Ascensió del Senyor

 

Ascensió del Senyor / Cicle A

Parròquia de Sant Julià i Santa Basilissa a Fortià

Diumenge 17 de maig de 2026

Fets 1,1-11; Salm 46,2-3.6-7.8.9; Ef 1,17-23 i Mt 28,16-20

Celebrem aquest diumenge la solemnitat de l’Ascensió del Senyor. Després de morir a la creu, després de ressuscitar i de trobar-se diverses vegades amb els seus deixebles i amb les dones que com Maria Magdalena, l’havien acompanyat, ara ens diu que torna al Pare i desapareix de la vista dels apòstols. 

Quaranta dies després de la Pasqua, recordem que ja fa bastants anys aquesta festa se celebrava en dijous, el Senyor deixa aquest món i confiant la seva missió als apòstols, els anuncia la vinguda de l’Esperit Sant, tal com celebrarem diumenge vinent, i un núvol se l’endugué. 

Tot plegat ho repetim cada setmana quan recitem el Credo, que fou crucificat, mort i sepultat, ressuscità al tercer dia d’entre els morts i se’n pujà al cel on seu a la dreta de Déu Pare totpoderós. 

La marxa de Jesús deixà als apòstols bocabadats mirant al cel, encara no havien acabat d’entendre massa cosa perquè fins i tot seguien esperant un regne aquí a la terra. Crist ens obre camí, va obrint el camí de la nostra redempció i ho fa desconcertant als seus. 

Si els havia costat d’entendre que Jesús havia de morir, que li calia compartir la nostra mort per tal de vèncer-la, encara els costà més de reconèixer la seva resurrecció i quan encara no havien acabat d’entendre tot això els deixà per pujar al cel, per retornar allí d’on havia vingut.  

«Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.» (Mt 28,20) Havia dit Jesús als seus deixebles. La seva marxa, la seva ascensió al cel podia semblar que deixava orfes als deixebles; però  res més lluny de la realitat. 

Crist segueix present en el món, ja no deixarà mai de ser-hi present, dia rere dia fins a la fi dels temps, quan tornarà gloriós. Aquesta és la part que ens toca a nosaltres, fer-lo present i no és fàcil perquè som ben poca cosa. Com ho eren els mateixos apòstols que  van dubtar, com ens passa també a nosaltres que a vegades també dubtem. 

Crist ha mort com nosaltres morim, Crist ha ressuscitat com nosaltres un dia ressuscitarem, Crist ha pujat al cel per seure a la dreta del Pare com nosaltres esperem poder pujar-hi un dia. La seva ascensió al cel, com la assumpció de la Mare de Déu, ens obren camí a nosaltres. 

Aquesta és la nostra esperança. És aquesta la nostra esperança, és aquesta la nostra fe, quan fixem com els apòstols els ulls al cel.

Ascensió del Senyor. Confirmacions

 

Ascensió del Senyor / Cicle A

Confirmacions a la parròquia de sant Josep de Girona

Dissabte 16 de maig de 2026

Fets 1,1-11; Salm 46,2-3.6-7.8.9; Ef 1,17-23 i Mt 28,16-20

Alguns encara dubten, han viscut al costat de Jesús, han viscut la seva mort en creu i la seva resurrecció i encara tenen dubtes. La naturalesa humana és donada al dubte, ja ens costa creure en el que veiem, per tant, ens costa molt més creure en el que no veiem. La fe és un do, una gràcia que ens atorga el Senyor i ho fa a través del do de l'Esperit Sant. 

És aquest do el que vosaltres rebeu avui, us heu preparat per a això al llarg de dos anys, els vostres catequistes us han explicat que significa aquest sagrament i quines conseqüències tindrà en vosaltres, per això abans de rebre’l manifestéssiu davant aquesta assemblea, d’aquesta comunitat, la vostra fe. 

Els aquí reunits representem al conjunt de l'Església diocesana i universal i som els successors d'aquella comunitat de la qual sant Marc parla a Teòfil per explicar-li els primers passos de l'Església de Jerusalem. Una comunitat que havia conviscut amb Jesús, que havia escoltat les seves paraules, havia vist les seves obres, els seus miracles, i havia vist i parlat, tocat fins i tot, al ressuscitat. 

Però malgrat tot això, malgrat tot aquest bagatge espiritual els apòstols no van aconseguir la suficient fortalesa per a anar a convertir a tots els pobles batejant-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant, fins a rebre el do de l'Esperit. Només llavors van tenir la força suficient per a ensenyar a guardar tot el que Jesús els havia manat.

El Senyor ens ha dit que està amb nosaltres fins a la fi del món, no el veiem com el van veure els apòstols amb els seus propis ulls, però Ell està entre nosaltres a través de la seva Paraula, a través de la presència real i privilegiada de l'Eucaristia, és present quan dos o tres es reuneixen en el seu nom i no ens oblidem que cadascun de vosaltres, cadascun de nosaltres ha de fer-lo present en la nostra societat.

Com podem fer-ho? Ens ho ha dit el mateix Jesús, ho acabem d'escoltar: complint tot allò que Ell ens ha manat. Ara renovant les vostres promeses baptismals, les que potser van realitzar els vostres pares o padrins en el moment del vostre baptisme perquè vosaltres éreu massa petits per a manifestar-lo amb la vostra pròpia veu, us comprometeu a això, a viure segons el que el Senyor ens ha ensenyat i que vosaltres coneixeu a través de les seves pròpies paraules, recollides en els Evangelis i del magisteri i la tradició de l'Església.

No esteu solos per a ser fidels a aquest compromís, la vostra fe és un do personal, un regal del Senyor per a cadascun de vosaltres, però aquest és només el primer pas. La fe no podem viure-la en solitud, la fe és per a viure-la en comunitat, sense una comunitat on viure-la no és una fe plena.

La primera de les comunitats ha de ser la vostra família, la petita Església domèstica que a imitació de la família de Natzaret constitueix cada família i en ella teniu un paper molt important a desenvolupar, ajudant als qui teniu més a prop per a viure units en la fe i l'esperança de Crist ressuscitat. 

Pertanyem també a una comunitat parroquial, al costat d'uns altres que viuen la mateixa fe, d'orígens diversos, edats distintes, però units tots per una mateixa fe. Formem part també d'una Església particular concreta, en el nostre cas la diòcesis de Girona i totes les esglésies diocesanes formen unides l'Església universal, regida pel successor de Pere que tindrem en breus setmanes entre nosaltres. 

Viure la fe no és fàcil, per això demanem com ens ha ensenyat avui sant Pau que us concedeixi l'esperit de saviesa i de revelació, que us il·lumini la ment per a comprendre quina és l'esperança que us dona la seva crida, que n’és de gloriosa i rica l'herència que Déu dona als que són dels seus i com d’extraordinària és la grandesa del seu poder envers nosaltres, els que confiem en ell, per l'eficàcia de la seva força poderosa. 

Aquesta eficàcia ens ve donada per la força de l'Esperit Sant, aquest do que avui rebeu. Així us uniu a nosaltres per a proclamar junts que aquesta és la nostra fe, aquesta és la fe de l'Església que ens gloriem de professar en Crist el nostre Senyor que es va fer home, va viure com a home, ens va deixar l'Evangeli, va morir per nosaltres, veritablement va ressuscitar i va pujar al cel per a donar-nos la possibilitat de gaudir també nosaltres de la vida eterna.

Ell està ara assegut a la dreta del Pare esperant-nos i perquè nosaltres siguem dignes d'acompanyar-lo ens atorga el do de l'Esperit Sant que avui devalla sobre vosaltres i que ens omple de fortalesa per a ser els seus testimonis avui enmig del món.

 

 

Algunos todavía dudan, han vivido al lado de Jesús, han vivido su muerte en cruz y su resurrección y todavía tienen dudas. La naturaleza humana es dada a la duda, ya nos cuesta creer en lo que vemos, por lo tanto, nos cuesta mucho más creer en lo que no vemos. La fe es un don, una gracia que nos otorga el Señor y lo hace a través del don del Espíritu Santo.

Es este don el que vosotros recibís hoy, os habéis preparado para ello a lo largo de dos años, vuestros catequistas os han explicado que significa este sacramento y que consecuencias tendrá en vosotros, por ello antes de recibirlo manifestareis ante esta asamblea, esta comunidad, vuestra fe.

