Dimecres de Cendra

 

Dimecres de Cendra

22 de febrer de 2023

Jl 2,12-18; Salm 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17; 2C 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18

Ara és l’hora favorable per a la conversió, ara és el temps per a avançar en aquest camí de conversió. La Quaresma ens surt al pas cada any com una oportunitat, al llarg d’aquest temps Déu mateix ens surt a l’encontre amb més força potser que en altres moments per a viure el centre, el nucli de la nostra fe: la passió, mort i resurrecció del Senyor; el cimal del misteri de la redempció. Jesús mateix va fent camí cap al seu destí, vers Jerusalem i ens convida a unir-nos a Ell, a fer camí amb ell per tal de poder compartir també amb Ell la gloria que li té reservada el seu Pare, que és també el nostre pare.

La Quaresma és abans que res camí de conversió, com ens diu el profeta Joel; una conversió profunda, radical que no pot ser tant sols de façana sinó que ha ser de cor, ha de transformar la nostra manera d’obrar, de pensar, d’observar als altres intentant de fer-ho amb la mirada de Déu. Sols Déu és perfecte, tots nosaltres som perfectibles, tots estem per tant convidats a viure aquest temps quaresmal com una nova oportunitat per a emmirallar-nos en Crist. Cert que mai no podrem ser com Ell, però també és cert que Ell mateix encarnant-se, fent-se home ens ha volgut mostrar que podem viure com a fills de Déu si ens deixem amarar de la seva gràcia per esdevenir també nosaltres benignes i entranyables. No es tracta d’una conversió de façana, no es tracta d’esquinçar-nos els vestits, sinó el cor; sols així podrem caminar al seu costat quan la seva vida ja declina, al capvespre de la creu que és anunci de l’alabada de la resurrecció. Tanmateix la nostra conversió fent morir l’home antic ha de ser anunci de l’home nou, aquell que redimit per la passió, mort i resurrecció del Fill ens fa fills del Pare, cohereus amb el mateix Crist; però per començar a caminar ens cal abans que res el penediment. El salmista ens convida a reconèixer les nostres faltes, a reconèixer que hem fet el que és dolent als ulls de Déu i a demanar el perdó dels nostres pecats per tal de poder ser purificats.

El camí de la conversió passa per la reconciliació a la que ens convida l’Apòstol. La benignitat de Déu ha de ser corresposta amb el nostre desig de renéixer amb un esperit cada cop més ferm, no podem restar de braços creuats malversant la gràcia que hem rebut si volem ser justos  segons la justícia de Déu. Ell ens ha escoltat i ens convida a aprofitar l’hora favorable que tenim davant dels ulls. La Quaresma és el moment de l’any litúrgic privilegiat per a viure aquesta reconciliació amb Déu per tal de poder arribar amb una ànima pura a la celebració del misteri pasqual. Des d’antic l’Església ha viscut la Quaresma com un camí de catecumenat, l’assemblea acompanya als qui seran incorporats pel baptisme a l’Església en la solemnitat de les solemnitats, la Vetlla Pasqual. Tots plegats hem de viure aquest temps com una renovació profunda del nostre lligam amb el Senyor pel baptisme, un baptisme que no ha perdut pas l’eficàcia però que nosaltres mateixos n’hem esmorteït els efectes amb les nostres fragilitats, amb les nostres faltes, amb els nostres pecats. També nosaltres caminant vers la creu, caminant vers el sepulcre buit, caminant vers la Pasqua ens hem d’anar deixant reconciliar amb Déu, ens hem d’anar obrint de nou a la seva gràcia.

