dilluns, 21 de març del 2022

El trànsit del Nostre Pare sant Benet, abat

 

El trànsit del Nostre Pare sant Benet, abat

Festa

21 de març de 2022

Gn 12,1-4a; Salm 15,1-2 i 5.7-8.11; Jo 17,20-26

L’home de Déu Benet tenia un objectiu, tenia un model i tenia un camí a seguir. La seva meta era arribar al Regne de Déu, el seu model fou Crist al qual res va anteposar i el camí que escollí per arribar a la meta seguint el seu model fou la vida monàstica que ell mateix ens ensenya en la seva Regla que  ara també és la nostra Regla.

Però el seu no fou un camí que vulgues viure en solitud, no es guardà per a ell tot sol la seva meta, ni volgué ser l’únic en imitar al Crist; la seva vida fou vertaderament una vida per als altres donant-se ell mateix al servei de l’únic rei veritable, defugint així els reialmes mundans. Podia ben bé dir sant Benet com el mateix Crist «la gloria que vós m’heu donat, jo també els l’he donada a ells.»  Com Abram marxà del seu país, deixà la família i la Roma de la seva infantesa i joventut, per anar a un nou país, per començar una nova vida, primer en solitari i després de vèncer les temptacions del desert, la visqué en comunitat acabant per esdevenir els seus hereus espirituals un gran poble, el poble de Déu que fem camí cap a la vida eterna seguint els preceptes de la Regla i tenint com a model al Crist: així esdevingué Benet un mestre admirable de la perfecció evangèlica. La seva perllongada i íntima unió amb Crist el va portar a reunir al seu voltant a altres germans per a realitzar «els designis i propòsits grandiosos als quals se sentia cridat per inspiració de l'Esperit Sant» (Pius XII, Fulgens radiatur, 21 de març de 1947). Enriquit per la llum divina, Benet s’ha convertit en llum i guia per als qui busquem al Crist i ens cal ser acompanyats pel camí del Senyor. (Cf. Sant Joan Pau II 7 de juliol de 1999).

Diem de Benet que és el nostre pare, pare en el monaquisme, pare espiritual i certament ho és, per què, Qui com ell no ens mostra els camins que hem de recórrer sota el guiatge de l’Evangeli? Qui com ell ens prevé d’aquells falsos camins que semblen rectes però el terme dels quals s'enfonsa fins al pregon de l'infern? Benet és el nostre pare i com a tal ens aconsella i guia vers el mateix fi al que ell arribà. «Sant Benet qualifica la Regla com a «mínima, escrita només per a l'inici» (73, 8); però, en realitat, ofereix indicacions útils no sols per als monjos, sinó també per a tots els qui busquen orientació en el seu camí cap a Déu. Per la seva moderació, la seva humanitat i el seu sobri discerniment entre l'essencial i el secundari en la vida espiritual, ha mantingut la seva força il·luminadora fins avui. En buscar el veritable progrés, escoltem també avui la Regla de sant Benet com una llum per al nostre camí. El gran monjo continua sent un veritable mestre que ensenya l'art de viure el veritable humanisme.» (Benet XVI Audiència general de 9 d’abril de 2008).

Avui celebrem el seu trànsit, el moment en que, qual Moisés sostinguts els ja febles braços pels seus deixebles, fou enduta la seva ànima cap al cel; quan, en paraules de Pius XII «Sant Benet, passats innombrables treballs per la glòria de Déu i la salvació dels homes, va canviar sortosament el desterrament d'aquest món per la pàtria del cel, la part que al Sant li va correspondre en aquesta tasca de reconstrucció.» (Pius XII, Fulgens radiatur, 21 de març de 1947)

Benet es mantingué fidel, havent lliurat un bon combat, acabà la cursa conservant la fe; per això li fou reservada aquesta corona victoriosa atorgada per la justícia pel Senyor, per l’únic jutge just; una corona que vol compartir amb tots els qui anhelen la manifestació del Senyor, una corona que ens convida a compartir també avui a nosaltres (Cf. 2Tm 4,7).