Los aquí reunidos representamos al conjunto de la Iglesia diocesana y universal y somos los sucesores de aquella comunidad de la que san Marcos habla a Teófilo para contarle los primeros pasos de la Iglesia de Jerusalén. Una comunidad que había convivido con Jesús, que había escuchado sus palabras, había visto sus obras, sus milagros, y había visto y hablado, tocado incluso, al resucitado.

Pero a pesar de todo ello, a pesar de todo este bagaje espiritual los apóstoles no lograron conseguir la suficiente fortaleza para ir a convertir a todos los pueblos bautizándolos en el nombre del Padre, del Hijo y del Espíritu Santo, hasta recibir el don del Espíritu. Sólo entonces tuvieron la fuerza suficiente para enseñar a guardar todo lo que Jesús les había mandado.

El Señor nos ha dicho que está con nosotros hasta el fin del mundo, no le vemos como lo vieron los apóstoles con sus propios ojos, pero Él está entre nosotros a través de su Palabra, a través de la presencia real y privilegiada de la Eucaristía, está presente cuando dos o tres se reúnen en su nombre y no nos olvidemos de que cada uno de vosotros, cada uno de nosotros debe hacerle presente en nuestra sociedad.

¿Cómo podemos hacerlo? Nos lo ha dicho el mismo Jesús, lo acabamos de escuchar: cumplir todo cuanto Él nos ha mandado.

Ahora renovando vuestras promesas bautismales, las que quizás realizaron vuestros padres o padrinos en el momento de vuestro bautismo porque vosotros erais demasiado pequeños para manifestarlo con vuestra propia voz, os comprometéis a esto a vivir según lo que el Señor nos ha enseñado y que vosotros conocéis a través de sus propias palabras, recogidas en los Evangelios y del magisterio y la tradición de la Iglesia.

No estáis solos para ser fieles a este compromiso, vuestra fe es un don personal, un regalo del Señor para cada uno de vosotros, pero este es sólo el primer paso. La fe no podemos vivirla en soledad, la fe es para vivirla en comunidad, sin una comunidad donde vivirla no es una fe plena.

La primera de las comunidades debe ser vuestra familia, la pequeña Iglesia doméstica que a imitación de la familia de Nazaret constituye cada familia y en ella tenéis un papel muy importante a desarrollar, ayudando a los que tenéis más cerca para vivir unidos en la fe y la esperanza de Cristo resucitado.

Pertenecemos también a una comunidad parroquial, junto a otros que viven la misma fe, de orígenes diversos, edades distintas, pero unidos todos por una misma fe. Formamos parte también de una Iglesia particular concreta, en nuestro caso la diócesis de Girona y todas las iglesias diocesanas forman unidas la Iglesia universal, regida por el sucesor de Pedro que tendremos en breves semanas entre nosotros.

Vivir la fe no es fácil, para ello pidamos como nos ha enseñado hoy san Pablo que os conceda el espíritu de sabiduría y de revelación, que os ilumine la mente para comprender cuál es la esperanza que os da su llamamiento, cuán gloriosa y rica es la herencia que Dios da a los que son suyos y cuál la extraordinaria grandeza de su poder para con nosotros, los que confiamos en él, por la eficacia de la fuerza poderosa.

Esta eficacia nos viene dada por la fuerza del Espíritu Santo, este don que hoy recibís. Así os unís a nosotros para proclamar juntos que esta es nuestra fe, esta es la fe de la Iglesia que nos gloriamos de profesar en Cristo nuestro Señor que se hizo hombre, vivió como hombre, nos dejó el Evangelio, murió por nosotros, verdaderamente resucitó y subió a los cielos para darnos la posibilidad de gozar también nosotros de la vida eterna.

Él está ahora sentado a la derecha del Padre esperándonos y para que nosotros seamos dignos de acompañarle nos otorga el don del Espíritu Santo que hoy desciende sobre vosotros i que nos llena de fortaleza para ser sus testigos hoy en medio del mundo.

Dissabte de la setmana VI de Pasqua

 

Dissabte de la setmana VI de Pasqua

Capella Dominiques de l’Anunciata.

Dissabte 16 de maig de 2026

Fets 18,23-28; Salm 46,2-3.8-9.10 i Jo 16,23b-28

L’Evangeli s’anava expandint arreu, els deixebles, els qui havien estat iniciats en el camí de la via anaven perdent la por i parlant fervorosament feien molt de bé als creients per la gràcia de Déu que els havia estat donada. Recorrent el camí pasqual anem veient com l’Església s’expandeix i poc a poc va arribant als fins llavors considerats gentils. El nom de Jesús es va fent conegut i són molts els qui va creient en Ell, i ens ho ha dit el mateix Jesús, qui demana en el seu nom rebrà tot allò que demani al Pare.

Pare i Fill són un, per això el Pare va enviar al Fill i aquest després de morir i ressuscitar tornà al Pare, deixà aquest món per pujar al cel on ens espera assegut a la dreta del Pare. Però aquesta absència seva, física podríem dir, no és tal, perquè Crist segueix present entre nosaltres fins a la fi del món com Ell mateix va dir.

Segueix present en aquells que no amb el prestigi de l’eloqüència sinó amb una total senzillesa el fan present, com sant Francesc Coll capaç de trobar sempre coses per espigolar en paraules de sant Antoni Maria Claret.

Aquesta presència seva va més enllà d’una presència espiritual, és una presència real que alguns homes i dones han viscut al llarg de la història de manera compromesa, és a dir vivint una vida en Crist i per Crist, és el camí de la santedat.

No és un camí fàcil, a recórrer-lo hi som tots convidats però són pocs els qui hi perseveren i el recorren amb fidelitat. Com sant Francesc Coll que humil per naixement i no menys per elecció, s'advertia en ell despreocupació pels aplaudiments i la seva veu eixordadora com trompeta evangèlica a les esglésies rurals i en les basíliques, va ressonar sempre amb summa senzillesa.

Recórrer el camí de la santedat no està exempt de perills, un home o una dona que accepta d’estar prop de Déu ha d’ésser provat en la temptació, no hi ha vida sense temptació, més gran o més petita, més suportable o més dura de portar. «L'Església està cridada a reconèixer humilment la fragilitat humana i la caducitat de les seves pròpies institucions, que, fins i tot estant al servei del Regne de Déu, porten la imatge d'aquest segle que passa» ens deia fa uns dies el papa Lleó XIV (6 de maig de 2026).

Però malgrat les limitacions humanes hi ha qui viu una vida adornada de zel, com sant Francesc Coll, ara amagat al confessionari, ara radiant a la trona, com escrivia fra Francesc Enric, però sempre incansable, missionant de manera infatigable. La vida d'aquest dominic ens recorda el compromís dels cristians per a aconseguir l'equitat i la justícia entre tots els membres de la societat, un compromís al que nosaltres avui estem també lligats.

El seus exemples, els dels sants i santes, ens són model, ells han estat homes i dones fràgils, com tots nosaltres, però ferms en la fe i la confiança posada sempre en el bon Déu i per això sobreviuen sobrevivint en les seves obres, en les seves fundacions, la que avui vosaltres esteu encarregades de conduir. Que el Senyor ens hi ajudi i l’exemple de Maria ens sigui motiu per seguir sempre endavant.

Exèquies

 

Exèquies Mossèn Josep Lafont i Puigbert

Parròquia de sant Josep a Girona

Dilluns 11 de maig de 2026

Ap 20,11-21,1; Salm 129,1-2.3-4.5-6a.6b-7.8 i Jo 14,1-6

Escoltàvem tot just ahir en l’Ofici de lectura la primera carta de sant Joan que ens deia que: «Si afirmàvem que no tenim pecat, ens enganyaríem a nosaltres mateixos, i la veritat no estaria en nosaltres. Però si reconeixem els nostres pecats, Ell, que és fidel i just, ens els perdonarà i ens purificarà de tot mal.» (1Jo 1,8-9)

I és aquest el sentit de la nostra pregària pels difunts que l’Església ens planteja com a sufragi, no pas com a glosa laudatòria del molt que també fem de bé al llarg de la nostra vida.

Així ha sigut la vida de Mossèn Josep Lafont, un constant servei a l’Església viscut des de la feblesa humana, com ho és la de qualsevol de nosaltres. Ha servit durant seixanta set anys el ministeri presbiteral des de que fou ordenat pel bisbe Josep Cartañà. Anys viscuts a Llagostera, Girona, Belloch d’Aro, Romanyà i Solius i molt especialment a Calonge i Sant Antoni de Calonge.