En aquest camí de conversió que és la Quaresma, no hi ha lloc per a la hipocresia, pels gestos buits que ja tenen en ells mateixos la seva recompensa. Per poder avançar ens cal mirar sempre de cercar la recompensa del nostre Pare del cel, no pas l’alabança dels homes. Ens cal pensar en aquell per a qui no hi ha secrets, aquell qui veu el que és amagat, aquell que tant sols Ell ens pot recompensar i no recompensa pas almoines lliurades a tocs de trompeta, pregàries fetes a les cantonades de les places, posats tristos i cares desfigurades; sinó que ens demana que ens deixem elevar els esperits per tal d’assolir aquella força i aquella victòria que Crist, el Senyor, va assolir per a nosaltres, no pas amb posats amarats d’hipocresia, sinó amb la nuesa i el silenci del desert, de la creu i del sepulcre; anuncis tots ells de la joia pasqual. Sense desert, sense creu, sense sepulcre no hi ha resurrecció. Tampoc per a nosaltres sense conversió de cor no hi ha Quaresma i sense Quaresma no hi ha Pasqua.

Diumenge VII durant l’any / Cicle A

 

Diumenge VII durant l’any / Cicle A

19 de febrer de 2023

Capella de santa Caterina

Lv 19,1-2.17-18; Salm 102,1-2.3-4.8 i 10.12-13; 1C 3,16-23 i Mt 5,38-48

 

“Ull per ull, dent per dent”, “tal faràs tal trobaràs”, “qui la fa la paga”, i altres dites similars no tant sols estan ben arrelades en el llenguatge popular sinó que expressen una idea encara més ben arrelada en la nostra mentalitat. No ja a nivell individual, sinó que també a nivell polític internacional, l’estratègia de l’acció i repressió, d’escalada fins i tot bèl·lica, està ben present arreu del món, ho veiem cada dia en tants conflictes, en aquells dels que es parla més i en aquells dels que no se’n parla tant. Però això no és pas el que Déu vol de nosaltres, és el que ens surt ben sovint de dins, però no és pas l’actitud que hauríem de tenir.

El Senyor que és compassiu i benigne, com ens ha dit el salmista, ja va manar a Moisés de ser sants, de no tenir malícia en el cor, de no venjar-se, de guardar rancúnia; en definitiva d’estimar als altres com a nosaltres mateixos. Aquest diumenge ens torna a sortir l’expressió “doncs jo us dic” posada per l’evangelista sant mateu en boca de Jesús. Ell no ha vingut a abolir la llei, ho veiem avui ben clarament, sinó a recordar-nos-la, a portar-la a ple acompliment. Som nosaltres els qui fem lectures esbiaixades de la llei, la interpretem a la nostra manera, a la nostra conveniència i al cap i a la fi la manipulem, l’adulterem. Oblidem aleshores el que ens ha dit l’Apòstol, que som temples de Déu, que Déu habita en nosaltres, que som de Crist i que Crist és de Déu, és Déu.

La temptació de fer “capelletes” que tant sovint ens assalta, de jutjar nosaltres qui és digne seguidor del Crist i qui no ho és, neix precisament de la rancúnia, de la malícia. No som seguidors d’aquell o de l’altra, de Pau, d’Apol·ló o de Quefes, com diria sant Pau; som seguidors del Crist i el missatge del Crist és ben clar i transparent: Estimar als enemics, no tornar-se contra el qui ens fa mal, donar-li fins i tot el mantell al qui vol el nostre vestit o portar la càrrega mitja hora al qui ens vol obligar a portar-la un quart d’hora.

Sí, tot això no està de moda, no són pas els valors de la major part de la nostra societat que situa la voluntat personal per damunt de qualsevol altra cosa i sobretot per damunt de Déu. Una societat que ha oblidat el sentit de la transcendència acaba per abandonar i oblidar la llei de Déu, la llei de l’amor, perquè és aquesta i no pas cap altra la llei de Crist. Ell estimà fins a l’extrem, Ell és l’amor. No es tracta de si aquella o l’altra llei humana són justes o injustes, es tracta de tenir ben clara la prioritat i la prioritat és estimar com el Senyor ens diu d’estimar i com Ell mateix ens ha mostrat que s’estima. Per al Senyor no hi accepció de persones, no hi ha distincions en l’amor entre bons i dolents, entre justos i injustos; Ell fa sortir el sol i fa ploure per a tothom, sense accepcions de cap mena, ni de llengua, ni de raça, ni de condició econòmica o cultural; som nosaltres els qui aixequem barreres i murs supostament per defensar-nos, quan veritablement ho fem per aïllar-nos en la nostra falsa seguretat. El nostre model és el Senyor, que no ens castiga com mereixem, ni ens paga com deuria les nostres culpes i ens ensenya a nosaltres a fer el mateix, ens convida a imitar-lo.   

