. Vam concelebrar la missa tots junts. Anàrem a la capella del Santíssim i veiérem el lloc provisional on està enterrat. En un senzill armari del presbiteri de l’esmentada capella. Parlarem amb el Prior que ens digué com encara recordaven el cardenal com un gran sant i un home d’Església.» Fou aquesta biografia l’obra de la seva vida, en presentar-la a Tarragona seria mossèn Miquel Melendres qui actuà de presentador i a Valls s’estrenà l’oratori El cardenal de la pau, amb música d’Albert Sanahuja i lletra del mateix mossèn Muntanyola. La figura del cardenal s’havia rescatat públicament de l’oblit i sols quedava una cosa pendent, la tornada de les restes del cardenal a Tarragona, que no es produiria fins l’any 1978, cinc anys després de la mort del seu biògraf.

Permetin-me dir que per a mi mossèn Muntanyola és abans que cap altra cosa el biògraf del cardenal de la pau, com ell mateix l’anomenaria. Una biografia que es publicà l’any 1969 a l’editorial Estela la primera edició, uns anys després, l’any 1976, es publicaria a Publicacions de l’Abadia de Montserrat i ara, també amb motiu d’aquest centenari, se’n publicarà una nova edició revisada.

Una biografia que confessava en la introducció a la primera edició l’anà colpint el cervell dia darrera dia durant molts anys, un personatge pel que sentia veneració i estima. «Ell, ni que físicament separat de la seva seu, n’era l’únic pastor i preceptor. Els seus capellans, els seus seminaristes, els seus diocesans l’estimaven, no hi ha dubte, però no gosaven ni anomenar-lo sinó a mitja veu, o a cau d’orella, amb una mena de precaució enutjosa com si flotés en l’aire el dubte que l’arquebisbe absent hagués pogut perpetrar una pèssima acció, capaç d’avergonyir la família eclesial que el tenia per pare».

Mossèn Ramon Muntanyola va ser sempre un home d’Església, visqué temps difícils des de seminarista. Fou víctima de la persecució de 1936, fou postergat llarg temps en la postguerra però sempre serví i estimà l’Església al preu que fos sense apartar-se mai de l’obediència i l’estima al seu arquebisbe fins a saber-se guanyar a força de raó la seva confiança. Fou un  avançat, com gran part de l’Església de Tarragona que sota el pontificat del cardenal Vidal y Barraquer vivia ja les beceroles del que anys a venir havia de ser l’esperit que cristal·litzaria en el Concili Vaticà II. Així el va trobar la mort, com aquell qui creia, estimava i servia l’Església de la que en fou pastor amb tot el que el mot implica i alhora sempre amant del seu poble i de la seva llengua. Ell fou vertaderament un testimoni de reconciliació; un model en aquests temps difícils i greus pel nostre país i les nostres institucions.

Moltes gràcies.