Ara ha arribat per a ell, com arribarà per a tots nosaltres, el moment en que serà jutjat segons les seves obres, com hem escoltat en el llibre de l’Apocalipsi. Per això demanem per a ell la misericòrdia de Déu i que el Senyor li doni el goig de veure aquest cel i aquesta terra nova que Crist ens ha guanyat amb la seva mort i resurrecció i que Mossèn Josep predicà i en el que cregué profundament.

En aquest moment moguts per la confiança, ens cal seguir allò que Jesús ens ha dit en l’Evangeli, que els nostres cors s’asserenin. Asserenats i confiats en que a la casa del Pare hi ha lloc per a tots, que Crist ha vingut al món per a prendre’ns a casa seva i que la seva voluntat és que visquem per sempre més allà on Ell està.

Mossèn Josep ha cregut en Crist, ha cregut que Ell és el camí, la veritat i la vida i ha lluitat al llarg de la seva vida predicant-ho, per poder ell mateix arribar al Pare per aquest camí que és Crist.

Avui l’encomanem en la nostra pregària, serena i confiada, com ho ha estat la mort de Mossèn Josep que s’ha preparat per aquest moment amb serenor, reconeixent la seva feblesa humana i confiant en la bondat del Pare al qui ara li demanem que posant en la balança tot allò que el nostre germà ha fet de bo, que és molt, li permeti decantar-la cap al costat que porta a la gloria.

La gloria, la vida eterna, el cel no ens el guanyem pas nosaltres, és un regal del Senyor, un do de Déu, una gràcia. «Si tinguéssiu en compte les culpes, qui es podria sostenir?» hem escoltar dir al salmista que tot seguit expressa la seva confiança en el perdó i l’amor de Déu.

És ben cert el que escriu sant Pau: «Veig que soc capaç de voler el bé, però no de fer-lo:  no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria.» (Rm 7,18-19). És la lluita constant en les nostres vides.

I al llarg del nostre pas per la terra ensopeguem de pensament, paraula, obra o omissió, des del més sant al més pecador, si és que una qualificació tal es pot establir. Per això al llarg de la nostra vida de creients el Senyor ens permet de reconciliar-nos-hi i l’Església ens hi posa el mitjà, el sagrament de la penitència.

Així quan el Senyor ens crida a la seva presència i ens arriba el moment del judici ja ens hem anat desprenent de tot el fang que ens ha pogut embrutar per tal de presentar-nos davant del Pare el més nets possible, ens hi presentem amb aquesta certesa i aquesta confiança en la misericòrdia que sols un pare com ho és el nostre pot mostrar.

Gràcies Mossèn Josep pel vostre servei a l’Església de Girona. Avui us encomanem en la nostra pregària i ho fem especialment aquí en aquesta Eucaristia. Demanem al Pare que us rebi com aquell pare misericordiós que guaitava dia rere dia el retorn del seu fill que anomenem pròdig.

Tots som fills pròdigs i tots estem necessitats de la misericòrdia del Pare en la que creiem, confiem i a la que ens adrecem demanant pel nostre germà Mossèn Josep Lafont la vida eterna que Crist ens ha guanyat morint a la creu, ressuscitant del sepulcre i pujant al cel on seu a la dreta del Pare. Mossèn Josep que el Senyor us concedeixi un bol cel. 

Diumenge VI de Pasqua / Cicle A Pasqua del malalt

 

Diumenge VI de Pasqua / Cicle A

Parròquia de Sant Josep a Girona

Pasqua del malalt

Diumenge 10 de maig de 2026

Fets 8,5-8.14-17; Salm 65,1-3a.4-5.6-7a.16 i 20; 1Pe 3,15-18 i Jo 14,15-21

L’esperança, aquesta esperança que ens convida sant Pere a donar-ne raó, és la nostra força. No és una esperança fugissera, plantejada com una idea pueril per no afrontar els problemes o no desesperar quan les dificultats se’ns fan presents davant dels ulls, per amagar el cap sota l’ala. És una esperança ben arrelada que neix, que te les seves arrels en Crist. L’esperança, aquesta esperança nostra que és Crist, va més enllà del que veuen els nostres ulls i no està subjecte als paràmetres del món. 

Quina esperança podia haver-hi aquell dijous al vespre quan havent sopat per darrera vegada amb els deixebles Crist mostrava la seva angoixa de mort davant del Pare a Getsemaní? Quina esperança hi podia haver aquell divendres al matí quan Crist tot sol al Gòlgota restava clavat en una creu sense altre futur que morir més tard o més d’hora per un ofec agreujat per totes les ferides que li avien infligit? Cap, qui hagués dit, mirant tant sols amb mirada humana que allò no era el final hauria estat qualificat de foll. I malgrat tot darrera aquell dijous i d’aquell divendres va arribar el diumenge i la llum va vèncer la foscor, la vida va vèncer la mort. 

Avui veiem com ja els deixebles van anunciant la bona nova de l'Evangeli, el missatge del ressuscitat. Felip és escoltat a Samaria i allí realitza prodigis en el nom del Senyor. Però també veiem com l'evangelització d’aquesta comunitat és encara incompleta, necessita de l'arribada de l'Esperit. Tant sols, ens diuen els Fets dels apòstols, havien estat batejats en el nom de Jesús i era necessari que rebessin l’Esperit Sant. 

També nosaltres a vegades ens manca aquesta plenitud de comprensió per poder donar raó de la nostra esperança; una raó que per ser exposada i compresa necessita d’aquesta triple faceta: L’acolliment de la Paraula de Déu, el baptisme i la força L'Esperit Sant. 

A partir d'aquí és necessària una actitud generosa sempre a punt per donar una resposta a tot aquell que ens demani raó de la nostra esperança, especialment quan tenim al voltant qui desespera, qui corre el risc de desesperar. És avui més necessari que mai donar raó d’aquesta nostra esperança que es fonamenta en l'Evangeli i que com la nostra fe es fonamenta en Crist. 

Com escriu en el seu missatge per aquesta jornada el papa Lleó XIV: «Vivim immersos en la cultura de la rapidesa, de l'immediat, de les presses, així com també del descarti i la indiferència, que ens impedeix acostar-nos i aturar-nos en el camí per a mirar les necessitats i els sofriments al nostre voltant.» 

Quan mirem al nostre voltant també a nosaltres ens sorgeixen preguntes, dubtes i hem de buscar en la figura del Crist ressuscitat la força necessària per a traslladar un missatge d'esperança, que és sempre un missatge d'amor, d’aquell amor que ve de Déu que ens estimà tant com per a enviar al seu fill per a ser com nosaltres, excepte en el pecat, i compartir així les nostres pors, les nostres angoixes, les nostres incerteses, el nostre dolor. 

Déu no vol el mal, no vol el dolor, a Déu no li agrada veure'ns sofrir. Quan sofrim, quan veiem patir ens cal girar la nostra mirada vers el Senyor, confiadament, amorosament, esperançadament. Ell ha de ser sempre motiu de joia i d’esperança; sempre ho és. 

«Elevem la nostra pregària a la Benaurada Mare de Déu, Salut dels Malalts; demanem-li la seva ajuda per a tots els que sofreixen, els necessitats de compassió, d’escolta i de consol, i supliquem la seva intercessió.» davant de Crist font d’esperança (Lleó XIV, Missatge per a la XXXIV jornada mundial del malalt 2026). 

Diumenge VI de Pasqua / Cicle A. Festa de la gent gran a Ordis

 

Diumenge VI de Pasqua / Cicle A

Parròquia de Sant Julià i Santa Basilissa a Ordis

Festa de la gent gran

Diumenge 10 de maig de 2026

Fets 8,5-8.14-17; Salm 65,1-3a.4-5.6-7a.16 i 20; 1Pe 3,15-18 i Jo 14,15-21

Sempre a punt per donar una resposta a qui ens demani la raó de la nostra esperança, ens ha dit sant Pere. La fe ens porta esperança, amplia la nostra mirada més enllà del que ara i aquí veiem, Si ens limitéssim a viure tat sols amb perspectives humanes certament que tindríem moments de joia, tota vida en té en general, però els moments més foscos i viure el pas dels anys amb la sola perspectiva de que ens porten al no res, seria ben depriment. 