Diumenge VI durant l’any / Cicle A

 

Diumenge VI durant l’any / Cicle A

12 de febrer de 2023

Sir 15,15-20; Salm 18,1-2.4-5.17-18.33-34; 1C 2,6-10 i Mt 5,17-37

«Doncs jo us dic» és l’expressió emprada per Jesús per mostrar-nos la plenitud de la Llei, aquella Llei que ell no ha vingut a desautoritzar sinó a completar; aquella Llei que donà Déu a Moisés al Sinaí per tal de que el poble que dubtava d’Ell, que ja acariciava d’adorar un vedell de fosa, fet per mans d’homes, pogués viure seguint els preceptes del Senyor; aquella Llei que l’Apòstol Pau defineix com educadora dels ignorants, mestre dels qui no saben, el lloc on trobar l'expressió clara del coneixement i de la veritat (Cf. Rm 2,20). Una llei, qualsevol llei, sorgeix quan es vulneren determinats drets de la persona, l’ésser creat per Déu a imatge seva i que ha estat objecte i centre de l’obra de la redempció. Quan es trencà la confiança de l’home en Déu, que li havia prohibit sols una sola cosa, per aquesta seva infidelitat Déu li barrà el pas al paradís i l’imposà la llei del treball. Quan al desert el poble alliberat del domini dels egipcis cercava nous esclavatges idolàtrics, li donà el decàleg. Però la infidelitat del poble vers la llei no ha desaparegut al llarg dels temps i d’ella no s’escapen pas els mestres de la llei i els fariseus que s'han assegut a la càtedra de Moisès; que diuen el que cal fer i observar, però no actuen, perquè diuen i no fan; preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit (Cf. Mt 23,2-4). Però ara en Crist no tenim pas un gran sacerdot incapaç de compadir-se de les nostres febleses: ell, de manera semblant a nosaltres, ha estat provat en tot, encara que sense pecar (Cf. He 4,15), per això ens pot dir amb tota autoritat: «doncs jo us dic».

I què és el que ens diu Crist? Doncs que ja no n`hi ha prou amb no matar, cal no dir paraules de menyspreu, ni insultar. Què no n’hi ha prou amb no cometre adulteri, cal no mirar amb mal desig des del fons del cor. Què no n’hi ha prou amb no trencar els juraments, cal no jurar pel que no podem fer tornar blanc o negre. Senzillament hem de dir sí, quan és sí i no, quan és no; sí a la vertadera vida, no al pecat. Aquesta és la saviesa enclosa en el pla de Déu, ens ha dit l’Apòstol, que sols podem rebre amb una fe prou madura. Moltes d’aquestes coses no tenen avui bona premsa, la nostra societat, cada cop més acomodatícia i relativitzadora va normalitzant situacions que xoquen amb el que ens diu també avui Jesús. Però certament Jesús, el Crist, tampoc no fou pas benvist pels mestres de la llei del seu temps, per aquells qui es vantaven de conèixer-la però que de fet no la practicaven; Crist podia ser vist en certa manera com un antisistema, quan de fet no vingué pas a abolir la Llei del seu Pare, que gràcies a Ell és també el nostre Pare, sinó a portar-la al seu ple acompliment. Això xocà amb la mentalitat dels que havien anat interpretant la Llei de manera acomodatícia als seus interessos, que l’havien amansit per tal de que no els perjudiqués en l’acompliment, no pas de la Llei sinó de la seva pròpia voluntat. Això xoca també avui amb determinades mentalitats i el magisteri de Crist, que és el de l’Església, és sovint titllat d’anar contra determinades pautes de comportament social; però el missatge de Crist segueix viu també avui.

