dijous, 21 de març del 2019

EL Trànsit del nostre Pare sant Benet, abat


EL TRÀNSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT
Festa
21 de març de 2019
Gn 12,1-4a; Salm 15,1-2 i 5.7-8.11; Jo 17,20-26

Fuit vir, una vegada hi hagué un home  de vida venerable, beneït per la gracia i de nom Benet; així encapçala els seus diàlegs sant Gregori Magne. Sant Benet fou sobretot això, un home, un simple home però la seva vida fou venerable perquè el Senyor el beneí amb la seva gràcia. Per això la seva petjada ha perdurat, però tanmateix era un home, un home per als altres. Deia sant Pau VI que la set de vida personal que sent tothom conserva en l’ideal monàstic tota la seva actualitat. Així sant Benet assedegat tota la seva vida per Crist tot i ser  tant sols un home, que no perdé mai la seva humanitat sota la cogulla del monjo, visqué la vida cristiana com una vida humana plenament viscuda en el seguiment del Crist i servint-lo a Ell en els germans; perquè l’home no acompleix assolir la seva humanitat plena sinó és en Crist. Sant Benet, com Abram, marxà del seu país, de casa seva cap allí on l’indicà el Senyor, se n’anà tal com el Senyor li havia dit, per cercar-lo amb tot el seu afany.

Han passat més de catorze segles i aquest home no ha acabat de passar del tot, ha perllongat llur presència en la continuïtat d’un esperit que ha estat molt més fort que la seva mateixa mort. Dir que sant Benet viu en nosaltres seria pretensiós per a nosaltres està clar, perquè la nostra vida no és sovint venerable i si Déu ens beneeix és per la seva gran misericòrdia. Per ajudar-nos Sant Benet escriví i ens deixà unes orientacions, una guia per poder assolir la nostra pròpia humanitat plenament en Crist. La vocació a la vida cristiana viscuda amb radicalitat és sempre un regal de Déu, que potser no valorem com cal, i viure-la en plenitud depèn de la nostra resposta, de com l’acollim. Si Déu ens surt al pas a la nostra vida, si ens marca un camí, la Regla, si ens posa uns mitjans a l’abast, la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula de Déu, un lloc, el monestir i unes persones, la comunitat, és per poder servir-nos-en per arribar a Ell. No ens ha cridat pas perquè en siguem dignes, Ell crida a qui vol, quan vol i on vol; cal però que nosaltres com sant Benet escoltant la seva veu el vulguem seguir. 

El seguirem si la crida de Déu marca un canvi rotund en la nostra vida, ens fa trencar amb tot, amb tota seducció, amb tot egoisme, per estar disponibles i oberts davant de Déu. No és pas un camí fàcil, sant Benet l’ha fet i sap que no és fàcil, que se’ns presenta estret i feixuc, sobretot al començament, però que fixant la mirada en Déu s’eixampla si es corre per la via dels seus manaments en la inefable dolcesa de l'amor. Sant Benet, fuit vir de vida venerable que havent estat beneït per la gràcia de Déu segueix essent avui per a nosaltres mestre principal de la vida monàstica, no havent-se preferit a sí mateix i donant-se al servei de l’únic rei veritable, rebé la gloria del Senyor i ens mostra aquí i ara el camí per fer-nos-en participar, per fer-nos-hi córrer per aconseguir allò que ens aprofiti per sempre en l’escola del servei diví.

divendres, 15 de març del 2019

Funeral Germana Roser Vilà Tintoré Religiosa de Jesús Maria


Funeral Germana Roser Vilà Tintoré
Religiosa de Jesús Maria
Barcelona Col·legi Jesús Maria de Sant Gervasi
Dissabte 16 de març de 2019
Lm 3,17-26; Salm 26; Rm 6,3-9; Jn 5,24-29

La mort dels nostres estimats ens planteja sempre un sentiment ambivalent. D’una banda la tristesa de saber que han deixat aquest món, que ens deixen i que ja no podem conviure, parlar amb ells o visitar-los. D’altra banda la mort, si la nostra fe ens ho mostra, és el moment del vertader naixement, del naixement a una nova vida. La nostra germana Roser portava tota la vida preparant-se per aquest moment. De ben jove va renunciar a un futur que li hauria estat molt més còmode, a l’aixopluc dels seus oncles Francisco i Ester que la van criar estimant-la, tant o més com al fill que havien perdut prematurament. Però la Roser va anar més enllà del que semblava que havia de ser la seva vida i sentí una primera crida del Senyor i hi respongué amb valentia, entusiasme i amb certa insensatesa als ulls dels altres. Va iniciar així un camí que avui de fet no acaba sinó que comença amb plenitud. 

