Matinal de formació per a catequistes

 

Matinal de formació per a catequistes

Seminari de Girona

Dissabte 3 d’octubre de 2026

Fl 4,6-9

La breu lectura que hem escoltat de la carta de sant pau als Cristians de Filips ens crida a interessar-nos per tot allò que és veritat i just i a fer-ho practicant allò que hem rebut, hem sentit i hem vist per tal de que el Déu de la pau sigui amb nosaltres.

Sant Pau fou aquell que feu arribar als denominats gentils la bona nova de l’Evangeli. No fou sempre una tasca grata, a vegades rebé rebuig, desinterès o fins si tot menyspreu. Malgrat tot no va renunciar mai al seu objectiu: que el Déu de la pau arribés a com més gent millor.

Catequitzar, fer arribar l’Evangeli als més joves no és una tasca fàcil. Sovint els qui us arriben no han sentit parlar massa de Déu en les seves famílies i també molt sovint han de suportar una pressió social no pas favorable a l’Evangeli.

No us inquieteu per a res, com diu sant pau als cristians de Filips. Cerqueu les forces en la pregària i el contacte amb la Paraula de Déu, en l’Eucaristia i els sagraments. Confieu en Jesucrist i estigueu certs de que la seva acció sobrepassa tot allò que podem entendre.

La vostra tasca és fonamental, sou evangelitzadors de primer nivell i no hi pot haver una tasca més bella que aquesta.

Que el Senyor us acompanyi, sentiu-lo sempre al vostre costat; guardeu els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist. I estigueu certs de que la llavor que sembreu tard o d’hora pot donar fruit és molt millor sembrar i esperar que deixar erm el camp.

Confieu al Senyor la vostra tasca i Ell estarà al vostre costat. 

Divendres de la setmana XXVI durant l'any / II

 

Divendres de la setmana XXVI durant l'any / II

Sants Àngels de la Guarda

Missa de ritus d’entrada del ministeri del nou rector

Parròquia de la Mare de Déu dels Àngels de Sant Feliu de Guíxols

Divendres 2 d’octubre de 2026

Jb 38,1.12-21; 40,3-5; Salm 138,1-3.7-8.9-10.13-14ab i Mt 18,1-5.10

Hem escoltat en la primera lectura la resposta del Senyor a Job. Aquest llibre de l’Escriptura ens mostra el sofriment humà i la relació d’aquest amb la voluntat de Déu. Job un home a qui tot li somreia de sobte veu com la seva sort li dona l’esquena i perd primer les seves riqueses, després la seva família i finalment la seva salut. Sols li queda Déu. Déu respon a Job en un ambient on la prosperitat personal es lligava estretament al compliment dels manaments. El Senyor posa les coses clares i mostra a Job els límits humans i davant d’això Job sols pot respondre «em poso la mà a la boca i callo.» 

Si la primera lectura ens parla dels límits humans en l’Evangeli Jesús ens diu amb tota veritat que els petits són els grans i els importants i els qui els acullen, acullen al mateix Crist. Les coses a la llum de l’Evangeli es capgiren i adquireixen la seva vertadera proporcionalitat. Això ens serveix per donar-nos compte de les nostres limitacions davant d’aquell que com ens ha dit el Salm ha creat el nostre interior. Tenim com a humans uns límits i tant sols des de la humilitat podrem ser capaços d’afrontar el repte de Déu que es resumeix amb aquella frase que el papa Lleó XIV ens va deixar com un llegat en la seva visita: «Déu ens estima com som, però ens somia millors.»

I en aquest camí per ser millors la comunitat, aquells qui amb nosaltres la comparteixen i com nosaltres, viuen la seva fe, hi té molt a fer. I al capdavant d’una comunitat, en aquest cas la parroquial o la d’un conjunt de parròquies, hi ha el rector, el prevere que coordina i dirigeix una comunitat. El seu paper no és fàcil en primer lloc perquè els rectors arriben a una parròquia i participen en la seva vida durant un temps determinat, mentre que els fidels que la formen, en principi, hi romanen i sovint hi han nascut, hi han rebut els sagraments d’iniciació, a voltes s’hi han casat i aquí han educat als seus fills en la fe conjuntament entre família i parròquia i hi han enterrat als seus pares. 

El rector i la comunitat, de la que forma part, juntament amb aquells fidels que s’uneixen a la comunitat parroquial en determinades circumstàncies, fan camí units cap a Crist. I aquest “units” és molt important, perquè Crist ens vol sempre units. Aquesta ha de ser la manera de viure la fe d’una comunitat a la que el rector serveix en nom del bisbe, és a dir en comunió amb el conjunt de l’Església de Girona, en comunió amb l’Església universal. I viure així la fe és el que heu fet fins ara amb Mossèn Pere i abans amb Mossèn Joan i així amb tants d’altres que han servit aquí a l’Església i pel  ministeri dels quals cal donar gràcies a Déu. Treballant sempre per una Església més senzilla, més fraterna, més acollidora i més evangelitzadora; una Església capaç de sortir i d’anar a trobar aquells que ja no venen al temple, aquells que no ens coneixen, aquells que cerquen Déu fins i tot sense saber-ho. Una Església sense por a parlar de Crist, sense por a saber escoltar als altres, especialment als qui pateixen. Una Església que viu la seva fe amb fidelitat a l’Evangeli i al magisteri, que la viu amb humilitat i convicció, que la viu amb joia i esperança. 

No es pot viure la fe de manera rutinària, la fe sempre és nova, sempre és enriquidora i sempre és esperançadora.  Avui és un bon moment per recordar que és Crist el veritable i bon pastor del seu poble. Nosaltres rebem una missió en nom de Crist per servir a la comunitat. No estàs doncs Mossèn Jordi cridat a ocupar un lloc, sinó a servir una Església concreta, amb la seva història, les seves alegries, les seves ferides, les seves esperances i també els seus reptes. 

Estimat Mossèn Jordi has rebut l’encàrrec de servir avui a una comunitat concreta, aquesta. La formen unes persones amb noms i rostres concrets. La formen famílies, infants, joves, matrimonis, persones grans, malalts, persones que viuen la fe amb molta intensitat i d’altres que potser se n’han allunyat. La formen també els qui cerquen, els qui dubten i els qui esperen una paraula d’acolliment. 

Darrera de cada un d’ells hi ha la imatge de Déu, aquest Déu que parlava des de la tempesta a Job. Estima doncs aquestes comunitats que t’han estat confiades, estima-les amb la grandesa d’un infant i estimant-les, estigues ben segur, estimaràs a Déu. El llaç que us uneix com a comunitat, no ho oblideu mai, és l’amor a Déu.

Festa de l'arcàngel sant Miquel

 

Festa dels sants arcàngels Miquel, Gabriel I Rafael

Parròquia de Sant Miquel a Colera

Dimarts 29 de setembre de 2026

Dn 7,9-10.13-14; Salm 137,1-2a.2bc-3.4-5 i Jo 1,47-51

Celebrem avui la festa dels sant arcàngel Miquel. Ell juntament amb els arcàngels Gabriel i Rafael, els coneixem per la seva proximitat amb Déu en aquesta Jerusalem celestial que ens anuncia el llibre del profeta Daniel. Crist en l’Evangeli anuncia a Natanael, l’apòstol Bartomeu, qui són els àngels, son els qui connecten el cel amb la terra.

Nosaltres hi anem fent camí, cap a aquesta nova i eterna pàtria i l’únic camí que ens hi porta és Crist. «Vine i ho veuràs», diu Felip a Natanael, a qui la tradició identifica amb sant Bartomeu. Una fe inicialment feble, desconfiada la que veiem en Natanael; primer desconfia per després mostrar una fe fins i tot extrema pel poc camí que ha recorregut.