 

 

diumenge, 20 de març del 2022

Diumenge III de Quaresma / Cicle C

 

Diumenge III de Quaresma / Cicle C

Diumenge 20 de març de 2022

Ex 3,1-8a.10.13-15, Salm responsorial 102,1-2.3-4.6-7.8 i 11, 1C 10,1-6.10-12 i Lc 13,1-9

«Us asseguro que si no us convertiu, tots acabareu igual.» ens ha dit Jesús per dos cops en l’Evangeli que avui hem escoltat, explicant-nos que no som pas millors que aquells galileus malmenats pel seu pecat o que aquells divuit homes aixafats per la torre de Siloè, que no som pas millors que ningú. La conversió de cor és l’objectiu del camí quaresmal i tot cercant-la Jesús interpreta els fets històrics en clau de salvació, interpreta els signes dels temps com a signes de Déu.

En totes les etapes de la història, en cada moment de la nostra vida, el Senyor ens ofereix la possibilitat de convertir-nos, però el primer pas per la conversió és penedir-nos de les nostres faltes, dels nostres pecats, deixant de fer el mal que desplau al Senyor i obrant el bé que li plau. Déu és present al llarg de la història de la humanitat, es fa el trobadís amb nosaltres, sempre a l’espera de tocar els nostres cors, sempre obert a la nostra conversió. Parla poc directament als homes al llarg de la història, ho fa tant sols a homes concrets, destinats d’antuvi a ser el seu instrument, són els profetes, vertadera veu de Déu davant dels homes. Com parla a Moisès cridat per Déu mentre pasturava el ramat del seu sogre per a contemplar-lo en una bardissa que cremava però no es consumia, trobant-lo així a través d’un signe extraordinari. Quan crida, Déu demana total disponibilitat a qui crida, ens demana com a única resposta aquest «aquí em teniu» generós i decidit de Moisès, que sols podrem donar alliberats dels nostres egoismes, de les nostres pors, dels nostres dubtes.

Hem de témer Déu, no pas tenir-li por; l’hem de reverenciar, descalçant-nos  del pes de les nostres culpes per tal d’arribar a descobrir a aquell que és qui és. Ell és el qui perdona les culpes i guareix de tota malaltia, el qui rescata de la mort la nostra vida, el qui ens sacia d’amor entranyable, el qui fa justícia als oprimits, el qui és lent per al càstig i fidel en l’amor. Nosaltres quan pequem som com aquella figuera que no dona fruit però a la que el Senyor no mana de tallar-la, ans al contrari deixa fer a qui la cava, la fema i espera encara per a veure si es converteix i dona fruit.

La lentitud de Déu per a castigar és una mostra palpable del seu amor, un amor sempre esperançat en la nostra conversió. Però no és una esperança a fons perdut, cal que nosaltres per donar fruit rebutgem allò que no és bo, que no obrem el mal que ofèn al Senyor un mal que tant sovint fem i el resultat del qual són les guerres, els exilis, el dolor nascut de l’odi; quan el nostre fruit hauria de ser sempre l’amor. Ens hem de deixar cavar-nos i amarar-nos d’amor per part d’aquell qui és molt més que cap profeta, molt més que Moisés, deixar-nos convertir pel mateix Crist, el déu amb nosaltres, el déu encarnat, el déu que parla cara a cara amb la seva creatura. No podem perdre el temps de la nostra vida i cal que n’aprofitem cada moment per a apropar-nos a aquell que és bondat i justícia infinites.