La seva vida fou sempre un servei als altres i no sols als col·legis on estigué destinada, sinó que interpretant amb coratge l’esperit del Concili Vaticà II volgué servir a Crist, és a dir a aquells germans que més ho necessitaven, en primera línia de la pobresa i la marginació. Javier Osés, bisbe que fou d’Osca, on el conegué i amb qui treballà la Roser, escrivia que «massa sovint ens hem inclinat, hem afavorit més als que més poden, als que més saben, als que més tenen y hem oblidat als dèbils, als marginats del món i de la societat.» La vida de la Roser no ha estat en va, ara no marxa amb les mans buides sinó ben plenes del bé que ha fet pels altres. En aquest darrers anys, quan creia que no podia aportar ja res al món que l’envoltava, se sentí a voltes desesperançada, com ens diu el llibre de les Lamentacions, i com més hi pensava més es replegava sobre seu. Malgrat els moments de solitud, de desesperança, la seva fe no trontollà mai. La Roser, com el salmista desitjava una sola cosa, poder viure a la casa del Senyor, fruir de la seva estima, vetllar pel seu temple, arribar davant d’Ell. 

Perquè la Roser tenia una sola esperança. Ho diu l’Apòstol sant Pau, pel baptisme som sepultats en Crist per ressuscitar amb Ell; l’home i la dona que som en aquest món, amb les nostres febleses i debilitats, deixa pas a una vida en la que la mort ja no té cap poder sobre nosaltres. La nostra germana Roser va escoltar, ben aviat i ben atentament, el que el Senyor li deia i ara nosaltres demanem que fidel com fou, el Senyor li hagi concedit de passar de la mort a la vida, que ara escolti la veu del Senyor amb tota nitidesa i claredat i que la seva esperança no hagi estat en va, perquè si ha obrat el bé al llarg de la seva vida, com ho hem vist tots nosaltres, participi ara ja de la resurrecció del Senyor. 

Amb algú amb qui hem compartit joies i penes, algú a qui hem tingut al costat quan ens ha calgut sempre amb una paraula de suport o amb unes lletres d’encoratjament, se la troba a faltar i és ben humà sentir-ne l’absència. Nosaltres la seva família i vosaltres la seva comunitat i la seva Congregació, sentirem el buit que ens deixa; però això, tot i ser tristesa, és esperança en la joia que demanem per la nostra germana. 

Estimats germans i germanes, avui de fet no sols recordem i preguem per la nostra Roser, ho fem també per tots aquells familiars nostres: avis, pares, oncles o germans que ens han precedit i que demanem al Senyor que ara surtin a l’encontre de la Roser juntament amb totes les seves germanes de Jesús Maria amb qui compartí afanys, esperances i també, al final de la seva vida, al llarg d’aquests darrers anys, l’amargor de creure que ja no podia aportar res als altres, quan de fet aportava el millor que tenia, la seva esperançada resignació. No tant sols seran els seus familiars i les seves germanes als qui retrobarà, també tanta gent de Grañen, Alacant o de la seva estimada Guinea, a qui ajudà i atengué amb amor. Potser creia en algun moment que per a ella s’havia extingit el favor del Senyor, però res més llunyà de la realitat. El Senyor sabia que aquests darrers anys eren per dedicar-se únicament i exclusivament a preparar l’encontre definitiu amb el seu estimat, amb aquell qui la cridà i a qui seguí tants anys. La nostra germana va gastar totes les seves forces, la vida sencera pels altres fins que arribant al límit la salut l’obligà a descansar. No és fàcil fer-ho per a qui ha dedicat totes les seves energies als altres, arribar a la limitació, al sofriment que tant sols la paciència i una il·limitada confiança en Déu poden ajudar a suportar. Escrivia el bisbe Javier Osés que «els malalts ens evangelitzen perquè, des de la seva pròpia situació, ens ajuden a relativitzar (...) ens ajuden a viure i recuperar valors fonamentals de l’Evangeli (...) ens criden a la solidaritat humana, a l’amor servicial i sacrificat (...) ens mostren el rostre de Crist.»