La seva és una fe amb un creixement incert, que va de l’escepticisme inicial sobre si res de bo pot sortir de Natzaret a l’entusiasme final d’una confessió sobre el caràcter messiànic de Jesús massa simple, circumstancial i prematura i fonamentada tant sols en l’evidència d’haver sigut vist per Crist sota una figuera.

La fe cal educar-la, madurar-la, mantenir-la i fer créixer. Ho deia el papa Lleó XIV als catequistes, tot recordant l'ensenyament del Concili Vaticà II, que la fe: «va creixent en la comprensió de les coses i de les paraules transmeses, ja per la contemplació i l'estudi dels creients, que les mediten en el seu cor i, ja per la percepció íntima que experimenten de les coses espirituals, ja per l'anunci d'aquells que amb la successió de l'episcopat van rebre el carisma cert de la veritat» (Dei Verbum, 8).

Natanael veurà créixer la seva fe, veurà coses més grans i aleshores sí, aleshores la seva fe serà vertaderament forta. El camí de fe de Natanael no serà fàcil, serà un camí que passarà pel martiri, que passarà per donar testimoni de Crist amb la seva pròpia vida i aquesta sí que serà finalment una confessió de fe vertadera, madurada i ferma.

Natanael comprengué que al Regne de Déu sols hi porta Crist. I tant sols hi ha una manera de recórrer aquest camí, que és el mateix Crist, un camí que hem de recórrer amb la motxilla de la caritat a l’espatlla, ben carregada d’amor, estimant a Déu i al proïsme, seguint l'esperit de les benaurances.

Nosaltres no podem veure a  Crist com els apòstols el veieren; com els àngels rel veuen, no podem ser cridats a la seva presència de la mateixa manera que ho foren Felip o Natanael. Ens hem de conformar amb una crida més simple, però igualment Déu ens crida.

Ens crida a viure l’Evangeli i a respondre-hi tot seguint els seus dos grans manaments: estimar a Déu i estimar als germans. Ens diu a més com fer-ho, estimant a Déu amb tota les nostres forces i als altres com a nosaltres mateixos.

Déu ens vol lliures per a estimar-lo, perquè un amor forçat no val de res. Per això Déu no utilitza als arcàngels i als àngels de manera arbitraria, com un exèrcit poderós; ho fa en comptades ocasions i de manera suau.

 

A vegades vivim com si el cel fos lluny. Com si Déu estigués lluny. Com si la nostra vida quotidiana, que té les seves preocupacions, les seves alegries, els seus conflictes, les seves decepcions, no tingués res a veure amb Déu. Vivim la vida com si fos una realitat separada de Déu. Però Jesús ens diu avui que el cel és obert davant nostre precisament perquè Déu no és lluny nostre.

 

Sant Miquel ens recorda això, que la nostra vida és una lluita per mantenir obert aquest espai de Déu dins nostre. El mal no sempre arriba amb una cara fàcil de reconèixer. No sempre té la forma d’una gran temptació. De vegades entra silenciosament a través d’una paraula que fereix, per una rancúnia que guardem durant anys, per una indiferència que ens fa passar de llarg davant del sofriment dels altres, per una enveja que ens treu la pau, pel desencís que ens fa difícil d’estimar.

L’arcàngel sant Miquel, el vostre patró, se’l representa habitualment fent la guerra al diable, al mal, fent la guerra a la rancúnia, la indiferència, l’enveja o el desencís. El seu nom significa “qui és com Déu” i la seva missió és defensar-nos de tots aquests mals.  Deia el papa Francesc que els arcàngels: «estan davant de Déu i són els nostres companys perquè tenen la mateixa vocació en el misteri de la salvació: portar-lo endavant. Adoren a Déu, glorifiquen a Déu i serveixen a Déu».

Així ha de ser també en les nostres comunitats parroquials, sinodals i missioneres; caminant junts, amb una mateixa vocació i vivint tots junts el misteri de la salvació.

Tant de bo que així sigui per a tots nosaltres i així sigui per a la vostra comunitat parroquial posada sota el guiatge de sant Miquel.

Diumenge XXVI durant l'any / Cicle A

 

Diumenge XXVI durant l'any / Cicle A

Missa de ritus d’entrada del ministeri del nou rector

Basílica de Sant Esteve d’Olot

Diumenge 26 de setembre de 2026

Ez 18,25-28; Salm 24,4-5.6-7.8-9; Fl 2,1-11 i Mt 21,28-32

Sant Pau demanava als cristians de Filips el goig de veure’ls units per uns mateixos sentiments i per una mateixa estimació dels uns pels altres, unànimes i ben avinguts. Vet aquí estimat Mossèn Pere un full de ruta per a la teva tasca com a pastor d’aquesta comunitat. Sovint tenim en l’Església falsos profetes que ens anuncien o diagnostiquen grans calamitats. En contra d’ells ens va advertit Jesús: «si algú us deia: "El Messies és aquí" o "És allà", no us ho cregueu. Perquè sortiran falsos messies i falsos profetes, que faran grans senyals i prodigis per enganyar, si fos possible, també els elegits. Us ho he dit per endavant. Per tant, si us deien: "És al desert", no hi aneu; i si us deien: "És en un lloc amagat", no us ho cregueu.» (Mt 24,23-26) Déu sols està present allí on hi ha unitat, allí on les paraules i els fets coincideixen perquè seguim el bon camí, que és el de Crist. Si actuem, per rivalitat, per vanagloria, guiats pels propis interessos no som de Crist, com ens ha dit sant Pau. 

Ens ho ha dit també el profeta Ezequiel, el que no va ben encaminat és la nostra manera d’obrar, no pas la de Déu. El que no anava ben encaminat en aquell primer fill no eren les seves paraules, eren les seves obres; perquè va dir però no va fer. Ens ho deia ahir a Paris el papa Lleó XIV: «Encara avui, són molt nombrosos en la nostra societat, en les nostres parròquies i en les nostres diverses activitats els qui continuen comprometent-se a favor de la vida, la família, la veritat, la pau, la fraternitat i la justícia.» 

Ells són els qui fan realitat les paraules de Crist, mirant als altres amb humilitat i considerant-los superiors. És aquest el sentit d’una comunitat parroquial, d’una comunitat diocesana, de l’Església universal. No feu doncs cas dels qui us diguin “jo soc més bon creient que tu”, perquè si la fe no es viu amb aquesta humilitat de la que ens parla sant Pau, no és vertadera fe. L’orgull, ni que sigui suposadament pietós, mata la fe. 

Ens hem d’emmirallar en l’exemple de Crist que renunciant a la seva divinitat, que no és poca cosa, es va fer no res fins a una mort en creu i tot per amor a la humanitat. A nosaltres no se’ns demana tant avui per avui, sols se’ns demana de ser coherents entre les paraules i els fets; entre la Paraula de Déu que escoltem cada diumenge i la vida que portem cada dia. 

Aquesta ha de ser la manera de viure la fe d’una comunitat a la que el rector serveix en nom del bisbe, és a dir en comunió amb el conjunt de l’Església de Girona. Hem de treballar per una Església més senzilla, més fraterna, més acollidora i més evangelitzadora; una Església capaç de sortir i d’anar a trobar aquells que ja no venen al temple, aquells que no ens coneixen, aquells que cerquen Déu fins i tot sense saber-ho. Una Església sense por a parlar de Crist, sense por a saber escoltar als altres, especialment als qui pateixen. Una Església que viu la seva amb fidelitat a l’Evangeli i al magisteri, que la viu amb humilitat i convicció, que la viu amb joia i esperança. 