Els deixebles anaven anunciant la bona nova de l'Evangeli, anaven anunciant a Crist ressuscitat i el mostraven com la raó, el fonament de la seva esperança. Segurament que els qui els escoltaven els sonava estrany tot plegat. Un Déu que s’havia fet home, que havia passat desapercebut pel món i que a més havia acabat clavat en una creu no sonava massa atractiu. El que hagués ressuscitat tampoc semblava massa creïble. La predicació dels apòstols avançava poc a poc. Era a vegades una evangelització encara incompleta, ja que mancava la força de l'Esperit. Tant sols, ens diuen els Fets dels apòstols, havien estat batejats en el nom de Jesús i era necessari que rebessin l’Esperit Sant. Seran Pere i Joan els encarregats d’imposar-los les dues mans i amb la senzillesa d’aquest gest fer-los partícips la gràcia de l'Esperit Sant. Talment com ho fem encara avui en administrar el sagrament de la confirmació que aquestes setmanes reben tant joves de les nostres parròquies. La conversió necessita d’aquesta triple faceta: L’acolliment de la Paraula de Déu, el baptisme i la força L'Esperit Sant. 

Aquesta força de l’Esperit sant és la que ens empeny a tenir una actitud generosa sempre a punt per donar una resposta a tot aquell que ens demani raó de la nostra esperança. Avui més necessari que mai donar raó de la nostra esperança que es fonamenta en l'Evangeli, en la persona de Crist. 

També a nosaltres, com a aquells que escoltaven als apòstols, ens sorgeixen preguntes, dubtes i hem de buscar la resposta en la figura del Crist ressuscitat, ajudats per la força de l'Esperit, la força necessària per a traslladar un missatge d'esperança, que és sempre un missatge d'amor, d’aquell amor que ve de Déu que ens estimà tant com per a enviar al seu fill per a ser com nosaltres, excepte en el pecat, i compartir així les nostres pors, les nostres angoixes, les nostres incerteses, el nostre dolor. 

Envigorits per la força del Crist ressuscitat, esperançats per la seva gloriosa ascensió vers al Pare del cel i il·luminats per la llum de l’Esperit Sant; celebrem avui amb joia el memorial del Senyor, el record de la seva admirable resurrecció que és motiu de joia i d’esperança; sempre ho és, en cada moment de la nostra vida i avui a nosaltres, conscients de la seva força, ens toca ser-ne testimonis de la manera que puguem, davant dels altres. Vosaltres avis hi teniu molt a dir, teniu un paper de referents en la fe per als vostres nets, no hi renuncieu, sigueu amb respecte als pares, però que els vostres nets vegin en vosaltres aquesta esperança és molt important i si us pregunten quina és la raó digueu “la meva fe en Crist i l’amor que El em mou a tenir per a tots”. Com diu el papa Lleó XIV: «Transmetem amb amor la fe que hem viscut durant tants anys, en la família i en les trobades quotidianes; lloem sempre a Déu per la seva benevolència, conreant la unitat amb els nostres estimats.» (Missatge V Jornada dels avis).

Diumenge VI de Pasqua / Cicle A. Confirmacions a Santa Maria de Banyoles

 

Diumenge VI de Pasqua / Cicle A

Confirmacions a Santa Maria de Banyoles

Dissabte 9 de maig de 2026

Fets 8,5-8.14-17; Salm 65,1-3a.4-5.6-7a.16 i 20; 1Pe 3,15-18 i Jo 14,15-21

En aquest temps Pasqual anem acostant-nos a poc a poc a dos moments centrals de la nostra fe. Ja a les portes del sepulcre Jesucrist va anunciar a Maria Magdalena que tornava al Pare, això ho celebrarem en la solemnitat de l'Ascensió diumenge vinent, una setmana més tard recordarem l'arribada de l'Esperit Sant sobre els deixebles reunits en el cenacle, moment culminant i molt important per a la comunitat apostòlica i per a tota l'Església. 

Avui veiem com ja els deixebles van anunciant la bona nova de l'Evangeli, el missatge del ressuscitat. Felip és escoltat a Samaria i allí realitza prodigis en el nom del Senyor. Però també veiem com l'evangelització d’aquesta comunitat és encara incompleta, necessita de l'arribada de l'Esperit. Tant sols, ens diuen els Fets dels apòstols, havien estat batejats en el nom de Jesús i era necessari que rebessin l’Esperit Sant. Seran Pere i Joan els encarregats d’imposar-los les dues mans i amb la senzillesa d’aquest gest fer-los partícips la gràcia de l'Esperit Sant. La conversió necessita d’aquesta triple faceta: L’acolliment de la Paraula de Déu, el baptisme i la força L'Esperit Sant. 

És aquest Esperit Sant el que avui rebeu, ho feu conscients de que voleu seguir a Jesucrist, de que voleu que Ell sigui el vostre camí i per això proclamant la vostra fe davant d’aquesta assemblea que representa el conjunt de l’Església rebreu el do de l’Esperit, com el reberen els apòstols fa prop de dos mil anys. Un do que transforma i envigoreix. 

A partir d'aquí és necessària una actitud generosa sempre a punt per donar una resposta a tot aquell que ens demani raó de la nostra esperança. És avui més necessari que mai donar raó de la nostra esperança que es fonamenta en l'Evangeli, en la persona de Crist, mort i ressuscitat, i en la força L'Esperit Sant. La nostra fe es fonamenta en Crist, el cos del qual va morir en la Creu, però que per l'Esperit va reprendre la vida, una vida eterna, per sempre, en plenitud amb el Pare. Crist tornà al Pare, però per la força de l'Esperit, restarà per sempre al nostre costat, unit a nosaltres pels llaços de l'amor, els mateixos llaços que uneix al Pare amb el Fill i l'Esperit Sant. 

Benvolguts germans i germanes, avui de nou en aquest temps Pasqual a les portes l'ascensió del Senyor i de l'arribada Esperit Sant compartint la joia de la Pasqua, com cal fer cada diumenge. També a nosaltres ens sorgeixen preguntes, dubtes i hem de buscar en la figura del Crist ressuscitat per la força de l'Esperit, per la voluntat del Pare, la força necessària per a traslladar un missatge d'esperança, que és sempre un missatge d'amor, d’aquell amor que ve de Déu que ens estimà tant com per a enviar al seu fill per a ser com nosaltres, excepte en el pecat, i compartir així les nostres pors, les nostres angoixes, les nostres incerteses, el nostre dolor. 

Envigorits per la força del Crist ressuscitat, esperançats per la seva gloriosa ascensió vers al Pare del cel i il·luminats per la llum de l’Esperit Sant; celebrem avui amb joia el memorial del Senyor, el record de la seva admirable resurrecció que és motiu de joia i d’esperança; sempre ho és. 

Dijous de la setmana V de Pasqua

 

Dijous de la setmana V de Pasqua

Pregària a Girona per la visita del papa Lleó XIV

Parròquia de Sant Josep a Girona

Dijous 7 de maig de 2026

Fets 15,7-21; Salm 95,1-2a.2b-3.10  i  Jo 15,9-11

En aquells dies, que eren els primers de l’Església, Pere s’alçà i parlà, els va parlar de que Déu coneix el fons dels cors, de que ha donat a qui li ha plagut l’Esperit Sant i de que la gràcia del Senyor salva. Transmetia allò que havia escoltat de llavis del Senyor i ho feia des de la maduresa de la seva fe marcada per l’experiència del ressuscitat, la vinguda de l’Esperit Sant i la vida d’aquella Església apostòlica de Jerusalem que donava les seves primeres passes. Pere encoratjava, Pere aconsellava i Pere evangelitzava. Mirava de que l’Església, mentre anava creixent es mantingués en l’amor de Crist i observant dels manaments.

Avui ens hem reunit aquest capvespre per pregar per Pere. Els bisbes de les diòcesis amb seu a Catalunya: «Convidem, les comunitats cristianes de Catalunya a incrementar aquests dies la pregària pel fruit de la visita del successor de Pere, «perpetu i visible principi i fonament de la unitat» (LG 23). – Ja - En el llibre dels Fets dels apòstols llegim que «mentre Pere era tancat a la presó, la comunitat pregava a Déu intensament per ell» (Fets 12,5).» (Carta dels bisbes de les diòcesis amb seu a Catalunya davant la visita del papa Lleó XIV).  Així ho fem avui nosaltres aquí.