En nom de la família voldria agrair-vos, estimada Teresa i estimades germanes totes, la cura i l’amor amb que l’heu acompanyat i cuidat aquests darrers anys, que no han estat fàcils per la Roser; d’una banda reduïda a la inacció i de l’altra delerosa de l’encontre amb el Senyor. Gràcies de tot cor. Quina vida més plena la vostre que al llarg d’aquest dos segles heu seguit a Crist perquè l’he reconegut en els altres. Com escrivia el bisbe Javier Osés «les religioses són testimoni viu d’encarnació, de servei i d’opció pels pobres.» 

Per tot plegat té sentit que avui preguem per la nostra Roser, perquè el Senyor l’hagi acollit i que la seva esperança s’hagi vist recompensada. Donem avui també gràcies per tots aquests anys de vida de la nostra estimada Roser, la major part dels quals dedicats al servei dels germans i aprofitem aquesta Eucaristia per pregar també confiats per tots nosaltres perquè en les diverses etapes de la nostra vida el Senyor ens doni forces per acceptar el que ens ve i tal com ens ve. 

Demanem confiadament al Senyor que aculli la nostra germana al seu Regne, encomanem-la a la seva infinita misericòrdia, i que a nosaltres  ens doni quelcom de la seva fortalesa i de la seva generositat, en definitiva del seu immens amor a Crist i als germans.

diumenge, 10 de març del 2019

Diumenge I de Quaresma / Cicle C

Diumenge I de Quaresma / Cicle C
Diumenge 10 de març de 2019
Dt 26,4-10; Salm 90,1-2.10-11.12-13.14-15; Rm 10,8-13 i Lc 4,1-13

El temps quaresmal ens prepara, lliurats més intensament a la pregària i a l’escolta de la Paraula de Déu, aquella que tenim molt a prop nostre, al llavis i al cor com ens diu l’apòstol, per celebrar el misteri pasqual donant particular relleu al doble caràcter d'aquest temps: baptismal i penitencial, com ens diu el Concili Vaticà II (Cf. SC, 109). Així la litúrgia ens proposa avui, tot començant el camí quaresmal, de fer-ho de vell antuvi amb Jesús, acompanyant-lo en la seva pujada cap a Jerusalem i sortint des de la feixuguesa del desert, on ha estat portat per l’Esperit, que ha davallat sobre d’Ell després de rebre el baptisme de Joan al Jordà. El desert és el lloc de la pregària i del silenci, de la solitud; allí Jesús resta cara a cara amb el Pare, durant quaranta dies evocant els quaranta anys de travessia pel desert del poble d’Israel quan el Senyor l’alliberà, el feu sortir d'Egipte amb mà forta i amb braç poderós, enmig de senyals, de prodigis i d'un gran pànic, i el va portar fins al país que regalima llet i mel; com ens diu el llibre del Deuteronomi.

Jesús al desert viu les primícies de la seva missió en intimitat amb el Pare; iniciant un nou i definitiu èxode que aquest cop portarà al nou poble d’Israel, a tota la humanitat redimida, cap a la plenitud de la vida. Cara a cara davant del Pare, Jesús ens mostra que l’home per salvar-se ha de lluitar constantment contra la temptació. El desert, el lloc de l’encontre amb Déu, és també l’escenari de la prova, de la temptació a fer-se enrere. Jesús, el Fill de Déu fet home, com a home és temptat per alliberar-nos a nosaltres de la temptació, com demanem en el Parenostre. Tres cops el diable intenta que desisteixi de la seva missió i prengui un altre camí, oferint-li aliment quan està extenuat de fam, poder quan està sol i desvalgut i prodigis quan està abatut. El tempta perquè adopti un messianisme terrenal; amb el domini de tots els reialmes de la terra; un messianisme de grans gestos, com tirar-se daltabaix del temple per ser endut pels àngels; un messianisme que Jesús rebutja perquè ens vol mostrar que des de la humilitat, des de la nostra humanitat, des de la nostra fragilitat, podem vèncer la temptació, vèncer al maligne i salvar-nos. Jesús sap perquè ha vingut al món, sap que és del Pare i que al Pare ha de tornar. No es deixa temptar, no sucumbeix a poders efímers, resta fidel a la seva missió, ple de confiança en el Pare, feliç d’acomplir la seva voluntat.