Estimat Mossèn Pere aquesta tasca que t’ha estat encomanada, que t’he encomanat, no la faràs ni la podràs fer tot sol. T’hi ajudarà en primer lloc la gràcia de Déu, si ho vius sempre en comunió amb l’Església i t’hi ajudarà aquesta que és ara la teva comunitat,  tots aquests germans i germanes que t’acompanyaran. Déu no ens crida a viure la fe sols, ens crida a viure-la en comunitat. Déu no ens crida a viure la fe creient-nos millors que els altres refugiats en velles fórmules; ens crida a viure-la amb humilitat. Déu nos ens crida a viure la fe de paraula tant sols, ens crida a viure-la de paraula i d’obra, amb fets, estimant més que no pas proclamant que estimem. 

Avui és un bon moment per recordar que és Crist el veritable i bon pastor del seu poble. Nosaltres rebem una missió en nom de Crist per servir a la comunitat. No estàs doncs cridar a ocupar un lloc, sinó a servir una Església concreta, amb la seva història, les seves alegries, les seves ferides, les seves esperances i també els seus reptes. 

Estimat Mossèn Pere has rebut l’encàrrec de servir a una comunitat concreta, aquesta. La formen unes persones amb noms i rostres concrets. La formen famílies, infants, joves, matrimonis, persones grans, malalts, persones que viuen la fe amb molta intensitat i d’altres que potser se n’han allunyat. La formen també els qui cerquen, els qui dubten i els qui esperen una paraula d’acolliment.

Darrera de cada un d’ells hi ha la imatge de Déu.  Estima doncs aquestes comunitats que t’han estat confiades i estimant-les estimaràs a Déu. 

I vosaltres poble de Déu que feu camí a Olot i a la Garrotxa estimeu-lo al vostre nou rector, ajudeu-lo compartint els vostres dons i les vostres preocupacions amb ell i els seus col·laboradors, vivint la fe com una comunitat viva, esperançada i evangelitzadora. Com ho heu viscut amb Mossèn Pere Domènech que ha servit aquestes comunitats els darrers deu anys i a qui cal agrair i molt la seva tasca. 

El vostre rector, el vicari P. Gaspar, que tant treballa per aquestes comunitats, i els preveres i diaques que els ajuden, com ja sabeu,  hauran d’acompanyar diverses comunitats alhora i això demana una mirada de comunió i un cor generós per part de tots. Cada poble té la seva personalitat, la seva història, la seva manera de viure, les seves tradicions i el seu rostre propi. Però tots formen part d’una mateixa Església i tots han de poder sentir-se servits, estimats, escoltats i acompanyats. 

Les nostres parròquies ja no poden ser ateses pel nombre de preveres de fa unes dècades. Hi ha menys sacerdots, les comunitats són més petites i la participació en la vida eclesial ha canviat. Però això no ens pot portar al desencís. Ens cal pregar sempre perquè el Senyor ens concedeixi noves vocacions, mirant d’implicar-nos en la mesura de les nostres possibilitats en la vida de la nostra parròquia. No tenim dret a la desesperança, ja que si participem dels mateixos sentiments de Crist hem de viure la fe amb confiança i esperança. 

Déu ens vol units per uns mateixos sentiments i per una mateixa estimació dient sí a Crist. I dir sí a Jesucrist és voler ser llum per als altres i ajudar-los a vèncer la foscor. I sols dient sí a Jesucrist ens podrem alliberar de tot allò que ens impedeix fer el que diem, fent allò que és coherent amb la nostra fe. Conscients de que tant sols Crist ens pot encaminar en la veritat i instruir-nos, com ens ha dit el salmista. 

Que Maria, sota l’advocació de la Mare de de Déu del Tura, t’hi acompanyi a tu Mossèn Pere, a tu P. Gaspar i a vosaltres preveres i diaques que formeu part dels equips pastorals, a vosaltres catequistes i col·laboradors de les diverses parròquies, que us hi acompanyi a tots els qui formeu aquestes comunitats i als qui desitgem que en formin part ben aviat. 

Missa de Festa Major a sant Julià de Ramis

 

Diumenge XXVI durant l'any / Cicle A

Missa de Festa Major

Parròquia de sant Julià de Ramis

Diumenge 26 de setembre de 2026

Ez 18,25-28; Salm 24,4-5.6-7.8-9; Fl 2,1-11 i Mt 21,28-32

Dir i fer no sempre van de la mà, paraules i fets sovint no coincideixen i fins i tot podríem dir que vivim en una societat on la paraula ha perdut quasi tot el seu valor ja que diem, prometem, ens comprometem a fer i finalment no fem res del que hem dit, sigui per mandra o sigui perquè hem dit de fer tant sols per quedar bé davant dels altres. Dir sí a Déu, com ho fan els màrtirs, com ho van fer sant Cosme i sant Damià, és dir sí al que el Senyor ens mana, i Ell ens diu que hem d’estimar i és aquest el gran manament. 

Segurament aquell pare de l’Evangeli que cridà als seus fills per treballar a la vinya hauria estat feliç si ambdós haguessin dit sí i tot seguit hi haguessin anat. Però no tingué aquesta sort i mentre un li prometé al pare d’anar-hi, l’altre respongué que. I aquesta situació ens posa davant dels ulls que més val fer, tot i que sigui sense dir-ho, que no fer havent dit que faríem. 

Déu ens vol units per uns mateixos sentiments i per una mateixa estimació i que això es concreti en una coherència entre les nostres paraules i els nostres fets. Sobre el paper tots estem disposats a declarar que volem fer la voluntat de Déu, que volem estimar-lo a Ell i als altres i així tantes altres coses que conformen la nostra vida de cada dia. Però no n’hi ha prou amb bones intencions, cal mostrar amb fets que el que passa pel nostre cor i surt de la nostra boca concorda amb allò que fem. 

Però si ens equivoquem i algun cop deixem de fer coses bones, Déu ens ofereix sempre una segona oportunitat. Sempre hi ha davant nostre l’oportunitat de deixar de fer el mal i obrar amb justícia i amb bondat. Acceptant aquesta invitació a mirar als altres amb humilitat i considerar-los superiors a nosaltres mateixos. 

Els creients hem de voler ser llum per als altres i ajudar-los a vèncer la foscor. Com ho feu el mateix Jesucrist quan renunciant a la seva igualtat amb Déu es va voler fer un de nosaltres. Ho feu per obrir-nos camí, ho feu per mostrar-nos que les aparences a vegades enganyen. Que no tot el que escoltem acaba succeint i segurament ara pensarem en els polítics que prometen mil i una coses i no en fan cap. Però de fet sovint nosaltres fem el mateix. 

L’Evangeli segons sant Mateu ens crida a revisar la nostra pròpia actitud davant seu i davant dels altres. Jesús ens convida aquest diumenge a viure la fe amb fets i no sols amb paraules. L’actitud ideal hauria estat un fill que hagués dit al pare que anava a treballar a la vinya i tot seguit hi hagués anat. Ni el primer, ni el segon fill no acaben de viure amb coherència la seva vida. Però posats a fer, els fets valen més que les paraules i les paraules sense fets queden òrfenes de sentit. 