 El papa Lleó XIV, successor de Pere al capdavant de l’Església de Roma i de l’Església universal, ens ve a visitar, ve al nostre país mogut per aquells mateixos sentiments que movien a Pere i a Jaume, mogut per l’objectiu de que tothom cerqui al Senyor. Ve per enfortir-nos en la fe, per encoratjar-nos a seguir caminant, malgrat les dificultats, malgrat que a vegades ens sentim desencoratjats, febles i ens mostren enyoradissos d’altres temps que creiem millors quan tot temps si ens mantenim fidels a l’amor del Senyor són bons temps, són temps propicis per portar el nom de Jesús a tots els pobles, per fer arribar la bona noticia de l’Evangeli als qui ens envolten, anunciant, com ens ha dit el salmista, de dia en dia que Crist ens ha salvat.

 És aquesta visita de Pere una ocasió propicia per mirar dins nostre i per mirar enfora, al nostre voltant. Per revisar la nostra fe, la nostra relació amb el Senyor, la relació amb la seva Paraula que cal que sigui sovintejada i la nostra participació en l’Eucaristia o la freqüència de la pràctica del sagrament de la penitència. Ocasió també per revisar la nostra relació amb la comunitat parroquial i diocesana que és on fem camí i amb qui seguim aquestes prescripcions que ja són conegudes, com ens diu avui sant Jaume.

 «Aquesta visita del successor de Pere és, abans de res, un esdeveniment de fe. Arriba com una crida a la comunió eclesial, a l'esperança i a la renovació del cor cristià, perquè Jesucrist sigui anunciat amb senzillesa i fermesa en la vida quotidiana, en les famílies, en les parròquies, en la cultura i en el servei als més vulnerables.» (Carta dels bisbes de la CEE).

 Preparem-nos-hi pregant per tots els que busquen la pau i la llibertat, que puguin trobar en els ulls del Senyor, uns ulls on descansar. Per tots els que creuen la mar buscant una llar, que puguin veure més enllà de la tempesta. Per tots els que busquen Déu fins i tot sense saber-ho, que puguin trobar-se amb la mirada lluminosa de Crist. (Cf. Himne Alceu la mirada).

 Que sigui «Beneït el qui ve en nom del Senyor» (Mt 21,11).

Dimarts de la setmana V de Pasqua

 

Dimarts de la setmana V de Pasqua

Seminari Interdiocesà de Catalunya

Institució de Edwin Oblitas com a lector i acòlit

Dimarts 5 de maig de 2026

Fets 14,19-28; Salm 144,10-11.12-13ab.21 i Jo 14,27-31a

Pau i Bernabé recordaven als habitants de Listra, Iconi i Antioquia que per entrar al Regne de Déu hem de passar moltes tribulacions i els calgué confortar als convertits de nou i exhortar-los a mantenir-se fidels en la fe. Estem seguint al llarg d’aquestes setmanes de Pasqua els primers passos de l’Església de Jerusalem, de l’Església dels Apòstols. Poc a poc va quedant lluny aquell Divendres Sant quan morts de por els deixebles de Jesús, tots menys un, desaparegueren i es feren fonedissos per por a córrer la mateixa sort que el mestre.

Hi ha hagut dues novetats molt importants en el camí de fe dels apòstols: la resurrecció i la vinguda de l’Esperit Sant. Ells, tot i que potser sovint no se n’adonaven, no seguien a un líder més, no seguien ni tant sols a un més dels profetes, per molt que aquests estiguessin inspirats per Déu.

Ells seguien al Messies, al Fill de Déu, i d’aquí a vegades el desconcert, a vegades l’escassa capacitat per entendre de què els parlava quan els deia que havia de patir per ser després glorificat. I si a ells, testimonis directes dels miracles, oïdors privilegiats de les paraules de Crist i que havien conviscut amb el mestre i fet experiència del ressuscitat i rebut la força de l’Esperit, els costava avançar pel camí de la fe, quan més nosaltres avui.

Quan Jesús s’aparegué aquell segon diumenge als apòstols reunits amb les portes tancades, encara amb por, i estant entre ells l’incrèdul Tomàs, Crist els digué: «Feliços els qui creuran sense haver vist!» (Jn 20,29) I és aquesta la nostra missió, fer feliços per mitjà de la fe en Ell als qui no havent-lo vist el coneguin a través de la nostra tasca pastoral.

Per realitzar aquesta tasca aviat l’Església s’organitzà, s’elegiren uns homes plens de seny per ser diaques i servir així als pobres de la comunitat i aviat com ens diuen avui els Fets dels Apòstols: «ordenaren preveres en cadascuna de les comunitats.» (Ac 14,23). Així dins de l’Església cadascú hi té una tasca encomanada, una missió a complir, un paper a representar. Fent-ho sempre en pau, aquella pau que ve de Crist i que Crist ens deixà.

Ho deia el papa Lleó XIV dissabte passat: «Ara us arriba una nova crida, una vocació més, que sempre té el mateix nucli: ningú, absolutament ningú, ha de sentir-se rebutjat per Déu, i vosaltres heu de ser heralds d'aquesta bona notícia que constitueix el centre de l'Evangeli. (...) Deixeu que l'Esperit de profecia actuï en vosaltres (...) sigueu testimonis de Crist, que va venir no per a ser servit, sinó per a servir (cf. Mc 10,45). Sigueu profetes en el vostre ministeri, sigueu homes de pau i d'unitat.» (2 de maig de 2026).

Siguem-ho en cadascun dels ministeris que ens sigui encomanat. Ara tu estimat Edwin sigues servidor fidel de la Paraula i de l’altar, preparant-te així per al que Déu disposi per a tu en el futur, fent-ho sempre tot mogut per l’amor a Déu i als altres i pel desig de pau.

Els seminaristes rebeu els ministeris instituïts del lectorat i de l’acolitat com a preparació i configuració al ministeri ordenat. Aquests ministeris adquireixen una personalitat concreta definida pel Concili Vaticà II, estan arrelats en el sagrament del baptisme i de la confirmació i qui els rep participa d'un ministeri compartit amb els altres batejats en bé de l'Església i per al testimoniatge de l'Evangeli. En paraules del papa Francesc: «una pràctica consolidada a l'Església llatina ha confirmat també que aquests ministeris laics, en estar basats en el sagrament del Baptisme, poden ser confiats a tots els fidels idonis, siguin de sexe masculí o femení.» (Spiritus Domini).

El Lector és instituït per a la funció, que li és pròpia, és a dir llegir la paraula de Déu en l'assemblea litúrgica; proclamant les lectures de la Sagrada Escriptura, llevat de l'Evangeli, tant en la Missa com en les altres celebracions sagrades. La Paraula de Déu és, en veritat, suport i vigor de l'Església, i fortalesa de la fe, aliment de l'ànima, font pura i perenne de la vida espiritual (Cf. Dei verbum, 21) i estar al servei de la Paraula és tasca noble i meritòria.

Per servir-la cal familiaritzar-se, sovintejar el contacte amb la Paraula. Com escrivia el papa Benet XVI: «Els aspirants al sacerdoci ministerial estan cridats a una profunda relació personal amb la Paraula de Déu, especialment en la lectio divina, perquè d'aquesta relació s'alimenta la pròpia vocació.» (Verbum Domini, 82). Alimenteu-vos doncs amb la Paraula, que sigui sempre el vostre far i la vostra guia per tal de fer-la arribar als qui us siguin confiats.

A l’acòlit li és propi cuidar el servei de l'altar i assistir al diaca i al sacerdot en les funcions litúrgiques, especialment en la celebració de l’Eucaristia. I  l’Eucaristia és fonamental en la nostra vida, res pot substituir-la, és la font i cimal de tota la vida cristiana (Cf. Lumen Gentium, 11). I com escrivia sant Joan Pau II: «Si l'Eucaristia és centre i cim de la vida de l'Església, també ho és del ministeri sacerdotal.» (Ecclesia de Eucharistia, 31). Ja que «la mirada de l'Església es dirigeix contínuament al seu Senyor, present en el Sagrament de l'altar, en el qual descobreix la plena manifestació del seu immens amor.» (Ecclesia de Eucharistia, 1)

Per sevir a la Paraula i a la taula de l’Eucaristia, per servir a l’Església de Crist i ser veritable testimoni de l’Evangeli cal estimar. Escrivia sant Bernat de Claravall: «Vols que et digui per què i com hem d'estimar a Déu. En una paraula: el motiu d'estimar a Déu, és Déu. Quant l’hem d’estimar? Estimar-lo sense mesura. Així de senzill.» (De Diligendo Deo, I,1) I d’aquí neix l'amor al proïsme ja que és necessaris que neixi de Déu, i que ell sigui la seva causa. No podrem estimar-lo en Déu si no estimem a Déu, convé doncs estimar primerament a Déu, per a estimar al proïsme en ell. (Cf. De Diligendo Deo, XXV,1)

Que així sigui per a tu Edwin en el desenvolupament dels ministeris que avui reps i així sigui també per a tots nosaltres en els que ens han estat o ens siguin confiats.