L’Evangeli segons sant Lluc ens presenta la peculiaritat  de que Jesús és temptat al llarg dels quaranta dies que passa al desert, mostrant-nos així que és temptat com nosaltres mateixos ho som, perquè la temptació ens surt al pas a cada passa de la nostra vida, ens espera rere cada cantonada, perquè el diable s’allunya però tant sols per esperar que arribi una oportunitat millor per poder temptar-nos de nou i amb més força si pot. Jesús ens mostra que el dejuni i la pregària lluny d’afeblir-lo l’enforteixen i així amb la força de la Paraula, ple de l’Esperit Sant i la confiança infinita en el Pare, ens mostra que vèncer la temptació és possible, que a vèncer al diable ens hi ajuda el dejuni, la pregària i la força de la Paraula de Déu. A cada temptació, a cada provocació per demostrar que és el Fill de Déu, Jesús respon amb una cita de l’Escriptura i ens ensenya així, que pouant en la Paraula i plens de l’Esperit Sant, obtindrem la força necessària per a seguir endavant, per a rebatre els enganys del maligne i treure llevat de la malicia.

Les temptacions de Crist al desert no són un parlar per parlar, un relat anecdòtic, Jesús ens hi mostra que Ell ha vingut per a vèncer al diable, per a vèncer el mal i poder esdevenir així nosaltres fills del Pare, lliures del poder del maligne. Jesús ens mostra que és possible vèncer al mal, ens ensenya com fer-ho si amb els llavis reconeixem que Jesús és el Senyor i creiem de tot cor que Déu l'ha ressuscitat d'entre els morts; sols així serem salvats, perquè la fe que ens fa justos la portem al cor, i la professió de fe que ens duu a la salvació la tenim als llavis. Si creiem que Ell és el Fill de Déu, no serem defraudats; perquè tothom qui invoca el nom del Senyor serà salvat (Cf. Rm 8,10-13). En aquesta crida no hi ha diferències socials, ètniques o culturals; tots tenim el mateix Senyor, que enriqueix als qui l'invoquen amb sinceritat de cor.

En l’inici d’aquest exercici de la milícia cristiana, d’aquest camí cap a Jerusalem, d’aquest combat contra el maligne; deixem-nos tocar per la Paraula de Déu; demanem-li que no permeti que caiguem en la temptació o, encara pitjor, de ser temptadors dels altres i visquem de tota paraula que surt de la boca de Déu.

dimecres, 6 de març del 2019

Dimecres de Cendra

Dimecres de Cendra
6 de març de 2019
Jl 2,12-18; Salm 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17; 2C 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18

«Ara convertiu-vos amb tot el cor» ens diu la profecia de Joel. La Quaresma és el camí de conversió per excel·lència, un temps per lluitar contra l’esperit del mal, per reconciliar-nos amb Déu, per morir al pecat i poder compartir la victòria sobre la mort que ens dona la resurrecció de Jesucrist. La Quaresma és el temps en el qual Déu ens convida a esdevenir cada cop més justos, esquinçant-nos els cors i no els vestits. Convertir-nos significa no tancar-nos en la cerca del propi prestigi sinó en fer que cada dia, en les petites coses, la veritat, la fe en Déu i l'amor es converteixin en el més important, en el motor de la nostra vida.

Jesús evoca en l’Evangeli tres pràctiques religioses jueves, habituals entre els fidels: L’almoina, la pregària i el dejuni. Unes pràctiques que el mateix Jesús va realitzar al llarg de la seva vida en aquesta terra i que l’Església ens convida ara, en aquest temps de conversió a compartir. «Dejunar, o sigui, aprendre a canviar la nostra actitud amb els altres i amb les criatures: de la temptació de “devorar-ho” tot, per sadollar la nostra avidesa, a la capacitat de patir per amor, que pot curullar el buit del nostre cor. Pregar per saber renunciar a la idolatria i a l’autosuficiència del nostre jo, i declarar-nos necessitats del Senyor i de la seva misericòrdia. Donar almoina per sortir de la niciesa de viure i acumular-ho tot per a nosaltres mateixos, i creure que així ens assegurem un futur que no ens pertany. I tornar a trobar així l’alegria del projecte que Déu ha posat en la creació i en el nostre cor, és a dir, estimar-lo, estimar els nostres germans i el món sencer, i trobar en aquest amor la veritable felicitat.» (Missatge del Papa Francesc per a la Quaresma de l’any 2019). 