Jesús parlà als qui eren presents de dos esdeveniments amb molts morts, però Jesús, a diferència dels fariseus, no els llegeix com un càstig pels presumptes pecats de les víctimes, sinó com una invitació a la conversió de tots. Convertir-se vol dir donar bons fruits ja, ara i aquí. Com una figuera, com una vinya que han de donar bon fruit, en cas contrari es talla i es crema. No en tenen prou la figuera o el cep amb haver estat plantats, com no en tenim prou nosaltres en haver estat batejats per a salvar-nos. El poble d’Israel murmurant camí de la terra promesa no en tenia prou amb haver estat elegit per Déu si al cap i a la fi el desagradava i li era infidel. Tampoc nosaltres li som plaents criticant, murmurant o vivint una fe aparent.

Déu es presenta cada dia davant nostre, a vegades de la manera més insospitada i en el lloc més imprevisible per a parlar-nos, per a convidar-nos a la conversió, per a oferir-nos la nostra salvació, vertader i únic camí cap a la llibertat. Mai no podrem acabar d’entendre aquesta llibertat que ens ofereix Jesucrist, immensa, infinita com el seu amor. La llibertat sols adquireix el seu autèntic sentit quan alliberada del pecat s’exercita en el servei de la veritat que salva, quan cavada i regada per l’amor infinit de Déu ens deslliga de tota servitud i dona fruit en nosaltres, per als altres i en Crist, aquell qui és el qui és. 

divendres, 11 de març del 2022

Divendres de la setmana I de Quaresma

 

Viernes de la I semana de Cuaresma

Monasterio Cisterciense de San Benito

Talavera de la Reina

11 de marzo de 2022

Ez, 18,21-28; Sal 129 y Mt 5,20-26

 

El Señor no desea nuestra muerte, nuestra caída; Él desea nuestra salvación, para esto vino al mundo, para esto se hizo uno de nosotros, excepto en el pecado, para esto sufrió la pasión, murió en la cruz y resucitó. Él sabe que somos débiles, impacientes, orgullosos, iracundos a veces; pero su misericordia es eterna y no se cansa de perdonarnos. Pero para ello, para poder ser perdonados, debemos reconocernos pecadores y convertir nuestros corazones.

Como nos dice el profeta Ezequiel, lo que no es justo es nuestro proceder, debemos reconocerlo, reconocer nuestros errores, nuestras faltas, nuestros pecados y convertirnos para ganar la vida que nos ha sido ofrecida por el Señor.

Podemos decirle al Señor que nosotros no hemos matado a nadie y cierto es; pero cuantas veces nuestra cólera se convierte en el más afilado puñal; podemos decirle al Señor que nunca dejamos de amar a nuestros hermanos y hermanas y puede ser cierto, pero cuantas veces un insulto, un desprecio, una calumnia no mata, oscurece o disipa ese supuesto amor y mata la esperanza.

Para acercarnos al Señor debemos hacerlo puros de corazón y eso sólo lo conseguiremos perdonando y reconociéndonos pecadores. De otra manera ¿Cómo osamos acercarnos al altar para recibirle? No sólo mata la acción, también matan las palabras, las omisiones, los desprecios, la murmuración.

El Señor nos invita cada Cuaresma a la conversión, pero con hechos, no sólo con palabras, buenas intenciones o de pensamiento. Pensando en aquellos que tengan o puedan tener quejas contra nosotros, sin hacer frente al agravio, amando incluso a los enemigos. Todo esto no es fácil, bien lo sabemos, pero sin duda además de difícil nos resultará imposible si no abrimos nuestros corazones al Señor.

El mundo, Europa vive de nuevo una guerra. Víctimas, refugiados, dolor, destrucción y sobre todo odio recorren de nuevo nuestro continente, como si nunca aprendiésemos la lección, como si nunca tuviésemos bastante con las guerras pasadas y sus millones de muertos. Debemos rezar estos días más que nunca por la paz, por el respeto a la dignidad de las personas y de los pueblos; hacerlo con confianza y pidiéndole al Señor la conversión de los duros de corazón que causan tanto dolor. Escuchábamos esta mañana en Maitines decirle a san Elredo: «¿Habrá alguien que, al escuchar aquella frase admirable, llena de dulzura, de caridad, de inmutable serenidad: Padre, perdónalos, ¿no se apresure a abrazar con toda su alma a sus enemigos?»