Festa de la Santa Creu

 

Diumenge V de Pasqua / Cicle A

Festa de la Santa Creu

Parròquia de Sant Pere de Figueres

Diumenge 3 de maig de 2026

Fets 6,1-7; Salm 32,1-2.4-5.18-19; 1Pe 2,4-9 i Jo 14,1-12

Digué Tomàs a Jesús: «Senyor, si ni tants sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta» (Jn 14,5)

Tomàs no acaba de conèixer a Crist, no acaba d’entendre de que els parla i a on els vol portar. Tomàs és l’exemple de la incredulitat, de la dificultat per entendre els que escolta i el que veu. Li costarà fins i tot fer experiència de la resurrecció. L’experiència que transformarà la vida dels deixebles serà la resurrecció de Crist, la seva victòria sobre la mort; però aquesta victòria passa per una derrota, una derrota que ho és tant sols aparent, la creu; una experiència que serà viscuda pels apòstols com això, com un absolut fracàs de Jesús davant del món i davant dels seus enemics principalment.

La fe és un camí cap a la veritat i la vida, no pas una meta en sí mateixa; un camí que passa en alguna etapa per barrancs tenebrosos i en d’altres ens dona grans alegries; un camí on hi ha de tot; aquest camí és la nostra vida i el que Crist ens dona és un sentit per on caminar i una meta on arribar.

Jesús digué a Felip: «Fa tant de temps que estic amb vosaltres, i tu no m'has conegut, Felip! El que m'ha vist, ha vist al Pare; com dius: “Mostra'ns al Pare”?» (Jn 14,9)

Felip, aquest home de Betsaida com Tomàs, Pere i Andreu, a qui trobà Jesús quan anava camí de Galilea i li digué «Segueix-me», aviat va confessar a Natanael que havia trobat en Jesús a aquell que havien anunciat Moisès, els llibres de la Llei, i també els profetes; Jesús, fill de Josep, de Natzaret. Felip, deixeble de primera hora amb Pere i Andreu, es transformà ràpidament en evangelitzador convidant a Natanael a seguir també a Jesús tot dient-li «vine i ho veuràs». Felip sap que de Natzaret pot sortir cosa bona, no es limita a anunciar, a predicar un missatge, convida a Natanael a viure’l, tal com ell mateix havia estat convidat per Jesús a viure’l. Felip és un exemple de que la fe en el Crist no és per teoritzar-la, és una experiència vital que ha d’ocupar tota la nostra vida, cada minut d’ella.

Però malgrat seguir a Jesús des de primera hora Felip no ha acabat d’entendre quin camí ha de seguir, ignora cap on porta tot plegat i no sap que aquest i Jesús i el Pare són u. Malgrat el temps que fa que està amb Jesús encara li cal fer el pas més important i veure al Pare i encara no el reconeix en el Fill. A Felip li falta en aquest moment viure dues experiències fonamentals en el seu camí: la creu i la resurrecció.

També avui, Felip ens convida a conèixer i seguir a Jesús, a anar cap a ell i a veure’l, perquè només a través de la proximitat podem conèixer-lo veritablement, i només seguint-lo es convertirà en un element fonamental, en el centre de la nostra vida. Centrar-nos en Crist, no anteposar mai res a Ell; només així ens acostarem veritablement a Ell i només en veure’l veurem al Pare. Crist és el camí, la veritat i la vida. El camí per a anar on? Cap a la veritat. La veritat per a obtenir què? Per obtenir la vida.

Aquest camí passa per la creu, no fa drecera, no la defuig i així ha estat per tants que han donat la seva vida per Crist, que l’han donat per fer més digne la vida dels altres en els qui hi veien la imatge de Crist. Una imatge que avui a nosaltres a vegades se’ns esborra i no som capaços de veure allò que Crist mateix ens va dir: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu.» (Mt 25,40).

També nosaltres caiem a vegades en la temptació de demanar al Senyor un signe extraordinari, una mostra palpable de que Ell i el Pare són un. La vida del cristià, habitualment, no està feta de grans signes, són els petits signes de cada dia els que van conformant la nostra vida en Crist. També a nosaltres se'ns ha dit: «Vine i ho veuràs». En un moment o un altre de la nostra vida; descobrim a Jesús i Ell ens ve a dir directament a nosaltres aquest: «vina i ho veuràs» amb que cridà als apòstols. Aquesta és la crida, la vocació que hem rebut com un do, com un regal.

La fe és gràcia per a ser viscuda, un camí cap al Pare passant per Crits, aquell que és el camí, la veritat i la vida. No, no ens hem convertit en va a la fe, encara que siguem també nosaltres com un nascut fora de temps, a distància de Felip i de Tomàs, també el Senyor ens ha cridat a seguir-lo, ens ha cridat a obrar com Ell. Ell que està en el Pare i amb el Pare, ens convida a creure i creient a obrar segons la nostra fe. A reconèixer-lo en els altres, especialment en els qui ploren, tenen set de justícia i fam de llibertat.

Som pedres, pedres vives, ens ha dit sant Pere. Ho som com ho era Felip, com ho foren Esteve i els seus companys elegits per servir a la comunitat de Jerusalem fent el bé als qui ho necessitaven. Una pedra per si sola no té cap funció, sols quan s’uneix a d’altres i ho fa amb harmonia i argamassada amb les que té al costat pot bastir un edifici. Com a Església som un edifici que té a Crist com a pedra angular. Com a societat també bastim un edifici comú, nosaltres sols poc podem fer, unint les nostres forces, les nostres realitats, les nostres capacitats podem obrar grans coses.

Jesús els digué: «Us ho dic amb tota veritat: Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i fins en farà de més grans.» (Jn 14,12).

Podem assolir-les si treballem junts, si deixem de veure en l’altre un enemic o un destorb. En un edifici hi ha pedres més treballades que d’altres, pedres que sostenen i no són pas vistes, pedres que embelleixen la construcció i d’altres que sols tenen una funció pràctica que sovint ni tant sols és reconeguda a qui observa. Però cap d’elles pot ser rebutjada, perquè totes elles són necessàries.

Semblantment en la història de la salvació, en la història de Crist, hi ha moments de gloria com la transfiguració, el contacte amb les multituds assedegades de Crist o l’entrada a Jerusalem enmig de l’eufòria dels ciutadans i també hi ha moments de pors, de rebuig i d’amenaces que conclouen en la solitud de la creu. Però tant sols tot això plegat constitueix la redempció. Com passa també en les nostres vides personals on hi ha moments de tot però que cadascun d’ells forma part del nostre bagatge i molts cops és una situació difícil la que ens serveix més per avançar. Creixem en les dificultats diem sovint i pot ser ben cert.

Jesús digué: «Qui em veu a mi, veu el Pare» (Jn 14,9b)

Allò de més important no és tant sols escoltar els ensenyaments del Crist, atendre les seves paraules; el més important és conèixer-lo, fer-ne experiència, fer-lo realitat enmig de la nostra societat. En paraules del Papa Benet Crist no és tant sols un mestre, un amic, un germà; Ell és una manera de viure, tant sols coneixent-lo de prop podrem descobrir la vertadera identitat de Jesucrist (Audiència general 6 de setembre de 2006). Tant sols coneixent-lo i fent-lo conèixer podrem viure amb Crist com Felip o Tomàs.

Diumenge V de Pasqua / Cicle A. Confirmacions

 

Diumenge V de Pasqua / Cicle A

Confirmacions Parròquia de Sant Feliu a Llagostera

Dissabte 2 de maig de 2026

Fets 6,1-7; Salm 32,1-2.4-5.18-19; 1Pe 2,4-9 i Jo 14,1-12

L’apòstol Felip portava temps al costat de Jesús, seguint-lo, escoltant-lo, veient que feia i com ho feia i malgrat tot això encara no sabia cap a on anava. El diàleg de Jesús amb Felip és per a nosaltres avui que l’escoltem enriquidor i ens conforta alhora; perquè nosaltres també dubtem, també estem desconcertats moltes vegades i no acabem d’entendre que ens demana el Senyor, que vol de nosaltres i que vol que fem i quin camí hem de prendre. La clau de la relació amb Jesús és la confiança, Felip encara no s’acaba de deixar-se portar del tot per Crist i per això no acabava d’entendre ben bé ni on anava ni quin camí hi portava.