Això ho podem viure cada dia amb els nostres veïns, amb els companys de feina, amb tots aquells amb els qui ens relacionem. Nosaltres sovint no estem lliures de la manca de coherència. Sant Pau ens aporta un model, Jesucrist pel que ens podem alliberar de l’esclavatge de tot allò que ens impedeix fer el que diem, fent allò que és coherent amb la nostra fe, com ho feren els màrtirs Cosme i Damià. Sant Pau ens convida a veure que Crist ens pot encaminar en la veritat i instruir-nos, com ens ha dit el salmista. En paraules del papa Lleó XIV: « Els testimonis de la fe no proposen una ideologia, sinó que mostren una fe viscuda en la vida quotidiana. La seva credibilitat sorgeix de la coherència entre les paraules i les accions.» (16 de setembre de 2026). Que així sigui per a tots nosaltres. 

Missa de l’alba

 

Diumenge XXVI durant l'any / Cicle A

Missa de l’alba

Platja de Sa Palomera a Blanes

Diumenge 26 de setembre de 2026

Ez 18,25-28; Salm 24,4-5.6-7.8-9; Fl 2,1-11 i Mt 21,28-32

«Digueu sí, quan és sí; no, quan és no», ens diu sant Jaume en la seva Carta. Dir i fer no sempre van de la mà i fins i tot podríem dir que vivim en una societat on la paraula ha perdut quasi tot el seu valor ja que diem, prometem, ens comprometem a fer i finalment no fem res del que hem dit. Dir sí a Déu compromet, és dir sí al que el Senyor ens mana, és dir sí a estimar. Estimar-lo a Ell vol dir certament estimar la natura, agrair el do de la vida, estimar als altres vivint plenament la fraternitat, ser justos i pacients, treballar per la pau i sembrar esperança. 

Segurament aquell pare que cridà als seus fills per treballar a la vinya hauria estat feliç si ambdós haguessin dit sí i tot seguit hi haguessin anat. Però no tingué aquesta sort i mentre un li prometé al pare d’anar-hi, l’altre respongué des de la mandra dient que no hi aniria per finalment, qui sap si remordit, acabar anant-hi, segurament a desgrat. 

Déu ens vol units per uns mateixos sentiments i per una mateixa estimació i que això es concreti en una coherència entre les nostres paraules i els nostres fets. Sobre el paper tots estem disposats a declarar que volem fer la voluntat de Déu, que volem estimar-lo a Ell i als altres. Però no n’hi ha prou amb bones intencions, com diu la dita l’infern n’és ple de bones intencions, cal mostrar amb fets que el que passa pel nostre cor i surt de la nostra boca concorda amb allò que fem. És ben cert com ens ha dit el text del profeta Ezequiel que és la nostra manera d’obrar la que va desencaminada i que quan deixem d’obrar el bé de fet estem fent el mal. És el que diu sant Pau: «no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria.» (Rm 7,19). 

Però Déu ens ofereix sempre una segona oportunitat. Sempre hi ha davant nostre l’oportunitat de deixar de fer el mal i obrar amb justícia i amb bondat. Dir sí a Jesucrist és acceptar aquesta invitació a mirar als altres amb humilitat i considerar-los superiors a nosaltres mateixos. Dir sí a Jesucrist és tenir els mateixos sentiments que veiem en Ell. Dir sí a Jesucrist és trobar en Ell la fortalesa d’ànima, l’amor que consola i els dons de l’Esperit. 

Celebrem un nou diumenge, el dia del Senyor. Celebrem la resurrecció de Crist, vencedor de la mort i ens ho recorda aquesta albada. Sobre aquest mar on tanta gent perd la vida per cercar una dignitat que li ha estat negada i unes possibilitats de vida que li han estat vetades. I malgrat tot surt de nou el sol, perquè cada dia és com un morir en la foscor de la nit i un renéixer amb la llum de l’albada. 

Dir sí a Jesucrist és voler ser albada, llum per als altres i ajudar-los a vèncer la foscor. Com ho feu el mateix Jesucrist quan renunciant a la seva igualtat amb Déu es va voler fer un de nosaltres. Ho feu per obrir-nos camí, ho feu per mostrar-nos que les aparences a vegades enganyen. Que no tot el que escoltem dir als altres o nosaltres diem, acaba succeint i segurament ara pensarem en els polítics que prometen mil i una coses i no en fan cap. 

Tampoc nosaltres estem lliures de la manca de coherència. Sols dient sí a Jesucrist ens podem alliberar de l’esclavatge de tot allò que ens impedeix fer el que diem, fer allò que és coherent amb la nostra fe. Sols Crist ens pot encaminar en la veritat i instruir-nos, com ens ha dit el salmista. 

En paraules del papa Lleó XIV: « Els testimonis de la fe no proposen una ideologia, sinó que mostren una fe viscuda en la vida quotidiana. La seva credibilitat sorgeix de la coherència entre les paraules i les accions.» (16 de setembre de 2026). Que així sigui per a tots nosaltres dient sí a Crist.

Missa per als professionals de la salut

 

Diumenge XXVI durant l'any / Cicle A

Missa per als professionals de la salut

Ermita dels Sants Metges a sant Julià de Ramis

Dissabte 26 de setembre de 2026

Ez 18,25-28; Salm 24,4-5.6-7.8-9; Fl 2,1-11 i Mt 21,28-32

 

Cada dia teniu davant dels ulls una realitat que us podria fer pensar com ens escriu el profeta Ezequiel que la manera d’obrar del Senyor no va ben encaminada, quan som nosaltres els que anem sovint desencaminats. La vida i la mort estan en mans de Déu i el que als nostres ulls és complicat d’entendre, als ulls de Déu es simple ja que Ell sempre observa des de l’òptica de l’amor i de la conversió. 

Vosaltres creients i professionals de la sanitat trobeu en Crist la vostra fortalesa, aquell amor que consola i que està ple d’afecte entranyable i de compassió. I aquesta fortalesa vostra que és Crist l’heu de fer present en el vostre àmbit de treball, davant d’aquells que us miren a voltes angoixats, a voltes sota el pes del dolor, a voltes desesperats. 

L’heu de fer present a malalts i familiars i sovint de ben segur no és fàcil trobar la paraula adequada, el gest de proximitat correcte. Teniu els mateixos sentiments que veieu en Jesucrist per acostar-vos a qui sofreix i ve a vosaltres amb l’esperança de ser guarit i a qui vosaltres mireu amb humilitat, considerant-los superiors a vosaltres mateixos, com ens diu sant Pau. Ell és el nostre model, el nostre referent i aquell que lluny de voler quedar-se sota el mantell protector de la seva igualtat amb Déu, és va fer no res fins a la mort. 

Com viure la grandesa del misteri de la salvació davant del dolor? Quan algú s’asseu a la vostra consulta i li heu de comunicar un diagnòstic advers? Quan en acabar una intervenció quirúrgica heu de parlar amb una família neguitosa i voldríeu haver-li de transmetre unes noticies diferents a les que heu de transmetre? Quan algú estant a la sala de triatge d’urgències no pot tornar a casa com pensava i inicia un reguitzell de proves mèdiques amb un futur incert? 

Molts cops davant vostre moltes persones passen per un abans i un després en les seves vides. El seu futur era un de determinat i en sortir de parlar amb vosaltres esdevé un altre i a vegades no pas encoratjador ni el que esperaven. 

La vida sovint mirem de sostreure-la a la realitat i ens agafem a una falsa aparença que sembla per un moment que ens enganya i ens conforta però que poc després aquests fugaç i fals consol desapareix per imposar-se allò que els nostres ulls no volien veure: la realitat. Tot plegat és el que Crist va voler compartir amb tots nosaltres fent-se home, compartint la vida i la mort, les joies i les angoixes inherents a tota vida humana. 