Però qui sap si tampoc nosaltres som millors que aquells mestres de la Llei; qui sap si ara mateix tots i cadascun de nosaltres, que estem vora l’altar a punt de presentar l’ofrena del cos i de la sang del Crist, no ens hauríem de donar mitja volta, anar a arranjar les malifetes que hem fet als altres i sols llavors tornar i presentar l’ofrena. La Llei de Déu no és fàcil d’acomplir, perquè és exigent i Jesús arriba al límit de l’exigència portant-la al seu acompliment donant la seva pròpia vida. És per mostrar-nos el camí de la Llei que ha mort en creu i ressuscitant ha vençut a la mort. Perquè la Llei no té sentit per si mateixa, és un camí, un instrument per arribar a Déu. Està a les nostres mans seguir-lo o abandonar-lo. La tria la fem nosaltres, ens ho ha dit el Siràcida, perquè també avui tenim al davant el foc i l’aigua; la vida i la mort. Escollir hauria de ser-nos fàcil perquè la Llei divina no és un jou pesat d'esclavatge, sinó do de gràcia que allibera i condueix a la felicitat, és font i centre de la vida. Acomplir-la exigeix això sí, l'escolta del cor, una escolta feta d'obediència no servil, sinó filial, confiada, conscient; això és, fruit d’una trobada personal amb el Senyor de la vida, una trobada que s'ha de traduir en decisions concretes i convertir-se en camí i seguiment, en una realitat palpable en les nostres vides (Cf. Benet XVI 9 de novembre de 2011).

Presentació del Senyor

 

Presentació del Senyor

2 de febrer de 2023

Ml 3,1-4; Salm 23,7.8.9.10; He 2,14-18; Lc 2,22-40

«Els meus ulls han vist al Salvador» (Lc 2,30).

Exclamà Simeó prenent l’infant en braços. Aquest Salvador no ha vingut pas amb esclats de veu, ni enmig de la cridòria joiosa i enfervorida del poble d’Israel, que és el seu poble. En la seva presentació davant de Déu, davant del seu Pare, sols hi ha un ancià just i pietós, una anciana dedicada nit i dia al culte de Déu i uns pares fidels complidors del que està prescrit. No han sortit els grans sacerdots a rebre’l, però sortiran més tard, ho faran quan vegin en Ell una amenaça, intentant comprometre’l i a la fi a demanar la seva mort.

Els pares de Jesús portant al seu fill a Jerusalem per presentar-lo havien d’oferir un sacrifici i certament portaven, gaire bé sense adonar-se, la víctima del més gran sacrifici, aquella oblació digna del Pare, més gran que la d’Abraham oferint al seu fill Isaac. En la vida d’aquest infant res no s’aparta del que manava la llei de Moisés, els seus pares fan tot tal com diu la Llei del Senyor. Ell, que ha vingut a ser presentat a tots els pobles, a ser la llum que es reveli a les nacions, no se salta ni una lletra de la Llei del poble d’Israel. Per això dirà amb tota raó: «No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud» (Mt 5,17). Jesús és fill d’una família, de la sang del poble d’Israel, s’ha emparentat amb la humanitat d’una manera concreta i s’ha volgut fer un home qualsevol, igual en tot a nosaltres, llevat del pecat, no guardant-se gelosament la seva condició divina sinó compartint la nostra feble condició humana i així d’aquesta manera humil i callada durà a la plenitud la Llei, duent a terme la nostra redempció.

«Aquí teniu l'home!» (Jn 19,5).