Pidámosle al Señor que así sea, que sea así en nuestros corazones y en los corazones endurecidos de los señores de la guerra que se creen amos del mundo.

dijous, 10 de març del 2022

Dijous de la I setmana de Quaresma

 

Jueves de la I semana de Cuaresma

Monasterio Cisterciense de San Benito

Talavera de la Reina

10 de marzo de 2022

Est 14,1,3-5,12-14, 10-11; Sal 137 y Mt 7,7-12

 

La oración forma parte fundamental de nuestra vida de consagrados, de nuestra vida de creyentes. A veces dudamos de su eficacia, sobre todo cuando se trata de la oración de petición, de súplica. Le pedimos al Señor tal cosa y no nos atiende, al menos nos parece que no nos atiende, que no nos escucha.

La oración debe ser ante todo confiada, parte de la confianza en el Señor; no en una confianza que pudiéramos definir como ciega, sino en una confianza amorosa, que nace del amor y se basa en el amor.

El pasado martes otro versículo del Evangelio de Mateo nos lo decía muy claramente «vuestro Padre sabe lo que os hace falta antes de que lo pidáis» (Mt 6,8). Pero no por ello debemos dejar de pedir, de llamar a su puerta y hacerlo siempre confiados, ciertos de que Él nos escucha y nos atiende, nunca se cansa de escucharnos, por muy pesados que nos pongamos.

Nuestra sociedad está acostumbrada, sobre todo con el desarrollo de las nuevas tecnologías, a la respuesta inmediata, rápida; aunque tantas veces eso no sea lo mejor porque acaba por ser una respuesta precipitada, poco meditada, de la que igual al poco debemos arrepentirnos y borrar el mensaje. Los tempos del Señor no son nuestros tempos, el Señor trabaja a largo plazo, no se precipita; pero siempre ama.

Debemos confiar en Él, ciertos de que, si le buscamos le encontraremos; de que, si llamamos a su puerta nos abrirá; de que, si le pedimos nos dará. Orar con la confianza de la reina Ester que en el infortunio de su pueblo encontró la manera más efectiva de ayudarle.

Sólo nuestros corazones son duros, pero aun siendo duros, como el de aquel juez ante la viuda persistente e insistente, responden ante una súplica sea por amor, ojalá, sea por cansancio. Pero debería ser siempre por amor, porque si le pedimos al Señor con amor, debemos dar a los demás con amor, no con fastidio, no con hastío.

Dionisio el Cartujo en su obra Scala Claustralium, nos descubre un método, un atajo, para que nuestra oración llegue al Señor con toda pureza de corazón. La Lectio Divina, nos dice Guido: «Buscad leyendo y hallareis meditando, llamad orando y se os abrirá contemplando.»

El Evangelio de hoy nos invita a incluir al Señor en cada momento de nuestra vida, para alabarle en los momentos de alegría y para pedirle en los de tribulación; para tenerle siempre presente y hacer de Él el centro de nuestra vida.

Él siempre da, Él siempre escucha, Él siempre se deja encontrar.

 

dimecres, 9 de març del 2022

Dimecres de la I setmana de Quaresma

 

Miércoles de la I semana de Cuaresma

Monasterio Cisterciense de San Benito

Talavera de la Reina

9 de marzo de 2022

Jon 3,1-10, 10-11; Sal 50 y Lc 11,29-32

 

Jesús se presenta como un signo, un signo más importante que Salomón o que Jonás. Algunos del pueblo habían discutido si los signos de Jesús los realizaba por obra de Belcebú, mientras otros no se cansaban de pedirle signos. Ante tanta incredulidad Jesús llama a su generación “perversa” por su incapacidad para convertirse.