L’Evangeli segons sant Mateu ens crida a revisar la nostra pròpia actitud davant seu i davant dels altres. Podem dir moltes vegades que estimem Déu, que volem seguir-lo o que estem disposats a servir-lo, però el punt decisiu és com concretem això en la nostra manera de tractar amb els altres, especialment amb els qui sofreixen. Jesús ens convida aquest diumenge a viure la fe amb fets i no sols amb paraules. L’actitud ideal hauria estat un fill que hagués dit al pare que anava a treballar a la vinya i tot seguit hi hagués anat. Ni el primer, ni el segon fill no acaben de viure amb coherència la seva vida. Però posats a fer, els fets valen més que les paraules i les paraules sense fets queden òrfenes de sentit. 

Això ho viviu cada dia, cal actuar contra la malaltia i cal alhora tenir paraules d’encoratjament per al malalt. No pas unes paraules buides i que creïn falses esperances perquè qui pateix te dret a saber sempre la veritat; però també té la necessitat, fins i tot el dret, a no sentir-se sol, a sentir-se recolzat. No han de mers gestos de filantropia, sinó signes en els quals es pot percebre que la participació personal en els sofriments de l'altre implica donar-se a si mateix, suposa anar més enllà de cobrir necessitats, per a arribar a viure l’amor com a do; un amor que s'alimenta necessàriament de la trobada amb Crist, que per amor es va lliurar per nosaltres. (Cf. Missatge del Sant Pare Lleó XIV per a la XXXIV Jornada Mundial del Malalt.)

Mare de Déu de la Mercè

 

Mare de Déu de la Mercè

Centre penitenciari de Puig de les Basses

Dijous 24 de setembre de 2026

Is 61,1-3a.6a.8b-9; Salm Magnificat i Jn 2:1-12

Celebrem avui la festivitat de la Verge de la Mercè patrona dels qui tenen restringida la seva llibertat. Maria és aquesta dona que està sempre al costat del seu fill; en els bons moments i en els mals moments. Ella és el seu suport fins i tot quan el seu fill està morint en una creu. Déu ens estima en totes les circumstàncies de la nostra vida: «No existeix, doncs, cap situació que faci al Senyor apartar de nosaltres la seva mirada.

És una veritat consoladora que ens acompanya en tot moment i que ens recorda com el seu amor misericordiós està sempre per sobre de quant bé o mal hàgim fet.» (Lleó XIV 10 de juny de 2026).

Ens ho ha dit en la primera lectura el profeta Isaïes, sobre cadascun de nosaltres reposa l'Esperit del Senyor, aquest esperit que busca el nostre consol sobretot quan les circumstàncies de la vida ens porten a moments de crisis i de conflicte.

En aquests moments hem d'escoltar la veu de Maria que ens diu «feu el que Ell us digui.» i que ens diu Jesús, perquè ens ressonen les seves paraules a tots, ens parla de no guardar-nos rancor, de tenir esperança, de procurar superar les nostres dificultats i de no fer als altres el que no volem que ens facin a nosaltres.

Tots a o llarg de la nostra vida vivim moments de feblesa, però en moltes ocasions se'ns ofereixen també oportunitats de rectificar els nostres camins. Llavors han de ressonar en les nostres oïdes les paraules de Maria: «Feu el que Ell us digui.»

El primer que ens diu Jesús és que ens estima, no hem d'oblidar-ho mai, encara que moltes vegades ens percebem amor al nostre voltant i ens sentim abandonats, sense forces per a buscar una alternativa. Encara que l'aclaparament i la tristesa marquin alguns moments del nostre camí, recordem que els errors de la vida no determinen la identitat d'una persona. (Cf. León XIV 10 de juny de 2026).

Ens ho deia el papa León en la seva vista al centre *Brians 1 «A cadascun us dic: Déu t'estima com ets, però et somia millor! El Senyor ens permet a tots començar sempre de nou, perquè ésser humà i ser cristià no consisteix a no equivocar-se sinó a créixer en la capacitat de convertir-se, penedir-se, esmenar-se i, sobretot, de reconciliar-se i de perdonar.» (Lleó XIV 10 de juny de 2026).

A aquest somni de ser millors no hem de renunciar mai. Com en les bodes de Canà de Galilea a vegades en la nostra vida podem servir primer els vins menys bons per a servir després els vins millors. Aprenent dels nostres errors podem esdevenir millors. Sempre som a temps de canviar de rumb les nostres vides i adequar-les als plans de Déu, a aquesta vida que Déu vol per a nosaltres, fent el que Ell ens diu.

Festa de la Minerva

 

Festa de la Minerva

Parròquia de Santa Maria i Sant Nicolau a Calella

Dimecres 23 de setembre de 2026

Col 3,9b-17; Salm 33 i  Jn 1,29-34

Avui quan recordem l’origen de la vostra comunitat posada sota la protecció de Santa Maria i de sant Nicolau, avui quan recordem el dia que es va traslladar solemnement en processó l’Eucaristia des de Pineda de Mar fins aquí a Calella; celebrem la benedicció de les campanes d’aquest temple. Aquí s’hi reuneix una comunitat, una comunitat que escolta la Paraula de Déu i participa del misteri de l’Eucaristia; una comunitat que es reuneix en nom de Crist i que per aquest motiu ha de fer present a Crist en mig dels qui conviuen amb nosaltres. 

Déu no fa accepció de persones i si Ell no en fa, nosaltres tampoc. Ens ho diu sant Pau: «Des d'ara ja no hi ha grec ni jueu, circumcís ni incircumcís, bàrbar ni escita, esclau ni lliure; només hi ha el Crist, que ho és tot i és en tots.» (Col 3,11). 

La fe no és per amagar-la, tampoc és per manifestar-la contra els altres; la fe l’hem de fer present amb la nostra vida i tots sabem quins son els dos grans manaments de la llei de Déu: estimar a Déu i estimar als altres. De fet és un sol manament, el de l’amor. Aquest amor és resultat de la nostra comunió amb Crist i amb els germans de comunitat i aquest amor neix, es nodreix en la taula de la Paraula i la taula de l’Eucaristia. 

Avui beneïm les vostres campanes. Les campanes són com la veu d’aquesta comunitat, una veu que es fa present a Calella, de manera insistent, marcant el ritme de la jornada com volent mostrar que a cada hora, a cada instant Déu hi és present i que des d’aquesta parròquia vosaltres el feu present. 

El feu present reunint-vos per celebrar aquí l’Eucaristia, especialment el diumenge dia del Senyor. El feu present quan us reuniu per fer catequesis amb els infants, els joves i els adults que s’acosten a Déu i davant dels quals n’heu de ser testimonis. El feu present a través de Càritas i de totes aquelles activitats que tenen per objectiu ajudar a qui més ho necessita i sempre sense fer accepció de persones. 

Avui donem gràcies a Déu pel do de la vostra comunitat, per la seva activitat pastoral i social. Li donem gràcies perquè aquesta parròquia vostra és un lloc de culte, on la comunitat es reuneix i s’enforteix amb els sagraments. Com aquella incipient comunitat quan el Baptista anuncià a Andreu a Jesús i ell no perdé temps per anar a trobar al seu germà Simó per anunciar-li que aquell anyell de Déu del que li havia parlat Joan Baptista era el Messies. 

Andreu es convertí ben aviat en evangelitzador, sols havia passat una estona que Jesús li havia dit: vina i ho veuràs que ell ja ho estava dient al seu germà. Sense complexos, sense fer cas de si de Natzaret podia o no podia sortir res de bo. Fiats tots en aquells senyals que Déu els posava davant dels ulls. 

