Sant
Magí, màrtir Copatró de Tarragona
Tarragona
19 d’agost de 2022
Capella
del Portal del Carro
Sv 3,1-9;
Salm 126(125),12ab.2cd-3.4-5.6 (R 3); Jm
1,2-4.12 i Jn 17,11b-19
Sant
Magí fou un home just, refiat d’estar en mans de Déu i si va semblar que als
ulls dels seus insensats perseguidors moria, de fet arribava a una vida molt
més plena que la que li havien arrabassat. Els seus botxins cregueren que li
havien infringit un càstig mortal, però per a ell no fou sinó l’avantsala d’una
felicitat immensa, perquè estava cert de la immortalitat de la seva ànima i
confiava plenament en que si sembrava la seva vida amb llàgrimes als ulls
cridaria de goig a la sega, quan arribés davant del Pare. Fou un home just
perquè al llarg del seu pas per aquest món feu el bé. Sant Magí s’apiadà de
tothom, donant de beure als qui estaven assedegats per l’esforç de perseguir-lo,
guarint endimoniats i a canvi no rebé pas cap premi terrenal, sinó que fou
perseguit fins a la mort.
En ell
però no hi havia lloc per a tornar mal per mal, ens ho ha dit la carta de sant
Jaume, es tingué per molt feliç passant proves, veient com la seva fe era
provada com l’or al gresol, i ho suportà tot amb paciència fins a la fi, una fi
que de fet era el començament d’una vida vertadera, rica i plena. Essent
constant, essent perseverant, sant Magí rebé a la fi la corona de la gloria,
aquella que el Senyor reserva als qui l’estimen i sant Magí fou abans que res
un enamorat del Crist. La gloria, que l’Església li reconeix, se l’havia ben
guanyat perquè l’amor sant Magí no el reservà
ni per a ell mateix ni pels seus amics, ni tal sols per al Senyor tot
sol; sant Magí entengué que malgrat ser odiat, que malgrat ser perseguit, que malgrat
no ser del món, havia estat enviat per a ser testimoni de la veritat i aquell
qui és la veritat i la vida ens ha deixat dos grans manaments: Estimar a Déu i
estimar als altres com a nosaltres mateixos i així ho feu sant Magí sense fer
accepció de persones, com diria sant Benet a la seva Regla que encara avui
inspira la vida dels monjos. El màrtir de la Brufaganya estimà a tothom, fossin
els seu amics o fossin els seus perseguidors. I aquest amor de sant Magí a Déu
i als germans és el seu gran llegat. El practicà amb la filla del governador
Dacià, i rebé com a premi una presó encara més fosca i rigorosa; el practicà
amb els qui havent-lo torturat quedaren extenuats i rebé de les seves mateixes mans
la mort. Però la seva és una herència que traspassà fins i tot llur vida
terrena per arribar segles després a mostrar-se en uns fets, com els ocorreguts
en aquest mateix indret durant l’evacuació de l’exèrcit napoleònic o salvant
tantes embarcacions dels perills del naufragi; perquè estimar no pot ser
quelcom teòric, ha de ser pràctic; no pot ser quelcom limitat en el temps, ha
de ser etern. Com ens diu sant Jaume la fe sense obres és morta, de res val
(Cf. Jm 2,18); així mateix l’amor sense demostrar-lo, sense exercir-lo de res o
de molt poc val.
Més
enllà de la visió romàntica que puguem tenir de sant Magí, un sant que arriba al
fons dels nostres cors i que portem al cor tots els tarragonins; la seva figura
és un testimoni de fe i d’amor. La fe alimentava la seva vida, li donava
fortalesa i aquesta fe la mostrava amb obres, amb fets. En paraules del Papa
Francesc dites amb motiu de la beatificació de san Óscar Romero: «El màrtir no
és algú que ha quedat relegat en el passat, una bonica imatge que engalana els
nostres temples i que recordem amb una certa nostàlgia. No, el màrtir és un
germà, una germana, que continua acompanyant-nos en el misteri de la comunió
dels sants, i que, unit a Crist, no es desentén del nostre peregrinar terrenal,
dels nostres sofriments, de les nostres angoixes.» (30 d’octubre de 2015).
Què
ens diu sant Magí a nosaltres avui, ara i aquí? El mateix que digué i mostrà
als seus contemporanis; que ens cal estimar sense distincions. Perquè també
avui hi ha assedegats i nosaltres, certament sense el poder de fer miracles,
cadascun de nosaltres amb la nostra responsabilitat, amb les nostres migrades
forces, hem de mostrar aquest amor que sant Magí va manifestar. Perquè també
avui l’odi encega a molts, com a aquells que sortint per aquest mateix portal
plens d’odi quedaren cecs perquè no podien veure en sant Magí, no podien veure
en qualsevol altre al proïsme, reconèixer-hi a aquell qui ens cal estimar. Aquest
és el seu llegat, el seu missatge, la seva herència; mirar de calmar la set
dels assedegats, mirant de treure l’odi dels cors d’aquells a qui el mateix odi
deixa cecs; mirant de treure el mal, del cor dels altres. És aquest un missatge
d’ahir, d’avui i per sempre. Nosaltres creients no ho hem d’oblidar mai això i
per aquest motiu fem avui memòria de sant Magí i ho fem de nou en aquesta
entranyable capella del Portal del Carro, al costat de la porta per on la
tradició ens diu que sant Magí fugí de Tarragona per retornar a la Brufaganya,
on sols volia cercar Déu, i la mateixa porta per on sortiren els seus
perseguidors encegats per l’odi. És aquesta capella, salvada per la intercessió
del sant de la destrucció durant la guerra del francès, on els tarragonins ens
hi sentim com a casa, i així ens hi han fet sentir també els administradors que
ha tingut; ho veiem tant sols recordant-ne els darrers com el Dr. Pere Batlle,
Mossèn Tomàs Bartolí o Mossèn Francesc Gallart, tots d’entranyable memòria i
als qui recordem com a testimonis amorosos de la fe i del culte a sant Magí.