El Señor nos pide confianza, que nos fiemos de su palabra y que lejos de endurecer nuestros corazones, seamos capaces de convertirnos. “Bienaventurado los que escuchas la palabra de Dios y la cumplen”, dirá a aquella mujer que alaba al vientre que le llevó y a los pechos que lo amamantaron.

La Cuaresma es el tiempo de la conversión por excelencia, pero para convertirnos, lejos de cuestionar al Señor, lejos de pedirle un signo, debemos confiarnos a su Palabra, como los habitantes de Nínive se confiaron al mensaje del Señor transmitido por Jonás, hicieron penitencia y se convirtieron. El Señor nos da siempre la oportunidad para convertirnos y a veces se vale de personajes como Jonás, un profeta a la fuerza que había huido para no tener que cumplir la misión que Dios le había encomendado; quiso huir lejos del Señor, pero eso es tarea imposible. Él sabe lo que hace, lo que dice, a quién lo dice y cuando decirlo. El mismo Jonás se arrepintió de sui huida, confesó su culpa y fue echado al mar para calmar la ira del Señor.

Tan sólo a partir de nuestra propia conversión podremos ser verdaderos testigos, testigos fidedignos, del Evangelio, de la buena nueva de la salvación. Si nosotros somos los primeros en querer huir del compromiso que implica la llamada del Señor, de nada servirán nuestras palabras.

Nosotros somos afortunados, mucho más que los ninivitas; ellos tenían a un profeta, nosotros tenemos a aquel que es mucho más que Salomón y mucho más que Jonás.

El signo para nosotros es el mismo Cristo, el hijo de Dios hecho hombre para nuestra salvación. Nosotros fieles a su palabra, debemos ser signo para el mundo, signo de conversión, signo de esperanza; porque nuestro mundo necesita hoy, como siempre, de un signo único y definitivo y este no puede ser otro que el mismo Cristo.

dimarts, 8 de març del 2022

Dimarts de la I setmana de Quaresma

 

Martes de la I semana de Cuaresma

Monasterio Cisterciense de San Benito

Talavera de la Reina

8 de marzo de 2022

Is 55, 10-11; Sal 33 y Mt 6, 7-15

 

La palabra del Señor es aquella que no vuelve vacía, aquella que empapa la humanidad, la fecunda y la hace germinar. Cristo es la Palabra hecha carne, hecha humanidad, es Él quién nos abre las puertas del Reino, quién nos hace hijos de Dios, como repite tantas veces el Apóstol.

Cristo tiene pues una relación filial con el Padre, que es ahora también nuestro Padre. Por eso nos enseñó a dirigirnos al Padre tal cómo Él lo hacía, con sus mismas palabras.

Era costumbre entre los maestros judíos, también con Juan el Bautista, enseñar a sus discípulos una oración. Jesús les da a sus apóstolos, nos da a todos nosotros, mucho más que una oración, nos enseña a dirigirnos al Padre.

Si nos preguntasen cuantas veces al día repetimos esta oración quizás pudiésemos responder; si nos preguntasen cuantas veces a lo largo de nuestra vida hemos rezado el Padrenuestro seguramente seria ya imposible dar una respuesta.  Pero quizás de tanto repetirla corramos el riesgo de perder en todo o en parte la grandeza de sus palabras, la grandeza de lo que pedimos al Padre.

En primer lugar, nos dirigimos al Señor como Padre, siendo esta la primera grandeza, le pedimos que nos haga llegar su reino y que su voluntad se realice en la tierra como se hace en el cielo. Nosotros debemos ser en esta tierra instrumento de su voluntad, mensajeros de su reino.

Para serlo en verdad debemos recibir el perdón por el mal que, consciente o inconscientemente, hacemos y para ser perdonados debemos perdonar también nosotros. Si perdonamos seremos perdonados; si no perdonamos, no seremos perdonados, nos dice el Señor.