Així la novetat que aporta Jesús és la manera de viure-les aquestes pràctiques, de no cercar-hi el reconeixement dels altres, dels que ens veuen, sinó el del nostre Pare del cel. No viure la nostra fe per ser vistos, admirats i aplaudits pels homes. No viure per la gloria dels homes, perquè aquesta ens allunya de Déu i és tant sols la seva recompensa la que salva. Jesús ens diu que deixem de tocar trompetes cercant la lloança del món, que deixem de quedar-nos palplantats a les cantonades perquè tothom ens vegi pregant, que deixem de dejunar fent un posat trist i hipòcrita cercant el reconeixement dels altres. 

Hem de viure sentint-nos tothora observats per l’amor del Pare, cercant la recompensa que el mateix Jesús, per la seva passió, mort i resurrecció, guanyà per a tots nosaltres, ser fills de Déu. Els fills de Déu cerquen que el seus gestos quedin en el secret, es tanquen amb pany i clau per a pregar, es renten la cara i es posen perfum perquè la gent no sàpiga que dejunen, sols el Pare que veu en el secret sap que fem realment. La conversió és sortir de nosaltres mateixos per posar-nos en camí cap al Pare.

La celebració d’avui ens recorda que som pols, que la nostra vida actual acabarà un dia i tornarem a la pols d’on vàrem sortir; ens recorda la nostra finitud, certament, però alhora i fonamentalment és una crida a esdevenir fills de Déu amb Jesús i a participar amb Ell de la íntima relació amb el Pare. Ens convida a convertir-nos lliurement i a creure en l’Evangeli, perquè si creiem en l’Evangeli, en que Jesús és el Fill de Déu fet home per a nosaltres, que és l’amor, lliurament ens convertirem i la nostra vida canviarà. 

La Quaresma és el temps de la llibertat; Crist es feu home lliurament, predicà i realitzà miracles lliurament, patí, fou crucificat i morí lliurament; és la llibertat que li permeté de vèncer les temptacions al desert, de superar l’agonia de Getsemaní i de lliurar-se plenament al Pare per tal de salvar-nos. La Quaresma ens revela que tota la vida de Jesús, de principi a fi, fou un sí lliure al Pare, per tal d’alliberar-nos del pecat i mostrar-nos el camí cap a la salvació. Malgrat tot nosaltres ens entestem en escollir de fer el mal, que potser no voldríem fer però que fem. Deixem de fer el mal i aprenguem a fer el bé, ens diu el profeta Isaïes (Is 1,16-17). En aquesta Quaresma, com sempre però més que mai, hem de convertir-nos, satisfer tot el mal  amb el qual hem embrutat l’Església de Crist. L’Església no és pecadora, és santa, som nosaltres els pecadors i pecant embrutem la casa de Déu, entelem la imatge de Déu de tal manera que els homes no poden reconèixer-la i això és un greu pecat, molt greu. De pensament, paraula, obra o omissió manquem i fem mal als homes, a l’Església i a Déu. 

«Us ho demano en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu» ens diu l’apòstol. El Pare ha fet el primer pas, ens ha enviat al seu Fill únic, i el fa sempre, constantment, la seva mà està sempre estesa esperant amatent que virem el nostre rumb i anem cap a Ell. En qualsevol època el Senyor ens concedeix l’oportunitat de penedir-nos si veritablement ens volem convertir a Ell (Cf. Sant Climent primer de Roma, Carta als cristians de Corint). Avui, en aquest temps de Quaresma, ens demana de nou la nostra conversió de cor, lliure, sincera, neta i clara. 

«Ara és l'hora favorable, ara és el dia de la salvació» (2Co 6,2), convertim-nos i creguem en la bona nova.