En aquest temps pasqual estem seguint els primers passos de la comunitat de Jerusalem, estem veient com aquells deixebles que havien fugit deixant sol en el moment de la creu a Crist, poc a poc, conforme van fent experiència del ressuscitat i sobretot quan rebin el do de l’Esperit Sant en la Pentecosta, adquiriran aquella força i aquella confiança que els permetrà portar l’Evangeli arreu.

Nosaltres, en el nostre camí de fe, som semblants als apòstols. A vegades desconfiem, a vegades no acabem d’entendre les coses però tenim una cosa a favor nostre; tota aquesta experiència de la primera comunitat ens serveix també a nosaltres avui per avançar en el nostre propi camí de fe.

Avui estimats germans i germanes feu un pas important en el vostre camí de fe, avui confirmeu la vostra fe davant d’aquesta comunitat que representa al conjunt de l’Església. L’Estela a més s’incorpora avui a l’Església rebent els sagraments de la iniciació. És un dia important per a vosaltres i ho és també per a aquesta comunitat i per tota l’Església de Girona. Com ho va ser aquell dia en que els apòstols decidiren buscar set homes fiats, plens de l’Esperit Sant que es s’havien de dedicar a l’atenció de la comunitat. Els apòstols ahir i nosaltres avui ens alegrem perquè la Paraula de Déu es va estenent i creix el nombre de creients. Cada incorporació, cada pas cap a Crist en un dels membres de l’Església és motiu d’alegria per a tota la comunitat.

Cada pas és però això, un pas, un pas que pot ser més important com el que feu avui, o menys important com els que donem cada dia. El que és necessari és avançar en el nostre camí de fe, avançar tant de manera personal com fer-ho com a comunitat. Certament són temps els que vivim molt diferents als de fa uns anys quan la fe era viscuda de manera majoritària i a vegades caiem en la temptació de l’enyorança, de la desesperança i cerquem on rau la raó d’aquest canvi. Són múltiples els factors però no hem de defallir, hem de seguir caminant esperançats, estant ben certs de que som aquelles pedres vives amb les que Déu fa un temple espiritual i que té a Crist com a pedra angular.

És important que no ho oblidem mai això, perquè en un edifici cada pedra per si sola no és res, no forma cap edifici, ni tant sols un mur; és quan s’ajunten amb una forma determinada i un ordre concret que poden bastir una construcció més gran o més petita, on una pedra angular, per a nosaltres Crist, esdevé la clau de volta que tot ho sustenta i que a tot dona sentit. Pedres diverses, algunes més gastades, d’altres acabades de tallar, però totes necessàries per a bastir l’edifici. Cada pedra té una funció i un lloc concret on ser col·locada per a realitzar aquesta funció. Per això ens cal saber ben bé on anem i quin camí hi porta a aquest lloc on anem, ens cal saber que Crist està en el Pare i el Pare està en Ell; aquest és el centre de la nostra fe, l’argamassa que uneix i dona unitat a pedres tant diverses com som cadascun de nosaltres i permet bastir aquest edifici que és l’Església on hi ha lloc per a tots, com ens ha dit Jesús. Avui aquesta comunitat s’alegra del vostre pas, avui el vostre gest ens compromet més a tots nosaltres per seguir avançat tots plegats per aquest camí que és veritat i és vida: Crist en qui creiem i en qui confiem.

Sant Josep Obrer

 

Sant Josep Obrer

Parròquia de Sant Josep Obrer a La Canya (Sant Joan les Fonts)

Divendres 1 de maig de 2026

Fets 13,26-33; Salm i 2,6-7.8-9.10-11 i Mt 13,54-58

«D’on li venen aquesta saviesa i el poder de fer miracles?» es preguntava la gent de Natzaret, el poble de Jesús, quan el tenien a la sinagoga ensenyant i predicant a la seva gent. Diem col·loquialment que ningú és profeta a la seva terra perquè sovint no jutgem als altres pel que diuen o pel que fan sinó més aviat per la imatge que nosaltres tenim d’ells. La nostra societat és experta en crear clixés, imatges basades més sovint en el que nosaltres voldríem que fos que en la realitat. És aquesta la manera de procedir dels mitjans de comunicació i dels polítics, certament, però també ho és molt sovint de nosaltres mateixos. 

«Tots quedaren sorpresos i no se'n sabien avenir.» (Mc 5,42) diu l’Evangeli segons sant Marc de la gent que veié com Jesús guaria la filla de Jaire, el cap de la sinagoga. Aquells es preguntaven  quina força hi havia darrera les accions de Jesús, a Natzaret ja tenien la resposta per endavant i coneixent a Maria, la seva mare, als seus germans i familiars i al seu pare, un simple fuster, concloïen ells mateixos que de Natzaret no en pot sortir res de bo, com es preguntava també Natanael (Cf. Jn 1,46). La resposta de Felip a Bartomeu, és la que som convidats a seguir i a viure: «Vine i ho veuràs.» 

La fe és una experiència personal, que s’ha de veure i compartir allò que deia Pau a la sinagoga d’Antioquia de Pisídia, que Jesús és l’acompliment dels oracles dels profetes, que sense motiu va ser condemnat a mort i fou enterrat en un sepulcre i que d’allí, de la mort, va ser ressuscitat i s’aparegué durant molts dies, és una experiència personal. Però un cop feta l’experiència personal, aquesta esdevé una experiència comunitària perquè és a tots nosaltres que creiem en Déu, que se’ns envia aquest missatge de salvació. 

La gent de Natzaret no estava disposada a canviar el seu judici sobre el fill del fuster, prou sabien qui era, quines possibilitats tenia de ser el messies, per a ells cap. En escoltar-lo podien tant sols suposar que era un impostor o en el millor dels casos era foll. No ens passa a vegades això mateix també a nosaltres? La gent coneix molt bé les nostres febleses, sap on fallem i de quin peu calcem i partint d’aquest judici considera que no som dignes evangelitzadors de Crist. No ho serem mai prou de dignes, això ho hem de tenir sempre clar, però ens cal fer un esforç per mirar de ser-ho i com escriu sant Pere això tant sols ho aconseguirem obrant el bé. (Cf. 1Pe 2,15). 

No som dignes, però Déu ens ha escollit, a tots i a cadascun de nosaltres, per seguir-lo i per ser evangelitzadors. Déu a escollit a cada persona per ser fill i filla seva, vingui d’on vingui o pensi com pensi. Com diu sant Pau: «Déu ha escollit gent que no compta, els qui el món menysprea; ha escollit els qui no són res.» (1Co 1,28), siguem-ne ben conscients, perquè qualsevol mèrit en la nostra tasca d’evangelitzadors, a la que tots estem cridats, rau en Crist, no pas en nosaltres. 

Per ser missatgers de Crist ens cal seguir aquell consell de sant Pau: «estigueu contents, refermeu-vos, exhorteu-vos, tingueu uns mateixos sentiments, viviu en pau, i el Déu de l'amor i de la pau serà amb vosaltres.» (2Co 13,11). Pau i amor els dos grans valors dels que molt sovint el nostre món té set. Avui fem memòria de sant Josep obrer, el recordem com a treballador, aquesta festa va ser una manera d’apropar a l’Església la festa del 1 de maig, dedicada al món laboral. Demanem doncs que l’exemple del fuster de Natzaret ens sigui un model, ell feu de pare a aquell Jesús del qui la gent no se’n sabia avenir d’aquelles paraules i aquells gestos que sortien d’Ell. Demanem al Senyor que ens toqui els cors i les ments de tots, de manera que el seu Evangeli pugui ser encarnat en les nostres vides, acollint i estimant, tal com Crist mateix va fer. Ell és dels de casa, però nosaltres no fem com la gent de Natzaret, tot i ser dels nostres creiem en Ell i el rebem als nostres cors. 

Diumenge IV de Pasqua / Cicle A

 

Diumenge IV de Pasqua / Cicle A

Confirmacions al Santuari de la Mare de Déu de Gràcia de la Font Santa de Jafre

Dissabte 25 d’abril de 2026

Fets 2,14a.36-41; Salm 22,1-3.4.5.6; 1Pe 2,20b-25 i Jo 10,1-10

Aquella gent que escoltava a Pere li preguntaven que tenien que fer, ell els hi respongué que els calia batejar-se en nom de Jesús, rebre el perdó dels pecats i que així rebrien el do de l’Esperit Sant. És aquest do el que avui reps, aquella promesa de la que sant Pere parlava és avui per a tu com ho és també per a tots nosaltres avui, ara i aquí.

