Diumenge
XXIX Durant l'any / Cicle A
22 d’octubre de 2017
Is 45,1.4-6; Salm
95,1 i 3.4-5.7-8.9-10a i c; 1Te 1,1-5b i Mt 22,15-21
Jesús és aquell qui
diu sempre la veritat, el qui ensenya de debò els camins de Déu, sense
miraments per ningú sigui qui sigui; aquell qui no obra per complaure als homes
sinó per agradar a Déu; és el servent del Senyor, el seu elegit. Ho reconeixen,
al menys de boca, fins i tot aquests fariseus que persegueixen la manera de
sorprendre’l en alguna paraula comprometedora i van al seu encontre amb un grup
d’herodians, contraris Roma. Es que a l’època de Jesús l’imperi romà dominava
d’orient a occident, tot el voltant de la Mediterrània estava sotmès al seu
poder, però era alhora fogar de civilització, de cultura, de dret, i la seva
herència està encara ben present en la nostra societat i en la nostra cultura.
Però el que interessa als fariseus no és treure de Jesús una declaració a favor
o en contra de Roma, sinó comprometre’l. L’evangelista Mateu ens ho va mostrant
un cop Jesús ha entrat a Jerusalem i ha foragitat als mercaders del Temple. Els
grans sacerdots li pregunten amb quina autoritat actua; uns saduceus
l’interroguen de qui serà esposa en la vida eterna una dona que s’ha anat
casant i quedant vídua successivament de set marits. Avui Jesús els interpel·la
dient-los «hipòcrites, per què proveu de comprometre'm?», al final els anomenarà guies cecs i estúpids i
anunciarà la destrucció del Temple i de Jerusalem, que arribarà precisament de
la mà de Roma.
Perquè el Regne que
Jesús ha vingut a portar està més enllà del Cèsar, del Temple o de Jerusalem,
de marits, de mullers o de mercaders. Davant d’Ell tremola tota la terra, Ell
és gran i digne de ser lloat perquè ha fet el cel i la terra. Sols Ell mereix
honor i majestat, no n’hi ha d’altre com Ell perquè fora d’Ell no hi ha cap Déu.
És Ell qui ens elegeix i sols l’esperança en Ell ens pot fer suportar qualsevol
adversitat. La idea de poder de Jesús és una altra; refusa als qui
figuren com a governants de les nacions, les dominen com si en fossin amos i les
mantenen sota el seu poder (Cf. Mc
10,42) i també la seva pretensió de fer-se anomenar benefactors (Cf. Lc 22,25).
Mai però no contesta l’autoritat dels governants del seu temps sinó que afirma
que cal donar a Déu allò que és de Déu i condemna implícitament, tota
temptativa de divinització i absolutització del poder temporal; perquè sols Déu
pot exigir-ho tot a l’home.
Ell és el Fill de
l’home que ha vingut a servir i no a ser servit, a donar la vida i no a ser un
messies caracteritzat pel domini sobre les nacions. Per això quan els seus
discutien sobre quin havia de ser el més gran (Cf. Mc 9,33-35) els ensenyà que
cal fer-se els darrers i servidors de tots; quan Jaume i Joan ambicionaven
seure a la seva dreta i a la seva
esquerra en el Regne, els indicà que el bon camí porta a la creu (Cf. Mc
10,35-40). Crist desvela a l’home, sempre temptat pel poder, el significat
autèntic de la paraula servei. La sobirania sols pertany a Déu, Pare únic, i a
Crist l’únic mestre. Déu és aquell qui té un profund respecte per la llibertat
humana, perquè Ell ens ha fet lliures fins i tot per negar-lo, per pecar, per
allunyar-nos d’Ell. Aquest comportament, ens ho diu el Catecisme de l’Església
Catòlica (CEC 1884), hauria de ser font d’inspiració de la saviesa d’aquells
que governen les comunitats humanes. Sols la veritat, la justícia i la
solidaritat procuren la pau. Veritat i llibertat o bé van juntes o bé juntes
desapareixen, escrivia sant Joan Pau II (FR 90).
Per això l’Església
en el Concili Vaticà II demana que «les institucions humanes, privades o
públiques, s’esforcin per posar-se al servei de la dignitat i de la fi de
l'home. Lluitin amb energia contra qualsevol esclavitud social o política i
respectin, sota qualsevol règim polític, els drets fonamentals de l'home (...)
responent cada vegada més a les realitats espirituals, que són les més
profundes de totes.» (GS 29)
«Aquesta paraula de Jesús
és rica en contingut antropològic, i no la podem reduir únicament a l'àmbit
polític. L'Església, per tant, no es limita a recordar als homes la justa
distinció entre l'esfera d'autoritat del César i la de Déu, entre l'àmbit
polític i el religiós. La missió de l'Església, com la de Crist, és essencialment
parlar de Déu, fer memòria de la seva sobirania, recordar a tots, especialment
als cristians que han perdut la seva identitat, el dret de Déu sobre el que li
pertany, és a dir, la nostra vida.» (Benet XVI Homilia 16 d’octubre de 2011).
Perquè, com ens diu sant Agustí, si en la moneda hi ha la imatge del César i al
César pertany; en nosaltres hi ha la imatge de Crist, en nosaltres hi ha gravat
el nom de Crist, la funció de Crist i els deures de Crist; i a Crist pertanyem.