Sigueu vosaltres senyals que Déu posi al davant dels qui cerquen Déu, a vegades sense saber-ho, però tinguem ben present que avui també hi ha set de Déu i que són molts els assedegats i que la nostra missió és apropar-los a l’aigua viva de la fe. Aquestes campanes que marquen les hores i us convoquen a l’Eucaristia són un signe del que el Senyor ens ha confiat, anunciar l’Evangeli. 

Digueu a qui us ho demani: «Veniu i ho veureu» i potser alguns vindran i veuran i qui sap si es quedaran amb vosaltres. No fem qüestió de l’hora; ho escoltaven aquest passat diumenge a l’Evangeli quan Jesús en la paràbola ens parlava d’aquell patró que a la fi de la jornada pagà a tots per igual. Tant se val l’hora en que el Senyor crida, l’únic important és escoltar-lo i seguir-lo. 

Perquè per sentir-se cridat cal escoltar la seva Paraula i per escoltar-la cal que algú ens en parli; com Joan Baptista i com Andreu. Per poder-s’hi acostar cal una Església amb les portes obertes; les portes de l’Esperit i les portes físiques. Ho sabeu prou que n’és d’útil obrir les portes i acollir. Per acollir cal tenir les portes obertes i les portes obertes si no acollim de res no serveix que estiguin obertes. 

Gràcies per tenir sempre obertes les portes, gràcies per acollir a tanta gent que cerca, que es pregunta i que finalment troba. 

Les campanes anuncien que aquí hi viu la fe una comunitat que segueix a Crist, que s’alimenta de la Paraula i de l’Eucaristia i  que resultat d’això té les portes obertes, acull i acompanya cap a Crist. I Crist és l’únic que salva, l’únic que te paraules de vida eterna, l’únic que és llum per als nostres passos.

Inauguració del curs del ISCRG 2026-2027

 

Inauguració del curs del ISCRG 2026-2027

Vespres

Celebrem avui la dedicació de la nostra Catedral. És aquesta una feliç coincidència perquè ens posa davant dels ulls la idea de que tots som pedres vives de l’Església definitiva i que tenim a Jesucrist com a pedra angular. I per mantenir adequadament aquest edifici espiritual que és l’Església de Crist ens cal cuidar-lo, polir, llimar cada pedra per tal de que encaixin i en harmonia basteixin una construcció sòlida.

Per ajudar a l’Església a tenir pedres sòlides i ben polides l’Institut hi pot aportar una gran tasca. Aprofundir en la nostra fe per tal de ser com aquell home del que ens parla l’Evangeli segons sant Lluc que construïa una casa; va cavar i va enfondir fins que assentà el fonament sobre roca. Així quan vingué la inundació, el riu va envestir contra aquella casa, però no la pogué somoure, perquè estava ben edificada.

Si en canvi la nostra fe no l’aprofundim, no la treballem serem com aquell altre que escolta les paraules del Senyor i no les compleix i que s'assembla a un home que va construir una casa al pla de terra, sense fonaments. El riu la va envestir, i de seguida es va ensorrar i la destrucció d'aquella casa fou completa. (cf. Lc 6,48-49).

I d’inundacions i de rius que envesteixen no en manquen al nostre voltant i també dins de casa. I per fer-ne front ni ajuda una enyorança superficial dels temps passats, ni una proposta irreal dels temps futurs. Tenim l’Església que Déu vol que tinguem avui i els marcs per redefinir-la, si és el cas, estan ben traçats a nivell de l’Església universal.

Per això ens cal construir comunitats solides i ben fonamentades on l’estudi de l’Escriptura i del magisteri eclesial tinguin un paper habitual i important.

Hem passat de viure la fe de manera social i a vegades força superficial a sentir la necessitat de formar-nos cada cop més en la fe per tal de respondre a aquella vocació evangelitzadora a la que tots estem cridats.

Demanem doncs al Senyor que el nostre Institut esdevingui un centre on aprofundir en la fe i en el coneixement de la fe sigui un objectiu prioritari.

Un lloc on les pedres vives que foment l’Església de Girona siguem polides per encaixar en l’Església de Crist.

Inauguració del curs del ISCRG 2026-2027

Acte acadèmic i lliçó inaugural

Inaugurem avui un nou curs del nostre Institut Superior de Ciències Religioses. Moltes gràcies al Degà de la FTC de l'ateneu Sant Pacià per la seva presència i molt especialment al Rector de la UdG i al tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Girona en representació de la ciutat.

Ho fem a més en unes circumstàncies especials ja que aquest serà el primer curs en que l’Institut està sota la direcció del Dr. Quim Malé. Aquesta novetat ens ha d’ajudar a replantejar els objectius del Institut sempre al servei de l’evangelització.

Aquí uns quants alumnes es preparen per a ser docents de religió a les nostres escoles i aquest no és un tema menor sinó molt important perquè pel seu mestratge passaran molts alumnes i a partir d’ells molta mainada tindrà noticia de Déu.

Aquí es preparen també laics que cal que assumeixin tasques importants en l’Església ja sigui el diaconat permanent, els ministeris  de lectors i acòlits o catequistes. Ells són part indispensable en el dia a dia e les nostres parròquies.

Però aquí també, a partir del Institut, hem d’establir un pont de diàleg amb la societat. Som conscients de que la percepció del fet religiós ha canviat i molt al llarg dels darrers anys i això ha provocat un desconeixement que no ajuda gens a entendre la nostra societat on les arrels cristianes són tant presents en l’art, la literatura o les tradicions; en definitiva en la cultura entesa com tot allò que en el passat, en el present i en el futur forma un poble.

N’hem de ser conscients i aprofitar l’oportunitat que aquest Institut suposa per ser presents en la nostra societat amb respecte a tothom, però sense renuncies inútils.

Gràcies a tots vosaltres: Direcció, secretaria, claustre i alumnes per donar vida a l’Institut. Gràcies a l’Ateneu sant Pacià, a la UdG i a les administracions per la seva ajuda que ens cal aprofundir encara més per trobar punts de col·laboració que ens enriqueixin mútuament.

Gràcies finalment al Dr. Joan Ferré per la seva lliçó inaugural. L’aprofundiment en les Escriptures, com ens diu el Concili Vaticà II, amb assídua lectura i amb estudi diligent, ens mou a no ser predicadors buits i superflus de la paraula de Déu, ja que tots hem de comunicar les immenses riqueses de la paraula divina. (DV, 25).

Gràcies a tots per la vostra presència.

Queda inaugurat el curs 2026-2027 de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Girona.

Dedicació de l’Església Catedral de Girona

 

Solemnitat de l’aniversari de la dedicació de l’Església Catedral de Girona

Catedral de Girona

Dilluns 21 de setembre de 2026

Mc 4,52-59; Salm 121; 1Pe 2,4-9 i Jn 4,19-24

Aquí s’adora al Pare en Esperit i en veritat i adorar al Pare en esperit i en veritat és el realment important. Pel judaisme tenia molta importància el temple com el de Jerusalem; la seva destrucció i la seva reconstrucció esdevenien com un signe de la vitalitat del poble d’Israel.

Amb Jesús tot ha canviat, Ell és la pedra viva, escollida per Déu i de gran valor. El temple ja no és simplement una construcció sumptuosa, bella que es justifica per si mateixa; el vertader temple és el construït per pedres vives, el vertader temple és el temple espiritual, el vertader temple som nosaltres i la pedra angular és Crist.