En la vida de fe no hi ha dreceres, sols hi ha una porta, tota altra via d’accés no ens porta pel bon camí. Crist és el bon pastor, aquesta imatge és ben recurrent en la iconografia cristiana i alhora és ben gràfica, clara i aclaridora. El poble d’Israel tenia ben apresa la figura del pastor; eren pastors Abel, el de l’ofrena agradable a Déu mort a mans del seu germà Caín, Abraham, el nostre pare en la fe, i Isaac el seu fill tant estimat; ho era Jacob, l’home íntegre que preferia viure en tendes i fou beneït fraudulentament pel seu pare Isaac, i Job, el pacient; tots ells tenien o cuidaven ramats d’ovelles i també els fills de Jacob, Moisès i Amós eren pastors com David, que de viure entre pletes i ramades passà a ser rei per la unció del profeta Samuel. El poble que escoltava a Jesús estava familiaritzat doncs amb aquesta figura però malgrat i el missatge de Crist és alhora fruit de la tradició del poble i alhora trenca amb aquesta tradició, de fet no la trenca pas sinó que la porta al seu ple acompliment.

Un pastor que ha estat crucificat, com diu Pere a aquella gent que l’escolta, i que ha estat constituí com a Senyor i Messies; aquell que guarda el ramat que li ha estat confiat i que cerca a aquells qui encara són lluny, Crist és aquell qui dona fortalesa i ens treu la basarda quan passem pels barrancs tenebrosos que ens surten al pas al llarg de la vida; aquell qui ens guia pels camins segurs, perquè Ell mateix és el camí, la veritat i la vida; aquell la bondat i l‘amor del qual ens acompanyen tota la vida, perquè Ell és l’amor. Aquest nostre bon pastor ens ha deixat, ens ho diu el mateix Pere, el seu exemple perquè seguim les seves petjades i seguint-les esdevinguem ovelles del seu ramat.

Sempre hi ha el cant dels estranys, d’aquells qui venen per robar la nostra esperança, per matar la nostra fe i per fer destrossa en la nostra caritat, i a vegades aquest cant esdevé seductor per a molts també per a nosaltres. Els mals pastors que veiem al nostre voltant abunden, ens fan arribar missatges enganyosos però que afalaguen les nostres orelles, ens diuen que tenen receptes que són fàcils davant de qualsevol patiment, solucions davant de qualsevol problema. El bon pastor, el vertader pastor que és Crist, ens convida a no obrar amb violència, ni amb perfídia, ni amb insults, ni amb amenaces; sinó que vivint com a justos, els mals pastors conviden a la violència, fan la guerra i amenacen amb càstigs.

El nostre pastor és el Crist, ell sap molt bé que és patir, ho ha fet el, mateix i les seves ferides han curat la humanitat del pecat i de la mort. Ell ens ha estimat tant que ha donat la seva vida per nosaltres, perquè tinguem vida i la tinguem a desdir. Ens cal defugir els cants de sirena, la paraula acomodatícia dels falsos pastors, ens cal apartar-nos de la gent innoble de la que ens parla el Salm. Al bon pastor el reconeixerem quan ens cridi a cadascun pel nostre nom, perquè Ell ens coneix molt i molt bé.

Avui el món està ple de lideratges circumstancials i demagògics, ple de falsos pastors que ens omplen l’oïda de missatges enganyosos. Sols amb el nostre pastor Crist, caminem amb pas ferm per camins segurs. En paraules del Concili Vaticà II: «l'Església és una cleda, que la seva única i obligada porta és Crist. És també un ramat, de la qual el mateix Déu es va profetitzar Pastor i les ovelles del qual, encara que conduïdes certament per pastors humans, són, malgrat això, guiades i alimentades contínuament pel mateix Crist, bon Pastor i Príncep dels pastors, que va donar la seva vida per les ovelles.» (Lumen Gentium, 6).

Martes de la III semana de Pascua

 

Martes de la III semana de Pascua

CXXIX Asamblea Plenaria de la CEE

Capilla de la Sucesión Apostólica

Martes 21 de abril de 2026

Hechos 7, 51–8, 1; Salmo 30,3cd-4.6ab.7b.8a.17.21ab i Juan 6,30-35

Poco tardó la Iglesia apostólica en dar testimonio de su fe. Esteban, del grupo de hombres de buena fama, llenos de espíritu y de sabiduría escogidos para servir a la comunidad des del diaconado, fue escogido para ser el primero en dar su vida por Cristo. Desde sus mismos inicios hasta hoy la Iglesia está marcada por su misión de dar testimonio del Reino, esta misión es intrínseca a la Iglesia. Por ello no debemos tener miedo de ir contracorriente, de soñar en grande i de arriesgarnos por el Evangelio (Cf. Cardenal Cobo).

Nuestro mensaje, el mensaje de Cristo incomoda muchas veces a la sociedad, no se acomoda a lo que muchos desean oír; pero no podemos ni debemos renunciar a nuestra misión. Como nos recomienda san Pablo: «proclama la palabra, insiste a tiempo y a destiempo, arguye, reprocha, exhorta con toda magnanimidad y doctrina. Porque vendrá un tiempo en que no soportarán la sana doctrina, sino que se rodearán de maestros a la medida de sus propios deseos y de lo que les gusta oír; y, apartando el oído de la verdad, se volverán a las fábulas. Pero tú sé sobrio en todo, soporta los padecimientos, cumple tu tarea de evangelizador, desempeña tu ministerio.» (2Tm 4,1-5).

Es a esta misión a la que fue fiel san Esteban que, muriendo, fija su mirada en el cielo, fue recompensado con la vida eterna. Es a esta misión a la que debemos ser fieles hoy nosotros y que nos exige coherencia, entrega y fidelidad. No hemos sido llamados a nuestro ministerio, no profesamos nuestra fe ni para ser acomodaticios con las tendencias sociales de cada momento, ni para ejercer nuestra misión a tiempo parcial. Como nos decía el papa León el pasado viernes: «Anunciar a Jesús Resucitado significa trazar signos de justicia en una tierra que sufre y está oprimida; signos de paz entre rivalidades y corrupciones; signos de fe que nos liberan de la superstición y de la indiferencia.»

Cristo es el camino, la verdad y la vida y nuestra misión es ser testimonios de la verdad. Defendiendo la vida des del mismo momento de su concepción hasta un final marcado por Dios, defendiendo siempre la dignidad humana y condenando cualquier ataque contra la vida, venga de donde venga, ya que la vida humana es un don de Dios que cada hombre o mujer debe vivir como lo que es, imagen de Dios.

La única verdad es Cristo, Él es este pan del cual quien come no vuelve a tener hambre y de quien bebe no vuelve a tener sed. Dar testimonio del pan vivo que es Cristo ha supuesto a lo largo de los siglos muchas vidas, al fin siempre ganadas para el Reino. Quienes decidieron acabar con la vida de Esteban, como con la de cualquier otro a lo largo de los siglos también hoy en muchas partes del mundo, creen acabar así con la transmisión de la fe. Se equivocan de raíz, todo mártir es aquel grano de trigo que sólo caído en tierra y muriendo acaba por dar fruto (Cf. Jn 14,24) y es semilla de fe.

Nos lo decía el papa Francisco, a quien hoy recordamos y encomendamos de manera muy especial en el primer aniversario de su muerte: «la vida tiene valor sólo al donarla a los demás en el amor y en la verdad». (8 de febrero de 2019). Detrás de cada martirio hay siempre un testimonio de fe y un mensaje de amor, de misericordia y de esperanza; de misericordia para aquellos que lo causan, de esperanza para los mismos mártires, para toda la humanidad y también para los causantes del martirio. Y detrás de todo el amor de Dios hasta el extremo. Misericordia y esperanza han sido dos palabras muy presentes a lo largo del pontificado del papa Francisco, marcaron los años jubilares de 2016 y 2025 y deben seguir marcando el camino de la Iglesia. Ambas, misericordia y esperanza, son fruto del amor de Dios. Estamos llamados a ser testimonios y mensajeros de este amor, al precio incluso de resultar incómodos ante muchos; pero teniendo siempre presentes las palabras del Señor: «El cielo y la tierra pasarán, pero mis palabras no pasarán» (Mt 24,35).