El Padrenuestro es una súplica confiada al Padre, que sabe muy bien lo que necesitamos; pero es a su vez un compromiso en nuestras vidas, un compromiso a ser obedientes a su voluntad, a compartir con nuestros hermanos el pan que se nos da, a ser embajadores, mensajeros del perdón. Si cumplimos con esto nos alejaremos del mal y haremos el bien.

En este tiempo privilegiado que es la Cuaresma, camino hacia la Pascua, dediquémosle nuestra atención a esta oración, recémosla con los labios y con el corazón. Dirijámonos  confiados al padre, a nuestro Padre; padre de todos lo que nos hace a todos hermanos con Cristo y por Cristo.

dilluns, 7 de març del 2022

Dilluns de la I setmana de Quaresma

 

Lunes de la I semana de Cuaresma

Monasterio Cisterciense de San Benito

Talavera de la Reina

7 de marzo de 2022

Lev 19, 1-2. 11-18; Sal 18 y Mt 25, 31-46

 

¿Cuándo te vimos? Nos cuesta reconocer al Señor en los demás, parece como si a veces olvidásemos que Dios nos creó a su imagen y semejanza; a todos nos creó por igual. Así Él está presente en todos y cada uno de nuestros hermanos. Pero este reconocimiento no deber ser meramente conceptual, intelectual sino que debe traducirse en obras.

Por eso el Señor ordenó a su pueblo, lo hemos escuchado del Levítico, ser santos como lo es nuestro Dios; un Dios santo y justo. Todos nosotros estamos llamados a la santidad, es esta una idea que repite el Papa Francisco con frecuencia, llamados a la santidad del día a día, lo que él denomina “los santos de la puerta de al lado”; los santos de la proximidad.

Porque para dar de comer, para acoger, para vestir, para visitar al enfermo o al preso, no se puede estar lejano al forastero, al desnudo, al enfermo o al preso. Tenemos ejemplos de proximidad al dolor, a la pobreza, a la enfermedad y al hambre en muchos santos, reconocidos como tales y muchísimos otros “santos de la puerta de al lado”.

Pero el primer ejemplo, el modelo es Cristo. El Hijo de Dios se hizo hombre para estar cerca de los hombres que sufren; para que nosotros fijemos a través de Él, nuestra mirada en el prójimo, que es el próximo, el que está más o menos cercano a nosotros.

Quizás nos hemos acostumbrado demasiado a ver imágenes de inmigrantes saltando vallas o muriendo en el mar por desesperación a los que vemos más como una amenaza que como a hermanos. Nos hemos acostumbrado demasiado a ver a los que huyen de la guerra que los vemos más como una molestia que como a hermanos. Olvidando siempre que un día ese inmigrante o ese refugiado podemos ser nosotros mismos.

¿Cuándo te vimos Señor, cuándo te vemos? Bien podría respondernos el Señor que le vemos a diario, sin reconocerle, porque somos incapaces de mirar a los demás con ojos de bondad y de amor.

Que este camino cuaresmal nos ayude a mirar al prójimo con la mirada de Dios, con la mirada del amor.

dimecres, 2 de març del 2022

Dimecres de Cendra

 

Dimecres de Cendra

2 de març de 2022

Jl 2,12-18; Salm 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17; 2C 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18

«Soc només pols i cendra» digué Abraham al Senyor (Gn 18,27) tot intercedint pels justos de Sodoma. Tant sols des de la humilitat, des de la consciència de la nostra petitesa ens podem adreçar al Senyor; sempre però confiats en la seva gran misericòrdia. La Quaresma és un temps fort, un temps privilegiat, un temps on poder girar confiats la mirada cap al Senyor amb més força encara. No és un temps privilegiat sols per sí mateix, sinó per damunt de tot perquè és el camí que ens porta cap a la Pasqua, cap a la plenitud. 