La comunitat diocesana te aquest temple per lloc de culte i de trobada. «On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d'ells» (Mt 18,20) ens diu l’evangeli de Mateu; Déu és enmig dels seus fidels, «podran dir: "És aquí" o "És allà". El Regne de Déu és enmig vostre.» (Lc 17,21) ens diu l’evangeli de Lluc. Aquí ens hi reunim en el seu nom, Ell és enmig nostre; en proclamar la seva paraula; s’hi fa present pel mitjà del pa i del vi de manera especialíssima i fonamental. Però no tot acaba amb una presència real al llarg de la celebració, nosaltres, que som les pedres vives d’aquest temple definitiu, hem de fer present al Senyor al nostre voltant, present en el món.

Això mateix ho confessa Jesús a la dona samaritana. Aquesta insòlita trobada de Jesús amb la dona samaritana ens mostra que no hi ha home o dona que en la seva vida, com la dona de Samaria, que no es trobi assedegat, com ella que és al costat d'un pou amb un càntir buit, amb l'esperança de sadollar el desig més profund del cor, aquell que només pot donar significat ple a l'existència.

Per ser pedres vives hem d’estar assedegats de Déu, assedegats d’aquell riu dels que ens parla Ezequiel, d’aquella aigua que allí on arriba tot viu. Nosaltres mateixos hem de ser aquesta aigua i portar vida, no ser pas pedra d’ensopec, sinó portar esperança al nostre entorn. Sempre hi haurà qui no farà cas del nostre testimoni, però no per això hem de deixar de proclamar la lloança d’aquell que ens ha cridat del país de les tenebres a la seva llum admirable, com ens diu la primera carta de sant Pere.

El temple ha de ser doncs un lloc dedicat prioritàriament a la pregària i al culte. La nostra catedral, donades les seves característiques d’obra d’art i monument públic, té diguem que un ús compartit; durant unes hores és un lloc de pregària, durant algunes altres hem de respectar o tolerar que sigui visitat turísticament i s’hi dugui a terme alguna activitat cultural. Qualsevol que sigui l’activitat que s’hi dugui a terme aquesta ha de ser sempre respectuosa amb la seva qualitat de temple i hem de rebutjar sempre d’acollir-hi altres activitats que atemptin contra aquest precepte. Aquesta situació ambivalent pot resultar a vegades incòmode, certament, però en ser inevitable en tractar-se d’un espai singular cal que vigilem en el seu ús tenint sempre present que aquest temple és la casa de Déu.

És aquí  on les pedres vives, és a dir nosaltres, ens reunim en nom de Crist. Deixant-nos convertir en pedres vives d’aquell temple espiritual que ja mai no patirà la temporalitat i que té a Crist per pedra angular. Aquesta serà realment la casa de Déu i la porta del cel, on podrem adorar-lo definitivament en esperit i en veritat per sempre més.

Diumenge XXV durant l'any / Cicle A Parròquia Sant Joan Baptista a Poble Nou

 Diumenge XXV durant l'any / Cicle A

Parròquia Sant Joan Baptista a Poble Nou

Diumenge 20 de setembre de 2026

Is 55,6-9; Salm 144,2-3.8-9.17-18; Fl 1,20c-24.27a i Mt 20,1-16a

El profeta Isaïes ens diu: «Busqueu al Senyor mentre es deixa trobar, invoqueu-lo mentre és a prop». És una invitació a buscar al Senyor, a aquest Déu que es deixa trobar, que surt al nostre encontre. Déu és el que és, no és el que nosaltres desitgem que sigui, un Déu a la nostra mesura que valora les coses a partir de les nostres mesures. Per això el profeta ens posa davant els ulls les seves paraules: «Els meus pensaments no són els vostres pensaments, ni els vostres camins són els meus camins».

La paràbola que Jesús ens presenta en l'Evangeli que acabem d'escoltar ens planteja una certa incomoditat. Com podem acceptar que qui menys treballa coure el mateix que qui més treballa? Aquest plantejament està contra tota lògica. Per això aquí les paraules recollides pel profeta Isaïes ens donen llum: Déu pensa per si mateix i els seus pensaments no són els nostres i sovint s'allunyen dels nostres. Així va ser al llarg de la seva missió entre nosaltres. 

La gent del seu temps creia que sacerdots i mestres de la llei tenien la salvació assegurada. En canvi, Jesús ens diu que són els pecadors els anomenats i que molts diuen, però no fan, mentre uns altres quan descobreixen la veu del Senyor que els crida diuen i fan, paraules i obres s'uneixen en ells per a seguir a Jesús.
En l'Evangeli, Jesús ens parla de la generositat de Déu, de la seva voluntat de perdonar. Déu no fa distinguos entre una hora i una altra. Ell és capaç de donar a tots per igual, encara que als nostres ulls sigui una injustícia. Déu, podríem dir, fa el que vol i és cert, però no actua mai injustament, simplement la seva idea de la justícia no és la nostra. La nostra està lligada a convencionalismes, a valors materials. En canvi, Déu veu el que hi ha en els nostres cors i l'amor és la seva mesura per a jutjar-nos. 

La paràbola no pretén ensenyar-nos que és igual treballar que no treballar, ni que l'esforç d'una vida sencera manqui de valor. El que Jesús vol revelar és una cosa molt més profunda i és que l'amor de Déu no es compra ni es pot reivindicar com un salari. L'amor de Déu, la fe, és un do, un regal que Déu fa a qui vol i a l'hora que vol. 

No es tracta d'un amor qualsevol, és un amor que dona sentit a tota la vida i Déu no mestressa solament als quals arriben primer. Déu surt contínuament a buscar-nos. Déu surt al nostre encontre una vegada i una altra. Als quals portem molts anys caminant amb el Senyor, als quals potser hem arribat tard, als quals hem perdut oportunitats, als quals ens hem equivocat; a tots. Mai és tard per a escoltar la veu del Senyor, per a convertir-nos i per a acudir a treballar en la seva vinya.

Escoltar-li, convertir-se, acudir a la seva vinya és viure en Crist, com ens ha dit sant Pau. Sant Pau ha descobert que la seva existència només té sentit quan està unida a Crist. I aquesta unió li permet afrontar fins i tot la mort amb una llibertat que a nosaltres ens sorprèn. 

Déu és a prop nostre, Déu es deixa trobar. Ho fa de bon matí, a mitjan matí, al migdia, a mitjan tarda i fins i tot una hora abans de posar-se el sol; perquè Déu mai és mandrós quan es tracta de sortir al nostre encontre, quan es tracta de manifestar-nos el seu amor.

El profeta Isaías nos dice: «Buscad al Señor mientras se deja encontrar, invocadlo mientras está cerca». Es una invitación a buscar al Señor, a este Dios que se deja encontrar, que sale a nuestro encuentro. Dios es el que es, no es el que nosotros deseamos que sea, un Dios a nuestra medida que valora las cosas a partir de nuestras medidas. Por eso el profeta nos pone ante los ojos sus palabras: «Mis pensamientos no son vuestros pensamientos, ni vuestros caminos son mis caminos».

La parábola que Jesús nos presenta en el Evangelio que acabamos de escuchar nos plantea cierta incomodidad. ¿Cómo podemos aceptar que quién menos trabaja cobre lo mismo que quién más trabaja? Este planteamiento está contra toda lógica. Por eso aquí las palabras recogidas por el profeta Isaías nos dan luz: Dios piensa por si mismo y sus pensamientos no son los nuestros y a menudo se alejan de los nuestros. Así fue a lo largo de su misión entre nosotros.