Ells han estat, cadascun a la seva manera, transmissors d’aquest amor que sant
Magí va viure i va transmetre. Ells estimaven sant Magí perquè estimaren aquell
a qui sant Magí estimà, el Crist, perquè sant Magí no obrava per ell mateix, ho
feia mogut per la força del Senyor a qui estimava i a qui cercava en la solitud
de la Brufaganya.
I el
Senyor també l’estimava a ell, per això fou alliberat pels àngels de la presó.
Com als apòstols a qui de nit l'àngel del Senyor va obrir les portes de la
presó i els va fer sortir per que anessin a predicar al temple (Cf. Ac 5,19). Com
Pere que empresonat a Jerusalem per Herodes i mentre dormia entre dos soldats,
lligat amb dues cadenes, i els sentinelles feien guàrdia davant la porta de la
presó; tot d'una es va presentar un àngel del Senyor i el calabós s'omplí de
claror; l’àngel li manà d’aixecar-se, de cenyir-se, de posar-se les sandàlies i
el mantell i de seguir-lo (Cf. Ac 12,6). Com Pau, l’Apòstol i el nostre
evangelitzador, que veié a Filips la presó sotragada per un terratrèmol i les
seves cadenes trencades (Cf. Ac 16,26). Els Apòstols, Pere i Pau, com sant Magí
no havien fet res que meresqués la pena de mort o la presó; eren
perseguits per predicar el missatge de Jesús. Per obra de Déu sant Magí feu
encara fins i tot com el mateix Moisés, va alçar la mà i amb el bastó va picar
la roca tres vegades i va sortir-ne aigua abundant i en begueren els seus
botxins, com n`havia begut el poble d’Israel al desert amb el seu bestiar (Cf. Nm.
209,11). Una aigua que mort sant Magí conserva el poder guaridor, però es feu
desagradable; perquè no tot són flors i violes a la vida, per alliberar-nos del
mal i a vegades cal patir, com patiren els màrtirs. El màrtir no és aquell que
viu el martiri amb resignada impotència, el màrtir és aquell qui el viu amb
joia, amb alegria, amb confiança. Com santa Tecla, aquella dona agosarada que
ho deixà tot per seguir al Crist anunciat per l’Apòstol, per sant Pau; com
Fructuós que en el darrer moment davant les flames no tenia cap altra cosa al
cap que l’Església estesa d’orient a occident; com els màrtirs més propers als
nostres temps encapçalats pel beat Manuel Borràs; o com aquells altres màrtirs,
els del martiri de cada dia, que sovint sense arribar a morir a mans dels seus
perseguidors, sense arribar a donar la vida, sí que la consumiren patint
persecució i exili a més d’incomprensions i calumnies, com el Cardenal Vidal i
Barraquer i tants d’altres també avui.
Sempre
és temps de màrtirs, perquè sempre és temps de donar testimoni de la fe amb
serenor i confiança. Déu no fa als màrtirs, als màrtirs els fem nosaltres els
homes i dones deixant d’estimar al proïsme, odiant, quedant cecs per l’odi; el
que Déu fa és donar-los la fortalesa en les proves i fermesa en la fe. Sant
Magí, aquest home miraculós que coneixem entre la llegenda i la realitat, és un
sant de la porta del costat, com diria el papa Francesc, un sant proper al qual
també avui hem d’invocar. Perquè al nostre món encara hi ha set de justícia i a
vegades aquesta set la tenim molt a prop, la veiem en els qui no tenen feina,
en els qui són desnonats i es queden sense llar, en els qui han de fugir del
seu país per causes polítiques, econòmiques o de guerra, en els qui són
injustament perseguits per defensar els drets dels altres. Al nostre món, avui
com sempre li cal l’aigua de la solidaritat, de la fraternitat, de la justícia
social i de la pau.
Ara
aquí els tarragonins de nou aplegats en aquesta entranyable capella del Portal
del Carro, demanem al Senyor, per intercessió del gloriós sant Magí, que faci
de tots nosaltres homes i dones aimants del proïsme, perquè qui estima no vol
pas mal al qui és estimat. El desamor és el primer pas cap a l’odi; un odi com el
d’aquell prefecte de nom Dacià que ni havent vist la seva filla guarida per
sant Magí, desistí en perseguir-lo i perseverà fins a saber-lo mort. Però
aquella mort era tant sols una aparença, aquella mort, fruit de l’odi, era al
cap i a la fi la glorificació de sant Magí, aquell home que estimà tant que es
compadí fins i tot dels seus perseguidors i sacià la set dels seus botxins.
Aquest és el missatge de sant Magí, l’amor; aquest és el seu llegat, aquest és
el seu exemple a seguir. Tant de bo que siguem capaços d’imitar-lo i de
seguir-lo, amb les nostres migrades forces, segurament sense tanta valentia,
però al menys amb la convicció de saber que hem d’estimar a Déu i al proïsme
com a nosaltres mateixos.
Que
sant Magí ens hi ajudi a nosaltres aquí presents i a tots els tarragonins de
naixement i d’adopció, a tots aquells qui el tenim per copatró.