És aquest un temps de reconciliació amb Déu, un temps de conversió. No és el temps de la hipocresia, tampoc és un temps per viure endebades, per recórrer en va, no és un temps perdut. És un camí que ens porta cap a la vida plena, lliure del pecat, viscuda al costat del Crist gloriós que per la seva passió, mort i resurrecció ha guanyat per a nosaltres la Vida, amb majúscules. En aquest camí però hi trobem dificultats. Jesús mateix les compartí amb nosaltres per tal de mostrar-nos com vèncer-les. Del desert a Getsemaní Jesús és temptat, Ell que no va experimentar el pecat, va voler ser temptat per tal que nosaltres poguéssim ser justos segons la justícia de Déu, com ens ha dit l’Apòstol. La seva ascensió vers Jerusalem, vers el seu enlairament a la creu, el seu descens al país dels morts, no fou endebades, no fou un temps perdut; Ell ens obrí camí cap al Pare, Ell el primer d’entre els morts i el primogènit dels ressuscitats ens obrí el camí cap a la vida de la gloria. El camí cap a la Pasqua no és un camí planer, és un camí ple de perills, de riscos, de temptacions. Al desert, el lloc emblemàtic i privilegiat per a trobar a Déu i alhora on Satanàs posa els seus paranys aprofitant la debilitat humana, Jesús fou temptat però en la solitud la pregària esdevingué la seva força. A Getsemaní a les portes de la passió i a un tret de pedra d’uns endormiscats Pere, Jaume i Joan; Jesús fou temptat de nou però en sortí vencedor tot pregant fins a suar sang.

També nosaltres som temptats, «davant l’amarga desil·lusió per tants somnis trencats, davant de la preocupació pels reptes que ens concerneixen, davant del desànim per la pobresa dels nostres mitjans, tenim la temptació de tancar-nos en el propi egoisme individualista i refugiar-nos en la indiferència davant el patiment dels altres.» (Papa Francesc, Missatge per a la Quaresma de l’any 2022.) Així també nosaltres per la pregària podem arribar a vèncer la temptació, no malversant la gràcia que hem rebut, sinó certs i confiats de que en tot moment som sostinguts per l’esperit magnànim d’aquell contra qui hem pecat, d’aquell qui sempre s’encén de gelosia per la seva creatura i pel seu gran amor ens convida sempre a reconciliar-nos amb Ell. Aquest camí cap a la Pasqua no el podem fer amb les alforges buides, cal que les buidem de tota vanaglòria, del que és pura imatge, pura façana i les omplim d’autenticitat; sense tocs de trompeta sinó més aviat mirant que la nostra mà esquerra no sàpiga el bé que fa la dreta; cal que les omplim d’una pregària amagada, d’un dejuni que mostri una cara rentada i un cos perfumat. El que importa és fer camí cap al Pare, cap a aquell per qui no hi ha secrets, cap a aquell que veu tot el que és amagat, que veu el que hi ha al fons dels nostres cors i no es refia d’aparences enganyoses.  

Ara és de nou l’hora de la conversió, ara és de nou l’hora d’esquinçar-nos els cors perquè ara és de nou l’hora favorable, ara és de nou el dia de la salvació, ara és de nou l’hora per recobrar el goig de saber-nos salvats. Iniciem avui de nou aquest camí vers la celebració anual de la Pasqua, anunci de la nostra pròpia Pasqua. Fem-ho recordant que som pols, fem-ho demanant al Senyor arribar a la meta amb ànima pura, demanant-li el perdó dels nostres pecats i  fem-ho sempre certs de la misericòrdia del Senyor i del seu immens amor per nosaltres. Perquè en paraules del Papa Benet XVI: «La resurrecció de Crist anima les esperances terrenals amb la «gran esperança» de la vida eterna i introdueix ja en el temps present la llavor de la salvació.» (Spes Salvi, 3,7).