Dirà Pilat als sacerdots i als guardes del temple quan Jesús pugi a Jerusalem per oferir-se com a víctima pels nostres pecats. I ara a aquest home el tenim portat pels seus pares com a noi fill primer, per ser consagrat al Senyor, que oferiran pel seu rescat un parell de tórtores o dos colomins, en record de l’alliberament del poble a I’Egipte. Ja ens ho anuncia Simeó, aquest noi serà una senyera combatuda, i de quina manera. A causa d’ell el dolor sacsejarà a la seva mare, com una espasa que traspassa l’ànima, afligirà a Maria com un dolor de part. És el preu que pagarà l’àngel de l’aliança, que entra ara al seu temple per alliberar-nos del pecat i de la mort, per fer-nos veritablement fills de Déu, fills amb el fill, perquè el preu del nostre rescat serà la seva mort en creu. Com escriu la Carta als hebreus: «la sang de Crist, que per l'Esperit etern s'ha ofert ell mateix a Déu com a víctima sense cap defecte, amb molta més raó purificarà la nostra consciència de les obres que porten la mort, i podrem donar culte al Déu viu.» (He 9,14).

«Aquí teniu el vostre rei.» (Jn 19,14).

Dirà Pilat als jueus que cridaven amb força demanant la crucifixió de Jesús, quan al pati del pretori estigui a punt de ser condemnat a morir clavat a la creu, en la que tindrà per capçal una inscripció que el declararà rei dels jueus. De la creu estant Jesús veurà el temple on un dia fou presentat pels seus pares, on Simeó profetitzà aquell dolor tan gran i d’on haurà tret els mercaders que han convertit la casa del seu Pare en un mercat. Si Anna donava gràcies a Déu per haver vist aquell infant i en parlava a tothom, a la fi el poble cridarà amb força per demanar-ne la mort i una mort de creu.

Veritablement aquest infant és rei, és aquell de qui Malaquies ens ha dit que davant seu ningú es mantindrà dret, que serà com el foc del fonedor, que s’asseurà a fondre, a depurar i a purificar. Però el seu reialme no és d’aquest món, no respon als criteris humans, respon al pla de Déu, revelat avui a Simeó i a Anna, predicat aviat al poble d’Israel, fet realitat acollint i cridant als pecadors i als rebutjats, tornant la vista als cecs i la parla als muts, un pla que passa per la creu i acaba amb un sepulcre buit. El pla de Déu no respon sovint a les nostres expectatives, és tota una altra cosa, sovint molt allunyada de les nostres estretes mires, sempre marcades per les nostres febleses tant físiques com morals.

«Déu li havia donat el seu favor.» (Lc 2,40).

I a través d’Ell, el Pare ens ha donat el seu favor també a nosaltres. Esdevenint Crist l’oblació digna i agradable al Senyor, nosaltres un dia ens podrem presentar davant del seu Pare, que és el nostre Pare, amb el cor purificat, quan es revelin els sentiments amagats als cors de molts, també als nostres; quan tant de bo puguem demanar com Simeó que el Senyor ens deixi anar en pau, quan tant de bo hàgim pogut veure i reconegut al Salvador i la seva llum amb els ulls de la fe. El seu pare i la seva mare estaven meravellats  del que es deia del seu fill. Nosaltres també hem d’estar meravellats, meravellosament agraïts al Senyor que no ha dubtat en prendre la condició humana, en fer-se obedient i en acceptar una mort de creu, en vèncer la mort i en compartir amb nosaltres la seva resurrecció i tot perquè ens estima i ens vol vora seu al Regne.

Aquest infant home i rei, Salvador de tots els pobles, tenia el favor de Déu, perquè Déu està al nostre favor, al nostre costat, fins al límit de donar la vida per nosaltres per la nostra salvació; estimant-nos fins a l’extrem. En paraules de sant Joan: «L'amor consisteix en això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ens ha estimat primer i ha enviat el seu Fill com a víctima que expia els nostres pecats.» (1Jn 4,10). Per a complir-ho el portaren a Jerusalem, avui els seus pares al temple, demà una multitud al calvari, a la fi el Pare a la gloria; fou a Jerusalem on s’acomplí el que havia dit: «Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré.» (Jn 2,19).   Es referia al nou temple, al santuari del seu cos, que un cop ofert com a víctima i en ressuscitar d'entre els morts ha estat edificat d’una vegada per sempre. Fou quan els seus deixebles van creure en l'Escriptura i en la paraula que els havia dit; fou quan veieren també ells al Messies del Senyor.