Sant Robert, Sant Alberic i
Sant Esteve
Abats de Cister
26 de gener de 2017
Sir 44,1-10-15; Salm 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10, 24b-30
Els nostres pares eren homes piadosos dels quals ara
nosaltres fem memòria del seu record, del seu bon nom i de la seva bondat. Robert,
Alberic i Esteve cercant de portar una vida més d’acord a l’esperit de la Regla
de sant Benet amb disset monjos més, deixant el seu monestir, es dirigiren un
21 de març de l’any 1098 a Cister. Ells creien en la necessitat de viure amb
més profunditat l’esperit de la santa Regla i posseïren així ja anticipadament
allò que desitjaven trobar. Sortiren del seu monestir sense saber massa bé que
els esperava i obeint la invitació d’anar-se’n, convençuts com Abraham, que Déu
els cridava. Fou a Cister on es deliren sota precàries construccions per aquella
ciutat ben fonamentada, definitiva que té a Déu com a arquitecte i constructor.
Ells també partint d’una vida monàstica que consideraven estèril aconseguirem
com Sara la capacitat de fundar un llinatge del qual avui nosaltres formem
part. D’aquella vintena d’homes nasqué una descendència nombrosa que ha
perdurat durant nou segles maldant de persever en l’amor al lloc i a
l’observança de la santa Regla.
Robert. Alberic i Esteve gràcies a la fe començaren a
caminar per la gràcia de Déu, sabuts que no posseirien en aquest món allò que
Déu els havia promès sinó que tant sols ho entreveurien de lluny estant,
sentint-se així com a forasters i estrangers en aquesta terra. Ells cercaven
una pàtria millor, la pàtria celestial, allí on Déu, que no s’avergonyí
d’anomenar-se el seu Déu, els tenia preparada una ciutat, el monestir
definitivament nou. Ells varen deixar casa, germans i germanes, pare, mare,
fills o camps i en el món futur Déu els va reservar la vida eterna.
Què ens diuen avui a nosaltres els nostres sants
fundadors Robert, Alberic i Esteve? Què ens queda del seu testimoni? Què els
demanem aconseguir per la seva intercessió? Ens diuen que seguim caminant confiats
vers Crist, ens resten el seu exemple i el seu mestratge, i els demanem que ens
ajudin a córrer amb tota l’ànima cap a la vida eterna, que el seu testimoni de
vida monàstica faci que instruïts amb els seus ensenyaments espirituals maldem
en les bones obres i posem en pràctica la fe a través de la caritat i seguim
així fidelment el camí que ells encetaren. La tradició, l’espiritualitat
cistercenca, plena d’humanisme, no ens arriba sols pels textos que els nostres
pares ens deixaren sinó que és fonamentalment tradició viscuda, història viva.
Parlar de tradició no és parlar tant sols de passat sinó que és parlar també de
present i sobretot de futur. Per viure el present i per construir el futur ens cal
però no oblidar mai el passat, tenint present tothora d’on venim i quins són els
nostres orígens.
La nostra història com a cistercencs és una realitat
encarnada en personatges, en rostres concrets que han construït el nostre present
i ara ens demanen a nosaltres de treballar avui per edificar el nostre futur.
Tots aquells que ens han precedit en les nostres comunitats han construït la
realitat actual, uns ho hauran fet anònimament, d’altres els recordem com a
exemples, com Robert, Alberic i Esteve que moguts per un amor immens a la
humilitat, amb una gran capacitat de paternitat, una sensibilitat eclesial
generosa i portant la llavor de la renovació i la reforma al desert de Cister
ens emplacen avui a donar fruits, uns fruits que durin i esdevinguin a la fi
llavors de futur.
A Cister es visqué la força renovadora del misteri
pasqual. Robert, Alberic i Esteve essent veritables testimonis de l’Evangeli
ens deixaren exemple de solidaritat fraterna en una veritable comunitat de fe i
d’amor. La seva
memòria ens fa donar avui gràcies a Déu, per tots aquells que en el clos dels
monestirs han dedicat la seva vida a la recerca de Crist amatents als germans.
El seu record és també el nostre compromís a mantenir-nos fidels al seu
esperit, a la Regla i al lloc. Som els seus marmessors, però no podrem mantenir
el seu llegat ni fer fructificar els talents que han deixat a les nostres mans,
si no confiem en Crist. Sols Déu ho pot tot, amb Déu al costat tot esdevé a
l’abast, i considerant-nos servents inútils de l’únic i vertader Rei, Senyor i
Mestre nostre, deixant els nostres propis interessos i fiats en la vida eterna,
se’ns donarà ja aquí el cent per ú.
Que
Déu per a qui és fàcil fer d’allò petit coses grans i del poc molt, mogui els
nostres cors. Que ens ajudi a portar els treballs i dificultats, ni tants ni
tant extrems com els que patiren els nostre pares, per seguir les petjades de
Crist i estimant la Regla en l'obrador on hem de practicar amb diligència totes
aquestes coses, que és el clos del monestir i l'estabilitat en la comunitat. Que com ells, aquells
soldats de Crist a qui l’aspror del lloc no desencoratjà en el seu ferm
propòsit concebut en el seu ànim, no anteposem mai res a l’amor del Crist el qual ens dugui, com
a ells, tots junts a la vida eterna, a aquella pàtria millor, la pàtria
celestial.