La gente de su tiempo creía que sacerdotes y maestros de la ley tenían la salvación asegurada. En cambio, Jesús nos dice que son los pecadores los llamados y que muchos dicen, pero no hacen, mientras otros cuando descubren la voz del Señor que les llama dicen y hacen, palabras y obras se unen en ellos para seguir a Jesús.

En el Evangelio, Jesús nos habla de la generosidad de Dios, de su voluntad de perdonar. Dios no hace distingos entre una hora y otra. Él es capaz de dar a todos por igual, aunque a nuestros ojos sea una injusticia. Dios, podríamos decir, hace lo que quiere y es cierto, pero no actúa nunca injustamente, simplemente su idea de la justicia no es la nuestra. La nuestra está atada a convencionalismos, a valores materiales. En cambio, Dios ve lo que hay en nuestros corazones y el amor es su medida para juzgarnos.

La parábola no pretende enseñarnos que da igual trabajar que no trabajar, ni que el esfuerzo de una vida entera carezca de valor. Lo que Jesús quiere revelar es algo mucho más profundo y es que el amor de Dios no se compra ni se puede reivindicar como un salario. El amor de Dios, la fe, es un don, un regalo que Dios hace a quien quiere y a la hora que quiere.

No se trata de un amor cualquiera, es un amor que da sentido a toda la vida y Dios no ama solamente a los que llegan primero. Dios sale continuamente a buscarnos. Dios sale a nuestro encuentro una y otra vez. A los que llevamos muchos años caminando con el Señor, a los que quizás hemos llegado tarde, a los que hemos perdido oportunidades, a los que nos hemos equivocado; a todos. Nunca es tarde para escuchar la voz del Señor, para convertirnos y para acudir a trabajar en su viña.

Escucharle, convertirse, acudir a su viña es vivir en Cristo, como nos ha dicho san Pablo. San Pablo ha descubierto que su existencia solo tiene sentido cuando está unida a Cristo. Y esa unión le permite afrontar incluso la muerte con una libertad que a nosotros nos sorprende.

Dios está cerca nuestro, Dios se deja encontrar. Lo hace de buena mañana, a media mañana, a mediodía, a media tarde e incluso una hora antes de ponerse el sol; porque Dios nunca es perezoso cuando se trata de salir a nuestro encuentro, cunado se trata de manifestarnos su amor.

Diumenge XXV durant l'any / Cicle A Pineda de Mar

 

Diumenge XXV durant l'any / Cicle A

Ministeris laicals de lector i acòlit al Dr. Joan Ferrer Costa

Parròquia de Santa Maria a Pineda

Diumenge 20 de setembre de 2026

Is 55,6-9; Salm 144,2-3.8-9.17-18; Fl 1,20c-24.27a i Mt 20,1-16a

Déu és a prop, Déu es deixa trobar. Ho fa de bon matí, a mig matí, al migdia, a mitja tarda i fins i tot una hora bans de pondre’s el sol; perquè a Déu no li fa mai mandra sortir al nostre encontre, esperar a que estiguem disposats a escoltar-lo i a seguir-lo per tal que arribem a viure aquest clam de l’apòstol sant Pau «per a mi, viure és Crist.»

Cal tenir però el cor disposat a trobar-lo, cal tenir el cor disposat a la conversió sigui a l’hora que sigui, però quan arribi aquesta hora cal aixecar-nos i tirar cap a la vinya per guanyar-nos el jornal. El Regne, l’evangelització, fer arribar la paraula de Crist demana treballadors, demana de qui amb entrega es dediqui a apropar-nos la Paraula de Déu i ens ajudi a tenir l’orella atenta a la seva crida, no fos cas que ens passi per alt.

El ministeri de la Paraula i de l’altar, el lectorat i l’acolitat, són dos serveis a l’Església que sovint ens han passat desapercebuts. Els veiem com un simple tràmit, un pas cap al diaconat o el sacerdoci sense més transcendència en el conjunt de l’Església. Sant Pau VI va destacar però que qui és instituït en el ministeri de lector cal que procuri amb tota obstinació i posi els mitjans aptes per a aconseguir cada dia més plenament el suau i viu amor, així com el coneixement de la Sagrada Escriptura. Mentre que l’acòlit queda instituït per a ajudar al diaca i prestar el seu servei al sacerdot. És propi d'ell cuidar el servei de l'altar, a més de distribuir, com a ministre extraordinari, la comunió, cuidar de la instrucció dels altres fidels, que ajuden al sacerdot o al diaca en els actes litúrgics i tot participant amb pietat en la Sagrada Eucaristia, alimentant-se d'ella i adquirint un més profund coneixement d'aquesta. (Cf. Ministeria Quaedam, V).

Vet aquí doncs, estimat Joan, el ministeri al qual has estat cridat. Per apropar la Paraula de Déu als teus germans i germanes de comunitat el Senyor t’ha donat suficients i reconegudes capacitats. Però no oblidis mai l’objectiu final que és la conversió dels cors, cridar a la vinya a nous treballadors, tant se val l’hora que sigui, i fer-ho tot per tal de que viure per a tots sigui Crist.

La corresponsabilitat és més necessària que mai en l’Església, tant més quan la sequera de vocacions al ministeri sacerdotal ens mou primer que tot a pregar amb insistència, sense defallir, al Senyor que ens concedeixi treballadors per als seus camps i alhora fer una crida a la comunitat per viure la fe en comunió, és a dir amb voluntat d’assumir cadascú la responsabilitat que ens pertoca tenint present el que ens ha dit avui sant Pau, que tenim tots a fer un treball profitós en bé de l’Església.

Els temps actuals demanen un replantejament de l’atenció a les comunitats parroquials i també un esforç de tots per tal de que les celebracions dominicals, és a dir l’Eucaristia, sigui vertaderament una trobada comunitària per tal de celebrar el dia del Senyor. La raó de fons de qualsevol servei eclesial l’expressava el papa Francesc dient: «els ministres ordenats i els altres agents pastorals han de fer present la fragància de la presència propera de Jesús i la seva mirada personal.» (Evangelii Gaudium, 169).

No ens ha de fer por assumir un paper més rellevant dins la comunitat, no ens ha de fer mandra, no ens ha de fer vergonya. Viure la fe en comunitat és quelcom irrenunciable, perquè la fe viscuda tots sols no és una fe vertadera. Per això aquest sentiment de comunitat l’hem d’aprofundir. No ens val de res plànyer-nos de temps passats; Déu vol que visquem els temps presents i el que ens demana és que l’invoquem, que el cerquem, que mirem de trobar-lo.

Ens diu el Concili Vaticà II que: «És necessari que tots els clergues, sobretot els sacerdots de Crist i els altres que com els diaques i catequistes es dediquen legítimament al ministeri de la paraula, se submergeixin en les Escriptures amb assídua lectura i amb estudi diligent, perquè cap d'ells resulti "predicador buit i superflu de la paraula de Déu que no l'escolta en el seu interior", ja que ha de comunicar als fidels que se li han confiat, sobretot en la Sagrada Litúrgia, les immenses riqueses de la paraula divina.» (Dei Verbum, 25).

La Paraula de Déu és la teva companya de viatge, saps escoltar-la amb atenció i estudiar-la, ara se’t crida a ser-ne instrument perquè els altres l’escoltin proclamant-la i quan sigui el moment predicant-la cosa que no et serà difícil ja que tant familiaritzat estàs amb ella per la teva activitat acadèmica.

Gràcies Joan per la teva generositat i voluntat de servei a la teva comunitat, certament, a l’Església de Girona, també; però sobretot gràcies a Crist que per a tots nosaltres és vida.